Conixement

El coneiximent és la familiaridad, la consciència o la comprensió d'algú o d'alguna cosa, com poden ser els fets (coneiximent descriptivo), les habilitats (coneiximent procedimental) o els objectes (coneiximent per familiaridad). En la majoria dels casos, el coneiximent pot adquirir-se de moltes maneres i a partir de moltes fonts, com la percepció, la raó, la memòria, el testimoni, la investigació científica, la educació i la pràctica. L'estudi filosòfic del coneiximent es denomina epistemologia.

El terme "coneiximent" pot referir-se a la comprensió teòrica o pràctica d'un tema. Pot ser implícit (com l'habilitat pràctica o la perícia) o explícit (com la comprensió teòrica d'un tema); formal o informal; sistemàtic o particular. El filòsof Platón va argumentar que hi havia una distinció entre coneiximent i creència verdadera en el Teeteto, lo que va anticipar una definició de coneiximent com "creència verdadera justificada". Les dificultats que planteja el problema de Gettier en esta definició han segut objecte d'un ampli debat en epistemologia durant més de mig sigle.

Cap a una delimitació del concepte

La tradició

Tradicionalment, s'ha presentat el coneiximent com alguna cosa específic del ser humà que s'adquirix o es relaciona en la “creència” en la existència del ànima racional que fa possible intuir la realitat com veritat.

Es considerava que el coneiximent respon a les facultats intelectivas de l'ànima conforme als tres graus de perfecció de les mateixes: ànima com a principi de vida i automovimiento vegetatiu, ànima sensitiva o animal i ànima humana o racional.

Segons estos postulats tots els sers vius adquirixen informació del seu entorn per mig de les seues facultats o funcions de l'ànima:

• Vegetativa en els vegetals per a realisar les funcions mínimes vitals de manera innata, nutrició i creiximent, reproducció i mort.
• Sensitiva, en els animals que produïx adaptació i automoviment local i inclou les facultats anteriors. En el grau de perfecció superior apareix la memòria, aprenentage i experiència, pero en el seu grau no es pot aplegar a el "verdader coneiximent" de la realitat.
• Racional en el ser humà que, ademés de les funcions anteriors, produïx el coneiximent per conceptes que fa possible el llenguage i la consciència de la veritat.

Els sers merament matèriaels, inertes, sense vida i sense ànima, no tenen coneiximent ni informació alguna sobre l'entorn, com a sers completament passius, solament somesos a la causalitat mecànica material.

L'experiència, que és comuna en els animals dotats de memòria, no oferix encara una garantia de veres perque:

• és un coneiximent subjectiu de qui té la experiència sensible; que és vàlit solament per a qui ho experimenta i solament en el moment en que ho experimenta.
• oferix solament una veritat momentànea, canviant, i referent a un únic cas. Retinguda en la memòria, solament és capaç d'aportar un contingut de veres provable, per analogia, basant-se en la semblança dels casos i situacions, com inducció.

Pel contrari el coneiximent per conceptes:

• És propi únicament del ser humà gràcies a la facultat del enteniment.
• Per ser els conceptes immaterials, independents de les causes materials de l'experiència, constituïxen una prova evident de la existència de l'ànima racional lo que fa en ser humà un "ser espiritual" en cert modo independent de lo material.
• El seu veritat no depén de les circumstàncies perque la seua activitat intuïtiva penetra i coneix la realitat com a tal, la essència de les coses i per això és possible la ciència.

Açò és aixina perque el enteniment com a potència o facultat de l'ànima, enteniment agent segons Aristóteles, és intuïtiu i penetra en la essència de les coses a partir de l'experiència per mig d'un procés d'abstracció.

Sobre l'acció, front a les meres emociones i sentiments, que són passions perque en estos estats l'ànima és passiva, es troba la facultat de la voluntat que permet controlar les passions i dirigir una acció pròpia, com llibertat que no depén de les causes materials de l'experiència.

Tant el enteniment com la voluntat es consideren facultats actives de l'ànima específica humana, independent de l'acció de les causes materials.

Tant el coneiximent sensible (experiència com a coneiximent de percepcions almagasenades en la memòria) com la motivació (els afectes o sentiments considerats com a passions) es consideraven frut de l'acció material de l'entorn sobre l'ànima, (l'ànima rep pasivamente estes senyes d'informació), mentres que la conceptualización i l'acció lliure és frut de l'acció immaterial pròpia de el "ànima racional humana"; açò és possible perque l'ànima és espiritual i independent de lo material.

Esta concepció està en l'actualitat completament fora del camp de la ciència; pero seguix tenint una gran influència social i cultural per mig de les creèncias religioses.

En l'actualitat

Una activitat essèncial de tot individu en la seua relació en la seua entorn és captar o processar informació sobre lo que ho rodeja.

Este principi fonamental situa l'activitat humana del conéixer en un àmbit general propi de tots els sers de la naturalea. El coneiximent, per al cas del ser humà, consistix en la seua activitat relativa a l'entorn que li permet existir i mantindre's i desenrollar-se en la seua existència. El cas específic humà inclou lo social i lo cultural.

Tan fonamental és esta activitat en la vida que tots "sabem" lo que és el conéixer i el coneiximent, en tal de que no tingam que explicar-ho. Tal és la situació que ocorre en casi tots els conceptes verdaderament importants: la paraula és perfectament coneguda i la seua use perfectament dominat. Pero la paraula té una amplitut tan gran i el seu us uns contexts tan variats que el concepte, tan ric i ple de matisos, resulta molt difícil de comprendre i explicar.

Per lo que seguixen existint numeroses teories que intenten comprendre-ho i explicar-ho.

Hui dia la ciència parla de cognició o activitats cognitives com un conjunt d'accions i relacions complexes dins d'un sistema complex el resultat del qual és lo que considerem coneiximent.

L'adquisició de coneiximent implica processos cognitius complexos:

motivació, emociones percepció, sensacions tendència, aprenentage conceptualización paraula, llengua i llenguage

endoculturación socialisació comunicació associació, inducció raonament, deducció

Conéixer i saber

Artícul principal → Evidencia (filosofia).

Diferenciem, d'un modo tècnic i formalisat els conceptes de conéixer i saber, per més que, en el llenguage ordinari, s'usen a voltes com a sinònims, atres voltes no.

Conéixer, i el seu producte el coneiximent, va lligat a una evidència que consistix en la creència basada en la experiència i la memòria i és alguna cosa comuna en l'evolució dels sers naturals concebuts com a sistemes, a partir dels animals superiors.

Saber, per la seua banda requerix, ademés de lo anterior, una justificació fonamental; és dir un engarzar en un sistema coherent de significat i de sentit, fundat en lo real i comprés com realitat; més allà del coneiximent de l'objecte en el moment present com si fora definitiu i complet. Un sistema que constituïx un món i fa d'este fet d'experiència alguna cosa en entitat consistent. Un conjunt de raons i atres fets independents de la meua experiència que, per un costat, oferixen un "saber qué" és lo percebut com veritat i, per un atre costat, orienten i definixen la conducta, com un "saber fer" com a resposta adequada i una valoració de tot això respecte a lo bo.

Coneiximent, veritat i cultura

Hi ha molts tipos de coneiximent perfectament adaptats als seus propòsits, entre ells:

• la mera acumulació d'experiència
• el coneiximent de la llengua
• les llegendes, costums o idees i creències d'una cultura particular, en especial rellevància de les creències religioses i morals
• el coneiximent que els individus tenen de la seua pròpia història
• el «saber fer» en la artesania i la tècnica
• el saber artístic
• la ciència
• Gnosis o coneiximent intuïtiu de totes les coses.
• Coneiximent escolar

Tots eixos coneiximents es desenrollen en un entorn o camp de cultiu comú: la cultura basada en la tradició d'una societat donada. En cada moment es genera informació; no obstant la cantitat de coneiximent humà és necessàriament llimitada, subjecta a condicions, i sempre quedaran problemes per als quals el coneiximent d'una societat o un individu no són suficients:

• el univers
• el orde
• l'orige i el final de la vida
• qüestiones que, per estar més allà de l'experiència possible, queden fòra del marc de la ciència experimental pero sempre obertes a la reflexió filosòfica o a les creèncias en explicacions mítiques.

La raó sempre qüestionarà els marcs conceptuals, teories, que expliquen i amplien el món com a camp de l'investigació del univers.

Especial rellevància té el coneiximent científic en relació en la veritat.

Les cièncias constituïxen un dels principals tipos de coneiximent. Pròpiament és el coneiximent en millor garantia de ser la interpretació que millor realisa la funció representativa del llenguage; o, #lo que és lo mateix, la millor expressió de la veritat válidamente justificada de la realitat; la veritat científica és la que millor representa la veritat reconeguda i assumida per la Humanitat en quant sers racionals.

Açò és aixina perque les ciències són el resultat d'esforços sistemàtics i metòdics d'investigació colectiva i social en busca de respostes a problemes específics com explicacions en que la seua elucidación procura oferir-nos la interpretació adequada del univers.

Hui dia, donada l'interacció i mútua dependència entre la ciència i la tècnica, parlem millor de coneiximents científic-tècnics i de programes d'investigació.

Els coneiximents s'adquirixen per mig d'una pluralitat de processos cognitius: percepció, memòria, experiència (tentatives seguides d'èxit o fracàs), raonament, ensenyança-aprenentage, testimoni de tercers, etc. Estos processos són objecte d'estudi de la ciència cognitiva.

Per la seua banda, l'observació controlada, l'experimentació, la modelización, la crítica de fonts (en Història), les enquestes, i atres procediments que són específicament amprats per les ciències, poden considerar-se com un refinament o una aplicació sistemàtica dels anteriors. Estos són objecte d'estudi de la epistemologia.

L'importància d'este tipo de coneiximent científic-tècnic i cultural, distinguix a la humanitat de les atres espècies animalés. Totes les societatés humanes adquirixen, preserven i transmeten una cantitat substancial de sabers, notablement, a través del llenguage. En el sorgiment de les civilisacions, l'acumulació i la difusió de coneiximents es multiplica per mig de la escritura. A través de l'història, la humanitat ha desenrollat una varietat de tècniques destinades a preservar, transmetre i elaborar els coneiximents, tals com l'escola, les enciclopèdias, la prensa escrita, les computadoras o ordenadors.

Esta importància va de la mà en un interrogat sobre el valor del coneiximent. Numeroses societats i moviments religiosos, polítics o filosòfics han considerat que el acrecentamiento del saber, o la seua difusió, no resultaven convenients i devien llimitar-se. A l'inversa, atres grups i societats han creat institucions tendents a assegurar la seua preservació, el seu desenroll i la seua difusió. Aixina mateix, es debat quins són els valors respectius de diferents dominis i classes de coneiximents.

En les societats contemporànees, la difusió o al contrari, la retenció dels coneiximents, té un important paper polític i econòmic, inclús militar; lo mateixa ocorre en la propagació de pseudo-coneiximents (o desinformació). Tot això contribuïx a fer del coneiximent una font de poder. Este paper explica en bona part la difusió de la propaganda i les pseudociencias, que són tentatives per presentar com a coneiximents, coses que no ho són. Açò li conferix una importància particular a les fonts de coneiximents, com els mijos massius i els seus vehículs, tals com la prensa i Internet i al control dels mateixos.

Visió filosòfica clàssica

... ciència és l'opinió verdadera acompanyada de raó.

δοξα άληθης μετα λογου

Platón, Teeteto

Platón dedica a l'estudi del problema del coneiximent el diàlec Teeteto, encara que en atres diàlecs (especialment Menón i La República) hi ha també importants reflexions sobre el tema. En la primera part del Teeteto es discutix i es rebat en numerosos arguments la teoria relativista del sofista Protágoras, segons la qual cada opinió (doxa) és verdadera per a qui la sosté. No obstant, cal reconéixer que hi ha opinions o creències falses. En l'última part del diàlec es discutix la cridada "definició platònica" del coneiximent (episteme), segons la qual este està constituït per creències o opinions verdaderes i justificades. Esta definició tampoc s'accepta en el propi diàlec, a pesar de la qual cosa, històricament ha segut el punt de partida per a pràcticament totes les investigacions ulteriors sobre el tema (inclús fins al present).

En el Teeteto, Platón reconeix que els elements simples són per això «irracionals», ya que no es pot donar raó d'ells. Després en el Sofista intenta anar més allà de lo elemental al fonament del mateix, a la «Idea» (Logos), la racionalitat que servix de fonament o, com diu Zubiri, que fa possible el «verdader» de les coses i els fets com a realitat. El saber de la veritat, aixina concebut, és un «fet obert» com a procés intelectual i no un guany definitiu, Un conjunt de raons i atres fets independents de la meua experiència que, per un costat, oferixen un «saber qué» és lo percebut com a veritat i, per un atre costat, orienten i definixen noves perspectives del coneiximent i de l'experiència possible.

Platón en el seu alegoria de la caverna pretén posar de manifest l'estat en que, sobre l'educació o falta d'ella, es troba la nostra naturalea, és dir, l'estat en que es troba la majoria dels sers humans con relación a el coneiximent de la veritat o a l'ignorança. Aixina, els presoners representen a la majoria de la humanitat, esclava i presonera de la seua ignorança i inconscient d'ella, aferrada a les costums, opinions, prejuïns i falses creències de sempre. Estos presoners, de la mateixa manera que la majoria dels sers humans, creuen que saben i se senten feliços en la seua ignorança, pero viuen en l'error, i prenen per real i verdader lo que no són sino simples ombres d'objectes fabricats i ecos de veus. Este aspecte del mit servix a Platón per a ejemplificar, per mig d'un llenguage plagat de metàfores, la distinció entre món sensible i món inteligible (dualisme ontològic), i la distinció entre opinió i saber (dualisme epistemològic).

La funció principal del mit és, no obstant, expondre el procés que deu seguir l'educació del filòsof #gobernant, tema central del llibre VII. Este procés està representat pel recorregut del presoner lliberat des de l'interior de la caverna fins al món exterior, i culmina en la visió del sol. El mit dona a entendre que l'educació és un procés llarc i costós, plagat d'obstàculs i, per tant, no accessible a qualsevol. El presoner lliberat deu abandonar poc a poc les seues velles i falses creències, els prejuïns lligats a la costum; deu trencar en la seua anterior vida, cómoda i confortable, pero basada en l'engany; ha de superar pors i dificultats per a ser capaç de comprendre la nova realitat que té davant els seus ulls, més verdadera i autèntica que l'anterior. D'ahí que el presoner dega ser “obligat”, “forçat”, “arrastrat”, per una “asprosa i escarpada pujada”, i acostumar-se poc a poc a la llum de fòra, fins a alcançar el coneiximent de lo autènticament real, lo etern, immaterial i immutable: les Idees. Pero no acaba ací la tasca del filòsof: una volta format en el coneiximent de la veritat, deurà “descendir novament a la caverna” i, encara que al principi es mostre #terramaner i necessite també un periodo d'adaptació, deurà ocupar-se dels assunts humans, els propis del món sensible. En la La República el coneiximent cabal, mentres que racional es caracterisa com necessàriament veritatero, i com fundat en principis no hipotètics. Estos principis només poden alcançar-se per mig de la facultat dialèctica, que deu "obrir-se pas, com en una batalla, a través de totes les objeccions".

En canvi el saber de les "arts", (tal com ho entenien els clàssics es referixen a lo que hui cridem ciències incloses les matemàtiques), partixen de simples hipòtesis, oferint per tant una explicació condicionada i no un coneiximent categòric.

Per supost, les creèncias i la opinió, inclús si són verdaderes, es consideren ignorants de la realitat de les coses i queden relegades a l'àmbit de lo provable i lo aparent.

Tradicionalment la vinculació entre coneiximent, veritat i necessitat forma part de tota pretensió de coneiximent filosòfic i científic.

Epistemologia actual

Artícul principal → Ciència.

Artícul principal → Veritat.

En l'actualitat, no obstant, a esta doctrina s'oponen les postures falibilistas, segons les quals la veritat estricta no és una característica essencial del coneiximent o la ciència autèntics.

El falibilismo va ser àmpliament difòs per Karl Popper en el XX, i junt en les aportacions de la sociologia de la ciència, Thomas Kuhn, i l'insuficiència dels métodos, Feyerabend, entre atres factors fan que la nova epistemologia tinga una fundamentación oberta.

Del falibilismo i la definició platònica es considera que els coneiximents són essencialment creències suficientment justificades. Postura expressament mantinguda pel filòsof mexicà Luis Villoro entre uns atres. La reflexió sobre el propi coneiximent genera la seua pròpia ciència i filosofia:

• Gnoseología/Epistemologia, també denominada Teoria del coneiximent.
• Filosofia de la ciència

Visió científic-tècnica

En ciències, és comuna assumir l'existència d'un conjunt continu progressivament complex i organisat, integrat pels senyes, la informació, el coneiximent i la saber, que permeten resoldre un determinat problema o prendre una decisió (coneiximent "accionable").

Per a alcançar el coneiximent s'aplica el cridat método científic, existint múltiples vies d'aplegar al mateix: método empíric, método històric, método llògic, método estadístic, analogia, etc.

En general, per a que una creència constituïxca coneiximent científic no n'hi ha prou en que siga vàlida i consistent llògicament, puix això no implica la seua veritat. Per a que una teoria dega ser considerada com a verdadera, deuen existir, des del punt de vista de la ciència, proves que la recolzen. És dir, deu poder demostrar-se el seu verosimilitut amprant el método científic, conforme a una llògica empírica i un método experimental.

Açò no obstant es veu sériament complicat si s'introduïxen interrogants relatives la suficiència de dit método, com per eixemple, la transparència dels fets (¿existixen els fets purs o més be interpretacions?), la factibilidad de la pretensió d'objectivitat i neutralitat valórica (¿és possible la comprensió de la realitat des d'un punt de vista neutre, tal com fora el d'un deu, o estem condenats a perspectives?), etc.

Tradicions culturals i visió religiosa

No obstant, el concepte de coneiximent és més general que el de coneiximent científic. És aixina que les tradicions culturals i les creències religioses constituïxen un tipo especial de coneiximent diferent al coneiximent científic: un tipo de saber vixcut com creència dins de l'entorn social i cultural i tingut com a experiència acumulada o revelació rebuda dels ancestros.

Coneiximent i vida

La experiència adquirix múltiples matisos i continguts en la vida d'un mateix i en la vida social i cultural i, per tant, també els continguts i coneiximents verdaders, que depenen d'un context o camp de realitat, i no tenen per qué coincidir en els continguts i el sentit del coneiximent científic. La vida i els coneiximents de la vida, com a experiència, és un camp molt més ampli que el de la ciència. No sempre el coneiximent científic és el més adequat per a viure i conviure millor. Per això cal admetre una veritat relativa perque el coneiximent mateix és sempre relatiu.

La creència en la possessió del coneiximent verdader, com explicació definitiva, com evidència definitiva, conduïx fàcilment al fanatisme.

Tipos de coneiximent i traces que els caracterisen

El coneiximent és:	El coneiximent expressa:
Funció Acció Producte Resultat del desenroll de la vida d'un individu	la herència genètica i la memòria filogenético. l'adaptació ambiental social i cultural de grup. la pròpia interacció de l'individu en el seu ambient i la seua creativitat.

Donada l'enorme complexitat de les activitats cognitives i els múltiples camps d'aplicació de les mateixes, es fan necessàries algunes classificacions metodològiques i traces característiques per a la seua millor consideració i estudi.

Traces generals

• Tot coneiximent humà té una dimensió profundament cultural, tant en el seu orige i formació com en la seua aplicació.

• Alguns coneiximents tenen la possibilitat de ser expressats per mig del llenguage adquirint d'esta forma una dimensió objectiva, intercomunicativa i codificada, #lo que permet la seua transmissió i conservació aixina com la seua interpretació entre diversos individus, diverses cultures i diverses llengües.

• Els coneiximents no sempre són objetivables i comunicables ni conscients, pero en tot cas orienten i dirigixen la acció com comportament. Açò és especialment aplicable als que són frut de la mera experiència.

Per la especificidad de la seua aplicació

Els coneiximents poden ser:

Teòrics

Mentres que pretenen manifestar una veritat com a representació o interpretació de la realitat, poden ser:

• científics, quan són el resultat d'esforços sistemàtics i metòdics d'investigació colectiva i social en busca de respostes a problemes específics com explicacions en que la seua elucidación procura oferir-nos la interpretació adequada del univers;
• filosòfics, quan intenten fonamentar el mateix coneiximent, i comprendre el univers com un tot de sentit, ampliant les perspectives generals de tot coneiximent per mig de la crítica dels propis fonaments;
• de creèncias, que s'accepten com veritatés evidents.

Estos poden ser:

• teològics, en base en una revelació divina;
• tradicionals, transmesos culturalment. Estos a la seua volta poden ser:
  • locals, un coneiximent desenrollat al voltant d'un àrea geogràfica definida.
  • globals, formats per mig de rets o comunitats, pertanyents a llocs geogràfics dispars inclús culturalment.

Coneiximents pràctics

Mentres que estan orientats a realisar una acció per a alcançar un fi:

• moralés, referents a les normes de comportament social;

• ètics referents a la reflexió i fundamentación de la moral respecte a un sentit o finalitat última;
• polítics, referents al fonament i organisació del poder social;
• artístics, com a expressió de la sensibilitat estètica, atenent a la bellea;
• tècnics, atenent a l'utilitat dels resultats de l'acció en molt diversos camps.
  • la producció econòmica
  • la direcció política i social d'organisacions socials
  • l'economia domèstica
  • les habilitats personals

Per l'estructura del seu contingut

• Formals: Carixen de contingut material algun. Mostren solament una estructura llògica per mig de relacions i operacions prèviament definides de símbols sense significació alguna (llògica i matemàtiques)
• Materials: Tots els demés coneiximents que no són formals, por cuanto tenen un contingut o matèria sobre la qual oferixen informació.
  • Orientat, quan fa referència a les relacions causals entre conceptes: llei descriptiva o explicacions.
  • Axiomàtic, quan es referixca a explicacions de causes finals o successos fundats a priori com a verdaders: teories o fundamentaciones de la ciència.

Pel caràcter de la seua divulgació

• Públic, si és fàcil de compartir, i consistix en un coneiximent creat/difòs per la societat.
• Privat, si és personal construït pel propi individu; és la base del coneiximent públic.
• Explícit, si pot ser transmés d'un individu a un atre per mig d'algun mig de comunicació formal.
• Tácito o implícit, habitualment arraïlat en experiències personals, models mentals i hàbits que, no obstant, informen els modos personals de coneiximent.
• Codificat, si es pot almagasenar o especificar formalment de tal manera que no es perga cap informació. Per contraposició, el coneiximent no codificat és aquell que no pot ser codificat, ya que és difícil d'expressar o explicitar.

Pel seu orige

• Coneiximent analític o a priori, quan la seua informació consistix en la forma llògica de les relacions llògiques entre els continguts dels que tracta. És, puix, un coneiximent independent de l'experiència, puix és tautológico o merament llògic-formal. El seu fonament és la deducció.
• Coneiximent sintètic o a posteriori, perque el seu comprensió com concepte i llenguage deriva i depén de l'experiència. El seu fonament és la inducció.
• Empíric, el contingut del qual consistix únicament en la mera experiència, per #lo que a penes té contingut conceptual i és difícil de ser expressat en paraules. Sol aplicar-se a emociones i sentiments de l'individu.

Finalitat

• Ciència: quan pretén interpretar adequadament la realitat.
• Comunicatiu: quan pretén transmetre informació.
• Expressiu: quan pretén transmetre emocions i sentiments, aixina com experiències estètiques.

Pel soport de la seua conservació i divulgació

• Cultural, pròpiament dit; quan és propi d'una organisació, s'ampren térmens, nomenclatures i procediments acordats internament. Els àmbits culturals poden anar des d'una civilisació a una societat política concreta o espacialmente determinada o un grup social reduït: científics, un grup empresarial, un club deportiu, una secta o inclús un grup d'amics.
  • Bibliogràfic: diccionaris, llibres i soports lliteraris.
  • Artístic: escultura, pintura, lliteratura, música, teatre, etc.
  • Informatisat o digitalisat

Per la forma de la seua adquisició

• Acadèmic, quan és adquirit en institucions subjectes a normes i #finalitat definides.
• Professional, quan és adquirit en l'eixercici d'una professió determinada.
• Vulgar, quan és producte del mer intercanvi d'informacions entre iguals.
• Tradicional, quan respon a una transmissió hereditària cultural.
• Religiós, quan es desenrolla en un àmbit d'institució social d'eixe tipo.

Generació formal del coneiximent

Vore també: Curiositat

El coneiximent des del punt de vista formal pot ser generat de diverses formes. Una forma sistemàtica de generar coneiximent humà té les següents etapes:

1. Investigació bàsica (cièncias). Publicació d'aportes predominantment a través de memòries de congréss i d'artículs especialisats.

2. Investigació aplicada o d'anàlisis (tecnologia, humanitats, etc.). Publicació d'aportes igual que en ciències bàsiques.

Estes 2 primeres etapes poden interactuar i ciclarse ya que pot existir un artícul en un aporte molt menut i després un que reunixca els aportes de dos o més artículs. L'investigació aplicada es basa en el coneiximent de les ciències bàsiques pero també en qualsevol manifestació de coneiximent. L'investigació aplicada pot generar més coneiximent encara que l'investigació bàsica no ho faça, no obstant, noves aportacions en ciències bàsiques comporten un gran cúmul de noves potencialitats per a la generació de coneiximent aplicat.

3. Llibres científics o tècnics. Un llibre científic o tècnic es fa agrupant, catalogant i resumint el coneiximent existent en un determinat tema. Un llibre actualisat deurà incloure els últims aportes que sobre el tema que tracte hagen segut generats.

4. Divulgació. Partint del coneiximent existent o del flamant són publicats diversos artículs en revistas o llibres de divulgació en l'intenció de que el coneiximent siga explicat a la població en general (no especialisada). És en esta etapa quan el coneiximent aplega a la població de forma massiva. També pot aplegar a través dels mijos de comunicació electrònics, com Wikipedia.

Vies d'accés al coneiximent

El coneiximent sobre el món pot provindre de diferents fonts:

• Intuïció: es considera tal el coneiximent que es té com a directe i immediat de l'objecte conegut. No sol basar-se en la confirmació empírica, ni seguix un camí racional per a la seua construcció i formulació. Per això no pot explicar-se o, inclús, verbalizarse.
• Experiència: lo conegut és un contingut d'experiència. La seua referència i fonament, en últim terme, és el testimoni directe o indirecte (a través d'aparats) de la percepció dels sentits.
• Tradició: és la cultura que una generació hereta de les anteriors i aplega a les següents. Ací entra en joc el coneiximent cultural i l'aprenentage de normes socials que no solen qüestionar-se.
• Autoritat: s'establix la veritat d'un coneiximent prenent com a referència la font del mateix. L'influència de l'autoritat es relaciona en l'estatus que posseïx: Científic, moral, polític, artístic etc.
• Ciència: és el conjunt de coneiximents racionals, certs o provables, els quals són obtinguts d'una forma metòdica, verificats i contrastats en la realitat, que es referix a objectes o conceptes d'una mateixa naturalea que són valorats i acceptats per la comunitat científica. Encara que no sempre els coneiximents científics són acceptats per la comunitat social.

Enfocament històric i gnoseológico

Artícul principal → Racionalisme .

Tots els filòsofs, d'una manera o una atra, es varen ocupar del problema del coneiximent. La rellevància que ara ha pres s'inicia ya en les posicions idealistes. Quan la consciència, en Descartes, és prioritària, i quan en Kant la raó humana és conformadora de l'objecte, el coneiximent comença a ser un problema central. Els temps del realisme espontàneu de tota l'antiguetat i el Medioevo, varen aplegar aixina al seu fi.

En Grècia predominen els problemes ontològics. Des de Descartes, Berkeley, Malebranche, Leibniz, Locke, Hume i uns atres, predominaran els problemes gnoseológicos. En ells el tema és rellevant, pero encara no se senten duts a pensar que l'assunt mereixca una disciplina d'estudi especial. Serà Kant qui en plena consciència establirà que el coneiximent requerix una “teoria” especial. Autors posteriors, de manera explícita o implícita, varen aplegar després a considerar que el problema del coneiximent era fonamental en la filosofia.

La descripció minuciosa de lo que ocorre en el coneiximent humà va donar lloc a una “fenomenologia del coneiximent”. Ací, de lo que es tracta, és de efectivizar una descripció de lo que puntualment apareix en el fet del coneiximent humà. Pretén ser una descripció “pura” i no atén a lo generador, o genètic.

El problema raïl consistix en delimitar la relació que es dona en el coneiximent entre el subjecte cognoscente i el objecte conegut.

Conéixer té lloc quan el subjecte cognoscente aprehende o s'apropia de l'objecte conegut. La coexistència d'abdós factors és de rigor. L'émfasis posat en un o un atre dels dos components, determina que uns filòsofs, per donar predominancia a l'objecte, deriven en posicions realistes. En sentit contrari, els que donen preeminència al subjecte s'inclinaran cap a actituts i teorizaciones idealistes.

El problema de la possibilitat del coneiximent com veritat és un atre dels que es presenten en l'anàlisis:

• El escepticisme, des dels grecs, nega eixa possibilitat. Des de sempre s'ha trobat en esta postura, una contradicció. Es nega el coneiximent de la veritat des de l'afirmació del coneiximent de que eixe alguna cosa no és possible.
• En canvi el dogmatisme dona per supost el coneiximent veritatero com a supòsit fonamental.

Lo més freqüent és que tant en l'escepticisme com en dogmatisme les posicions siguen moderades o sincréticas.

L'orige del coneiximent

Artícul principal → Evidencia (filosofia).

• Els empirista estimen que l'aporte dels sentits és lo fonamental sent els conceptes meres generalisacions de l'experiència. Sostenen posicions tendents a un concepte de veritat escèptic, provable i no dogmàtic. Tal corrent en l'antiguetat va estar present en els sofistas i pirronianos. En la Edat Mija els nominalistas i en l'Edat Moderna els empirista anglesos.

• Els racionalistes tendixen a valorar el coneiximent conceptual i llògic mentres que fan possibles raonaments deductivos. El seu model de raó és l'anàlisis formal. I la ciència matemàtica el seu model. Ací serà freqüent el sosteniment de la presència de “idees innates” en l'home, que es posseïxen fòra del concurs de tot aporte exterior.

En l'actualitat esta problemàtica és assumida totalment per la ciència en plantejaments completament nous sobre el fet de la Teoria de l'Evolució i la antropologia cultural.

Coneiximent i veritat

Artícul principal → Veritat.

És tradicional la definició de la veritat del coneiximent com a adequació entre lo contingut en l'intelecte i la cosa.

A este respecto, en el XX, Heidegger introduirà un enfocament diferent, que al seu entendre ya va estar en lo més destacat i oblidat dels grans filòsofs grecs: la veritat com a descobriment o desvelamiento del ser, pel sol fet de mostrar-se com fenomen primari.

Esta postura és un intuicionismo extrem, que també ha estat present en atres pensadors, com a modo de captació de lo verdader. Entre ells Bergson, que sostenia la possibilitat de l'intuïció intelectual, distinta de tot tracte racional o de #inferència deductivas.

En tot case la veritat apareix com perspectiva (Ortega i Gasset), "respectiva" com realitat mundanal, (Zubiri op. cit.) o "relativa" a un sistema llògic, (Gödel), i en qualsevol cas, (Popper), en una relació asintòtica en lo real o com una relació "hermenéutica analògica" com planteja Maurici Beuchot. Lo que, inevitablement fa de la veritat el "ser" història", ademés de constituir-se com "fet històric" en tots els aspectes del seu "realisació" mentres que veritat coneguda, realitat com a actualisació de possibilitats de lo real.

Vore també

• Gnoseología o Teoria del coneiximent
• Teoria de la justificació
• Enteniment
• Saber
• Discernimiento
• Falsificació del coneiximent
• Sociologia del coneiximent
• Coneiximent a posteriori
• Representació del coneiximent
• Gestió del coneiximent
• Organisació d'aprenentage
• Tecnociencia
• Gñana

Bibliografia

• Cassirer, I. El problema del coneiximent en la filosofia i en la ciència modernes, Mèxic, FCE, 1979, 4 vols.
• Hurtado, G. ¿SABER SENSE VERITAT? OBJECCIONS A UN ARGUMENT DE VILLORO. CRÍTICA, Revista Hispanoamericana de Filosofia. Vol. 35, No. 103 (abril de 2003) pp. 121-134
• Husserl, I. Investigacions Llògiques, 2 Volums, Aliança, Buenos Aires, 2005, Trad. de Manuel García Morente i José Gaos. ISBN 84-206-8196-2
• Husserl, I. Idees Relatives a una Fenomenologia Pura i una Filosofia Fenomenológica, Trad. José Gaos, Fondo de Cultura Econòmica, Mèxic, 1949, 1993 ISBN 84-375-0255-1
• Verneaux, Roger, Epistemologia general o crítica del coneiximent, trad. Luisa Medrano, Herder, 1999.
• Villoro, L. (1982): Creure, saber, conéixer, Sigle XXI Editors, Mèxic DF, ISBN 968-23-1151-9.
• Villoro, L. (editor) (1999-2013): El coneiximent. Enciclopèdia Iberoamericana de Filosofia, vol. 20, Ed. Trotta, CSIC, ISBN 978-84-87699-48-1 (obra completa). ISBN 978-84-9879-402-1 (edició digital).
• PLATÓN, República, Llibre VII. Ed. Gredos, Madrit. 1992 (traducció de C. Eggers Lan).

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Conixement.

Conixement en Viquidites. Conixement en el Viccionari.

• Els graus del saber i la seua relació en els graus de l'art en Aristóteles. Plantilla:Pdf