Curiositat
La curiositat és un comportament instintivo natural, evident per l'observació en moltes espècies animals, i és l'aspecte emocional en sers vius que engendra l'exploració, l'investigació, i l'aprenentage. Essencialment, descriu un número desconegut de mecanismes del comportament sicològic que tenen l'efecte d'impulsar als individus, humans i no humans, a buscar l'informació i l'interacció en el seu ambient natural i en atres sers al seu entorn.
Causes
[editar | editar còdic]
La curiositat és, sobretot, un instint natural. Conferix una ventaja de supervivència a certes espècies i es pot trobar en les seues genomes. És alguna cosa natural que li succeïx als sers humans i als animals, especialment als individus més jóvens.
La curiositat pot considerar-se una qualitat innata de moltes espècies diferents. És comú als sers humans en totes les edats des de l'infància[1] fins a l'edat adulta,[2] i és fàcil d'observar en moltes atres espècies animals; entre elles, els simis, els gats i els rosegadors.[3] Les primeres definicions citen la curiositat com un desig motivat d'informació.[4] S'ha dit que este desig de motivació sorgix d'una passió o una gana de coneiximent, informació i comprensió.
Estes idees tradicionals de la curiositat s'han ampliat recentment per a considerar la diferència entre la curiositat com el comportament exploratori innat que està present en tots els animals i la curiositat com el desig de coneiximent que s'atribuïx específicament als humans.
Daniel Berlyne[5] va reconéixer tres variables principals que juguen un paper en l'evocació de la curiositat; a saber, les variables psicofísicas, les variables ecològiques i les variables colativas. Les variables psicofísicas corresponen a l'intensitat física, mentres que les variables ecològiques a l'importància motivacional i a la rellevància de la tasca. Les variables colativas es denominen "colativas" perque impliquen una comparació entre diferents estímuls o característiques, que poden ser realment percebudes o que poden ser recordades. Berlyne va mencionar quatre variables collativas: novetat, complexitat, incertitut i conflicte. Al mateix temps, va sugerir que totes les variables collativas provablement impliquen conflicte. Ademés, va considerar tres variables complementàries a la novetat, a saber, el canvi, la sorpresa i l'incongruència. Per últim, la curiositat pot despertar-se no només per la percepció d'algun estímul associat a les variables mencionades ("exploració específica"), sino també per la falta d'estímul, per "avorriment" ("exploració diversiva").[5]
Curiositat abstracta
[editar | editar còdic]Encara que els sers humans són considerats particularment molt curiosos, dit comportament no es verifica en ells en major freqüència que en individus d'atres espècies. Lo que sembla diferenciar la curiositat humana de la dels animals és que aquella sol combinar-se en la capacitat de pensament abstracte i, d'eixe modo, conduir a la mímesis, a la fantasia, a l'imaginació i eventualment a una manera especial del ser humà de pensar (raó humana), que és abstracta i conscient.
Curiositat mórbida
[editar | editar còdic]La curiositat mórbida ejemplifica un aspecte de la curiositat que se centra en assunts macabres tals com la mort i la violència (vejau vídeos snuff). No obstant, de manera més simple, açò pot entendre's com una forma catàrtica de comportament o com alguna cosa instintivo dins dels sers humans. Segons Aristóteles, inclús en el seu Poètica es llig que, “gogem el contemplar més detalladament les imàgens de les coses que, una volta vistes, nos són doloroses”.
Un eixemple de curiositat mórbida és el conegut com a «efecte miró», pel que els conductors aminorar la velocitat per a poder vore l'o els vehículs sinistrats en un accident de circulació, produint freqüentment emboços i, en ocasions, nous accidents per distracció.
Els cinc tipos de curiositat en la psicologia
[editar | editar còdic]Dins de l'estudi de la motivació i la personalitat, la curiositat es classifica en cinc categories que ajuden a comprendre de quina manera les persones busquen nova informació, experiències i vínculs en el seu entorn.[6]
- Perceptiva: Exploració sensorial i estètica de l'ambient.
- Epistémica: Adquisició de coneiximent i idees.
- Empàtica: Comprensió d'emocions i vivències alienes.
- Social: Anàlisis de relacions i dinàmiques grupales.
- Diversiva: Busca de novetat contra l'avorriment.
Paper dels aspectes i estructures neurològiques
[editar | editar còdic]Encara que el fenomen de la curiositat està àmpliament considerat, les seues causes fonamentals són relativament desconegudes més allà de la teoria. No obstant, estudis recents han aportat alguns coneiximents sobre els mecanismes neurològics que conformen la denominada via de recompensa[7] que poden incidir en característiques associades a la curiositat, com l'aprenentage, la memòria i la motivació. Per la naturalea complexa de la curiositat, l'investigació que se centra en processos neuronals específics en estes característiques pot ajudar a crear una millor comprensió del fenomen de la curiositat en el seu conjunt. A continuació es presenten les característiques de la curiositat i els seus vínculs en els aspectes neuronals que poden considerar-se essencials en la creació de comportaments exploratoris.
Motivació i recompensa
[editar | editar còdic]L'impuls per a deprendre nova informació o realisar alguna acció sol iniciar-se per l'anticipació de recompensa. D'esta manera, els conceptes de motivació i recompensa estan naturalment lligats a la noció de curiositat.[8]
Esta idea de recompensa es definix com el reforç positiu d'una acció que fomenta un comportament determinat per mig de l'us de les sensacions emocionals de consol, plaure i satisfacció que es correlacionan en la felicitat. Moltes àrees del cervell s'utilisen per a processar la recompensa i s'unixen per a formar lo que es diu la via de la recompensa. En esta via, molts neurotransmisores eixerciten un paper en l'activació de la sensació de recompensa, entre ells la dopamina, la serotonina i els opioides.[8]
La dopamina està relacionada en el procés de la curiositat, ya que és responsable d'assignar i retindre els valors de recompensa de l'informació obtinguda. Les investigacions sugerixen que es lliberen majors cantitats de dopamina quan la recompensa és desconeguda i l'estímul no és familiar, en comparació a l'activació de la dopamina quan l'estímul és familiar.[8]
Núcleu accumbens
[editar | editar còdic]El núcleu accumbens és una formació de neurones i és important en l'activació de la via de la recompensa. Com s'ha mencionat anteriorment, la via de la recompensa és una part integral en l'inducció de la curiositat. La lliberació de dopamina en l'investigació respon a estímuls nous o excitants. La ràpida lliberació de dopamina observada durant l'infància i l'adolescència és important en el desenroll, ya que la curiositat i el comportament exploratori són els majors facilitadores de l'aprenentage durant els primers anys.
Ademés, la sensació de plaure de "agradar" pot ocórrer quan els opioides són lliberats pel núcleu accumbens. Açò ajuda a que algú evalue la situació o l'entorn desconegut i atribuïxca valor a l'objecte nou. Estos processos de voler i agradar eixerciten un paper en l'activació del sistema de recompensa del cervell, i potser també en l'estimulació de les tendències de curiositat o busca d'informació.[9][10][11]
Núcleu caudado
[editar | editar còdic]El núcleu caudado, és una regió del cervell que respon altament a la dopamina. El núcleu caudado és un atre component de la via de la recompensa. Les investigacions han sugerit que la funció del núcleu caudado anticipa la possibilitat i la recompensa de la conducta exploratòria i l'informació recopilada, contribuint aixina als factors de la curiositat.[11][12]
Corticales anteriors
[editar | editar còdic]Les regions de les corfes anteriors corresponen tant al conflicte com a l'excitació i, com a tals, semblen reforçar certs models exploratoris de la curiositat.[13]
Cortisol
[editar | editar còdic]El cortisol és una substància química coneguda pel seu paper en la regulació de l'estrés. No obstant, el cortisol també pot estar associat en el comportament curiós o exploratori. Les troballes d'estudis recents que sugerixen el paper del cortisol en la curiositat recolzen l'idea de la teoria del arousal òptim. Se sugerix que la lliberació d'una menuda cantitat de cortisol que provoca estrés fomenta el comportament curiós, mentres que un excés d'estrés pot iniciar una resposta de "reculada".[12][14]
Atenció
[editar | editar còdic]L'atenció és important per a la comprensió de la curiositat perque es correlaciona directament en la capacitat d'enfocar i concentrar-se selectivament en determinats estímuls de l'entorn. Ya que els recursos cognitius i sensorials són llimitats per a comprendre i evaluar diversos estímuls, l'atenció permet al cervell centrar-se millor en lo que percep com lo més important o rellevant d'estos estímuls. Els individus tendixen a centrar les seues energies en els estímuls que són especialment estimulants o atractius. Açò indica que quanta més atenció reba un estímul, més freqüentment es dirigirà l'energia i l'atenció cap a eixe estímul. Esta idea sugerix que un individu centrarà la seua atenció en estímuls nous o desconeguts en un esforç per comprendre millor o donar sentit a lo desconegut per damunt dels estímuls més familiars o repetitius, creant l'idea de que la curiositat exigix atenció.[15]
Striatum
[editar | editar còdic]l'estriado és una part del cervell que coordina la motivació en el moviment del cos. Sembla natural que el estriado eixercite un paper en l'atenció i l'anticipació de la recompensa, abdós importants en la provocació de la curiositat.[13]
Precuneus
[editar | editar còdic]El precuneus és una regió del cervell que participa en l'atenció, la memòria episódica i el processament visoespacial. S'ha trobat una correlació entre la cantitat de matèria grisa en el precuneus i els nivells de comportaments curiosos i exploratoris; lo que sugerix que la densitat del precuneus té una influència en els nivells de curiositat.[16]
Memòria i aprenentage
[editar | editar còdic]La memòria juga un paper important en la comprensió de la curiositat. Si la curiositat és el desig de buscar i comprendre estímuls desconeguts o nous, la memòria és important per a determinar si l'estímul és realment desconegut.
La memòria és el procés pel que el cervell pot almagasenar i accedir a l'informació. Per a determinar si l'estímul és nou, una persona deu recordar si l'estímul s'ha trobat abans. Aixina que, la memòria eixercita un paper fonamental a l'hora de determinar el nivell de novetat o desconeiximent i el nivell de necessitat de curiositat.
També es pot sugerir que la curiositat pot afectar a la memòria. Com s'ha mencionat anteriorment, els estímuls que són nous tendixen a captar més nostra atenció. Ademés, els estímuls nous solen dur associat un valor de recompensa, la recompensa anticipada de lo que pot supondre l'aprenentage d'eixa nova informació. En associacions més fortes i més atenció dedicada a un estímul, és provable que la memòria formada a partir d'eixe estímul siga més duradora i més fàcil de recordar, lo que facilita un millor aprenentage.
L'hipocamp i el gir parahipocampal
[editar | editar còdic]El hipocamp és important en la formació i el recort de la memòria i, per lo tant, és fonamental per a determinar la novetat de diversos estímuls.[17] L'investigació sugerix que l'hipocamp està involucrat en la generació de la motivació subjacent per a explorar en el propòsit de deprendre.[3][18][19]
El gir parahipocampal (PHG), l'àrea de matèria grisa que rodeja a l'hipocamp, ha segut recentment implicada en el procés de la curiositat. Esta troballa sugerix que el PHG pot estar involucrat en l'amplificament de la curiositat més que en l'inducció primària de la curiositat.[11]
Amígdala
[editar | editar còdic]l'amígdala s'associa a sovint en el processament emocional, particularment per a l'emoció de la por, aixina com en la memòria. Se sugerix que l'amígdala és important en el processament de les reaccions emocionals cap als estímuls nous o inesperats i l'inducció de la conducta exploratòria. Açò implica una possible conexió entre els nivells de curiositat i l'amígdala. No obstant, es necessita més investigació sobre la correlació directa.[20]
Desenroll primerenc
[editar | editar còdic]Jean Piaget està considerat com l'investigador infantil més influent. Va sostindre que els bebés i els chiquets intenten constantment donar sentit a la seua realitat i que això contribuïa al seu desenroll intelectual. Segons Piaget, els chiquets desenrollen hipòtesis, realisen experiments i després revalúan les seues hipòtesis en funció de lo que observen. Piaget va ser el primer en documentar de prop les accions dels chiquets i interpretar-les com un esforç consistent i calculat per a provar i deprendre sobre el seu entorn.[21]
No existix una definició universalment acceptada per a la curiositat en els chiquets. La major part de l'investigació sobre la curiositat s'ha centrat en els adults i les mides de autoinforme que se solen utilisar són inapropiades i inaplicables per a estudiar als chiquets. La curiositat es considera majorment atribuible a una persona madura i es caracterisa en els chiquets menuts com una traça incipient de la seua visió del món.[22]
El comportament exploratori s'observa comunament en els chiquets i s'associa en el desenroll de la seua curiositat. Varis estudis analisen la curiositat dels chiquets simplement observant la seua interacció en joguets nous i familiars.[22]
S'ha trobat evidència d'una relació entre l'ansietat que poden sentir els chiquets i la seua curiositat. Un estudi va descobrir que la curiositat pels objectes en chiquets d'11 anys es relacionava negativament en l'inadaptació sicològica, de modo que els chiquets que mostraven més ansietat en l'aula tenien un comportament menys curiós. També s'ha sugerit que certs aspectes de l'aprenentage en l'aula depenen de la curiositat, que pot vore's afectada per l'ansietat dels alumnes.[22]
Atres mides de la curiositat infantil han utilisat el comportament exploratori com a base, pero diferixen sobre quines parts d'este comportament és millor enfocar. Alguns estudis han examinat la preferència dels chiquets per la complexitat/lo desconegut com a base per a la seua mida de la curiositat; uns atres s'han basat en la preferència per la novetat.[22]
Els investigadors també han estudiat la relació entre la reacció del chiquet a la sorpresa i la curiositat. S'ha sugerit que els chiquets estan més motivats per a deprendre quan s'enfronten a l'incertitut. S'argumenta que les seues reaccions al no vore satisfetes les seues expectatives alimentarien la seua curiositat més que l'introducció d'un objecte nou o complex.[22]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Ofer G, Durban J (1999). “Curiositat: reflexions sobre la seua naturalea i funcions.”. Am J Psychother 53 (1): 35-51. PMID 10207585.
- ↑ Berlyne DE. (1954). "A theory of human curiosity". Br J Psychol. 45 (3): 180–91. doi:10.1111/j.2044-8295.1954.tb01243.x. PMID 13190171.
- ↑ 3,0 3,1 Berlyne DE. (1955). "The arousal and satiation of perceptual curiosity in the rat". J. Comp. Physiol. Psychol. 48 (4): 238–46. doi:10.1037/h0042968. PMID 13252149.
- ↑ “The psychology of curiosity: a review and reinterpretation” (1994). Psychological Bulletin 116 (1): 75-98. doi:.
- ↑ 5,0 5,1 Conflicte, excitació i curiositat, Nova York, NY: McGraw-Hill.
- ↑ «seues-caracteristicas/ ▷ Els 5 tipos de curiositat que deus conéixer i les seues característiques essencials». psicologiaya.com. Consultat el 2026-07-05.
- ↑ «Copia archivada».
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Costa, Vincent D.; Tran, Valery L.; Turchi, Janita; Averbeck, Bruno B. (2014). "Dopamine modulates novelty seeking behavior during decision making". Behavioral Neuroscience. 128 (4): 556–566.
- ↑ Litman, Jordan (2005). "Curiosity and the pleasures of learning: Wanting and liking new information". Cognition & Emotion. 19 (6): 793–814.
- ↑ Kakade, Sham; Dayan, Peter (2002). "Dopamine: Generalization and bonuses". Neural Networks. 15 (4–6): 549–559. doi:10.1016/s0893-6080(02)00048-5. PMID 12371511
- ↑ 11,0 11,1 11,2 “La mecha en la vela de l'aprenentage: La curiositat epistémica activa els circuits de recompensa i millora la memòria” . Psychological Science 20 (8): 963-973. PMID 19619181.
- ↑ 12,0 12,1 “wired.com/2010/08/the-itch-of-curiosity/ El #picor de la curiositat” . Wired.
- ↑ 13,0 13,1 Jepma, M., Verdonschot, R., van Steenbergen, H., Rombouts, S., & Nieuwenhuis, S. (2012). Mecanismes neuronals que subyacer a l'inducció i el consol de la curiositat perceptiva. Frontiers In Behavioral Neuroscience, 6
- ↑ “Early life stress and novelty seeking behavior in adolescent monkeys” (2007). Psychoneuroendocrinology 327 (7): 85-792. PMID 17604913.
- ↑ Stuart, Z.; Cecelia, M.; Allan, L.; James, L. (2011). "Predicting the onset of Alzheimer's disease with a behavioral task". Alzheimer's & Dementia. 7 (4): S549. doi:10.1016/j.jalz.2011.05.1549. S2CID 54259243
- ↑ “{{{title}}}” . PMID 22579821.
- ↑ Saab BJ, Georgiou J, Nath A, Lee FJ, Wang M, Michalon A, Liu F, Mansuy IM, Roder JC (2009). “NCS-1 en el gir dentado promou l'exploració, la plasticidad sináptica i la ràpida adquisició de la memòria espacial.”. Neuron 63 (5): 643-56. PMID 19755107.
- ↑ Sahay A, Scobie KN, Hill AS, O'Carroll CM, Kheirbek MA, Burghardt NS, Fenton AA, Dranovsky A, Hen R (2011). “L'aument de la neurogénesis de l'hipocamp adult és suficient per a millorar la separació de patrons.”. Nature 472 (7344): 466-70. PMID 21460835. Bibcode: ..466S 2011Natur.472 ..466S.
- ↑ Leussis MP, Berry-Scott EM, Saito M, Jhuang H, de Haan G, Alkan O, Lluïx CJ, Madison JM, Sklar P, Serre T, Root DE, Petryshen TL (2013). “The ANK3 Bipolar Disorder Gene Regulates Psychiatric-Related Behaviors That Llaure Modulated by Lithium and Stress.”. Biological Psychiatry 73 (7): 683-90. doi:. PMID 23237312.
- ↑ “La relació entre la por induïda per estímuls nous i la conducta exploratòria” (1955). Journal of Comparative and Physiological Psychology 48 (4): 254-260. doi:. PMID 13252152.
- ↑ Engel, S. 2011. La necessitat de saber dels chiquets: La curiositat en les escoles. Harvard Educational Review. Recuperat de “Children's Need to Know: La curiositat en les escoles” (2011). Harvard Educational Review 81 (4): 625-645.
- ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 22,4 Jirout, J. & Klahr, D. 2012. La curiositat científica dels chiquets: En busca d'una definició operativa d'un concepte elusivo. Developmental Review. Recuperat de «Copia archivada».
Vore també
[editar | editar còdic]Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Curiositat en el Viccionari.
Curiositat en Viquidites.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Curiosidad» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.