Boscs d'Argentina

Divisió de les Àrees Forestals

Els boscs d'Argentina són el conjunt d'ecosistemes de tipo boscós de l'Argentina. Els boscs d'Argentina s'ubiquen en la regió fitogreográfica neotropical i antàrtic. Argentina conta en sèt regions forestals de bosc natiu: el bosc andino patagónic, el bosc chaqueño, el monte, la selva misionero, la selva tucumana-boliviana, l'espinal i el mont blanc o bosc ribereño del Riu de la Plata. Argentina és un país en coberta forestal reduïda (PCFR), és dir, que en l'actualitat l'àrea forestal nativa representa menys del 10 % de la superfície total del país, en un total d'aproximadament vintissís millons d'hectàrees. Ocupa la posició número 22 de països segons superfície forestal.

Argentina és el nové país en major riquea i biodiversitat natural, la majoria de la qual es troba en els seus boscs. Els boscs d'Argentina presten numerosos servicis ambientals, i contenen 25 928 636 gigagramos (Gg) de CO₂. Les províncies que concentren la major part dels boscs natius són Chaco, Formosa, Santiago del Estero, Salta, Missions, Santa Fe i La Pampa. Santiago del Estero és la província en més superfície de boscs, en 7.7 millons d'hectàrees.

Argentina conta ademés en 1 287 232 hectàrees de boscs implantats (casi en la seua totalitat en espècies alóctonas), segons senyes actualisades del Inventari Nacional de Plantacions per Superfície. D'estos boscs implantats, el 79 % es troba en les províncies de Missions, Corrents i Entre Rius.

La principal causa de la deforestació en Argentina és l'extensió de la frontera agrícola (per al cultiu de soja i la ganaderia). S'estima que en el periodo 1930-2005 la massa forestal es va reduir en un 66 %.

Àrea forestal

Percentage del territori argentí cobert per boscs.

En un llibre publicat en 1889, Gustavo Niederlein estimava de manera rudimentària la superfície forestal argentina al voltant del 1900 de la següent manera:

Entre 1880 i el 2003 va ser destruïda aproximadament el 78 % de la cobertura forestal nativa de tota Argentina. En 1900 el 37,7% d'Argentina estava cobert de boscs, monts i selves ^{cita requerida}. En 1914, donada la Primera Guerra Mundial i en vistes de l'enorme valor econòmic de les àrees forestals, es va realisar en Argentina el primer cens forestal. Tal cens (en les llimitacions de l'época —moltes zones cobertes de bosc resultaven poc o res accessibles—) va verificar l'existència de 105 888 400 ha.

En 1937 se sanciona la Llei 12.343, que ordena la realisació d'un cens agropecuari en tota la República Argentina. El cens es va publicar en quatre toms, i va incloure senyes sobre l'àrea forestal en Argentina, calculant que el bosc natiu tenia una extensió de 37 535 308 ha. El cens mostrava també un grau d'intervenció significatiu en gran part dels boscs i selves d'Argentina.

En l'any 2002 es va culminar l'Inventari Nacional de Boscs Natius (efectuat en metodologia científica a través d'imàgens satelitals), el qual indicava l'existència de 33 200 000 ha de boscs (i en este cas, en la seua major part molt degradats i en greu pèrdua de biodiversitat). D'esta manera en el periodo 1914-2004, per tales, incendis i desmontes Argentina havia perdut ya més del 60 % dels seus recursos forestals. Un informe de la Secretaria d'Ambient i Desenroll Sustentable de l'any 2014 conclou que Argentina havia perdut ya més del 60 % dels seus recursos forestals, i provablement estiga enfrontant en les últimes décades un dels processos de deforestació més fortes de la seua història, per incendis, introducció de ganado en el bosc, desmonte per a cultivar, entre atres causes (és dir, casi sempre per activitat antrópica). Des de començos del XXI es va profundisar la tongada dels boscs per agricultura (principalment pel monocultiu de soja). Cap al 2013 Argentina en la seua àrea no tropical era el país no tropical que sofria més deforestació, en ser taladones 34 ha/dia, sent algunes de les zones més estragadas la regió chaqueña argentina, per eixemple el nort de la província de Còrdova, la Falca Boscosa del nort de la província de Santa Fe i els boscs de la Província de Mendoza. En Còrdova, les formacions boscoses que fa cent anys ocupaven més del 70 % de la superfície provincial hui no alcancen a cobrir el 10 % i, d'elles, només un terç correspon a boscs en condicions similars a les originals. Esta dràstica reducció del bosc natiu ha generat pèrdua de biodiversitat, dels processos ecosistémics i els recursos naturals.

Segons el Ministeri d'Ambient i Desenroll Sostenible, les províncies varen reportar un total de 53 654 545 ha de bosc natiu, a partir dels Ordenaments Territorials de Boscs Natius establits per la Llei de Boscs. Les diferències entre lo reportat prèviament i lo reportat pel MAyDS a 2020 es deguen a diferències metodològiques en la definició de bosc i en les formes de contar les hectàrees.

Àrea forestal en Argentina segons senyes del Banc Mundial

Any	Percentage sobre territori	Superfície en km²
1990	12.7	347 930
1991	12.6	344 997
1992	12.5	342 064
1993	12.4	339 131
1994	12.3	336 198
1995	12.2	333 265
1996	12.1	330 332
1997	12	327 399
1998	11.9	324 466
1999	11.7	321 533
2000	11.6	318 600
2001	11.5	315 252
2002	11.4	311 904
2003	11.3	308 556
2004	11.2	305 208
2005	11	301 860
2006	10.9	298 680
2007	10.8	295 500
2008	10.7	292 320
2009	10.6	289 140
2010	10.4	285 960
2011	10.3	282 992
2012	10.2	280 024
2013	10.1	277 056
2014	10	274 088
2015	9.9	271 120
2016	9.8	268 152
2017	sense senyes	sense senyes
2018	sense senyes	sense senyes
2019	sense senyes	sense senyes

Regions forestals

Encara que han existit i existixen diversos criteris per a denominar a les regions forestals autòctones d'Argentina, les denominacions més atinadas semblen ser les següents:

Yunga

Anteriorment cridada "Selva Tucumano-oranense", la yunga és considerada per alguns autors com "Província de les yungas del domini amazónic" i com "ecorregió de les yungas andines". En qualsevol cas, sdm tracta d'una pluvisilva i nimbosilva que es desenrolla principalment en els alvertents orientals de les cordilleres preandines (per eixemple les serres d'Aconquija o les Serres de Ancasti, entre atres), i el llímit extrem de les quals meridional s'ubica en les serres de Ancasti (Catamarca), cap als 29°S.

L'importància de la yunga és crucial per a Argentina, ya que per una part és un corredor latitudinal (de nort a sur i viceversa) natural d'espècies, i per l'atra és —com a gran part de les pluvisilvas— la zona més rica en biodiversitat d'Argentina (per eixemple: en ella existixen més de 250 espècies arbòrees conegudes). Ademés accentua el seu gran valor el fet de que siga una nimbosilva, una formació forestal densa que es forma gràcies a la presència casi constant de núvols que la humectan recíprocament (o per retroalimentació); tal formació forestal montana rebalsa la humitat i facilita la condensació dels núvols. Si la yunga desapareguera o mermara es produiria una greu catàstrofe ecològica en el Con Sur, en especial la desertisació de gran part del país.

Donat el seu caràcter de formació forestal montana, es troba estratificada en pisos de vegetació segons l'altitut sobre el nivell de la mar: des de la penillanura (en a on es confon en els biomes de la regió chaqueña) fins als 850 m s. n. m. es dona la Selva Basal, es tracta del domini dels quebrachos, lapachos, tipas, chalchals, talas i el cebil colorat. Entre els 850 a 1200 o 1400 m s. n. m. (segons la latitut -en este cas s'usa com a latitut referencial la del tròpic de Capricorn-) és el domini d'una densa selva de transició (la nimbosilva pròpiament dita), en la qual prosperen mirtácees i espècies com el tarco, la tipa, el cebil, el molle, el caspi o zapallo caspi, ademés de tales, cochuchos, guayabos, mamones, pacarás, pal blanc (Phyllostilon rhamnoides), acacias criollas, higuerones com el cridat "maroma", el cochucho, la tusca, els tabaquillos, llorers, nogal criollo, horco molle i trementines; existixen algunes palmeres (particularment de l'espècie caranday), i en tal selva abunden mirtácees, falagueres, bromelies, epifites, i gran cantitat d'espècies florales tals com les orquídees, jazmines, malvones, pasionarias, glicines, madreselves, etcétera. Sobre els 1200 o 1400 m s. n. m. s'estén el pis de boscs en pins del cerro, "alisos montanos", cedres (Cedrela spp.) i Cedrela angustifolia, mates, güilis, horcomolles, saücs, "roures" (Amburana cearensis), quina colorada (Myroxylon peruiferum) i queñoes (Polylepis australis). Sobre els 2000 m s. n. m. comencen els prats montanos, en presència de gramínees, verdets i líquens; en estos prats montanos es poden trobar manchones o bosquecillos de queñoes (Polylepis tomentella) i churquis (Prosopis ferox). Sobre els 3000 a 4000 m s. n. m. (sempre segons la latitut —i també el grau d'asoleamiento de les ales—) comença el domini de les neus eternes.

Vore també

• Anex:Ecorregions d'Argentina.
• Anex:Parcs nacionals d'Argentina.
• Monuments naturals d'Argentina.
• Reserves naturals estrictes en Argentina.
• Sistema Nacional d'Àrees Protegides d'Argentina.