Passiflora

Passiflora

Passiflora és un gènero de plantes de la família Passifloraceae, en uns 360 espècies acceptades —i unes 300 encara sense resoldre, i 365 que són mers sinònims— de les més de 1000 descrites. Està distribuït principalment en Amèrica tropical i subtropical ya que solament 22 espècies creixen en el sur d'Àsia i Oceania. Passiflora, nom donat per Carlos Linneo a este gènero de plantes, prové del llatí flos passionis que significa lliteralment «flor del sofriment» o «flor de la passió» en alusió a la Passió de Crist ya que els primers misionero en Amèrica varen voler vore els instruments utilisats durant la Passió en les diferents parts que conformen estes flors.

Etimologia

El nom Passiflora va ser adoptat per Linneo en 1753 i significa ‘flor de la passió’ (del llatí passio = ‘passió’, i flos, floris = ‘flor’), El nom va ser otorgat pels misionero jesuïtes en 1610, per la similitut d'algunes parts de la planta en símbols religiosos de la Passió de Crist, la tralla en el que va ser assotat = zarcillos, les tres taches = estils; estams i la corola radial = la corona d'espines.

Descripció

Flor de Passiflora caerulea, parts de la corona.

Les pasionarias són enredaderas de varis metros d'altura o be plantes erectes, semierectes i semirrastreras, sent en este últim cas menors d'un metro d'altura. Poden ser glabras a densament pubescentes, en tricomas simples, rarament glandulares. Presenten rizomas d'igual o major diàmetro que els brots aéreus. Els brots són grossos a angulosos, en alguns casos el brot posseïx ales laminares de distint tamany. Presenten zarcillos axilars simples, rectes, circinados o espiralados durant el desenroll de l'ull apical, curvats cap a l'àpiç en estat jovenil. Les estípulas són laterals i poden ser des de simples bolets (pèls rígits) fins a òrguens laminares, casi sempre asimètrics, aprimant-se cap a l'eix, sanceres o dividides, persistents o caduques, algunes voltes en glàndules en el marge. La disposició dels fulls (filotaxis) és bàsicament helicoidal; les fulles són en la seua majoria simples, en tres a cinc segments, rarament dos o, en menys freqüència, són fulls sancers. Presenten pecíols a sovint en glàndules nectaríferas extraflorales en el pecíol i/o en la làmina foliar. Les làmines tenen venaació pinnada a palmada, són planes a variegadas, cuneadas a cordadas en la base, sanceres o serrades, a sovint glandulares. Tenen nectarios submarginales en la cara abaxial, entre les venes primàries o associats en les dents marginals. Si la superfície de la làmina foliar té indumento este és molt variat, des de estrigoso, escabroso, hirsuto, híspido a pubescente. En els subgéneros Dysosmia i Dysosmioides es troben pèls glandulares grans i multicelulares. Estos pèls produïxen secrecions mucilaginosas o resinosas, a voltes malolientes, les que funcionarien com a mecanismes antiherbívoros.

La gran diversitat de formes de fulls, provablement la major de tots els gèneros en les angiospermas, ha donat lloc a la descripció de numeroses espècies que posteriorment s'han classificat com sinonímia. Este polimorfisme s'ha interpretat com a producte de la pressió selectiva eixercida per les palometes herbívores de la subfamília Heliconiinae La posició del meristema, i la presència o absència de determinats nutrients en el sol, són factors que també influïxen en el polimorfisme foliar.

Les inflorescèncias són axilars i per lo general bracteadas, simples a molt ramificadas.
En la majoria de les espècies els pedúnculs posseïxen tres bràcteas que deriven de les de l'inflorescència ya reduïda. Sobre el pedicel, les bràctees poden trobar-se propenques o alluntades de la flor. En algunes espècies es disponen en verticilos, mentres que en unes atres es troben escampades o estan completament absents.

El marge de les bràctees és similar al de les estípulas, trobant-se en alguns casos glàndules marginals. Les bràctees són setàcees a laminares, sanceres o dividides, disperses a verticiladas formant un involucre més o menys prop de la base de la flor, a voltes glandulares en el marge, molt rarament absents. L'ull axilar primari generalment desenrolla un zarcillo o una inflorescència. Les flors tenen forma de plat, en 5 sàpia-hos (en algunes espècies majors que els pétals), i 5 pétals de formes i colors variables; es disponen alternadament als sépals. En la corona s'estenen de forma radial numerosos filaments de forma, llongitut i color variable (segons l'espècie), generalment en 3 estils centrals prou sobreixents.

Els fruts són bayas indehiscentes de formes i tamanys diversos. En les espècies no comestibles estes bayas solen ser negres i chicotetes; en les comestibles, com Passiflora caerulea, són grans, de color groc o taronja i carnosas.

Les llavors madures són de colors obscurs, negrencs o marrons, en arilo més o menys incoloro, translúcido, de sabor àcit o agridulce. Posseïxen alt contingut d'olis comestibles. A pesar de presentar una testa grossa, la viabilitat de les llavors és prou curta, lo que fa supondre que la testa seria una adaptació a la disseminació per la via digestiva dels animals, els que mengen els fruts o els arilos La coberta seminal en les espècies del gènero està formada per una o dos capes de cèlules transparents, una capa mija de macroesclereidas i una sola capa de cèlules obliteradas. La caracterisació morfoanatómica de la coberta seminal de les espècies de Passiflora indica que l'ornamentació de la coberta de la llavor és específica de cada espècie.

Llavor de Passiflora quadrangularis. Medix uns 7 mm.

Bibliografia

• Escobar, L. K. (1988) Monografia No. 10. Passifloraceae. Passiflora. Subgéneros: Tacsonia, Rathea, Manicata i Distephana. Bogotà, D.E., Colòmbia, Universitat Nacional de Colòmbia.
• Feuillet C. i MacDougal J.M. (2003) A new infrageneric classification of Passiflora L. (Passifloraceae). Passiflora 13 (2): 34-38.
• Hansen A.K., Lawrence G., Simpson B.B., Downie S.R., Stephen R., Cervi A.C., i Jansen R.K. (2006) Phylogenetic relationships and chromosome number evolution in Passiflora. Systematic Botany 31(1): 138-150.
• Killip, E.P. (1938) The American species of Passifloraceae. Publications of the Field Museum Natural History, Chicago. Botany Séries 19 (1, 2): 1-163.
• Krosnick, S.E. (2006) Phylogenetic relationships and patterns of morphological evolution in the Old World Species of Passiflora (Subgenus Decaloba: Supersection Disemma and Subgenus Tetrapathaea). Doctor of Philosophy, Ohio State University, Evolution, Ecology, and Organismal Biology. 660p.
• MacDougal, J.M. (1994) Revision of Passiflora section Decaloba, Pseudodysosmia (Passifloraceae). Systematic Botany Monographs 14: 146pp.
• Muschner, Valéria C; A.P. Lorenz; A.C. Cervi: S.L. Bonatto; T.T. Souza-Chies; F.M. Salzano; i L.B. Freitas (2003) ^{[enllaç trencat]}American Journal of Botany 90:1229-1238.

• Ocampo, J. (2007) Study of the genetic diversity of genus Passiflora L. and its distribution in Colòmbia. Tesis doctoral, Doctor en Ciències Agronómicas. Centre International d’Études Supérieures en Sciences Agronomiques - Montpeller Sup Agro. 268p.
• Ocampo, J.A., Coppens d’Eeckenbrugge, G., Restrepo, M., Jarvis, A., Salazar, M., i Caetano, C.M. (2007). Diversity of Colombian Passifloraceae: biogeography and an updated list for conservation. Biota Colombiana 8(1): 1-45.
• Ulmer, Torsten i John M. MacDougal. (2004) Passiflora: passion flowers of the world. Timber Press Portland, Oregó.430p.
• Uribe, L. (1955) Pasifloràcees i Begoniàcees de la Real Expedició Botànica del Nou Regne de Granada. Edicions Cultura Hispànica. Madrit 26:1-98.
• Vanderplank, J. (2000) Passion Flowers. 3ª ed. The MIT Press. Cambridge, Massachusetts. 224 pp.
• Yockteng R. i Nadot S. (2004) Phylogenetic relationships among Passiflora species based on the glutamine synthetase nuclear gene expressed in chloroplast (ncpGS). ^{[enllaç trencat]}