La Llei 26.331 de Presuposts Mínims de Protecció Ambiental dels Boscs Natius, o Llei de Bosc Natiu,[1] és una norma nacional d'Argentina que regula l'us dels boscs natius. La llei té com a objectius reduir la deforestació en Argentina, la conservació dels boscs natius, la regulació i gestió responsable de l'us forestal, i la promoció del maneig sostenible dels boscs.[1] Per a això, la llei determina categories de conservació dels boscs, crea un fondo fiduciari destinat a la conservació i promoció de maneig responsable dels boscs baix un model de pagament per servicis ambientals, i establix autoritats d'aplicació el mandat de la qual és elaborar senyes per a monitorear l'estat de conservació dels boscs natius, en coordinació en les províncies.[2]
Despuix d'un intens debat, la llei va ser sancionada el 21 de setembre de 2007 pel Congrés de la Nació Argentina i reglamentada per mig del Decret 91/2009[3] en febrer de 2009 pel Poder Eixecutiu despuix del reclam que varen fer més de 70 organisacions ambientalistas.
Història
La deforestació en Argentina té una de les taxes més altes d'Amèrica del Sur, en un 0.8% de deforestació anual.[4] En l'any 2006, el llavors diputat Miguel Bonasso del Front per a la Victòria i president de la Comissió de Recursos Naturals i Conservació de l'Ambient humà de la Cambra baixa, va presentar en juny d'eixe any el proyecte de Llei de Presuposts Mínims de Protecció Ambiental dels Boscs Natius. Dit proyecte va prendre forma després d'un ampli debat en el sí de la Comissió, i va contar en l'aporte d'organisacions ambientalistas com Greenpeace, la Fundació Ambiente i Recursos Naturals (FARN), i la Fundació Vida Selvada Argentina.
Els diputats de les províncies en recursos forestals (principalment Bota, Formosa i Missions) es varen opondre a la llei, principalment baix l'argument de que afectava l'autonomia provincial de manejar els seus recursos naturals. Ademés, els productors agropecuaris es varen opondre a qualsevol tipo de regulació sobre els boscs. Els productors agropecuaris de cada província es varen expressar tant a nivell nacional com a nivell provincial, quan cada província va deure elaborar el seu ordenament territorial de bosc natiu.[5]
En març de 2007 va obtindre finalment la seua aprovació en la Cámara, a pesar de l'oposició presentada per estos sectors.[6] Una de les concessions principals que es va fer en el text original per a conseguir la seua aprovació va ser l'inclusió d'un sistema de pagament per servicis ambientals, que va donar orige al Fondo Nacional per a l'Enriquiment i la Conservació dels Boscs Natius.
Després la llei va passar a la Cambra de Senadors, a on va ser girada a 6 comissions per al seu tractament. Allí va començar un llent procés a on els representants de les províncies que s'oponien a la norma varen buscar obstaculisar-la. Davant esta situació, més de trenta organisacions socials varen entregar en el Senat un milló i mig de firmes de persones de tot el país en reclam per l'urgent tractament de la norma, demostrant un alt nivell de consens social.
Aixina, els senadors varen reprendre el tractament de la norma sobre un text que recuperava els principals punts del proyecte aprovat en Diputats:
Moratòria als desmontes fins que cada província realise un Ordenament Territorial de Boscs Natius participatiu.
Obligatorietat de realisar un Estudi d'Impacte Ambiental i una audiència pública abans d'autorisar un desmonte.
Respectar als drets de les comunitats indígenes i llauradores sobre els boscs que utilisen.
Prohibició de la crema a cel obert dels residus derivats de desmontes o aprofitament sostenibles de boscs natius.
El nou text aprovat per la Cambra de Senadors el 21 de novembre de 2007 va ser tractat i aprovat per Diputats una semana despuix, convertint-se en Llei.
Criteris i categories
Categories de bosc protegit
La llei zonifica els boscs de la següent manera:
Categoria I (roig): sectors de molt alt valor de conservació que no deuen desmontar-se ni utilisar-se per a l'extracció de fusta i que deuen mantindre's com a bosc per a sempre. Inclourà les reserves naturals i les seues àrees circumdants, que tinguen valors biològics sobreixents, i/o llocs que protegixquen conques hídriques d'importància (naixents de rius i rieres).
Categoria II (groc): sectors d'alt o mig valor de conservació, que poden estar degradats pero que si li'ls restaura poden tindre un valor alt de conservació. Estes àrees no poden desmontar-se, pero podran ser somesos als següents usos: aprofitament sostenible, turisme, recolecció i investigació científica.
Erro al crear miniatura: Istme de Quetrihué en el parc nacional Els Arrayanes.Categoria III (verda): sectors de baix valor de conservació que poden transformar-se parcialment o en la seua totalitat, en la prèvia realisació d'una Evaluació d'Impacte Ambiental.
Criteris de sustentabilitat
Els ordenaments territorials devien establir-se en funció dels dèu criteris de sustentabilitat establits per l'anex de la llei:[1]
Superfície: és el tamany mínim d'hàbitat disponible per a assegurar la supervivència de les comunitats vegetals i animals. Açò és especialment important per a les grans espècies de carnívors i herbívors.
Vinculació en atres comunitats naturals: Determinació de la vinculació entre un pegat de bosc i atres comunitats naturals en la finalitat de preservar gradient ecològics complets. Este criteri és important ya que moltes espècies d'aus i mamífers utilisen distints ecosistemes en diferents époques de l'any en busca de recursos alimenticis adequats.
Vinculació en àrees protegides existents i integració regional: L'ubicació de pegats de boscs propencs o vinculats a àrees protegides de jurisdicció nacional o provincial com aixina també a Monuments Naturals, aumenta el seu valor de conservació, es troben dins del territori provincial o en els seus voltants. Adicionalment, un factor important és la complementarietat de les unitats de paisage i l'integració regional considerades en relació en l'ambient present en les àrees protegides existents i el manteniment d'importants corredors ecològics que vinculen a les àrees protegides entre sí.
Existència de valors biològics sobreixents: són elements dels sistemes naturals caracterisats per ser rars o poc freqüents, otorgant al lloc un alt valor de conservació.
Conectivitat entre eco regions: els corredors boscosos i riparis garantisen la conectivitat entre ecorregions permetent el desplaçament de determinades espècies.
Estat de conservació: la determinació de l'estat de conservació d'un pegat implica un anàlisis de l'us al que va estar somés en el passat i de les conseqüències d'eixe us per a les comunitats que ho habiten. D'esta forma, l'activitat forestal, la transformació del bosc per a agricultura o per a activitats ganaderes, la cacera i els disturbis com el fòc, aixina com l'intensitat d'estes activitats, influïxen en el valor de conservació d'un sector, afectant la diversitat de les comunitats animals i vegetals en qüestió. La diversitat es referix al número d'espècies d'una comunitat i a l'abundància relativa d'estes. Es deurà evaluar l'estat de conservació d'una unitat en el context de valor de conservació del sistema en que està immers.
Potencial forestal: és la disponibilitat actual de recursos forestals o la seua capacitat productiva futura, lo que a la seua volta està relacionat en l'intervenció en el passat. Esta variable es determina a través de l'estructura del bosc (altura del dosel, àrea basal), la presència de renovals d'espècies valioses i la presència d'individus d'alt valor comercial maderero. En este punt és també rellevant l'informació suministrada per informants claus del sector forestal provincial habituats a generar plans de maneig i aprofitament sostenible, que incloga el recapte de productes maderables i no maderables del bosc i estudis d'impacte ambiental en l'àmbit de les províncies.
Potencial de sustentabilitat agrícola: consistix en fer un anàlisis cuidadós de l'actitut que té cada sector per a oferir sustentabilitat de l'activitat agrícola a llarc determini. L'evaluació d'esta variable és important, ya que les característiques particulars de certs sectors fan que, una volta realisat el desmonte, no siga factible l'implementació d'activitats agrícoles econòmicament sostenibles a llarc determini.
Potencial de conservació de conques: consistix en determinar les existències d'àrees que posseïxen una posició estratègica per a la conservació de conques hídriques i per a assegurar el recapte d'aigua en cantitat i calitat necessàries. En este sentit tenen especial valor les àrees de protecció de naixents, vores de caixers d'aigua permanents i transitoris, i la franja de "boscs nuvolats", les àrees de recarrega d'aqüífers, els llocs de chapulls o Ramsar, àrees grans en pendents superiors al cinc per cent (5%), etc.
Valor que les Comunitats Indígenes i Llauradores donen a les àrees boscoses o les seues àrees confrontants i l'us que poden fer dels seus recursos naturals als fins de la seua supervivència i el manteniment de la seua cultura. En el cas de les Comunitats Indígenes i dins del marc de la llei 26.160, es deurà actuar d'acort a lo establit en la llei 24.071, ratificatoria del Conveni 169 de l'Organisació Internacional del Treball (OIT). En el cas de les Comunitats Indígenes i dins del marc de la llei 26.160, es deurà actuar d'acort a lo establit en la llei 24.071, ratificatoria del Conveni 169 de l'Organisació Internacional del Treball (OIT). Caracterisar la seua condició ètnica, evaluar el tipo d'us de l'espai que realisen, la situació de tinença de la terra en que habiten i establir la seua proyecció futura d'us serà necessari per a evaluar la rellevància de la continuïtat de certs sectors de bosc i generar un pla d'accions estratègiques que permeten solucionar o a lo manco mitigar els problemes que pogueren ser detectats en el mijà determini.
