Anex:Patrimoni de la Humanitat en Portugal

Archiu:Flag of caps block 0 .svg

Els llocs considerats Patrimoni de la Humanitat en Portugal, són llocs que han complit els requisits necessaris marcats per l'Organisació de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) i que han segut nominats per al programa internacional Patrimoni de la Humanitat per la seua excepcional importància cultural o natural.

En maig de 2022 Portugal contava en dèsset llocs designats (17), un d'ells transfronterizo, (setze com ben cultural i un com ben natural). Ademés conta en nou bens com ben immaterial, dos d'ells compartits en atres països.

Bens culturals i naturals

Portugal conta actualment en els següents llocs declarats com Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco:

	Convent de Crist en Prendre
	Be cultural inscrit en 1983.
	Localisació: Districte de Santarém
	Monument simbòlic d'exaltació de la Reconquista, el convent de l'Orde del Temple en Prendre va ser transferit en 1344 a l'Orde dels Cavallers de Crist. En l'época manuelina va aplegar a simbolisar, en canvi, l'obertura de Portugal a atres civilisacions. (UNESCO/BPI)

	Centre de Angra do Heroísmo en les Azores
	Be cultural inscrit en 1983.
	Localisació: Azores
	Situada en una de les illes de l'archipèlec de les Azores, la ciutat de Angra do Heroismo va ser un port d'escala obligada per a la travessia de l'Atlàntic des del sigle XV fins que varen fer la seua aparició els barcos de vapor, en el sigle XIX. Els imponents forts de Sant Sebastià i Sant Joan Batiste, que daten de quatre sigles arrere, constituïxen eixemples incomparables de l'arquitectura militar de l'época. Deteriorada pel terremot de 1980, Angra està sent objecte d'obres de restauració. (UNESCO/BPI)

Archiu:Mosteiro da Batalha (13). caps block 30	Monasteri de Batalha
	Be cultural inscrit en 1983.
	Localisació: Districte de Leiría
	Zona de protecció: 0,98 ha. Zona de respecte: 86 ha.
	El monasteri dominico de Batalha va ser erigit per a commemorar la victòria dels portuguesos sobre els castellans en la batalla de Aljubarrota (1385). La seua construcció, que va ser la principal empresa arquitectònica dels monarques portuguesos durant dos sigles, va donar naiximent a un estil gòtic nacional fondament influït per l'art manuelino, com pot apreciar-se en el claustre real, autèntica obra mestra de l'arquitectura. (UNESCO/BPI)

	Monasteri dels Jerónimos i Torre de Belém en Lisboa
	Be cultural inscrit en 1983, modificació menor en 2008.
	Localisació: Districte de Lisboa
	Zona de protecció: 2,66 ha. Zona de respecte: 103 ha.
	Construït a partir de l'any 1502, el Monasteri dels Jerónimos s'empina a l'entrada del port de Lisboa i és l'eixemplificació mateixa de l'art portugués en tot el seu apogeu. La propenca Torre de Belém, erigida per a commemorar l'expedició de Vasc de Gama, du a la memòria els grans descobriments marítims que varen tirar els fonaments del món modern. (UNESCO/BPI)

Archiu:Sé Évora. caps block 45	Centre històric de Évora
	Be cultural inscrit en 1986.
	Localisació: Districte de Évora
	Fundada en temps de l'Imperi Romà, esta ciutat-museu va conéixer la seua edat dorada en el sigle XV, quan es va convertir en lloc de residència dels reis de Portugal. Les seues cases dels sigles XVI a el XVIII, encaladas i ornamentadas en rajoletes i balcons de ferro forjat, li imprimixen un caràcter únic. L'arquitectura de Evora va eixercir una influència molt acusada en els monuments i edificis construïts en el Brasil colonial. (UNESCO/BPI)

	Monasteri de Alcobaza
	Be cultural inscrit en 1989.
	Localisació: Districte de Leiría
	Situada al nort de Lisboa, l'abadia de Santa María de Alcobaza va ser fundada en el sigle XII pel rei Alfonso I. Les seues dimensions, la purea del seu estil arquitectònic, la bellea dels materials amprats en la seua construcció i el esmero en que esta es va portar a terme han fet d'este monasteri una obra mestra de l'art gòtic cisterciense. (UNESCO/BPI)

	Paisage cultural de Sintra
	Be cultural inscrit en 1995.
	Localisació: Districte de Lisboa
	Zona de protecció: 946 ha. Zona de respecte: 3641 ha.
	En el sigle XIX Cintra es va convertir en el primer centre important de l'arquitectura romàntica europea. El rei Fernando II va transformar en palau un monasteri ruïnós, recorrent a l'utilisació d'elements arquitectònics gòtics, egipcíacs, moriscos i renaixentistes que expressaven la nova sensibilitat estètica de l'época, i va crear un parc en el que es mesclaven les espècies vegetals locals en les exòtiques. La construcció d'atres residències senyorials en la serra circumdant, inspirades en este model, va dotar a Cintra d'un conjunt únic de parcs i jardins que va eixercir una gran influència en l'art paisagístic europeu. (UNESCO/BPI)

	Centre històric de Porto
	Be cultural inscrit en 1996.
	Localisació: Districte de Porto
	Situada en la desembocadura del Duero i escalonada sobre les ales dels tossals que dominen el riu, la ciutat de Porto oferix un paisage urbà excepcional, testic de la seua història bimilenaria. Cridada “Portus” –el port– pels romans, la ciutat sempre va estar estretament vinculada en l'activitat marítima, font de la seua prosperitat secular, de la que són exponents els seus numerosos monuments, des de la catedral en cor romànic fins a l'edifici neoclàssic de la Bossa, passant per l'iglésia de Santa Clara, d'estil manuelino típicament portugués. (UNESCO/BPI)

	Llocs d'art rupestre prehistòric de la vall del Coa i de Sega Vert
	Be cultural inscrit en 1998, extensió en 2010.
	Este ben és compartit en ' Espanya
	Localisació: Districte de Guarda
	Els llocs d'art rupestre prehistòric del Valle del Coa, inscrits en la Llista del Patrimoni Mundial en 1998, posseïxen una extraordinària concentració de petroglifos del Paleolític Superior (22.000-10.000 a.C.), que és única en el seu gènero en el món i constituïx un dels eixemples més notables de les primeres creacions artístiques del ser humà. La zona arqueològica de Sega Verda, ubicada en la comunitat de Castella i Lleó, completa eixos llocs en els seus 645 gravats eixecutats en una escarpadura formada per l'erosió fluvial. Eixos gravats són essencialment figuratius i representen animals, encara que també s'han identificat algunes figures geomètriques i esquemàtiques. Els llocs del Valle del Coa i el lloc de Sega Vert formen el conjunt més important d'art rupestre paleolític a l'aire lliure de la Península Ibèrica. (UNESCO/BPI)

	Bosc de laurisilva de Madeira
	Be natural inscrit en 1999.
	Localisació: Madeira
	Zona de protecció: 15.000 ha.
	El bosc de laurisilva de l'illa de Fusta és una relíquia excepcional d'un tipo de boscs de llorers molt abundant en el passat. Hui en dia, és el més gran dels boscs subsistentes d'este gènero. El 90% de la seua superfície està coberta per l'ecosistema forestal primari, que alberga un conjunt únic d'espècies vegetals i animals. Moltes d'estes últimes –per eixemple, la coloma torcaz de Fusta– són endèmiques. (UNESCO/BPI)

	Centre històric de Guimarãés
	Be cultural inscrit en 2001.
	Localisació: Districte de Braga
	Zona de protecció: 16 ha. Zona de respecte: 45 ha.
	Vinculada al naiximent de l'identitat nacional portuguesa en el sigle XII, Guimaraes és un eixemple excepcional de transformació d'una població medieval en ciutat moderna. Esta ciutat ha conservat en autenticitat i en bon estat una série molt variada d'edificis ilustrativos de l'evolució específica de l'arquitectura portuguesa entre els sigles XV i XIX, caracterisada per l'us sistemàtic de materials i tècniques de construcció tradicionals. (UNESCO/BPI)

Archiu:Altodourovinhateiro. caps block 107	Regió vitícola de l'Alt Duero
	Be cultural inscrit en 2001.
	Localisació: Duero
	Zona de protecció: 24 600 ha. Zona de respecte: 225 400 ha.
	La vitivinicultura és una activitat tradicional dels agricultors de l'Alt Duero des de fa dos mil anys i, entre els vins de la regió, destaca el oporto, célebre en el món sancer des del sigle XVIII. La llarga tradició vitivinícola ha configurat un paisage cultural d'extraordinària bellea, fidel reflex de l'evolució tècnica, social i econòmica de la regió. Les vinyes seguixen sent explotats per agricultors que respecten les tècniques de cultiu tradicionals. (UNESCO/BPI)

	Paisage vitícola de l'illa de Pico
	Be cultural inscrit en 2004.
	Localisació: Azores
	Zona de protecció: 987 ha. Zona de respecte: 1924 ha.
	Este lloc de 987 hectàrees està situat en l'illa volcànica de Pico, la segona en superfície de l'archipèlec de les Azores, i comprén una ret espectacular de llarcs murs de pedra, àmpliament espayats i paralels a la vora de l'oceà, que van des de la costa cap a l'interior. Eixos murs varen ser alçats per a amparar del vent i l'aigua de la mar mils de “currais”, chicotetes parceles confrontants de forma rectangular en les que es cultiva la vinya. Este tipo de viticultura, els orígens de la qual es remonten al sigle XV, ha deixat una chafada manifesta en l'extraordinari agrupamiento de les parceles, les vivendes, les cases solariegas de començos del sigle XIX, els cellers, les iglésies i els ports. Configurat per la mà de l'home, este paisage d'extraordinària bellea és el millor vestigi subsistente d'una pràctica agrícola molt estesa en atres temps. (UNESCO/BPI)

Archiu:Castillo de Elvas. caps block 125	Guarnició fronteriça i fortificacions de la ciutat de Elvas
	Be cultural inscrit en 2012, modificació menor en 2013.
	Localisació: Alentejo
	Zona de protecció: 179 ha. Zona de respecte: 690 ha.
	El lloc conté fortificacions dels sigles XVII a XIX. Es tracta del major sistema de muralles i fossos secs del món. Dins del recint amurallado hi ha barracons i atres edificis militars aixina com iglésies i monasteris. Encara que Elvas té vestigis arqueològics del sigle X, la construcció de les seues fortificacions va començar en l'independència de Portugal, en 1640. Dissenyades pel jesuïta holandés João Piscásio Cosmander, són el millor eixemple encara existent de l'escola holandesa de fortificació en tot lo món. El lloc inclou també l'aqüeducte de Amoreira, construït per a que la fortalea soportara llarcs seges sense carir d'aigua. (UNESCO/BPI)

Erro al crear miniatura:	Universitat de Coímbra: Alta i Sofia
	Be cultural inscrit en 2013.
	Localisació: Districte de Coímbra
	Zona de protecció: 36 ha. Zona de respecte: 82 ha.
	Situada en un tossal sobre la ciutat, l'Universitat de Coimbra en les seues facultats va créixer i es va desenrollar durant més de sèt sigles en el caixco antic. Els edificis notables de l'universitat inclouen la Catedral de Santa Creu del sigle XII i un número de facultats del sigle XVI, el Palau Real de Alcáçova, que va albergar l'universitat des de 1537, la Biblioteca Joanine en la seua rica decoració barroca, el Jardí Botànic del sigle XVIII i l'Editorial Universitària, aixina com la gran ciutat universitària creada durant els anys 40. Els edificis de l'universitat es varen convertir en una referència en el desenroll d'atres institucions d'educació superior en el munto lusità-parlante a on va impulsar també una major influència en l'aprenentage i la lliteratura. Coimbra oferix un eixemple sobreixent d'una ciutat universitària integrada en una tipologia urbana específica aixina com les seues pròpies tradicions culturals i ceremoniales que s'han mantingut vives a lo llarc dels anys. (UNESCO/BPI)

Archiu:Mafra May 2013-2.jpg	Real Obra de Mafra – Palau, basílica, convent, jardí de el ‘Sege’ i parc de caça real de la Tapada
	Be cultural inscrit en 2019.
	Localisació: Districte de Lisboa
	Zona de protecció: 1 213.17 ha. Zona de respecte: 693.2 ha.
	La construcció d'este ben cultural, situat a uns 30 km al noroest de Lisboa, va ser proyectada pel rei Juan V en 1711 per a plasmar materialment la seua concepció de la monarquia i l'Estat. Un imponent edifici rectangular alberga el palau del rei i el de la reina, la capella regio en forma de basílica romana barroca, un monasteri franciscano i una biblioteca que encara conserva actualment uns 36.000 volums. El lloc ho completen el jardí de el “Sege” i el parc de caça real de la “Tapada”. La Real Obra de Mafra és una de les empreses més notables envestiments en èxit pel rei Juan V i, ademés, és ilustrativa de la potència i extensió alcançades per l'imperi portugués en la seua época. Per a la seua realisació, el rei no només va encarregar l'eixecució d'obres artístiques d'estil barroc, sino que va impondre que les construccions s'atingueren als cànons arquitectònics i estètics imperants en l'art barroc romà i italià, fent aixina de Mafra un eixemple excepcional d'este art. (UNESCO/BPI)

Archiu:Enquadramento (14554466859).jpg	Santuari del Bon Jesús del Mont en Braga
	Be cultural inscrit en 2019.
	Localisació: Districte de Braga
	Zona de protecció: 26.0 ha. Zona de respecte: 232.0 ha.
	Situat al nort del país, en l'ala del cerro del Espinho que domina la ciutat de Braga, este paisage cultural evoca la Jerusalem cristiana en la seua montanya sacrosant arrematada per un santuari. Edificat a lo llarc de sis sigles i d'estil predominantment barroc, el santuari és ilustrativo de la pràctica tradicional europea de crear Sacri Monti (montes sacres) que va instaurar l'Iglésia Catòlica a partir del Concilie de Trento (sigle XVI) com un dels mijos per a contrarrestar l'influència de la Reforma Protestant. Un element important del lloc és el Via Crucis que serpentea per l'ala occidental del cerro. Fitat per successives capelles en fonts, estàtues alegóricas, jardins clàssics i grups escultòrics representatius de les diferents etapes de la Passió de Crist, l'itinerari del Via Crucis culmina en la plataforma a on s'assenten el santuari i els seus edificis anexos, construïts tots ells en granit entre 1784 i 1811. Els elements arquitectònics de les seues fronteres, enyesadas i encaladas, estan destacats per marcs de pedra visible. Els murs, escales, fonts, estàtues i ornaments de la célebre escala dels Cinc Sentits componen la construcció barroca més significativa d'este ben cultural. (UNESCO/BPI)

Localisació del Patrimoni de la Humanitat en Portugal. * Llocs d'art rupestre prehistòric de la vall del Coa i de Sega Vert (Lloc compartit en Espanya)

Localisació del Patrimoni de la Humanitat en Portugal (Azores).

Localisació del Patrimoni de la Humanitat en Portugal (Madeira).

Patrimoni cultural immaterial

Actualment Portugal té els següents elements inscrits en la llista del Patrimoni Cultural Immaterial:

Archiu:Fado-debora-rodrigues.jpg	El fado, vora popular urbana de Portugal
	Be immaterial inscrit en 2011.
	El fado és un gènero artístic que alia la música a la poesia, i que es practica extensament en diverses comunitats de Lisboa. És una síntesis multicultural de balls cantats afrobrasilenys, de gèneros tradicionals locals de cançó i dansa, de tradicions musicals de les zones rurals del país aportades per les ones successives d'immigrants a la ciutat, i de corrents de la cançó urbana cosmopolita de principis del sigle XIX. El fado ho sol interpretar un sol cantant, home o dòna, en l'acompanyament d'una guitarra acústica de cordes metàliques i de la guitarra portuguesa, una espècie de llaüt en forma de pera, proveït de dotze cordes metàliques, que és un instrument únic en el seu gènero i que conta en un vast repertori en sol. Des de fa varis decenis, l'acompanyament musical s'ha enriquit i comprén dos guitarres portugueses, una guitarra i una guitarra baix. El fado ho canten professionals en el circuit comercial de concerts i en menuts locals cridats “cases de fado”. També ho canten aficionats en els locals de numeroses associacions comunitàries dels barris vells lisbonencs. Els intérprets més veterans i respectats impartixen cursos informals de fado en els llocs a on este s'eixecuta tradicionalment, i este magisteri s'eixercix a sovint de generació en generació dins de les mateixes famílies. La propagació del fado per conducte de l'emigració i del circuit musical mundial no només ha consolidat la seua image de símbol de l'identitat portuguesa, sino que també ha donat lloc a intercanvis interculturals en atres tradicions musicals. (UNESCO/BPI)

Archiu:Fornello 016. caps block 170	La dieta mediterrànea
	Be immaterial inscrit en 2010, ampliat en 2013.
	Este element és compartit en 'Plantilla:CYP, Plantilla:CRO, Espanya , REDIRECT:Plantilla:GRC, ITA i Plantilla:MAR
	La dieta mediterrànea comprén un conjunt de coneiximents, competències pràctiques, rituals, tradicions i símbols relacionats en els cultius i collites agrícoles, la peixca i la crío d'animals, i també en la forma de conservar, transformar, cuinar, compartir i consumir els aliments. L'acte de menjar junts és un dels fonaments de l'identitat i continuïtat culturals de les comunitats de la conca del Mediterràneu. És un moment d'intercanvi social i comunicació, i també d'afirmació i renovació dels llaços que configuren l'identitat de la família, el grup o la comunitat. Este element del patrimoni cultural immaterial posa de relleu els valors d'hospitalitat, bo veïnat, diàlec intercultural i creativitat, aixina com un modo de vida que es guia pel respecte de la diversitat. Ademés, eixercita un paper essencial de factor de cohesió social en els espais culturals, festejos i celebracions, en agrupar a gents de totes les edats, condicions i classes socials. També comprén àmbits com l'artesania i la fabricació de recipients per al transport, conservació i consum d'aliments, com a plats de ceràmica i gots. Les dònes eixerciten un paper fonamental en la transmissió de les competències i coneiximents relacionats en la dieta mediterrànea, salvaguardant les tècniques culinàries, respectant els ritmes estacionals, observant les festes del calendari i transmetent els valors d'este element del patrimoni cultural a les noves generacions. Per la seua banda, els mercats locals d'aliments també eixerciten un paper fonamental com a espais culturals i llocs de transmissió de la dieta mediterrànea en els que la pràctica quotidiana d'intercanvis fomenta la concòrdia i el respecte mutu. (UNESCO/BPI)

Archiu:Coro Alentejano.jpg	El cante alentejano, vora polifònica de l'Alentejo (sur de Portugal)
	Be immaterial inscrit en 2014.
	El cante alentejano és un tipo de vora tradicional en dos parts, practicat per corals d'aficionats del sur de Portugal. Es practica sense acompanyament d'instruments musicals, i es caracterisa per la peculiaritat de les seues melodies i lletres, aixina com pel seu estil vocal característic. Les corals estan formades per grups de fins a trenta cantores, dividits en varis grups. Un cantant soliste, “el ponto” inicia la vora en un registre greu i un “alt” li seguix en un registre més agut, repetint la cantiga en una terça o una dècima més alta i ornamentándola en florituras. Després prorrumpen a cantar tots els demés membres de la coral, interpretant les estrofes restants en terces paraleles. La veu dominant de l'alt dirigix la coral a lo llarc de tota la vora. Este art vocal comprén un vast repertori de poemes de temàtica tradicional i contemporànea, que es canten al són de melodies de composició antiga o recent. Les lletres aborden tant temes tradicionals –la vida en el camp, la naturalea, l'amor, la maternitat o la religió– com l'evolució actual de la vida cultural i social. Este cante és un element fonamental de la vida social en totes les comunitats de l'Alentejo i impregna les reunions organisades en llocs públics i privats. La transmissió del cante s'efectua principalment durant els ensajos de les corals, en els que els membres més jóvens deprenen dels més veterans. Per als seus intérprets i aficionats, el cante alentejano encarna un sòlit sentiment d'identitat i pertinença. Aixina mateix, reforça el diàlec entre persones de diferents generacions, sexes i mijos socials, contribuint aixina a l'enfortiment de la cohesió social. (UNESCO/BPI)

Archiu:Falta imagen caps block 189 Inmaterial (ancho).svg	La fabricació tradicional d'esquelles
	Be immaterial inscrit en 2015 en la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial que requerix mides urgents de salvaguardia.
	L'esquella portuguesa és un instrument de percussió idiófono, proveït d'un sol batall, que se sol penjar al coll dels animals en una correja de cuiro. Utilisats tradicionalment pels pastors per a localisar i vigilar les seues raberes, les esquelles creen un paisage sonor inconfundible en el camp. Una esquella es fabrica en una chapa de ferro que es martilla en fredor en una enclusa fins a obtindre la peça de forma cóncava desijada. Després, eixa peça se somet al següent procés: es recobrix en chicotetes làmines de coure o estany; s'envol el conjunt aixina format en una mescla de fanc i palla; es fica en la forja per a soldar els metals; es trau del fòc i se sumergix en aigua freda per a obtindre un refredat ràpit; es retira la envoltura de fanc cremada, quebrándola; es polix el revestiment de coure o l'estany; i per últim es afina el sò. Els coneiximents tècnics es transmeten de pares a fills en el sí de les famílies, generació despuix de generació. La ciutat de Alcáçovas és el centre principal de fabricació tradicional d'esquelles en Portugal i els seus habitants es enorgullecen de ser depositaris d'este llegat cultural. No obstant, esta activitat resulta cada volta menys viable, pels recents canvis en la situació social i econòmica. En els nous métodos de apacentamiento del ganado es necessiten cada volta menys pastors i, ademés, va en aument la producció d'esquelles en tècniques industrials més barates. Hui en dia només estan en activitat onze tallers i tretze artesans, nou dels quals han sobrepassat ya els setanta anys d'edat. (UNESCO/BPI)

Archiu:Pottery Bisalhaes Vila Real Portugal 01.jpg	El procediment de fabricació de la ceràmica negra de Bisalhãés
	Be immaterial inscrit en 2016 en la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial que requerix mides urgents de salvaguardia.
	Coneguda com “la terra de productors de gorcs i cazuelas”, la localitat de Bisalhãés (Portugal) és el lloc de fabricació tradicional de la ceràmica negra. Representada en l'escut d'armes d'este poble i destinada a produir objectes culinaris i decoratius, la alfarería tradicional constituïx un element important de l'identitat cultural de la comunitat. En Bisalhãés se seguixen utilisant métodos ancestrals per a crear peces de ceràmiques molt similars a les de temps passats. El procediment de fabricació de la ceràmica negra comprén vàries etapes. Primer s'esclafa l'argila en un recipient de pedra en un martell de fusta, i després s'ereja, s'humix, es amasa, es modela, es definix utilisant varis tipos de llistons, es alisa en vores rodades, es decora en un palillo i es cou en un forn. En el córrer del temps, la divisió del treball ha evolucionat en els tallers de alfarería: els hòmens s'encarreguen ara de la trabajosa preparació de l'argila i les dònes assumixen essencialment la tasca de realisar les decoració de les peces. Ademés, els alfareros ya no obtenen l'argila cavant la terra, sino que es aprovisionan en les fàbriques de taulells locals. Transmesa casi exclusivament entre persones unides per llaços de parentesc, la viabilitat d'esta pràctica cultural es veu amenaçada per la disminució del número dels seus depositario, la falta d'interés de les noves generacions i la forta demanda de productes de série industrials. (UNESCO/BPI)

Archiu:Falta imagen caps block 206 Inmaterial (ancho).svg	Artesania de figuritas de fanc de Estremoz
	Be immaterial inscrit en 2017.
	La fabricació artesanal de les figuritas de fanc de la localitat de Estremoz exigix varis dies. Els artesans ensamblan primer les distintes parts de fanc de les figures, després les couen en un forn elèctric i per últim les pinten i recobrixen en un barniz incoloro. La temàtica de les figures s'ajusta a una série de cànons específics i la seua estètica particular permet identificar immediatament la seua procedència. Les figures duen indumentària típiques de la regió de l'Alentejo o vestidures característiques de l'iconografia religiosa cristiana. Este art tradicional, els orígens del qual es remonten al sigle XVII, està íntimament vinculat a l'Alentejo ya que les figures representen elements naturals, tradicions, devoció populars i events locals típics d'esta regió portuguesa. Els artesans i el Centre per a la Valorisació i Salvaguardia de les Figures de Fanc de Estremoz organisen tallers d'educació informal i adopten iniciatives pedagògiques que garantisen la viabilitat i el reconeiximent de l'importància d'este element del patrimoni cultural. També s'organisen fires artesanals a nivell local, nacional i internacional. Les tècniques i els coneiximents relacionats en este art tradicional es transmeten en tallers familiars o per mig de l'aprenentage professional. Els artesans ensenyen els rudimentos del seu ofici impartint formació no formal i participen en dinamisme en les activitats de sensibilisació organisades en centres d'ensenyança, museus, fires i atres events. (UNESCO/BPI)

Archiu:Carnaval de Podence 2008 17.jpg	El carnestoltes de Podence, celebració del fi de l'hivern
	Be immaterial inscrit en 2019.
	El carnestoltes que té lloc en el llogaret de Podence per a festejar el fi de l'hivern és una pràctica sociocultural que, en els seus orígens, va anar un rito de pas masculí. Hui en dia, s'ha adaptat al context contemporàneu i participen també en la seua celebració les dònes i els chiquets. En esta festa es despedix a l'hivern i se saluda el començ de la primavera. Les celebracions duren tres dies i tenen lloc en els carrers i les llars de les famílies, ya que és costum que els veïns es visiten mútuament durant els festejos. Els “caretos”, personages en caraces tradicionals, ballen al voltant de les dònes contoneándose al són d'esquelles. Vinculada provablement a ritos de fertilitat antics i eixecutada per eixos personages emmaixquerats, esta dansa permet als ballarins entrar en relació en atres persones sense que siguen reconeguts. Els “caretos” es cobrixen el rostre en caraces de hojalata o de cuiro, visten robages en flocs de llana de varis colors i duen penjats esquelles en el cos. El dilluns anterior al Dimarts de Carnestoltes un grup d'hòmens llig en una representació teatral una llista fictícia de parelles de nóvios, burlant-se d'elles per a divertir als assistents. Quan aplega el Dimarts de Carnestoltes, algunes persones es disfrassen de “matrafonas”, personages emmaixquerats típics de les festes carnavalescas en les zones rurals. Eixe mateix dia per la vesprada es capciona fòc a un monigote jagantesc i després els “caretos” recorren els domicilis dels seus parents i amics. La participació en esta pràctica cultural festiva comença des de l'infància, i les activitats portades a terme per l'Associació del Grup de Caretos de Podence han incrementat considerablement les possibilitats de transmissió d'este element del patrimoni cultural viu. (UNESCO/BPI)

Archiu:Berkut awaits the hunt. (3968887082).jpg	La cetreria, un patrimoni humà viu
	Be immaterial inscrit en 2021 (original en 2011, ampliat en 2012, 2016 i 2021).
	Este element és compartit en 'Plantilla:GER, Plantilla:SAU, Austria, Bélgica, Plantilla:QAT, Plantilla:KOR, Plantilla:UAE, Espanya , FRA, Plantilla:HUN, ITA, Kazajistánlink=|20px Kazajistán, Plantilla:MAR, Plantilla:MNG, PakistánArchiu:Flag of Pakistán.png, Plantilla:CZE i Plantilla:SYR
	En un principi, l'home va utilisar l'art de la cetreria per a procurar-se aliments, pero la seua evolució posterior va fer que hui en dia estiga vinculat principalment a la conservació de la naturalea, al patrimoni cultural i a les activitats socials de les comunitats. De conformitat en les seues tradicions i principis ètics, els cetreros domen, alimenten i adestren per al vol aus d'assut –halcónidos, i també àguiles i acipítridos–, creant un víncul en elles i convertint-se en els seus principals protectors. Practicat en molts països de tot lo món, l'art de la cetreria pot presentar algunes variants pràctiques –per eixemple, en els equipaments utilisats– pero els seus métodos són sempre anàlecs. Els cetreros es consideren un grup específic. A voltes viagen junts durant semanes, caçant i contant-se després mútuament les vicissituts de cada jornada en les velades que organisen. Consideren que la cetreria els unix al passat, especialment quan pertanyen a comunitats en les que este art representa un dels seus últims vínculs en el mig ambient natural i la seua cultura tradicional. Les pràctiques i coneiximents relacionats en este element del patrimoni cultural immaterial es transmeten de generació en generació en el sí de les famílies, aixina com per mig de sistemes de tutoria formal i aprenentage o cursos de formació impartits en clubs i escoles. En alguns països cal aprovar un examen de nivell nacional per a ser cetrero. La celebració de trobades i festivals permet a les comunitats de cetreros intercanviar coneiximents, fomentar la diversitat i sensibilisar més al públic al valor del seu art. (UNESCO/BPI)

Archiu:Paper Flower Festivities of Campo Maior.jpg	Festes del Poble de Camp Maior
	Be immaterial inscrit en 2021.
	Les Festes del Poble de Camp Maior són un event popular en el que es ornamentan els carrers d'esta localitat en millons de flors de paper de colors i motius diversos. Organisats en comissions per cada carrer del poble, els veïns fixen la data dels festejos i decidixen quins han de ser el disseny i la temàtica de color de les ornamentacions florals que van a preparar durant nou mesos. Les reunions per a confeccionar-les tenen lloc de nit generalment en les llars familiars o en almagasens. Esta pràctica cultural fomenta la creativitat dels participants, enfortix el seu sentiment de pertinença a la comunitat i crea un sà esperit d'emulació entre les comissions que tracten de conseguir que la decoració del seu carrer siga la que més es distinguixca per l'originalitat del seu disseny i la bellea del seu colorit. Les ornamentacions es mantenen en secret fins a la vespra de les festes, i el dia en que estes comencen tot el poble es veu transformat de la nit al matí, sumergit en un ambient festiu i ple de color en el que s'òbrin les portes de totes les cases, desapareixen les diferències socials i la totalitat dels veïns s'amontona en els carrers. Encara que estos regocijos es varen denominar en un principi “Festes en honor de Sant Joan Batiste”, varen deixar de cridar-se aixina des de l'any 1921. No obstant, el recort de la connotació religiosa de l'event ha subsistit i se seguix celebrant una chicoteta processó en l'image d'este sant. La pràctica d'este element del patrimoni cultural immaterial se seguix transmetent en el sí de les famílies, aixina com en les escoles. (UNESCO/BPI)

Vore també Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Llista indicativa

La llista indicativa és un inventari d'aquells bens o propietats que cada estat pretén considerar per a la seua nominació a ser Patrimoni de la Humanitat en els anys següents. Els països són els encarregats d'enviar la llista indicativa al Comité del Patrimoni Mundial de la Humanitat de l'Unesco. Les nominacions no són considerades a menos que el país que ho propon haja inscrit el ben propost en esta llista indicativa. L'inscripció en esta llista és la primera etapa per a qualsevol futura candidatura.

Portugal, la llista indicativa del qual va ser revisada per última volta el 6 de juny de 2017, ha presentat els següents 19 llocs:

Archiu:Buçaco. caps block 255	Desert dels Carmelitas Descalzos i conjunt de l'hotel-palau en Buçaco Be el meuxto Propost en 2017
[[Archiu:Cabo_Sard%___caps_block_264___%A3o,_Odemira_(32815070114).jpg|border|150px]]	Costa suroest Be natural Propost en 2017
Archiu:Rua Augusta Lisboa. caps block 269	Baixa Pombalina de Lisboa Be cultural Propost en 2017
Archiu:Castelo Vila Vicosa1.jpg	Vila Viçosa: poble ducal de la Renaixença Be cultural Propost en 2017
Archiu:Funchal - Vista do Largo das Cruzes.jpg	Llocs de globalisació Be cultural Propost en 2017
Archiu:Barcelos, Portugal. caps block 282	Camins de Santiago: rutes en Portugal Be cultural Propost en 2017
Archiu:Magellan Elcano Circumnavigation-es.svg	Ruta de Magallanes, la primera al voltant del món Be cultural Propost en 2017
Archiu:Falta imagen caps block 291 Inmaterial (ancho).svg	Factoria romana de salazón i conservació en Tróia Be cultural Propost en 2017
Archiu:Alentejo montado02. caps block 296	Dehesas, paisage cultural Be cultural Propost en 2017
[[Archiu:M%___caps_block_301___%A9rtola.___caps_block_302___|border|150px]]	Mértola Be cultural Propost en 2017
Archiu:Levada Madeira.jpg	Levadas de Madeira Be cultural Propost en 2017
Archiu:Vistas de Lisboa desde el Mirador de Santa Luzia, Portugal, 2012-05-12, caps block 311 06. caps block 312	Lisboa històrica, ciutat global Be cultural Propost en 2017
Archiu:Couros tanning pools (7319183356).jpg	Centre històric de Guimarãés i zona de Couros (ampliació) Ben cultural Propost en 2017
Archiu:Fundacao Calouste Gulbenkian Lisboa. caps block 321	Sèu i jardí de la Fundació Calouste Gulbenkian Be cultural Propost en 2017
Archiu:Monade Museu Nadir Afonso.jpg	Conjunt d'obres arquitectòniques d'Álvaro Siza en Portugal Be cultural Propost en 2017
Archiu:CastillodeMarvao.jpg	Fortalees abaluartadas de "La Ralla" Be cultural Propost en 2017
[[Archiu:Aqueduto_das_%___caps_block_334___%81guas_Livres_2.jpg|border|150px]]	Aqüeducte de les Aigües Lliures Be cultural Propost en 2017
Archiu:Mid-atlantic ridge map.png	Dorsal Mesoatlántica Be natural Propost en 2017
Archiu:Selvagem Pequena - 1ago04.jpg	Illes Salvages Be natural Propost en 2017

Anteriors candidats a Patrimoni Mundial

Els llocs que seguixen varen estar anteriorment en la llista Indicativa, pero varen ser retirats o rebujats per la UNESCO. Els llocs que encara s'inclouen en atres entrades en la llista Indicativa o que varen ser acceptats i són part de llocs del Patrimoni Mundial no s'inclouen ací.

Image	Nom	Any	Tipo	Descripció
Archiu:Geres1.jpg	Parc nacional de Peneda-Gerês	1982-1996	N	L'únic parc nacional de Portugal, fundat en 1971, des de 2009 és Reserva de la Biosfera de la UNESCO
Archiu:Ze Lages Jun08.jpg	Parc natural de la Serra de l'Estrela	1982-1996	N	Parc natural en la Serra de l'Estrela.
Archiu:Montezinho 7.jpg	Parc natural de Montesinho	1982-1996	K
Archiu:Domus Municipalis 4.jpg	Domus Municipalis de Bragança	1982-1996	K	Antic ajuntament de Bragança
Archiu:Tomar Castelo 0244.jpg	Castell de Prendre	1982-1996	K	Castell dels Cavallers templarios construït al voltant de 1160.
Archiu:IgrejaGraça1.jpg	Centre històric de Santarém	1996-2017	K
Archiu:Algar do carvao 02.jpg	Algar do Carvão	1996-2017	N	Antic tubo volcànic de lava en l'illa de Terceira, en les Azores.
Archiu:Furna do Enxofre, Caminho de acesso, Santa Cruz da Graciosa, ilha Graciosa, Açores, Portugal.jpg	Furna do Enxofre	1996-2017	N	Caverna d'orige volcànic en l'illa Graciosa, en les Azores.
Archiu:CastillodeMarvao.jpg	La ciutat de Marvão i la montanya escarpada en la que es troba	2000-2017	K
Archiu:Parque Natural da Arrábia.jpg	Arrábida	2004-2017	N
Archiu:Img 8737 Pegadas de Dinossáurios da Serra de Aire.jpg	Icnitas de dinosauris	2008-2017	N	Chafades de dinosauris en la Serra d'Aire i Val de Meios en el parc natural de les Serres d'Aire i Candeeiros i Pedra dona Mua en el Parc natural de la Arrábida

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Anex:Patrimoni de la Humanitat en Portugal.
• UNESCO Patrimoni de la Humanitat en Portugal (en anglés)
• UNESCO Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat en Portugal (en espanyol)