Convent de Crist

Archiu:Convento Cristo December 2008-8.jpg

Convent de Crist

El Convent de Crist, en Prendre, Portugal, va pertànyer a l'Orde del Temple i és un dels principals monuments de l'arquitectura portuguesa.

Fundat en 1162 pel Gran Maestre del Temple en Portugal, Gualdim Pais el Convent de Crist encara conserva recorts d'eixos monges cavallers i dels seus hereus en el seu càrrec, l'Orde de Crist, que varen fer d'este edifici la seua sèu. Baixe l'infant Enrique el Navegant, maestre de l'orde des de 1418, varen ser construïts el claustres entre la girola i la fortalea dels Templarios, pero les majors modificacions s'eixecuten en el regnat de Juan III de Portugal (1529-1557). Arquitectes com Juan de Castell i Diogo de Arruda procuraran expressar el poder de l'Orde construint l'iglésia que alcançarà el seu màxim esplendor en la portada principal firmada per Juan de Castell i les dos finestres de la frontera occidental, l'inferior de Arruda i la superior de Castell, i els claustres, dos d'ells gòtics i sis en estil renaixentiste de disseny de Juan de Castell.

Es tracta d'una construcció periurbana, implantada en la part alta d'una elevació que domina la planicie a on s'estén la ciutat. Està circundado per les muralles del castell de Prendre. Abdós elements varen ser declarats Patrimoni de la Humanitat el 30 de juny de 1983, ademés pel seu notable valor patrimonial, el Convent de Crist està classificat com a Monument Nacional (1910). Per a la seua classificació com a Patrimoni de la Humanitat, l'UNESCO es va basar en dos arguments; en primer lloc, el Convent de Crist representa un guany artístic excepcional pel que fa al temple primitiu i a les edificacions en cinccents anys d'antiguetat; en segon lloc, està associat a idees i acontenyiments d'importància universal, ya que va ser concebut en el seu orige com un monument simbòlic de la reconquista i es va convertir, en el periodo manuelino, en un símbol invers, el de l'obertura de Portugal a l'exterior.^[1] Actualment és un espai cultural, turístic i encara devocional.

Caracterisació arquitectònica

Archiu:Castelo dos Templários - Tomar (10637909476).jpg

Claustre de Juan III.

El variat conjunt que conforma el Convent de Crist va ser construït entre els sigles XII i XVII, havent sofrit successives adaptacions que reflectien els distints tipos d'us que albergava i les característiques estilístiques de l'arquitectura dels diferents moments històrics, compartint traces romànics, gòtics, manuelinos, renaixentistes, manieristas i els cridats estils de sol.

Claustres

Posseïx dos claustres gòtics, el primer en construir-se és el claustre del cementeri, realisat en temps de l'infant D. Enrique de la mateixa manera que el claustre dona Lavagem en estructura d'arc apuntat sobre columnes agrupades. El Claustre dona Lavagem és quadrat de dos plantes; el Claustre do Cemitério és quadrat, d'una planta en cinc trams per ala.

La disposició del restant dels claustres del conjunt monacal del Cinquecento guarda relació en la del Ospedale Maggiore de Milà i va ser traçat a partir de 1530 per Juan de Castell baix el mandat del Prior de Convent, Fra Antonio de Lisboa.

Iniciat per Juan de Castell en els anys 30, el claustre principal o de D. Juan III va ser modificat en part en els anys 50 de el Plantilla:SIGLO, per Diogo de Torralva, el Claustre Gran reflectix la passió de Juan III de Portugal per l'art italià. Escales de caragol amagades en els cantons conduïxen al Terraço dona Cera. En la part realisada per Castell conserva una de les millors decoració platerescas de tot Portugal.

El Claustre dona Micha és quadrat en quatre ales, el Claustre dos Corvos és també quadrat, pero en dos galeries de doble arcada separades per contraforts. El refectorio és rectangular, en volta de canó i nervaduras formant cajetones quadrats. El dormitori està dispost en creu, en dos grans corredors. Existixen encara el Claustre dona Hospedaria que va ser model per a molts dels claustres renaixentistes de Portugal i l'original Claustre de Santa Bàrbara, quadrat, en quatre arcs rebaixats per ala, sobre columnes de fuste pla.

Archiu:Tomar-Convento de Cristo-Claustro Santa Barbara Janela manuelina-20140914.jpg

La finestra del capítul del convent, més vesprada imitada per al Palau dona Pena, va ser encarregada per D. Manuel I i dissenyada per Diogo de Arruda. És el més famós eixemple d'arquitectura manuelina, ilustrativo del naturalisme exòtic i de l'us de permenors marítims.

Iglésia

Ya la nau manuelina d'espai unificat està coberta en una volta rebaixada realisada per Juan de Castell. Les finestres, frisos i platibandas té cos manuelino en decoració vegetal.

La Charola

El núcleu del monasteri és la charola (girola) de el Plantilla:SIGLO, el Oratório dos Templários. Com en uns atres dels seus temples, es basa en la Rotunda do Sant Sepulcro (Iglésia del Sant Sepulcro) de Jerusalem, adaptada per l'infant D. Enrique. En 1356, Prendre va passar a ser la sèu de l'Orde de Crist en Portugal, i la decoració de la girola reflectix la riquea de l'Orde. Les pintures i les fresca (casi enterament escenes bíbliques de el Plantilla:SIGLO) i la estatuaria dorada sobre la cúpula bizantina, varen anar cuidadosadament restaurades. Quan va ser construïda l'iglésia manuelina, esta va permanéixer unida a la girola per una arcada.

Archiu:Tomar - Convento de Cristo - Charola (4).jpg

Interior de la girola.

Archiu:Tomar, Convento de Cristo, Portal da Igreja (07).jpg

Portada meridional construïda per Juan de Castell en 1515.

La girola poligonal, és el centre del conjunt d'edificacions, culminant-les visualment. Al nort i a l'est estan la sacristia, els claustres del Cemitério i de la Lavagem, les ruïnes dels Paços, les Enfermarias i també la Sala dos Cavaleiros i la Botica.

A l'oest, l'iglésia, els claustres i les dependències conventuales. Al nort està la Portaria Real, entre el cos de les Enfermarias i Hospedaria. La frontera sur està realçada per la arquería del Aqueduto dos Pegõés, recolzada en una plataforma rústica, que correspon al cos del Claustre dos Corvos, Dormitórios i Claustre de D. João III.

Archiu:TomarChurchPlanCXVI-pt.jpg

Planta evolutiva de l'iglésia del Convent de Crist.

En lo que diu respecte a la planta de l'iglésia, està composta per dos cossos diferents: la girola, actual capella major, i el cos de la nau, que s'adapta al desnivell del terreny cap a l'oest, a on posseïx tres nivells en el entablamiento i marcats per frisos decoratius envolventes, en decoració naturalista de temàtica manuelina.

En l'interior, la nau està coberta per una volta de combados traçada per Juan de Castell, coberta en pintures murals de Dumenges Vieira i Simão de Abreu.

Iglésia Manuelina i Portal del Sur

Entre 1510 i 1513 les obres de construcció de l'iglésia es varen portar a terme baix la direcció de Diogo de Arruda. El nou edifici es recolzava lliteralment en la cara occidental de l'antiga charola templaria i aprofitava els desnivells del terreny en eixa zona per a crear un volum unificat de gran majestuosidad (l'impacte exterior, no obstant, es voria sériament afectat per la posterior construcció dels claustres renaixentistes adjacents), i crear, en l'interior, els espais superposts de la sacristia i el cor (a on es va instalar una notable cadira d'Olivier de Gand, que no sobreviuria a la devastación patrimonial que es va produir durant les invasions franceses). El conjunt, en particular la frontera occidental, presenta una abundància decorativa dotada d'un profunt simbolisme mitològic que creua els símbols cristológicos i marianos en els de la regio heràldica. En particular, la famosa finestra de la frontera occidental, concebuda com un "inflamat poema de pedra", està inscrit en una vasta vestimenta (cenyida en fondos i animada en escultures dels quatre "reis d'armes" del regne), revelant el programa d'ornament de la fauna i la flora terrestre i dels ecos de l'aventura dels emblemàtics Descobriments de l'estil manuelino.^[2]^[3]

L'obra es terminaria en 1515, en un segon contracte en el que el nou responsable, Juan de Castell, s'encarregaria d'atendre vàries qüestions que havien quedat sense resoldre en el contracte anterior, entre elles la construcció de la volta de la nova iglésia / cor manuelino, la conexió entre esta i la charola i la creació d'una nova i monumental porta d'entrada al temple. La volta de crucería, d'un sol tram, que cobrix l'iglésia, dona unitat a l'espai i potencia l'allumenament interior, procedent de quatre finestres (dos al sur i dos al nort), i un ocular circular en la frontera oest. La volta està dividida en tres panys, que descansen sobre huit ménsulas en decoració vegetal i figurativa. Entre l'iglésia/cor i la charola s'ha obert un ampli arc partit que assegura una efectiva interacció entre els dos espais. Finalment, es va construir un portal de retaule per a accedir al temple a on João de Castilho va ensajar un sistema modular que tornaria a utilisar en el portal sur del Monasteri dels Jerónimos.^[4]^[5]^[6]^[7]

El portal sur de la ciutat de Prendre aprofita la gruixa de la paret de l'iglésia per a crear un dosel arquitectònic que tanque i protegixca al conjunt escultòric, en el que es varen integrar vàries figures simbòliques de profetes, clercs mitrados i doctors de l'iglésia. Des del punt de vista estilístic es conseguix ací una fusió entre lo manuelino i lo gòtic, influenciat ya pel lèxic decoratiu de la Renaixença, a través d'un tipo d'ornamentació llavors molt estés en Espanya, el plateresco. En el contracte de 1515 es va iniciar també la construcció de la Sala Capitular, que quedaria inconclusa.^[5]^[4]^[8]

Dormitoris i travessia, menjador, noviciado

Els llarcs passadiços del pis superior de les habitacions estan coberts per extenses voltes de breçol en caixons de fusta de roure típicament clasicistas; a on es creuen, formen la pròpia travessia, una interessant peça arquitectònica dissenyada per Castell en l'ajuda de Pedro Algorreta que té adjacent una capella en l'image del Crist Assentat o Senyor de la Canya Verda, de 1654. En decoració en relleu (guirnaldas, putti...) i cobert per una llanterna en una cúpula en un "gorro de clerc", la travessia marca l'intersecció dels passadiços i altera la clara i despullada arquitectura del conjunt. El menjador està cobert per una volta de canó, recolzada en un rebanc continu i en caixons delimitats per nervis de pedra, de secció quadrangular i configuració clàssica. Dos púlpits, situats front a front en les parets més llargues, mostren motius simbòlics de la Renaixença.^[9]^[10]

En el primer pis de la frontera oest del claustre de Micha es destaquen les tres sales del noviciado. Cada una d'elles busca d'alguna manera emular la sala hipóstila de Vitruvio; les dos primeres (destinades al dormitori dels novicios), tenen un espai arquitrabado, en sostre de fusta, soportat per quatre columnes centrals en capitells jònics; en la tercera, quadrada - la Capella del Noviciado o dels Reis Macs - "l'arquitecte (Juan de Castell) va construir una de les obres mestres de la Renaixença portuguesa". El sostre d'esta sala, que arremata el sol, està format pel creuament de dos voltes de canó de fusta (en caixons), sostingudes per arquitraus que s'assenten sobre columnes corintias en capitells composts, estant les quatre centrals perfectament separades i les dotze restants adossades a les parets adjacents.^[10]

Vore també

Referències

↑ «ICOMOS Recommendation, The Convent of Christ». Consultat el 24 d'agost de 2016.
↑ Pereira (2011). Círcul de llectors (ed.). Art Portuguesa: História Essencial, Lisboa, pp. 447-452. ISBN 978-989-644-153-1.
↑ Serrão (2001). Editorial Presença (ed.). História dona Art em Portugal: o renascimento i o maneirismo, Barcarena, p. 39. ISBN 972-23-2924-3.
↑ ^4,0 ^4,1 Serrão (2001). Editorial Presença (ed.). História dona Art em Portugal: o renascimento i o maneirismo, Barcarena, p. 44. ISBN 972-23-2924-3.
↑ ^5,0 ^5,1 Pereira (2011). Círcul de llectors (ed.). Art Portuguesa: História Essencial, Lisboa, p. 450. ISBN 978-989-644-153-1.
↑ Pereira (2003). IPPAR; Ministério dona Cultura (ed.). De Aurea Aetate: o Cor do Convent de Crist em Prendre i a Simbòlica Manuelina, Lisboa, p. 39. ISBN 972-8736-22-3.
↑ Pereira (2009). SCALA; Ministério dona Cultura; IGESPAR (ed.). Convent de Crist, Prendre (guia oficial), Lisboa, p. 31. ISBN 978-1-85759-563-5.
↑ Pereira (2009). SCALA; Ministério dona Cultura; IGESPAR (ed.). Convent de Crist, Prendre (guia oficial), Lisboa, pp. 24-31. ISBN 978-1-85759-563-5.
↑ Pereira (2011). Círcul de llectors (ed.). Art Portuguesa: História Essencial, Lisboa, pp. 536-544. ISBN 978-989-644-153-1.
↑ ^10,0 ^10,1 Pereira (2009). SCALA; Ministério dona Cultura; IGESPAR (ed.). Convent de Crist, Prendre (guia oficial), Lisboa, pp. 26-35. ISBN 978-1-85759-563-5.

Bibliografia

Ealo de Sá, Mª. Col. Alberto Lluna,L'arquitecte Juan de Castell. El constructor del món, Etnocantabria, 2009, ISBN 97-8846-134-9357.

Pereira, Paulo (2003). De Aurea Aetate: o Cor do Convent de Crist em Prendre i a Simbòlica Manuelina. Lisboa: IPPAR; Ministério dona Cultura. ISBN 972-8736-22-3. Pereira, Paulo (2009). Convent de Crist, Prendre (guia oficial). Lisboa: SCALA; Ministério dona Cultura; IGESPAR. ISBN 978-1-85759-563-5. Pereira, Paulo (2011). Art Portuguesa: História Essencial. Lisboa: Círcul de Leitores. ISBN 978-989-644-153-1.

Pereira, Paulo (dir.) (1995). História dona Art Portuguesa, primeiro volume: dona pré-história ao "modo" gòtic. Lisboa: Círcul de Leitores. ISBN 972-42-1143-6.

Serrao, Vítor (2001). História dona Art em Portugal: o renascimento i o maneirismo. Barcarena: Editorial Presença. ISBN 972-23-2924-3

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Convent de Crist.
Informació de Convent de Crist, Prendre (en portugués)

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Convento de Cristo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] «ICOMOS Recommendation, The Convent of Christ». Consultat el 24 d'agost de 2016.

[2] Pereira (2011). Círcul de llectors (ed.). Art Portuguesa: História Essencial, Lisboa, pp. 447-452. ISBN 978-989-644-153-1.

[3] Serrão (2001). Editorial Presença (ed.). História dona Art em Portugal: o renascimento i o maneirismo, Barcarena, p. 39. ISBN 972-23-2924-3.

[:0-4] 4,0 ^4,1 Serrão (2001). Editorial Presença (ed.). História dona Art em Portugal: o renascimento i o maneirismo, Barcarena, p. 44. ISBN 972-23-2924-3.

[:1-5] 5,0 ^5,1 Pereira (2011). Círcul de llectors (ed.). Art Portuguesa: História Essencial, Lisboa, p. 450. ISBN 978-989-644-153-1.

[6] Pereira (2003). IPPAR; Ministério dona Cultura (ed.). De Aurea Aetate: o Cor do Convent de Crist em Prendre i a Simbòlica Manuelina, Lisboa, p. 39. ISBN 972-8736-22-3.

[7] Pereira (2009). SCALA; Ministério dona Cultura; IGESPAR (ed.). Convent de Crist, Prendre (guia oficial), Lisboa, p. 31. ISBN 978-1-85759-563-5.

[8] Pereira (2009). SCALA; Ministério dona Cultura; IGESPAR (ed.). Convent de Crist, Prendre (guia oficial), Lisboa, pp. 24-31. ISBN 978-1-85759-563-5.

[9] Pereira (2011). Círcul de llectors (ed.). Art Portuguesa: História Essencial, Lisboa, pp. 536-544. ISBN 978-989-644-153-1.

[:2-10] 10,0 ^10,1 Pereira (2009). SCALA; Ministério dona Cultura; IGESPAR (ed.). Convent de Crist, Prendre (guia oficial), Lisboa, pp. 26-35. ISBN 978-1-85759-563-5.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]