Anar al contingut

Fado

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Fado

El fado és l'expressió més coneguda internacionalment de la música portuguesa. En el fado s'expressen les experiències de la vida a través de la vora. Generalment ho canta una sola persona, acompanyat per la «viola» (guitarra espanyola) i la guitarra portuguesa. Els temes més cantats en el fado són la melancolia, la nostàlgia (saudade) o chicotetes històries del viure diari dels barris humils, pero especialment el fatalisme i la frustració.

Documentalment es comprova l'existència del fado des de 1838, encara que hi ha qui identifica el seu orige en les vores de les gents de la mar, inspirats en la soletat, la nostàlgia i els balanceos dels barcos sobre l'aigua. A pesar dels numerosos investigadors —Gonçalo Sampaio, Mascarenhas Barreto, Pinte de Carvalho o Rodney Gallop— el misteri dels seus orígens encara no s'ha develado. Es creu que va nàixer en els barris al voltant del port de Lisboa, entre classes pobres, mariners, obrers, rufianes, chamiceras, gent bohemio de Alfama, Bairro Alt i uns atres.

Els seus orígens, no comprovats, conecten el fado en les "Cantigas d'Amic"[1] potser en influències africanes i més lluntanes, dutes de les colónies.[2]

Amália Rodrigues 1920-1999

[editar | editar còdic]

En els últims 70 anys Amália Rodrigues ha segut la veu internacional del fado, l'embaixadora artística de Portugal. "Trova do vento que passa", "Barco Negre", "Erros meus", "Gaivota" varen volar en ella de Lisboa a Japó, Argentina, França, Espanya, Alemània, Estats Units i tants atres països. Va posar emoció i veu de fado a grans poetes portuguesos, O´Neill, Manuel Alegre, Homem de Melo, Camõés. La seua fama va escomençar en els anys quaranta, quan Leitão Barreiro la va fer protagoniste del seu film "Embena-Marceneiro", un clàssic en l'història del fado, que va dedicar a la taverna Casa dona Mariquinhas.[3]

Una de les millors definicions de fado l'oferix Amália Rodrigues: «el fado és una cosa molt misteriosa, cal sentir-ho i cal nàixer en el costat angustiós de les gents, sentir-se com algú que no té ni ambicions, ni desijos. Una persona... com si no existira. Eixa persona soc yo i per això he naixcut per a cantar el fado». Amália va posar emoció i veu de fado a grans poetes portuguesos, com O'Neill, Manuel Alegre, Homem de Melo i Camoens. En una de les seues cançons més célebres «Tot açò és fado» canta:

Amor, celosies, cendra i fòc, dolor i pecat.
Tot açò existix; tot açò és trist; tot açò és fado.

També l'escritor portugués Fernando Pessoa va escriure: «El fado no és alegre ni trist [...] Va formar l'ànima portuguesa quan no existia i desijava tot sense tindre força per a desijar-ho [...] El fado és la fatiga de l'ànima forta, el mirar de despreci de Portugal al Deu en que va creure i que també ho va abandonar».

El seu orige és sense dubte popular i té alguns paralelismes en atres estils rellevants de la mateixa época, com el tango, el rebetiko i el flamenc. Encara que protegit per les institucions oficials durant la dictadura salazarista, els amants d'est cante ho varen seguir preservant durant la segona mitat del sigle passat. Hui la popularitat del fado és cada volta major, principalment entre les noves generacions de cantants portuguesos.

La guitarra portuguesa que acompanya sempre el fado té dotze cordes i el seu orige es remonta a l'Edat Mija i a un instrument cridat «cítula». Va ser introduït en Portugal en la segona mitat de el XVIII, a través de la colónia anglesa en Porto. A finals del sigle va escomençar a ser utilisada en els salons de la burguesia. El seu timbre és especial i inconfundible i està vinculat en el fado lisbonenc des de 1870. Les guitarres de Lisboa i Coímbra varien llaugerament en el seu tamany, afinación i construcció. L'estructura del fado es dividix en seqüències en les que unes voltes la guitarra sona sola i en unes atres acompanya solament a la veu del fadista.


Les cases de fado són actualment restaurants dels barris antics de Lisboa (Bairro Alt, Alfama, Tel o Alcântara), que solen obrir solament per les nits. Despuix de sopar i prendre un bon vi, es baixa l'intensitat de la llum, es fa silenci absolut i un es deixa dur per l'ambient íntim i per les veus dolces dels fadistas. Encara que hi ha fados alegres, que són els més demandats, els melancòlics tenen més admiradors portuguesos. Les composicions d'Alfredo Marceneiro i Severa són un clàssic.

En novembre del 2011, l'Unesco va inscriure a El fado, vora popular urbana de Portugal com a integrant de la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.[4]

Categories conegudes

[editar | editar còdic]
Oli de José Malhoa sobre el fado
  • Fado Alcântara
  • Fado aristócrata
  • Fado ballat
  • Fado batê
  • Fado-cançó
  • Fado castiço
    • el fado tradicional dels barris típics de Lisboa
  • Fado corregut
    • Caracterisat per ser un fado alegre, esgarrat i danzable.
  • Fado experimental
    • Dins de el "fado del mileni", alcança l'auge en Mísia.
    • Dins de el "fado en concert", alcança l'auge en Yolanda Sones.
  • Fado Lopes
  • Fado marcha Alfredo Marceneiro
  • Fado de la mija noite (Mijanit)
    • Creat per Felipe Pinte.
  • Fado menor
    • Caracterisat per ser un fado melancòlic i trist
  • Fado Mouraria
  • Fado Pintadinho
  • Fado tango
  • Fado vadio (bohemio o vagabunt)
    • Fado no professional.
  • Rapsòdia de fados
    • Yuxtaposició o mescla de melodies tradicionals o populars.
  • Fado Marialva
    • Caracterisat per ser un fado alegre, referent a la tradició tauromáquica
    • "Cavall ruço", "Campinos del Ribatejo", "Fado de Caldas"...

El fado de Coímbra

[editar | editar còdic]

El fado tradicional de Coímbra està conectat a les tradicions acadèmiques de l'Universitat de Coímbra. És exclusivament cantat per hòmens. Tant els cantants com els músics visten de negre de capa i batina. Els temes fan referència a amors estudiantils o a la ciutat. L'estil fa especial recalcament en el component instrumental. El més conegut dels fados de Coímbra és "Coimbra é uma canção" ("Coímbra és una cançó"), que va tindre un notable èxit en tota Europacita requerida.

Cantants

[editar | editar còdic]
  • Nuria Font
  • Beatriz Camacho
  • Ana García Beneït
  • José Manuel Net
  • Camané
  • Kátia Guerreiro
  • Alberto Ribeiro.
  • Adriano Correia d'Oliveira.
  • António Menano.
  • Augusto Hilário.
  • Edmundo Bettencourt.
  • Fernando Machado Soares.
  • Francisco Menano.
  • Enrique Guerra.
  • Hugo Martins
  • João Farinha
  • José Afonso.
  • Luís Góis.
  • Nuno Correia da Silva.
  • António Dinis.
  • Gonçalo Mendes.
  • Rui Seoane.

Guitarristes

[editar | editar còdic]
  • Afonso de Sousa.
  • Almeida Sants.
  • Álvaro Moreira.
  • António Brojo.
  • António Portugal.
  • Artur Parets.
  • Carlos Parets.
  • Eduardo Melo.
  • Fernando Dias Marques.
  • Francisco Martins.
  • Francisco Menano.
  • Gonçalo Parets.
  • Hugo Gamboias
  • Jorge Godinho.
  • Luis Barroso.
  • Manuel Borralho.
  • Manuel Parets.
  • Octávio Sérgio.
  • Paulo Alexandre.
  • Samuel Cabral.

El fado de Lisboa

[editar | editar còdic]

Cantat típicament en les "cases de fado", tant per hòmens com per dònes. Les millors cases de fado es troben en els barris de Alfama, Mouraria, Bairro Alt i Madragoa. Té com a característica fonamental el cantar en tristor i en sentiments de dolor passats i presents, pero també pot contar una història divertida en ironia. Les ornamentacions vocals i el dramatisme són semblants als d'atres estils mediterràneus. El seu intérpret més coneguda va ser Amália Rodrigues.

Fadistas

[editar | editar còdic]
  • Débora Rodrigues
  • Deolinda Rodrigues
  • Deolinda Maria
  • Dolç Pontes
  • Ercília Costa
  • Estêvão Amarante
  • Eugénia Lima
  • Fábia Rebordão
  • Fernanda Maria
  • Fernando Farinha
  • Fernando Maurício
  • Filipa Pais
  • Flora Pereira
  • Francisco Martinho
  • Francisco José
  • Frei Germà dona Câmara
  • Gonçalo Salgueiro
  • Hélder Moutinho
  • Helena Leonor
  • Hermínia Silva
  • Joana Amendoeira
  • João Braga
  • João Ferreira Rosa
  • João Batista Mouro
  • José Coelho
  • José Gonçalez
  • José Lameiras
  • Kátia Guerreiro
  • Lenita Gentil
  • Lucília do Carmo
  • Mafalda Arnauth
  • Mafalda Taborda
  • Manuel Cardoso de Menezes
  • Manuel de Almeida
  • Márcia Condessa
  • Marco Oliveira
  • Margarida Bessa
  • Margarida Guerreiro
  • Maria Alice
  • Maria Ana Bobone
  • Maria Armanda
  • Maria dona Fé
  • Maria dona Nazaré
  • Maria de Lourdes Machado
  • Maria do Ceo
  • Maria Severa
  • Maria Teresa de Noronha
  • Maria Vilela
  • Mariana Silva
  • Mariza
  • Marta Dias
  • Mio Matsuda
  • Max
  • Mercês Dona Cunha Rego
  • Miguel Capucho
  • Mísia
  • Nuno dona Câmara Pereira
  • Raquel Tavares
  • Ricardo Ribeiro
  • Rodrigo
  • Saudade dos Sants
  • Severa (Antonia)
  • Teresa Tarouca
  • Tania Oleiro
  • Cup Sants
  • Tristão de Silva
  • Vicente dona Câmara
  • Vanessa Alves
  • Maria José Valério
  • Pedro Junot
  • Pedro Moutinho
  • Ana Sofia Varela
  • Maria João Quadros
  • José Manuel Barreto

Guitarristes

[editar | editar còdic]
  • Acácio Gomes dos Sants.
  • Acácio Rocha.
  • Adelino dos Sants.
  • Alves Martins.
  • Angelo Freire.
  • António Bessa.
  • António Campos.
  • António Chainho.
  • António Parreira.
  • António Proença.
  • Armant Augusto Freire.
  • Arménio de Melo.
  • Carlos Macedo.
  • Carlos Mendes.
  • Carlos Gonçalves.
  • Casimiro Ramos.
  • Costa Branco.
  • Custódio Castelo.
  • Custódio Magalhãés.
  • Dinis Lavos.
  • Dumenges Camarinha.
  • Edgar Silva.
  • Estevão Lima.
  • Eurico Machado.
  • Fernando Silva.
  • Filipe Lucas.
  • Filipe Vaz da Silva.
  • Fontes Rocha.
  • Francisco Carvalhinho.
  • Gentil Ribeiro.
  • Hermes dos Sants.
  • Hugo Afonso.
  • Jaime Sants.
  • João Alberto.
  • João Serra i Moura.
  • Jorge Costa.
  • Jorge Fontes.
  • José Luis Nobre Costa.
  • José Manuel de Castro.
  • José Manuel Net.
  • José Maria dona Fonseca.
  • José Nunes.
  • Luis Guerreiro
  • Luís Gonçalves.
  • Luís Penedo.
  • Manuel Gomes.
  • Manuel Mendes.
  • Mario Estorninho.
  • Paulo Jorge.
  • Paulo Parreira.
  • Ricardo Parreira.
  • Paulo Valentim.
  • Pedro Amendoeira.
  • Raul Nery.
  • Ricardo Rocha.
  • Sandro Costa.
  • Sérgio Costa.
  • Sidónio Pereira.
  • Conjunt de Guitarres Fernando Silva.
  • Conjunt de Guitarres de Jorge Fontes.
  • Conjunt de Guitarres de Martinho d´Assunção.
  • Conjunt de Guitarres de Raul Nery.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ https://is.muni.cz/th/342296/ff_b/bakalarska_prace_Koncova.pdf
  2. ↑ http://www.museudofado.pt/gca/index.php?aneu=17
  3. ↑ Universitat Politecnica de Madrit - University Library.Consultat el 2024-08-30.
  4. ↑ «El fado, vora popular urbana de Portugal» (PHP). UNESCO Culture Sector. Consultat el 27 de novembre de 2011.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Fado&oldid=815529»