Palau Nacional de Mafra
El Palau Nacional de Mafra és un edifici barroc localisat en la ciutat portuguesa de Mafra. La Real Obra de Mafra (palau, basílica, convent, jardí de el "Sege" i parc cinegético de la Tapada) va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco el 7 de juliol de 2019 en la 43.ª sessió en Bakú, Azerbaiyan.[1]

Història
El Palau Nacional de Mafra va ser construït pel rei Juan V com a conseqüència de la promesa realisada a la seua dòna, la archiduquesa María Ana d'Àustria, en que es comprometia a construir un monasteri si li donava descendents. El naiximent de la princesa Bàrbara de Bragança, despuix dòna del rei Fernando VI d'Espanya, va fer que el rei iniciara les obres.
Els edificis de Mafra es troben entre les edificacions del barroc portugués més suntuosos. El palau va ser construït a través de sis eixos simètrics, dos torres i una basílica central. El monasteri inclou una notable biblioteca en un fondo de 30 000 llibres rars.
La construcció es va iniciar el 17 de novembre de 1717 en el proyecte de realisar un convent per tretze flares franciscanos. Pero pronte l'arribada massiva d'or de Brasil va fer que el rei Juan canviara d'opinió i es decidira per la construcció d'un gran palau. L'arquitecte Johann Friederich Ludwig va anunciar els canvis de plans i va iniciar la construcció d'un gran palau que va movilisar a més de 52.000 treballadors de tot el país.
Finalment la construcció del palau va permetre ubicar fins a a 330 flares franciscanos sense tindre que reduir el tamany del palau proyectat. El palau va ser inaugurat el 22 d'octubre de 1730 en honor de el ORD aniversari del rei Juan V en una série de festes que varen durar 8 dies.
Mafra mai va ser ocupat de forma estable per la família real portuguesa a pesar de que es convertira en una parada habitual i un lloc de descans per als membres de la mateixa. Els magnífics boscs de Mafra varen garantisar un espai de caça formidable per als diferents príncips portuguesos, molt aficionats a la caça.
Durant el regnat de Juan VI es va portar a terme un important programa de restauració, a pesar de que mai va ser habitat pel sobirà. Ademés, a raïl de la fugida de la família real portuguesa en 1807 cap a Brasil, la majoria dels millors mobles i peces d'art del palau varen partir també cap a Brasil.
En 1834, despuix de la guerra que va enfrontar als lliberals partidaris de la reina María II en els conservadors partidaris de Miguel I, la reina María va ordenar la dissolució de les órdens religioses, lo que va provocar l'abandó del monasteri per part dels flares franciscanos. Els últims monarques de la Casa de Bragança varen utilisar el palau únicament com a punt de caça i l'últim rei, Manuel II, va partir del monasteri cap a l'exili anglés.[2]
El palau va ser declarat monument nacional en 1907 i obert al públic com a museu en 1911. Hui en dia, l'edifici està conservat per l'Institut del Patrimoni Arquitectònic de Portugal, que ha portat a terme diferents programes de restauració i conservació; un dels més importants és el que va afectar a la frontera principal. Estos programes de restauració han contat en l'ajuda de membres de la comunitat internacional especialisats en la restauració d'edificis històrics.
Descripció
Exterior
La frontera, construïda en pedra calcàrea local, té 220 m de llarc. En cada extrem de la frontera s'alça una torre quadrada en una cúpula redonejada, com les que es troben en Europa Central. L'iglésia, construïda en marbre blanc, se situa en el centre de la frontera principal, flanquejada simétricamente a abdós costats pel palau real. El balcó benedictino en el centre es reflectix clarament en el balcó de la Basílica de Sant Pedro en el Vaticà. Pero este balcó està més destinat al rei, com a símbol del seu poder, que a les bendicions d'un prelat.
Les dos torres de l'iglésia tenen 68 metros d'altura. Els seus dos carillones contenen en total 92 campanes d'iglésia fundada en Amberes. Les dos torres estan conectades per dos files de columnes corintias. La fila superior conté les estàtues de Sant Dumenge i Sant Francisco, esculpidas en marbre, colocades en una caseta a cada costat del balcó. La fila inferior conté les estàtues de Santa Clara i Santa Isabel d'Hongria.
Palau Real
Els apartaments reals es troben en el segon pis. Els apartaments del rei estan situats al final del palau, mentres que els apartaments de la reina estan a 200 metros en l'atre extrem.
Com el rei Juan VI s'havia dut algunes de les millors obres d'art i mobles de l'edifici quan la família real va fugir a Brasil en 1808 davant l'alvanç de les tropes franceses, la majoria de les habitacions varen tindre que ser redecoradas en l'estil original. La sala de trofeus de caça està decorada en numerosos cràneus de cérvol, els mobles estan fets d'astes i coberts en pell de cérvol i inclús els candelabros estan fets d'astes de cérvol.
Basílica
L'iglésia està construïda en forma de creu llatina en una llongitut de 63 metros. És prou estreta (16,5 m), impressió accentuada per l'altura de la seua nau (21,5 m). El vestíbul (pòrtic de Galilea) conté un grup de grans escultures de marbre, que representen als sants patrons de vàries órdens monásticas.
L'interior utilisa abundantment marbre local de color rosa, entremesclat en marbre blanc en diferents dissenys. Els dissenys multicolors del sol es repetixen en el sostre. La volta de canó es recolza sobre semicolumnas corintias estriadas situades entre les capelles laterals. Les capelles del travessia contenen retaules en jaspi realisats per escultors de l'Escola de Mafra. Les naus laterals exhibixen 58 estàtues de marbre encarregades als millors escultors romans de la seua época. La capella de Tots els Sants en la travessia està protegida de la travessia per reixes de ferro en adorns de bronze, realisades en Amberes.
Biblioteca
La biblioteca rococó, situada en la part atrassera del segon pis, és de lo més destacat d'este palau. Construïda per Manuel Caetano de Sousa, esta biblioteca té 88 m de llarc, 9,5 m d'ample i 13 m d'alt. El sol està revestit en taulells de marbre rosa, gris i blanc. Les estanteries de fusta d'estil rococó estan situades en les parets laterals en dos files, separades per un balcó en barana de fusta. Contenen més de 36 000 volums encuadernados en cuiro, que atesten l'alcanç del coneiximent occidental des de el XIV al XIX.
En la cultura popular
Existixen vàries llegendes sobre Mafra. La més coneguda parla de rates jagantes capaces de menjar gent viva que habite el palau. Una atra explica l'existència d'un túnel que unix Mafra en Ericeira, i que el rei Manuel II va utilisar en 1910 per a fugir a l'exili.
- José Saramago fa una referència del monasteri-palau en una de les seues noveles, Memorial del convent. Saramago, a través d'un habitant de Mafra vinculat en el procés de construcció del palau, explica minuciosament els detalls de l'edificació.
La parròquia de Mafra i la Real i Venerable Germandat del Santíssim Sacrament de Mafra tenen la seua sèu en la basílica del palau.
Vore també
Referències
- ↑ «Six cultural sites added to UNESCO’s World Heritage List». UNESCO (7 de juliol de 2019).
- ↑ Palácio Nacional i Convent de Mafra Visit Portugal. Consultat el 06/03/2024.
Enllaços externs
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Palau Nacional de Mafra.
- Òrguens històrics de Portugal (I), en l'emissió del 15 de giner del 2017 de L'orgue, programa de Ràdio Clàssica: el conjunt organístico de la Basílica de Mafra.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Palacio Nacional de Mafra» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.