El Cante alentejano és un gènero tradicional de música de l'Alentejo, en Portugal. El cante mai va ser l'única expressió de música tradicional en l'Alentejo, sent ademés més propi del Baix Alentejo que de l'Alt. En el cante varen coexistir sempre formes musicals en l'adaptació de la Composició musical entre els gèneros.

Cante alentejano

El 27 de novembre de 2014, durant la reunió del Comité celebrat en París, l'UNESCO va considerar el Cante Alentejano com Patrimoni Cultural Immaterial de l'Humanitat.[1]

És una vora coral, en el que alternen un punt a soles i un cor, havent un alt omplint les pauses i arrematant les estrofes. La vora comença invariablement en un punt donant la deixa, cedint el lloc al alt i despuix intervenint el cor en que participen també el punt i el alt. Terminades les estrofes, pot el punt recomenzar en una nova deixa, seguint el mateix conjunt d'estrofes. Este cicle es repetix el número de voltes que els participants desigen. Esta característica repetitiva, aixina com el llent, i l'abundància de pauses contribuïxen a la naturalea monòtona del cante.

Història

 
Cor alentejano (escultura)

En la vora els modos grecs s'extinguixen tant en la música i en la música popular europea, que es restringixen als modos Escala major i menor.[2] El cante alentejano pot provindre tant d'estes raïls helèniques com de la vora gregorià i de la cultura àrap, si ben certs investigadors perceben en el cante aspectes molt més primitius, precristianos i possiblement inclús prerromanos.[3]

Antigament el cante acompanyava a abdós sexes en els treballs de la llaurança. Públic era també el cante en els moments masculins d'oci i libació, siga en quietud, siga en recorregut en les dites arruadas i públic era també el cante més solemne en les celebracions religioses. També existia un atre cante restringit al domini domèstic, el qual era eixercit principalment per les dònes i en el que participaven també els chiquets.[4]

Actualitat

Despuix de la Segona Guerra Mundial, la progressiva mecanisació dels cultius i les llabors agrícoles, la generalisació de la radiodifusió i de la televisió, aixina com l'èxodo rural massiu, va provocar la disminució i la decaiguda del gènero. Hui el cante sobreviu en grups no professionals que ho cultiven, pero ya sense l'espontaneïtat de otrora, llimitant-se a recapitular en ensaig el repertori conegut de memòria, a sovint sense cap registre escrit ni sonor i ya sense acció creativa. A pesar de ser estos grups i la seua manifestació en reunions, concursos i concursos els guardians de la tradició, en numerosos casos progressa en ells l'alluntament de la cita en l'inclusió en el repertori de peces estranyes al cante, instrumentació i adulterament de peces tradicionals en un sentit més, en destaque cap a la desviació directa al fado, en una tendència de avivament del gènero que busca fer-ho més cridaner. "Lo que importa és donar futur a est Cante, per a expressar les noves dinàmiques de canvi, la millora dels quadros de vida, l'atracció i fixació de noves gents i l'èxit creixent d'esta regió com a territori turístic. escriure-li una història, encara falta."[5]

Vore també

Referències

  1. ↑ «Cante Alentejo, vora polifònica d'Alentejo, sur de Portugal». UNESCO.org (11/27/2014).
  2. ↑ Pare António Marvão (26 de juliol de 2012). Estudos sobre o Cante Alentejano (en pt), Institut Nacional per a Aproveitamento dos Tempos Livres dos Trabalhadores (INATEL). ISBN 972-9208-03-4. Consultat el 2 de giner de 2019.
  3. ↑ Michel Giacometti, Fernando Lopes Graça; música Inglés regional, la música popular portuguesa, volum 4, Alentejo Portugalsom Discoteca Nacional Bàsic, Proyecte discografia del Ministeri de Cultura, editat per Strauss - Música i Vídeo S.A.; 1998
  4. ↑ (1986) Moments d'Alentejo Vocals, Prensa Nacional - la menta.
  5. ↑ Jorge Mangorrinha (27 de novembre de 2014). «El futur del Cante Alentejano». Archivat des de l'[{{{url}}} original], el 4 de decembre de 2014. Consultat el 2 de giner de 2019.

Enllaços externs

Commons