Anex:Mamífers extints en época històrica

Esta pàgina es referix únicament a aquelles espècies de mamífers que s'han extinguit en época històrica, principalment durant l'últim mileni.

Els mamífers extints enumerats en este llistat són només aquells afectats per eixe desenllaç a partir dels últims 1000 anys. Han sofrit eixe fi per causa fonamental de l'expansió de l'home i atres animals associats a la colonisació humana, com poden ser gossos, gats o rates. Estes accions incontrolades han alterat els ecosistemes naturals en pràcticament tot el planeta, lo que ha somés a una enorme pressió a moltes espècies de mamífers, sobretot a aquelles en chicotetes poblacions (bàsicament, els endemismes insulars), a aquelles apreciades com a trofeu de caça, com vàries espècies d'antílops, o aquells depredadors que es consideraven una amenaça per al ganado de l'home (cas del tilacino).

El tilacino (Thylacinus cynocephalus) és un dels marsupials extints més coneguts. Va habitar l'illa de Tasmania fins a 1936.

El fenomen de l'extinció recent de numeroses espècies de mamífers (superior a 80) pot sintetisar-se en dos factors principals:

• L'invasió per l'home d'ecosistemes aïllats (bàsicament, illes i algunes regions remotes) i, sobretot, per depredadors introduïts per este com a gats, serps i inclús rosegadors invasivos que competien en atres rosegadors natius. Esta ha segut la principal causa de l'extinció d'espècies insulars, que en molts casos havien evolucionat sense predadores, per eixemple molts marsupials, els lémurs jagants o els nesofontes de les Antilles.
• La caça indiscriminada, ya siga com a deport, cas del hipótrago blau o bluebock (Hippotragus leucophaeus); per les seues pells, com el cas del visón de mar. En este apartat també s'inclouria la caça com a método per a exterminar aquells predadores considerats una amenaça per al ganado, com el tilacino o el llop de les Malvines.

Estos dos factors, més la pèrdua d'hàbitat generalisat que ha propiciat la colonisació humana en els últims sigles, ha causat la gran majoria d'extincions de mamífers que es coneixen. Unes atres en canvi, no tenen una causa clara; si be és cert que moltes espècies s'han extinguit inclús ans que els científics pogueren a lo manco descriure-les i solament coneixem la seua passada existència per restants subfósiles o inclús per relats d'exploradors i natius.

Aixina que, la llista de mamífers extinguits en época històrica és canviant per vàries raons:

• L'extinció d'espècies críticament amenaçades que no han pogut ser salvades a través dels plans de conservació existents.
• El descobriment de subfósiles de noves espècies.
• La reclassificació taxonòmica, molt habitual en espècies de les que es dispon poc material genètic i morfològic; és freqüent que espècies que es creïen distintes es descobrixca que eren realment la mateixa i viceversa, tant entre espècies extinguides com entre espècies existents actualment. Eixemple d'això és el rata de Gould, no avistar des de 1857, i agrupat en 2021 gràcies a estudis genètics en una mateixa espècie, junt en la rata de Shark Bay (fins a llavors, Pseudomys fieldii).

• En el més afortunat dels casos, es descobrixen espècimen vius d'una espècie que es creïa extinguida. En alguns casos, inclús d'espècies de les que no es tenia constància viva des de feya moltes décades, com la rata cangur de Gilbert d'Austràlia Occidental, que es creïa extinguida des de 1841, i que va ser redescubierta en 1994, casi un sigle i mig despuix. Atres casos coneguts són el del almiquí de Cuba (no registrat des de 1890 fins a 1974) o el del talp bavar (supostament extint en 1962 i redescubierto en 2000). Per tant, és possible que algunes espècies de la llista puguen ser redescubiertas en els pròxims anys, i inclús, algunes d'elles puguen ser "recuperades" per la via de la clonació, com ya s'ha experimentat en el cas del tilacino.

Llista d'espècies extintes, segons la seua orde taxonòmic

Marsupials

Els mamífers d'este orde, confinats bàsicament a Sudamérica i, sobretot, a Austràlia, han segut especialment vulnerables a la pressió humana i d'atres predadores associats, que es va fer molt intensa a partir de la colonisació europea d'Austràlia en el XVIII. Les espècies d'este orde extinguides en época històrica són:

-Espècies:

Esbós d'un bilbi menor (Macrotis leucura), extinguit cap a 1950.

• La zarigüeya de pancha roja (Cryptonanus ignitus): nativa de la província argentina de Jujuy; es va extinguir cap a 1962 per la tala excessiva del seu hàbitat forestal.
• La rata cangur de cara ampla (Potorous platyops): originària de la part occidental i meridional d'Austràlia, només es coneixen uns pocs espècimen, l'últim registrat en 1875.
• La rata cangur del desert (Caloprymnus campestris): habitant de la regió nort-oriental d'Austràlia, només es coneix per dos registres en 1841 i 1935.
• El ualabí leporino oriental (Lagorchestes leporides): natiu de Victoria, va sofrir l'invasió dels gats i del ganado humà durant el XIX, fins a extinguir-se totalment cap a 1889.
• El ualabí leporino del llac Mackay (Lagorchestes asomatus): similar a l'anterior, es coneix solament per un eixemplar capturat en 1932 en el nort d'Austràlia.
• El bettong del desert (Bettongia anhydra): espècie coneguda a partir d'un únic cràneu colectado en 1933 a l'oest del Territori del Nort, la seua extinció va tindre lloc provablement entre les décades de 1950 i 1960.

• El ualabí lunado (Onychogalea lunata): este ualabí forestal del centre-oest d'Austràlia era prou comú fins que va començar a declinar a principis de el XX, segons pareix per l'invasió del seu hàbitat del rabosot roig importat d'Europa. L'últim registre d'esta espècie data de 1956.
• El ualabí de Grey (Macropus greyi): propi del sur d'Austràlia, la caça i l'introducció de rabosots, unida a la destrucció del seu hàbitat per part dels ganaders, va dur a esta espècie a la seua completa desaparició cap a 1946.
• El bilbi menor (Macrotis leucura): endèmic dels deserts centrals d'Austràlia, la competència en els conills introduïts, la predación per rabosots invasores i el trampeo per a obtindre les seues pells varen terminar per causar la seua extinció a mitan de el XX.
• El bandicut del desert o mulgaruquirra (Perameles eremiana): espècie nativa del desert central d'Austràlia, es va registrar per última volta en 1943.
• El bandicut de peu de porc (Chaeropus ecaudatus): este bandicut habitava les planures semiáridas de l'interior d'Austràlia fins que els canvis ocasionats al seu hàbitat ho varen exterminar a mitan de el XX.
• El tilacino o llop marsupial (Thylacinus cynocephalus): este depredador marsupial va habitar originalment Austràlia i Tasmania. En el continent es va extinguir provablement per la competència en el dingo, que s'havia expandit des d'Àsia, cap al primer mileni abans de Crist. En Tasmania era relativament abundant en l'época de la colonisació europea (XIX), pero els ganaders varen fomentar el seu extermini temerosos de que atacara al seu ganado o a les seues aus de corral. L'últim individu conegut va morir en el zoològic d'Hobart en 1936. Des de llavors hi ha hagut numerosos albiraments, sense confirmació. Actualment, gràcies a la gran cantitat de material genètic que es conserva d'esta espècie, existix un proyecte prou alvançat que pretén clonar un tilacino viu a partir d'individus conservats en formol.

NOTA: A pesar de que l'UICN les considera extinguides, la rata cangur de cara ampla (Potorous platyops), la rata cangur del desert (Caloprymnus campestris) i el ualabí leporino del llac Mackay (Lagorchestes asomatus) són espècies descrites a partir de molt pocs eixemplars, lo quin pot indicar que existixquen poblacions en àrees desconegudes, donada la escasísima informació sobre distribució i ecologia d'estes espècies. Existix el precedent de la rata cangur de Gilbert (Potorous gilbertii), descrita sobre la base d'uns pocs eixemplars en 1841 i creguda extinta des de llavors, fins que una nova població va ser descoberta en 1994 en la Reserva de Two Peoples Bay, a on es desconeixia que habitara.

Primats

Els mamífers d'este orde, als que pertany l'home, i que genèricament també es coneixen com simis, són especialment vulnerables a la destrucció dels seus hàbitats forestals, al contrabando com a mascotes i a la caça com a trofeu o aliment. Pese a tot, no s'ha registrat cap extinció en els sigles més recents, considerant que moltes espècies, especialment de lémurs, estan críticament amenaçades.

Les extincions ocorregudes durant l'últim mileni s'han per la colonisació humana de Madagascar o a la primera colonisació europea del Carib; en abdós casos, estes espècies han segut conegudes pels europeus únicament pels seus subfósiles, no aplegant a poder descriure-les vives.

Les espècies d'este orde extinguides en época històrica són:

-Espècies:

• El lémur jagant d'Edwards (Megaladapis edwardsi): els lémurs jagants varen habitar Madagascar fins a l'arribada dels humans entre els sigles I-IV. En alguns casos, algunes espècies varen conseguir sobreviure a la caça i a la deforestació causada per l'home, a lo manco fins a el XV; encara que els primers europeus que varen aplegar en el XVIII ya no varen poder observar-los, si que varen arreplegar llegendes orals d'algunes tribus que recordaven la seua passada existència.

• El paquilémur (Pachylemur insignis): com en el cas anterior, este lémur robust va sucumbir a l'activitat humana. Restants subfósiles proven la seua supervivència en el sur de l'illa fins a a lo manco el XIV.
• La mona jamaicana (Xenothrix mcgregori): esta espècie va ser descoberta en el registre subfósil d'unes coves de Jamaica. Segons pareix es va extinguir despuix de la primera colonisació europea de el XVI, si ben no existixen referències escrites dels exploradors sobre la presència d'este primat en l'illa.
• La mona de l'Espanyola (Antillothrix bernensis): com en el cas anterior, esta espècie de primat va ser descoberta en el registre subfósil de l'illa de L'Espanyola. Si be es desconeix la causa de la seua extinció, sembla ser que va ocórrer poc despuix de l'arribada dels europeus a l'illa en el XVI.

NOTA: A part del lémur jagant d'Edwards (Megaladapis edwardsi) i del paquilémur (Pachylemur insignis), s'han descrit numeroses espècies subfósiles de lémurs jagants o robusts. És difícil precisar quins d'estes espècies varen conseguir sobreviure a lo manco fins als sigles XI-XIV i quins ho varen fer en una fase prehistòrica. Les dos espècies resenyades anteriorment són aquelles en més indicis de supervivència tardana, pero provablement no varen ser les úniques. Sobre les mones de les Antilles (xenotrícidos), a banda de l'espècie jamaicana i la de l'Espanyola, s'han trobat dos espècies fòssils més en Cuba, si be en este cas no s'ha determinat si varen poder sobreviure fins al sigle XVI com en les atres dos espècies.

Carnívors

Els mamífers d'este orde comprenen felinos, cánidos, orsos, foques i atres predadores afins. Les espècies d'este orde que s'han extinguit ho han segut bàsicament per la caça directa de l'home, ya siga per a obtindre la seua carn o pell, o be per a eliminar-los com a amenaça per al ganado o la peixca.

Les espècies d'este orde extinguides en época històrica són:

-Espècies:

Dibuix d'un llop de les Malvines (Dusicyon australis), extinguit cap a 1876.

• El llop de les Malvines o guará (Dusicyon australis): este cánido endèmic de les illes Malvines estava emparentat lejanamente en el aguará guazú (Chrysocyon brachyurus). Els colon que es varen assentar en eixe archipèlec cap als sigles XVIII i XIX ho varen considerar una amenaça per al seu ganado oví, per lo que va ser objecte d'una ràpida campanya d'extermini, fins que l'últim eixemplar conegut va morir en 1876.
• El visón de mar (Neovison macrodon): parent del comú visón americà, habitava les costes rocoses de Nova Anglaterra i l'est de Canadà. Per la seua preciosa pell, va ser caçat fins a la seua extinció a finals de el XIX, abans de ser degudament descrit per la ciència.
• La foca monge del Carib (Monachus tropicalis): esta espècie de foca adaptada a l'ambient tropical del Mar Carib va començar a sofrir, despuix de la colonisació europea, la destrucció del seu hàbitat, la caça per la seua carn i el seu greix i la competència per la peixca. L'últim eixemplar registrat data de 1952, encara que s'han reportat albiraments sense confirmar fins a dates recents.
• El lleó marí japonés (Zalophus japonicus): espècie molt similar al lleó marí de Califòrnia, va habitar Japó i Coreja fins que va ser exterminada en la segona mitat de el XX.

-Subespècies

• El lleó del Cap (Panthera lligc melanochaitus): Era la segona subespècie més gran de lleó. Pel clima fret del Cap, els lleons d'ací atacaven a tot animal que se'ls posara a tir, ya fora una zebra, un ñu o inclús una foca. També es diferenciaven que no formaven grups familiars. Quan varen aplegar els europeus, els lleons els varen vore ells i al seu ganado com a menjar fàcil. La caça per a eliminar-los, junt en la reducció de la zebra, el ñu, el búfalo i la girafa, els seus assuts principals, varen acabar en ell. El seu cabellam no era tan poblada com la de la majoria dels lleons d'Àfrica, s'assemblava més a les del lleó asiàtic i el lleó de l'Atles, abdós encara existents.

• El lleopart de Zanzíbar (Panthera pardus adersi): Va habitar l'illa de Unguja, en l'archipèlec de Zanzíbar (Tanzània). A diferència de moltes espècies de felinos, la seua desaparició no es va deure per la caça per la seua pell sino perque les llegendes dien que els lleoparts colaboraven en les bruixes i la seua caça intencionada li va dur a la mort.
• El llop de Hokkaido (Canis lupus hattai): Éndemica de l'illa japonesa de Hokkaido, era tan gran com un llop gris. L'enverinament pels agricultors li va dur a l'exterminació.
• El llop japonés (Canis lupus hodophilax): Éndemica de les illes japoneses de Honshu, Shikoku i Kyushu, era més chicotet que el llop de Hokkaido. La deforestació i una epidèmia de ràbia varen acabar en l'espècie.
• El jaguar d'Arizona (Panthera onca arizonensis): Este jaguar habitava en Estats Units i en el nort de Mèxic. Alguns eixemplars varen aplegar al Gran Canó del Colorat. Els dos últims eixemplars varen morir en Arizona en 1971 i 1986.
• El orso californià (Ursus arctos californicus): No es té molta informació sobre esta espècie. Solament se sap que va habitar Califòrnia i que va desaparéixer en els inicis de el XX.
• El orso de l'Atles (Ursus arctos crowtheri): Este orso era l'únic autòcton d'Àfrica, i provablement va aplegar d'Orient Mig junt a atres animals com l'asno salvage de l'Atles, el cérvol de Berbería, el lleó de l'Atles, l'hiena rayada o la cabra etíope. Va ser abundant durant l'imperi romà. Pero no va sobreviure a el XIX. Era molt menut, no més gran que l'orso negre americà.
• El orso d'Alaska (Ursus arctos dalli): Va habitar Alaska. No se sap ni quàn ni per qué va desaparéixer.
• El orso mexicà (Ursus arctos nelsoni): L'orso pardo mexicà va habitar Mèxic des de fa temps. Ya existia en época de l'imperi espanyol pero, despuix de la creació dels Estats Units, va quedar restringit a tres montanyes. Un ganader va acabar en tots els que quedaven.

NOTA: La UICN no reconeix com a espècie, possiblement extinta, al rabosot dels Andes (Dasycyon hagenbecki), una espècie descrita a partir d'una pell trobada en els Andes cap a 1927. Recents indicis apunten a que esta espècie podria ser falsa, ya que la pell podria correspondre realment a un gos domèstic. Por cuanto fa al tigre persa (Panthera tigris virgata), al tigre de Java (Panthera tigris sondaica), i al tigre de Bali (Panthera tigris balica), estudis morfològics i filogeográficos recents sugerixen que en realitat pertanyen a dos úniques subespècies de tigre hui existents: el tigre d'Àsia continental (Panthera tigris tigris), i el tigre de les illes Sonda (Panthera tigris sondaica).

Artiodàctils

Els mamífers d'este orde comprenen antílops, vacuns, caprino i atres grups afins cridats génericamente rumiants, ya que són essencialment herbívors. Les espècies d'este orde han segut diezmadas especialment per la caça directa, moltes voltes per simple deport, a banda de la destrucció dels seus hàbitats.

Les espècies d'este orde extinguides en época històrica són:

-Espècies

El cérvol de Schomburgk (Cervus schomburgki), està oficialment extinguit des de 1938, encara que s'han trobat recentment indicis d'una possible supervivència en Laos.

• El hipótrago blau o bluebock (Hippotragus leucophaeus): este antílop solament habitava la regió més septentrional de la Província del Cap, en Suràfrica. Quan va ser descobert pels europeus cap a 1719, ya era escàs per la competència en el ganado domèstic per les pastures i la caça de que era objecte per algunes tribus. Els colon europeus es varen sumar a esta caça i aixina l'espècie va declinar ràpidament fins que l'últim individu conegut va ser abatut en 1799, si be existixen indicis de que algunes poblacions relictuales varen habitar el veí estat d'Orange fins a mediat el XIX.

• La gasela aràbiga (Gazella arabica): esta gasela pròpia de la península d'Aràbia es coneix per un únic eixemplar capturat en 1825. No s'ha tornat a registrar des de llavors.
• La gasela de la Reina de Saba (Gazella bilkis): similar a l'anterior, va desaparéixer del seu hàbitat en Yemen cap a 1951.
• La gasela roja (Eudorcas rufina): pròpia del Magreb, de la mateixa manera que la gasela aràbiga, es coneix per molt pocs espècimen. L'últim registrat data de 1894.
• El cérvol de Schomburgk (Cervus schomburgki): endèmic de Tailàndia, esta espècie va ser objecte d'una caça excessiva que ho va abocar a l'extinció. L'últim individu conegut va ser abatut en 1938, si be s'han trobat cornamentas d'este cérvol en herboristerías chinenques de Laos en dates tan recents com 1991, lo que podria indicar la supervivència d'algun remanente poblacional en este país.
• El hipopótam nano de Madagascar (Hippopotamus lemerlei): endèmic de Madagascar, segons pareix es va extinguir durant l'últim episodi d'extincions massives de la megafauna malgache (s. X-XV) de la mateixa manera que els lémurs jagants, a causa de l'alteració del seu hàbitat per l'expansió humana en l'illa. No obstant, la presència d'este animal en les faules tribals malgaches és molt important, lo que sugerix una supervivència encara més tardana; diverses històries s'han reportat sobre l'aparició d'este animal, sent la més recent en 1976, pero sense confirmació alguna.
• La cabra rata de les Balears (Myotragus balearicus): Va aplegar a les balears fa 5,4 Ma, quedant aïllada en Menorca, Mallorca i Formentera fins a fa 5.000 anys aproximadament, quan es varen extinguir. En l'actualitat no es pot afirmar que la seua extinció es deu a la pressió humana, ya que no existixen senyes arqueològiques que ho confirmen.

-Subespècies:

• La cabra montés portuguesa (Capra pyrenaica lusitanica): Esta cabra montés habitava el nort de Portugal i d'Espanya. L'intensa caça i la destrucció de l'hàbitat varen fer que en 1890 desapareguera d'Espanya i en 1892 morira l'últim eixemplar en Portugal.
• El bucardo (Capra pyrenaica pyrenaica): Esta subespècie de cabra montés tenia la cornamenta més elaborada de les quatre cabra montesas que han habitat la península ibèrica, dos de les quals encara viuen. El bucardo va viure històricament en el nort d'Espanya i el sur de França. Pero l'intensa caça va ser mermant la seua població enormement. En 1999, va morir l'últim mascle per la seua alvançada edat en Espanya, quedant només una femella, a la que varen cridar Celia. Celia va morir en 2000, degut a que un arbre va caure sobre ella i li va esclafar el cràneu.

NOTA: El uro (Bos primigenius) es va extinguir com a animal salvage en 1627, pero actualment es considera el ganado domèstic com una subespècie viva del mateix (Bos primigenius taurus). Ademés, s'han "recreat" parcialment individus similar a la forma salvage per cruzament selectiu de races de ganado (cas del guanyat de Heck, que inclús habita reserves naturals). Sobre els hipopótams de Madagascar, la UICN va decidir catalogar com a extincions recents a tres espècies subfósiles, donada la seua pervivencia en les faules orals dels natius de l'illa, encara que solament els restants d'Hippopotamus lemerlei han segut datats de forma inequívoca com a posteriors al sigle X.

Perissodàctils

Este orde inclou als cavalls, els rinoceronts i els tapires. Són vulnerables a la caça per deport (respecte als rinoceronts i algunes espècies de cavalls) i a la destrucció de l'hàbitat (especialment perillosa per als tapires).

Les espècies d'este orde extinguides en época històrica són:

-Espècies:

• El cebro (Equus hydruntinus): El cebro era un asno gris en una ralla negra en el llom que habitava en Espanya i Portugal. El cebro duya habitant la península des del Pleistoceno, pero en l'Edat Mija va escomençar a escassejar per la caça perpetrada pels reis. Va desaparéixer del seu últim bastió, el sur d'Espanya, en el XV. Quan els portuguesos varen descobrir les zebres, els varen posar eixe nom en honor al cebro. Els íberos varen intentar més d'una volta domesticar al cebro, pero sempre varen fracassar, per lo que varen passar d'ell quan els fenicis varen dur els seus asno.

-Subespècies:

• El rinoceront negre occidental (Diceros bicornis longipes): Era la subespècie menys comuna del rinoceront negre. Habitava en les sabanes del centre i l'oest d'Àfrica i s'alimentava de fulls i fruts. La caça furtiva va ser mermant-ho fins que l'últim eixemplar va morir en una selva de Camerún.
• La cuaga (Equus quagga quagga): Esta subespècie de zebra comuna solament tenia ralles fins a la mitat del cos. Era particularment fera. La caça per la seua pell li va dur a extinguir-se en estat salvage. La seua pell era tan valiosa que es varen escomençar a assessinar cuagas en el zoo de París. Al zoo de París li varen seguir els de Londres, Berlín i Ámsterdam. L'últim eixemplar va morir en el zoo de Ámsterdam. No obstant, es conserva ADN de cuaga en Washington D. C. per lo que és possible que es recupere l'espècie.
• El tarpán (Equus ferus ferus): Este cavall salvage habitava des de l'est de Rússia fins a Polònia i Alemània. Va estar amenaçat des del principi per la caça simplement per diversió. L'últim eixemplar de les estepas va morir en Ucrània en 1879 i l'últim eixemplar dels boscs va morir en el zoo de Moscou en 1875.
• El rinoceront de Java indi (Rhinoceros sondaicus inermes): Antigament s'estenia des de l'Índia fins a Myanmar. Esta espècie era coneguda perque les femelles no tenien banyes. La caça per les seues banyes varen acabar en ell cap a principis de el XX.
• El rinoceront de Java vietnamita (Rhinoceros sondaicus annamiticus): Antigament s'estenia per Vietnam, Camboya, Laos, Tailàndia i Malàsia. Una única població, estimada en menys de dotze rinoceronts, vivia en un àrea de bosc de terres baixes en el Parc nacional de Cat Tien, en Vietnam. En abril de 2010 es varen trobar els restants de l'últim membre d'esta subespècie caçat per un furtivo.
• L'asno salvage de l'Atles (Equus africanus atlanticus): Este asno salvage vivia en les actuals Marroc, Argèlia i Tunis. Va desaparéixer en temps de l'imperi romà per la caça abusiva. Solament es coneix per una pintura romana que data del 300 a. C. i una mandíbula fosilizada.
• El rinoceront negre del norest de Africa (Diceros bicornis brucii): Esta subespècie de rinoceront negre es trobava en Sudan Central, parts d'Etiopia, Djibuti i Somàlia. Va desaparéixer del seu últim hàbitat de que es té l'últim registre en Somàlia com l'última població en ser erradicada en algun punt de el XX.

Proboscídeos

Este orde inclou als elefants. Són especialment vulnerables a la pèrdua de l'hàbitat i a la caça pels seus claus. Els tàxons d'este orde extinguits són:

-Subespècies:

Una fresca de 1510 en el Palau De la capital de Roma que ilustra Aníbal creuant els Alps junt a l'elefant cartaginés (Loxodonta africana pharaoensis).

• El elefant cartaginés (Loxodonta africana pharaoensis): Este elefant no era tan gran com l'actual elefant africà de sabana, sent del tamany del de bosc. Habitava des de Mauritània fins a Egipte. Esta subespècie és famosa per ser la que va usar Aníbal per a creuar els Pirineus i els Alps durant la segona guerra púnica. Despuix de la conquista del nort d'Àfrica, els romans capturon els pocs eixemplars que quedaven per a que lluitaren en el Coliseu de Roma.

Sirenios

Els mamífers d'este orde, cridats comunament manatíes o vaques marines, són especialment sensibles a la contaminació de les aigües en les que viuen, la sobrepesca i la caça per a obtindre el seu greix.

Les espècies d'este orde extinguides en época històrica són:

-Espècies:

• La vaca marina de Steller (Hydrodamalis gigues): este enorme sirenio parent del dugong va ser descobert pel célebre naturaliste alemà Georg Steller en les Illes Komandorskie, en 1741. No obstant els mariners i mercaders de pells ya ho coneixien feya temps, i havien somés a la seua chicoteta població a una caça implacable que va terminar per exterminar a tota l'espècie cap a 1768.

Soricomorfos

Els mamífers d'este orde, cridats genèricament insectívors, no es troben entre els grups més amenaçats de mamífers, si be és cert que formes insulars com els almiquíes o els extints nesofontes han segut clarament perjudicats per la colonisació que els humans i dels seus animals domèstics han portat a terme dels seus fràgils hàbitats aïllats.

Les espècies d'este orde extinguides en época històrica són:

-Espècies:

Dibuix d'un nesofontes de Puerto Rico (Nesophontes edithae), que com les atres espècies del gènero Nesophontes, es va extinguir ràpidament despuix de la colonisació europea de les Antilles.

• L'almiquí de Marcano (Solenodon marcanoi): esta espècie endèmica de l'illa de L'Espanyola va sucumbir a la colonisació europea de la mateixa a partir de el XVI. No obstant, l'atra espècie de almiquí de l'illa, l'almiquí d'Haití, ha pogut sobreviure fins a hui, si be està en greu risc d'extinció.
• El nesofontes de Puerto Rico (Nesophontes edithae): els nesofontes o musarañas de les Antilles comprenien una família d'espècies similars a les musarañes verdaderes que varen colonisar les diverses illes de la Mar Carib. En l'arribada dels europeus, la deforestació i, molt especialment, l'introducció de rates en dites illes, varen provocar una ràpida extinció de totes les espècies d'esta família durant el XVI. La ciència solament ha conegut a estes espècies gràcies al registre subfósil, ya que no hi ha cap informació de que alguna d'elles aplegara a ser descrita viva.

NOTA: La musaraña de l'illa Christmas (Crocidura trichura), declarada oficialment extinta en 2025, no s'ha registrat des de 1985, si be existixen numeroses observacions posteriors sense confirmar. Sobre la musaraña balear (Nesiotites fidalc), descrita com subfósil en 1945, es desconeix en quina época es va extinguir de les illes Balears, pero és possible que estiguera ya absent durant els dos últims milenis, ya que no existix cap datació sòlida que prove una supervivència tardana.

Lagomorfos

Els mamífers d'este orde comprenen dos grups: els lepóridos (conills i llebres), per un costat, i els ochotónidos (pikas) per un atre. Si be estes espècies solen ser abundants i numeroses gràcies a la seua elevada taxa de reproducció, existixen també espècies sériament amenaçades per l'insularitat o a la dependència d'hàbitats amenaçats de destrucció. Aixina i tot, cap espècie d'estes dos famílies s'ha extinguit en els últims sigles; en canvi, l'últim representant d'una tercera família, els prolágidos, es va extinguir recentment, mentres que la majoria de les espècies d'esta família ho varen fer en época prehistòrica.

Les espècies d'este orde extinguides en época històrica són:

-Espècies:

Dibuixe d'una pika sarda (Prolagus sardus), última espècie supervivent de la família Prolagidae i que es va extinguir provablement cap al XVIII.

• La pika sarda (Prolagus sardus): endèmica de les illes de Còrsega i Cerdenya, esta espècie era l'última supervivent d'una família (Prolagidae) de pikas de major tamany que les actuals Ochotonidae, que en un atre temps habitaven gran part d'Europa. Pese a habitar estes dos illes europees, esta espècie era molt poc coneguda, efectuant-se escasses descripcions d'este animal viu, la majoria en época greco-romana; l'observació fiable més recent data de 1774 en la chicoteta illa veïna de Tavolara. Segons alguns autors, la major part de la població de la pika sarda es va extinguir de les dos illes principals despuix de l'introducció de conills i llebres pels romans, que competien en les pikas i ademés podien ser un vector de noves malalties. També es coneix que va ser objecte de caça per l'home, aixina com per nous predadores que va introduir en les illes, com a gossos, gats i comadrejas. Aixina que, cap a el XVIII solament quedaven poblacions relictuales en chicotetes illes lliures de predadores adjacents a Cerdenya i potser en les zones més remotes de l'interior de les illes majors. La data de l'extinció d'esta espècie ha segut objecte de controvèrsia: segons alguns experts es va extinguir poc despuix de 1774, última data de supervivència provada; uns atres sostenen que l'extinció pot haver segut més recent i inclús alguns creuen que encara poden perviure chicotetes poblacions en l'interior de Cerdenya.

NOTA: La pika corsa (antigament: Prolagus corsicanus) es considera actualment com una població o una subespècie de la pika sarda.

Quiròpters

Els mamífers d'este orde, el segon més divers despuix del dels Rosegadors, són vulnerables a la caça (especialment els rabosots voladores), la contaminació i la destrucció del seu hàbitat (especialment les espècies insulars).

Les espècies d'este orde extinguides en época històrica són:

-Espècies:

• El rat penat de les flors de Puerto Rico (Phyllonycteris major): esta espècie endèmica de Puerto Rico es va extinguir despuix de la colonisació europea de el XV i es coneix solament per les seues subfósiles.
• El rat penat de coa curta major (Mystacina robusta): endèmic de Nova Zelanda, es caracterisava pels seus hàbits terrestres, poc freqüents en el restant de quiròpters. L'introducció de la rata negra en els seus últims refugis insulars va exterminar a esta espècie; l'últim eixemplar conegut va ser capturat en 1965.
• El pipistrelo de Sturdee (Pipistrellus sturdeei): esta espècie es creu que habitava les illes japoneses de Bonin, pero solament es coneix per un eixemplar de museu.

Gravat d'un rabosot volador de Maurici menor (Pteropus subniger) de 1763.

• El rabosot volador de Maurici menor (Pteropus subniger): antany abundant en les illes Mascareñas, la caça va aniquilar a esta espècie cap a 1864.
• El rabosot volador de Palaos major (Pteropus pilosus): endèmic de les illes micronesias de Palaos, va ser exterminat per la caça cap a 1874.
• El rabosot volador de Guam (Pteropus tokudae): esta espècie va ser descrita per primera volta en 1931, en l'illa de Guam. La destrucció del seu hàbitat i la caça la diezmaron, fins que poc despuix d'haver segut descoberta, es va registrar per última volta en 1967.
• El rabosot volador ceniciento (Pteropus brunneus): endèmic de l'illa australiana de Percy, es coneix per un únic eixemplar capturat en 1859.
• El rabosot volador de Panay (Acerodon lucifer): esta espècie filipina es va extinguir en 1996 a causa de la destrucció del seu hàbitat i de la caça abusiva.
• El rabosot volador de Santa Creu (Nyctimene sanctacrucis): es creu que esta espècie pròpia de les illes melanesias de Santa Creu va desaparéixer a causa de la deforestació a principis de el XX.

NOTA: A pesar de que la UICN els considera extinguits, el pipistrelo de Sturdee (Pipistrellus sturdeei) i el rabosot volador ceniciento (Pteropus brunneus) són espècies descrites a partir de molt pocs eixemplars, lo quin pot indicar que existixquen poblacions en àrees desconegudes, donada l'escassa informació sobre distribució i ecologia d'estes espècies. Moltes atres espècies de quiròpters es coneixen per un o varis espècimen, alguns recopilats fa décades.

Rosegadors

Els mamífers d'este orde es caracterisen més per haver causat l'extinció d'atres animals (especialment espècies insulars d'aus, reptils i insectívors) que per ser espècies susceptibles de desaparició, ya que vàries espècies de rates i rates es troben entre els vertebrats més abundants del planeta. Paradòxicament, alguns rosegadors invasivos han causat aixina mateix l'extinció d'uns atres rosegadors, especialment d'espècies isleñas. La destrucció d'hàbitat, l'introducció de predadores invasores i la contaminació també han perjudicat a les espècies menys numeroses.

Les espècies d'este orde extinguides en época històrica són:

-Espècies:

• La rata cavernícola de Flores (Spelaeomys florensis): endèmica de l'illa indonèsia de Flores, es creu que va desaparéixer cap a el XV per causes no determinades.
• La rata arborícola de Verhoeven (Papagomys theodorverhoeveni): també pròpia de Flores, va desaparéixer en la mateixa época que l'anterior.
• La rata saltadora d'orelles grans (Notomys macrotis): esta espècie del suroest d'Austràlia va sucumbir a l'introducció de gats i rabosots pels europeus. L'últim eixemplar conegut va ser capturat en 1843.
• La rata saltadora de Darling Downs (Notomys mordax): espècie coneguda per un cràneu trobat en Queensland (Austràlia), es creu que es va extinguir per les mateixes raons que l'espècie anterior i en eixa mateixa década.
• La rata saltadora de coa curta (Notomys amplus): espècie poc coneguda d'Austràlia central que es va registrar per última volta en 1896.
• La rata saltadora de coa llarga (Notomys longicaudatus): espècie en àmplia distribució en el territori australià, va ser registrada per última volta en 1901, si ben restants trobats sugeririen una possible existència fins a inclús la década de 1970.

Dibuix d'un grup de rates conill de peus blancs (Conilurus albipes), un dels majors rosegadors natius d'Austràlia.

• La rata conill de peus blancs (Conilurus albipes): esta espècie era un dels majors rosegadors natius d'Austràlia. La destrucció del seu hàbitat, les malalties transmeses per les rates introduïdes pels europeus i l'introducció de gats i rabosots varen provocar el decliu de les seues poblacions fins a la seua desaparició cap a mediats de el XIX, si be hi ha hagut alguns registres en el XX sense confirmació.
• La rata bulldog (Rattus nativitatis): endèmica de l'illa Christmas, es creu que una malaltia transmesa per la rata negra, introduïda pels marins en el XIX, va exterminar a esta espècie insular. L'últim eixemplar conegut va ser registrat en 1903.
• La rata de Maclear (Rattus macleari): també nativa de l'illa Christmas, va sofrir el mateix problema que l'espècie anterior.
• La rata de Guadalcanal (Uromys porculus): endèmica de les Illes Salomón, es va registrar per última volta en 1899.
• La rata emperatriu (Uromys imperator): endèmica de les Illes Salomón, va desaparéixer cap a 1960.
• La rata d'arrossar de Santa Lucía (Megalomys luciae): pròpia de l'illa caribenya de Santa Lucía, este enorme rosegador, considerat una plaga per a les plantacions, va ser exterminat fins a la seua extinció en 1881.
• La rata d'arrossar de Martinica (Megalomys desmarestii): espècie afí a l'anterior que habitava Martinica. Encara que també va ser perseguida per ser una plaga per a les plantacions, la seua extinció s'atribuïx a una violenta erupció volcànica que va assolar l'illa en 1902.

• La rata d'arrossar de Nelson (Oryzomys nelsoni): esta espècie habitava les Illes Marías mexicanes fins que les rates introduïdes pels europeus varen causar el seu decliu. Va ser registrada per última volta en 1897.
• La rata d'arrossar de Darwin (Nesoryzomys darwini): esta espècie vivia exclusivament en l'illa de Santa Creu, en el archipeiélago de les Galápagos. La competència en la rata negra i la rata grisa, introduïdes pels europeus en el XIX, va provocar el ràpit decliu d'esta espècie, despareciendo cap a 1929. Algunes espècies afins de les illes veïnes, que també es creïen extintes, han segut redescubiertas en temps recents, lo que deixa oberta la possibilitat de que poguera succeir també en este cas.
• La rata de Santa Creu (Nesoryzomys indefessus): com en el cas anterior, esta espècie nativa de Santa Creu va sucumbir a la presència de rates invasoras cap a 1930.
• La rata de Pemberton (Peromyscus pembertoni): endèmic de l'Illa Sant Pedro Nolasco en el Golf de Califòrnia, no s'ha registrat des de 1931.
• La rata blava grisáceo (Pseudomys glaucus): natiu de l'est d'Austràlia, se li coneix solament per un grapat de espècimen, l'últim d'ells, colectado en 1956.
• La rata comestible de l'Espanyola (Brotomys voratus): esta espècie va ser descrita pels primers colon espanyols de L'Espanyola en 1546. Es creu que es va extinguir poc despuix a causa dels canvis introduïts en l'illa pels colon.
• La jutia de les illes Santanilla (Geocapromys thoracatus): endèmica de les illes hondurenyes de Santanilla, este rosegador es va extinguir despuix d'un huracà que va devastar la zona en 1955.
• La rata jaganta de Tenerife (Canariomys bravoi): Endèmica de l'illa de Tenerife, va ser consumida pels aborigen canaris. Açò aünat a l'introducció dels gats i les rates va provocar la seua extinció.
• La rata jaganta de Gran Canària (Canariomys tamarani) va habitar l'illa de Gran Canària. Com l'anterior va formar part de l'alimentació dels primers habitants de les Illes Canàries i va sofrir en l'introducció de rates i gats fins que es va extinguir.
• La rata de malpaís (Malpaisomys insularis) habitava les illes de Lanzarote i Fuerteventura, en les Illes Canàries. Es va extinguir fa uns 800 anys per l'introducció de la rata domèstica (Mus musculus) per part dels aborigen canaris.
• El lirón gris de Mallorca (Hypnomys morpheus): Este rosegador era un jagant que habitava l'illa de Mallorca fins a l'arribada de l'home.
• La rata de Bramble Cay (Melomys rubicola): endèmic del cayo australià de Bramble en l'estret de Torres, va ser declarat extint en 2015 a conseqüència del canvi climàtic antropogénico.
• Neotoma Anthony espècie extinta de Mèxic.

NOTA: La UICN no considera extinta a la rata nebulosa de Ilin (Crateromys paulus) ya que, pese a que no s'ha registrat en les últimes décades, no existix suficient informació per a determinar la seua extinció. També falta informació en el cas de les rates saltadores australians i de les rates natives de les Galápagos. Per la seua banda, si be la pròpia UICN reconeix des de 2016 a la rata nidificante menor d'Austràlia (Leporillus apicalis) com a extinta, encara existixen esperances de que puga trobar-se en àrees remotes de l'interior australià. Sobre vàries espècies de jutias, com la jutia cubana (Geocapromys columbianus), no s'ha pogut determinar si es varen extinguir durant la primera colonisació europea del Carib (sigle XVI) o en una fase prehistòrica. Lo mateixa succeïx per a algunes rates cavernícolas del gènero Boromys.

Cetáceos

Este grup, que agrupa a les ballenes, els delfins i les orcas, és especialment vulnerable a la caça en arpón i a la contaminació:

Les espècies d'este orde extinguides són:

-Espècies:

• El delfí del riu Yangtsé o baiji (Lipotes vexillifer): El segon major delfí de riu del món, despuix del delfí de l'Amazones. Endèmica de China, en atres temps va habitar tot el Yangtsé fins a l'actual Shanghái, pero quan es va descobrir a penes quedaven eixemplars en el curs mig. La contaminació, les llanches, la peixca accidental i l'assut de les Tres Goles varen ser acabant en ell fins que una expedició que anava en busca d'este animal no va trobar cap. Encara que l'expedició va ser en 2006, l'espècie va ser declarada extinguida en 2012, degut a que 2007 un veí va declarar haver vist un eixemplar.
• La ballena grisa de l'Atlàntic (Eschrichtius globossus): Esta ballena va habitar l'oceà Atlàntic. La caça en arpón i la contaminació varen fer que desapareguera en el XVII.

Tubulidentats

Este grup, que solament agrupa els porcs formiguers, no és especialment vulnerable pero és sensible als canvis en l'hàbitat.

Les espècies d'este orde extinguides són:

-Espècies:

• El porc formiguer malgache (Plesiorycteropus): Este porc formiguer era endèmic de Madagascar i era part de la seua megafauna. La seua desaparició coincidix en la dels lémurs jagants o els hipopótams malgaches, per lo que és possible que fora exterminat pels humans.

Vore també

• Anex:Aus extintes
• Anex:Espècies extintes per l'activitat humana