Termes de Caracalla
Les termes de Caracalla, o termes Antoninas, varen ser les segones termes més grans de la ciutat de Roma. El complex hidràulic va ser construït entre els anys 212 i 217, durant el regnat dels emperadors Septimio Sever i Caracalla. Varen continuar en funcionament fins a la guerra gòtica en 537, quan es varen tallar els suministraments d'aigua i es varen abandonar, i posteriorment l'estructura va ser destruïda en gran mida durant el terremot de 847. Actualment, les extenses ruïnes d'estes termes són una atracció turística important.[1]
Encara que varen ser despullades de les seues escultures i demés riquees des de data primerenca, es conserven encara grans fragments de mosaics, alguns d'ells corresponents a la planta superior de l'edifici, que es va desplomar. Vàries de les jagantesques banyeres de marbre, esculpidas en un sol bloc, es varen traslladar al centre de Roma per a usar-les com a fonts. La seua escultura més famosa, el grup cridat Bou Farnesio, es conserva en el Museu Arqueològic de Nàpols.[2] Actualment, els restants del complex es troben entre el Viale Aventino (avinguda Aventino), i el Viale delle Terme vaig donar Caracalla (avinguda de les Termes de Caracalla).
Història
Construcció (216-235)
La construcció de les termes va ser provablement iniciada per l'emperador Septimio Sever i varen ser completades durant el regnat del seu fill, Caracalla, i inaugurades en l'any 216. Estaven ubicades en la Regio XII, la zona meridional de la ciutat, a on els membres de la família Sever promocionaven atres obres, com la via nova que duya a les termes i el Septizodium en el propenc mont Palatino.[3] La zona elegida per a l'edificació de les termes era un enorme jardí conegut com horti Asiniani, desenrollat per Cayo Asinio Polión durant el regnat de l'emperador Augusto. El grup escultòric del Bou Farnesio que va ser traslladat a les termes de Caracalla hi havia estat situat anteriorment en estos jardins en l'época de Polión.[4]
Estos terrenys propietat de Polión varen ser apropiats per Caracalla en l'objectiu de construir les seues termes. Per a això, les antigues estructures varen ser demolides fins als fonaments, reblides en terra i incorporades als fonaments del nou complex. Els restants d'una d'estes estructures, una domus, varen ser excavats per Francesco Ficoroni a mitan del XVIII i de nou entre els anys 1860-67 per G. B. Guidi.[5]
La majoria dels treballs varen quedar conclosos en fallir Caracalla, amprant-se més de 2000 tonellades de materials cada dia durant sis anys. Atres treballs adicionals varen continuar durant els regnats dels emperadors Heliogábalo i Alejandro Sever, sent completament terminats en 235. Més tart varen ser remodelats despuix d'un incendi per Aureliano i per Diocleciano, mentres que Constantino el Gran va modificar el caldarium.[6]
Un hipocausto complia la funció de calfar l'edifici, un sistema de sol radiant que funcionava en la combustió subterrànea de carbó i fusta que calfava aigua transportada gràcies a un aqüeducte. Les termes eren gratuïtes i obertes al públic.[3]
Tardoantigüedad
Les termes varen estar completament operatives en el V quan li les considerava una de les sèt maravelles de Roma. Olimpiodoro de Tebas menciona una capacitat de 1600 persones al mateix temps, pels que diàriament passarien pels banys entre 6.000 i 8.000 persones.[3]
A mitan del IV un grup de peregrins cristians es varen hostajar en la propenca iglésia de Sant Nereo i Aquileo i les termes varen ser útils per a la comunitat cristiana per al suministrament d'aigua.[4] En 537, durant la Guerra Gòtica, el monarca dels ostrogodos Vitiges va sitiar Roma, va tallar gran part del suministrament hidràulic de la ciutat i les termes varen començar a abandonar-se, ademés de trobar-se molt alluntades del núcleu de població d'aquella época en l'urbs.[7] Durant els sigles VI i VII la zona varen començar a ser utilisades com a lloc d'enterrament de peregrins que fallien despuix de rebre contes en Sant Nereo i Aquileo, trobant-se tombes humils dins del complex termal.[3]
Els papes Adriano I, Sergio II i Nicolás I varen realisar algunes remodelacions en l'aqüeducte a lo llarc del IX. No obstant, el terremot de 847 va destruir gran part de l'edifici, junt en atres estructures de Roma.[8]
Des del XII es varen començar a extraure sellars per a la construcció d'atres edificis i es varen reutilisar peces decoratives en iglésies i palau, com la Catedral de Pisa i Santa María en Trastevere.[3]
Durant el XIV, la zona va ser utilisada com a vinya i jardins. En el XV, el papa Pío II va utilisar sellars de les termes per a la construcció de la Logia de la Bendició de la Basílica De Sant Pedro.[9] En 1524, el papa Clemente VII va autorisar una llicència d'excavació a la moradura Lorenzo Pucci per a extraure una cantitat illimitada de columnes, marbre, travertino i atres pedres antigues de les termes de Caracalla per al nou palau de la moradura prop de la Basílica de Sant Pedro.[10] A mitan del XVI, el papa Paulo III va extraure materials per a la seua nova vila, i encara existien numeroses decoració arquitectòniques, tal i com s'evidencia en els dibuixos dels arquitectes renaixentistes Andrea Palladio, Giovanni Antonio Dosio i Antonio dona Sangallo el Vell.[11]
Les excavacions de Paulo III entre 1545 i 1547 varen desvelar grans escultures realisades en marbre i bronze, aixina com innumerables fragments arquitectònics, llànties, entalladuras i camafeos. La cantitat de materials va ser tan extensa que es va crear un museu per a albergar la colecció, conegut com a Museu Farnesio (traslladat al Museu Borbònic en el XVIII, actualment Museu Arqueològic de Nàpols).[12] El Papa va concedir accés al Seminari Romà dels Jesuïtes i va ser utilisat com recree per a chiquets. Felipe Neri potser va dur a chiquets des del seu oratorio a este lloc; es creu que va encarregar la fresca Madona subjectada per un àngel que encara es conserva en la natatio. Entre els sigles XVI i XVIII es va tornar a tindre un interés en les ruïnes i varis arquitectes rellevants varen realisar dibuixos de les mateixes.[3]
Excavacions i restauració
En 1824 es varen realisar excavacions dirigides pel comte Egidio vaig donar Vel, els descobriments del qual varen incloure mosaics d'atletes, actualment en els Museus Vaticans. Atres treballs arqueològics es varen portar a terme per Luigi Canina en el frigidarium fins a mediats del XIX i més vesprada per Battista Guidi entre 1860-67. Els treballs de restauració entre 1866 i 1869 en la part central del complex varen rellevar un tors d'Hércules, columnes de pórfido i capitells decorats. En 1870 la zona es va convertir en propietat del Governe italià i Pietro Rosa va realisar excavacions en la palestra oriental. En 1878-79, Giuseppe Fiorelli va descobrir mosaics en el caldarium i en la palestra occidental.[3]
Al començament del XX les excavacions es varen ampliar cap a les àrees exteriors del complex i tossal avall, revelant alguns passera subterràneus, incloent un mitreo. Les obres varen continuar en la zona oriental a finals de la década de 1930, quan es va instalar un escenari d'òpera en el caldarium. Llevat alguns esbossos, no s'ha conservat cap documentació d'estes restauracions.[3]
Els treballs de restauracions es varen reprendre en la década de 1980, quan es varen demolir algunes vivendes illegals i es va eliminar la vegetació densa. Es varen restaurar el mur meridional en les seues cisternes, la biblioteca suroccidental i el saló octogonal, conegut com el temple de Júpiter. Entre 1998 i 1999 es va desmantellar l'escenari d'òpera i es varen afegir instalacions modernes per als visitants. Les termes de Caracalla varen reobrir al públic en 2001.[3]
Les termes varen ser l'únic jaciment arqueològic de Roma que va ser danyat pel terremot de L'Aquila de 2009.[13] Ademés, varen sofrir danys menors pel terremot d'Itàlia central d'agost de 2016.[14]
Descripció
Les Termes de Caracalla, com les demés que existien en Roma i en atres ciutats imperials, eren molt més que un simple lloc de bany. Accessibles a tots els ciutadans, les termes encarnaven l'ideal de vida dels romans, la seua busca de l'equilibri entre el conte del cos i l'eixercici físic, [15]
Estructura
Les Termes de Caracalla es varen convertir en el complex de banys més luxós de tota Roma, i el seu tamany només va ser superat per les Termes de Diocleciano. No obstant, els seus restants arqueològics són els més grans conservats en l'actualitat.
Els edificis varen ser construïts en un periodo de cinc anys aproximadament, lo que supon un guany de l'ingenieria romana, considerant l'enormitat del complex. Les termes contaven en un gran recint, de més de 400 metros d'esgambi entre els àbsits, i una estructura central en a on es trobaven les termes pròpiament dites. Al seu entorn hi havia un ampli jardí. Per al suministrament d'aigua, es va desviar cap als banys un ramal del aqüeducte Aqua Marcianà per a abastir-ho, que va rebre el nom de Aqua Antoniniana Iovia.
En el III, en la zona en que serien edificades despuix les termes, hi havia un ampli estany conegut com a Piscina Pública. Quan en el III els banys es varen terminar i es varen inaugurar, varen reemplaçar l'antiga piscina.
Part Nort i Sur
En la part Nort hi havia un pòrtic, precedit per una série de locals en dos nivells, en els quals, provablement, s'ubicaven vàries tendes. El pòrtic i les habitacions servien com a soport estructural de la Tossal de Celio. En el costat Sur es trobava el mig estadi, en gradas per als espectadors, que servien per a ocultar les grans cisternas que hi havia darrere d'elles. Estes cisternes podien contindre un total de 80.000 metros cúbics d'aigua. Situades simétricamente, hi havia dos grans estàncies més, que segurament varen servir com a biblioteques.
Costat Este i Oest
En els costats Este i Oest es varen construir dos grans exedras laterals i simètriques. En l'espai central hi havia un àbsit precedit per una columnata, en chicotets locals a cada costat, un dels quals tenia forma octogonal i estava cobert per una cúpula.
Àrea central del complex
Les habitacions de les termes es varen dissenyar simétricamente entorn a l'eix central dels banys, seguint el model habitual de la Roma imperial. A abdós costats hi havia dos entrades que duyen als vestuaris o apodyteria, en un corredor central que conduïa a dos habitacions a cada costat en voltes de canó. De la mateixa manera que el restant del complex, el sol estava decorat en mosaics. Des dels vestuaris es podia accedir a la palestra (gimnasi), per a practicar eixercicis físics, a cobert o a l'aire lliure. Els usuaris feyen eixercicis gimnàstics o practicaven la lluita cos a cos, i mà a mà. La zona era un ampli pati sense coberta, rodejat en tres costats per pòrtics, en sostre abovedado i sols de mosaic de mechó. En l'atre costat hi havia un ampli semicírcul. Els mosaics del sol, del que han sobrevixcut grans fragments, en el seu moment varen ser excepcionalment bells i de vívidos colors. En finalisar els eixercicis físics, els romans podien dirigir-se a les termes, usades conjuntament per abdós sexes.
El caldarium tenia una enorme sala circular coberta per una cúpula, de la que es conserven varis pilars de subjecció. L'habitació va ser dissenyada i situada dins del complex per a rebre la llum del sol a lo llarc del dia per mig d'unes grans finestres. Les seues parets eren calfades a través de tubos buits de terracota. Des del caldarium es passava al tepidarium, en a on originalment es trobaven dos grans banyeres a abdós costats. En el centre de l'edifici estava ubicada la basílica, coberta per tres grans voltes de creueria, soportades per uns imponents pilars. La natatio era l'última estància a la que es podia accedir. Es tractava d'una gran piscina descoberta; hui seria considerada com una piscina olímpica, que tenia un dels seus murs front al de la frontera exterior, decorada de casetes en estàtues.
Decoració
Tan important com el disseny va ser la decoració. Ademés dels rics i vívidos mosaics del sol, els banys varen ser decorats en valioses obres d'art, com per eixemple el Hércules Farnesio o el Bou Farnesio, abdós ara en el Museu Arqueològic de Nàpols. Els mosaics no tenien sempre el mateix disseny, en algunes àrees representaven escenes, i en unes atres hi havia sols en motius geomètrics.
|
|
|
| Image en teselas. |
Sol de mosaics geomètrics. |
Mosaic d'un bou |
Els forns
Les Termes de Caracalla eren un gran complex de banys d'aigua calenta. El problema de l'abastiment va ser fàcilment resolt, pero calfar l'aigua va ser un problema més complex. La solució va consistir en un forn interior i un atre exterior, en el qual es trobarien els esclaus avivant les flames. En funció de l'habitació a la que estiguera destinada, les aigües es calfaven a una temperatura o a una atra. Per a millorar la difusió de la calor, es va construir el sistema del hipocausto, prou pràctic i eficaç.
Vore també
Referències
- ↑ Scarre, Christopher (1999). The seventy wonders of the ancient world : the great monuments and how they were built, Thames & Hudson. OCLC 42136264. ISBN 0-500-05096-1.
- ↑ «Museu archeologic nazionale vaig donar napoli».
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Garbagna, Cristina, ed. (2016). The Baths of Caracalla guide. Mondadori Electa. ISBN 978-88-370-6302-3.
- ↑ 4,0 4,1 Andrea Carandini (2017). Atles of Ancient Rome. Princetion University Press. p. 379–380.
- ↑ Rodolfo Lanciani (1897). The Ruins and Excavations of Ancient Rome. p. 533–34.
- ↑ Walker, Charles (1980). Wonders of the Ancient World. New York: Crescent Books. pp. 92–93. ISBN 9780517318256.
- ↑ «Rome Guide tourist information - Monuments · Caracalla Thermal Baths». web. archive. org. Archivat des d'el original, el 17 de juny de 2016. Consultat el 2022-01-13.
- ↑ DeLaine, Janet (1997), The Baths of Caracalla: A study in the design, construction, and economics of large-scale building projects in Imperial Rome, (1st ed.), London: JRA, p. 169.
- ↑ Rodolfo Lanciani (1899). The Destruction of Ancient Rome. Macmillan. p. 208.
- ↑ David Karmon (2011). The Ruin of the Eternal City. Oxford University Press. p. 96.
- ↑ Rodolfo Lanciani (1897). The Ruins and excavations of ancient Rome: a companion book for students and travellers. p. 536.
- ↑ Rodolfo Lanciani (1897). The Ruins and excavations of ancient Rome: a companion book for students and travellers. p. 538–9.
- ↑ «L'Aquila earthquake damaged ancient baths in Rome». www. telegraph. co. uk. Consultat el 2022-01-13.
- ↑ «Art experts fear serious earthquake damage to historic Italian buildings» (en en). the Guardian. Consultat el 2022-01-13.
- ↑ «Les termes de Caracalla».Història National Geographic.National Geographic.Consultat el 28/07/2025.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Termas de Caracalla» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.