Aqüeductes de Roma
Els romans varen construir numerosos aqüeductes (llatí aquaeductūs, sing. aquaeductus) per a proporcionar aigua a les ciutats i llocs industrials en el seu imperi. Estos aqüeductes estaven entre els majors guanys d'ingenieria del món antic i varen establir un estàndart no igualat durant més de mil anys despuix de la caiguda de Roma. Hui en dia moltes ciutats mantenen i usen els antics aqüeductes encara que els canals oberts han segut, normalment, reemplaçats per canonades.
La mateixa ciutat de Roma, per ser la ciutat més gran, tenia la major concentració d'aqüeductes, en aigua proporcionada per onze aqüeductes construïts a lo llarc d'un periodo de cinccents anys. Els estudiosos han aplegat a calcular el tamany de la ciutat pel seu abastiment d'aigua.
Proporcionaven aigua potable, numerosos banys i fonts en la ciutat i, finalment, es buidaven en serrería, a on eixercitaven la seua última funció, la de remoure els desperdicis. Els métodos per a la construcció varen ser ben descrits per Vitruvio en la seua obra De Architectura, escrita en el I El seu llibre va ser de gran ajuda per a Frontino, un general que va ser nomenat, a finals del I, per a administrar els molts aqüeductes de Roma. Va descobrir una clara diferència entre la pren d'aigua i la suministrada, que era causada per les canonades illegals insertades en els canals per a distraure l'aigua; va donar conte a l'emperador Nerva, en la seua obra De aquae ductu Urbis Romae (que arreplega als nou aqüeductes existents llavors) de finals del I, dels seus esforços per a millorar i regular el sistema.
Un aqüeducte arrancava en un sistema de captació de l'aigua. L'aigua passava, de forma controlada, a la conducció des d'un depòsit de capçalera (caput aquae). La construcció d'un aqüeducte exigia l'estudi minuciós del terreny que permetria triar el traçat més econòmic per a permetre una pendent suau i sostinguda, sense allargar massa el recorregut de l'obra. S'usaven canals oberts (riui) sempre que resultava possible i únicament en contades ocasions es recorria a la conducció baix pressió.
El canal s'acomodava al terreny per distints procediments. Quan era possible, transcorria sobre el sol recolzat en un mur (substructio) en el que es practicaven aigüeres per a facilitar el trànsit normal de les aigües de superfície. Si el terreny s'elevava, el canal quedava enterrat (riuus subterraneus) i formava una galeria subterrànea (specus) excavada directament en la roca o construïda dins d'una sanga. Quan calia véncer una forta depressió, es recorria a la construcció de complicats sistemes d'arcs (arcuationes) que sostienían el canal i ho mantenien al nivell adequat.
En tot cas, sempre que l'aigua es destinava al consum humà, el canal estava cobert per voltes, falses voltes, plaques de pedra o tégulas.
Segons Isabel Rodà, catedràtica d'Arqueologia de l'Universitat Autònoma de Barcelona, es varen construir 507 quilómetros d'aqüeductes, dels quals 434 km eren subterràneus, 15 km de superfície i solament 59 km, és dir, el 12 %, discorria per arqueríes.[1]
Aqüeductes de l'época romana
Aqua Appia
- Artícul principal → Aqua Appia.
Va ser el primer aqüeducte de Roma, construït pels censores Api Claudio ceco i Cayo Plaucio Deciano en l'any 312 a. C. Captava aigua des de les fonts a lo llarc de la via Prenestina. Pràcticament subterràneu en la seua totalitat, entrava en Roma prop de la Porta Maggiore (porta Major) (en el lloc designat com ad spem veterem) es dirigia al Celio i Aventino i terminava prop de la Porta Trigemina, en el Fòrum Boario. Va ser restaurat, al mateix temps que es construïen atres aqüeductes en 144 a. C., 33 a. C. i entre 11 i 4 a. C.
Aqua Vetus
Aqüeducte construït entre el 272 i el 270 a. C. pels censores Manio Curio Dentato i Flavio Flac, en el botí de la victòria contra Pirro. Arreplegava les aigües del riu Aniene en la zona de Tívoli. La conducció era en la seua major part subterrànea, en l'excepció d'alguns punts i aplegava a la ciutat en el mateix lloc del Aqua Appia per a terminar pròxim a la Porta Esquilina.
Aqua Marcia
- Artícul principal → Aqua Marcia.
És l'aqüeducte més llarc de l'antiga Roma. Este aqüeducte va ser construït en 144 a. C. pel pretor Quint Marcio Rex. Arreplegava les aigües des de la part alta de la conca del riu Aniene. Més allà de les numeroses restauracions menors, va anar en gran part reconstruït per a permetre un increment del cabal entre 11 i 4 a. C., baix el regnat de César Augusto. El seu curs era alternadament subterràneu i sobre arcades (un tram d'uns 9 km flanquejava la via Llatina). Aplegava a Roma per ad spem veterem, com els aqüeductes precedents, i creuava la via Tiburtina sobre un arc que més vesprada va ser transformat en la Porta Tiburtina de la Muralla Aureliana, terminant prop de la Porta Viminale. La distribució anava al Capitolio, i un ramal secundari (rivus Herculaneus) es dirigia als tossals de Celio i l'Aventino. Baixe el regnat de Caracalla (213 d. C.) va ser realisada una ramificació de l'Aigua Antoniniana cap a les noves Termes, que travessava la via Appia sobre un arc (Arc de Druso). Un atre ramal secundari va ser utilisat per a alimentar les Termes de Diocleciano.
Aqua Tepula
Aqüeducte construït pels cònsuls Cneo Servilio Cepión (cònsul 141 a. C.) i Lucio Casio Longino Ravila en 125 a. C. Arreplegava l'aigua dels naixents, en la dècima milla de la via Llatina. En 33 a. C. va ser modificat per a confluir en el nou canal de Aqua Iulia, del com se separava novament en les proximitats de la ciutat. Corria, per lo tant, en un canal distint sobre els arcs de Aqua Marcia, juntament en Aqua Julia. Entrabar en la ciutat en ad spem veterem, seguint més alvance el mateix traçat que el Aqua Marcia en direcció a la Porta Viminale.
Aqua Iulia
Aqüeducte construït per Agripa en 33 a. C., unint-se en un únic canal en Aqua Tepula; va ser restaurat per César Augusto entre 11 i 4 a. C. Arreplegava l'aigua de les fonts en la 12.ª milla de la Via Llatina, en les proximitats de Grottaferrata. Aplegava a Roma com els aqüeductes precedents pel lloc cridat ad spem veterem, prop de la Porta Maggiore, seguint el mateix traçat que Aqua Marcia en direcció a la Porta Viminale. Provablement una ramificació d'este aqüeducte, de la qual s'observen encara algumas arcades, alimentava la font monumental de la Plazza Vittorio Emanuele construïda per Alejandro Sever (nymphaeum Alexandri o Trofeu de Mario).
Aqua Virgo
- Artícul principal → Aqua Virgo.
Aqüeducte construït per Agripa i inaugurat en el 19 a. C., per a abastir les instalacions termals del Campvs Martias. Les fonts se situaven en la 8.ª milla de la via Collatina. El nom deriva, segons una llegenda, d'una jove que hauria indicat als soldats el lloc del manantial, encara que provablement es referix a la purea de l'aigua. El traçat acompanyava la via Collatina, en part sobre arcades i culminava en les habitacions del Pincio. A partir d'allí, les arcades de l'época Claudiana (parcialment conservades en la via del Nazareno travessava el Campus Martias, creuant l'actual via del Cors (via Clapixca) pel Arc de Claudio, una arcada de l'aqüeducte realisada per a celebrar la conquista de Britania. L'aqüeducte va ser constantment restaurat i encara alimenta la Fontana vaig donar Trevi, la Fontana della Barcaccia, en la Plaça d'Espanya, donant nom a la via dei Condotti, i la Font dels Quatre Rius, en la Piazza Navona.
Aqua Alsietina
- Artícul principal → Aqua Alsietina.
També coneguda com Aqua Augusta, va anar un aqüeducte construït baix el regnat de César Augusto en 2 a. C., per a servir als barris del riu Tíber (Trastevere i del local per als espectàculs de combats navals). Trajano va realisar un nou canal en 109 d. C. Arreplegava les aigües del llac de Martignano.
Anio Novus i Aqua Claudia
- Artícul principal → Anio Novus.
Aqüeducte iniciat per Calígula en 38 d. C. i terminat per Claudio en 52 d. C., duya aigua a la ciutat de Roma des d'una font pròxima al riu Subiaco, a uns 68 quilómetros de Roma. El primer arreplegava les aigües del Aniene en les proximitats dels monts Simbruinos, mentres que el segon les captava des del cim de la vall del Aniene. Terminaven en ad spem veterem, prop de la Porta Maggiore: esta última era la monumentalizaació dels arcs de les vies Prenestina i Labicana, més vesprada insertades en la Muralla Aureliana.
En la 7.ª milla de la via Llatina l'aigua circulava per un aqüeducte en arcades, algunes de les quals varen subsistir al pas del temps en el Parc dels Aqueductos. En la localitat de Tor Fiscale interceptava dos voltes a l'aqüeducte Acqua Marcia, formant un recint trapezoidal, cridat Camp Barbarico, que seria utilisat com a fortificació pels godos de Vitiges en lluita en Belisario, en 539.
Un ramal secundari, construït per Nerón, el Arcus Neroniani, es dirigia cap al Celio, en la part ocupada pel Domus Aurea; este ramal va ser successivament prolongat per Domiciano per a abastir dos palaus imperials en el Palatino, creuant les valls entre est i el Celio, en altíssimes arcades.
Aqua Traiana
Este aqüeducte va ser construït durant el regnat de Trajano en 109 d. C., arreplegava les aigües dels manantiales en els monts Sabatinos, prop del llac de Bracciano. Aplegava a Roma pel tossal del Janículo, a lo llarc de la marge esquerra del riu Tíber. Destruït durant el sege de Roma pels ostrogodos de Vitiges en 537, va ser restaurat per Belisario i va tindre intervencions durant el papat d'Honorio I en el VII. Pels danys sofrits pels lombardos i pels sarracenos, va tindre que ser somés a noves restauracions en els sigles VII i IX i va ser reconstruït com Acqua Paola en el XVII. Aplegava a la ciutat per mig d'un traçat casi totalment subterràneu a lo llarc de la Via Clodia i la Via Trionfale i, més alvance, per arcades a lo llarc de la via Aurelia.
Aqua Alexandrina
Aqüeducte construït en el regnat d'Alejandro Sever, en el III, arreplegava l'aigua del Pantà Borghese en la via Prenestina i en un recorregut casi totalment subterràneu, en viaductes per a travessar valls, entrava en la ciutat per la Porta Maggiore dirigint-se al Camp Marzio, a on estarien les Termes de Nerón, restaurades per Alejandro Sever en 226, conegudes com Termes Alejandrinas.
Aqüeductes de la Roma papal i moderna
.jpg)
- Baixe el papat de Nicolás V, en 1453, Leon Battista Alberti es va encarregar de restaurar l'aqüeducte Aqua Virgo, en esta ocasió es va incrementar el seu cabal en l'inclusió de nou manantiales. Terminava en la Fontana vaig donar Trevi. Es va realisar una ampliació en 1840 i en 1936 es va crear un nou aqüeducte, el punt visible del qual es va materialisar en la Fontana del Nicchione, en el Pincio.
- Acqua Felice: nou aqüeducte construït pel papa Sixto V en 1586 per Domenico Fontana, reutilisant les naixents de Aqua Alexandrina. Aplegava a Roma per la porta Tiburtina (actual porta Sant Lorenzo) i terminava en la Font del Moisés, hui visible en la plaça Sant Bernardo.
- Acqua Paola: reconstrucció de Aqua Traiana en 1605 al mando del papa Paulo V, és una obra de Giovanni Fontana i Carlo Maderno; terminava en la Fontana dell'Acqua Paola en el Gianicolo (1611). Va ser alimentada per este aqüeducte també la Fontanone vaig donar Posa't Sisto, també coneguda com Fontanone dei centre preti (font dels cent retors).
- Acqua Pía: correspon a la restauració de l'antiga Aqua Marcia, la reconstrucció de la qual va ser portada a terme pel papa Pío IX en la direcció de Luigi Canina. El punt visible terminal es presenta en la Fontana delle Naiadi, en la Plaça Esedra.
- Aqüeducte de Peschiera: iniciat en 1937 i completat a penes en 1949, arreplega l'aigua de les naixents de Cittaducale (Província de Rieti). Acaba en la font de la placita dels Héroes (Piazzale degli Eroi).
- Aqüeducte Appio-Alexandrino: Reforç de l'aqüeducte Felice, realisat entre 1963 i 1968, capta aigua d'atres antigues captació, ampliades a propòsit, com Acqua Appia i Acqua Alexandrina i noves reserves, pròximes de la Borgata Finocchio i de Torre Ángela. Assegura també el suministrament hídric dels barris al surest de Roma (Borghesiana, Torre Gaia, Tuscolano, Prenestino, E.U.R-Laurentino, Acilia i Ostia Lido).
Referències
- ↑ «Aqüeductes.» [1] archivat en Wayback Machine. National Geographic en espanyol. Consultat el 13 de juliol de 2015.
Vore també
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Acueductos de Roma» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.