Palau de la Generalitat Valenciana
El Palau de la Generalitat de Valéncia, és un edifici tart-gótic en intervencions renaixentistes que data del sigle XV. És la sèu de la Generalitat Valenciana, el govern de la Comunitat Valenciana.
Història
En l'història de Valéncia l'edifici ha segut sèu de les següents institucions, de les que ha pres nom:
- Casa de la Diputació del General del Regne de Valéncia (1421-1705).
- Real Audiència (1750-1923).
- Diputació Provincial (1923-1982).
- Generalitat Valenciana (1982-actualitat).
Ademés del seu simbolisme polític, constituïx un dels millors exponents de l'arquitectura civil valenciana del periodo foral, intervenint en ella els principals mestres del seu temps.
Localisació
El palau de la Generalitat es troba situat en el centre de Valéncia, al final del carrer Cavallers, junt a la Plaça de la Mare de Deu, junt en la Plaça de Manises, (antigament nomenada plaça de Sant Bartomeu), molt pròxima a la catedral de Valéncia.
L'edifici
Actualment l'edifici consta fonamentalment de:
- Torre Vella
- Torre Nova
- Pati Gòtic
- Sala Gran Dorada
- Sala Chicoteta Dorada
- La Escribania
- Sala Vella o Sala del Consell
- Saló de Reis o Sala de la Capella
- Sala Nova o de Corts
El palau va iniciar la seua construcció en l'any 1421, ampliant-se en el sigle XVI en una gran torre per l'arquitecte Muntanyés. En 1831 es va instalar l'audiència territorial, que en l'any 1922 va passar a ser la Diputació províncial. Des de 1947 a 1951 es va iniciar una restauració.
L'arquitectura d'este edifici representa una complexa mescla d'estils artístics que van des del gòtic al herrerià, passant pel renaixentiste de diverses époques. El primitiu casal és gòtic mediterràneu en el pati descobert i en la seua escala volada, en porta ogival en l'entresol, igual que en la frontera, en finestrals allindats en l'entresol i trilobats en l'altura principal, igual que en les finestres situades devall del ràfol. Les portes falconeres i els cantons són renaixentistes i els finestrals del segon pis classicistes. La balustrada que corona les torres és de caràcter escurialense.
En l'interior del palau s'accedix per la porta principal, a on hi ha un pati descobert d'estil gòtic en una escala de l'any 1525 per la que s'accedix al pis principal de 1482. Hi ha una atra escala que dona accés a l'entresol de la torrasa que posseïx un ric teginat policromat, en molt d'or, pel quin es nomena a esta estada la sala dorada, dissenyada per Ginés Linares en l'any 1534 i finalisada per diferents pintors, Joan de Joanes entre ells. De la sala dorada es passa a una atra més chicoteta obra de Marià Benlliure. En el pis principal entrem devall un arc gòtic coronat per un bell fris renaixentiste. A la dreta s'ha instalat l'oratori, en un retaule de l'any 1606, de Fondestald, en el que es representen els patrons dels tres braços del Regne. És molt cridaner el frontal de brocat i un crucifix de Ribalta. En el solemne saló de les Corts es representen en els llenços de les parets els seus estaments. El fresc és de Juan Zariñena. Els taulellets del magnífic sòcol procedixen de fàbriques valencianes que van imitar la taulelleria de Triana i de Talavera. Més important són el sostre i la galeria. Fon llaurada en fusta per Ginés Linares, en l'any 1540, i Gaspar Gregori, des de 1563 a 1566.
En el corredor o saló de reis hi ha una interessant galeria de retrats dels reis de Valéncia, des de Jaume I el Conquistador a Alfons XIII. Este saló s'alça sobre la crugia de bigues del vestíbul i s'aguaita al carrer Cavallers a través dels seus quatre finestrals partits per fines columnes. La construcció de l'estada, iniciada en lany 1511, es deu a Joan Monçano. El teginat original va desaparéixer en el sigle XIX i fon substituït per l'actual. Este saló és utilisat en l'actualitat per a recepcions. En els atres salons del palau, la Diputació de Valéncia conserva un extraordinari patrimoni d'art en qué figuren obres capitals dels més destacats artistes valencians. La torrasa nova es va construir en els anys 50, obra de Luis Albert Ballesters, que ha conseguit una inteligent compenetració de la novetat en l'antic. Junt en la fatada que presenta el primitiu torrasa a l'est, s'estén un chicotet jardí que ocupa el solar que va deixar l'antiga Casa de la Ciutat.
Descripció cronològica
L'edifici primitiu (1422-1480)
En l'any 1418 els diputats de la Generalitat varen decidir buscar un lloc fix per a realisar les seues reunions periòdiques, per lo que en 1421 llogarien al notari Jaume Desplà dos dependències d'una casa «alberch» en l'actual carrer Cavallers per a usar-les com a sales de reunions i escrivania. El lloc triat era propici per ser prou cèntric, molt pròxim a l'antiga Casa de la Ciutat i a la catedral, seus del poder temporal i espiritual, respectivament. L'any següent, en 1422, es realisaria la compra de tota la vivenda. L'edifici tenia unes dimensions molt modestes, en les nomenades sales de reunions i escrivania, ademés d'un estudi sobre l'estable.
En esta época es duen a terme diferents obres d'adaptació i embelliment que no han arribat fins als nostres dies. En l'any 1450 se cega una porta menor que existia junt en la principal en El carrer Cavallers i en 1456 es renova la frontera posterior, que dona a l'actual Plaça de Manises, en l'obertura d'una gran porta i dos finestres. Alguns anys més tart, en 1476, es construiria un porche sobre la coberta plana, en un potent volada a imitació del de la pròxima Casa de la Ciutat.
Primeres intervencions importants (1481-1511)
En l'any 1481 es va posar en venda la casa contigua a la seu de la Generalitat i els diputats varen decidir adquirir-la per a poder ampliar l'edifici. Les obres de condicionament varen ser dutes a terme pel «obrer de vila» Francesc Martínez «Biulaygua», qui havia segut també autor d'algunes de les obres realisades anteriorment. Ademés del treball d'obra, es realisa una importantíssima obra de cantereria a càrrec de Pere Compte i Joan Yvarra, els que en la mateixa data havien contractat l'obra de la Llonja. La seua actuació es concretaria en una escala de pedra, actualment perduda, i en la realisació de les fronteres exteriors de l'edifici. La seua distribució en aquella época era la següent: vestíbul al carrer Cavallers, en estables a l'esquerra i paller a la dreta. Sobre els estables estava l'escrivania, en un entresol, a que s'accedia des d'una escaleta, junt en un archiu. En el pis principal estaven la sala de reunions i una saleta, a les que s'accedia per l'escala de pedra abans comentada. Junt en esta última es va construir una capella de planta quadrada i coberta en una volta de nou claus, com la de la Llonja, l'única finestra de la qual donava a un estret carreró. El retaule es contractaria, en 1483, en el pintor Pere Cabanes.
En l'any 1494 s'incorpora a l'obra l'experimentat pedrapiquer Joan Corbera, que en esta época realisaria la portada de pedra de l'estudi o escrivania i, en 1504 la del seu archiu en arcs mixti-llineals d'influència castellana. També seria l'autor dels escuts de la sala que donen al carrer Cavallers. Respecte als mestres obrers d'esta primera etapa cal citar, ademés de Francesc Martínez, a Miquel Ruvio, substituït en l'any 1502 per Joan Mançano. També és important l'intervenció dels pintors Simón de Gurrea i García de Carcastillo, els que varen decorar el sostre de l'archiu en figures «vulgarment dites del romà».
La gran renovació (1511-1515)
La distribució interna de l'edifici primitiu, que aprofitava les dependències de les antigues vivendes més o menys adaptades, canviaria totalment a partir de l'any 1511. Estes obres serien dutes a terme pel mestre pedrapiquer Joan Corbera, al mestre obrer Joan Mançano i a Alegret com a fuster, substituït al poc de temps per Joan de Bas.
La intervenció consistiria a desmantellar l'antic i heterogéneu pati, fruit d'unir els espais lliures de dos vivendes, per a donar lloc a l'actual. Es van desmontar els cinc arcs de pedra i l'escala realisada per Pere Compte, sent venuts posteriorment. En el seu lloc es construirien els dos amplis arcs i la bella escala que encara es conserven en el seu lloc. També es pensava ampliar la porta de la Plaça de Manises per a donar-li una amplària igual a la del carrer Cavallers i afegir sobre les fronteres un «apitrador en murons». També s'obririen noves finestres i es realisarien les noves estades, de les que es conserva bona part. En El carrer Cavallers es va construir la gran sala i la capella, mentres que a la Plaça de Manises recauen tres estades en el pis principal, més atres menors en els estudis i planta baixa. D'esta época és la coberta en cassetons del cridat estudi dorat, començada per Joan Bas i acabada, a la seua mort, per Jordi Llobet. Joan Corbera donaria traces per a les dos portades d'este estudi, quedant l'obra escultòrica a càrrec de Jaume Vicent. La capella, actualment desapareguda, responia als cànons de l'arquitectura renaixentiste, intervenint en la seua decoració l'escultor Lluís Monyós a partir de l'any 1514.
Obra de la Torre i atres intervencions (1516-1600)
A finals de l'any 1513 es va posar a la venda un atre edifici situat entre el palau de la Generalitat i el carreró que separava la Casa de la Ciutat. Alguns anys més tart es va adquirir una atra casa contigua, que completava l'espai hui en dia ocupat per la torrasa. Les obres comencen a càrrec de Joan Corbera i Joan Mançano, en la colaboració d'escultors com Jordi Llobet i Lluís Monyós i dauradors com Pere Bustamant i Martí Eiximenis. Es va alçar la planta baixa i els dos estudis de l'entresòl, coneguts posteriorment com «sala gran dorada» i «sala chica dorada», que es van cobrir abans de 1520. El conflicte de les Germanies (1520-1524) marcarà un periodo d'inactivitat en les obres, que no es reprendrien fins a l'any 1533. A partir d'esta data es farà càrrec de les obres el sacerdot i mestre constructor mossén Joan Baptista Corbera, fill de Joan Corbera. Les obres d'obra correran per conte de Joan Navarro, realisant-se ademés la decoració dels teginats dels dos estudis, excelent labor de talla dirigida pel fuster oriolà Genís Llinares.
Sobre els dos estudis es continuaria construint la «Sala Nova», per a la que mossén Corbera realisaria set finestres en l'any 1538 emmarcades per una molura perimetrals i arrematades per frontons avenerados, semblants als del pati del palau de l'embaixador Vich. Sobre estes es construirien atres tantes finestres menors, de forma quadrada i en una decoració plenament renaixentiste, influïdes pel tractat de Serlio. A finals de l'any 1540 s'encarrega a Genís Llinares la realisació del sostre d'esta gran sala, en un corredor o galeria perimetral que evoca el Saló del Tron del palau dels Reis Catòlics en l'Aljafería de Saragossa. La presència destacada de columnes en forma de canelobre delata la influència del tractat de Diego de Sagredo, publicat en 1526, ademés de la tradició escultòrica del primer renaiximent castellà. A la mort de Llinares en 1543 serien els seus fills, Pere i Martí Llinares Blasco, els que es farien càrrec de continuar l'obra, finalisant-la, entre els anys 1562 i 1565, el també fuster i escultor Gaspar Gregori. Als membres de la família Llinares i a Gregori s'atribuïx la rica decoració de talla i els plafons de fusta en escenes que es repartixen per tota la coberta. Sobre la «Sala Nova» es va construir un porche i una coberta plana en barana, que es desmontaria alguns anys despuix, sent el mestre encarregat de les obres Joan Vergara.
En l'any 1568 es realisarien els importants sòcols i el paviment en ceràmica de Manises, elaborada per Joan Elies segons dissenys de «Joannes el pintor», segurament Joan de Joanes. En 1572 es contractaria el mestre Hernando de Santiago, nouvingut a la ciutat i coneixedor dels nous models que s'estaven introduint en les manufactures sevillanes. Despuix de 1575 seria Juan de Villalba, procedent de Talavera, el qual continuara la realisació de decoració ceràmica per a l'edifici.
En l'any 1574 es decidix encarregar a «stall» la finalisació de les obres de la torrasa, ya que s'està allargant massa, nomenant el mestre fuster Gaspar Gregori «architector», encarregat de dirigir i gestionar les obres que s'estan realisant en l'edifici. Gregori serà autor de les traces i dels motles, en l'assessorament tècnic del pedrapiquer Miquel Porcar, qui eixecutaria materialment l'obra en la seua quadrella. La arrematada de la torre, de caràcter netament renaixentiste, està inspirat en les làmines del tractat de Serlio i presenta un nou cos de finestres quadrades, cornisa, àtic i balustrada clàssica arrematada en boles i pinàculs. Es va afegir també un balcó de ferro perimetral sobre la cornisa que queda devall l'àtic, realisat per Joan Armaholea i Josep Monseu, aixina com un atre molt més elaborat, eixecutat per Baptista Cerdà, per a la «Sala Nova» en el cantó del carrer Cavallers.
Alguns anys despuix els escultors Joan Marià i Baptista April van realisar la portada que comunicava la «capella» i «Sala Nova» (1590), seguint les traces proporcionades en l'any 1584 per Pere de Gorssari, encara que van introduir algunes modificacions basades en el tractat de Vignola en la cara que dona a la «Sala Nova». El mateix any es decidirà decorar en pintures les parets d'esta sala, arribant un any més tart a l'acort de representar els retrats dels diputats, llabor que eixerciria el pintor Joan de Sarinyena. L'any següent van decidir incorporar els retrats dels components dels tres estaments, eclesiàstic, real i militar, obres que s'encarregarien als pintors Vicent Requena, Joan de Sarinyena i Francesc Poço, respectivament. Estes pintures patirien a lo llarc dels sigles múltiples retocs a causa dels problemes d'humitat i deterioraments diversos. Uns anys més tart es va encarregar un quadro de la Mare de Deu, que va concloure el pintor Bernadí Çamora en 1638, emmarcat per Josep Pedrós. La porta de la Sala seria realisada per Gregori en l'any 1593.
Pareix que en l'any 1592 es va decidir comprar l'atra casa confrontant al palau, en el costat de Sant Esteve, pero finalment no es va arribar a cap acort. Es desconeix també com s'hauria resolt l'ampliació de l'edifici. A este respecte alguns autors propondrien l'hipòtesis de la segona torre, que es construiria en el sigle XX i que guardaria una relació evident en l'edifici contigu de la Casa de la Ciutat. Atres, com a Salvador Aldana, consideren que simplement s'haguera prolongat el cos de menor altura.
L'última época (1600-1700)
A principis de sigle es realisaria un nou retaule per a la capella, substituint a l'antic de Pere Cabanes. L'autor de les pintures fon novament Joan de Sarinyena, mentres que l'escultura del marc va anar a càrrec del fuster Jaume Fontestat. També es realisaran obres menors de manteniment i condicionament, com la intervenció en els dos estudis dorats per al seu us com a presó de cavallers, en 1611. En l'any 1655 es construiria una sacristia per a la capella, aprofitant per a això part de la cuina de la casa de l'escrivà, aixina com un gran cancell i noves portes acorts en la «Sala Nova», realisats pel fuster Joan Cassanya a partir de dibuixos de Llorenç Parella i Gregori German. Finalment, en 1656 es construiria una nova portada en la frontera del carrer Cavallers, segons disseny del pintor Jeroni Espinosa, inspirat en la sacristia del Colege del Corpus Christi. Els pedrapiquers Josep Escrivá i Esteve Girardo s'encarregarien del treball, usant pedra negra de les Alcublas, marbre blanc de la Valldigna i pedra de Riba-roja. També es varen realisar nous fulls de fusta per a les portes i es va allargar el balcó del cantó. En 1690 es decidirà substituir la portada gòtica de la Plaça de Manises per una atra de similar a la del carrer Cavallers.
En l'any 1718 es produïx l'abolició definitiva de l'institució de la Generalitat i en 1750 es decidix el trasllat de l'Audiència al Palau de la Generalitat i per eixe motiu es realisa una reforma per a adequar-la a l'us, el mestre d'obres fon Vicente Clemente. La reforma va consistir principalment a compartimentar les sales de la planta principal, inclosa la sala nova i construir un balcó o galeria que dona al pati de la sala de la capella.
Atres intervencions
En l'any 1830 l'arquitecte contractat per l'Audiència, Franco Calataiud, informa que una part de l'edifici presenta un estat ruïnós i que el perill és imminent. Entre les obres que es varen realisar destaquen:
Rebaixa dels porches del pis últim.
Es realisen noves compartimentacions en barandats de les diverses sales.
Es forma una escala entre l'entresol i l'antesala de Les Sales del Crim i Civils.
Es lluïx la frontera principal i es posen balcons.
Escala per a pujar a l'últim pis sobre la principal.
En el pis principal, antesala de la Capella es coloquen tres balcons grans de ferro i quatre portes en finestres noves.
En el pis segon que recau al carrer Cavallers s'han de colocar quatre balcons i en la part de la plaça de Manises tres balcons. En el pati, dos baranes de ferro en dos portes finestres.
En l'any 1871 el president de l'Audiència solicita a la Diputació la seua cooperació per a la reparació i restauració de la sala nova, desconeixent-se si esta obra fon duta a terme.
A partir d'esta data es van realisant obres de manteniment i reparació dirigides pels arquitectes provincials.
A partir de la segona década del sigle XX, l'Audiència prepara el seu trasllat a l'Antiga Duana, actual Palau de Justícia i la Diputació ubicada en el Palau del Tremp, es trasllada al Palau de la Generalitat. A partir d'este moment s'ocupa de les obres l'arquitecte Vicente Rodríguez, que consistiran en recuperar l'edifici original, eliminant les transformacions realisades en etapes anteriors i consolidar l'estructura de l'edifici.
A partir de l'any 1941 es redacta l'ante-proyecte de restauració i ampliació del Palau per l'arquitecte de la Diputació Luis Albert. Les obres suponen l'ampliació del cos central i la creació d'una nova torre que arremata el costat oest del volum. Es propon la creació en part de la seua crugia central d'un pati descobert. Es crega un accés nou des de la plaça de Manises. Els elements arquitectònics de l'ampliació van ser «a l'estil» dels originals existents en la part antiga: escales de pedra, portades de pedra tallada, fusteria de fusta, teginades i sotanes no estructurals, aplacat de pedra i panelat de fusta en les parets. Les obres varen ser concloses en 1953.
A partir de l'any 1982, quan l'edifici passa a ser seu de la Presidència de la Generalitat Valenciana, l'arquitecte Alberto Peñín realisa el proyecte de condicionament de l'edifici per a les noves dependències. Les actuacions d'este periodo en repercussió en l'exterior de l'edifici suponen el cobriment dels dos patis, la creació d'escales d'emergència i pas i la instalació d'un nou ascensor. En els anys que resten del sigle XX, principis del sigle XXI es procedix a la realisació de diverses intervencions de rehabilitació i restauració de l'edifici.
Referències
Bibliografia
- Aldana, Salvador. El Palau de la Generalitat Valenciana. Valéncia: Generalitat Valenciana, Consell Valencià de Cultura, 1995. ISBN 84-482-0983-4
- Martínez Aloy, J.. La Casa de la Diputación. Valéncia, 1909
- Martínez Aloy, J.. La Casa de la Generalitat del Regne de Valéncia. Valéncia, 1920
- Martínez Aloy, J.. La Diputación de la Generalidad del Reino de Valencia. Valéncia, 1930
- Martínez Ferrando, E.. La Casa de la Generalitat del Regne de Valéncia. Valéncia, 1920
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Palau de la Generalitat Valenciana.
| |||||||||||||||||||||||||||||||