Guerra Civil Espanyola

Es denomina Guerra Civil Espanyola a la guerra civil que tingué lloc en Espanya entre el pronunciament del 17 i 18 de juliol de 1936 i l'últim part de guerra firmat per Francisco Franco el 1 d'abril de 1939.

Sol donar-se-li també el nom de guerra d'Espanya , que compartix en atres guerres civils del sigle XIX (les guerres carlines).

Els bandos en lluita es denominaren a si mateixos bando nacional (el vencedor, organisat entorn dels militars sublevats) i bando republicà (el perdedor, que se fon constituint entorn del govern de la Segona República Espanyola, eixercit pel Front Popular des de les eleccions generals de febrer de 1936; mentres que rebien del seu contrari els adjectius de fasciste i roig, respectivament.

En llínies generals, s'identificaven respectivament en la dreta política i la esquerra política, les classes altes (que en zones de chicoteta propietat agrícola -Galícia, Castella la Vella, Navarra- en recolzament més amplis) i el moviment obrer (molt dividit, que protagonisà durant la guerra una frustrada Revolució espanyola i violents enfrontaments interns, l'iglésia catòlica i el anticlericalisme (en significatives excepcions, com el nacionalisme vasc), i en distintes idees d'Espanya i opcions d'organisació territorial, de forma d'Estat o de la seua mateixa existència.

El context internacional passava pels moments crítics anteriors a la Segona Guerra Mundial. Mentres que les democràcies lliberals (Anglaterra i França) procuraren el manteniment d'una política de no intervenció, cada un dels bandos fon clarament recolzat per les potències identificades en el fascisme (l'Alemanya de Hitler i l'Itàlia de Mussolini) i el comunisme (la Unió Soviètica de Stalin).

El tema de la Guerra Civil és el de major producció lliterària de tota l'historiografia espanyola, aixina com el més polèmic i generador de debat social i polític (vore memòria històrica). Ni tan sols en les dates hi ha acort total: els denominats revisionistas proponen la revolució de 1934 com a inici de la guerra, mentres que la pròpia declaració del estat de guerra fon divergent en abdós bandos: el govern republicà no declarà l'estat de guerra fins quasi el seu final (per a mantindre el control civil de totes les institucions), mentres que el govern de Franco no alçà la declaració fins a diversos anys despuix d'acabada (per a garantisar el seu control militar).

Les conseqüències de la Guerra civil han marcat en gran manera l'història posterior d'Espanya, per l'excepcionalment dramàtiques i duradores: tant les demogràfiques (aument de la mortalitat i descens de la natalitat que marcaren la piràmide de població durant generacions) com les materials (destrucció de les ciutats, l'estructura econòmica, el patrimoni artístic), intelectuals (fi de la denominada Edat d'Argent de les lletres i ciències espanyoles) i polítiques (la repressió política en Espanya en la retaguàrdia de les dos zones -mantinguda pels vencedors en major o menor intensitat durant tot el franquisme- i l'exili dels perdedors, i que es perpetuaren molt més allà de la prolongada posguerra, incloent l'excepcionalitat geopolítica del manteniment del règim de Franco fins a l'any 1975.

Introducció

Cartell de la Guerra Civil del partit Esquerra Valenciana, en la Senyera estrelada valenciana roja ben destacada, obra del pintor valencià Dubon.

La Guerra Civil Espanyola ha segut considerada moltes vegades com el preàmbul de la Segona Guerra Mundial, puix serví de camp de proves per a les potencies de l'Eix i l'Unió Soviètica, a més que supongué un desenllaç, principalment a raïl de la crida Revolució social espanyola de 1936, entre les principals ideologias polítiques de caràcter revolucionari i reaccionari (o contra-revolucionari) que llavors es disputaven en Europa i que entrarien en conflicte poc despuix: el fascisme, el carlisme, el constitucionalisme de tradició lliberal burguesa i el Socialisme d'Estat del PCE i la Komintern (liderada pel règim de Stalin en la URSS), i els diversos moviments revolucionaris: socialistes, comunistes, comunistes llibertaris, anarco-sindicalistes o anarquistes, i poumistas.

Els partits republicans no revolucionaris varen defendre el funcionament democràtic parlamentari del Estat per mig de la Constitució vigent, la Constitució de la República Espanyola de 1931. Els anarquistes de la CNT (i molts comunistes del POUM) defenien l'implantació d'un model llibertari, encara que varen haver de renunciar a tot el seu esquema teòric a l'acceptar la participació en el govern a finals de 1936. Els nacionalistes varen defendre la seua autonomia. La majoria de revolucionaris buscaven be implantar la dictadura del proletariat, o be eliminar la coerció de qualsevol estructura jeràrquica, fonamentalment a través d'una economia de caràcter comunista i autònom, i una organisació política basada en òrguens de base i comités, sintetisat tot això en la consigna del comunisme llibertari. molts militars sublevats i els falangistes varen defendre, en paraules del propi Franco, l'implantació d'un Estat totalitari. Els monàrquics pretenien la volta de Alfonso XIII. Els carlistes l'implantació de la dinastia carlina, etc. En abdós bandos va haver interessos trobats.

De fet, estes divisions ideològiques varen quedar clarament marcades a l'esclatar la Guerra Civil: els règims fascistes europeus (Alemanya i Itàlia), Portugal i Irlanda varen recolzar des del principi als militars sublevats.

El Govern republicà va rebre el recolzament de l'URSS, únic país comuniste d'Europa, qui en un primer moment va movilisar les Brigades Internacionals i posteriorment va suministrar equip bèlic a la República. També va rebre ajuda de Mèxic, on feya poc havia triumfat la Revolució mexicana.

Les democràcies occidentals, França, el Regne Unit i Estats Units, varen decidir mantindre's al marge, segons uns en llínea en la seua política de no-confrontació en Alemanya, segons atres perqué pareixien estimar-se més la victòria dels sublevats. No obstant, el cas de França fon especial, puix estava governada, igual que Espanya, per un Front Popular. Al principi va intentar tímidament ajudar a la República, a la que va cobrar uns 150 millons de dólars en ajuda militar (avions, pilots, etc.), pero va haver de sometre's a les directrius del Regne Unit i suspendre esta ajuda.

En tot cas, esta alineació dels diferents països no feya més que reflectir les divisions internes que també existien en l'Espanya dels anys 1930 i que a soles poden explicar-se dins de l'evolució de la política i la societat espanyola en les primeres décades del sigle XX.

Alguns veuen en estes profundes diferències polític-culturals lo que Antonio Machado va denominar les dos Espanyes. En el bando republicà, el recolzament estava dividit entre els demócrates constitucionals, els nacionalistes perifèrics i els revolucionaris. Este era un recolzament fonamentalment urbà i secular, encara que també rural en regions com Catalunya, Valéncia, País Vasc, Astúries i Andalusia. Al contrari, en el bando nacional, el recolzament era bàsicament rural i burgués, més conservador i religiós. Sobretot varen ser aquelles classes més o menys privilegiades fins llavors, (burguesos, aristócrates, molts militars, part de la jerarquia eclesiàstica, terratinents o chicotets llauradors propietaris, etc.) que despuix de la victòria del Front Popular veïen perillar la seua posició o consideraven que la unitat d'Espanya estava en perill.

El número de víctimes civils encara es discutix, pero són molts els que convenen a afirmar que la sifra se situaria entre 500.000 i 1.000.000 de persones. Moltes d'estes morts no varen ser degudes als combats, sino a les eixecucions sumàries, passejos, que abdós bans varen dur a terme en la retaguàrdia, de forma més o menys sistemàtica o descontrolada. Els abusos es varen centrar en tots aquells sospitosos de simpatisar en el bando contrari. En el bando nacional es va perseguir principalment a sindicalistes i polítics republicans (tant d'esquerres com de dretes), mentres en el bando republicà esta repressió es va dirigir preferentment cap als falangistes, burguesos, aristócrates, militars, simpatisants de la dreta o sospitosos de ser-ho, sacerdots i llaics de la Iglésia Catòlica, arribant a cremar convents i iglésies i assessinant a tretze bisbes, 4.184 sacerdots, 2.365 religiosos, 263 monges i milers de persones vinculades a associacions confessionals o merament catòliques practicants. És incalculable la pèrdua en el patrimoni històric i artístic de l'Iglésia Catòlica, puix es varen destruir uns 20.000 temples —Entre ells unes quantes catedrals— Incloent la seua ornamentació (retaules i imàgens) i archius.

Despuix de la guerra, la repressió franquiste es va cebar en el bando perdedor, iniciant-se una neteja de que fon crida Espanya Roja i de qualsevol element relacionat en la República, lo que va conduir a molts a l'exili o a la mort. La economia espanyola tardaria décades a recuperar-se.

Els simpatisants republicans varen vore la guerra com un enfrontament entre «tirania i democràcia», o «fascisme i llibertat», i molts jóvens idealistes d'atres països varen participar en les Brigades Internacionals pensant que salvar a la República Espanyola era la causa idealiste del moment. No obstant, els partidaris de Franco la varen vore com una lluita entre les «hordes roges» (comunistes i anarquistes) i la «civilisació cristiana». Pero estes dicotomies són, inevitablement, simplificacions: en els dos bandos hi havia ideologies variades, i moltes vegades enfrontades (per eixemple, anarquistes contra comunistes en u, falangistes contra monàrquics i carlins en l'atre).

Fondo polític

Artícul principal → Segona República Espanyola.

Cartell de la Guerra Civil, obra de Vicente Vila Gimeno, 1937.

A l'abandonar Anfós XIII Espanya, vista la falta de soport popular en les eleccions municipals de 1931, es proclama la República i es convoquen eleccions que guanyen les esquerres republicanes i obreres (el PSOE es convertix en el partit en més diputats en les Corts). Comença el cridat Bieni Progressiste, durant el qual El Govern de la República, format per distintes formacions republicanes d'esquerra (Acció Republicana, radicals-socialistes...) i el Partit Socialiste, tracta de posar en marcha una série de lleis d'alt contingut social. El fracàs i la llentitut en l'aplicació de les mateixes porten a un descontentament popular, que culmina en una série d'alçaments anarquistes en giner i decembre de 1933, reprimits en durea i que provoquen un fort escàndal polític, la caiguda del Govern i la celebració d'eleccions anticipades en 1933.

La CEDA, partit derechista, gana estes eleccions, pero el president de la República no els permet formar govern, per lo que ho acaben formant els radicals de Lerroux en l'imprescindible soport de la CEDA. Comença el govern de centre dreta cridat per l'esquerra Bieni Negre, puix va anular molts dels drets socials i reformes progressistes aprovades durant el govern anterior, bieni progressiste, oposant-se especialment a la reforma agrària. Gran part del poble pla havia esperat grans canvis de la Segona República. Pero la victòria dels conservadors va truncar les esperances de molts i va reverdir l'agitació i les protestes al vore el rumb de marcha arrere que prenia la seua política.

Davant del que consideren mal govern de Lerroux, la CEDA exigix la seua participació en el govern. Es nomenen tres ministres de la CEDA, pero este nomenament (constitucional) no és acceptat ni per l'esquerra ni pels nacionalistes. ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) proclama des de Barcelona el Estat Català dins de la República Federal Espanyola i UGT declara una folga general revolucionària, lo que provoca la Revolució de 1934 i la proclamació des de Oviedo de la República Socialiste Espanyola. La situació queda ràpidament dominada pel Govern, excepte en Asturias, únic lloc en qué els anarquistes s'unixen als partits i sindicats d'esquerres. El Govern reprimix la sublevació d'Astúries en durea, portant de Àfrica a la Legión i, una vegada finalisada, es produïx una forta repressió.

Els escàndals financers i polítics fan caure al Govern radical-cedista i es convoquen noves eleccions, en les que, per primera vegada en molt de temps, l'esquerra unix forces formant el Front Popular, i els anarquistes, tradicionalment abstencionistas, a pesar de no formar part de la coalició, li donen el seu soport.

En uns resultats molt ajustats, gana les eleccions el Front Popular. Poc de temps despuix, basant-se estrictament en una norma sobre la dissolució de les Corts, és destituït al president de la República, Alcalá-Zamora; d'atra banda, es destina fora de Madrit als generals que es consideren desafectes a la República.

Durant la Segona República, la polarisació de la política espanyola que es va iniciar a finals del sigle XIX conseguix el seu zenit. Conviuen una esquerra revolucionària i una dreta fascista importants, en una esquerra moderada i una dreta republicana; un centre anticlerical i una dreta de fort component catòlic i monàrquic, una societat secular molt anticlerical i un catolicisme ultraconservador.

Des de l'any 1808, la societat espanyola intentava eixir d'una tradició absolutista que, a diferència del restant dels països d'Europa, llastrava encara al país, mantenint fortes diferències econòmiques entre privilegiats i no privilegiats, derivats del moderantisme huitcentiste. Els conservadors, molts militars, terratinents i part de la jerarquia catòlica veuen perillar la seua posició privilegiada i el seu concepte de l'unitat d'Espanya.

Una població rural dividida entre els jornalers anarquistes i els chicotets propietaris aferrats a (i dominats per) els cacics i l'Iglésia; uns burócrates conformistes i una classe obrera en salaris molt baixos i, per tant, en tendències revolucionaries pròpies del nou sigle, fan que també entre les classes pobres la divisió fora molt acusada. També existia una tradició de més d'un sigle (des dels temps del rei Fernando VII), segons la qual els problemes no s'arreglaven més que en els alçaments.
Este conjunt de circumstàncies fa que, durant la Segona República, el clima social siga molt tens, l'inseguritat ciutadana molt alta i els atentats de caràcter polític o anticlerical una alifac per al país.

No és estrany, puix, que en una Espanya marcada per la recent dictadura de Primo de Rivera i tentatives fallides, com les de José Sanjurjo, tornara a haver-hi soroll de sobres i es temera un pla per a derrocar al nou Govern establit. Els acontenyiments donarien la raó als pessimistes.

La Revolució Social

Artícul principal → Revolució Espanyola.

Escut del Consell Regional de Defensa d'Aragó, orgue creat durant la Revolució Espanyola

Com a conseqüència de la inacció del Govern en els primers moments de la revolta militar, en les àrees controlades pels anarquistes (principalment Aragó i Catalunya), en suma a les temporals victòries militars, es va dur a terme un gran canvi social, en el qual els treballadors i els llauradors colectiviçaren la terra i l'indústria i varen establir consells paralels al ya llavors paralisat Govern. A esta revolució es varen oposar els republicans i comunistes recolzats per l'Unió Soviètica. La colectivisació agrària havia tengut un considerable èxit a pesar de no tindre els recursos necessaris, quan Franco ya havia capturat les terres en millors condicions per al cultiu. Este èxit va sobreviure en les ments dels revolucionaris llibertaris com un eixemple que una societat anarquista pot florir devall certes condicions com les que es varen viure durant la Guerra Civil Espanyola.

Quan la guerra va progressar, El Govern i els comunistes varen ser capaços d'accedir a les armes soviètiques per a restaurar el control del Govern i esforçar-se a guanyar la guerra, a través de la diplomàcia i la força. Els anarquistes i els membres del POUM varen ser integrats a l'eixèrcit regular, encara que en ressistència; el POUM fon declarat illegal, denunciat falsament de ser un instrument dels fascistes. En les Jornades de maig de 1937, les milícies anarquistes i poumistas es varen enfrontar a les forces de seguritat republicanes pel control dels punts estratègics de Barcelona, tal com George Orwell ho relata en Homenage a Catalunya.

Vore també: Anarquisme en Espanya

L'Iglésia i la Guerra Civil Espanyola

Canvi: Laicidad de l'Estat

En octubre de l'any 1931, Manuel Azaña, que per a llavors ocupava la direcció del Govern republicà, va declarar:

Espanya ha deixat de ser catòlica...

El Sol, 14 d'octubre de 1931

Actuant el seu govern d'acort en això. Desvinculando l'Iglésia de l'Estat, mostrant aixina l'alvanç cap a un Estat Laic, en conseqüència els subsidis que s'otorgaven al clero varen quedar abolits. L'educació no havia de tindre caràcter religiós, sino que havia de ser suministrada i subvencionada per l'Estat (que encara en dificultats econòmiques, a causa dels deutes per indemnisacions del programa de desamortisació de terrenys agraris, va fomentar l'educació pública i va iniciar la creació de noves escoles), es va introduir el matrimoni civil, el divorç i l'enterrament civil. Les reformes varen ser interpretades com un atac cap a l'Iglesia. El cardenal Pedro Segura i Sáenz es va lamentar d'este «sever colp» i va témer per la hegemonia eclesiàstica en la nació. Des d'este moment les diferències entre la jerarquia eclesiàstica i el govern de la Segona República Espanyola s'anirien fent majors.

La guerra civil: una creuada

Unió Republicana Nacionalista cantant l'Internacional durant la Guerra Civil baix la Real Senyera Valenciana.

El colp d'Estat tenia motius polítics, pero el conflicte pronte va prendre un tipo religiós. L'Iglésia Catòlica, de la qual, el seu poder havia segut soscavat, es va convertir en blanc d'atacs. Tretze bisbes, 4.184 sacerdots, 2.365 religiosos, 263 monges i milers de persones vinculades a associacions confessionals o merament catòliques practicants varen ser asassinats per revolucionaris oposats al colp militar, que equiparaven a l'Iglésia Espanyola en la dreta. Es va saquejar i es varen pendre foc a iglésies i monasteris. Davant d'esta barbàrie, l'Iglésia va confiar en els sublevats per a defendre la seua causa i «tornar la nació al si de l'Iglésia».

La realitat no era senzilla, puix alguns de que es trobaven en el bando republicà de la guerra també eren catòlics, sobretot en Euzkadi (País Basc), de robusta tradició catòlica (especialment el seu partit més representatiu PNB), per lo que els capellans vascs varen patir persecució pels dos bans. El u per ser capellans i en l'atre per ser nacionalistes. La guerra civil va enfrontar no sols a republicans i sublevats (entre els que també hi havia republicans), sino a catòlics contra catòlics, a pesar de la carta pastoral nàs licet dels bisbes de Vitòria i Pamplona, en la que diuen:

No és lícit, en cap forma, en cap terreny, i menys en la forma cruentíssima de la guerra, última raó que tenen els pobles per a impondre la seua raó, fraccionar les forces catòliques davant del comú enemic...

Menys lícit, millor, absolutament ilícit és, despuix de dividir, sumar-se a l'enemic per a combatre el germà, promiscuant l'ideal de Crist en el de Belial, entre els que no hi ha reparació possible...

Arriba l'ilicitut a la monstruositat quan l'enemic és este mònstruo modern, el marxisme o comunisme, hidra de set caps, síntesis de tota heregia, oposat diametralment al cristianisme en la seua doctrina religiosa, política, social i econòmica...

El cardenal Isidro Goma, arquebisbe de Toledo i primat d'Espanya, va escriure:

La guerra d'Espanya és una guerra civil? No; una lluita dels sense Déu [...] contra la verdadera Espanya, contra la religió catòlica.

La Guerra d'Espanya, 1936–1939, pàgina 261.

Poc despuix de l'escomençament de la guerra (1936), este mateix cardenal es va referir al conflicte com una lluita entre:

Espanya i l'Antiespanya, la religió i l'ateisme, la civilisació cristiana i la barbàrie.

La Guerra d'Espanya, 1936–1939, pàgina 261.

En giner de l'any 1937, en ela seua Resposta obligada: Carta oberta al Sr. D. José Antonio Aguirre diu:

El amor al Déu dels nostres pares ha posat les armes en mà de la mitat d'Espanya encara admetent motius menys espirituals en la guerra; l'odi ha manejat contra Déu les de l'atra mitat...

De fet no hi ha acte cap religiós d'orde social en les regions ocupades pels rojos; en les tutelades per l'eixèrcit nacional la vida religiosa ha cobrat nou vigor...

...Conte els milers que han segut grollerament asassinats en les terres encara dominades pels rojos. És dèbil el seu catolicisme en este punt, senyor Aguirre, que no es rebela davant d'esta montanya de cossos exànimes, santificats per la unció sacerdotal i que han segut profanats per l'instint infrahumà dels aliats de vosté; que no li deixa vore més que unixca dotzena llarga, catorze, segons lliste oficial —Menys del dos per mil— Que han sucumbit víctimes de possibles pèrdues polítiques, inclús concedint que hi haguera haguera pèrdua en la forma de jujar-los.

El cardenal Francisco Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, qui va tractar de mantindre una posició imparcial durant la guerra, fon obligat pel Govern de Franco a romandre en l'exili fins a la seua mort en l'any 1943.

Quasi un any despuix d'iniciada la guerra, el 11 de juliol de 1937, despuix de la cruel persecució patida per l'Iglésia en la major part de l'Espanya republicana, els bisbes espanyols varen publicar una carta colectiva als bisbes de tot lo món en qué expliquen la seua posició respecte a la guerra civil, exponent que no estan defenent un règim totalitari contra un règim democràtic. Entre atres coses, dia lo següent:

Que l'Iglésia, a pesar del seu esperit de pau i de no haver volgut la guerra ni haver colaborat en ella no podia ser indiferent en la lluita...
Ara com ara, no hi ha en Espanya més esperança per a reconquistar la justícia i la pau i els bens que d'elles deriven, que el triumf del moviment nacional. Tal vegada hui menys que en els començaments de la guerra, perqué el bando contrari, a pesar de tots els esforços dels seus hòmens de govern, no oferix garanties d'estabilitat política i social...
Donem ara un esbós del caràcter del moviment cridat «nacional». Creem justa esta denominació. Primer, pel seu esperit; perqué la nació espanyola estava dissociada, en la seua immensa majoria, d'una situació estatal que no va saber encarnar les seues profundes necessitats i aspiracions; i el moviment fon acceptat com una esperança en tota la nació; en les regions no lliberades a soles espera trencar la cuirasa de les forces comunistes que li oprimixen. ....
L'irrupció contra els temples fon sobtada, quasi simultànea en totes les regions, i va coincidir en la matança de sacerdots. Els temples varen cremar perqué eren cases de Déu, i els sacerdots varen ser sacrificats perqué eren ministres de Déu...
Prova elocuentísima que de la destrucció dels temples i la matança dels sacerdots, en forma totalitària fon cosa premeditada, és el seu número espantós. Encara que són prematures les sifres, contem unes 20.000 iglésies i capelles destruïdes o totalment saquejades. Els sacerdots asassinats, contant un mija del 40 per 100 en les diòcesis desbastades en algunes arriben al 80 per 100 sumaran, a soles del clero secular, uns 6.000. Se'ls va caçar en gossos, se'ls va perseguir a través de les montanyes; varen ser buscats en afany en tot amagatall. Se'ls va matar sense perjuí la majoria de les vegades, sobre la marcha, sense més raó que el seu ofici social.

«Carta colectiva dels bisbes espanyols als bisbes de tot el món en motiu de la guerra a Espanya», en la Enciclopèdia Espasa-Calpe, suplement 1936–1939, pàgines 1553–1555.

En la Guerra Civil espanyola, davant de la persecució religiosa en la zona republicana, l'Iglésia i el Moviment Nacional varen fer causa comuna, colaborant l'Iglésia activament durant ella (de forma molt semblant que a la faria la Iglésia Ortodoxa Rusa en la URS en Stalin durant la Segona Guerra Mundial), llegitimant el discurs dels sublevats en l'idea de la creuada, servint els bisbes'i sacerdots com capellans als combatents nacionals, administrant-los els sagraments i beneint les armes i les banderes dels regiments que partien al front. Es va sentir enormement alleujada pel triumf de les tropes de Franco, i va rebre ademés la compensació econòmica que va supondre el restabliment del presupost del clero a l'octubre de 1939.

El 20 de maig de 1939, en l'Iglesia de Santa Bárbara (Madrit), el general Franco va entregar l'espasa de la seua victòria al cardenal Goma. L'Eixèrcit, el Moviment Nacional i l'Iglésia varen celebrar junts aquell triumf.

En el mensage En immens goig, difós per Ràdio Vaticà el 16 d'abril de 1939, el recentment triat papa Pius XII saludava el resultat de la guerra.

Els detonants

Propaganda antifascista en Madrit, 1936. La Real Senyera apareix sobre la bandera soviètica de l'URSS.

Abans del Pronunciament del 17 i 18 de juliol de 1936 una série de fets varen alarmar a l'opinió pública.

Entre febrer i juliol de 1936 es varen produir grans disturbis en el carrer, contabilisant-se centenars de tirotejos i decenes de morts, ademés d'asalts a iglésies, partits polítics o periòdics.

El 14 d'abril de 1936 es produïx la desfilada de commemoració del Quint aniversari de la República, presidit per Manuel Azaña. Durant el pas de la Guàrdia Civil, els aücs i els disturbis varen ser abundants, puix es dubtava de la fidelitat al Govern de la mateixa, i el resultat fon la mort de l'alferes dels Reis durant una baralla.

Pero el 16 d'abril l'enterrament va constituir una excusa perqué la dreta es tirara al carrer per a protestar efusivament; la comitiva, que va voler recórrer molta més distància que la que la separava del cementeri, va acabar per provocar baralles (hi ha fotografies de tirotejos pels carrers) que varen fer entrar en joc als Guàrdies d'Assalt. En tot este caos, resulta mort Andrés Sáenz d'Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange), i una multitut, a l'observar com el tinent José del Castillo Sáez de Tejada dispara a un jove tradicionaliste (carlí), José Llaguno Acha, enfurix i intenta linxar-lo. Tant el jove com ell varen necessitar atenció mèdica.

I el 12 de juliol, el mencionat José del Castillo Sáez de Tejada mor assessinat mentres passeja tranquilament pel carrer (provablement per falangistes. Castillo era conegut pel seu activisme esquerrà i per negar-se a intervindre contra els rebels de la Revolució d'Astúries, «Yo no tir sobre el poble» varen ser les seues paraules, i este acte de rebelia li costaria un any de presó.

La commoció per l'assessinat no va tardar a estendre's entre la pròpia Guàrdia d'Assalt a la que ell pertanyia. I a la matinada següent, en represàlia, un grup de guàrdies, al no trobar en sa casa a Gil-Robles, segresten i maten a José Calvo Sotelo, qui era membre de les Corts i líders de l'oposició al Front Popular i havia segut ministre de finances durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Este crim va convéncer de la necessitat donar el colp d'Estat als militars que encara estaven indecisos, entre ells i segons Preston, a Franco. Este colp d'Estat estava preparat per Mola (el director) per a mijan o finals de juliol des de fea temps (el Dragó Rapide ya estava en camí), i en el soport de la Falange i dels moviments conservadors i catòlics. L'alçament acabava de començar.

La guerra

Vore també: Cronologia de la Guerra Civil Espanyola

L'insurrecció del 17 de juliol

Artícul principal → Pronunciament del 17 i 18 de juliol de 1936.

El colp d'Estat fon cuidadosament planejat, entre atres militars, pels generals José Sanjurjo, Emilio Mola (el director de l'alçament) i secundat per Francisco Franco, en el que contaven des del principi, pero que no va confirmar la seua participació fins a l'asassinat de Calvo Sotelo. Els plans es varen establir ya en la primavera de 1936, i en la conspiració varen participar comandaments militars —L'Unió Militar Espanyola, anti-republicana, i la Junta de Generals (el coordinador de la qual era el mateix Mola)—, monàrquics, carlins i atres sectors de l'extrema dreta.

El general José Sanjurjo hauria d'haver segut el futur Cap d'Estat pero va morir en accident d'aviació al traslladar-se a Espanya des de Portugal, on estava exiliat pel seu intent de colp d'Estat en Sevilla el 10 d'agost de 1932.

Els últims detalls de la sublevació es varen concretar durant unes maniobres realisades el 12 de juliol en la vall del Pla Groc, en Ketama, El Marroc, estant previst donar el colp d'Estat escalonadament, el 18 al Marroc i el 19 en el restant d'Espanya.

El 17 de juliol al matí en Melilla, els tres coronels que estaven al tant de l'alçament militar es reunixen en el departament cartogràfic i tracen els plans per a ocupar el 18 els edificis públics, plans que comuniquen als dirigents falangistes. Un dels dirigents locals de la Falange informa el dirigent local d'Unió Republicana, arribant esta informació al General Romerars, comandant Militar de Melilla, que al seu torn informa Casares Quiroga. Romerars envia a la vesprada una patrulla de soldats i guàrdies d'assalt a registrar el departament cartogràfic. El coronel al comandament del mateix retarda el registre i flama al quarter de la Llegió, des d'a on li envien un grup de llegionaris. Davant d'estos, la patrulla es rendix i els sublevats procedixen a arrestar a Romerars, proclamen l'estat de guerra i inicien anticipadament l'alçament, informant els seus companyers del restant del Marroc que havien segut descoberts. Açò va fer que s'alvançara en el Marroc la data prevista.

Mola decidix alvançar les dates previstes, per lo que l'endemà, 18 de juliol, la sublevació es generalisa en quasi tota Espanya, i el 19 de juliol ya és general.

Excepte cassos aïllats, els militars triumfen en les zones a on varen ser més votades les candidatures de dretes en les eleccions de febrer de 1936, i fracassen a on la victòria electoral va correspondre al Front Popular, com en Madrit i Barcelona, on la insurrecció és esclafada sense miraments. Aixina, el 21 de juliol els rebels han pres el control de la zona de El Marroc devall protectorat espanyol, les illes Canàries (excepte La Palma), les illes Balears (excepte Menorca), part de la província de Cadis i el seu capital homònima, junt en les ciutats de Córdova, Sevilla i Granada en Andalusia i la zona situada al nort de la Serra de Guadarrama i del riu Ebre (incloent a Galícia, la regió de Lleó, Castella la Vella -excepte la província de Santander actual Cantàbria-, el nort de Extremadura, Navarra i la part occidental de Aragó), excepte Astúries (excepte el seu capital Oviedo que va quedar en mans nacionals), Cantàbria, Viscaya i Guipúscoa en la costa nort, la part oriental de Aragó, la regió de Catalunya en el nordest, Valéncia, part de Castella la Nova i l'orient de Andalusia. El 27 de juliol de 1936 va arribar a Espanya el primer esquadró d'avions italians enviat per Benito Mussolini.

Les forces republicanes, per la seua banda, conseguixen sofocar l'alçament en la major part d'Espanya, incloent totes les zones industrialisades, gràcies en part a la participació de les milícias acabades d'armar de socialistes, comunistes i anarquistes, aixina com a la llealtat de la major part de la Guàrdia d'Assalt i, en el cas de Barcelona, de la Guàrdia Civil. El governador militar de Cartagena, Toribi Martínez Cabrera, era simpatisant del Front Popular i la marineria també era contrària al colp militar, lo que unit als tumults populars dels dies 19 i 20 varen fer fracassar el moviment colpiste en Múrcia.

D'atra banda, cauen en mans dels sublevats algunes de les ciutats andaluses més grans, incloent Sevilla (on el general Gonzalo Queipo de Llano es fa en inusitada facilitat en el comandament de la 2a Divisió Orgànica), Cadis, Córdova i Granada. D'estes, les tres primeres es varen convertir en centres de l'alçament militar en la regió de Andalusia.

Centres de l'alçament militar

Els centres de l'alçament militar eren 13: Ceuta en el nort d'Àfrica; Cadis, Sevilla i Córdova en Andalusia; Ferrol (la ciutat natal de Franco), província de La Corunya, en Galícia; Oviedo, capital de Astúries, la qual va soportar un asedio per part dels republicans durant 90 dies, fins a l'entrada de les tropes franquistes el 17 d'octubre; Salamanca i León en la llavors existent regió de Lleó; Valladolit i Burgos en l'antiga Castella la Vella; Vitòria, capital de la província de Àlava, en el País Vasc; Pamplona, capital de Navarra i Saragossa, capital de la província del mateix nom, en Aragó. Els principals núcleus republicans eren 7: Madrit en l'antiga Castella la Nova, Bilbao, capital de Viscaya, en el País Vasc; Barcelona en Catalunya; Valéncia actual capital de la Comunitat Valenciana; Cartagena i Albacete en la regió de Múrcia; i Màlaga a Andalusia.

Dels citats centres de la sublevació partixen les ofensives del Eixèrcit d'Espanya, a fer el que la propaganda nacional va cridar la Reconquista, per a prendre les ciutats en mans de la República o a lliberar als llocs en mans dels rebels assaltats per les tropes governamentals, com són els cassos del sege d'Oviedo i de l'Alcazar toledà. En este context, els nacionalistes i els republicans procedixen a organisar els seus respectius territoris i a reprimir qualsevol oposició o sospita d'oposició. Una estimació mínima senyala que més de 50.000 persones varen ser eixecutades, mortes o assessinades en cada bando, lo que nos dona una indicació de la gran durea de les passions que la guerra civil havia deslligat.

El resultat de l'alçament és incert. Aproximadament un terç del territori espanyol ha passat a les mans rebels, en lo que cap dels dos bandos té absoluta supremacia sobre l'atre. La tentativa de derrocar d'un colp a la República havia fracassat estrepitosament. Abdós bans es preparen per a l'inevitable. Un enfrontament que dessagnaria Espanya durant tres llarcs anys. La Guerra Civil Espanyola acabava de començar.

El desenroll de la guerra

Columna "Palleter" de l'Eixercit Republicà de principis de la Guerra Civil Espanyola. A la vista la Senyera Valenciana en estrela blanca.

Tota esperança d'un ràpit desenllaç desapareix el 21 de juliol, el quint dia de rebelió, quan els sublevats varen conquistar el port naval de Ferrol. El triumfo parcial de la sublevació militar anima a les potències fascistes a recolzar els rebels. En els primers dies mor el general Sanjurjo en un accident d'aviació, per lo que el comandament dels rebels queda llavors repartit entre Emilio Mola i Franco.

No obstant, el comandament dels nacionalistes fon asumit gradualment pel general Franco que liderava les forces que havia portat del Marroc. El 1 d'octubre de 1936 fon nomenat Cap de l'Estat i va formar govern en Burgos. El 3 de juny de 1937 mor en un atre accident d'avió el general Emilio Mola, quedant definitivament Franco a soles al cap de la rebelió militar.

El president de la República Espanyola fins quasi el fi de la guerra fon Manuel Azaña, un liberal anticlerical, procedent del partit Esquerra Republicana. En tant que El Govern republicà estava encapçalament, al començament de setembre de 1936, pel líder del partit socialiste Francisco Largo Caballero, seguit al maig de 1937 per Juan Negrín, també socialiste, qui va romandre com a cap del Govern durant el restant de la guerra i va continuar com a cap del Govern republicà en l'exili fins a 1945.

La guerra terrestre

1936

Al fracassar el colp d'Estat i prevore's una guerra de llarga duració, el primer problema en qué s'enfronten els sublevats és un problema llogístic. L'Eixèrcit d'Àfrica està al Marroc, i ha de passar a la península, la flota republicana bloqueja el estret de Gibraltar impedint el seu pas i l'eixèrcit de Mola està escàs de municions. Es posa en marcha immediatament un pont aéreu, al principi a soles en mijos propis, i despuix recolzat per avions italians i alemans, entre El Marroc i Sevilla. En els pocs avions d'atac i bombardeig disponibles, es fustiga a l'esquadra republicana en l'estret, permetent el pas d'un primer comboi naval pràcticament desprotegit entre Ceuta i Algecires, i s'inicia la Campanya d'Extremadura per a tractar d'unir les dos zones en poder dels sublevats, lo que es conseguix en la presa de Badajoz a mijan d'agost de 1936, menys d'un més despuix de l'alçament militar. La rapidea en que varen caure l'una darrere de l'atra les poblacions en l'alvanç per Extremadura i el Tall pot atribuir-se a l'alvanç del Eixercit d'Àfrica de Franco, les tropes millor entrenades i asaonades en combat, potser les úniques verdaderament professionals en els primers caòtics mesos de guerra.

Una vegada unides les dos forces, s'inicia l'alvanç sobre Madrit, com a intent d'esmenar la contienda com més pronte millor. En esta série d'accions, va passar a la mitologia de la guerra la lliberació dels rebels asediados en el Alcázar de Toledo el 28 de setembre, que devall el comandament del coronel José Moscardó soportaven els atacs republicans des del 22 de juliol; al rebre Moscardó a Varela (encapçalant a l'Eixèrcit d'Àfrica) este li va dir la famosa frasse: El meu general, sense novetat en l'Alcàser. Franco va ordenar desviar-se cap a Toledo en contra de l'opinió dels seus consellers que li varen recomanar prendre Madrit; hui en dia hi ha els que pensen que d'haver pres Madrid immediatament la guerra s'hauria acurtat substancialment de no haver-se alliberat l'Alcàser toledà, puix de totes maneres les tropes assejadores havien de defendre a la capital, pero el fet va alçar la moral franquiste. El 8 de novembre comença la Batalla de Madrit pero els rebels no conseguixen el seu objectiu (la presa de la capital), estabilisant-se el front el dia 23.

D'atra banda, El Govern de la República passa successivament de les mans de Santiago Casares Quiroga, qui dimitix despuix de l'alçament, a les de Diego Martínez Barri, que ni tan sols jura el càrrec. Darrere d'ell arriben José Giral, dirigent de Esquerra Republicana, i el membre del PSOE Francisco Largo Caballero.

En el nort, les tropes nacionals prenen Irun el 5 de setembre i Sant Sebastià el 13 de setembre, quedant el nort republicà rodejat per terra pels nacionalistes. El 17 d'octubre es trenca el cércol de Oviedo.

1937

Entorn de Madrit es produïxen diferents ofensives i batalles, tractant un bando d'aïllar Madrit i l'atre d'alleujar la pressió sobre la capital. Són la batalla del Jarama, del 6 al 24 de febrer, la batalla de Guadalajara, en victòria republicana en part gràcies als plans d'ofensiva contra les tropes italianes de José Miqueta, del 8 al 18 de març; i la batalla de Brunete del 6 al 26 de juliol, en victòria dels nacionals. Les dos primeres són iniciatives dels sublevats i la tercera dels republicans. Cap conseguix el seu objectiu.

A pesar que Llarc Caballero va millorar la coordinació de l'Eixèrcit republicà, fon incapaç de contindre les disputes entre les formacions polítiques de la coalició governamental (que incloïa pensaments tan distants com el socialisme, el comunisme, el republicanisme burgués, el nacionalisme regional i, uns mesos despuix, l'anarquisme) i, per tant, fon substituït per Juan Negrín, sobre el qual pronte va caure l'acusació d'estar dominat pels comunistes.

En el front d'Aragó, la República inicia a finals d'agost una ofensiva en Belchite, per a intentar alleujar la pressió en el front del nort. Quasi al mateix temps, els nacionals trenquen en el nort el cridat Cinturó de Hierro i ocupen Bilbao, Santander i finalment, el 20 d'octubre, Gijón, posant fi al front nort. Els presoners del Front Nort varen ser reclosos en el campo de Miranda d'Ebre.
En el sur, prenen Màlaga el 8 de febrer, estabilisant-se el front en la província de Almeria. Al finalisar l'any, la República presa la iniciativa i comença la batalla de Terol seguint els plans del general Vicente Rojo.

1938

Mapa d'Espanya dos anys despuix de l'inici de la guerra a finals de 1938.

Cartell valencià de la Guerra Civil Espanyola

Continua la batalla de Terol, que és pres el 8 de giner pels republicans i tornat a recuperar el 20 de febrer pels nacionals.
En El Govern de la República, Negrín es fa ademés en el ministeri de la Defensa Nacional, substituint a Indalecio Prieto, i proposa als insurrectes els 13 punts de Negrín com a acort de pau, per a restablir una democràcia consensuada sobre principis alluntats del conflicte bèlic.

El 7 de març s'inicia la ofensiva d'Aragó per part dels nacionals, en el ferm propòsit de dividir en dos la zona republicana. Es va realisar en 3 fases, en us intensiu de tàctiques modernes en mijos motorisats i aviació (és probable que en el Davall Aragó s'asajara per primera vegada la "Blitzkrieg" o guerra rellamp alemanya). Alcanyís és bombardejat el 3 de març, i pres poc despuix, Casp cau el 17 de març i Lleida el 3 d'abril.

Les tropes de Franco prenen Vinaròs el 15 d'abril, partint finalment en dos l'Espanya republicana. La República contraataca el 24 de juliol per mig de la batalla de l'Ebre, que es convertix en una dura guerra de desgast per a abdós bans i acaba el 16 de novembre en la retirada republicana. A partir d'este moment, la ruta d'accés a Catalunya queda aclarida. El 23 de decembre s'inicia la Ofensiva de Catalunya.

1939

Comunicado emés pel Quarter General del Generalísim anunciant el fi de la guerra

Es precipiten els acontenyiments, caient Barcelona el 26 de giner i Girona el 5 de febrer. En dates successives, les tropes nacionals avancen cap a la frontera francesa i prenen els passos des de Puigcerdá fins a Portbou (Girona).

Situació aproximada en febrer de 1939.

En les últimes Corts republicanes, les de Figueres, Negrín demana entre atres coses que el poble puga decidir sobre el futur del règim, pero davant de l'imminència de la victòria els nacionals rebugen les seues peticions.

En Madrit, el Coronel Casat dóna un colp d'Estat anticomuniste al març, creant-se el Consell Nacional de Defensa, mentres que Juan Negrín —Seguint el seu criteri de mantindre la ressistència— I bona part del Govern es refugien en Elda i Petrer, en la nomenada «Posició Yuste».

La nova institució es fa en el control de Madrid despuix d'un cruent enfrontament entre les mateixes tropes republicanes i inicia les diligències en El Govern de Burgos en l'objectiu d'acordar la pau. Fracasades estes, el 26 de març cau la ciutat. I El Govern republicà perd ràpidament les últimes capitals de província que mantenia: el 29 de març Conca, Albacete, Ciudad Real, Jaén i Almeria; el 30 de març Valéncia i Alacant, i el 31 de març Múrcia.

Atra versió del comunicat emés pel Quarter General del Generalísim

El primer d'abril Franc emet el últim part de la Guerra Civil Española, que diu lo següent:

En el dia de hui, captiu i desarmat l'eixèrcit roig, han conseguit les tropes nacionals els seus últims objectius militars. La guerra ha acabat. Burgos, 1r d'abril de 1939, any de la victòria. El Generalísim. Fdo. Francisco Franco Bahamonde.

La guerra naval

Al principi de la Guerra Civil, el repartiment de la flota era el següent:

• En el costat republicà:
  • el Cuirasat Jaume I,
  • els creuers llaugers Llibertat, Miguel de Cervantes i Méndez Núñez,
  • catorze destructorés en servici o a punt d'entregar,
  • set torpediners,
  • doze submarís
  • la quasi totalitat de l'Aeronàutica Naval.

• En el bando nacional,
  • el acorazado Espanya,
  • els creuers pesats Canàries i Balears, en molt avançada fase de construcció en Ferrol,
  • els creuers llaugers almirant Cervera i República (rebatejat com Navarra),
  • el destructor Velasco,
  • cinc torpediners
  • i diversos canoners i guardacostes.

El bloqueig de l'Estret

El creuer pesat Canarias en el port d'Almeria.

L'esquadra republicana, conscient que ha d'impedir el pas de l'Eixèrcit d'Àfrica a la península, bloqueja l'estret de Gibraltar, sent fustigada per uns pocs avions nacionals. Només conseguix passar un chicotet comboi en uns mil hòmens, lo que s'interpreta des del bando franquiste com un gran èxit. Pero davant de l'alvanç dels nacionals en el Nort d'Espanya, la República decidix enviar l'Esquadra (excepte dos destructors que queden a càrrec del bloqueig de l'Estret) al front Nort, conseguint aixina ajudar a les operacions terrestres i retardar l'alvanç dels sublevats, a l'impedir-los alvançar per la costa. Pero este allaugeriment en el front nort és fatal per a la República, puix els creuers Canàries i Cervera acudixen a l'Estret, i el 29 de setembre de 1936 afonen un dels destructors (el almirant Ferrándiz) de la classe Churruca despuix d'inutilisar una de les calderes en un tir quasi impossible (la tercera salva a 20 km) i fan fugir a l'atre, el Gravina, que es refugia en Casablanca, deixant lliure el pas a l'Eixèrcit d'Àfrica.

La Campanya del Cantàbric

En setembre, la República decidix enviar al Cantàbric a l'Acorasat Jaume I, dos creuers, sis destructors i cinc submarins, deixant en l'Estret a soles dos destructors i un submarí.
El 24 de setembre, l'Esquadra republicana arriba al Cantàbric i paralisa o retarda les operacions en terra dels sublevats. Impedix les operacions a Guipúscoa i retarda l'alvanç de les columnes gallegues cap a Oviedo, obligant-los a anar per l'interior.
La seua superioritat és absoluta, i durant l'estada de la flota republicana en el Cantàbric, no hi ha activitat en el mateix de la marina rebel. Pero este triumf relatiu permet, al tindre abandonat el bloqueig del Estret de Gibraltar, el pas del gros de les tropes d'Àfrica a la península.
El 13 d'octubre de 1936, el gros de l'esquadra republicana torna al Mediterràneu.
Les accions navals en el bando nacional el restant de l'any 1936 es llimiten a les protagonisades pel Espanya, el Velasco, els bous i alguns mercants armats pel bando nacional, dedicant-se al bloqueig, a minar els ports republicans i al bombardeig de costa. La República a soles havia deixat en el Cantàbric al destructor José Luis Díez (conegut a Bilbao per «Pepe el del port», per la seua poca agressivitat) i dos submarins.

El Govern vasc, nacionalistes aliats al bando republicà, crega la Marina de Guerra Auxiliar d'Euzkadi, al comandament de Joaquín Eguía, en alguns bous armats (quatre bacallaners en canons de 101,6 mm), nou bous en missió de pescamines i fins a 24 pesquers chicotets més com a pescamines costaners o de port. Estes unitats del Govern nacionaliste vasc, a diferència de les unitats aliades republicanes, demostren un alt grau de preparació i esperit combatiu, interceptant mercants alemanys en carregament per als franquistes i arribant a enfrontar-se al Velasco el 15 de novembre de 1936.

Es tanca l'any en la desaparició del submarí C5.

L'any 1937, la missió de la flota rebel és recolzar les operacions de terra encaminades a acabar en el front Nort, bloquejant i minant els ports del Cantàbric per a evitar l'aprovisionament de les forces republicanes i recolzar en foc naval l'alvanç de les tropes de terra. Van intervindre en base principal en Ferrol, recolzant-se en Pasages, Bilbao i Santander, a mesura que anaven sent conquistades.

Van participar el Espanya, el Velasco, els minadors besons Vulcà i Júpiter, tres mercants armats i unes flotilles de bous. Esporàdicament es varen incorporar els creuers Canàries i almirant Cervera.
La República va reforçar les seues forces en el destructor Embrutar i els submarins C6 i C4. Pero s'enfronta en el problema de falta de comandament únic. Els nacionalistes vascs no accepten que els seus barcos siguen manats per la República. Açò, unit a la baixa moral de les dotacions republicanes, fa que els nacionals tinguen pràcticament el domini del mar.

Les operacions de bloqueig impost es varen vore dificultades per la Marina britànica, que tenia en estes aigües al creuer de batalla HMS Hood , els cuirasats HMS Royal Oak i HMS Resolution, i diversos creuers i destructors que protegien als mercants britànics fins aigües territorials espanyoles, en lo que arribaven en facilitat (a soles quedaven tres milles) als ports republicans queviures i suministraments militars. Açò va permetre la ressistència republicana a l'avanç nacional, a pesar del relatiu domini del mar.

El 5 de març de 1937, el Canàries arriba a la Cantàbrica i captura al mercant Galdames, a l'altura del cabo Machichaco. Per a això va haver d'enfrontar-se als bous nacionalistes vascs que, pese la seua inferioritat manifesta, li varen fer front en gran valor i abrivament, sent afonat un d'ells (el Navarra) i avariats els atres dos.

El 30 d'abril, enfront de Santander, el acorazado Espanya s'afona despuix de tocar en una mina pròpia. La tripulació és rescatada pel Velasco.
Al finalisar la campanya del nort, la República havia perdut al destructor Embrutar, afonat per l'aviació en el port de Gijón, i al submarí C6. Els submarins C4 i C2 es varen refugiar a França, des d'a on varen tornar a les mans republicanes a mijan de 1938, i el José Luis Díez es va refugiar a Anglaterra, despuix a França i a l'agost de 1938 va intentar passar al Mediterrani camuflat com el destructor anglés HMS Grenville (D 19), sent interceptat pel Canàries. Es va refugiar a Gibraltar, i al decembre de 1938, a l'intentar unir-se a la flota republicana, fon inutilisat pel minador Vulcà.

Guerra naval en el Mediterrani

El creuer Almirant Cervera durant la Guerra Civil.

En el Mediterràneu, la guerra naval es va centrar en el bloqueig dels ports enemics, la protecció de combois, el bombardeig de costa i el recolzament a operacions terrestres.

El 20 de juliol de 1936, el Llibertat i diversos destructors bombardegen Ceuta, i el dia 22 en el Cervantes, Algessires i La Llínea.
El 5 d'agost, els nacionals fan passar un comboi en èxit a través de l'Estret. El dia 7 d'agost de 1936, el Llibertat i el Jaume I bombardegen Algessires (a on varen afonar al canoner Dada) i Cadis.

A l'agost de 1936, la Generalitat de Catalunya i el Comité Central de Milícies Antifascistes intenten recuperar Mallorca enviant a un conglomerat de forces de milícies, al comandament del capità d'aviació Alberto Bayo, en el recolzament d'unitats de submarins i de l'Esquadra republicana basada a Tànger. L'intent de toma de Mallorca, mal organisat i pijor dirigit, fon un rotunt fracàs, havent de retirar-se despuix del fallit intent de desembarcament en l'illa per la costa este.

El 12 de decembre de 1936, el Canàries va afonar el vapor soviètic Konsomol enfront d'Orà, afonament que va tindre repercussió internacional i va fer als soviètics més reticents a utilisar els seus mercants en soport dels republicans.
La flota franquiste recolza l'alvanç sobre Màlaga, en bombardejos en la costa.
El 7 de setembre de 1937, el creuer Balears es troba en els creuers republicans Llibertat, Méndez Núñez i diversos destructors escoltant un comboi enfront del cap Cherchel. Entaula combat i, a pesar de patir averies, obliga als barcos de guerra republicans a retirar-se i als mercants del comboi a refugiar-se en el port de Cherchell.

El 23 d'abril de 1938, el Llibertat, Jaume I, Méndez Núñez i alguns destructors republicans varen bombardejar Màlaga. El 25 d'abril de 1937, el Canàries i el Balears acacen a l'esquadra republicana quan entra a Cartagena despuix de bombardejar Màlaga. Despuix d'un curt intercanvi de tirs, els creuers nacionals s'allunten per a evitar a les bateries de costa (380 mm).

El 6 de març de 1938 és torpedejat i afonat el creuer Balears, despuix d'una trobada nocturna de les dos esquadres en la Batalla de Cap Pals. Les esquadres se separen i els destructors anglesos Bòrees i Kempenfelt acudixen a ajudar al salvament dels nàufrecs. Rescaten a 435 hòmens i desapareixen 786. Durant el salvament, avions republicans bombardegen als destructors anglesos, causant-los baixes (un mort i quatre ferits en el Bòrees).
Al giner de 1938, el Canàries bombardeja Barcelona, i al febrer els creuers nacionals bombardegen diversos ports de la costa republicana i escolten diversos combois.

Participació estrangera en la guerra naval

El submarí republicà C-3.

Fins a febrer del 38, la marina franquiste va tindre un fort soport de l'Armada Italiana, que participa en creuers auxiliars i submarins en el bloqueig dels enviaments d'armament rus. L'escàndal produït a l'afonar per error un submarí italià a un destructor britànic, fa que els italians deixen de participar directament, cedint quatre «submarins llegionaris» i venent quatre destructors i dos submarins a Franco.

Els alemanys varen enviar dos submarins al Mediterràneu en la coneguda com Operació Úrsula, afonant el U-34 al submarí republicà C3 enfront de Màlaga.
També varen aportar creuers, pero estos no varen intervindre, excepte en el bombardeig d'Almeria]] pel Admiral Scheer el 31 de maig de 1937, efectuat en represàlia per l'atac aéreu que havia patit el 28 de maig de 1937 el acoraçat de butaca Deutschland a Eivissa. Este atac fon efectuat provablement per tripulacions russes, sense coneiximent per part del comandament republicà. Pero l'escàndal internacional que va provocar va fer que la República diguera que era un error i que es tractava d'avions republicans que creien atacar al Canàries. El bombardeig d'Almeria, que s'havia produït obertament (exhibint el pavelló alemany), va arribar a ser considerat com a motiu per a que la República declarara la guerra a Alemanya (posició defesa pel coronel Rojo i Indalecio Prieto, a la busca de la generalisació del conflicte a tot Europa), pero finalment es va impondre la postura contrària de Negrín i Azaña.

L'aportació dels URS fon mínima. Van aportar uns pocs comandaments i especialistes als submarins i a algun barco de superfície.
França i Gran Bretanya varen participar en diverses unitats per a evitar el presa de barcos propis per la flota nacional, sent la participació francesa pràcticament testimonial.

La guerra aérea

Durant la guerra civil espanyola s'utilisa massivament l'aviació de combat, de manera que algunes de les seues accions arriben a ser fites en l'història de l'aviació militar.

• S'efectua el primer pont aéreu de l'història.
• En el cas del bloqueig de l'Estret, la superioritat aérea local dels sublevats va compensar la seua inferioritat naval.
• En la utilisació de l'aviació de caça, hi ha un canvi important, primant sobre les capacitats maniobreres d'avions i pilots, el sostre i la velocitat. Açò significa el fi dels biplans com a avions de caça.
• Per part d'abdós bans es bombardegen poblacions indefenses, partint de bases aérees o improvisats camps de vol (com el aeròdrom de Càceres o el aeròdrom dels Plans). Els primers varen ser els avions de la República, al bombardejar la mesquita de Tetuan el mateix 18 de juliol. Pero estos atacs varen ser molt poc efectius. El més famós fon el de Guernica, i els que varen produir més danys i baixes varen ser provablement els de Madrit i Barcelona. Atres ciutats bombardejades varen ser Alacant, Bilbao, Càceres, Cartagena, Córdova, Gijón, Granollers, Màlaga, Santander, Sevilla, Valéncia i Valladolit.
• Abdós bans varen efectuar atacs aéreus a unitats navals, en port i en la mar.
• Quasi totes les operacions terrestres varen ser prèviament preparades per bombardejos aéreus i metrallaments de les unitats enemigues.
• Es va demostrar l'importància de l'aviació de caça per al domini de l'aire. Una aviació de caça eficaç evitava els bombardejos enemics. Es va començar a utilisar la caça nocturna.
• Encara que anecdòtic, es varen utilisar avions de bombardeig en picat per a llançar vivers i mensages d'ànim a posicions assejades, com el Alcàzar de Toledo o el santuari de Santa Maria del Cap.
• I una atra anècdota varen ser els bombardejos ideològics, per mig d'octavetes i flametes a les ciutats que estaven en la retaguàrdia, com el bombardeig del pa sobre Alacant.

Els mijos aéreus en l'Estret de Gibraltar

• El 19 de juliol, una vegada que les tropes de Queipo de Llano dominen l'aeroport de Cleda, Kindelán organisa en tres avions Fokker V.VII el primer pont aéreu de l'historia^{cita requerida}, portant a chicotets grups de llegionaris (10 a 15 per vol) de Tetuan a Cleda. Este pont aéreu es prolonga, ya en més mijos, a l'haver-se rebuts avions de transport italians i alemanys, fins a finals de setembre. Va efectuar un total de 677 vols i va transportar 12.000 hòmens en el seu material.
• El 29 de juliol arriben al Marroc els primers avions alemanys i italians. L'enviament inicial és de 12 Saboya 81 italians, dels que arriben 9, puix tres es perden en el viage des d'Itàlia, 20 Junkers 52 (transport i bombardeig) i 6 Heinkel 51 (caces) per part alemanya. Hitler manifesta que presta esta ajuda a Franco, no als sublevats.
• El 5 d'agost, cinc bombarders Saboya 81 conseguixen alluntar de l'Estret a l'esquadra republicana, permetent el pas d'un comboi en uns 1.000 hòmens i els seus pertrets.
• Participen en la campanya aérea per a impedir el bloqueig de l'Estret per la Flota Republicana 8 Savoia 81 i 9 Junkers.
• Les operacions aérees en l'Estret es poden considerar acabades a l'octubre de 1936, quan la flota de Franco conseguix el domini de l'Estret.

La campanya d'Extremadura

En els avions que la República va comprar a França, André Malraux forma l'Esquadrilla Espanya i passa a actuar a Extremadura al principi obté èxits relatius, retardant a les tropes nacionalistes en el seu alvanç per a unir les dos zones sublevades. A mijan d'agost de 1936, al rebre's en el bando nacional els caces italians Fiat, estos comencen a recolzar l'alvanç a Extremadura, proporcionant a les tropes sublevades el domini de l'aire i impedint l'actuació de l'aviació republicana.

La guerra aérea en la batalla de Madrit

• El 23 i 25 d'agost de 1936, els nacionalistes bombardegen els aeroports de Getafe i Quatre Vents, i a partir del 27, comencen a bombardejar Madrit. Este és el primer bombardeig d'este tipos, en el que es força a la població civil a viure pendent de les alarmes aèrees, no encendre llums de nit, etc., situació que despuix patirien moltes ciutats europees en la Segona Guerra Mundial. Madrit té el trist privilegi d'haver segut la primera.
• Avions republicans bombardegen l'Alcàsser de Toledo, i un avió Junker alemany llança sobre l'Alcàsser aliments i dos cartes d'ànim, una de Mola i una atra de Franco.
• A l'octubre de 1936 arriben a Cartagena els primers avions russos i donen un bolcada a la situació. Els Chatos i els Mosques proporcionen a la República la superioritat aérea i fan que Franco es replantege els seus plans de l'assalt definitiu a la capital.
• Del 23 al 30 d'octubre, aumenta el ritme dels bombardejos per Junkers Ju 52. El 4 de novembre comencen a actuar els Xatos i dispersen als Fiat que escoltaven als Ju 52 que bombardejarien Madrit. En els primers dies derroquen sis avions.
• El 13 de novembre s'enfronten 14 Fiat CR.42 contra 13 Chatos sobre el cel de Madrid. Combaten sobre el passeig de Rosers i, a pesar de la seua major velocitat, els avions russos no conseguixen eliminar del cel als avions rebels.
• Els avions de la Llegió Còndor, en la seua primera intervenció, recolzen l'alvanç de Varela i Asensio, conseguint aixina Asensio passar el Pomerars i ocupar part de la Ciutat Universitària.

El 20 de novembre de 1936 es dona per acabada la primera ofensiva sobre Madrit, encara que continuen els bombardejos aéreus i artillers sobre la capital.

• Al febrer de 1937, en la batalla del Jarama, els Xatos russos impedixen els atacs dels Ju52 alemanys. La República té el domini de l'aire. Pero el 18 de febrer, despuix d'un combat aéreu dirigit per Joaquín García-Morato al al front de la Patrulla Blava, els nacionals recuperen el domini de l'aire. En un combat entre Fiat i Xatos, a pesar de la seua menor velocitat, els Fiat derroquen huit Xatos. A partir d'este moment, els russos, per precaució, decidixen no enviar més Xatos a la batalla del Jarama.
• El 8 de març, en la batalla de Guadalajara, els aeroports de fortuna dels nacionals estan enfangats a causa de les fortes pluges i no permeten que envol l'aviació. Els republicans tenen el domini de l'aire i fustiguen a les forces italianes, utilisant els avions inclús per a la guerra sicològica, bombardejant a les tropes en pasquins que els inviten a desertar. El dia 12, l'aviació recolza l'alvanç de les tropes republicanes.

La campanya del Nort

• En agost de 1936, Junkers alemanys bombardegen Irun i Sant Sebastià.
• El 27 de decembre de 1936 18 avions rebels bombardegen el Barri Obrer de Santander i atres punts de la ciutat, produint uns 70 morts i 50 ferits entre població civil inocent. La rèplica no es va fer esperar i eixe mateix dia eren assessinats 156 presos del barco-presó "Alfonso Pérez", en la dàrsena de Maliaño. Ya en anterioritat la ciutat havia segut bombardejada.
• El 4 de giner de 1937, Ju52 de la Llegió Còndor bombardegen Bilbao. Dos són derrocats, i un dels pilots, linxat. Es produïx una revolta popular que assalta les presons, assessinant a més de 200 presoners polítics. La revolta, recolzada per un batalló de milícies de UGT, és reprimida per la força de les armes dels gudaris, que conseguixen aixina salvar la vida de part dels presoners polítics.
• El 22 de març de 1937, els nacionals concentren la seua aviació en el front nort. Es reunixen a Vitòria 80 avions alemanys i 70 italians.
• El 31 de març, els alemanys bombardegen Durango, causant 127 morts (segons Hugh Thomas 258, o 500 segons atres fonts). Este és, en el front nort, el primer bombardeig aéreu a una ciutat indefensa.
• Fins al 4 d'abril, de 40 a 50 avions bombardegen diàriament Ochandiano.
• El 20 d'abril comença l'alvanç dels nacionals en Viscaya, precedit per bombardeig aéreu i artiller.
• El 26 d'abril, la Llegió Còndor bombardeja Guernica. El resultat és d'uns 1.000 morts (150 a 1.600 segons fonts), el 70% de les cases destruïdes i el 20% danyades. S'estima que es varen llançar uns 50.000 kg de bombes des de 43 avions. Els caces Me-109|Messerschmitt-109, en vol rasant, varen metrallar als que fugien del poble.
• El 30 d'abril l'aviació republicana ataca al acoraçat Espanya i al destructor Velasco tractant de dificultar el rescat per part del destructor rebel de la marineria del acoraçat, que se n'anava a pic enfront de les costes de Santander.
• Al maig la Llegió Còndor bombardeja els boscs en bombes incendiàries, per a obligar a retirar-se als republicans.
• A partir del 22 de maig, la República envia als aeroports vascs, travessant el territori en poder de Franco, uns 50 Mosques, Xatos i Katiuskes], dels que es perden 5.
• L'11 i 12 de juny es produïxen bombardejos massius sobre el Cinturó de Ferro de Bilbao, previs a l'atac artiller i a l'alvanç de les tropes.
• El 14 de juny la caça efectua atacs rasants sobre la carretera de Bilbao a Santander, atacant el personal nacionaliste i republicà que fuig de Bilbao.
• El 6 d'agost l'aviació republicana pert 12 caces en una batalla aèria sobre Torrelavega (Cantàbria).
• La Llegió Còndor deixa el front nort per a recolzar a les tropes en Brunete.
• Continua l'alvanç dels nacionals per Santander cap a Astúries, en el recolzament d'uns 250 avions, a pesar de l'absència de la Llegió Còndor.
• Ya a Astúries, reincorporats els alemanys, estos estrenen tàctiques de bombardeig massiu sobre les tropes asturianes (Astúries s'havia proclamat independent el 28 d'agost). No hi ha indicis d'aviació asturiana.
• El 21 d'octubre, avions franquistes afonen al destructor Embrutar en el port de Gijón.

Batalla de Brunete

• El 18 de juliol de 1937, la Llegió Còndor derroca 21 aparells republicans, tornant a donar als nacionals el domini de l'aire.
• Mos el 19 i el 22 de juliol, la República perd uns 100 avions, i els nacionals 23.

La guerra aérea a Andalusia

• En agost de 1936, Saboya italians fustiguen a les tropes republicanes que pretenen recuperar Córdova.
• El 29 d'octubre de 1936, una esquadrella de Katiuska rusos bombardeja Sevilla.
• El 8 de febrer de 1937, avions nacionals ataquen a les tropes que es retiren de Màlaga. En la seua última actuació, l'esquadrella de Malraux protegix eixa retirada.
• A primers d'abril de 1937 cau en mans republicanes el santuari de Santa Maria del Cap, en la província de Jaén. Durant el seu sege fon aprovisionat per aire, havent rebut unes 70 tonellades d'aliments des de Córdova i unes 80 des de Sevilla. Els nacionals utilisaven per a l'aprovisionament tècniques de bombardeig en picat, i, per al material delicat (com a medicines), la “tècnica del titot”, que consistia a llançar en la vertical del santuari un titot viu al que se li lligava el material delicat.
• El 7 de novembre de 1938 és bombardejada la ciutat de Cabra acció considerada el Guernica republicà.

La guerra aérea en el Mediterràneu

• El 5 de novembre de 1936 és bombardejada per primera vegada Alacant i tornaria a ser-ho el dia 28 durant 8 hores.
• El 25 de novembre de 1936, avions alemanys de la Llegió Còndor efectuen un bombardeig nocturn sobre Cartagena.
• En giner de 1938 i com a represàlia a diversos atacs republicans, nou Saboya 79 de l'aviació Llegionària italiana basats en Palma de Mallorca bombardegen Barcelona, en un atac massiu d'uns pocs minuts de duració, que produïx 150 morts i 500 ferits, tots civils.
• Des del 16 fins al 18 de març de 1938, durant l'ofensiva sobre Catalunya i llevant, Heinkel «Sabatots» bombardegen a baixa altura i baixa velocitat el nucli urbà de Barcelona en dèsset missions separades unes tres hores, deixant caure les bombes deliberadament espaiades. La població civil comença a fugir de Barcelona. Segons Hugh Thomas, va haver-hi uns 1.300 morts i 2.000 ferits. Des del primer dia, García Lacalle, cap de la caça, solicita l'enviament de I-16, i quan va conseguir que li enviaren tan sols quatre «Chatos», els bombardejos varen cesar.
• En maig de 1938 es reprenen els bombardejos sobre Barcelona i la seua província, Valéncia i Alacant. Especialment durs varen ser els bombardejos d'Alacant i Granollers. En Alacant, el 25 de maig, a les 11:05, 9 avions varen deixar caure 90 bombes sobre el Mercat Central, matant a 313 persones en el que fon qualificat com «Atac delliberat a una zona civil». En Granollers fon el 31 de maig quan, a les 9:05 i sense alarma prèvia, 5 Saboya-S 79 italians llancen en un minut 30 bombes explosives i almenys 10 incendiàries en el centre de la ciutat. Va haver-hi un mínim de 224 morts, uns 200 en l'acte, quasi tots dones i chiquets.
• El 6 d'octubre de 1938 es va produir a Alacant el «bombardeig del pa», per mig del qual es varen tirar panets blancs embolicats en la famosa flameta «ni un llar sense foc, ni un espanyol sense pa. Franco».

Bombardejos sobre poblacions fora de les campanyes terrestres

• El 18 de juliol de 1936, els republicans bombardegen el barri moro i la Mesquita de Tetuan, provocant una manifestació de marroquins contra els espanyols, que es dissol al presentar-se el Gran Visir i explicar-los que els culpables no han segut els sublevats, sino els seus enemics. Franco va concedir al Gran Visir la Cruz Llorejada de Sant Ferran per esta intervenció.
• El 23 d'agost de 1936 desapega de l'aeròdrom del Prat de Llobregat un Fokker, i despuix de donar diverses passades, llança quatre bombes en les proximitats de la basílica del Pilar de Saragossa. Dos impacten en el temple, pero cap fa explosió. Els saragossans s'ho atribuïxen a un milacre de la Mare de Deu del Pilar, si be pareix que varen ser sabotejades per personal de terra afecte els rebels, o llançades per devall de l'altura mínima d'armat de les espoletes.
• A finals de giner de 1938, avions republicans bombardegen Sevilla i Valladolit.
• El 7 de novembre de 1938 , tres avions de la aviació republicana varen bombardejar la localitat de Cabra, a prou distància de les llínees del front, en la zona franquista.

Participació estrangera

Les principals potències democràtiques d'Europa, França (excepte un periodo inicial en que va vendre avions i va proporcionar pilots a la República) i Gran Bretanya es varen mantindre oficialment neutrals, pero la dita neutralitat era enganyosa, puix varen impondre un embargament d'armes i un bloqueig naval (poc efectiu, puix els dos bandos varen rebre armament i municions per via marítima) a Espanya, ademés d'intentar descorajar a la participació antifasciste dels seus ciutadans en recolzament de la causa republicana. Pero a pesar d'estos intents, molts francesos i anglesos (Malraux, Orwell, etc.) varen participar individualment com a voluntaris en la lluita. Dos temors alimentaven esta política: el triumfo de la revolució a Espanya i una confrontació total en l'àmbit europeu.

La neutralitat de les democràcies occidentals va tindre la seua justificació oficial a través de la seua participació en el denominat Comité de No Intervenció, del qual formaven part, ademés de França i Anglaterra, Itàlia, Alemanya, la URS i atres països menors. Si la missió del comité era impedir el suministrament d'armes a qualsevol dels dos bandos enfrontats, és fàcil supondre, veent la seua composició, que la seua gestió necessàriament hauria de ser un complet fracàs, com aixina va ocórrer.

A pesar de tot, el fet cert és que mentres els nacionals varen rebre armament, equip i efectius de les potències fascistes, la República a soles va rebre ajuda important des dels lluntans URSS i, en molta menor mesura, de Mèxic. Les principals democràcies occidentals (Gran Bretanya, França o els Estats Units), no li varen prestar ajuda, temoroses del seu caràcter revolucionari i d'un enfrontament obert en Alemanya i Itàlia.

Les potències democràtiques, concentrades en la seua política d'apagament dels règims fascistes, no miraven en bons ulls l'oposició frontal de les esquerres revolucionàries, en les que veïen una certa amenaça que s'estenguera el mal eixemple soviètic. Per això, la República era vista per eixos països com un règim inclinat a un comunisme al qui no tenien gran simpatia.

La Guerra Civil Espanyola fon una guerra total en que abdós bandos es varen bolcar en tots els recursos disponibles i varen fer us fins a de l'últim home. Per tant, qualsevol ajuda era poca, sent esta significativament major per al bando sublevat, lo que resultaria decisiu en el transcurs de la guerra.

Alemanya

Va ajudar Franco enviant a Espanya la Llegió Còndor, i milers de tècnics i assessors militars.
Va aprofitar la guerra per a provar els seus nous models d'armes i tàctiques. Es varen provar els caces Messerschmitt Bf 109, Junkers Ju 87 A/B i els bombarders Junkers Ju 52 i Heinkel He 111.
Va estrenar a Espanya les seues tàctiques de bombardeig sobre ciutats. Encara que no fon l'únic, el més famós fon el bombardeig de Guernica representat per Picasso en el seu quadro Guernica , expost en el pavelló espanyol de l'Exposició Universal de París de 1937.
La Llegió va fer el seu última desfilada oficial a Espanya el 22 de maig de 1939, quatre dies despuix 5.136 oficials i soldats alemanys varen eixir per barco per a Alemanya, emportant-se en ells unes 700 tonellades d'equip i la major part dels avions que quedaven. Des de la seua arribada a Espanya al juliol de 1936 havien reivindicat la destrucció de 386 avions enemics (313 d'ells en combat aéreu), en la pèrdua de 232 dels seus ( dels quals a soles 72 varen ser destruïts per l'acció enemiga). Ademés, els avions de la Llegió Còndor havien llançat unes 21.000 tonellades de bombes, contribuint en no escassa mesura a la victòria final dels nacionals. 226 membres de la Llegió varen perdre la vida a Espanya.

Itàlia

Va enviar a Espanya al Corpo Truppe Volontarie i la aviació Llegionària.
Va ajudar al bloqueig de l'armament enviat des de la URSS a Espanya en accions puntuals de la seua pròpia Armada.
Va aportar quatre «submarins llegionaris» a la flota de Franco i li va vendre quatre destructors i dos submarins. L'ajuda italiana fon, en paraules de R. Serrano Suñer, l'ajuda més «gran, delicada i desinteressada», puix és de mencionar que Itàlia tenia a Espanya tres divisions completes i que, mentres Alemanya cobrava immediatament l'ajuda material, Itàlia oferia l'ajuda pràcticament gratuïta. Ademés, Itàlia va colaborar en prop de 300 avions a la causa rebel.

URSS

Van provar tàctiques i comportament en combat dels I-15 («Mosques») i I-16 («Xatos»), aixina com tàctiques de carros i bombardejos a objectius navals. Van aportar assessors militars, i inclús oficials de marina per a manar alguns submarins republicans. El 29 d'octubre de 1936, 15 tancs russos T-26 tripulats per rusos i manats per Paul Armen (a Greiser), ataquen a la cavalleria franquiste ensajant les tàctiques de Blitzkrieg alemanya tan admirades a Rúsia. En 1937 hi havia 125 carros de combat russos al comandament del general rus Rudolf.

La majoria dels Xatos i tots els Mosques estaven pilotats per pilots rusos.

El 26 de de 1937, dos avions pilotats per russos bombardegen al acoraçat alemany Deustchland en aigües de Eivissa, matant a 22 mariners i ferint a 75, dels que més tart moririen 9.

La Unió Soviètica va vendre a la República una cantitat indeterminada d'armes, vehículs i material. Alguns autors parlen de 680 avions, 331 carros de combat, 1.699 peces d'artilleria, 60 cotes blindats, 450.000 fusells Mosin Nagant, 20.486 ametralladores i fusells ametralladors DPM i 30.000 tones de munició. La República presuntament va pagar estos i un atre enviaments en les reserves d'or del Banc d'Espanya. Cal tindre en conte que, llavors, Espanya poseïa la quarta reserva d'or més gran del món, en un valor aproximat de 783 millons de dólars, dels que es varen pagar als URS uns 500 millons de dòlars. Alguns han condenat, possiblement en raó, a la URSS d'abusar de la precària situació republicana per a vendre'ls armes a preus excessius, arribant alguns (Gerald Howson) a parlar d'una verdadera estafa. Els soviètics també varen enviar molts assessors militars, els quals varen participar activament, inclús en els combats. Tant el bando nacional com els propis republicans varen criticar l'eixida de reserves d'or, realisada en secret, sostenint que havia segut un espoli, i es va encunyar l'expressió «L'or de Moscú», alegant que era una espècie de conte del Govern republicà, depositada a Moscou i no un pagament pel material bèlic adquirit.

COMINTERN

El Comintern va organisar i va dirigir a través del NKVD una tropa de voluntaris per a que foren a lluitar en favor de la República, les popularment conegudes com Brigades Internacionals. Els voluntaris americans varen formar el Batalló Lincoln i els canadencs el Batalló Mackenzie-Papineau (els Mac-Paps). També va haver-hi un chicotet grup de pilots nort-americans que varen formar el Esquadró Yankee, liderat per Bert Acosta. Va haver-hi brigadistes famosos, escritors i poetes com Ralph Fox, Ernest Hemingway, Charles Donelly, John Cornford i Christopher Caudwell que descriurien les seues experiències en el front. Van lluitar al voltant de 40.000 brigadistes i atres 20.000 varen servir en unitats mèdiques o auxiliars. El 23 de setembre de 1938 es va ordenar la seua retirada total, a fi de modificar la posició de no-intervenció mantinguda pel Regne Unit i França.

atres països

• Van ajudar als sublevats Irlanda, en la brigada del general Eoin Duffy i Portugal, en tropes de voluntaris, denominades Viriatos i permetent el pas de suministraments alemanys pels seus ports.
• Mèxic va recolzar la causa republicana de forma militar, diplomàtica i moral: proveint a les forces lleals de 20.000 rifles, municions (es parla d'un aproximat de 28 millons de cartuchos), 8 bateries, alguns avions i menjar aixina com creant asils per a intelectuals, famílies i chiquets que varen arribar al port de Veracruz.
• França va facilitar a la República al principi de la guerra avions i pilots, pels que va cobrar uns 150 millons de dólars.
• EE. UU. va vendre avions a la República i gasolina a Franco.
• La majoria de les [[embaixades i llegacions estrangeres de Madrit i alguns consolats de capitals de província varen eixercir una important llabor humanitària donant asil polític a milers d'espanyols d'abdós bandos que es trobaven en perill de mort. Argentina va cooperar en l'evacuació d'asilats cap a França en dos barcos de la Armada Argentina, el 25 de maig i el Tucumán

La repressió en retaguàrdia

Durant els primers dies, unes 50.000 persones que varen quedar atrapades en el bando contrari varen ser eixecutades per mig dels cridats passejos. Estos eren realisats per grups armats que buscarien la gent a les seues cases o les presons a on es trobaven presos i devall l'eufemisme de vamos a hacer un paseo els portaven a qualsevol carretera o a les tàpies del cementeri i els eixecutaven.

Possiblement el més divulgat, per la personalitat de l'eixecutat, de tals ajusticiaments, entre els duts a terme pel bando nacionaliste, siga el del poeta i dramaturc Federico García Lorca en el barranc de Víznar en Granada. També va adquirir gran rellevància la massacre de Badajoz, perpetrada per les tropes sublevades despuix de la presa de la ciutat. Per part del bando republicà es pot citar el cas dels presos trets de les presons de Madrit (entre els que es trobava el dramaturc Pedro Muñoz Seca) i executats en la localitat de Paracuellos, fet que s'associa en la figura de Santiago Carrillo, responsable d'Orde Públic en aquells dies.

En el context de la guerra varen ser molts els que es varen aprofitar per a realisar tan macabres actes, a vegades per venjança sense relació en la pròpia guerra, i quan una zona caïa en mans d'un o atre bando, no tardaven a arribar els passejos. Especialment cruel per a la població fon el cas de les localitats que varen ser intermitentment ocupades per abdós bans, en les consegüents i repetides eixecucions i venjances.

En la zona baix control de la República, els enfrontaments entre milícies i faccions opostes també varen servir de coartada a episodis de repressió sagnants, com en el cas dels alçaments populars de Barcelona al maig de 1937.

El militar Ramón Salas Larrazábal va estudiar les sifres de víctimes que varen poder morir en estes retaguàrdies. Va considerar, segons els seus estudis que totes les víctimes varen ser inscrites en els Registres Civils, fent un càlcul aproximat de les morts de la Guerra. En el Anex:Mortalitat en la Guerra Civil Espanyola, per inscripció en jujats, es pot vore un resum de les seues conclusions. No obstant en estudis posteriors, i per eixemple, en Navarra que el considerava lloc testimoni, s'ha pogut comprovar que les víctimes de la repressió eren molt superiors a les sifres que ell havia calculat.

Conseqüències

El número de morts en la Guerra Civil espanyola a soles pot ser estimat de manera aproximada. Les forces nacionalistes varen posar la sifra de 500.000, incloent no sols als morts en combat, sino també a les víctimes de bombardejos, eixecucions i assessinats. Estimacions recents donen aixina mateix la sifra de 500.000 o menys. Açò no inclou a tots aquells que varen morir de malnutrició, fam i malalties engendrades per la guerra. La sifra de 1.000.000, a vegades nomenada, procedix d'una novela de Gironella, que la justifica entre els 500.000 reconeguts i atres tants la vida del qual va resultar irremediablement destrossada.

L'exili forçós de molts represaliats abans,durant i despuix de la guerra és difícil de quantificar. Segons la seua situació geogràfica i les seues preferències polítiques s'opte entre eixir per mar, creuant l'oceà per a passar a països sur-americans majoritàriament o el mar els més benestants per a anar a Anglaterra o França. O per terra creuant els Pirineus al costat Gal.País este ultime que molts varen triar per la seua proximitat en Espanya i la seua credença de bona acollida. Demostrant-se el seu error en fets com els camps de concentració de Bram .

Les repercusions polítiques i emocionals de la guerra varen transcendir del que és un conflicte nacional, puix que, per molts atres països, la Guerra Civil espanyola fon vista com a part d'un conflicte internacional que es lliberava entre la religió i l'ateisme, la revolució i el fascisme. Per als URSS, Alemanya i Itàlia, Espanya fon terreny de prova de nous métodos de guerra aérea i de carros de combat. Per a Gran Bretanya i França, el conflicte va representar una nova amenaça a l'equilibri internacional que tractaven dificultosament de preservar, el qual es va afonar en 1939 (pocs mesos despuix del fi de la guerra espanyola) en la Segona Guerra Mundial. El pacte d'Alemanya en l'Unió Soviètica va supondre el fi de l'interés d'esta a mantindre la seua pressió revolucionària en el sur d'Europa.

Quant a la política exterior, la GCE va supondre l'aïllament d'Espanya i la retirada d'enaixadors de quasi tot el món. Només uns pocs països varen mantindre relacions diplomàtiques en Espanya des del final de la II Guerra Mundial fins a l'inici de la Guerra Freda. A partir dels anys 50, les relacions internacionals espanyoles, en el recolzament d'EE.UU passen a ser quasi normals, excepte en els països del Bloc Soviètic.

Direcció General de regions Devastades

Durant la Guerra Civil Espanyola de 1936 a 1939, molts pobles i ciutats, a lo llarc de la geografia espanyola, varen ser totalment o parcialment destruïts. Una vegada finalisada la guerra, es va constituir la Direcció General de regions Devastades que va assumir la funció de reconstruir-los.

Entre moltes poblacions devastades, es varen trobar les següents:

• Astúries: La Foz, Oviedo, Pendons, Tarna, Villamanin.
• Viscaya: Guernica.
• Cantàbria: Les Regates de Valdearroyo.
• Castelló: Benafer, Chilches.
• Guadalajara: Gajanejos, Clavilla, Masegoso de Tajuña.
• Guipúscoa: Éibar.
• Osca: Banariés, Banastes, Huerrios, Igriés, Lascascas.
• Madrit: Brunete, L'Hiruela, Prádena del Racó, Vilanova de la Canal, Vilanova del Passerell.
• Terol: Híjar.
• Saragossa: Belchite.

Les banderes de la guerra

Ban Republicà

Bandera oficial de la República

Al suprimir-se tots els regiments de l'Eixèrcit, es va deixar temporalment d'utilisar, sent substituïda per les de les diferents milícies, que varen adoptar banderes roges o rojinegras, en molts cassos en emblemes partidistes, com la falç i el martell, un puny tancat, o l'escut d'algun sindicat.

A primers d'octubre de 1936 es crega el Eixèrcit Popular Republicà, disposant-se que es torne a usar la tricolor.

Banderes d'unitats

• 

  Bandera oficial de les Brigades Internacionals. Moltes unitats varen continuar usant les seues pròpies banderes i estendards

• 

  Bandera de la CNT-FAI, utilisada per les milicias anarquistes

• 

  Bandera utilisada pel Euzko Gudarostea

• 

  Bandera del Batalló Lincoln (nort-americà)

• Bandera de las brigadas.jpg

  Bandera del Batalló Dabrowsky (polonés)

• 

  Bandera del Grup Rakosi (hongarés)

• 

  Bandera de la 44 Divisió de l'Eixèrcit Popular

Ban Nacional

Banderes oficials

• 

  Al començar la sublevació, s'utilisa la bandera de la II República a excepció d'algunes regions com Navarra.

• 

  Por el Decret de 29 d'agost de 1936 es va restablir la bandera bicolor com a oficial, sense especificar escut.

• 

  Por l'Orde de 13 de setembre de 1936 s'establia com a escut el de la República. Els regiments existents, sense possibilitats de renovar les banderes varen tapar en una franja roja el domicili, per lo que varen utilisar banderes rojigualdas en les seues tres franges de la mateixa amplària. No obstant les unitats noves sí que varen utilisar la representada.

• 

  El 2 de febrer de 1938, encara sense acabar la guerra civil, s'establix de forma oficial la bandera rojigualda, en banda groga de doble ample que les roges laterals. Com a escut central s'establix un inspirat per Falange en elements de l'heràldica dels Reis Catòlics, és dir, el àguila de Sant Joan, les fletes i el jou.

Banderes d'unitats

• Legion Còndor Links.svg

  Parte esquerra de l'estendard d'honor de la Llegió Còndor

• Legion Còndor Rechts.svg

  Parte dreta de l'estendard.

• 

  Bandera de Falange Espanyola de les JONS

• 

  Bandera imperial en la Creu de Borgonya o de Sant Andreu. Es va utilisar per algunes unitats carlines en banderes, guions i banderins. La majoria de les unitats varen utilisar la bandera bicolor en diferents ampliaries de cada color i en diferents escuts i texts.

• 

  Bandera dels voluntaris russos blancs integrats en unitats carlines.

La guerra civil en l'art

Cine

Vore Categoria:Películes sobre la Guerra Civil Espanyola

Realisades durant la pròpia guerra, encara que també va haver-hi películes de ficció (les republicanes Aurora d'esperança -Antonio Sau, Barcelona, 1937-, Barris baixos -Pedro Puche, Barcelona, 1937- i El nostre culpable -Fernando Mignoni, 1938- i cinc películes nacionals de Benito Perojo i Florián Rei rodades en els estudis alemanys de la UFA, de gènero folklòric -ambient reconstruït en La chiqueta dels teus ulls, Fernando Trueba, 1998-), varen ser fonamentalment de gènero documental:

Ban republicà:

Espanya 1936 (Luis Buñuel)

Sierra de Teruel (L'Esperanza o l'Espoir , de André Malraux, que també va escriure una novela en eixe mateix títul).

Terra d'Espanya (Joris Ivens) producció nort-americana.

Ban nacional:

Noticiario Espanyol , 32 documentals (precedents del NODO)

Vivan los hòmbres libres! (Edgar Neville, 1939)

Romancero marroquí (1938-39), sobre la intervenció de tropes marroquines

Van ser molt menys numeroses, a causa de la menor cantitat de productores (huit enfront de més de cinquanta republicanes); encara que hi ha documentals portuguesos (O caminho de Madrid ), italians (Dalt Spagna. Scene della guerra civile in Spagna ) i alemans (In Kampf Gegen donen Weltfeind o llegió Còndor ).

Durant el franquisme (fins a 1975):

Frente de Madrid (Edgar Neville, 1939), adaptació de la novela homònima del mateix autor

Sense novetat en el Alcazar (August Genina, 1940) italoespañola

Raza (José Luis Sáenz d'Heredia, 1941) en guió del propi Franco

Rojo y negro (película) (Carlos -ho, 1942) censurada per la seua cruea, a pesar de la seua orientació falangista.

El santuario no se rinde (Arturo Ruiz Castillo, 1949)

Des de 1975:

Ficció:

Les llargues vacacions del 36 (Jaime Camí, 1975); del mateix autor:

Dragón Rapide (película) , que utilisa com a títul el nom del avión en el que Franco va eixir de Canàries

El largo invierno

Los niños de Rúsia

Una vita venduta (Aldo Florio, 1976)

Las bicicletas són para el verano (película) (Jaime Chávarri, 1984) adaptació de l'obra de Fernando Fernán Gómez

La vaquilla (Luis García Berlanga, 1985)

Rèquiem por un labrador español (película) (Francesc Betriu, 1985) adaptació de la novela de Sender

Ay, Carmela! (Carlos Saura, 1990)

Tierra y libertad (Ken Loach, 1995)

Libertarias (Vicente Aranda, 1996)

La hora de los valientes (Antonio Mercer, 1998)

La lengua de las mariposas (José Luis Corda, 1999)

Soldados de Salamina (película) (David Trueba, 2003)

Documental:

La vieja memoria (Jaime Camí, 1976)

Retablo de la guerra civil española (Basilio Martín Patino, 1980); el mateix autor prèviament havia tractat la posguerra en Canciones para despues de una guerra , 1971) i la figura de Franco en Cabdill (película) (1974).

La Guerra Civil Espanyola (Granada Televisió, 1983)

L'honor de les injúries (Carlos García Alix, 2007)

El Gos Negre (Històries de la Guerra Civil espanyola) (Péter Forgács, 2005)

Novela

• La guerra civil espanyola en la novela

Per qui dobleguen les campanes (Ernest Hemingway), es va fer [[adaptación cinematogràfica.

Front de Madrid (Edgar Neville)

La forja d'un rebel (Arturo Barea)

Rèquiem per un llaurador espanyol (Ramón J. Sender)

Contraatac (Ramón J. Sender)

La fidel infanteria (Rafael García Serrano)

Plaça del castell (Rafael García Serrano)

Cimes d'Extremadura (José Herrera)

Boira de banyes (José Herrera)

De cara a terra (Ricardo Fernández del Regueró)

La rereguarda (Concha Espina)

Ales invencibles (Concha Espina)

Madrid, de tall a teca (Agustín de Foxá)

Els ciprers creuen en Déu (José María Gironella)

Un milló de morts (José María Gironella)

Ha esclatat la pau (José María Gironella)

El laberint màgic (Max Aub), série de cinc noveles:

Camp tancat,

Camp de sang,

Camp obert,

Camp del moro,

Camp francés i

Camp dels ametlers .

Les últimes banderes (Ángel María de Tumoret)

Els que vam perdre (Ángel María de Tumoret)

La mona blava (Aquilí Duc)

Tanguy (Michel del Castillo)

Dolc en el Paradís (Juan Goytisolo)

La novela número 13 (Wenceslao Fernández Flórez)

Farinetes Panco (Salvador de Madariaga)

Tornaràs a regió (Juan Benet)

Rovellades llances (Juan Benet)

Les germanes rojes (Francisco García Pavó)

L'atre arbre de Guernica (Luis de Castresana)

Els anys únics (Carmen Díaz Garrido)

Sant Camil, 1936 (Camilo José Zela)

Soldats de Salamina (Javier Tanques)

Temps de memòria (Carlos Fonseca)

• Un cas de narració contrafactual és la novela En el dia de hui de Jesús Torbado.

• Relats autobiogràfics de gran valor literari i històric són:

Homenage a Catalunya (George Orwell)

l'Espoir o L'Esperanza , (André Malraux, que també va dirigir la película homònima)

Els grans cementeris devall la lluna (Georges Bernanos)

Conte i relat

És inenarrable el nombre de contes i relats basats en la Guerra Civil espanyola. Es tracta, com diu l'escriptor Ignacio Martínez de Picó, de "relats concebuts des del compromís explícit en un o atre ban, i no està de més recordar que els autors d'alguns d'eixos relats varen colaborar molt activament en labors de propaganda: Arturo Barea i María Teresa Lleó per a l'Espanya republicana; Edgar Neville per a la nacional. Sens dubte, en el fragor de la contesa varen ser molts els escritors que es varen adaptar a la situació d'emergència i varen alterar el seu sistema de prioritats: contribuir a la victòria bèlica, encara que fora en alguna cosa tan modest com una narració o un poema, estaria sempre per damunt de qualsevol atra consideració"</ref> Una de les principals antologies de relats que aborden diferents perspectives sobre la Guerra Civil espanyola és Parts de guerra (RBA, 2009) d'Ignacio Martínez de Picó (Saragosa, 1960).

Sobre esta antologia, diu l'autor: “Quan vaig reunir els 35 contes de 31 autors de diferents generacions, diferents llocs, que parlen del camp i en la ciutat, des del front i en la rereguarda, l'idea era que l'antologia comprenguera la guerra en la seua totalitat; i que este llibre de relats arribara a substituir a eixa novela colectiva sobre la Guerra Civil que no s'ha escrit; i no sabem si alguna vegada s'escriurà”.

Ignacio Aldecoa,

Bernardo Atxaga,

Max Aub,

Francisco Ayala,

Arturo Barea,

Pere Calders,

Juan Campos Reina,

Manuel Chaves Anouers,

Miguel Delibes,

Jesús Fernández Santos,

Juan García Hortolà,

Francisco García Pavó,

Rafael García Serrano,

Xosé Luis Méndez Ferrín,

Ana María Matuta,

Edgar Neville,

Lli Noves Calvo,

Ramiro Pinilla,

Fernando Feixes,

Manuel Rivas,

Mercè Rodoreda,

Tomás Segòvia,

Ramón J. Sender,

Manuel Talens,

Andrés Trapiello,

Juan Eduardo Zúñiga.

Teatre

Ban nacional:

Cruz i espasa, "romanç patriòtic en cinc retaules" (José Gómez Sánchez-Reina, Granada, 1938)

A Madrid: 682, "escenes de guerra i amor" (presentat com a guió per a una película, Juan Ignacio Lucca de Tena)

d'ells és el món (José María Pemán, Sevilla i Saragosa, 1938)

Algunes obres teatrals eren radiades, com Miqueta defén la Vila i rendix cult a Zorrilla (Joaquín Pérez Madrigal, per Ràdio Nacional des de Salamanca).

Ban republicà:

Vetlada a Benicarló (Manuel Azaña, no representat fins a 1980)

Nit de guerra en el Museu del Prado (Rafael Alberti, 1956)

Ràdio Sevilla (del mateix autor, peça satírica breu representada durant la pròpia guerra)

Posteriors a 1975:

Les bicicletes són per a l'estiu (teatre) (Fernando Fernán Gómez)

Poesia

Ban nacional

Poema de la Bèstia i el Ángel (José María Pemán, el joglar de la Croada)

Ban republicà

Cançons de guerra (Antonio Machado)

Vent del poble. Poessia en la guerra (Miguel Hernández)

Espanya, aparta de mi este calze (Cèsar Vallejo)

Espanya en el cor: himne a les glòries del poble en la guerra (Pablo Neruda)

Revistes satíriques

Ban nacional

La metralladora (pels que posteriorment treballaran en La Guatla )

Ban republicà

Be negre , Papitu (les dos catalanes); dibuixants: Tísner, Kalders (en Diari de Barcelona ), Puyol (en Front Rojo ).

La Traca (valenciana); dibuixants: Bluff (afusellat despuix de la guerra), Carniser, Méndez Álvarez, Palmer

En les trinxeres varen arribar a circular més de 500 capçaleres

Historieta

Bando nacional

Flechas

Pelayos (dibuixant: Valentín Castany)

Flechas y Pelayos (producte de la fusió de les dos, paralela a la fusió de les distints partits en FET i de les JONS)

Chicos (Jesús Blasco, Emilio Freixas, Alcaid, Tomás)

Bando republicà

Pioner Rojo

En la democràcia

Eloy o Riu Pomerars de Antonio Hernández Palacios

36-39 Mals temps de Carlos Giménez

Les serps cegues de Felipe Hernández Cava i Vaig seguir

L'art de volar (2009) de Antonio Altarriba/Kim.

Pintura i escultura

La Exposició Internacional de París de 1937 va allojar un pavelló d'Espanya gestionat pel govern de la República en qué, entre atres testimonis de la guerra, es va presentar el Guernica de Pablo Picasso, la Font de Mercuri de Alexander Calder, La Montserrat de Juliol González, El Llaurador català en rebelia de Joan Miró o El Poble Espanyol té una estrela de Alberto Sánchez.

Arts gràfiques, cartellisme i revistes ilustrades

Bando nacional:

Vèrtex (revista)

Jerarquia (reviste)

Ilustradors: Teodoro i Álvaro Delgado, José Caballero, J.J. Acha, J. Olasagasti i Carlos Sainz de Tejada.

Bando republicà

Hora d'Espanya

Mona Blava

Fotomontador: Josep Renau.

Cartelliste: Carles Fontseré.

Gran difusió va tindre el sagell francés d'ajuda internacional Aidez l'Espagne , de Joan Miró.

Fotografia

Robert Capa, autor, entre moltes atres, de la polèmica instantània Mort del milicià (identificat com Federico Borrell, pero que podria ser un atre dels morts en Turó Muriano el 5 de setembre de 1936), convertida en icona del sigle XX.

Agustí Centelles

Pelai Més, compilador de la série de 169 fotos Martiri de l'Art i la destrucció de l'Iglésia en l'Espanya roja (80 d'elles de Toledo).

Guglielmo Sandri, tinent de l'eixèrcit italià, va prendre 4000 fotografies, recuperades en 1992.

Videojocs

En la indústria dels videojocs a soles es poden trobar per ara tres eixemples:

1936, Espanya en flames , un mod del joc de la II Guerra Mundial Medal of Honor

el joc complet Ombres de Guerra

les dos parts del joc Hearts of Iron, encara que s'aprofundix més en el conflicte espanyol en la segona part.

En el famós simulador de vol ILTRE-2 Sturmovik t'oferix pilotar avions de la guerra civil i pots jugar en batalles com la de l'Ebre en misions no oficials.

Referències

Bibliografia

• Mª Carmen García-Nét, Guerra civil espanyola, 1936-1939. Salvat Editors, Barcelona, 1982. ISBN 84-345-7996-0
• MARTÍNEZ BCAMINE, J. La batalla de Terol. Ed. Sant Martí (Madrid). ISBN 84-7140-088-X
• MALDONADO MOYA, José Mª. El Front d'Aragó. La Guerra Civil a Aragó (1936-1938). Mira Editors. ISBN 978-84-8465-237-3
• THOMAS, Hugh, Història de la Guerra Civil Espanyola. Círcul de Llectors, Barcelona, 1976. ISBN 84-226-0874-X.
• THOMAS, Hugh. La Guerra Civil Espanyola. Ed. Grijalbo (Barcelona), 1976. ISBN 84-253-2767-9
• TUÑÓN DE LARA, Manuel. La batalla de Terol. Institut d'Estudis Turolenses. (Saragosa), 1986. ISBN 84-505-5073-4

Vore també

• Bando nacional
• Bando republicà
• Federico García Lorca
• Fascisme
• Francisco Franco
• Franquisme
• Segona Guerra Mundial
• Segona República Espanyola

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Guerra Civil Espanyola.
• Constitució de la República Espanyola
• La Guerra Civil, 70 anys despuix
• Història d'Espanya — La Guerra Civil Espanyola (1931–1936) en -ho20.org
• Memòria republicana: «Objectivitat i neutralitat en l'estudi de la Guerra Civil Espanyola»
• La intervenció alemana en la guerra civil espanyola, per Walther L. Bernecker
• En la pàgina web de The Europeten Library Harvest es troba material referit al tema
• La República en la pau com en la guerra per Paul Preston. Letras Libres, maig del 2003.
• Ebre 38 : revista internacional de la Guerra Civil 1936-1939 en text complet.