Passiflora edulis
La pasionaria (Passiflora edulis flavicarpa) és una planta trepadora, pròpia de Suramèrica i Centreamèrica; específicament, es considera nativa de Brasil.[1] Pertany al gènero Passiflora i el seu frut és comestible, sent est de color groc, ataronjat o morat, és el maracuyá,[2] fruta de la passió, parchita, calala o chinola. És una planta trepadora pero no paràsita.
El frut és conegut en distints noms en el continent americà i els països hispanoparlants, segons el país. Per eixemple: en Uruguai, Paraguai, Bolívia,[3] i nort d'Argentina és cridada mburucuyá (Plantilla:Lang-gn), en Puerto Rico se li crida parcha, en Veneçuela parchita, en República Dominicana chinola i en Centreamèrica es coneix com maracuyá.
Etimologia
l'epítet específic edulis ve del llatí i significa ‘comestible’.[4]
El nom fruta de la passió, va ser adoptat pels espanyols despuix del contacte en natius del Perú, els quals varen obsequiar als mateixos en estes frutes que ells denominaven Poro-p’osqo i que la seua traducció a l'espanyol seria ‘bossa-àcida’. Els espanyols al principi es referien a ella com «asna vella».[5] En conéixer el arbust d'esta fruta i en especial la seua flor, els ibèrics es varen sorprendre i la varen cridar «la flor piadosa» ya que els recordava els elements de la «Passió de Jesucristo». El color de la flor és roig molt intens, d'això es desprén la frase «roig passió».[6]
El nom maracuyá —introduït a les llengües europees a través del portugués— és una corrupció del tupí mara kuya, «la fruta de la ku'ya».
Descripció
Passiflora edulis és una planta trepadora que pot alcançar nou metros de llongitut en condicions climàtiques favorables; el seu periodo de vida no supera per lo general la década.cita requerida El seu brot és rígit i llenyós; presenta fulles alternes de gran tamany, perennes, planes i de color vert obscur. Una mateixa planta pot presentar fulles no lobulades quan s'escomença a desenrollar, i després fulles trilobulades, pel fenomen d'heterofilia foliar. Les raïls, com és habitual en les trepadores, són superficials.
La flor es presenta individualment; pot alcançar els cinc centímetros de diàmetro en les varietats selvades, i fins al doble en les seleccionades pel seu valor ornamental. És normalment blanca, en tenyides rosàcees o rojosos, en P. edulis; atres espècies presenten colors que van des del roig intens fins al blau pàlit.
L'apariència de la flor, similar a una corona d'espines, va induir als colonisadors espanyols a denominar-la el frut de la passió; la seua estructura pentarradial va rebre una interpretació teològica, en els cinc pétals i cinc sépals simbolisant als dèu apòstols (dotze, menys Judas Iscariote i Pedro), mentres que els cinc estams representarien els cinc estigmes. Finalment, els tres pistils correspondrien a les taches de la creu.
La fruta de la pasionaria és una baya oval o redona, d'entre 4 i 10 cm de diàmetro, fibrosa i sucosa, recoberta d'una clafoll grossa, cerosa, delicada i incomestible. La polpa conté numeroses llavors menudes. El color presenta grans diferències entre varietats; la més freqüent en els països d'orige és groga, obtinguda de la varietat P. edulis f. flavicarpa pero, pel seu superior atractiu visual, sol exportar-se als mercats europeus i nortamericans el frut de la P. edulis f. edulis, de color roig, taronja intens o púrpura. Esta varietat és coneguda com gulupa en Colòmbia. És d'us afrodisíac.
Distribució i noms
És nativa de les regions càlides de Centreamèrica i Suramèrica. Es cultiva comercialment en la majoria de les àrees tropicals i subtropicals del globo; entre atres països, en Puerto Rico (parcha), Veneçuela (parchita), República Dominicana (chinola), Bolívia, Paraguai i norest d'Argentina (mburucuyá), Brasil, la major part d'Argentina i Uruguai, nort de Chile, Equador, Colòmbia, Perú, Cuba, Costa Rica i Mèxic (maracuyá), Nicaragua (calala), Hondures, Panamà, El Salvador, parts del Carib. En Espanya es cultiven en les illes Canàries, sent actualment una fruta en un gran aflorament en les finques Canàries.
Història
Passiflora edulis es considera originària de la regió amazònica, encara que creix de forma selvada en un àrea que comprén principalment des del nort de Suramèrica cóm Colòmbia, tot el Perú i fins al nort d'Argentina i Paraguai. En Paraguai i el norest d'Argentina, a on rep el nom en guaraní de mburucuya, estan adaptades a règims més o menys tropicals.
A lo llarc de el XIX les varietats d'utilitat gastronòmica es varen introduir en èxit en Hawái, Austràlia i atres illes del Pacífic sur. Les condicions climàtiques favorables varen fer que la planta s'adaptara ràpidament; si be en Hawái l'explotació comercial no va tindre verdader impuls fins a mediats de el XX, la planta era freqüent en estat selvat des de feya décades.
L'èxit comercial de la producció de maracuyá, aixina com el valor ornamental de les flors, va incitar a Kènia i a Uganda a intentar el seu cultiu en els anys 1950; aproximadament al mateix temps es va introduir la plantació comercial a Suràfrica. No és segur si varen ser estes varietats o les cultivades en Austràlia les que es varen introduir en l'Índia a través de Sri Lanka, a on hui es cultiva de manera predominantment domèstica.
El cultiu de la pasionaria s'ha estés a numeroses illes del Carib, Israel, l'archipèlac malayo i la Polinèsia.[7]
Ecologia
La planta és l'aliment de les larves / orugas de la palometa espejitos o "Pasionaria" (Agraulis vanillae)
Taxonomia
Passiflora edulis va ser descrita per John Sims i publicat en Journal of Botany, British and Foreign 66: 141. 1928.[8]
- Varietats acceptades
- Passiflora edulis f. flavicarpa O. Deg.
- Passiflora edulis var. kerii (Spreng.) Mast.
- Sinonímia
- Passiflora diaden Vell.
- Passiflora edulis f. edulis
- Passiflora edulis var. pomifera (M. Roem.) Mast.
- Passiflora edulis var. rubricaulis (Jacq.) Mast.
- Passiflora gratissima A. St.-Hil.
- Passiflora incarnata L.
- Passiflora iodocarpa Barb. Rodr.
- Passiflora middletoniana J. Paxton
- Passiflora pallidiflora Bertol.
- Passiflora picroderma Barb. Rodr.
- Passiflora pomifera M. Roem.
- Passiflora rigidula J. Jacq.
- Passiflora rubricaulis Jacq.
- Passiflora vernicosa Barb. Rodr.[9]
Varietats cultivares
Els cultivares comercials pertanyen casi sense excepció a les varietats groga (P. edulis f. flavicarpa) i púrpura (P. edulis f. edulis).
La primera creix i es desenrolla molt be en zones tropicals; requerix invariablement més de 1000 mm anuals de pluja i protecció del vent i les gelades, pero és per lo demés més rústica i vigorosa que la maracuyá púrpura, i produïx collites més regulars; per la seua superior resistència als nematodes i uns atres paràsits, s'utilisa a voltes com a peu per a esgalls de la varietat púrpura.
La segona està millor adaptada a zones templades, per lo que pot cultivar-se a major altura; els seus requisits de pluviositat són similars als de la varietat groga.
L'adopció d'una o una atra està donada en freqüència per les preferències gastronòmiques. El cultiu de maracuyá groga està més estés en Suramèrica, Hawái i Austràlia, mentres que en l'Àfrica i l'Índia les varietats púrpures predominen.
Les varietats cultivares més freqüents són les següents:
- 'Mburucuyá' (groga): Paraguai
- 'Ouropretano' (púrpura): Brasil
- 'Muico' (púrpura): Brasil
- 'Peroba' (púrpura): Brasil (coneguda com 'Brasileira Rosada' en Veneçuela)
- 'Pintat' (púrpura): Brasil
- 'Mirim' (groga): Brasil
- 'Redó' (groga): Brasil (coneguda com 'Brasileira Groga' en Veneçuela)
- 'Guazú' (groga): Brasil
- 'Hawaiiana' (groga): Colòmbia, Veneçuela
- 'Gulupa' (púrpura): Colòmbia
- 'Australian Purple' (púrpura): Austràlia, Hawái (també coneguda com 'Nelly Kelly')
- 'Common Purple' (púrpura): Hawái
- 'Kapoho' (groga): Hawái
- 'Sevcik' (groga): Hawái
- 'University Round' (groga): Hawái
- 'Pratt' (groga): Hawái
- 'Waimanalo' (groga): Alemània
- 'Yee' (groga): Hawái
- 'Noel's Special' (groga): Hawái
- 'Maracuyá' (groga): Colòmbia, Mèxic
- 'Granadilla' (groga): Guatemala
- 'Parcha' (groga): Puerto Rico
- 'Parchita' (groga): Veneçuela
- 'Iniap 2009' (groga) Equador
- 'Quicornac' (groga) Equador
Usos
Esta espècie és sumament apreciada pel seu frut i en menor mida per les seues flors, sent cultivada en ocasions com a ornamental. l'infusió de les seues fulles i flors s'utilisa, ademés, en efectes medicinals. La maracuyá és una fruta tropical o també cridada fruta de la passió, d'un sabor una miqueta àcit i en aroma. Les varietats en tamany, color i sabor, actualment 40 països utilisen la maracuyá en el camp comercial per a satisfer les necessitats del mercat.
Característiques de la pasionaria
- Originària de la regió amazònica de Bolívia, Colòmbia, Equador, Perú, Veneçuela i Brasil.
- És una planta trepadora vigorosa i llenyosa.
- Creix fins a 20 metros de llarc en el seu brot, vert acanalat en les parts superiors.
- El frut és una baya carnosa o balausta de color roig i groc quan està madur.
Cultiu de la pasionaria
- Lliures de danys, atacs d'insectes, macaüres o podrimenta de l'aliment.
- D'aspecte fresc i consistència ferma, netes sense humitat anormal.
- Mantindre l'àrea d'us net i sense residus.
- Els rebujos de la producció no deuen estar en el punt de treball del frut per a evitar contaminació.
Procés per al despulpado
- Durant el procés de sanitat i desinfecció del maracuyá iniciem en llavar l'aliment per a aixina poder controlar i eliminar les bactèries i microorganismes.
- S'introduïx el maracuyá tallat en mitats en la màquina anomenada «despulpadora», per a aixina poder ajudar-nos a obtindre la polpa totalment neta i sense residus i per un atre costat eixir tots els residus del maracuyá.
Conservació de la polpa
Una volta extreta la polpa del frut, la mateixa es empaca en un recipient en bosses o flascos de vidre per a després sagellar el producte i enviar-ho a una nevera per a congelar-ho per a la seua preservació.
Oli de passiflora
L'oli de fruta de la passió té una àmplia aplicació en cosmètics: cremes, champús, locions, olis, sabons, etc. L'oli també es pot utilisar tant en aliments i pensos, com en l'indústria de pintures, sabons, aliments i uns atres.[10]
Si be la base d'oli de pasiflora producte cosmètic, açò ajuda en la regeneració post peeling i ajuda a suavisar i hidratar la pell seca. També ajuda en la regeneració de la pell en estrías i normalisa l'alterat contingut de lípits.[11]
Productes passió base d'oli de fruta proporciona sensació relajante i antiestrés.[12]
| Índex | Valors de referència | Unitats |
|---|---|---|
| Índex de refracció (40 °C) | - | 1.47 |
| Índex de Yodo | gl2 | 141 |
| Índex de saponificació | mg KOH g | 190 |
| Densitat (15 °C) | lg | 0.92 |
| Fusió | °C | 5 |
| Àcits grassos | Unitat | Composició |
|---|---|---|
| Àcit palmític | % pes | 12.8 |
| Àcit esteàric | % en pes | 1.05 a 2.05 |
| Àcit oleic | % pes | 13.0-18.0 |
| Àcit linoleic | % en pes | 70-77 |
| Àcit linolènic | % pes | <2 |
| Saturats | % | 16 |
| Insaturats | % | 84 |
Gastronomia
El punt de madurea de la fruta està donat per la seua solsida; la recolecció deu fer-se en el sol, manualment. Siga para el seu consum fresc o processat, el clafoll no deu presentar danys externs de cap tipo. Deu tindre's especial conte en no consumir la fruta abans de la seua madurea, ya que presenta cianogènics.
Abdós varietats es consumixen crues, en batuts i sucs, i en meladas.
Per a consumir-la en cru no és necessari retirar les llavors. Pot menjar-se directament de la fruta, una volta oberta, o utilisar-se en macedonias; la cuina contemporànea l'aprecia molt en ensaladas en fulls verts, a on el seu sabor llaugerament àcit oferix una combinació sorprenent. També la flor pot utilisar-se en ensalades; és perfectament comestible i saborosa, encara que segons la varietat puga tindre un llauger efecte sedant.
El suc de la fruta —obtingut al prensar la polpa o processar-la— és en freqüència massa espés per a beure-ho directament; lo habitual és combinar-ho en sucs d'atres frutes, yogurt, llet o simplement aigua.
La polpa pot utilisar-se per a la confecció de melades; és recomanable per a este cas no rebujar les llavors, puix el seu contingut de pectina ajuda a la gelificació del producte. El clafoll és també rica en pectina, pero no resulta necessària si s'ampren les llavors.
Tant el suc com la polpa poden congelar-se sense problemes; si ben el procés afecta la textura de la fruta, el sabor es conserva sense canvis apreciables fins a un any.
La polpa i suc de la maracuyá són rics en calci, ferro i fòsfor, ademés de vitamines A i C.
Els fruts de les espècies relacionades P. mollissima, P. antioquensis i P. incarnata són menys dolços, encara que similars en sabor; solen prendre's en melades o atres coccions. La P. quadrangularis i la P. laurifolia, pel contrari, són excessivament dolços, per lo que s'ampren en sucs dissolts en un atre líquit.
En Colòmbia és molt comú l'us d'esta fruta en diverses preparacions que van des de dolces i melades fins a sucs, darreries i néctars, sent molt apreciada comercialment per la gran popularitat que té dins de la població pel seu sabor agredolç.
En Mèxic la fruta no va ser ben coneguda fins a principis dels anys 1990, quan es va consolidar el mercat de la mateixa junt en alguns productors que varen prendre l'iniciativa de cultivar-la. La variant groga de la maracuyá és la que es ven en el país.
En Veneçuela es pot preparar en els clafolls prèviament hervir mesclant-les en el suc del frut una beguda espessa cridada en este país carato de parchita. També es pot mesclar el suc en rom blanc, obtenint aixina un còctel cridat guarapita.
Vore també
Referències
- ↑ Real Acadèmia Espanyola. «pasionaria.» Diccionari de la llengua espanyola (Edició del Tricentenario). Consultat el 4 de maig de 2018.
- ↑ Real Acadèmia Espanyola. «maracuyá». Diccionari de la llengua espanyola (Edició del Tricentenario). Consultat el 4 de maig de 2018.
- ↑ Crevels, Mily; Muysken, Pieter (2005). L'influència lèxica de les llengües amerindias en l'espanyol de l'Oriente Bolivià i Peruà, p. 189. ISBN 3875484061. Consultat el 31 de juliol de 2023.
- ↑ En Epítets Botànics.
- ↑ Padilla, Saúl. Maneig Agroforestal Andino. Proyecte FAO/Holanda. Desenroll participatiu els Andes 1992.
- ↑ Determinació de vitamina C o àcit ascòrbic en el tombe serrà (Passiflora mollisima), provinents de les valls interandinos del Perú. http://www.unac.edu.pe/. Informe Final.
- ↑ Osorio Cardona, Jairo Antonio; Martínez Lemus, Erika Patricia; Clímaco Hio, Juan; Aguirre Rodríguez, Jaime Esneider (2020). Caracterisació sanitària dels cultius de granadilla, gulupa i maracuyá en Colòmbia, en especial referència a la secadera causada per Fusarium solani f. sp. passiflorae, Corporació colombiana d'investigació agropecuaria - AGROSAVIA. ISBN 978-958-740-338-1. Consultat el 2022-09-15.
- ↑ «Passiflora edulis». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 1 de giner de 2015.
- ↑ «Passiflora edulis». The Plant List. Consultat el 1 de giner de 2015.
- ↑ Oli de maracujá.
- ↑ Oli de maracujá.
- ↑ Oli Maracujá.
- Archivat el 8 de juliol de 2015 archivat en Wayback Machine. Amazon Oil Industry.
Bibliografia
- Aoyagi, N., Kimura, R., Murata, T. «Studies on passiflora incarnata dry extract. I. Isolation of maltol and pharmacological action of maltol and ethyl maltol.» Chemical & Pharmaceutical Bulletin, 1974; 22(5); 1008-1013.
- Dhawan, K., Kumar, S., Sharma, A. «Anxiolytic activity of aerial and underground parts of Passiflora incarnata.» Fitoterapia, 2001; 72(8): 922-926.
- Dhawan, K., Kumar, S., Sharma, A. «Comparative biological activity study on Passiflora incarnata and P. edulis.» Fitoterapia, 2001; 72(6): 698-702.
- Dhawan, K., Kumar, S., Sharma, A. «Anti-anxiety studies on extracts of Passiflora incarnata L.» Journal of Ethnopharmacology, 2001; 78(2-3): 165-170.
- Franke, Wolfgang : Nutzpflanzenkunde. Thieme, Stuttgart/Nova York, 3. Aufl., 1985. ISBN 3-13-530403-5.
- Herrmann, Karl: Exotische Lebensmittel. Springer, Berlin o.a., 2. Aufl. 1987. ISBN 3-540-16830-3.
- Li, Q. M., van den Heuvel, H., Delorenzo, O., Corthout, J., Pieters, L. A., Vlietinck, A. J., Claeys, M. «Mass spectral characterization of C-glycosidic flavonoids isolated from a medicinal plant (Passiflora incarnata).» Journal of Chromatography, 1991; 562(1-2): 435-446.
- Speroni, I., Minghetti, A. «Neuropharmacological activity of extracts from Passiflora incarnata.» Planta Mèdica, 1988; 54(6): 488-491.
- Ulmer, Bettina; Torsten Ulmer: Passionsblumen. Witten, 1997. ISBN 3-00-000684-2.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Passiflora edulis» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.