Anar al contingut

Nematoda

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Nematoda
Caenorhabditis elegans, en moviment.

Els nematodos[1][2] (Nematoda, del grec νῆμα nema, "fil", ειδής eidés o οιδος oïts, "en aspecte de"), també coneguts com nematelmintos, són un tall de vore'ms seudocelomados. En més de 25 000 espècies registrades i un número estimat molt major, tal volta 100 000, formen el quart tall més gran del regne animal per lo que es referix al número d'espècies.[3][4] Es coneixen vulgarment com a cucs redons o cucs cilíndrics per la forma del seu cos en un tall travesser.

Són cucs extremadament prims, els quals s'instalen en el cos, específicament en les afores dels gots sanguíneus. Els nematodos ataquen i parasitan a tot el regne animal, podent causar distintes malalties, encara que proliferen també en ambients terrestres. Es distinguixen d'uns atres cucs per ser seudocelomados, a diferència dels anèlits que són celomados de la mateixa manera que els animals superiors. Existixen espècies de vida lliure, marines, en el sol, i espècies paràsites de plantes i animals, incloent el ser humà. Són agents causals de malalties de transmissió alimentària i provoquen dolències com la triquinelosis, filariasis, anisakiasis, anquilostomiasis, ascariasis, estrongiloidiasis, toxocariasis, etc. No obstant, el número d'espècies que parasitan directament en ser humà i les que parasitan plantes (nematodos fitoparásitos) són un grup molt chicotet en comparació al número d'espècies del tall Nematoda.

En entorns terrestres, abunden fins a representar el 80 % dels animals pluricelulares, i este percentage s'eleva a més del 90 % en el relleu oceànic.[5] El domini numèric de nematodos, a sovint en més que un milló d'individus per metro quadrat, sumat a la diversitat dels seus cicles de vida i la seua presència en tants llocs apunta a que tinguen un rol molt important en molts ecosistemas.[6]


Nathan Augustus Cobb va descriure l'ubiqüitat dels nematodos en la terra aixina:

Si borràrem tota la matèria de l'univers en excepció dels nematodos, el nostre món seguiria sent vagament reconeixible i si, convertits en esperits incorpore-vos, poguérem investigar-ho, trobaríem les seues montanyes, tossals, valls, rius, llac i oceans representats per una capa de nematodos. Seria possible dessifrar l'ubicació de les poblacions, ya que per cada aglomeració de sers humans hi hauria una aglomeració equivalent de nematodos. Els arbres seguirien en peu, formant rencs fantasmales que representarien els nostres carrers i carreteres. L'ubicació de cada planta i animal seguiria sent descifrable i, si tinguérem els coneiximents suficients, en molts casos fins a podríem determinar de quina espècie varen ser en examinar els paràsits nematodos que varen tindre".[7]

Història

En 1758 Linneo va descriure alguns gèneros de nematodos (per eixemple, Ascaris), després inclosos en Vermes.

El nom del grup Nematoda, informalment cridat "nematodos", prové de Nematoidea, originalment definit per Karl Rudolphi (1808),[8] del grec antic νῆμα (nêma, nêmatos, 'fil') i -eiδἠς (-eidēs, ' espècies'). Burmeister els va classificar com família en 1837.[8]

En el seu orige, "Nematoidea" va incloure erròneament a Nematodes i Nematomorpha, atribuïts per von Siebold (1843). Junt en Acanthocephala, Trematoda i Cestoidea, va formar el grup obsolet Entozoa,[9] creat per Rudolphi (1808).[10] També varen ser classificats junt en Acanthocephala en l'obsolet tall Nemathelminthes de Gegenbaur (1859). Nathan Augustus Cobb, nematólogo que va descriure mil espècies de nematodos, els va classificar en 1919 com el tall Nemata; després li'ls va considerar una classe, Nematoda, dins del tall Aschelminthes, pero actualment s'ha tornat a restablir el seu ranc de tall. Aschelminthes incloïa —ademés de Nematoda— a Rotifera, Priapulida, Gastrotricha, Kinorhyncha, i Nematomorpha i inclusivament per a alguns a Entoprocta. Varis d'estos grups ya no es consideren relacionats entre sí i han segut promoguts a tall. En canvi, estudis recents indiquen que els nematodos sí estarien relacionats en els artròpodes i els priapúlidos en un superfilo Ecdysozoa (animals que muden).


En 1861 K. M. Diesing va tractar al grup com a orde.[8] En 1877, el tàxon Nematoidea, inclosa la família Gordiidae (cucs de la crin de cavall), va ser ascendit al ranc de tall per Ray Lankester. La primera distinció clara entre ells va ser realisada per Vejdovsky quan va nomenar l'orde Nematomorpha per a contindre els cucs de crin de cavall. En 1919 Nathan Cobb va propondre que els nematodos deurien reconéixer-se sols com a tall.[11] Va argumentar que deurien cridar-se "nema" en anglés en lloc de "nematodes" i va definir el tàxon Nemates (posteriorment modificat com Nemata, plural llatí de nema), enumerant Nematoidea sensu restricto com a sinònim.

No obstant, en 1910, Grobben va propondre el tall Aschelminthes i els nematodos es varen incloure en la classe Nematoda junt en la classe Rotifera, la classe Gastrotricha, la classe Kinorhyncha, la classe Priapulida i la classe Nematomorpha (el tall va ser posteriorment revixcut i modificat per Libbie Henrietta Hyman en 1951 com Pseudoceolomata, pero va seguir sent similar). En 1932, Potts va elevar la classe Nematoda al nivell de tall, deixant el mateix nom. A pesar de que la classificació de Potts és equivalent a la de Cobbs, s'han utilisat abdós noms (i encara s'utilisen en l'actualitat) i Nematoda es va convertir en un terme popular en la ciència zoológica.[12]

Ya que Cobb va ser el primer en incloure nematodos en un tall particular separat de Nematomorpha, alguns investigadors consideren que el nom de tàxon vàlit és Nemates o Nemata, en lloc de Nematoda,[13] per la regla zoológica que dona prioritat al primer terme utilisat en cas de sinònims.

Característiques

Els nematodos inclouen espècies tant de vida lliure (monoxenos, metabólicament independents d'un hospedador) com paràsits (metabólicament depenents d'un hospedador per a continuar el seu cicle de vida). Existix una gran diversitat d'espècies. Medixen des de menys de 1 mm a 50 cm de llarc i inclús més. La femella de l'espècie Placentonema gigantissima aplega a alcançar els 8 metros i 2,5 centímetros de diàmetro, sent el nematodo més gran conegut; parasita la placenta dels cachalotes i posseïx 32 ovaris.[14]

Morfologia

Els nematodos són cucs redons, tenen el cos allargat, cilíndric i no segmentat, en simetria bilateral. En freqüència, el mascle té un extrem posterior curvat o helicoidal en espículas copulatorias i, en algunes espècies, una bossa cabal denominada bursa. L'extrem anterior de l'adult pot tindre ganchillos orals, dents, o plaques en la càpsula bucal, que servixen per a l'unió a teixits, i chicotetes proyeccions de la superfície corporal conegudes com a cerdes o papilas, que es creu que són de naturalea sensitiva. Es denominen anfidios, fasmidios o deiridios segons la porció del cos a on es localisen.


1: obertura bucal;
2: intestí;
3: obertura cloacal;
4: orgue excretor;
5: testícul;
6: anell nerviós perifaríngeo;
7: cordonera nerviosa dorsal;
8: cordonera nerviosa ventral;
9: poro excretor

La superfície exterior del cuc adult és molt resistent i es denomina cutícula, de composició escleroproteica, normalment plana, encara que existixen algunes espècies en estriacions o rugosidades cuticulares. baix la cutícula es troben vàries capes musculars i un espai compost de líquit que funciona com un esquelet hidrostàtic cridat seudocele, el qual favorix la distribució de nutrients i la recolecció de productes d'excreció i en el qual també es troben les gònadas. Tots els òrguens “suren” dins d'este líquit. Els sistemes d'òrguens interns consistixen en una complexa cordonera nerviosa (ganglis conectats al voltant de l'esòfec) i un sistema digestiu ben desenrollat en càpsula bucal (a on es troben els ya mencionats ganchos, dents, plaques o papiles), esòfec, intestí i ano. No tenen sistema circulatori, de manera que per a moure el líquit intern deuen moure el cos per a fer pressió hidrostàtica. Les diferents espècies varien de tamany, des d'uns quants milímetros (com el Strongyloides stercoralis) fins a més d'un metro de llongitut (Dracunculus medinensis, per eixemple), i inclús més.

Fisiologia

Ascaris lumbricoides.
Ancylostoma caninum, ancorat en la mucosa intestinal.
Toxocara canis.
Dracunculus medinensis sent extret a través de la pell.
Lloa lloa (dreta) i Mansonella perstans (esquerra).

La curva del seu creiximent és logarítmica. La seua longevitat és variable, des d'1 més fins a més de 10 anys. Algunes espècies presenten mecanismes de resistència a condicions adverses. Recorren a un tipo d'inhibició larvaria coneguda com hipobiosis. l'anhidrobiosis, per eixemple, en Ditylenchus dipsaci (nematodo de l'all i dels tallos), li permet sobreviure durant anys en una condició de sequetat.

Els nematodos carixen d'òrguens respiratoris diferenciats. Els adults que viuen com a paràsits intestinals són principalment anaerobio, en ells falta el cicle de Krebs i el sistema de citocromos, pero tots poden utilisar l'oxigen si està disponible. Alguns nematodos de vida lliure i els estats lliures d'alguns paràsits, són aerobios obligats, i, per lo tant, posseïxen cicle de Krebs i citocromos,cita requerida no posseïxen sistema respiratori ben desenrollat.

Reproducció i òrguens sexuals

La reproducció és variable. Es reproduïxen tant per embriogénesis (quan són menors o en estat de larva es dividixen en varis organismes) que és un tipo de reproducció per fragmentació, o partenogénesis (quan naix un zigot sense l'intervenció de l'espermatozoide) com per reproducció sexual. Els sexes estan casi sempre separats; en general els mascles són més chicotets que les femelles. Els òrguens reproductors són en proporció molt grans i complexos. En el mascle estan formats per testículs, gots deferentes, vesícula seminal i conducte eyaculatorio. Presenten unes espículas com a òrguens copulatorios, a voltes en una bursa o bossa que li ajuda en la copulació ademés d'òrguens accessoris com el gubernáculo. Els òrguens reproductors de la femella consten d'ovaris, oviducte, receptàcul seminal, úter i vagina. La còpula aixina com la fecundació és interna. La femella pot produir des de varis centenars fins a millons d'ous. Per lo general, la fecunditat és proporcional a la complexitat del cicle de vida del paràsit.[15]

Existixen alguns pocs Nematodos terrestres que són hermafrodites o partenogenéticos. Hi ha casos en que es desconeixen els mascles encara que podria haver, pero molt pocs. Les espècies hermafrodites són protándricas, és dir els òrguens masculins i els espermatozoides es desenrollen abans que els òrguens femenins i els òvuls. Hi ha espècies hermafrodites androdioecia en a on solament existixen molt pocs mascles i hermafroditas. En elles existix un ovotestículo i en general es autofecundan. Un eixemple clar són algunes espècies de la família Rhabditidae (orde: Rhabditida).[16] Els espermatozoides es desenrollen primer i són almagasenats en les vesícules seminals. L'autofecundaació ocorre despuix de la formació i maduració dels òvuls. Periòdicament sorgix un chicotet número de mascles que fecundan cruzadament als hermafroditas.[15]

Cicle biològic

En els nematodos es poden trobar dos tipos de cicle de vida:

  • Cicle directe: Quan les formes preparasitarias es troben lliures en l'ambient, el seu desenroll és dins del ou o en eixir d'ell.
  • Cicle indirecte: Quan les larves infectivas es desenrollen fins a l'etapa infectiva en l'interior del hoste intermediari; en l'intermediació d'atres hostes sent en ocasions ell mateixa.

Sistema digestiu

La boca en els seus llavis i el posterior tubo bucal revestit de cutícula (estomodeo) són molt variables i depenen de l'alimentació que tinga cada espècie. Poden posseir dents, estilets, plaques mandibulars, etc. La faringe, situada per darrere del tubo bucal, és tubular, en l'espai interior en forma de triàngul i molt estret

La faringe es manté tancada per l'elevada pressió del líquit seudocelomático del seu entorn. Per a obrir-la i permetre el pas de l'aliment actuen els músculs de la faringe, disposts radialment a ella, generant ones de contracció que permeten la seua obertura en tota la seua llongitut. En relaixar-se, la faringe torna a tancar-se. Algunes espècies, ademés dels músculs radials, també contenen esfínters faríngeus, molt variables en número i disposició segons els hàbits alimenticis.


Despuix de la faringe es troba l'intestí, comunicats per un esfínter faringointestinal. També existix un esfínter entre l'intestí i el recte (intestinorectal) que desemboca en un ano, simple en les femelles i en cloaca en els mascles. L'aliment passa per l'intestí per mig de l'espente dels que apleguen per la faringe. El recte està recobert de cutícula, per lo que forma un proctodeo.

Alimentació

Les diferents espècies de nematodos han evolucionat en diverses adaptacions alimentícies. En el cas de les espècies zooparásitas (paràsits d'animals) tenim:

  • Aspiració: per eixemple, en l'ingestió de sanc per Ancylostoma spp.
  • Absorció de teixits destruïts: com en el cas dels cucs incrustats de l'espècie Trichuris trichiura.
  • Absorció de contingut intestinal: clàssic de Ascaris spp.
  • Absorció de nutrients de líquits corporals: tècnica de les filarias.

Les espècies fitoparásitas (paràsites de plantes) posseïxen un orgue denominat “estilet” en la qual puncionan i s'alimenten freqüentment del teixit de la raïl, particularment dels gots conductors, encara que alguns poden alimentar-se d'atres teixits de la planta.

Els nematodos depredadors d'atres nematodos posseïxen una boca o cavitat denominada “estoma”, que li permet agarrar fermament al seu assut i succionar-li el líquit intern.

Referències

  1. ↑ «nematodo | Diccionari de la llengua espanyola» (en és). «Diccionari de la llengua espanyola» - Edició del Tricentenario. Consultat el 2021-11-20.
  2. ↑ Sobre l'accentuació: ¿nemátodo o nematodo? (Consultat dimarts, 6 de setembre del 2022.)
  3. ↑ Brusca, R. C. & Brusca, G. J., 2005. Invertebrats, 2ª edició. McGraw-Hill-Interamericana, Madrit (etc.), XXVI+1005 pp. ISBN 0-87893-097-3.
  4. ↑ Chapman, A. D., 2009. Numbers of Living Species in Austràlia and the World, 2nd edition. Australian Biodiversity Information Services ISBN (online) 9780642568618
  5. ↑ Danovaro R, Gambi C, Dell'Anno A, Corinaldesi C, Fraschetti S, Vanreusel A, Vincx M, Gooday AJ«Exponential decline of deep-siga ecosystem functioning linked to benthic biodiversity loss».18(1)
    1–8.doi:10.1016/j.cub.2007.11.056.
  6. ↑ Platt, H.M. (1994). «Foreword», The phylogenetic systematics of freeliving nematodes, Londres: The Ray Society. ISBN 0-903874-22-9.
  7. ↑ Cobb, Nathan (1914). «Nematodes and their relationships», United States Department of Agriculture (ed.). Yearbook United States Department of Agriculture, pp. 457–490. Cita en p. 472.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Chitwood BG(1957).«The English word "Nema" revised».Systematic Biology.4(45)doi:10.2307/sysbio/6.4.184.
  9. ↑ Siddiqi MR (2000). Tylenchida: parasites of plants and insects (en en), Wallingford, Oxon, UK: CABI Pub. ISBN 978-0-85199-202-0.
  10. ↑ Schmidt-Rhaesa A (2014). Handbook of Zoology (founded by W. Kükenthal) (en en), Berlin, Boston: de Gruyter.
  11. ↑ Cobb NA(1919).«The orders and classes of nemas.».Contrib. Sci. Nematol..8
    213–216.
  12. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«Phylum Nemata» (en en). Plant and insect parasitic nematodes. Archivat des d'el original, el 2018-04-30. Consultat el 2018-04-29.
  13. ↑ «Nematoda» (en en). ITIS. Consultat el 27 de juny de 2021.
  14. ↑ (2005).«Parasite diversity with specific reference to nematodes».Journal of parasitic diseases.29(2)
    82-83.ISSN 0971-7196.Consultat el 17 de setembre de 2015.
  15. ↑ 15,0 15,1 E., Ruppert, Edward; D., Barnes, Robert (2004). Invertebrate zoology: a functional evolutionary approach, 7th ed edició, Thomson-Brooks/Cole. OCLC 53021401. ISBN 0030259827.
  16. ↑ «Two androdioecious and one dioecious new species of pristionchus (nematoda: diplogastridae): new reference points for the evolution of reproductive mode».Journal of Nematology.45(3)
    172–194.ISSN 0022-300X.Consultat el 28 d'octubre de 2018.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Nematoda&oldid=948727»