Anar al contingut

Orión (constelació)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Orión (constelació)

Orión o Orion en llatí, és una constelació prominent, potser la més coneguda del cel. Les seues estreles lluentes i visibles des d'abdós hemisferis, fan que esta constelació siga reconeguda mundialment. La constelació és visible a lo llarc de tota la nit durant el hivern en l'hemisferi nort, estiu en hemisferi sur; és aixina mateix visible poques hores abans de l'amanecer des de finals del més d'agost fins a mediats de novembre i pot vore's en el cel nocturn fins a mediats d'abril. Orión es troba prop de la constelació del riu Eridanus i recolzat pels seus dos gossos de caça Canis Maior i Canis Minor barallant en la constelació del Tauro. Du el seu nom per Orión, el jagant caçador de la mitologia grega.

Característiques destacables

Erro al crear miniatura:
Constelació de Orión

Rígel (β Orionis), l'estrela més lluenta de la constelació, és un sistema estelar cuádruple la component principal del qual, Rígel A, és una supergigante blanc-azulada de tipo espectral B8Ia[1] distant 848 anys llum.[2] En una massa de 21 masses solars,[3] té una lluminositat bolométrica 120 000 voltes superior a la del Sol.[4][2]

A una separació visual de 9,5 segons d'arc, es pot observar una atra component del sistema, la separació proyectada del qual respecte a Rigel A és de més de 2200 ua i, encara que des del seu descobriment no hi ha hagut senyals de moviment orbital, abdós estreles compartixen un moviment propi similar; este parell tindria un periodo orbital estimat de 24 000 anys.[5] Esta última component és també una binaria —les components de la qual reben el nom de Rígel B i C— en un periodo de 63 anys pero, a la seua volta, Rígel B és una binaria espectroscópica en un periodo orbital de sol 9,86 dies.[6]

Betelgeuse (α Orionis) és el segon astre més lluent, una supergigante roja de gran tamany en un diàmetro aproximadament 1000 voltes més gran que el del Sol.[7] És una variable semirregular que en 2020 va experimentar una disminució de lluentor associada a una disminució en el seu tamany.[8]

La següent estrela sobre lluentor és Bellatrix (γ Orionis), abans catalogada com jaganta i ara considerada una calenta estrela de la seqüència principal de tipo B2V[9] que fusiona hidrogen en el seu núcleu. En una temperatura efectiva de 21 800 K,[10] es troba a una distància de 250 anys llum.

Alnilam (ε Orionis), Alnitak (ζ Orionis) i Mintaka (δ Orionis) formen l'asterisme conegut com el cinturó de Orión, en la part central de la constelació. Les tres són estreles distants (entre 700 i 1350 anys llum), calentes i lluminoses. Alnilam —la més alluntada de les tres— és una supergigante de tipo B0Iab la lluminositat del qual pot estar compresa entre 275 000 i 537 000 voltes la del Sol.[11][12] Alnitak és un sistema triple l'estrela principal del qual, una supergigante blava de tipo O9Ib i 29 500 K de temperatura, té com a acompanyant a una estrela de tipo B0III o B0.5V; a la seua volta, l'estrela O és una binaria espectroscópica en un periodo orbital de 2687 dies.[13]

Mintaka és un sistema múltiple compost per dos binàries i l'estrela del qual més lluent és una jaganta lluminosa blava de tipo O9.5II, 190 000 voltes més lluminosa que el Sol, que forma una binaria eclipsante en una estrela B de la seqüència principal.[14]

Constelacions Canis Major i Orion.

En Orión es poden observar moltes atres estreles calentes de tipo B i O, entre atres Hatysa (ι Orionis),[15]—sistema estelar que sembla haver sofrit una trobada propenca en una atra estrela en el passat—,[16] Saiph (κ Orionis), Meissa (λ Orionis),[15] π4 Orionis, π5 Orionis, σ Orionis —sistema estelar séxtuple—,[17] τ Orionis, φ1 Orionis i ω Orionis. La temperatura efectiva de Hatysa, de tipo O9III, alcança els 32 000 K i és 500 000 més lluminosa que el Sol, mentres que Saiph, supergigante de tipo B0I, és 57 000 voltes més lluminosa que est. τ Orionis i φ1 Orionis són binàries espectroscópicas en a on la component principal és de tipo espectral B; la primera té una òrbita notablement excèntrica (ε = 0,83) en un periodo de 90,3 dies,[18] mentres que el periodo de la segona és significativament major, 3068,03 dies.[6]


μ Orionis és un sistema cuádruple compost també per dos binàries. La primera d'elles consta d'una estrela en llínees metàliques de tipo A5V i d'una nana groga de tipo G5V, mentres que la segona consta de dos estreles de tipo F5V. Els seus periodos orbitales són 4,447 i 4,784 dies respectivament; a la seua volta, les dos binàries completen una òrbita al voltant del centre de masses comuna cada 18,65 anys.[19] Plantilla:CSS image crop π3 Orionis, coneguda com Tabit,[15] és una nana blanc-groga de tipo F6V a sol 26,3 anys llum del sistema solar. En una lluminositat 2,7 voltes major que la lluminositat solar, té una temperatura de 6420 K, uns 600 K superior a la del Sol. χ1 Orionis és també una nana groga, pero de tipo G0V, uns 160 K més calenta que el Sol i la lluminositat del qual és un 8 % superior a la solar; té una companyera estelar de 0,15 masses solars que completa una òrbita al voltant d'ella cada 14,1 anys.[20] Un atre anàlec solar és HD 38858, de tipo espectral G2V i 5730 K de temperatura, rodejat per un disc de pols o enrunes.

Curva de llum en l'espectre visible d'O Orionis (senyes d'AAVSO)

G 99-49, l'estrela de la constelació més pròxima a la Terra a 17,2 anys llum, és una tènue nana roja de tipo espectral M3.5V;[21] alguna cosa més alluntada —a 18,6 anys llum—, Gliese 205 és una atra nana roja de tipo M1.5V.[22] En una atra estrela semblant —Gliese 179— s'ha descobert un planeta extrasolar que té una massa equivalent a un 95 % de la de Júpiter.[23]

Per una atra part, Gliese 223.2 és una nana blanca «frigga» distant 21,0 anys llum, puix la seua temperatura s'estima en el ranc 4822 - 4898 K.[24] Alguna cosa més calent és la també nana blanca V1201 Orionis, la temperatura de la qual alcança els 5790 K.

Entre les variables de la constelació es troba ο1 Orionis, freda estrela MS —mostra característiques tant del tipo espectral M com del tipo S— que té una temperatura de sol 3450 K; ademés és una variable semirregular en tres periodos identificats. O Orionis és una atra de les variables més destacades de Orión. És una variable Mira la lluentor màxima de la qual alcança magnitut +4,8. La mida de la seua diàmetro angular en banda K correspon a un radi 470 voltes més gran que el del Sol; aixina mateix, existix evidència de que la seua atmòsfera pot ser asimètrica. Una atra variable Mira és S Orionis: al voltant de l'estrela pròpiament dita existix una capa d'emissió màser i una envoltura de pols constituïda sobretot per grans d'òxit d'alumini.[25] W Orionis és una estrela de carbono —una de les poques observables a simple vista— de tipo espectral CV5. El seu temperatura efectiva és de sol 2625 K, extremadament baixa. Una atra variable de la constelació, UX Orionis, és una estrela Herbig Ae/Be arquetip d'una subclasse de variables que du el seu nom i que mostren una variabilitat fotopolarimétrica en caigudes de lluentor esporàdiques profundes de fins a 2 i 3 magnituts. Igualment, les variables FU Orionis deuen el seu nom a l'estrela homònima en esta constelació; estes variables són estreles presecuencia principal que mostren canvis extrems en magnitut i tipo espectral. V1647 Orionis, també en esta constelació, exhibix algunes de les característiques associades a estes variables.

En esta constelació es localisa J0524-0336, una jaganta pobra en metals pero excepcionalment enriquida en liti (A(Li) = 6,15). Ya que este element es destruïx en suma facilitat en l'interior de les estreles, el seu valor extrem pot deure's a una fusió prèvia en una estrela binaria que desencadenara la producció del liti adicional, o a possibles mecanismes de mescla que impulsen el cridat procés de Cameron–Fowler per a la creació d'este element.[26]

θ1 Orionis C resolta com a estrela binaria (requadro dret)

Entre els objectes de cel profunt es troba el cúmul del Trapezi, cúmul obert descobert per Galileo Galilei. La seua estrela més prominent és θ1 Orionis C, binaria la component principal del qual té tipo espectral O7Vp.[27] NGC 2169 és un atre cúmul obert en Orión, distant uns 3400 anys llum i l'edat estimada de la qual és de 8 millons d'anys.

Image de M78 obtinguda des del Observatori de la Cadira

Un atre objecte a destacar és la nebulosa de Orión (M42), nebulosa difusa que es localisa al sur de la constelació. Està situada a uns 1350 anys llum de la Terra i posseïx un diàmetro aproximat de 24 anys llum. Els texts més antics la denominaven Ensis, paraula llatina que significa «espasa», nom que també rep l'estrela η Orionis, que des de la Terra s'observa molt pròxima a la nebulosa.[28] M43 és una regió H II que forma part de la nebulosa de Orión; cridada també nebulosa de De Mairan, deu este nom al seu descobridor, l'astrònom francés Jean-Jacques d'Ortous de Mairan. En el seu centre es troba NU Orionis, estrela de tipo O9V expulsada del Cúmul de la Nebulosa de Orión fa entre 100 000 - 200 000 anys. M78 és una nebulosa de reflexió, observada per primera volta per Pierre Méchain en 1780,[29] distant 1600 anys llum i que conté unes 45 variables T Tauri i 17 objectes Herbig-Haro. Forma part del cridat complex molecular del núvol de Orión, regió de formació estelar les estreles de la qual tenen una edat de fins a 12 millons d'anys.

Una atra nebulosa de Orión és la coneguda com Cap de Cavall (Barnard 33), un núvol de gas frigga i obscura situada a aproximadament 1400 anys llum de la Terra. També forma part del complex molecular del núvol de Orión. Esta nebulosa obscura és visible per contrast, ya que apareix per davant de la nebulosa d'emissió IC 434.

Estreles principals

Rigel en IC 2118
Image de Betelgeuse captada per ALMA
Cinturó de Orión en les lluentes Alnitak, Alnilam i Mintaka (d'esquerra a dreta)
Curva de llum de VV Orionis traçada a partir de senyes de TESS

Referències

  1. ↑ Name Rigel - Emission-line Star (SIMBAD)
  2. ↑ 2,0 2,1 “Combined spectroscopy and intensity interferometry to determine the distances of the blue supergiants P Cygni and Rigel” (2022). Monthly Notices of the Royal Astronomical Society 515 (1): 1–12. doi:10.1093/mnras/stac1617. Bibcode: 2022MNRAS.515....1D.
  3. ↑ “An observational evaluation of magnetic confinement in the winds of BA supergiants” (2014). Monthly Notices of the Royal Astronomical Society 438 (2): 1114. doi:10.1093/mnras/stt2260. Bibcode: 2014MNRAS.438.1114S.
  4. ↑ “Asteroseismology of the nearby SN-II Progenitor: Rigel. Part I. The MOST High-precisió Photometry and Radial Velocity Monitoring” . The Astrophysical Journal 747 (1): 108–115. doi:10.1088/0004-637X/747/2/108. Bibcode: 2012ApJ...747..108M.
  5. ↑ “MSC – a catalogue of physical multiple stars” (1997). Astronomy and Astrophysics Supplement Séries 124: 75–84. doi:10.1051/aas:1997181. Bibcode: 1997A&AS..124...75T.
  6. ↑ 6,0 6,1 “SB9: The ninth catalogue of spectroscopic binary orbits” (2004). Astronomy and Astrophysics 424 (2): 727–732. doi:10.1051/0004-6361:20041213. Bibcode: 2004A&A...424..727P.
  7. ↑ “Atmosphere of Betelgeuse before and during the Great Dimming event revealed by tomography” . Astronomy and Astrophysics 2104: arXiv:2104.08105. doi:10.1051/0004-6361/202039801. Bibcode: 2021A&A...650L..17K.
  8. ↑ ATel # Betelgeuse Updates – 1 february 2020; 23:20 UT, The Astronomer's Telegram.
  9. ↑ Bellatrix (SIMBAD)
  10. ↑ “Improving the surface brightness-color relation for early-type stars using optical interferometry⋆” (2014). Astronomy and Astrophysics 570: A104. doi:10.1051/0004-6361/201423772. Bibcode: 2014A&A...570A.104C.
  11. ↑ «Physical parameters and wind properties of galactic early B supergiants».Astronomy and Astrophysics.446(1)
    279–293.doi:10.1051/0004-6361:20053685.
  12. ↑ Searle, S. C.«Quantitative studies of the optical and UV spectra of Galactic early B supergiants. I. Fonamental parameters».Astronomy and Astrophysics.481(3)
    777–97.doi:10.1051/0004-6361:20077125.
  13. ↑ «Dynamical mass of the O-type supergiant in ζ Orionis A».Astronomy and Astrophysics.554
    A52.doi:10.1051/0004-6361/201321434.
  14. ↑ (2015).«A Coordinated X-Ray and Optical Campaign of the Nearest Massive Eclipsing Binary, δ Orionis Aa. IV. A Multiwavelength, Senar-LTE Spectroscopic Analysis».The Astrophysical Journal.809(2)
    135.doi:10.1088/0004-637X/809/2/135.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 «IAU-Catalog of Star Names (CSN)». Consultat el 9 de febrer de 2026.
  16. ↑ “Characterizing the Stellar Population of NGC 1980” (2017). The Astronomical Journal 154 (1): 29. doi:10.3847/1538-3881/aa74df. Bibcode: 2017AJ....154...29K.
  17. ↑ «sigma Orionis, molt més que una estrela». Institut d'Astrofísica de Canàries. IAC. Consultat el 30 de maig de 2020.
  18. ↑ «τ Ori and τ Lib: Two New Massive Heartbeat Binaries».3rd BRITE Science Conference.8
    115–117.
  19. ↑ “Masses, Luminosities, and Orbital Coplanarities of the μ Orionis Quadruple-Star System from Phases Differential Astrometry” (2008). The Astronomical Journal 135 (3): 766–776. doi:10.1088/0004-6256/135/3/766. Bibcode: 2008AJ....135..766M.
  20. ↑ “Direct detection of the companion of chi 1 Orionis” (2002). Astronomy and Astrophysics 394. doi:10.1051/0004-6361:20021377. Bibcode: 2002A&A...394L..43K.
  21. ↑ G 99-49 (SIMBAD)
  22. ↑ Gliese 205 (SIMBAD)
  23. ↑ “The Masses of a Sample of Radial-Velocity Exoplanets with Astrometric Measurements” . Research in Astronomy and Astrophysics 23 (5): 32 pp.. doi:10.1088/1674-4527/accb7i. Bibcode: 2023RAA....23i5022X.
  24. ↑ (2019).«A Gaia Data Release 2 catalogue of white dwarfs and a comparison with SDSS».Monthly Notices of the Royal Astronomical Society.482(4)
    4570-4591.Consultat el 13 d'abril de 2024.
  25. ↑ «Structure of the pulsating ret giant S Ori (artist's impressió)». ESO. Consultat el 2024-06-08.
  26. ↑ (2024).«Discovery of a Metal-poor Ret Giant Star with the Highest Ultralithium Enhancement».The Astrophysical Journal.973(2)
    18 pp..Consultat el 8 de febrer de 2026.
  27. ↑ tet01 Ori C -- Double or multiple star (SIMBAD)
  28. ↑ Richard Hinchley Allen (1889). Star Names: Their Lore and Meaning, Dover Publications.
  29. ↑ Messier 78 (SEDS.org)
  30. ↑ Gall, Joaquín; Anfossi, Agustín: Cosmografía, 7ª Edició, Editorial Progrés, Mèxic, 1980, pàgina 275.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Orión_(constelació)&oldid=1226685»