Anar al contingut

Superjaganta roja

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Superjaganta roja
Representació d'una superjaganta roja.

En astronomia, es denominen superjagantas roges (ret supergiants en anglés) a estrelas superjagantas (de classe de lluminositat I) de tipo espectral K o M. Són les estreles més grans (en térmens de volum) que es troben en l'univers, encara que no són les més massives i, com el seu nom ho indica, són de color rojós i llaugerament obscur.

Evolució i característiques

Les estreles en més d'unes 10 masses solars, despuix de consumir la seua hidrogen en el núcleu durant l'etapa de seqüència principal, es transformen en superjagantes roges durant la seua etapa de fusió d'heli. Estes estreles no són les més calentes, sino que, relativament, estan entre les més fredes. A diferència de les jagantes blaves, que les seues temperatures superficials varien entre 28.000 i 50.000 K, les d'estos astres normalment oscilen entre 3000 i 4000 K. Aixina mateix, pel que fa al seu tamany, són les estreles més grans, pero les seues densitats són molt baixes, menors que les de les jagantes blaves, que són més chicotetes pero més calentes en la seua superfície. De la mateixa manera, les seues temperatures internes, en la zona nuclear, alcancen per lo manco els 600 millons de K en comparació a les poques decenes de millons de K presents en el cor d'una estrela jaganta roja. Açò es deu a que mentres les primeres fusionen carbono o elements més pesats en la combustió estelar, les jagantes roges fusionen solament hidrogen. (Vore nucleosíntesis estelar).

La baixa temperatura efectiva d'estes estreles comparada en la de les superjagantes blaves, com es va expressar anteriorment, es deu a que la densitat, és dir, la cantitat de massa en relació en el volum que ocupen dits cossos celests, és molt baixa, per lo que es pot dir també, que la densitat de les superjagantes roges és molt menor que la de les jagantes blaves; el diàmetro d'estos astres és en conseqüència molt gran, de centenars de voltes el del Sol o inclús molt major. Les majors superjagantes roges conegudes en la Galàxia són UY Scuti, NML Cygni, VY Canis Majoris, VV Cephei, KW Sagittarii, V354 Cephei i KY Cygni, totes elles en ràdio unes 1.500 voltes major que el radi solar, o unes 7 ua, i algunes catalogades inclús com hipergigantes roges. Si estigueren situades en el centre del sistema solar, la seua superfície se situaria entre les òrbites de Júpiter i Saturn, o inclús sobrepassaria la d'este últim planeta. És de destacar que, d'acort als models teòrics, el tamany màxim que poden alcançar estos astres varia segons la metalicitat de l'estrela i en nostra galàxia és precisament eixe;[1] per damunt es tornen inestables i sofrixen erupció, canviant el seu tipo espectral en a penes mesos.

D'acort en estudis de Martin Schwarzschild publicats en 1975, la zona exterior d'estes estreles és convectiva com succeïx en el Sol; no obstant, mentres que en la nostra estrela existixen varis millons de grànuls solars en una superjaganta roja típica cóm Betelgeuse s'estima que existixen a penes un grapat d'ells, en diàmetros de 180 millons de quilómetros o més i profunditats de 60 millons de quilómetros, els quals per la molt baixa densitat d'estos astres i al seu també baixa temperatura superficial són prou ineficientes, de modo que al vore en un determinat moment mentres la superjaganta roja trencada solament un grup d'ells es poden explicar que moltes d'estes estreles siguen [estrela variable|estreles variables].[2]

Observacions de superjagantes roges cóm Betelgeuse en particular, Antares, o Ras Algethi semblen confirmar este model.[3]

Actualment es coneixen vàries estreles d'este tipo, sent les més lluentes Betelgeuse (α Orionis) i Antares (α Scorpii). Es pensa que Betelgeuse està en l'etapa final de la seua evolució estelar i en funció de la seua massa podria convertir-se en una supernova. Atres superjagantes roges, com Mu Cephei, estan a tal distància de la Terra que la seua magnitut aparent és significativament menor, si be són molt més lluminoses que estes. Les superjagantes roges provenen de l'evolució de jagantes blaves i, depenent de la massa de l'estrela progenitora, poden explotar directament com una supernova o fer-ho passant despuix d'una forta pèrdua de massa de nou com una jaganta blava (fase coneguda com de Variable lluminosa blava) o inclús com una estrela de Wolf-Rayet, donant lloc a una estrela de neutrons o a un forat negre.

Segons la primera llei de la termodinàmica, l'energia (indiferentement de cual tipo siga la que estigam estudiant) en un sistema tancat, sempre es conserva i es distribuirà uniformement dins del sistema a estudiar. Dins de dit sistema, la superfície i l'intensitat d'energia, es comportaran de forma inversament proporcional. Análogamente a esta llei, mentres el tamany de l'estrela siga menor, l'intensitat d'energia calòrica, procedent de la fusió d'àtoms de hidrogen, serà major i si el tamany és major, la seua intensitat serà menor.

Vore també

Referències