Nomenclatura química dels composts inorgànics

Vore també: nomenclatura química dels composts orgànics

La nomenclatura química de composts inorgànics és un conjunt de sistemes de nomenclatura utilisables a l'hora de nomenar composts inorgànics. l'Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC) ha recomanat una série de regles aplicables a la nomenclatura química dels composts inorgànics, conegudes comunament com El llibre roig. Qualsevol compost deuria tindre un nom del que puga extraure's una fòrmula química sense ambigüitat per a la seua forma química del desenroll. En espanyol, pot consultar-se el "Resumixen de les normes IUPAC 2005 de nomenclatura de química inorgànica per al seu us en ensenyança secundària i recomanacions didàctiques" de la RSEQ (Real Societat Espanyola de Química).

També existix una nomenclatura IUPAC per a la química orgànica. Els composts orgànics són els que contenen carbono, comunament enllaçats en hidrogen, oxigen, nitrogen, sofre, bor, fòsfor i alguns halógenos. El restant dels composts es classifiquen com a composts inorgànics, i els més comuns són els minerals. Estos es nomenen segons les regles establides per l'IUPAC.^{cita requerida}

Els composts inorgànics es classifiquen segons la funció química que continguen i pel número d'elements químics que els formen, en regles de nomenclatura particulars per a cada grup. Una funció química és la tendència d'una substància a reaccionar de manera semblant en presència d'una atra. Per eixemple, els composts àcit tenen propietats químiques característiques de la funció química, degut a que tots ells tenen l'ion hidrogen i a que dona H⁺, i les bases tenen propietats característiques d'este grup pel ion OH^-1 present en estes molècules, que rep electrons. Les principals funcions químiques són: òxits, bases, àcit i sales.

Nomenclatures de composts inorgànics

S'accepten tres tipos de nomenclatures per a nomenar composts químics inorgànics: nomenclatura de substitució, nomenclatura d'adició i nomenclatura d'hidrogen.

Nomenclatura sistemàtica, en prefixos / atomicidad

També cridada nomenclatura per atomicidad, estequiomètrica o de l'IUPAC, consistix en nomenar a les substàncies usant prefixos numèrics grecs que indiquen l'atomicidad de cada u dels elements presents en cada molècula. La atomicidad indica el número d'àtoms d'un mateix element en una molècula, com per eixemple l'aigua en fòrmula H₂O, que significa que hi ha un àtom d'oxigen i dos àtoms d'hidrogen presents en cada molècula d'este compost; de manera més pràctica, la atomicidad en una fòrmula química també es referix a la proporció de cada element en una cantitat determinada de substància. En este artícul sobre nomenclatura química, és més convenient considerar a la atomicidad com el número d'àtoms d'un element en una sola molècula.

La manera precisa de nomenar estos composts és: prefixe-nom genèric + prefix-nomene específic

(Vore, en #Atres regles i conceptes generals, el nom genèric i el nom específic.)

Els prefixos són paraules que anteponen al prefix el nom del compost i representen el número d'àtoms que hi ha en la molècula del element. Existixen diferents prefixos que provenen del grec, i a continuació es presenta el número d'àtoms al que fa referència el prefix.

(Generalment solament s'utilisa fins al prefix hepta-. Els següents són molt manco freqüents o comuns.)

Prefixos grecs	Número d'àtoms
mona-	1
vaig donar-	2
tri-	3
tetra-	4
penta-	5
hexa-	6
hepta-	7
octa-	8
nona-	9
deca-	10

El prefix mona- sol eludir-se, llevat que hi haja possibilitat de confusió.

Per eixemple, CrBr₃: tribromuro de cromo; CO: monòxit de carbono

En casos en els que en lloc d'àtoms es tracte de grups d'àtoms com a composts tals com a sales dobles i triples, oxisales i similars, es poden amprar els prefixos bis-, tris-, tetraquis, pentaquis, hexaquis, etcétera.

Per eixemple, la fluorapatita Ca₅F (PO₄)₃ : fluorur tris(fosfat) de calcio, ya que, si s'usara el terme trifosfato s'estaria parlant de l'anión trifosfato [P₃O₁₀]^5-, en el cas del qual seria:

Ca₅F (P₃O₁₀)₃

Nomenclatura estoc en números romans

Este sistema de nomenclatura es basa en nomenar als metals en estat d'oxidació, el qual no s'escriu.

La valència (o, millor dit, l'estat d'oxidació) indica el número d'electrons que un àtom posa en joc en un enllaç químic; un número positiu quan tendix a cedir els electrons, i un número negatiu quan tendix a guanyar electrons. En general, segons este sistema de nomenclatura, els composts es nomenen com seguix: nom genèric + "de" + nom de l'element específic + l'estat d'oxidació entre paréntesis, en números romans, sense deixar espai entre el nom de l'element i el paréntesis.^{cita requerida}

A menos que s'haja simplificat la fòrmula, pot vore's en el subíndex de l'atre element (en composts binaris i ternarios). Els números de valència es coloquen com a subíndex de l'àtom (element) en una fòrmula molecular.^{cita requerida}

Alternança de valència

Eixemple: Fe₂S₃, Fe₂⁺³S₃^-2, sulfur de ferro(III)

Eixemple: SO₃, S⁺⁶O₃^-2, òxit de sofre(VI)

Nomenclatura tradicional

En este sistema de nomenclatura s'indica la valència de l'element de nom específic en una série de prefixos i sufixos. De manera general les regles són:

• Quan l'element solament té una valència, simplement es coloca el nom de l'element precedit de la sílaba “de” o be es termina el nom de l'element en el sufix –ico.

K₂O, òxit de potassi o òxit potásico

• Quan té dos valència diferents s'usen els sufixos -gose i -ico.

… -orso quan l'element usa la valència menor: LLEIG, Fe⁺²O^-2, ferro en la valència 2, (estat d'oxidació +2), òxit ferroso

… -ico quan l'element usa la valència major: Fe₂O₃, Fe₂⁺³O₃^-2, ferro en valència 3, (estat d'oxidació +3), òxit fèrric

• Quan té tres distintes valència s'usen els prefixos i sufixos.

changlot- … -gose (per a la menor valència): P₂O, P₂⁺¹O^-2, fòsfor en la valència 1, (estat d'oxidació +1), òxit hipofosforoso

… -orso (per a la valència intermija): P₂O₃, P₂⁺³O₃^-2, fòsfor en valència 3, (estat d'oxidació +3), òxit fosforoso

… -ico (per a la major valència): P₂O₅, P₂⁺⁵O₅^-2, fòsfor en valència 5, (estat d'oxidació +5), òxit fosfórico

• Quan té quatre valència diferents s'usen els prefixos i sufixos

changlot- … -gose (per a la valència més menuda)

… -orso (per a la valència menuda)

… -ico (per a la valència gran)

per- … -ico (per a la valència més gran)

• Quan té cinc valència diferents s'usen els prefixos i sufixos:

changlot- … -gose (per a la valència més menuda)

… -orso (per a la valència mija-menor)

… -ico (per a la mija)

per- … -ico (per a la valència mija-major)

hiper- … -ico (per a la valència major)

Hui esta nomenclatura està en desús. No obstant encara s'usa molt en el comerç i l'indústria.

Atres regles i conceptes generals

Els composts (binaris i ternarios) en la seua nomenclatura estan composts per dos noms: el genèric i l'específic. El nom genèric o general és el que indica a quin grup de composts pertany la molècula o la seua funció química, per eixemple si és un òxit metàlic/bàsic, un òxit no metàlic/àcit, un peròxit, un hidrur, un hidrácido, un oxácido, una sal haloidea, etc. I el nom específic és el que diferencia a les molècules dins d'un mateix grup de composts. Per lo general en els tres sistemes de nomenclatura s'escriu primer el nom genèric seguit de l'específic. Per eixemple: òxit ferroso i òxit fèrric, estos dos composts pertanyen al grup dels òxits i per això el seu nom genèric és òxit i al mateix temps els noms específics ferroso i fèrric fan referència a dos composts diferents FeO i Fe₂ O₃, respectivament.

En general, en una fòrmula molecular d'un compost es coloca a l'esquerra l'element en estat d'oxidació positiu (element més electropositivo) i a la dreta el que tinga l'estat d'oxidació negatiu (element més electronegativo). I pel contrari, en nomenclatura es coloca primer el nom genèric, que és el que designa a l'element de la dreta (el més electronegativo), i el nom específic en segon lloc, que és el que designa a l'element de l'esquerra (el més electropositivo).

Per eixemple en l'òxit de sodi, Na₂O, Na⁺¹₂O^-2, el nom genèric òxit fa referència al segon element de la fòrmula que és el “oxigen”, el més electronegativo, i el nom específic “sodi” fa referència al primer element de la fòrmula que és el sodi i el menys electronegativo o més electropositivo.

¿Cóm es treballen els estats d'oxidació per a poder nomenar correctament un compost inorgànic? Es pot treballar en més d'un estat d'oxidació, fins a l'estat d'oxidació +7 en els elements representatius (Nota: recordar que ací estem mostrant l'estat d'oxidació com a superíndex de cada element en la fòrmula del compost). En les mateixes fòrmules moleculars es pot determinar en quin estat d'oxidació actuen els àtoms de la substància encara que en la seua fòrmula no s'observen. Açò es conseguix en el fet que en la fòrmula d'una substància la suma dels estats d'oxidació de tots els àtoms de la substància deu ser igual a zero, lo que significa que la molècula serà neutra, sense càrrega.

En el cas dels ions, és dir quan en la fòrmula s'indique una càrrega positiva o negativa per al conjunt, la suma dels estats d'oxidació de tots els àtoms de la substància deu ser igual a la càrrega de l'ion.

Vore com a eixemple l'image de el "àcit nítric" al final de la secció oxácidos, del costat dret de l'image es troben el ion nitrat i el ion hidrogen en càrregues -1 i +1, respectivament.

Com a eixemple per a treballar en valència: LLEIG, este compost és un òxit i l'oxigen en els òxits actua en un estat d'oxidació -2, aixina que per a que la molècula siga neutra el ferro deu sumar el número d'estats d'oxidació suficients per a que la suma dels estats d'oxidació siga zero. Els estats d'oxidació en els que pot treballar el ferro són +2 i +3, aixina que, en esta molècula el ferro va a utilisar l'estat d'oxidació +2. Com solament hi ha un àtom de ferro i la valència és +2, l'àtom de ferro en eixa molècula té estat d'oxidació +2 i d'igual manera com solament hi ha un àtom d'oxigen i treballa en l'estat d'oxidació -2, la suma de tots els estats d'oxidació de l'oxigen és -2. I ara la suma de tots els estats d'oxidació dels àtoms és igual a zero, puix la molècula és neutra, no té càrrega (+2) + (-2) = 0. La fòrmula en estats d'oxidació per a este compost seria Fe²O^-2.

En un atre eixemple, en el compost Fe₂O₃ es busca també un zero en la suma dels estats d'oxidació de tots els àtoms, per a que la molècula siga neutra, aixina que com hi ha 3 àtoms d'oxigen i est treballa en l'estat d'oxidació -2, la suma dels estats d'oxidació per als oxigen en la molècula “són el número d'àtoms de l'element multiplicat per l'estat d'oxidació en el que est treballa”, que en total seria -6. D'esta manera els àtoms de ferro deuen sumar estats d'oxidació per a que la suma total done zero, puix la molècula és neutra. Com hi ha 2 àtoms de ferro, est va a treballar en l'estat d'oxidació +3 per a fer un total de +6, que sumats en els -6 dels oxigen seria igual a zero, que significa una càrrega zero per a la molècula. Els números d'àtoms i estat d'oxidació en la molècula són:

Número d'àtoms de ferro = (2)

Estats d'oxidació per a cada u dels àtoms de ferro = (+3)

Número d'àtoms d'oxigen = (3)

Estats d'oxidació per a cada u dels àtoms d'oxigen = (-2)

La operatoria completa es voria aixina: [2(+3)] + [3(-2)] = 0. La fòrmula en estats d'oxidació seria Fe₂³O₃^-2. Com ya s'havia explicat anteriorment l'estat d'oxidació indica els electrons que intervenen en un enllaç, i en este últim compost, Fe₂³O₃^-2, cada u dels dos àtoms de ferro està cedint 3 electrons als àtoms d'oxigen i al mateix temps cada u dels tres àtoms d'oxigen està guanyant 2 electrons; dos dels tres àtoms d'oxigen reben 2 electrons dels dos àtoms de ferro, i el tercer d'oxigen rep 2 electrons, 1 electró sobrer de cada u dels dos àtoms de ferro.

Òxits (composts binaris en oxigen)

Els òxits són composts químics inorgànics binaris formats per l'unió de l'oxigen en un atre element diferent. Segons si este element és metal o no metal seran òxits bàsics o òxits àcits. L'oxigen en els òxits sempre té estat d'oxidació -2, llevat excepcions que es veuen més alvance.

Els òxits es poden nomenar en qualsevol dels tres sistemes de nomenclatura; si s'utilisa la nomenclatura sistemàtica estequiomètrica en números romans (antiga d'Estoc), el número romà és igual a la valència de l'element diferent de l'oxigen; si s'utilisa el sistema tradicional els sufixos i prefixos s'assignen d'acort a les valència de cada element i si s'utilisa la nomenclatura sistemàtica en prefixos no es tenen en conte les valència, sino que s'escriuen els prefixos en cada element d'acort als seus atomicidades en la fòrmula molecular. Hi ha excepcions que es veuen més alvance.

Tipos d'òxits

Segons l'estequiometria del compost:

• Òxits binaris, formats per oxigen i un atre element.
• Òxits mixts, formats per dos elements distints i oxigen com són les espinelas.

Atenent al comportament químic hi ha tres tipos d'òxits: òxits bàsics, àcit i òxits anfóteros, encara que no molt comuns en la naturalea.

Òxits bàsics (metàlics)

Són aquells òxits que es produïxen entre l'oxigen i un metal quan l'oxigen actua en un estat d'oxidació -2. El seu fòrmula general és: metal més oxigen. En la nomenclatura estequiomètrica en números romans (antiga d'Estoc) els composts es nomenen en les regles generals anteponent com a nom genèric la paraula òxit seguit pel nom del metal i el seu estat d'oxidació en números romans i sense signe. En la nomenclatura tradicional es nomenen en els sufixos -gose i -ico depenent de la menor o major valència del metal que acompanya a l'oxigen. I en la nomenclatura sistemàtica en prefixos s'utilisen les regles generals en la paraula òxit com a nom genèric i els prefixos corresponents a cada element segons el número d'àtoms d'est en la fòrmula.. En la nomenclatura antiga o tradicional o no, ya en desús, se'ls criden també anhídrit o anhidridos bàsics; ya que en agregar aigua, poden formar hidròxit bàsics. En la nomenclatura tradicional per als òxits que s'enllacen en metals que tenen més de dos estats d'oxidació s'utilisen les següents regles: metals en estats d'oxidació fins al +3 es nomenen en les regles dels òxits i els metals en estats d'oxidació majors o iguals a 4 es nomenen en les regles dels anhídrits. Eixemples: V₂⁺³O₃^-2 es nomena com a òxit vanadoso; V₂⁺⁵ O₅^-2 es nomena com a òxit vanádico.

Metal + Oxigen → Òxit bàsic 4Fe + 3O₂ → 2Fe₂O₃

Compost	Nomenclatura sistemàtica en prefixos	Nomenclatura sistemàtica en números romans	Nomenclatura tradicional
K2O	òxit de dipotasio o monòxit de dipotasio	òxit de potassi	òxit potásico o òxit de potassi
Fe2O3	trióxido de dihierro	òxit de ferro(III)	òxit fèrric
FeO	monòxit de ferro	òxit de ferro(II)	òxit ferroso
SnO2	diòxit d'estany	òxit d'estany(IV)	òxit estánico

Quan el nitrogen, que és un no metal, actua en els estats d'oxidació +4 i +2, en enllaçar-se en l'oxigen, forma òxits bàsics similars als dels metals (vore la secció de anhídrit, penúltim paràgraf).

Per a nomenar als òxits bàsics, es deuen observar els estats d'oxidació, o valència, de cada element. Hi ha tres tipos de nomenclatura: tradicional, sistemàtica en prefixos i sistemàtica en números romans (antiga d'Estoc).

1. Quan un element té un sol número, per eixemple el gali), estat d'oxidació +3, l'òxit Ga₂O₃ es nomena aixina:

• Tradicional: òxit de gali.
• Sistemàtica en prefixos: Es nomena segons la cantitat d'àtoms que tinga cada element en la molècula. En este cas, és trióxido de digalio (ya que la molècula de l'òxit queda Ga₂O₃).
• Sistemàtica en números romans: És igual a la nomenclatura tradicional, pero afegint l'estat d'oxidació en números romans entre paréntesis. Recordem que si l'element solament té un estat d'oxidació, este no s'escriu: òxit de gali.

2. Quan un element té dos número, per eixemple el Plom), +2 i +4, els òxits PbO i PbO₂ es nomenen aixina:

• Tradicional: PbO òxit plumboso (quan l'estat d'oxidació utilisat és el menor), i PbO₂ òxit plúmbico (quan és el major).

Eixemples:

Òxit cuproso: Cu₂ O

Òxit cúprico: CuO

Òxit ferroso: LLEIG

Òxit fèrric: Fe₂O₃

• Sistemàtica en prefixos:

Este tipo de nomenclatura necessita dels següents prefixos:

Prefix	Número d'àtoms
mona-	1
vaig donar-	2
tri-	3
tetra-	4
penta-	5
hexa-	6
hepta-	7
octa-	8
nona-	9
deca-	10

Quan el prefix termina en les lletres a o o, s'eliminen abans de la paraula: Ej.: mono: Mon-òxit. Quedaria de tal manera: Monòxit. Estaria mal escrit; Monoòxit Hepta: Hept-òxit. Quedaria de tal manera: Heptóxido. Estaria mal escrit heptaòxit. Ej.: l'escritura va de dreta a esquerra

• P₂O₃
• trióxido de difósforo

• Numeral d'Estoc: en esta nomenclatura solament es necessita saber el número de valència del metal, per a escriure-ho al final de la fòrmula en números romans entre paréntesis.

Ej.: P₂O₃ òxit de fòsfor(III)

3. Quan un element té més de dos número (pot aplegar a tindre fins a cinc, Ej: El manganeso, 2,3,4,6,7) li'ls denomina de la següent manera.

• Tradicional:

- quan l'element té una sola valència s'afig la terminació -ico, o simplement s'escriu la paraula òxit seguit de la preposició "de" i en seguida el nom de l'element.

- quan l'element té dos valència s'afig la terminació -gose a la més chicoteta i la terminació -ico a la més gran

- quan l'element té tres valència s'afig a la més chicoteta changlot-gose en l'element entremig, a l'intermija se li afig la terminació -gose i a la més gran la terminació -ico

- quan l'element té quatre valència s'afig a la més chicoteta changlot-gose, a la següent -orso, a la següent -ico i per últim a la més gran per-ico

• Atomicidad: és igual que en els casos anteriors. Per eixemple, si la molècula és d'urani i queda formada com O₂O₃, la seua nomenclatura és "Trióxido de diuranio".
• Numeral d'Estoc: Exactament igual que en els casos anteriors, s'escriu l'òxit normalment i se li agrega el número entre paréntesis.

Òxits àcits o anhídrit (no metàlics)

Són aquells formats per la combinació de l'oxigen en un no metal. La seua fòrmula general és no metal + O. En este cas, la nomenclatura tradicional ampra la paraula anhídrit en lloc d'òxit, a excepció d'alguns òxits de nitrogen i fòsfor. La nomenclatura sistemàtica i l'Estoc nomenen als composts en les mateixes regles que en els òxits metàlics. En la nomenclatura tradicional es nomenen en els següents sufixos i prefixos.

# de Valéncia	Prefix	Raïl	Element	Sufix
1	única	.....	element	ico
2	major	.....	element	ico
2	menor	.....	element	gose
3	major	.....	element	ico
3	intermija	.....	element	gose
3	menor	changlot	element	gose
4	màxima	per	element	ico
4	major	.....	element	ico
4	menor	.....	element	gose
4	mínima	changlot	element	gose

No metal + Oxigen → Anhídrit 2S + 3O₂ → 2SO₃

Compost	Nomenc. sistem.	Nomenc. Estoc	Nomenc. tradicional
Cl2O	òxit de dicloro o monòxit de dicloro	òxit de clor(I)	anhídrit hipocloroso
SO3	trióxido de sofre	òxit de sofre(VI)	anhídrit sulfúric
Cl2O7	heptóxido de dicloro	òxit de clor(VII)	anhídrit perclórico

Quan el flúor reacciona en l'oxigen es crea un compost diferent a un òxit àcit ya que l'oxigen deixa de ser l'element més electronegativo, distint a com a passa en tots els òxits a on l'oxigen és l'element més electronegativo. L'únic element més electronegativo que l'oxigen és el flúor en 4.0 mentres l'oxigen té 3.5. Aixina que el compost deixa de cridar-se òxit i es nomena com fluorur d'oxigen per al sistema tradicional, fluorur d'oxigen per al sistema Estoc i difluoruro d'oxigen per al sistemàtic. La fòrmula és O²F₂^-1.

Els òxits de nitrogen, de la mateixa manera que els òxits del sofre, són importants per la seua participació en la pluja àcida. En el terme òxit de nitrogen es fa alusió a qualsevol dels següents:

• Òxit nítric o Òxit de nitrogen(II), de fòrmula NO.
• Diòxit de nitrogen, de fòrmula NO₂.
• Òxit nitroso o Monòxit de dinitrógeno, de fòrmula N₂O.
• Trióxido de dinitrógeno, de fòrmula N₂O₃.
• Tetróxido de dinitrógeno, de fòrmula N₂O₄.
• Pentóxido de dinitrógeno, de fòrmula N₂O₅.

Entre les excepcions a les regles de anhídrit per a la nomenclatura tradicional estan els òxits de nitrogen i òxits de fòsfor. Estos composts es nomenen aixina:

• N₂¹O^-2 Anhídrit hiponitroso
• N²O^-2 Òxit hiponitroso
• N₂³O₃^-2 Anhídrit nitroso
• N₂⁴O₄^-2 Òxit nitroso
• N⁴O₂^-2 Òxit nitroso
• N₂⁵O₅^-2 Anhídrit nítric
• P₂³O₃^-2 Anhídrit fosforoso
• P⁴O₂^-2 Òxit fosforoso
• P₂⁵O₅^-2 Anhídrit fosfórico

Quan els metals, en més de dos números de valència i que treballen en els números de valència iguals o majors a 4, s'enllacen en l'oxigen, formen anhídrit (vore la secció d'òxits bàsics, segon paràgraf).

Òxits dobles

Resulten d'escriure en una sola forma les fòrmules dels òxits terminats en OSO i ICO. Se'ls nomena en la paraula ÓXIDO de yo seguida dels “noms iònics” dels metals.

• LLEIG+Fe₂O₃=Fe₃O₄ òxit ferroso fèrric

• 2SnO+SnO=Sn₃O₃ òxit estañoso estánico

• 2PbO+Pb₂O₃=Pb₃O₄ òxit plumboso plúmbico

• MnO+Mn₂O₃=Mn₃O₄ òxit manganoso mangánico

Peròxit

Els peròxits s'obtenen per reacció d'un òxit en oxigen monoatòmic i es caracterisen per dur el grup peròxit o unió peroxídica (-o-o-). Són composts diatòmics en a on participen el grup peròxit i un metal. La fòrmula general dels peròxit és metal + (O^-1) ₂^-2. En el sistema tradicional s'utilisa el nom peròxit en lloc d'òxit i s'agrega el nom del metal en les regles generals per als òxits en esta nomenclatura. En les nomenclatures Estoc i sistemàtica es nomenen els composts en les mateixes regles generals per als òxits.

No tots els metals formen peròxit i habitualment ho fan els de el grup 1A i 2A de la taula periòdica (alcalinos i alcalinotérreos).

Metal + Grup peròxit → Peròxit 2Li⁺¹ + (O)₂^-2 → Li₂(O)₂

Compost	Nomenc. sistemàtica	Nomenc. Estoc	Nomenc. tradicional
H2O2	peròxit de dihidrógeno	peròxit d'hidrogen	peròxit hidrogénico
CaO2	peròxit de calcio	peròxit de calcio	peròxit càlcic
ZnO2	peròxit de zinc	peròxit de zinc	peròxit zínquico

Superóxidos

Els superóxidos, també cridats hiperóxidos, són composts binaris que contenen el grup o anión superóxido, la fòrmula general és metal + (O ₂)^-1 Aparentment, l'oxigen té valència -1/2. Generalment el grup superóxido reacciona en els elements alcalinos i alcalinotérreos.

Es nomenen com els peròxit tan sol canviant peròxit per superóxido o hiperóxido.

Metal + Grup superóxido → Superóxido Li⁺¹ + (O₂)^-1 → LiO₂

Compost	Nomenclatura
KO2	superóxido o hiperóxido de potassi
CaO4 o Ca (O2)2	superóxido de calcio
CdO4	superóxido de cadmi

Ozónidos

Són composts binaris formats pel grup ozónido, que són 3 oxigen enllaçats en una valència total de -1. La fòrmula general per als ozónidos és metal + (O₃)^-1. Els ozónidos es nomenen de forma anàloga als peròxit en la diferència que en estos composts s'utilisa el nom ozónido en lloc de peròxit.

Metal + Grup ozónido → Ozónido K + (O₃)^-1 → KO₃

Compost	Nomenclatura
KO3	ozónido de potassi
RbO3	ozónido de rubidi
CsO3	ozónido de cesi