Peròxit
Els peròxit són substàncies que presenten un enllaç oxigen-oxigen i que contenen l'oxigen en estat d'oxidació −1.[1][2] La fòrmula general dels peròxit és Metal + O22-. Generalment es comporten com a substàncies oxidants.[3]
En contacte en material combustible poden provocar incendis o inclús explosions. No obstant, front a oxidants forts com el permanganato, poden actuar com reductors oxidándose a oxigen elemental. És important senyalar que el peròxit té càrrega.
En poques paraules, són òxits que presenten major cantitat d'oxigen que un òxit normal i en la seua estructura manifesten un enllaç covalente senzill apolar entre oxigen i oxigen.
Els peròxit guanyen importància industrial pel seu efecte blanquejador sobre substàncies orgàniques. S'afigen a detergents, entre atres coses baix el nom publicitari de “oxigen actiu”, o s'utilisen en productes per a teñir el cabell. Atres camps d'aplicació inclouen l'indústria química, en la que els peròxit s'utilisen per a la síntesis o es presenten com a productes intermijos, aixina com la medicina. El peròxit d'hidrogen (H2O2) és el peròxit més important econòmicament en un volum de producció anual de més de 2.000.000 tonelladas.
Història
En 1811 Thénard va usar peròxit de bari per a produir un compost prèviament desconegut al que va cridar aigua oxidada, ara conegut com a peròxit d'hidrogen.[4]En els esforços d'investigació sostinguts durant les següents décades, es va investigar el peròxit d'hidrogen i les seues sals. En la busca d'un us, es va reconéixer des del principi l'efecte blanquejador del compost sobre les tenyides naturals. No obstant, l'us industrial va fracassar inicialment perque solament es podien produir solucions de peròxit de bari contaminades i débilmente concentrades. La primera planta industrial per a la síntesis de peròxit d'hidrogen es va construir en Berlín en 1873. Solament despuix del descobriment de la síntesis de peròxit d'hidrogen per electrólisis del àcit sulfúric es varen poder desenrollar processos millorats sobre una base electroquímica. La primera fàbrica en utilisar este método es va obrir en 1908 Weißenstein en Carintia. El procés de antraquinona que encara s'utilisa en l'actualitat va ser desenrollat per IG Farben en Ludwigshafen en la década de 1930. En processos de síntesis més moderns i l'expansió del camp d'aplicació, la producció anual de peròxit d'hidrogen va aumentar bruscament de 35.000 t en 1950 a 100.000 t en 1960 a 300.000 t en 1970. En 1998 hi havia una capacitat de producció mundial de 2.700.000 t per any.[5]
Ocurrència
En el mig ambient
Els peròxit solen ser molt reactius, per lo que hi ha poques ocurrències naturals. Ademés del peròxit d'hidrogen, açò inclou algunes substàncies vegetals naturals com un derivat peroxídico de prostaglandina i ascaridol. El peròxit d'hidrogen es troba naturalment en les aigües superficials, subterrànees i en l'atmòsfera terrestre. La formació té lloc ací per mig de l'acció de substàncies catalíticamente actives llaugeres o naturals de l'aigua. L'aigua de mar conté de 0,5 a 14 μg/l, l'aigua dolça d'1 a 30 μg/l i aire de 0,1 a 1 ppb.[5]
Es coneixen dos minerals que contenen peròxit, la studtita i la metastudita. Estos són peròxit de uranilo en diferents cantitats d'aigua de cristalisació en l'estructura. El peròxit inestable es crea durant la radiólisis de l'aigua per la radiació alfa de l'urani. A banda d'en els depòsits naturals d'urani, estos composts també es formen en la superfície dels rebujos radiactius i, per lo tant, la seua estabilitat podria ser important per a l'almagasenament final dels rebujos d'urani.[6]
Referències
- ↑ IUPAC, Compendium of Chemical Terminology. «Peroxides» (en anglés). Consultat el 28 de setembre de 2015.
- ↑ IUPAC, Compendium of Chemical Terminology. «Oxidation state» (en anglés). Consultat el 28 de setembre de 2015.
- ↑ «Peròxit d'hidrogen». ATSDR. Consultat el 23 de maig de 2015.
- ↑ L. W. Gilbert (Hrsg.): Der tropfbar flüssige Sauerstoff, oder dones oxygenierte Wasser, in: Ann. der Physik 1820, S. 3, Leipzig
- ↑ 5,0 5,1 H. Offermanns, G. Dittrich, N. Steiner: Wasserstoffperoxid in Umweltschutz und Synthese, in: Chemie in unserer Zeit 2000, 34, 150–159.
- ↑ Karrie-Ann Hughes Kubatko, Katheryn B. Helean, Alexandra Navrotsky, Peter C. Burns: Stability of Peroxide-Containing Uranyl Minerals. In: Science. 302, 2003, pag. 1191–1193,
- Este artícul conté una traducció derivada de «Peróxido» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.