Neerlandés mig
El neerlandés mig és el nom donat a una série de dialectes germànics occidentals estretament relacionats entre sí, l'antepassat dels quals va ser el neerlandés antic. El neerlandés mig es va parlar i va escriure entre 1150 i 1500. A partir d'eixa data, els dialectes parlats es classifiquen dins del neerlandés modern despuix de 1500 o c. 1550,[1] no va existir una llengua estàndar general, pero tots els dialectes eren mútuament inteligibles. Durant eixe periodo, es va desenrollar una rica lliteratura neerlandesa migeval, que encara no existia durant el neerlandés antic. Les diverses obres lliteràries de l'época solen ser molt llegibles per als parlants de neerlandés modern, ya que el neerlandés és un idioma prou conservador.
Fonologia
Diferencies en el neerlandés antic
Varis canvis fonològics varen ocórrer en el periodo previ al neerlandés mig.
- Els anteriors /ie/, /ia/, /io/ del neerlandés antic es fusionen en /iə/ ya en el neerlandés antic.
- Les fricatives sordes es sonorizan a l'inici de sílaba: /s/ > /z/, /f/ > /v/ (fusionant-se en /v/ del protogermánico /b/), /θ/ > /ð/. (X o XI) La sonorisació alofónica de /h/ a [ɦ] (també trobada en el neerlandés modern) també és provable en eixe periodo, per analogia en el restant de les fricatives.
- /ft/ > /xt/
- /iu/ > /iː/ o /iə/. El resultat és específic del dialecte, en /iə/ trobat en dialectes més occidentals i /iː/ més a l'est. Açò resulta en parells posteriors com dietsc /vaig donarətsk/ versus duitsc /dyːtsk/.
- Varis dialectes també mostren /iw/ > /yw/, mentres que uns atres retenen /iw/. Compare's el neerlandés mig sudoriental hiwen /hiwən/ en el neerlandés modern huwen /ɦiʋə(n)/.
- En posició inicial de paraula, alguns dialectes septentrionals també mostren un canvi de diptongo descendent a ascendent (/iu/ > /juː/) com en el frisón antic. Cf. el pronom acusatiu de segona persona plural iu /iu/ > jou septentrional /jɔo/ versus o meridional /iː/.
- Fonemisació de la metafonía per a les vocals posteriors, resultant en un nou fonema /i/ (del neerlandés antic anterior /o/ davant /i/ o /j/). En els dialectes occidentals (incloent l'holandés, el zelandés, el flamenc), solament les vocals breus es varen vore afectades. En els dialectes orientals (kleverlandés, limburgués, la major part del brabantés), les vocals llargues i els diptongos també es varen vore afectats, com en atres llengües germàniques.
- Inserció de /w/ entre /oː/ i una vocal.
- /oː(w)/ en final de sílaba > /ouw/ en algunes àrees. Açò va crear parells com duwen /dywən/ versus douwen /dou(w)ən/, o nu /ny/ versus nou /nou/.
- Descens de /o/ > /o/ quan no hi havia metafonía.
- Este canvi no va ocórrer (completament) en els dialectes suroccidentals (flamencs). Per lo tant, estos dialectes retenen sunne "sol" a on uns atres tenen sonne.
- Anteriorisació de /o/, /oː/ > /i/, /iː/. En alguns dialectes, /oː/ es va mantindre en final de sílaba o davant /w/.
- Este canvi no va ocórrer en el limburgués.
- En flamenc, este canvi també va afectar als casos que varen escapar al descens en el canvi anterior, d'ahí sunne /ˈzynnə/.
- Reducció vocàlica: Les vocals en sílabes átonas es debiliten i fusionen en /ə/, escrita ⟨i⟩. (XI o XII) Les vocals llargues semblen haver-se mantingut com a tals, a lo manco se sap que /iː/ es va mantindre en certs sufixos (com -kijn /kiːn/).
- Diftongació de les vocals miges llargues: /iː/, /øː/ /oː/ > /iɛ/, /øœ/, /oɔ/.
- Descens no fonémico de /i/, /i/ breus > /ɪ/, /ʏ/.
- Allargament en sílaba oberta: Les vocals breus en sílabes obertes tòniques es tornen llargues. Com a resultat, totes les sílabes tòniques en paraules polisilábicas es tornen pesades. Les vocals llargues (originals) del neerlandés antic es diuen "llargues agudes" i s'indiquen en un circunflejo (â, ê, î, ô). Les vocals allargades són "llargues suaus" i s'indiquen en un macrón (ā, ē, ī, ō).
- Les vocals allargades inicialment tenen la mateixa calitat vocàlica que les variants breus, per lo que açò produïx [aː], [iː], [ɪː], [oː], [ʏː].
- [ɪː] i [ʏː] després descendixen a [iː] i [øː] respectivament.
- Les [iː], [øː], [oː] allargades permaneixen distintes de les vocals miges llargues prèviament diptongades.
- En la majoria dels dialectes, la [aː] allargada es fusiona en la /aː/ original, pero en alguns, es desenrolla una distinció en el lloc d'articulació (anterior/posterior).
- Açò introduïx moltes alternances de cantitat en els paradigmes gramaticals, p. ej. singular dag /dax/, plural dag(h)i /donaːɣə/.
- Les fricatives dentals es convertixen en oclusives: /ð/ > /d/, /θ/ > /t/, fusionant-se en les /t/ i /d/ existents. (al voltant del XII)
- La geminada /θθ/ (originada del germànic -þj-) es desenrolla en /ss/: **withtha > wisse, **smiththa > smisse.
- Vocalisació de L: /ol/ i /al/ > /ou/ davant dentals.
- Este canvi no ocorre en el limburgués, que manté la distinció pero sofrix la seua pròpia ronda de vocalisació en temps moderns, produint /ow/ i /aː/ respectivament.
- Allargament de vocals davant /r/ + consonant dental. Açò no va ocórrer en tots els dialectes, i en alguns, /i/ es va allargar a /aː/. P. ej. farth /farθ/ > vāert /vaːrt/, ertha /erθa/ > āerde /aːrdə/, wort /wort/ > wōort /woːrt/.
- Síncopa de la schwa /ə/ en certs entorns, particularment en terminacions flexivas. Açò fonemiza les vocals llargues suaus produïdes per l'allargament en sílaba oberta, que ara també poden ocórrer en sílabes tancades. P. ej. hēvet > hēeft.
Consonante
Les consonant del neerlandés mig diferien poc de les del neerlandés antic. El canvi més prominent és la pèrdua de les fricatives dentals. Ademés, el sò [z] es fonemizó durant este periodo, a jujar pels préstams que conserven [s] fins al dia d'hui. Per a descripcions dels sons i definicions dels térmens, seguix els enllaços en els encapçalats.
| Labial | Dental/ Alveolar |
Palatal | Velar | Glotal | ||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Nassal | [m] | [n] | ||||
| Oclusiva | sorda | [p] | [t] | [k] | ||
| sonora | [b] | [d] | ||||
| Fricativa | sorda | [f] | [s] | [x] | ||
| sonora | [v] | [z] | [ɣ] | ɦ | ||
| Aproximante | [l] | [j] | [w] | |||
| Vibrant | [r] | |||||
Notes:
- Totes les obstruentes varen sofrir ensordecimiento d'obstruente final com en el neerlandés antic i modern.
- Durant la primera part del periodo del neerlandés mig, encara ocorrien varietats geminades de la majoria de les consonant. La geminada /ɣ/ era una oclusiva /ɡɡ/, conservada en el limburgués modern com /ɡ/.
- /m, p, b/ eren bilabials, mentres que /f, v/ eren labiodentals.
- /n, t, d, l/ podien ser tant dentals [n̪, t̪, d̪, l̪] com a alveolars [n͇, t͇, d͇, l͇]. La pronunciació laminal és provable inclús en l'últim cas, ya que es troba universalment en el neerlandés modern, a lo manco per als tres primers.
- /n/ tenia un alòfon velar [ŋ] quan ocorria abans de les velares /k, ɣ/. En eixa posició, /ɣ/ es realisava com una oclusiva [ɡ], en lloc de la fricativa trobada en atres posicions.
- /s, z/ eren molt provablement retretes [s̠, z̠].[2]
- /w/ podria haver segut una aproximante bilabial [β̞], sense l'element velar. Açò es troba comunament en els dialectes meridionals moderns.
- /r/ era alveolar, ya siga una vibrant múltiple [r] o una simple [ɾ]. Les pronunciacions uvulares [ʀ] i [ʁ] no estaven esteses (com lo estan en el neerlandés modern) i provablement es consideraven idiolectals o inclús un impediment del parla.
Vocals
Lo més notable en el sistema vocàlic del neerlandés mig, en comparació al neerlandés antic, és l'aparició de vocals anteriors redonejades fonémicas i la fusió de totes les vocals breus átonas.
Vocals breus
| Anterior no redonejada |
Anterior redonejada |
Central | Posterior | |
|---|---|---|---|---|
| Tancada | [ɪ] | [ʏ] | ||
| Mija | i̞ | [ə] | [o] | |
| Oberta | [a] | |||
- L'altura exacta de /ʏ/ no és segura, i pot haver variat entre la real [ʏ] i una més baixa [ø] o inclús [œ].
- /i/ i /o/ també podrien haver segut [ɛ] i [ɔ], com en el neerlandés modern. Especialment la primera és provable, ya que /i/ no podria haver segut més alta que [ɛ̝] sense amenaçar sériament el contrast en /ɪ/.
- /a/ era una vocal posterior [ɑ] en la majoria de les varietats, pero la vocal anterior [a] provablement ocorria en alguns dialectes occidentals. Un candidat provable és el dialecte d'Utrecht, en el que la ⟨a⟩ breu és famosamente molt anterior inclús en el parla contemporànea.
Vocals llargues i diptongos
Les vocals llargues i els diptongos no poden distinguir-se clarament en el neerlandés mig, ya que moltes vocals llargues tenien o varen desenrollar una calitat diptongada, mentres que els diptongos existents també podien convertir-se en monoptongos. A voltes, açò ocorria solament en dialectes restringits; atres desenrolls estaven molt estesos.
| Anterior no ret. |
Anterior ret. |
Posterior | |
|---|---|---|---|
| Tancada | [iː] | [iː] | ([oː]) |
| Tancada-Oberta | ie̯ | (iø̯) | uo̯ |
| Mija-Oberta | iɛ̯ | (øœ̯) | oɔ̯ |
| Mija | [iː] | [øː] | [oː] |
| Oberta | [aː] | [ɑː] | |
| Diptongos decreixents | ɛi̯ | (œi̯) | ɔo̯ |
- Les vocals anteriors redonejades entre paréntesis solament ocorrien en els dialectes orientals, a on ocorria la metafonía de les vocals llargues i els diptongos.
- La vocal posterior redonejada /oː/ solament ocorria en els dialectes limburgueses.
Molts detalls de la fonètica exacta són incerts i semblaven diferir segons el dialecte. No obstant, el sistema general és clar, ya que casi totes les vocals permaneixen distintes en el limburgués modern: /iː/, /iə̯/, /iɛ̯/, /iː/ i /aː/ apareixen en el limburgués modern com a /iː/, /iː/, /iə̯/, /æː/ i /aː/ respectivament.
Les vocals /ie̯/, /iø̯/ i /uo̯/ es varen desenrollar a partir de diptongos d'obertura del neerlandés antic, pero el seu caràcter exacte en el neerlandés mig no està clar. Es pot dir lo següent:[3]
- En el Brabante oriental i tot Limburgo, la pronunciació va permanéixer diptongal.
- /ie̯/ es troba freqüentment escrit solament en ⟨i⟩, lo que pot indicar una pronunciació monoptongal. No obstant, /ie̯/ mai es va fusionar en la vocal llarga /iː/, ya que no es troben parells de rima entre estes vocals.
- En les àrees costeres (Flandes, Holanda), /uo̯/ sembla haver segut un monoptongo [oː] o [ʊː]. Davant consonants velares i labials, la pronunciació era una tancada [oː]. Açò es revela per la distinció en l'escritura entre ⟨oe⟩ i ⟨ou⟩.
- En el Brabante occidental, la pronunciació de /uo̯/ era més tancada, provablement monoptongal /oː/.
Les vocals /iɛ̯/, /øœ̯/ i /oɔ̯/, denominades "llargues agudes" i denotades en un circunflejo ê ô, es varen desenrollar a partir de vocals llargues del neerlandés antic. La pronunciació de diptongo d'obertura provablement estava molt estesa, i potser va ser una volta universal, ya que encara es troba tant en el flamenc occidental com en el limburgués, en extrems oposts de l'àrea llingüística del neerlandés mig. En l'àrea general intermija, inclós el neerlandés estàndar, les vocals es varen fusionar en les vocals "llargues suaus" durant el periodo del neerlandés modern primerenc.
- En el sur de Flandes, el sur de Brabante i Holanda, /iɛ̯/ apareix escrit en ⟨ie⟩ (p. ej. stien per steen), mentres que /ie̯/ apareix en ⟨i⟩ (p. ej. speghel per spieghel), sugerint una fusió entre estos fonema.
- /oɔ̯/ a voltes es troba que rima en /oː/. És possible que les dos vocals es fusionaren baix algunes condicions, mentres permaneixien distintes en atres casos.
- En Brabante, /oɔ̯/ ocasionalment rima en /uo̯/. En el Brabante occidental, açò implica una pronunciació monoptongal tancada [oː].
Les vocals /iː/, /œː/ i /oː/, denominades "llargues suaus" i denotades en un macrón ē ō, es varen desenrollar per mig de l'allargament de les vocals breus del neerlandés antic en sílabes obertes, pero també freqüentment davant /r/. Eren monoptongos simples en tots els dialectes del neerlandés mig, en l'excepció de Flandes occidental, a on /iː/ després es va desenrollar en /ei̯/. Podrien haver segut mig-tancades pero també potser mig-obertes [ɛː], [œː] i [ɔː], com en el limburgués modern.
Bruce Donaldson argumenta que és possible que, contrari a la transcripció IPA generalisada [iː øː oː], el resultat de la fusió entre les vocals miges "llargues agudes" i "llargues suaus" mai haja segut monoptongal en els dialectes holandesos; en canvi, les dos séries es varen fusionar en diptongos de tancament estret [ei øi ou]. Açò significaria que els diptongos originals [ai au] dels que provenen les vocals llargues agudes mai es monoptongaron en eixa àrea i paraules com steen [stein] 'pedra' i boom [boum] 'arbre' sempre han contingut diptongos en l'holandés, com ho fan els cognados de l'alemà estàndar i el limburgués Stein [ʃtaɪn], stein [stɛin], Baum [baʊm] i boum [bɔum], en la diferència en la calitat.[4] Ademés, els parlants en el canvi del neerlandés del pólder hui en dia pronuncien steen i boom casi indistinguibles dels cognados del limburgués, com [stɛin] i [bɔum].
Hi havia dos vocals obertes, en la "llarga aguda" â desenrollada a partir de la llarga ā del neerlandés antic, i la "llarga suau" ā sent el resultat de l'allargament. Estes dos vocals solament es distinguien en el limburgués i el baix renano en l'extrem oriental, i en el flamenc occidental i l'holandés coster en l'extrem occidental. La relativa anterioritat/posterioritat de les dos vocals era oposta en les dos àrees que les distinguien.
- En la costa, â era anterior /aː/ o /æː/, mentres que ā era central o posterior /ɑː/.
- En les varietats orientals, â era posterior /ɑː/, mentres que ā era anterior o central /aː/. /ɑː/ es va fusionar en /oː/ durant el neerlandés mig, primer en el baix renano, després més vesprada també en el limburgués més al sur.
- En tots els dialectes intermijos, les dos vocals no es distinguien. La realisació fonètica anava des de posterior [ɑː] (en Brabante) fins a anterior [aː æː] (Holanda més cap a l'interior).
El diptongo de tancament /ɛi̯/ va permanéixer del diptongo corresponent del neerlandés antic. Ocorria principalment en entorns de metafonía, en /iɛ̯/ apareixent en atres casos. Alguns dialectes, particularment més a l'oest, tenien /iɛ̯/ en tots els entorns (aixina cleene junt a cleine). El limburgués va conservar el diptongo onsevullga que es conservara en l'alt alemà.
El diptongo de tancament /ɔo̯/ té dos orígens diferents. En la gran majoria de l'àrea del neerlandés mig, es va desenrollar per mig de vocalisació de L a partir de /ol/ i /al/ antics seguits d'una consonant dental. En l'àrea oriental, Limburgo en particular, era un remanente del diptongo antic com en l'alt alemà, que s'havia desenrollat en /oɔ̯/ en atres llocs. La vocalisació de L va ocórrer solament en el periodo modern en el limburgués, i es va conservar la distinció entre /ol/ i /al/, reflectint-se com ów i aa respectivament.
Prosòdia
En el limburgués, l'accent tonal (conegut en la dialectologia neerlandesa com la distinció entre stoottoon 'to d'espente' i sleeptoon 'to d'arrastre') es fonemizó al començ del periodo del neerlandés mig. Açò també és cert per al franconio central, parlat al surest.[5]
Canvis durant el periodo del neerlandés mig
Canvis fonològics que varen ocórrer durant el neerlandés mig:
- /mb/ > /mː/, /ŋɡ/ > /ŋː/. Açò va eliminar el sò /ɡ/ de l'idioma per complet.
- /p/ i /k/ originats a partir de /b/ i /ɡ/ per mig de Desonorisació de la obstruente final|desonorisació final no es varen vore afectats. Per lo tant, açò va resultar en alternances com el singular coninc /koːniŋk/ versus el plural coninghe /koːniŋːə/, el singular lamp /lamp/ versus el plural lammere /lamː(ə)rə/.
- /sk/ > /sx/ (escrit ⟨sc⟩ o més tarde ⟨sch⟩). No està clar quàn va succeir este canvi, ya que l'ortografia sembla no diferenciar els dos sons (és dir, ⟨sc⟩ i ⟨sch⟩ podrien representar qualsevol dels dos sons).
- /ɛ/ > /ɛi/ abans de /n/ més una atra consonant, fusionant-se en el /ɛi/ original del neerlandés antic (< protogermánico /ɑi/). P. ej. ende > einde, pensen > peinsen (del francés antic penser). Este canvi es troba esporàdicament ya en el neerlandés antic, pero es torna més freqüent en algunes àrees del neerlandés mig.
- Epéntesis de /d/ en varis grups de sonorants. P. ej. donre > donder, solre > solder, bunre > bunder. En el neerlandés modern, este canvi s'ha gramaticalizado per al sufix -er (comparatiu, substantiu agent) quan s'adjunta a una paraula que termina en -r.
- Acurtada de consonant geminades, p. ej. per a bidden /bɪdːən/ > /bɪdən/, lo que reintroduce sílabes llaugeres tòniques en paraules polisilábicas.
- Diftongación primerenca de les vocals altes llargues: /iː/ > /ɪi/ i /iː/ > /ʏi/ llevat abans de /r/ i /w/, provablement començant al voltant del XIV.
- La calitat diptongal d'estes vocals es va enfortir en el temps, i en el temps la primera es va fusionar en /ɛi/ ei. Pero la pronunciació diptongal encara era percebuda com a poc refinada i 'meridional' pels parlants cults en el XVI, mostrant que el canvi encara no s'havia estés a totes les àrees i estrats de la societat neerlandesa per a eixe llavors. De manera similar, l'inici de /ʏi/ es va tornar tan baix com [œi], convertint-se en la contrapart redonejada de /ɛi/.
- cal destacar que esta diftongació és paralela a la mutació de les vocals altes llargues en el [[gran desplaçament vocàlic
]] del anglés mig tardà i l'alt alemà mig primerenc. No obstant, eixos idiomes varen baixar la /iː/ anterior fins a /aɪ/. En el neerlandés modern, molts parlants de la regió de Randstad exhibixen una baixada paralela a [ai, ai] a partir del [ɛi, œi] conservador (vejau neerlandés de Pólder).
- Seguint al canvi anterior, monoptongación de diptongos d'obertura: /iə/ > /iː/, /oə/ > /oː/. El resultat també podria haver segut una vocal curta (com en la majoria dels dialectes neerlandesos actuals), pero se sap que varen permanéixer llargues a lo manco abans de /r/. Ya que les vocals tenses /i, i, o, iː, øː, oː/ a sovint presenten una esmonyida de schwa abans de /r/ en el neerlandés septentrional contemporàneu, és possible que eixos dialectes mai hagen monoptongado /iə/ i /oə/ en eixa posició; en el seu lloc, es varen convertir en mers alòfons de /i/ i /o/ abans de /r/.
- Començant a finals del neerlandés mig i continuant fins al periodo del neerlandés modern primerenc, la schwa /ə/ es va perdre llentament a final de paraula i en algunes atres sílabes átonas: vrouwe > vrouw, hevet > heeft. No obstant, açò no es va aplicar de manera consistent, i a voltes abdós formes varen continuar existint costat a costat, com a mat i maat.
- La schwa final de paraula es va restaurar en el passat singular dels verps dèbils, per a evitar l'homofonia en la tercera persona del singular del present per la desonorisació final de paraula. No obstant, es va perdre en tots els verps dèbils irregulars, en els que esta homofonia no era un problema: l'irregular dachte > dacht (temps present denkt), pero el regular opende no es va convertir en opend /oːpənt/ perque es tornaria indistinguible de opent.
- Durant el XV com molt pronte, /d/cita requerida comença a desaparéixer quan està entre una vocal no breu i una schwa.
- El resultat real d'este canvi va diferir entre dialectes. En les varietats més septentrionals i en Holanda, la /d/ simplement es va perdre, junt en qualsevol schwa que la seguira: luyden > lui, lade > la, mede > pixe. En el surest, la /d/ intervocàlica en canvi a sovint es va convertir en /j/: mede > meej.
- El canvi no es va aplicar de manera consistent, i inclús en el neerlandés modern actual moltes paraules s'han conservat en abdós formes. En alguns casos, les formes en /d/ perduda varen ser percebudes com a incultes i varen desaparéixer novament, com en Nederland i neer, abdós de neder (la forma Neerland existix, pero és prou arcaica en el neerlandés modern).
Dialectes
El neerlandés mig no era una llengua única i homogénea. L'idioma diferia segons la zona, en diferents àrees tenint una pronunciació diferent i a sovint utilisant vocabulari diferent. Les àrees dialectals es varen vore afectades pels llímits polítics. L'esfera d'influència política d'un cert governant també creava una esfera d'influència llingüística, en l'idioma dins de l'àrea tornant-se més homogéneu. Seguint, més o menys, les divisions polítiques de l'época, es poden distinguir varis grans grups dialectals. No obstant, les fronteres entre ells no eren fortes, i existia un continu dialectal entre ells, en varietats parlades prop dels llímits de cada àrea dialectal mostrant més característiques de les àrees veïnes.
El neerlandés mig té quatre grups dialectals principals:[6]
- Flamenc en Flandes i zelandés en Zelanda,
- Brabantino en Brusseles, Lovaina, Amberes, Malinas, Breda,
- Holandés en el comtat d'Holanda,
- Limburgués en l'est.
El flamenc, el brabantino i l'holandés es coneixen com franconios occidentals, mentres que el limburgués es coneix com franconio oriental (no deu confondre's en el dialecte alt alemà franconio oriental).
En una classificació més fina existixen:[7]
- Flamenc
- Flamenc occidental
- Flamenc oriental
- Brabantino
- Brabantino occidental
- Brabantino oriental
- Holandés
- Utrechtois
- Limburgués
Brabantino
El brabantino es parlava principalment en el Ducado de Brabante. Va ser un dialecte influent durant la major part de l'Edat Mija, durant la cridada "expansió brabantina" en la que l'influència de Brabante es va estendre cap a atres àrees. En comparació als atres dialectes, el brabantino era una espècie de "terme mig" entre les àrees costeres per un costat, i Renania i Limburgo per l'atre. El neerlandés mig brabantino té les següents característiques en comparació a atres dialectes:
- Fusió de â i ā, articulades com una vocal posterior Plantilla:IPAblink.
- Us de la forma g(h)i per al pronom de segona persona del plural.
- /ft/ > /xt/
- Diftongación primerenca de /iː/ i /iː/.
- Tendència cap al renano i/o limburgués en les àrees més orientals, en metafonía de vocals llargues i diptongos. Açò a la seua volta va conduir a un us més fort de la metafonía com a característica gramatical, en per eixemple els diminutius.
- Absència de metafonía /a/ > /i/ abans de /xt/, en les varietats occidentals.
Flamenc
El flamenc, que consistix hui en dia en el flamenc occidental i oriental i el Zelandés, es parlava en el Comtat de Flandes, les partixes nort del Comtat d'Artois i les àrees al voltant de les ciutats de Calais i Boulogne-sur-Mer. Encara que per la seua posició intermija entre el flamenc occidental i el brabantino, els dialectes flamencs orientals també s'han agrupat en este últim.[8] El flamenc havia segut influent durant l'Alta Edat Mija (la "expansió flamenca") pero va perdre prestigi front al veí brabantino en el XIII. Les seues característiques són:
- Realisació alvançada /æː/ per a â.
- Desredondeo de vocals anteriors redonejades.
- Pèrdua de /h/, en l'ocasional hipercorrecció trobada en texts. Açò va permetre que /x/ i /ɣ/ acabaren debilitant-se a Plantilla:IPAblink i Plantilla:IPAblink sense cap amenaça de fusió en /h/, una pronunciació que es troba en el flamenc modern.
- Articulació diptongal d'obertura de ê i ô, a sovint escrites ⟨ee⟩ i ⟨oe⟩.
- El /iu/ del neerlandés antic es va desenrollar en /iə/ en lloc de /iː/, donant aixina formes com vier ("fòc") a on atres dialectes tenen vuur.
- Baixada de /i/ a /a/ abans de /r/ + consonant, a sovint també en allargament. El canvi generalment es llimita al flamenc occidental abans de dentals, mentres que abans de labials i velares està més estés.
- Absència de metafonía /a/ > /i/ abans de /xt/.
- /i/ > /i/ en algunes paraules.
- /o/ > /i/ a voltes abans de /r/ + consonant en flamenc occidental.
Holandés
L'holandés es parlava en el Comtat d'Holanda. Va ser menys influent durant la major part de l'Edat Mija pero es va tornar més influent en el XVI durant la "expansió holandesa", durant la qual la Guerra dels Huitanta Anys va tindre lloc en el sur. Mostra les següents propietats:
- Forta influència ingvaeónica de la presència frisona anterior en l'àrea. Açò es va tornar més aparent més prop de la costa i més al nort (Frisia Occidental).
- â i ā es varen fusionar i tenien una articulació alvançada Plantilla:IPAblink (que forma la base per a la pronunciació estàndar del neerlandés modern).
- Ocurrència ocasional de la "llei nassal-espirante ingveónica". S'observa en alguns noms de lloc, com -mude ("desembocadura") a on les àrees més suroccidentals retenen la nassal: -monde.
- Us de la forma ji per al pronom de segona persona del plural.
- Conservació de /ft/.
- Absència de metafonía /a/ > /i/ abans de /xt/.
Limburgués
El limburgués era parlat per la gent en les províncies del modern Limburgo neerlandés i belga. No estava clarament lligat a un àrea política, sino que estava dividit entre vàries àrees, inclós el ducado de Limburgo (que estava al sur del modern Limburgo). També era el més divergent dels dialectes.
- Generalment, una forta influència "surest", vinculant-ho més en l'alt alemà mig en alguns aspectes ("expansió de Colónia"). Ocasionalment es troben els efectes del mutació consonàntica de l'alt alemà.
- Relacionat en lo anterior, sorgiment d'un accent tonal fonémico, tant en el limburgués com en el franconio central.[5]
- La metafonía afecta a totes les vocals i és morfològicament significativa.
- Conservació dels diptongos germànics antics /ɛi/ i /ɔo/ a on atres dialectes del neerlandés mig (en la possible excepció de l'holandés, vore més arriba) han monoptongado estos a /iː/ i /oː/.
- Conservació de /o/ (no es va fusionar en /o/) i /oː/ (va permanéixer com una monoptonga posterior tancada /oː/ resistint la diftongació, cf. neerlandés modern /œi/).
- L'ortografia també és més oriental. <o> representa una vocal posterior, i la llongitut vocàlica en sílabes tancades no es marca.
- Us complet de du com a pronom de segona persona del singular.
- a llarga en paraules que terminen en una sola consonant, p. ej. blaet per blat, gaef per gaf, etc. i abans de /l/, /n/, /s/, /x/ + dental,
Kleverlandés
El kleverlandés ("Kleverlands") es parlava al voltant de l'àrea del ducado de Cléveris, al voltant del baix Rin. Representava un dialecte de transició entre el limburgués i el baix alemà mig.
- Tenia una influència oriental, en una ortografia més matisada oriental. La metafonía era una característica gramatical regular.
- Influència més forta del baix alemà mig.
Ortografia
El neerlandés mig s'escrivia en l'alfabet llatí, que no estava dissenyat per a escriure neerlandés mig, per lo que diferents escrigues utilisaven diferents métodos per a representar els sons del seu idioma per escrit. Les tradicions dels escrigues veïns i els seus idiomes varen conduir a una multitut de formes d'escriure el neerlandés mig. En conseqüència, l'ortografia no estava estandardisada sino que era molt variable i podia diferir tant en el temps com en el lloc, ya que vàries "tendències" ortogràfiques aumentaven i disminuïen. Ademés, una paraula podia trobar-se escrita de manera diferent en distintes aparicions dins del mateix text. Existia la qüestió del gust personal, i molts escritors pensaven que era més estètic seguir la pràctica francesa o llatina, lo que duya a voltes a grafies prou inusuals.
L'ortografia era generalment fonètica, i les paraules s'escrivien basant-se en cóm es pronunciaven en lloc de basar-se en fonema subjacents o en la morfologia. La desonorisació de la obstruente final es reflectia en l'ortografia, i els pronoms i artículs clíticos s'unien freqüentment a la paraula precedent o següent. Els escrigues escrivien en el seu propi dialecte, i la seua ortografia reflectia la pronunciació d'eixe escriga en particular o d'algun dialecte de prestigi pel qual l'escriga estava influenciat. La paraula moderna neerlandesa maagd ("donzella"), per eixemple, a voltes s'escrivia com maghet o maegt, pero també meget, magt, maget, magd, i mecht. Algunes grafies, com magd, reflectixen una tendència primerenca a escriure el valor fonémico subjacent. No obstant, en general, l'ortografia era fonètica, lo que és llògic ya que la gent usualment llegia els texts en veu alta.
Els diccionaris moderns tendixen a representar les paraules en una ortografia normalisada per a formar un compromís entre les grafies variables per un costat i representar els sons de l'idioma de manera consistent per l'atre. Aixina, les ortografia normalisades intenten ser una grafia general o "promig" pero encara sent precisa i fidel a l'idioma.
En el limburgués, l'accent tonal no s'indicava en l'ortografia, una pràctica que es manté fins al dia d'hui.
Vocals
La pràctica general era escriure les vocals llargues en una sola lletra en sílaba oberta i en dos lletres en sílaba tancada. Qué dos lletres s'usaven variava entre texts. Alguns texts, especialment els de l'est, no fan açò i escriuen les vocals llargues en una sola lletra en tots els casos (com és la regla predominant en l'alemà modern).
| Fonema | Normalisada | Atres grafies | Notes |
|---|---|---|---|
| /a/ | |||
| /i/ | i | ||
| /ɪ/ | i | j, i | |
| /o/ | o | ||
| /ʏ/ | o | v | |
| /ə/ | i | a (rar i enjorn) | |
| /aː/ | a (oberta) ae (tancada) |
ai (ocasionalment, en sílabes tancades) | En discussions sobre pronunciació, l'a originalment llarga es representa com â, l'a allargada com ā. |
| /ɛː/ | i (oberta) ee (tancada) |
ei (flamenc occidental) | En discussions sobre pronunciació, s'escriu com ē. |
| /iː/ | i (oberta) ee (tancada) |
ee (freqüentment en sílabes obertes, especialment en Flandes), ie (ocasionalment en alguns dialectes) | En discussions sobre pronunciació, s'escriu com ê. |
| /øː/ | ue | o, oe, eu (rar), o, uu (abdós molt rars) | <oe> i <o> són potser els més comuns, pero la normalisació usa <ue> per a evitar confusió en /oə/. La normalisació generalment desfà la metafonía de l'antiga /oː/, que solament estava present en els dialectes orientals. |
| /iː/ | i (oberta) ij (tancada) |
ii (en realitat variant gràfica d'ij), ie (rar, usualment abans de /r/) | |
| /iə/ | ie | ye (rar), i (prou rar) | |
| /ɔː/ | o (oberta) oo (tancada) |
oe, a (renano), oi, oy | En discussions sobre pronunciació, s'escriu com ō. |
| /oː/ | o (oberta) oo (tancada) |
oe, oi, oy | En discussions sobre pronunciació, s'escriu com ô. |
| /oə/ | oe | ou (Flandes), o, ue (abdós en Limburgo), o (abans de /j/), uo | |
| /iː/, /oː/ | o (oberta) uu (tancada) |
ue (usualment abans de /r/), ui, uy | /oː/ solament en Limburgo. |
| /ei/ | ei | ey | Ocorre en lloc de ê en Limburgo. |
| /ou/ | ou | au (rar) | Ocorre en lloc de ô en Limburgo. |
| /a(ː)o/ | au | aeu |
Consonante
| Fonema | Normalisada | Atres grafies | Notes |
|---|---|---|---|
| /j/ | j | i, i, ij (molt rar) | |
| /w/ | w | uu, o, v | |
| /l/ | l | ||
| /r/ | r | ||
| /m/ | m | ||
| /n/, [ŋ] | n | ||
| /p/ | p | ||
| /b/ | b | ||
| /f/ | f | ||
| /v/ | v | o | |
| /t/ | t | th (ocasionalment) | |
| /d/ | d | ||
| /s/ | s | ||
| /sk/, /sx/ | sch sc (en algunes normalisació) |
sk, ssc(h) (medialmente), s (ocasionalment) | |
| /z/ | s | z (ocasionalment) | |
| /k/ | k (abans d'i, i, i) c (en atres casos) qu (representant /kw/) ck (per a la geminada /kː/) |
ch (Flandes, Brabante), k (oriental, en totes les posicions) | |
| /x/ | ch | g, gh (quan /ɣ/ es desonoriza) | |
| /ɣ/, [ɡ] | g gh (abans d'i, i, i, solament en algunes normalisació) cg(h) (per a la geminada /ɡː/) |
||
| /h/ | h |
Gramàtica
Substantius
Els sustantius en neerlandés mig es flexionaban per número aixina com per cas. El carpiment de les sílabes átonas va fusionar moltes classes diferents de declinació nominal del neerlandés antic. El resultat va ser una distinció general entre sustantius forts i dèbils. Finalment, inclús estos varen començar a confondre's, en les terminacions fortes i dèbils començant llentament a fusionar-se en una sola classe de declinació per al començ del periodo del neerlandés modern.
Sustantius forts
Els sustantius forts generalment s'originaven de les flexiones dels temes en -a, -i i -o del neerlandés antic. Majorment tenien un nominatiu singular sense terminació, i un nominatiu plural en -i o, per a alguns sustantius neutres, sense terminació. La majoria dels sustantius forts eren masculins o neutres. Els femenins en esta classe eren antics temes en i, i podien carir de terminació en el datiu singular, un remanente de la flexión del neerlandés antic tardà. En algunes ocasions rares, el genitiu singular tampoc tenia terminació. Alguns sustantius terminaven en -i en el singular també; estos eren principalment antics temes en ja, que eren masculins o neutres. Uns pocs eren antics temes en i en raïls curtes. Els sustantius d'este tipo tendien a ser atrets a la flexión dèbil per analogia.
La següent taula mostra la flexión del sustantiu masculí dach "dia", el femení daet, dâet "acció" i el neutre broot, brôot "pa".
| Singular | Plural | Singular | Plural | Singular | Plural | |
|---|---|---|---|---|---|---|
| Nominatiu, Acusatiu | dach | dāge | dâet | dâde | brôot | brôot, brôde |
| Genitiu | dāechs, dāges | dāge | dâets, dâdes | dâde | brôots, brôdes | brôde |
| Datiu | dāge | dāgen | dâet, dâde | dâden | brôde | brôden |
Sustantius dèbils
Els sustantius dèbils es caracterisaven per la terminació -en en tot el plural. El singular terminava en -i. La següent taula mostra la flexión del sustantiu masculí bōge 'arc'.
| Singular | Plural | |
|---|---|---|
| Nominatiu, Acusatiu | bōge | bōgen |
| Genitiu | bōgen | bōgen |
| Datiu | bōge | bōgen |
Adjectius
Els adjectius en neerlandés mig es declinaven d'acort en el gènero, cas i número del sustantiu al que modificaven.
La distinció germànica entre la declinació forta i dèbil, o indefinida i definida, era prou mínima en neerlandés mig, apareixent solament en el nominatiu singular masculí i neutre. Estes formes rebien una terminació -i quan els precedia una paraula definida (demostratiu, artícul), i no tenien terminació en cas contrari. Els adjectius no es declinaven quan anaven units per una còpula. Aixina, inclús per als sustantius femenins, no apareixia terminació: die vrouwe is goet "la dama és bona".
Alguns adjectius, concretament els antics **ja-temos, tenien una -i inclús en la forma forta i copulativa, p. ej. die vrouwe is cleini "la dama és menuda".
| Masculí | Femení | Neutre | Plural | |
|---|---|---|---|---|
| Nominatiu | goet (indef) goede (def) |
goede | goet (indef) goede (def) |
goede |
| Acusatiu | goeden | |||
| Genitiu | goets | goeder | goets | goeder |
| Datiu | goeden | goeden | goeden |
Pronoms
Els pronoms en neerlandés mig diferien poc dels seus equivalents moderns. Les principals diferències estaven en la segona persona en el desenroll d'una fòrmula de cortesia. El pronom de segona persona plural ghi va guanyar us llentament com una forma de segona persona singular respectuosa. El pronom singular original du gradualment va caure en desús durant el periodo del neerlandés mig. Un nou pronom de segona persona plural es va crear per contracció de gij/jij i lui ('gent') formant gullie/jullie (lliteralment, 'vosatres gent').
| Singular | Plural | |||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 1.ª | 2.ª | 3.ª | 1.ª | 2.ª | 3.ª | |||
| Masc. | Fem. | Neut. | ||||||
| Nominatiu | ic, icke | du | hi | si | het/'t | wi | ghi | si |
| Acusatiu | el meu | vaig donar | hem/hen/'n | haer/es | ons | o | hem/hen/'n | |
| Datiu | haer | hem | ||||||
| Genitiu | mijns | dijns | sijns | harer | 'és | onser | uwer | haer/'re |
Nota: Existixen vàries atres formes.
Determinants
Artícul Definit
(die, dat = el, la, lo, els, les)
| Cas Gramatical | Masculí | Femení | Neutre |
|---|---|---|---|
| Sing. | |||
| Nominatiu | die | die | dat |
| Acusatiu | donen | ||
| Datiu | der | donen | |
| Genitiu | dones | dones | |
| Plural | |||
| Nominatiu | die | ||
| Acusatiu | |||
| Datiu | donen | ||
| Genitiu | der | ||
Verps
El neerlandés mig majorment va retindre el sistema verbal del neerlandés antic. Com totes les llengües germàniques, distinguia tres classes de flexión principals: els verps forts, els dèbils i els pretérito-presents. Els verps es conjugaven en present i passat, i en tres modos: indicatiu, subjuntiu i imperatiu.
El carpiment de les vocals átonas va afectar la distinció entre els modos indicatiu i subjuntiu, que en el neerlandés antic hi havia estat determinada en gran mida per la vocal de la terminació flexiva. En neerlandés mig, en la fusió de totes les vocals átonas en una sola, el subjuntiu solament es distinguia de l'indicatiu en singular, pero era idèntic a est en plural, i també en el temps passat dels verps dèbils. Açò va conduir a un decliu gradual en l'us del subjuntiu, que s'ha perdut casi per complet en el neerlandés modern.
Verps forts
Es varen conservar les sèt classes de verps forts comuns a les llengües germàniques. Les quatre parts principals eren el temps present, la primera i tercera persona del singular del passat, el restant del passat i el participi passat.
| Classe | Present | Passat 1/3 sg |
Passat restant |
Participi | Verps d'eixemple |
|---|---|---|---|---|---|
| 1 | î | ê | ē | ē | bliven |
| 2 | ie, û | ô | ō | ō | bieden, bugen |
| 3 | i, i |
o |
o | helpen, binden | |
| 4 | ē |
â |
ō | stelen | |
| 5 | ē, i |
â |
ē | lesen, liggen | |
| 6 | ā | oe | oe | â | dragen |
| 7 | (qualsevol) | ie | ie | (qualsevol) | slapen |
En les classes 6 i 7, no hi havia distinció entre les dos vocals diferents del temps passat. En les classes 4 i 5, la diferència era principalment de cantitat, ya que ā i â no es distinguien en la majoria dels dialectes. La diferència entre ê i ē, i entre ô i ō, trobada en les classes 1 i 2, era una miqueta més robusta, pero també finalment va decaure en el desenroll cap al neerlandés modern. En conseqüència, la distinció es va perdre majorment. La classe 3, que conservava una distinció clara que no depenia de la cantitat vocàlica, es va nivellar a favor de la o del plural.
En les classes en una vocal allargada en el present, l'imperatiu singular a sovint apareix en una vocal curta en el seu lloc, p. ej. els, drach. També apareix una forma alternativa, en -i final per analogia en els verps dèbils.
Els dialectes orientals ocasionalment mostren i en les formes de segona i tercera persona del singular del present d'indicatiu, en lloc de i. Açò és un remanente d'una antiga i-mutació en estes formes. El umlaut també es troba a voltes en el passat de subjuntiu en l'est.
|
|
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Verps dèbils
El neerlandés mig va conservar els verps dèbils com l'única classe productiva de verps. Mentres que el neerlandés antic encara tenia dos classes diferents de verps dèbils (i restants d'una tercera), esta distinció es va perdre en el neerlandés mig en el carpiment de les sílabes átonas.
El temps passat es formava en un sufix -ed-, que generalment perdia el seu i per síncopa i, per lo tant, passava a unir-se directament a la raïl precedent. Açò provocava una assimilació de sonoritat, de modo que apareixia t sempre que la raïl precedent terminava en una consonant sorda. Este fenomen permaneix en el neerlandés modern. A voltes es troben formes no sincopades, que conserven el sufix complet -ed-, especialment en raïls que terminen en una consonant labial o velar.
Alguns antics verps dèbils de classe 1 varen conservar el cridat Rückumlaut. Estos verps havien sofrit metafonía (umlaut) en el temps present, pero la vocal que la desencadenava es sincopó en el temps passat ya en neerlandés antic, impedint que la metafonía s'afiançara allí. Aixina, senden tenia la primera i tercera persona del singular del passat sande. Estos verps tendien a ser reinterpretats com a verps forts en el neerlandés mig tardà; el propi sande va donar lloc al modern zond, reflectint la classe forta 3.
|
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Referències
- ↑ Klaas van Berkel, Albert van Helden, Lodewijk Palm (eds.): A History of Science in the Netherlands: Survey, Themes and Reference, 1999, p. xvi: "Linguists usually distinguish between Old Dutch (c. 700–c. 1150), Middle Dutch (c. 1150–c. 1550), and Modern Dutch (after 1550)."
- ↑ (2021).rutgers. edu/content/article/files/1864_kokkelmans_1. pdf «The Phonetics and Phonology of Sibilants».University of Verona.
- ↑ DBNL. «dbnl. org/tekst/loey001midd03_01/loey001midd03_01_0005. php A. van Loey, Middelnederlandse spraakkunst. Deel II. Klankleer · dbnl».
- ↑ Donaldson, Bruce (1983). «17. Historical phonology», Dutch. A linguistic history of Holland and Belgium, Uitgeverij Martinus Nijhoff. ISBN 90-247-9166-9.
- ↑ 5,0 5,1 Boersma, Paul (2017). «The history of the Franconian tone contrast», uva. nl/ws/files/22421074/FranconianToneHistoryAsPublished. pdf Segmental Structure and Tone, Berlin: De Gruyter, pp. 27–97. doi:10.1515/9783110341263-003. ISBN 978-3-11-034126-3.
- ↑ Colette M. van Kerckvoorde: An Introduction to Middle Dutch. Berlin and New York, 1993, p. 1
- ↑ Adolphe van Loey, Altniederländisch und Mittelniederländisch, in: Ludwig Erich Schmitt (ed.), Kurzer Grundriß der germanischen Philologie bis 1500: Band 1: Sprachgeschichte, Walter de Gruyter & Co., Berlin, 1970, p. 253ff., here p. 255f.
- ↑ Encyclopedia of Language & Linguistics, 2. edició, Amsterdam: Elsevier. ISBN 978-0-08-044299-0.
Enllaços externs
- uni-frankfurt. de/texte/texte2. htm#mndl Base de senyes de texts de neerlandés mig (TITUS)
- literatuurgeschiedenis. org/middeleeuwen/middelnederlands-in-10-lessen Informació gramatical sobre neerlandés mig (en neerlandés)
- vogala. org/ Eixemples orals de neerlandés antic i mig i de frisio antic (en neerlandés)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Neerlandés medio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.