Lajjun

Archiu:مبنى قديم اللجون 2.JPG

Lajjun

Lajjun (àrap اللجّون, al-Lajjûn) era un poble palestí ubicat a 16 quilómetros al noroest de Yenín i a un 1 quilómetro al sur dels restants de la ciutat bíblica de Megido. El seu nom deriva d'un campament primerenc de la legió romana en la província de Síria Palestina cridat precisament "Legio", anterior en el temps al llogaret que es convertiria en Lajjun, en més de 2.000 anys de història. En el califato abasí es va convertir en la capital d'un subdistrito, durant el domini mameluco va ser una important estació en la ruta postal, i baix control otomà va ser la capital d'un districte (nahiya) homònim. Despuix de la solsida de l'Imperi Otomà cap al final de la Primera Guerra Mundial, Lajjun i el restant de Palestina varen quedar baix l'administració del Mandat Britànic de Palestina. Durant la Guerra àrap-israelita de 1948, l'eixèrcit israelita va capturar, despobló i va demolir Lajjun, despuix de lo que la majoria dels seus habitants varen fugir i es varen assentar en la ciutat veïna d'Umm al-Fahm.

Etimologia

La paraula Lajjun deriva del nom romà Legio, en referència a la legió romana estacionada allí. Diocleciano va rebatejar la ciutat en el III com Maximianópolis ("Ciutat de Maximiano") en honor de Maximiano, el seu coemperador, pero els seus habitants varen seguir usant el seu antic nom. Despuix de la conquista musulmana, el nom es arabizó a al-Lajjûn o el-Lejjûn, noms que varen seguir usant-se fins que els creuats varen conquistar Palestina en 1099. Els creuats varen restaurar el nom romà "Legio", i inclús varen començar a usar noms nous com Ligum i li Lió, pero despuix de la reconquista de la ciutat pels musulmans en 1187, "al-Lajjun" va tornar a convertir-se en el nom de la ciutat.

Història

Antiguetat

Vista aérea de Tel Megiddo des del nordest

Lajjun es trobava aproximadament a 1 quilómetro al sur de Tel Megiddo, també conegut com Tell al-Mutasallim, que s'ha identificat en l'antic Megido. Cananeos i israelitas fortificaron enormement Megiddo durant els seus successius dominis de la zona per la seua ubicació en la via militar que duya d'Àsia a Egipte i a la seua posició dominant.

En acabant de que la Rebelió de Bar Kojba -un tumult judeu contra l'Imperi Romà- haguera segut sofocada en l'any 135 d. C., l'emperador romà Adriano va reforçar la província romana de Judea en una segona legió, afegida a l'estacionada en Jerusalem, la Legio VI Ferrata, que es va estacionar en la llavors coneguda com Caparcotna, per a protegir la regió del Uadi Llaura, una llínea de comunicacions crucial entre la planura costera de Palestina i el Valle de Jezreel. El lloc a on es va establir el seu campament va passar a conéixer-se com Legio (Lejjun deriva de "legió").

En el III, quan es va desplaçar l'eixèrcit d'esta zona, Legio es va convertir en una ciutat i el seu nom va créixer en el nom adjectival Maximianópolis.

Periodo musulmà primerenc

Alguns historiadors musulmans creuen que la decisiva Batalla de Adjnadayn entre les tropes musulmanes i bizantines, que va trencar la resistència bizantina a l'expansió musulmana en Síria i l'Alce, va tindre lloc en Lajjun en l'any 634 d. C. Com a conseqüència de la victòria musulmana en dita batalla, tant Lajjun com a gran part de Palestina i el sur de Síria varen quedar incorporades al califato ortodox. Segons els geógrafos medievals Al-Istajri i Ibn Hawqal, Lajjun era la ciutat més al nort del Yund Filastin (districte militar de Palestina).

El geógrafo persa de el X Ibn al-Faqih va narrar una llegenda local relatada pels habitants de Lajjun sobre el manantial usat com a font d'aigua principal de la ciutat durant sigles:

hi ha en les mateixes afores del-Lajjun una gran pedra de forma redona, sobre la que s'ha construït una cúpula, a la qual criden la Mesquita d'Abraham. Una copiosa corrent d'aigua fluïx de baix de la pedra i es conta que Abraham va colpejar la pedra en el seu bàcul, i immediatament va sorgir d'ella prou aigua com per a abastir a les persones de la ciutat, i també per a regar les seues terres. El manantial seguix fluint a dia de hui.

En l'any 940, Ibn Ra'iq, durant la seua lluita pel control de Síria en els ijsidas d'Egipte, va combatre contra ells en la batalla en Lajjun. En la batalla va morir Abu Nasr al-Husayn, general ijsida i germà del governant ijsida Muhammad ibn Tughj. A Ibn Ra'iq li va invadir el remordiment a la vista del cadàver de Husayn i va oferir al seu fill de dèsset anys, Abu'l-Fath Muzahim, a Ibn Tughj "per a fer en ell lo que vullga que vegen apropiat". Ibn Tughj es va sentir honrat pel gest de Ibn Ra'iq', i en lloc d'eixecutar a Muzahim, li va otorgar múltiples regals i corfolls i ho va casar en la seua filla Fátima.

En 945, els hamdanidas d'Alep i els ijsidas varen combatre en una atra batalla en Lajjun. La victòria ijsida va resultar en l'estancament de l'expansió hamdanida cap al sur baix el liderage de Sayf al-Dawla. El geógrafo jerosolimitano al-Muqaddasi va escriure en 985 que Lajjun era "una ciutat en la frontera de Palestina, i en un paisage de montanya (...) Està ben situada i és un lloc agradable". Ademés, era el centre d'un nahiya (subdistrito) del Yund al-Urdunn, que també incloïa les ciutats de Nazaret i Yenín.

Periodos creuat, ayubí i mameluco

Quan els creuats varen invadir i varen conquistar l'Alce de mans dels fatimíes en 1099, es va restaurar el nom romà del-Lajjun, "Legio", i la ciutat va passar a formar part del señorío de Cesarea. La població cristiana de Legio va créixer significativament en este periodo. Juan de Jaffa va deixar constància de que la comunitat "requeria el servici de 100 sargents". Bernardo, arquebisbe de Nazaret, va concedir part dels diezmos de Legio a el hospital del monasteri de Santa María en 1115, mentres que en 1121 va estendre la concessió per a comprendre tota Legio, inclosa la seua iglésia i el llogaret veí de Tu'inik. Cap a 1147, la família de Lió controlava Legio, pero ya en 1168 la ciutat estava baix control de Payen, senyor d'Haifa. Legio tenia mercats, un forn municipal i diverses activitats econòmiques durant esta época. Els ayubíes varen saquejar Legio en 1182 i cinc anys despuix, en 1187, la varen capturar baix el mando del nebot de Saladino, Husam ad-Din 'Amr, restaurant el seu nom àrap.

En 1226, el geógrafo àrap Yaqut al-Hamawi va escriure sobre la Mesquita de Abraham en Lajjun, sobre la "copiosa corrent" de la ciutat, i sobre cóm formava "part de la Província de Jordània". Una série de monarques musulmans i atres persones importants varen passar per la ciutat, inclós el sultà ayubí al-Kamil, quí va donar a la seua filla 'Ashura' en matrimoni mentres visitava la ciutat en 1231. Els ayubíes varen cedir Lajjun als creuats en 1241, pero va caure posteriorment en mans dels mamelucos de Baibars en 1263. Un any despuix, una partida de cavallers templarios i hospitalaris va tornar a saquejar Lajjun i es va dur captius a 300 hòmens i dònes a Acre. En el tractat del 4 de juny de 1283 firmat pel sultà Qalawun i els creuats, Lajjun apareixia llistat com a territori mameluco.

Cap a l'any 1300, l'Alce estava ya completament en mans mamelucas i havia segut dividit en vàries províncies. Lajjun es va convertir en el centre d'un nahiya (subdistrito) en la província de Safad, comprenent els pobles del-Ashir, Kawkab al-Hawa i Yenín. Els mamelucos la fortificaron en el XV i la ciutat es va convertir en una important parada en la ruta postal entre Egipte i Damasc.

Época otomana

Época primerenca i la família Tarabay

L'imperi otomà va conquistar la majoria de Palestina als mamelucos despuix de la Batalla de Marj Dabiq en 1517. Quan l'eixèrcit del Sultà Selim I es va encaminar en direcció sur cap a Egipte, Tarabay ibn Qaraja, cap dels Bani Hareth, una tribu beduina del Hiyaz, els va prestar el seu respal contribuint en guies i exploradors. Despuix de haver derrotat definitivament als mamelucos, al seu regrés a Estambul, Selim I va concedir el territori de Lajjun als Tarabays. La ciutat va aplegar a ser la capital del sanjacado (districte) de Lajjun, que formava part de la província de Damasc i comprenia el Valle de Jezreel, el nort de Samaria i una part de la franja costera en el nort i centre de Palestina. El sanjacado de Lajjun estava a la seua volta dividit en quatre nahiyasː Yenín, Sahel Atlit, Sa'ra, i Shafa, i comprenia un total de 55 localitats, incloses Haifa, Yenín i Beit She'an.

Tras de un breu periodo de temps en el que els Tarabays es varen rebelar, la tensió va desaparéixer de sobte i els otomans varen nomenar a Ali ibn Tarabay com a governador de Lajjun en 1559. El seu fill Assaf Tarabay va governar en Lajjun de 1571 a 1583. Durant el seu mandat, va estendre l'influència i el poder de la família Tarabay al Sanjacado de Nablus. En 1579, Assaf, citat com el "Sanjaqbey del-Lajjun", apareix mencionat com el constructor d'una mesquita en el propenc poble del-Tira. No obstant, en 1583 Assaf va ser depost i enviat a l'exili en l'illa de Rodas. Sis anys més vesprada va obtindre l'indult i es va tornar a assentar en la ciutat. En la seua absència, un impostor cridat també Assaf havia intentat obtindre el control del Sanjacado de Lajjun. Conegut posteriorment com Assaf al-Kadhab ("Assaf el Boler"), va ser arrestat i eixecutat en Damasc, a a on havia viajat per a confirmar el seu nomenament com a governador del districte. Cap a 1596 Lajjun formava part de la nahiya de Sha'ra i pagava imposts per una série de cultius, inclós el blat i l'ordi, aixina com per les cabres, les colmenas i els búfalos d'aigua.

Assaf Tarabay no va recuperar el seu càrrec de governador, pero Lajjun va seguir en mans dels Tarabay baix el mandat de Tarabay ibn Ali, que va ser succeït a la seua mort pel seu fill Ahmad en 1601, governant a la seua volta fins a la seua mort en 1657. Ahmad, conegut pel seu valor i la seua hospitalitat, va ajudar als otomans a derrotar al rebel Janbulad i va donar covil a Yusuf Sayfa, el principal rival de Janbulad. Ahmad, en coordinació en els governadors de Gaza (la família Ridwan) i de Jerusalem (la família Farrukh), també va combatre contra Fakhr ad-Din II en una llarga série de batalles que va terminar en 1623 en la victòria de l'aliança Tarabay-Ridwan-Farrukh prop del riu al-Auja, en la Palestina central.

Les autoritats otomanes de Damasc varen expandir el feu de Ahmad com a mostra d'agraïment. El fill de Ahmad, Zayn Tarabay, va aplegar a governar breument Lajjun fins a la seua mort en 1660. El seu successor va ser Muhammad Tarabay, qui —segons el seu secretari francés— hauria tingut bones intencions per a governar Lajjun, pero la seua adicció al opi va donar com resultat un dirigent dèbil. Despuix de la seua mort, en 1671, atres membres de la família Tarabay varen governar Lajjun durant sis anys més, moment en el que els otomans els varen reemplaçar per un agent de govern. El principal motiu despuix de l'abandó otomà dels Tarabays va ser que la tribu a la que pertanyien, els Bani Hareth, havia emigrat cap a la ribera oriental del riu Jordán. Durant este sigle, el xeic Ziben, antepassat del clan Abd al-Hadi en base en Arrabah, es va convertir en governant del sanjacado de Lajjun. Quan Henry Maundrell va visitar la zona en 1697, va descriure el poble com "un vell poble prop del com hi havia un bon caravasar."

Pont vell de Lajjun, fotografia presa entre 1903 i 1905

Época tardana

Cap a el XVIII, Lajjun es va vore reemplaçada per Yenín com a capital administrativa d'un sanjacado que ara incloïa també el Sanjacado d'Ajlun. En el XIX es va rebatejar com Sanjacado de Yenín a el hora que Ajlun se separava d'ell. Zahir al-Umar, que es va convertir en governant de facto de la Galilea durant un breu periodo de el XVIII, va usar els seus canons contra Lajjun en el curs de la seua campanya de 1771-1773 per a capturar Nablus. És possible que este atac anara el motiu del decliu del poble durant els següents anys. Per aquella época, l'influència de Lajjun va ser disminuint a el hora que creixien el poder polític d'Acre i el múscul econòmic de Nablus.

Una rabera de camellos junt a una riera en Lajjun, 1908

Edward Robinson va visitar la zona en 1838 i va deixar escrit que el caravasar del com Maundrell havia parlat estava sent usat per a l'estage de les caravanes que circulaven per la gran carretera entre Egipte i Damasc, en la qual Lajjun apareix sobre els cerros de la planura occidental a lo llarc de la costa i s'adinsa en la Vall de Jezreel. Quan el cònsul britànic James Finn va visitar la regió a mitan de el XIX, no va vore poble algun. Els autors del Estudi de Palestina Occidental també varen deixar constància d'un caravasar, pero al sur de les ruïnes de Lajjun, al començament de la década de 1880.

A finals de el XIX, alguns habitants d'Umm al-Fahm varen emigrar a Lajjun per a aprofitar les seues terres de labranza. Poc a poc es varen ser assentant en el poble, construint les seues cases al voltant dels manantiales i especialment al costat del caravasar. Quàn un grup d'arqueòlecs alemans varen començar a excavar un gran montícul propenc a Tall al-Mutasallim en 1903, alguns dels habitants de Lajjun varen reutilisar les pedres de l'antiga estructura excavada per a construir cases noves.

Mandat Britànic de Palestina

Presoners otomans de camí a Lajjun al final de la Primera Guerra Mundial (setembre de 1918).

Per la repressió britànica de la tumult àrap de 1936-1939, moltes més persones es varen traslladar a Lajjun durant el periodo de Mandat Britànic de Palestina. En el poble es enontraba la tomba de Yusuf Hamdan, un líder local del tumult. L'economia de Lajjun va florir ràpidament per l'afluència de nous habitants. Segons s'expandia el poble, es va ser dividint en tres barrisː un a l'est, un a l'oest, i un tercer conegut com Khirbat al-Khan. Cada barri estava habitat per un o més hamulas ("clans").

Lajjun va tindre una escola en el barri de Khirbat al-Khan, fundada en 1937 i en una assistència de 83 alumnes en 1944. Un dels grans terratinents del poble va finançar en 1943 la construcció d'una mesquita de pedra blanca en el barri oriental del-Ghubariyya. Durant el mateix periodo es va construir una atra mesquita en el barri del-Mahamid, finançada en este cas pels propis veïns.

Hi havia també un chicotet soc en el poble, aixina com sis molins de gra (moguts pels numerosos manantiales i rieres de la zona) i un centre de salut. Els tres barris de Lajjun tenien numeroses tendes. Un habitant de Umm al-Fahm va establir en Lajjun una companyia d'autobusos que cobria trayectes cap a Umm al-Fahm, Haifa i una série de pobles com Zir'en. En 1937, la llínea tenia ya sèt autobusos. Poc despuix, la companyia va obtindre la llicència per a cobrir també la ruta cap a Yenín, despuix de lo que va adoptar el nom de "Companyia d'Autobusos al-Lajjun".

Independència israelita

Lajjun va quedar assignada al futur estat àrap en la resolució 181 de l'Assamblea General de les Nacions Unides, també coneguda com el Pla de Partició de Palestina. Despuix de l'esclat de la guerra àrap-israelita el 14 de maig de 1948, el poble va ser defés pel Eixèrcit Àrap de Lliberació (ALA). No obstant, abans inclús de l'inici de les hostilitats, la Haganá ya havia atacat Lajjun el 13 d'abril d'eixe mateix any, durant la batalla al voltant del kibbutz Mishmar HaEmek. Segons el comandant de les tropes àraps, Fawzi al-Qawuqji, les forces judeues ("Haganá") havien intentat alcançar el creuament de camins en Lajjun en una maniobra de flanquege, pero l'atac va fallar. The New York Claves va informar de que dotze àraps havien mort i quinze havien resultat ferits durant aquella operació. Dos dies despuix, en la nit del 15 al 16, unitats de la Palmaj (tropes d'èlit de l'eixèrcit judeu) varen atacar i varen demolir la majoria de Lajjun.

El 17 d'abril, Lajjun va ser ocupada per l'Haganá. Segons The New York Claves, Lajjun era el "lloc més important pres pels judeus, que la seua ofensiva els ha dut a dèu pobles del sur i est de Mishmar Ha'emek." La notícia afegia que les dònes i els chiquets havien segut expulsats del poble i que 27 edificis més havien segut demolits per l'Haganá. No obstant, al-Qawuqji afirma que els atacs varen seguir el 6 de maig, quan forces de l'Haganá varen atacar les posicions de l'Eixèrcit Àrap de Lliberació en la zona de Lajjun. L'atac va ser repelit, pero dos dies més tarde el comandant àrap va informar de que l'Haganá "intentava tallar la zona de Lajjun de la de Tulkarem, preparant-se per a prendre Lajjun i Yenín..."

El 30 de maig de 1948, ya oficialment en la guerra àrap-israelita de 1948, la Brigada Golani de l'eixèrcit israelita va capturar Lajjun en l'anomenada Operació Gideon. La pren de la ciutat va ser especialment important per als judeus per la seua ubicació estratègica a l'entrada del Uadi Llaura, lo que acostava les seues forces a Yenín. Segons informes apareguts en la prensa, durant la segona treua entre Israel i la coalició àrap, al començament de setembre, un funcionari de les Nacions Unides va fixar la llínea de l'alto el fuego permanent en la zona de Lajjun. Es va fixar una franja de terreny d'uns 450 metros a abdós costats de la llínea en la que àraps i judeus varen poder collir els seus cultius. L'eixèrcit israelita va usar Lajjun com a zona de trànsit per a transferir a 1.400 dònes, chiquets i vells àraps de Ijzim, que despuix varen tindre que seguir a peu el seu camí fins a Yenín.

Walid Khalidi descriu els restants de Lajjun:

Solament la mesquita de pedra blanca, un molí, el centre de salut i unes poques cases parcialment destrossades quedaven en el lloc. La mesquita ha segut convertida en un taller de fusteria i una de les cases és ara un gallinero. El centre de salut i el molí de gra estan abandonats, i l'escola ya no existix. El cementeri encara està ahí, pero en un estat llamentable; es veu clarament la tomba de Yusuf al-Hamdan, un important nacionaliste que va caure en el tumult de 1936. Les terres circumdants estan plantades en armelers, blat i ordi; també hi ha cabanyes d'animals, una planta de forraje i una bomba instalada en el manantial de 'Ayn al-Hajja. El lloc està fortament entancat i l'accés està bloquejat.

A la conclusió de la guerra de 1948, Israel va negar el dret de tornada de centenars de mils d'àraps que havien segut expulsats o havien fugit de les seues llars davant l'alvanç de les tropes judeues, en lo que els àraps han donat en cridar la Nakba. Israel va alegar raons de seguritat, principalment la necessitat d'impedir que forces potencialment hostils quedaren dins del territori de l'estat d'Israel, encara que atres fonts israelites varen donar també valor a l'importància de crear una majoria demogràfica judeua en el recent naixcut estat d'Israel. Com a conseqüència d'esta negativa i del derrocament de gran part del poble per part de la Haganá, el milenari poble de Lajjun va quedar definitivament abandonat.

El kibutz Meguido, construït sobre l'antic territori municipal de Lajjun.

Estat d'Israel

En part del terreny municipal de Lajjun es va construir posteriorment el kibutz Meguido. Alguns dels edificis de Lajjun encara seguixen en peu en el kibutz, inclosa la mesquita, que a dia de hui és una fusteria. Andrew Petersen, que va examinar la zona en 1993, va apuntar que els principals edificis que queden són el caravasar i un pont. El pont, que creua un important afluent del riu Kishon, té aproximadament 4 metros d'ample i de 16 a 20 metros de llarc. Es recolza sobre tres arcs, encara que la cara exterior del costat nort ha segut espoliada, mentres que el costat sur es troba casi amagat despuix de la vegetació. Segons Petersen, el pont ya estava en ruïnes quan ho va dibuixar William Charles Wilson en la década dels 1870. El caravasar es troba sobre un tossal a uns 150 metros al suroest del pont. És un recint quadrat d'aproximadament 30 metros de costat en un pati central. Les ruïnes estan cobertes de vegetació i només els restants d'una habitació resulten visibles.

Vore també

• Nakba
• Guerra àrap-israelita de 1948

Bibliografia

• Agmon, Iris (2006). Family & Court: Llegal Culture and Modernity in Clapix Ottoman Palestine. Syracuse University Press. ISBN 9780815630623.
• Barron, J. B., ed. (1923). Palestine: Report and General Abstracts of the Census of 1922. Govern de Palestina.
• Benvenisti, Meron (2000). Sacred landscape: the buried history of the Holy Land since 1948 (Edició Ilustrada). University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-21154-5.
• Eric H., Cline (2002). The Battles of Armageddon: Megiddo and the Jezreel Valley from the Bronze Age to the Nuclear Age. University of Michigan Press. ISBN 0-472-06739-7
• Conder, Claude Reignier; Kitchener, H. H. (1882). The Survey of Western Palestine: Memoirs of the Topography, Orography, Hydrography, and Archaeology. 2. Londres: Comité del Fondo per a l'Exploració de Palestina.
• Doumani, Beshara (1995). Rediscovering Palestine: Merchants and Peasants in Jabal Nablus, 1700-1900. University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-20370-4.
• Fisher, Clarence S., 1929, The Excavation of Armageddon [5] archivat en Wayback Machine., Oriental Institute Communications 4, University of Chicago Press
• Gil, Moshe (1997). A History of Palestine, 634-1099. Cambridge University Press. ISBN 0-521-59984-9.
• Hadawi, Sami (1970). Village Statistics of 1945: A Classification of Land and Area ownership in Palestine. Palestine Liberation Organization Research Center.
• Heyd, Uriel (1960): Ottoman Documents on Palestine, 1552-1615, Oxford University Press, Oxford. Citat en Petersen (2002)
• Hütteroth, Wolf-Dieter; Abdulfattah, Kamal (1977). Historical Geography of Palestine, Transjordan and Southern Syria in the Clapix 16th Century. Erlanger Geographische Arbeiten, Sonderband 5. Erlangen, Alemània: Vorstand der Fränkischen Geographischen Gesellschaft. ISBN 3-920405-41-2.
• Khalidi, Walid (1992). All That Remains: The Palestinian Villages Occupied and Depopulated by Israel in 1948. Washington D.C.: Institute for Palestine Studies. ISBN 0-88728-224-5.

• Maundrell, Henry (1836). A Journey from Aleppo to Jerusalem: At Easter, A.D. 1697 : to which is Added an Account of the Author's Journey to the Banks of the Euphrates at Beer, and to the Country of Mesopotamia. 271 pàgines.
• Mills, E., ed. (1932). Census of Palestine 1931. Population of Villages, Towns and Administrative Areas. Jerusalem: Govern de Palestina.
• Morris, Benny (2004). The Birth of the Palestinian Refugee Problem Revisited. Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-00967-6.
• Schumacher, Gottlieb; Watzinger, Carl, 1877-1948, (1908): Tell el Mutesellim; Bericht über die 1903 bis 1905 mit Unterstützung SR. Majestät dones deutschen Kaisers und der Deutschen Orientgesellschaft vom deutschen Verein zur Erforschung Palästinas Veranstalteten Ausgrabungen. Volum: 1
• li Strange, Guy (1890). Palestine Under the Moslems: A Description of Syria and the Holy Land from A.D. 650 to 1500. Comité del Fondo per a l'Exploració de Palestina.
• Petersen, Andrew (2001). A Gazetteer of Buildings in Muslim Palestine (British Academy Monographs in Archaeology). 1. Oxford University Press. ISBN 978-0-19-727011-0.
• Pringle, Denys (1998). The Churches of the Crusader Kingdom of Jerusalem: L-Z (excluding Tyre). II. Cambridge University Press. ISBN 0 521 39037 0.
• al-Qawuqji, Fauzi (1972): Memoirs of al-Qawuqji, Fauzi en Journal of Palestine Studies
  • el%20Qawuqji%2C%20Memoirs%201948_Pt%201.pdf "Memoirs, 1948, Part I" in 1, no. 4 (Sum. 72): 27-58., dpf-file, descargable
  • el%20Qawuqji,%20Memoirs%201948_Pt%202.pdf "Memoirs, 1948, Part II" in 2, no. 1 (Aut. 72): 3-33., dpf-file, descargable
• Robinson, Edward (1856): Biblical researches in Palestine, and in the Adjacent Regions. A journal of travels in the year 1838. Vol II
• Tal, David (2004). War in Palestine, 1948: Strategy and Diplomacy. Routledge. ISBN 0-7146-5275-X
• Ze'evi, Dror (1996). An Ottoman Century: The District of Jerusalem in the 1600s. SUNY Press. ISBN 0-7914-2915-6.