Jocs Ístmicos
Els Jocs Ístmicos (Plantilla:Lang-grc) varen ser uns Jocs Panhelénicos de l'Antiga Grècia, cridats aixina perque se celebraven en l'istme de Corinto, en honor de Poseidón. El santuari panhelénico d'este deu en Istmia va ser acondicionat per a donar-los acolliment.
L'excepcional situació geogràfica de Corinto «enclavada entre dos mars», en l'estret istme que unix les dos parts de la Grècia continental, va contribuir a l'èxit i a l'importància política dels Jocs Ístmicos, en Poseidón i Melicertes com a figures clau.
Característiques
[editar | editar còdic]
Els Jocs Ístmicos tenien lloc cada dos anys en primavera i duraven varis dies.
El programa comprenia certàmens gímnicos (carrera, pugilato, pancracio, pentatlón) i hípicos.[1] Ademés, quan en el IV es va construir el teatre es varen afegir competicions musicals i poètiques[2] i és possible que inclús hi haguera un concurs de pintura.[3] Es registren victòries de dònes tant en competicions atlètiques com a poètiques i musicals pero es desconeix si la participació de les dònes en estos jocs tenia caràcter habitual o era esporàdica.[4]
Durant els jocs se celebraven rituals religiosos que incloïen libacions, sacrificis i una processó en honor de Poseidón, Anfitrite, Leucótea i Palemón.[5]
El premi per als vencedors consistia en corones de pi, que posteriorment varen ser substituïdes per atres d'api i després es varen tornar a usar guirnaldas de pi.[6][7][8][9] El santuari a on se celebraven els jocs es trobava junt a una pinada.[10]
Orige mític
[editar | editar còdic]La tradició ateniense menciona a Teseo com a fundador, en recort dels seus ardits en el viage des de Trecén a Atenes, una reminiscència de l'inicial dominació ateniense de l'Istme:
En la saga corintia, millor atestada, l'astut Sísifo els va fundar en honor del seu parent Melicertes.[11] Píndaro ya havia descrit esta versió en un fragment de la seua obra. El cor de nereidas, cavalcant sobre les ones, se li varen aparéixer a Sísifo i li varen ordenar que organisara els Jocs Ístmicos en honor de Melicertes.[12]
En un escolio a Píndaro es troba la narració següent:
A la seua volta, Melicertes va ser divinizado per Poseidón baixe el nom de Palemón ('el lluitador'); de fet, es convertix en un deu marí benévolo, que els romans varen identificar en Portuno).[13]
En una variant poètica, un delfí du fins a la costa el cos de Melicertes i ho deposita baix un pi (d'ací que inicialment la corona es fera en branques de pi), a on ho va trobar Sísifo. Pausanias diu al respecte que quan Ino es va llançar a la mar des de la roca Molúride en el seu fill Melicertes, est va ser dut a l'Istme de Corinto per un delfí, i que allí va rebre el nom de Palemón i se li va tributar entre atres honors en la celebració dels Jocs.[14]
Existixen més llegendes sobre la fundació, com les atribuïdes a Heli i Poseidón de forma conjunta,[15] o solament a Poseidón, o a Glauco, el fill de Sísifo.[16]
Història
[editar | editar còdic]Orige i events històrics en els jocs
[editar | editar còdic]
Pese a que la crònica de Desocupacions indica que la fundació dels jocs va tindre lloc en 1259/8 a. C.,[17] el 582-1 a. C. figura com a data inicial oficial, coincidint en el moment en que Cípselo, tirà de Corinto, va conseguir donar resonància panhelénica a unes competicions locals en honor de Melicertes,[18] tal com va fer Pisístrato en Atenes en les Panateneas.
Els eleos no podien competir en estos jocs. Segons Pausanias, durant la treua sagrada Heracles va tendir una emboscada i va donar mort als fills d'Actor i Molione, que es dirigien als Jocs Ístmicos. Els eleos llavors varen solicitar als corintios que per este fet no deixaren competir als de l'Argólide en els seus jocs pero com els corintios no varen voler acceptar açò, Molione va maldir a tot eleo que fòra a competir als jocs Ístmicos. Segons una atra versió, els eleos es varen negar a competir perque dos fills de Prolao, un distinguit ciutadà de Élide, varen ser assessinats per uns rivals durant els jocs. Una tercera versió dia que Cípselo, fundador dels jocs, va consagrar una figura d'or a Zeus en Olimpia, pero va morir ans que el seu nom figurara en ella. Els eleos no varen voler concedir permís per a repondre el nom póstumament, per la qual cosa els corintios varen excloure als atletas de Élide.[19]
Des del 228 a. C. els romans varen poder participar.[20]
En 196 -195 a. C. durant els jocs, Tito Quincio Flaminino, el vencedor de la batalla de Cinoscéfalos, en 197 a. C., va proclamar la llibertat i independència de Grècia, lliberada de Filipo V de Macedònia.[21]
Passagera va ser la llibertat i exenció d'imposts que va prometre Nerón durant els Jocs Ístmicos en 67.[22]
Ciutats encarregades de la seua organisació
[editar | editar còdic]Des dels seus inicis, Corinto era la ciutat encarregada de la seua organisació, fins que Argos va prendre el control de Corinto a principis de el IV i en això va passar a ser organisadora dels jocs. Agesilao de Esparta va intervindre en l'any 390 a. C. per a tornar l'organisació dels jocs als corintios pero, quan este es va anar, els argivos varen ser novament els que varen organisar els jocs,[23][24] fins que varen perdre el control de Corinto en el 386 a. C.
Quan en 146 a. C., Corinto va ser destruïda pel cònsul romà Lucio Mumio, est va ordenar la reconstrucció del recint a on se celebraven[25] pero els jocs varen passar a ser organisats per la ciutat de Sición. Juliol César va tornar a edificar Corinto en el 46 a. C. en el nom de «Colónia Laus Julia Corinthensis» i entre els anys 7 i 3 a. C., Lucio Castricio Régulo, governador de la colónia, va tornar a recuperar l'organisació dels jocs per a Corinto.[26][27]
Els jocs seguien celebrant-se en la part final de l'época imperial romana.[28]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Dion Crisóstomo, Discursos IX; Píndaro, Ístmicas; Pausanias VI,3,11; VI,4,2; VI,4,10; VI,7,10; VI,10,3; VI,11,5; VI,13,10; VI,16,2; VI,17,2; VII,17,5.
- ↑ Plutarco, Charrades de sobretaula 675b.
- ↑ Plinio el Vell XXXV,35.
- ↑ Fernando García Romero, El deport femení en l'Antiga Grècia, pp.15-16.
- ↑ Elio Arístides XLVI,31.
- ↑ Píndaro, Ístmicas II,16, VIII,64.
- ↑ Pausanias, op. cit. VIII,48,2.
- ↑ Plutarco, Charrades de sobretaula 676E-677A; Vida de Timoleón 26,1-3.
- ↑ Précis élémentaire de mythologie de M. l’abbé Drioux, Belin, 1898.
- ↑ Estrabón VIII,6,22.
- ↑ Apolodoro, Biblioteca mitològica III,4,3; Pausanias, Descripció de Grècia II,1,3.
- ↑ Píndaro, Epinicios, fragments 6-5.
- ↑ Higino, Faules 2; Eurípides, Ifigenia entre els Tauros 270; Apolodoro, Biblioteca mitològica III,4,3; Ovidio, Metamorfosis IV,522.
- ↑ Pausanias, op. cit. I,44,7-8.
- ↑ Dion Crisóstomo, Discursos XXXVII,13.
- ↑ Schneider, K ., Isthmia RE 9, 2, cols. 2248-2255.
- ↑ Crònica de Desocupacions 20.
- ↑ Cayo Juliol Solino, Colecció de fets memorables o l'erudit VII,14.
- ↑ Pausanias V,2,1-4.
- ↑ Polibio II,12.
- ↑ Plutarco, Vida de Tito Quincio Flaminino 10.
- ↑ Suetonio, Vides dels dotze césares VI,24.
- ↑ Comesaña López, Ana María (2016), Estudi sobre la fiesta i el cult grecs en les Vides paraleles de Plutarco [1] archivat en Wayback Machine., pp.177-179, tesis doctoral, Universitat de Múrcia.
- ↑ Jenofonte, Helèniques IV,5,1; Plutarco, Vida de Agesilao 21,1.
- ↑ Polibio XXXIX,6,1.
- ↑ Pausanias II,2,2.
- ↑ Elio Aristides, Discursos: V, edició de Juan Manuel Cortés Copete, pp.219-220, Madrit: Gredos (1999), ISBN 84-249-1994-7.
- ↑ Istmia: Jocs Ístmicos, en gottwein.de (en alemà)
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Juegos Ístmicos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.