Leucótea
 |
Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
En la mitologia grega, Leucótea o Leucotea (en grec Λευκοθέα, Leukothéa, ‘deesa blanca’) era un dels aspectes baix els que coneixia a una antiga deesa del mar. Les fonts mitològiques coincidixen que va ser una nimfa transformada. Diu Lucio Anneo Cornuto que Leucótea és filla de Nereo i que el seu nom reflectix clarament el color blanc (leukón) de la bromera.[1]
En la variant més familiar, Ino, la germana de Sigues-me-li i esposa del rei Atamante, es va convertir en deesa en acabant de que Hera la tornara loca com a castic per cuidar del recent naixcut Dioniso. Ino va botar a la mar en el seu fill Melicertes en els seus braços. Per pena, asseguraven els helens, els deus olímpics varen fer a abdós deus de la mar, transformant a Melicertes en Palemón, patró dels Jocs Ístmicos, i a Ino en Leucótea.
En la versió situada en Rodas pot detectar-se un nivell mític molt més antic. Allí, la dòna que es tirava a la mar i es convertia en Leucótea era Halia (‘de la mar’), una nimfa local i un dels telquines originaris de l'illa que va sucumbir a Poseidón, criat en l'illa. Halia va tindre en ell a Rodo i sis fills. Afrodita va fer que estos enfolliren i violaren a la seua mare com a venjança per una impía afronta, per lo que varen ser confinats baix terra per Poseidón. D'esta forma els rodios seguien la seua ascendència mítica fins a Rodo i el titán Heli.[2] (Greus 1955)
En la Odissea, Homero relata que Leucótea va salvar la vida d'Odiseo en acabant de que Calipso li deixara retornar a la seua casa i li oferira per a això una endeble bassa. Poseidón, al vore l'embarcació, la va fer añicos en la palma de la mà, sumergint-se el héroe fins al fondo de la mar pel pes de les riques robes que duya. Pero la seua gran fortalea física li va permetre desembarazarse del llastre i eixir a la superfície abans de morir ofegat. Allí li esperava Leucótea, convertida en gavina, en alcatraz o en mergo per a despistar a Poseidón. Va entregar a Odiseo un vel màgic que, nugat a la seua cintura, li lliuraria d'ofegar-se si tornava a sumergir-se. Odiseo li va obedir i, en lloc d'aferrar-se als restants de l'embarcació, es va alluntar nadant del lloc, lo que va fer que Poseidón no poguera localisar-li. En ajuda d'Atenea, que amansó els vents, Odiseo va conseguir nadar fins a l'illa dels feacios, a on va poder descansar despuix de dos dies de agotadora travessia.[3]
Leucótea tenia els seus altars junt als de Poseidón, sent el principal el que es trobava en Corinto. Tenia un santuari en Laconia, a on contestava les preguntes de la gent sobre els seus somis, sent esta la seua forma d'oràcul. Pot comparar-li-l'en l'etrusca Losna.
Els romans l'adoraven en el nom de Matuta i acodien al temple que tenia dedicat en Roma per a pregar pels fills dels seus parents, mai pels propis, puix Leucótea va ser violada i humiliada pels seus fills abans de ser immortal. L'entrada en el temple estava reservada a les matrones romanes, prohibint-se-li a les esclaves baix pena de mort.
Leucótea és La deesa blanca de Robert Greus.
No deu ser confosa en Leucótoe, encara que a voltes el seu nom es deletree aixina.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Cornuto: Compendio de teologia grega, 23
- ↑ Diodoro Sículo: Biblioteca històrica V, 55.4–7
- ↑ Homero: Odissea V, 333 s.
- BURKERT, Walter: Religió grega. 1985.
- GRAVES, Robert: Els mits grecs. 1955.
- KERÉNYI, Károly: Els deus dels grecs. 1951.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Leucótea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.