Anar al contingut

Engany (comportament)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Engany (comportament)
"La serp em va enganyar, i vaig menjar" (Génesis, 3:13). Eva bretona de Gauguin, 1889.[1]

Engany és l'acte pel que algú (el engañador), conscient de la falsetat d'una informació, la comunica a un atre (l'enganyat), convencent-ho o persuadint-ho de la seua veracitat.[2] Sol produir-se per a obtindre un benefici personal de l'engañador o un perjuí de l'enganyat.[3][4]

La diferència entre engany i mentira és que mentir és alguna cosa centrat en el boler, puix no és necessària l'intervenció de ningú més i els seus propòsits poden ser molt diferents; mentres que per a l'engany és necessària, a lo manco en l'intenció de l'engañador, la seua relació en qui vaja a ser enganyat, siga en una mentira explícita o per mig d'un atre procediment en el que li pretén manipular, duent-ho a engany.[5]

l'astúcia és el habilitat en l'engany; tant per a enganyar com per a evitar ser enganyat. El mecanisme de l'engany és la trampa, la treta, l'ardid, l'artimaña, l'argúcia, l'asechanza o l'embeleco. Si és molt terramaner, en el que solament cauria algú molt ingenu, és un engañabobos.[6]

Engany i identitat

Si l'engany consistix en fer-se passar per algú distint a qui s'és, es denomina impostura; i pot consistir, entre atres coses, en un delicte (usurpació d'identitat, suplantació de personalitat), un problema de salut mental (megalomania) o una estratègia política (sebastianisme). Si lo que es pretén és ser un professional l'activitat del qual està regulada o un funcionari públic, es denomina intrusisme professional o usurpació de funcions públiques respectivament. Si l'engany consistix en una ocultació molt més profunda de la pròpia identitat social, es denomina passing.

L'engany pot consistir inclús en fer creure a l'enganyat que ell mateixa ha deixat de ser qui és perque ha enfollit (una manipulació sicològica denominada "llum de gas" -gaslighting- en referència a una película que desenrolla el tema).

Anonimat, desinhibició en internet i engany digital

L'anonimat en rets socials permet tot tipo d'enganys.

l'anonimat produïx tant una desinhibició als frens morals en el engañador com una major facilitat per a enganyar i una major dificultat per a detectar l'engany. Des de l'Antiguetat es va identificar este fenomen en el mit de l'invisibilitat (anell de Giges).


En l'actualitat, a través d'internet els individus poden presentar-se com els plau, donada l'absència de comunicació "cara a cara". L'engany digital és àmpliament usat dins de les diferents formes que la tecnologia permet per a representar engañosament a algú o alguna cosa. Per mig de l'engany digital la gent se sent fàcilment capaç d'enganyar a uns atres, siga en el seu propi benefici o com a garantia de la seua seguritat. El catfishing és una forma d'engany digital que consistix en crear una falsa identitat digital. En ella els catfishers enganyen als que construïxen relacions, amistats o conecten en ells sense revelar qué persones són realment. Creen una conte d'usuari completament nova que maquilla l'informació, permetent-los retratar-se a sí mateixos com a persones diferents a les que són. La major part de les mentires i desinformacions es difonen comunament per mig de correus electrònics i mensageria instantànea que pot borrar-se ràpidament. Sense comunicació cara a cara pot ser més fàcil enganyar, en ser difícil distinguir si el nostre interlocutor ment o diu la veritat. Estes senyals poc fiables permeten als engañadores digitals enganyar, influenciar i manipular fàcilment.

Don Juan Tenorio, que ya ha enganyat a moltes atres dònes ("en dos llínees separades / els morts en desafiu / i les dònes burlades... / ¿Quants dies ampreu / en cada dòna que ameu? / Partiu els dies de l'any / entre les que ahí trobeu. / Un per a enamorar-les, / un atre per a conseguir-les, / un atre per a abandonar-les, / dos per a substituir-les, / i una hora per a oblidar-les"), trau a Donya Inés del convent i la seduïx.

Engany, moralitat i llealtat

Encara que hi ha distintes opinions sobre la moralitat de l'engany (Platón ho accepta en algun cas, Sant Agustín o Kant no),[lower-alpha 1] per lo general se li condena i considera un comportament hipòcrita, deshonesto, insincero i falte d'integritat. No obstant, si el propòsit de l'engañador és banal, la simple diversió, se sol acceptar o tolerar denominant-ho broma o inocentada (de fet, l'etimologia de "enganyar" prové del llatí vulgar ingannāre -"burlar"-, que a la seua volta prové del llatí gannīre -"ganyir", "gruñir", "remugar", "chancejar"-).[9] L'identificació de l'engany com un joc s'estén a molts camps, com el del ilusionisme; pero es convertix en alguna cosa potencialment greu o "sério" en el del joc amorós, a on en la denominació de "donjuanisme" s'identifica en la seducció (explícitament en el títul que va donar orige al mit: El burlador de Sevilla, de Tirso de Molina).

El rompimiento d'una promesa o d'un compromís és un engany de l'engañador si en el moment de prometre o comprometre's no tenia el propòsit cert de complir-la i mantindre-ho en qualsevol circumstància, puix prevea incomplir arribada l'ocasió. En tot cas, és un engany per a l'enganyat que seguira confiant en el seu compliment, veent-se perjudicat per l'incompliment; que també pot considerar-se com una desllealtat o traïció de la confiança que fins a llavors es creïa mantindre.

Evasió en ètica

En ètica, evasió és un acte d'engany en el que una proposició verdadera és irrellevant o conduïx a una falsa conclusió (per mig de falàcies llògiques com la petició de principi). Per eixemple: si sentim a algú de manera que inequívocament sabem que està present i nos pregunten si eixa persona ho està, podem contestar "no ho he vist", evitant mentir, pero duent a engany a qui nos pregunta. És una manera d'esquivar la pregunta quan no es vol donar una resposta directa per alguna raó (evitar revelar una veritat vergonyosa o perjudicial, o no reconéixer una ignorança); pero també una forma d'eixercir la reserva mental, que pot considerar-se moralment acceptable o inclús una obligació moral en el cas de que qui pregunte no tinga dret a conéixer una informació pero el preguntat estiga forçat a contestar.[10]

El joc o clavada del trilero ("¿on està la bolita?") en el que s'enganya al "pardillo" en l'ajuda del "gancho" que aparentment ha guanyat diners en facilitat.

Vore també

Notes

  1. ↑ Quatre obres d'Agustín tracten el tema (De magistro, De doctrina christiana, De trinitate i Enchiridion), a banda dels dos tractats dedicats específicament a la mentira (De mendacio i Contra mendacium) -Colish, 2005, pg. 155-. Ademés de no considerar mentira quatre tipos de falsetats (per no haver desig d'enganyar: quan s'explica l'opinió d'un atre, es repetixen paraules memorisades, es trava la llengua o s'equivoca un en parlar) -Colish, 2005, pg. 156-, Agustín distinguia diferents situacions en la mentira segons el seu grau de culpabilitat, pero argumentava que tota mentira era pecat -Colish, 2005, pg. 157-. El consens entre els estudiosos és que Agustín no acceptava que la mentira poguera ser acceptada com a necessària o justificada en cap cas, ni tan sols per a salvar una vida inocent -Puffer, 2016, pg. 685-.[7] En el sigle XX, Dietrich Bonhoeffer i Reinhold Niebuhr varen adoptar una posició no-absoluta. En Ethics, Bonhoeffer discutix l'ètica kantiana i contesta al punt de vista de Kant sobre la mentira, perque "tractar la sinceritat com un principi du a Kant a la grotesca conclusió de que si un assessí em pregunta si el meu amic, a qui està perseguint, ha buscat refugi en la meua casa, yo tindria que respondre honestament d'un modo afirmatiu" ("Treating truthfulness as a principle leads Kant to the grotesque conclusion that if asked by a murderer whether my friend, whom he was pursuing, had sought refuge in my house, I would have to answer honestly in the affirmative.") Encara que Bonhoefer mantenia que es deu mentir per a salvar a l'amic, argumenta que qualsevol de les opcions que es donen en tal situació incorren en culpa. En un ensaig posterior (“What Does It Pixen to Tell the Truth?”) Bonhoeffer argumenta que la mentira deu entendre's com alguna cosa clarament condenable ("Lying … is and ought to be understood as something plainly condemnable") i que no sempre incorre en culpa. -Puffer, 2019-[8]

Referències

  1. ↑ Gauguin i els orígens del simbolisme - 5. Eva i els deus, Art i Història - Almendron.
  2. ↑ Daly, John A.; Wiemann, John M. (2013-01-11). Strategic Interpersonal Communication (en en), Routledge. ISBN 978-1-136-56375-1.
  3. ↑ «Definition of 'deception' – English Dictionary». Cambridge Dictionary. Cambridge University Press. Consultat el 2018-11-11.
  4. ↑ «Definition of 'deceive'». Collins English Dictionary. HarperCollins. Consultat el 2018-11-11.
  5. ↑ Alocució: Dur a engany - cridar a engany, Fundéu (consultat el 5 de decembre de 2025.
  6. ↑ Diccionario de la lengua españolaDiccionario de la lengua españolaDiccionario de la lengua españolaDiccionario de la lengua españolaDiccionario de la lengua españolaDiccionario de la lengua españolaDiccionario de la lengua españolaDiccionario de la lengua españolaDiccionario de la lengua española
  7. ↑ Colish, Marcia L. (2005). "Rethinking Lying in the Twelfth Century". In Bejczy, István; Newhauser, Richard (eds.). Virtue and Ethics in the Twelfth Century. Brill. pp. 155–173. doi:10.1163/9789047407270_010. ISBN 9789047407270. - Puffer, Matthew (2016). "Retracing Augustine's Ethics: Lying, Necessity, and the Image of God". Journal of Religious Ethics. 44 (4): 685–720. doi:10.1111/jore.12159. Archived from the original on 2020-03-18. Retrieved 2020-08-17.
  8. ↑ Puffer, Matthew (2019). "Three Rival Versions of Moral Reasoning: Interpreting Bonhoeffer's Ethics of Lying, Guilt, and Responsibility". Harvard Theological Review. 112 (2): 160–183. doi:10.1017/S001781601900004X. S2CID 166767444.
  9. ↑ Diccionario de la lengua española
  10. ↑ "Why Dodging the Question Works in Debats (and Job Interviews)". BNET. 2008-10-07.

Bibliografia

  • American Psychological Association – Ethical principles of psychologists and code of conduct. (2010). Retrieved February 7, 2013.
  • Bassett, Rodney L.; Basinger, David; & Livermore, Paul. (1992, December). Lying in the Laboratory: Deception in Human Research from a Psychological, Philosophical, and Theological Perspectives. [1]
  • Baumrind, D. (1964). Some thoughts on ethics of research: After reading Milgram's "Behavioral Study of Obedience." American Psychologist, 19(6), 421–423. Retrieved February 21, 2008, from the PsycINFO database.
  • Behrens, Roy R. (2002). False colors: Art, Design and Modern Camouflage, Bobolink Books. ISBN 978-0-9713244-0-4.
  • Behrens, Roy R. (2009). Camoupedia: A Compendium of Research on Art, Architecture and Camouflage. Bobolink Books. ISBN 978-0-9713244-6-6.
  • (2004) DPM: Disruptive Pattern Material, DPM Ltd. ISBN 978-0-9543404-0-7.
  • Bröder, A. (1998). Deception ca be acceptable. American Psychologist, 53(7), 805–806. Retrieved February 22, 2008, from the PsycINFO database.
  • Christensen, L(1988).«Deception in psychological research: When is its use justified?».Personality and Social Psychology Bulletin.14(4): 664–675.doi:10.1177/0146167288144002.
  • Cohen, Fred. (2006). Frauds, Spies, and Lies and How to Defeat Them, ASP Press. ISBN 978-1-878109-36-1.
  • Dresser, R. S. (1981). Deception research and the HHS final regulations. IRB: Ethics and Human Research, 3(4), 3–4. Retrieved February 21, 2008, from the JSTOR database.
  • Edelman, Murray Constructing the political spectacle 1988
  • Edelman, Murray (2001). The Politics of Misinformation, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-80510-0..
  • Kimmel, A. J. (1998). "In defense of deception". American Psychologist, 53(7), 803–805. Retrieved February 22, 2008, from the PsycINFO database.
  • Latimer, Jon (2001). Deception in War, John Murray. ISBN 978-0-7195-5605-0.
  • Milgram, S. (1963). "Behavioral study of obedience". The Journal of Abnormal and Social Psychology, 67(4), 371–378. Retrieved February 25, 2008 from the PsycARTICLES database.
  • Ortmann, A. & Hertwig, R. (1998). "The question remains: Is deception acceptable?" American Psychologist, 53(7), 806–807. Retrieved February 22, 2008, from the PsycINFO database.
  • Shaughnessy, J. J., Zechmeister, E. B., & Zechmeister, J. S. (2006). Research Methods in Psychology (Seventh Edition). Boston: McGraw Hill.
  • Bruce Schneier, Secrets and Lies
  • Robert Wright, The Moral Animal: Why We Llaure the Way We Llaure: The New Science of Evolutionary Psychology. Vintage, 1995. ISBN 0-679-76399-6.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Engany_(comportament)&oldid=1642634»