Anar al contingut

Canal d'Otranto

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El canal d'Otranto és un estret marí que conecta la mar Adriático, al nort, en la mar Jónico, al sur. Este estret, en un esgambi d'uns 72 km,[1] separa la costa del surest de la península itálica de la del suroest d'Albània.[2]

El canal rep el seu nom de la chicoteta ciutat italiana d'Otranto, en la regió d'Apulia. El cap d'Otranto, situat a una llongitut 18°31I, és el punt més oriental d'Itàlia i el més pròxim d'Albània, situada a solament 72 kmErro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut.

En agost de 1807, tropes franceses al mando del general Berthier creuen el canal per a invadir les illes Jónicas.

Durant la Primera Guerra Mundial, el domini del canal va tindre una gran importància estratègica perque les flotes aliades d'Itàlia, França i el Regne Unit varen impedir el pas de les naus del Imperi austrohúngaro al Mediterràneu, en lo que es va denominar el Bloqueig del Canal d'Otranto.

En 1998 en virtut d'un acort en el govern albanés, Itàlia va montar una estació de radar en la illa de Sazan, front al port albanés de Vlorë per a controlar millor els moviments de les llanches ràpides i combatre l'immigració illegal.

Història

L'estret d'Otranto en un mapa de principis del XVII.

Des de l'antiguetat, l'estret d'Otranto va tindre una importància estratègica vital. Aixina, l'estret d'Otranto va eixercitar un paper significatiu en l'història antiga grega i romana, servint com un corredor marítim vital per a la colonisació, el comerç, les campanyes militars i l'intercanvi cultural.[3]

Temps de l'Antiga Grècia

Durant els sigles VIII i VII a. C., colon grecs de les ciutats-estat de Corinto, Megara i unes atres varen fundar colónies a lo llarc de la costa sur d'Itàlia i en la regió coneguda com Magna Grècia. L'estret era una important ruta marítima per a estos colon.[4]

L'estret d'Otranto va servir com un pas crític per al comerç i l'intercanvi cultural entre les colónies gregues en el sur d'Itàlia i el continent grec. Mercaderies com a oli d'oliva, va vindre, ceràmica i argent es transportaven per mig de l'estret.[4]

L'estret també va ser escenari d'activitats militars. Per eixemple, la ciutat de Tarento (actual Taranto) es va enfrontar en conflictes en tribus locals i atres colónies gregues. El control de l'estret i les aigües propenques era vital per a assegurar les rutes marítimes.[4]

Época de la Antiguetat clàssica romana

Durant el III, Roma va escomençar la seua expansió en les colónies gregues de Magna Grècia. El control de l'estret d'Otranto es va tornar estratègicament important per als romans per a assegurar les seues fronteres orientals i rutes marítimes.[5] Els romans ho utilisaven per a transportar les seues tropes cap a l'est. Les legions marchaven a Brundisium (actual Brindisi), tenien només un dia de viage per mar fins a l'actual territori d'Albània i despuix podien alvançar cap a l'est seguint la Via Egnatia.[6]

L'estret va eixercitar un paper durant les Guerres Púnicas entre Roma i Cartago. Les flotes romanes varen usar l'estret per a moure's entre Itàlia i el Mediterràneu oriental. El control de les rutes marítimes per mig de l'estret era essencial per a mantindre les llínees de suministrament i els moviments de tropes.[7]

A lo llarc del periodo romà, l'estret també va ser notori per la pirateria. Els romans varen establir patrulles navals per a assegurar les aigües i protegir les rutes comercials dels atacs pirates.

La construcció de la Via Egnatia, una carretera romana que s'estenia des de la costa adriática (prop de l'estret d'Otranto) fins a Bizancio (actual Estambul), resalta encara més l'importància d'esta regió. La carretera va facilitar el moviment d'eixèrcits i el comerç entre les parts occidental i oriental de l'Imperi Romà.[6]

L'estret va continuar servint com un víncul crucial per a l'intercanvi cultural i econòmic. Les ciutats romanes a abdós costats de l'estret, com Brundisium (actual Brindisi) en Itàlia, varen florir com a ports clau i centres comercials.

Pas de tropes franceses

Frontera marítima entre Albània i Itàlia.

En agost de 1807, tropes franceses al mando del general Berthier varen creuar l'estret per a invadir les illes Jónicas.[8][9][10]

Primera Guerra Mundial

Durant la Primera Guerra Mundial, l'estret va tindre una importància estratègica. Les armada aliades del Itàlia, de la França, i de Gran Bretanya, en bloquejar l'estret, sobretot en forces navals llaugeres i barcos de peixca llaugerament armats coneguts com 'drifters', varen impedir que la cautelosa Armada Austrohúngara entrara lliurement en el Mar Mediterrànea, i els varen mantindre efectivament fora del teatre naval de la guerra. El bloqueig es va conéixer com el 'Bloqueig d'Otranto'.[11]

No obstant, el bloqueig va ser notòriament ineficaç contra els submarins alemans que operaven des del Adriático, que anaven a sitiar a les potències aliades durant la major part de la guerra en tot el Mediterràneu.[12] Per eixemple, el 27 d'abril de 1915, la travessia blindada francesa Léon Gambetta va ser afonat en el canal per dos torpedos llançats per un submarí austríac; l'afonament va deixar 684 morts i 137 supervivents.[13]

Despuix de la caiguda del Teló d'Acer

En 1992, Albània i Itàlia varen firmar un tractat que delimitava la plataforma continental llímit entre els dos països en l'estret.

En la década de 1990, l'Estret d'Otranto era una ruta important per a l'immigració illegal cap a l'UE, ya que és relativament segur creuar la mar ací ya que no hi ha fortes corrents. Quan fa bon temps, la ruta es pot recórrer en llancha ràpida en unes bones dos hores. Pero també va haver accidents repetits, especialment en mal temps. El 29 de març de 1997, va succeir la cridada Tragèdia d'Otranto quan 87 emigrants, incloses moltes dònes i chiquets, es varen ofegar en acabant de que un barco de la Guàrdia Costera italiana chocara en la seua llancha ràpida, intentant creuar illegalment l'estret despuix dels disturbis de 1997 en Albània. S'estima que en 1999 unes 340 persones varen morir en creuar el Canal de les Llàgrimes , com ara es diu a l'estret en Albània. Les autoritats albaneses en l'ajuda d'Itàlia i Alemània, entre uns atres, varen impedir en gran medida el contrabando de persones per mig de l'Estret d'Otranto; numerosos pots inflables varen ser confiscats i cremats. En giner de 2004, a lo manco 20 persones varen morir congelades en acabant de que el pot estiguera en perill durant una tormenta per una falla en el motor i els rescatistas no pogueren trobar-ho durant hores.[14]

En 2006, el govern d'Albània va impondre una moratòria a les embarcacions de vela en motor en tots els llac, rius i mars d'Albània per a frenar el crim organisat.[15] L'única excepció a la norma són les embarcacions de propietat governamental, les embarcacions de propietat estrangera, les embarcacions de peixca i les embarcacions a reacció. En 2010, la moratòria es va prorrogar fins a 2013.

Geologia

La zona del Canal d'Otranto, situada entre el surest d'Itàlia i Albània, és un àrea geològicament interessant per la seua ubicació en el llímit entre les plaques tectòniques d'Àfrica i Eurasia.[16] La regió està marcada per una complexa història geològica que ha donat lloc a una gran varietat de formacions rocoses i estructures geològiques.

En térmens tectònics, el Canal d'Otranto es troba en una zona de convergència, a on la placa africana es mou cap al nort, espentant la placa euroasiàtica. Este procés ha donat lloc a la formació de montanyes i sistemes de falles, com les que s'observen en la regió dels Alps i els Apenins en Itàlia.[17] En la zona submarina del canal, les estructures geològiques es componen principalment de sediment marins, que són el resultat de l'acumulació de materials orgànics i inorgànics a lo llarc de mils d'anys.[18]

Les roques que predominen en el fondo marí del Canal d'Otranto inclouen calcàrees, dolomías i margas, que es varen formar durant el Mesozoico i el Cenozoico.[19] Estes formacions són testimoni dels canvis climàtics i tectònics que varen ocórrer en el passat, especialment durant les fases d'expansió i contracció de la mar Adriático. Ademés, l'activitat sísmica en la regió és relativament alta, per la contínua interacció entre les plaques tectòniques, lo que genera terremots moderats.

La geologia del Canal d'Otranto també influïx en la seua biodiversitat marina, ya que les diferents característiques del fondo marí i les corrents d'aigua favorixen la presència d'una rica fauna i flora, que es veu afectada pels canvis geològics i ambientals de la regió.

Temes d'impacte ambiental

La Unió Europea ha identificat a varis sectors de l'estret d'Otranto com "llocs d'interés comunitari", per la seua importància ambiental. Per l'elevat tràfic marítim que entra i ix de la mar Mediterrànea cap al mar Adriático, especialment en la partix nort a on es troben els ports més grans, esta zona és molt sensible a la contaminació provocada pels barcos. Per este motiu, s'ha establit un Sistema d'Informes de Tràfic Adriático, per a monitorear tots els barcos que naveguen dins i fòra de l'Estret d'Otranto. ”Tràfic Adriático" significa un sistema per al control del tràfic en la mar Adriático en el que la gestió està garantisada conjuntament, cada una en la part de la seua competència, per les autoritats italianes i albanés.[20]

Adicionalment està previst construir un gasoducte que creuarà l'Estret d'Otranto per a dur gas d'Azerbaiyan a Itàlia, per mig de Grècia i Albània, en greus repercussions per al mig ambient, el turisme i la peixca.[21]

Activitat peixquera

La peixca en la zona del Canal d'Otranto, és una activitat important tant per als peixcadors locals com per als turistes. Este estret i estratègic pas marítim és conegut per la seua rica biodiversitat marina i les seues excelents condicions per a la peixca.

És comú en la zona la peixca d'arrastre, especialment per a capturar espècies com el peix espasa, calamars i sardinas. La peixca d'arrastre és una tècnica que s'utilisa en aigües més profundes, a on els barcos arrastren rets a lo llarc del fondo marí per a capturar grans cantitats de peixos.[22][23]

El tonyina roja és una espècie molt buscada en la regió. En el passat, el Canal d'Otranto va ser famós per la peixca tradicional de tonyines, especialment durant la temporada de migració. Encara que esta activitat ha disminuït per la sobrepesca i les regulacions, seguix sent una activitat rellevant en la zona.[24]

Els peixcadors locals també practiquen la peixca artesanal, utilisant chicotetes embarcacions i métodos tradicionals per a capturar espècies com mers, besucs, doradas i lubinas.[22]

El Canal d'Otranto és un destí popular per als peixcadors deportius. Des d'embarcacions chicotetes o des de la costa, els peixcadors poden capturar una àmplia varietat d'espècies, com la tonyina, el peix espasa, i atres peixos pelágics. També és comú la peixca de surfcasting (des de la vora) per a espècies de menor tamany.[24]

Vore també

Referències

  1. ↑ "Canal d'Otranto," Enciclopèdia Microsoft® Encarta® Online 2007 https://web. archive. org/web/20091027210537/http://es. encarta. msn. com/ © 1997-2007 Microsoft Corporation. Reservats tots els drets.
  2. ↑ Beccaluva, L.; Shallo, M.; Coltorti, M.; Premti, I; Siena, F (1997). „Albània”. Ур.: Moores, Eldridge M; Fairbridge, Rhodes Whitmore. Encyclopedia of European and Asian regional geology. Springer. ISBN 978-0-412-74040-4.
  3. ↑ Oswyn Murray. Early Greece. (1993) pag. 368, ISBN: 978-0674221329
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 John Boardman, N. G. L. Hammond, D. M. Lewis, M. Ostwald. The Cambridge Ancient History, Volume 6: The Fourth Century BC (1994) 1145 pag ISBN: 978-0521233484
  5. ↑ Graham Shipley. The Greek World After Alexander 323–30 BC (2000) 568 pag. ISBN: 978-0415046183
  6. ↑ 6,0 6,1 Edward Bispham. From Asculum to Actium: The Municipalization of Italy from the Social War to Augustus (2007) 600 pages, ISBN: 978-0199231843
  7. ↑ David S. Potter. A Companion to the Roman Empire (2006) 720 pag, ISBN: 978-1405199186
  8. ↑ «Statistiche demografiche ISTAT». Archivat des de l'original, el 25 de setembre de 2011. Consultat el 18 de febrer de 2022.
  9. ↑ «Popolazione resident al 31 dicembre 2010». Senya istat.
  10. ↑ «Istituto Nazionale vaig donar Statistica». Statistiche I. Stat.
  11. ↑ Halpern, Paul G. (2004). The battle of the Otranto Straits: controlling the gateway to the Adriatic in World War I (en en), Bloomington: Indiana University Press. OCLC 757759538. ISBN 978-0-253-34379-6..
  12. ↑ First World War - Willmott, H. P., Dorling Kindersley, 2003, Pàgina 186
  13. ↑ Paul Chack et Jean-Jacques Antier, L'histoire maritime de la 1re guerre mondiale, Éditions France-Empire, 1971, tom 2, cap. 3. (francés)
  14. ↑ «Tragödie in der Adria» (en alemà). albanien. ch (11 de giner de 2004). Consultat el 29 de novembre de 2024.
  15. ↑ «Copia archivada». Archivat des de l'original, el 2011-07-06. Consultat el 2011-02-25. Consell de Ministres de la República d'Albània, www. keshilliministrave. al, 10 d'agost de 2006.
  16. ↑ Li Pichon, X., & Angelier, J. (1979). Tectonics of the Mediterranean Region. Annual Review of Earth and Planetary Sciences, 7, 99-127.
  17. ↑ Buchbinder, B., & Pantic, S. (2002). Geology and Tectonics of the Mediterranean and Surrounding Areas. Elsevier. ISBN: 978-0444508521
  18. ↑ McKenzie, D., & Jackson, J. (1986). The Relationship Between Tectonics and Sedimentation in the Mediterranean Siga. Geological Society of America Bulletin, 97(10), 1299-1312.
  19. ↑ Chorowicz, J. (2005). The Mediterranean Region: A Complex Interaction Between Tectonics, Sedimentation, and Climatic Change. Tectonophysics, 411(3-4), 121-133.
  20. ↑ State and pressures of the marine and coastal Mediterranean environment. European Environment Agency. UNEP- Environmental Issues Séries 5, (1999), https://www. eea. europa. eu/publications/medsea/download
  21. ↑ Luca Palamara (2022). «El gaseoducto TAP en Itàlia: ¿entrada alternativa de gas o perill migambiental?». euronews. com. Consultat el 29 de novembre de 2024.
  22. ↑ 22,0 22,1 Raffaele La Mantia. Peixca i risorse marine in Itàlia (2015) Edizioni scientifiche italiane 310 pag. ISBN: 978-8878697327
  23. ↑ Marque F. Sarti. La peixca in Itàlia: Tecniche, tradizioni i sviluppo (2018) Zanichelli 340 pag. ISBN: 978-8808509782
  24. ↑ 24,0 24,1 Luigi G. Chessa. Li specie marine i la peixca nell'Adriatico (2011) Il sole 24 Ore. 220 pag. ISBN: 978-8822416849

Enllaços externs

Referències