Amaryllidoideae

Les amarilidóideas (Amaryllidoideae) són una subfamília de plantes monocotiledónees, herbàcees, perennes, proveïdes de bulps o rizomes pertanyent a la família de les amarilidàcees i a l'orde Asparagales. Comprén 59 gèneros i aproximadament 800 espècies pròpies de regions sobretot templades i càlides, de tots els continents.[1] Varen ser classificades per primera volta per Jean Henri Jaume Saint-Hilaire en la seua obra publicada en 1805.[2]
Les amarilidóideas usualment són plantes bulbosas que poden ser fàcilment reconegudes per les seues fulles prou carnoses, la seua inflorescència en umbela en l'extremitat d'un escap i pels seus flors, generalment grans i vistoses, en sis estams i un ovari ínfero.[1] Els membres de la subfamília de l'all i de la ceba (Allioideae) són prou similars a les amarilidóideas, pero es diferencien d'ells per la posició de l'ovari i per no presentar sulfur de alilo, compost azufrado que li dona l'olor característica als alls. D'una atra grup molt relacionat, el dels agapantos (subfamília Agapanthoideae), també es distinguixen per la posició de l'ovari i per l'absència de saponines esteroidales, les que són típiques d'estos últims.
Moltes de les espècies de les amarilidóideas són populars com plantes ornamentals en parcs i jardins i, ademés, li les cultiva també com flor de tall en tot lo món.
Descripció




Les amarilidóideas són plantes terrestres, rarament aquàtiques o epífites, herbàcees o suculentes i perennes. Presenten bulps o, més rarament, rizomes (per eixemple en Clivia i Scadoxus). Els bulps es troben recoberts per les bases membranoses dels fulls, formant una estructura que es denomina "corfoll". la raïl primària es troba ben desenrollada i presenten raïls contràctils.[3]
Les fulles són simples, paralelinervadas, de vora sancera, lineares, oblongues, elíptiques, llanceolades o filiformes, sèssils o peciolades, generalment arrosetadas, espiralades o dístiques. Les fulles presenten un meristema basal persistent i desenroll basípeto.
Les flors són hermafrodites, actinomórfiques (és dir, de simetria radial) o llaugerament zigomórfiques, pedicelades o sèssils, vistoses, cada una associada a una bràctea filiforme. el perigonio està compost de sis tépals disposts en dos verticils de 3 peces cada u, les quals presenten aproximadament la mateixa forma i el mateix tamany. Els tépals es troben lliures entre sí o be, poden estar soldats en la base formant un tubo perigonial o hipanto, el qual es prolonga a sovint en una corona (paraperigonio o falsa corola, per eixemple en Narcissus), a voltes reduït a escates o dents poc notables. Els tépals poden ser de color vert o vert i blanc, blanc pur, o alguna combinació de crema, groc, roig, rosa, púrpura o marró, molt rarament blaves.[1][3]
l'androceo presenta sis estams en dos verticils de tres peces cada u (rara volta 3 estams, com en Zephyra, o en algun cas fins a 9-18, com en Gethyllis), oposts als tépals, inserts sobre el tubo del perigonio o la base dels tépals. Els filaments són prims, filiformes o es troben eixamplats en la base, poden ser lliures (Hippeastrum) o estar units entre sí per mig d'una membrana que rodeja a tot l'ovari que es denomina "copa estaminal", com per eixemple en Hymenocallis. Les anteres són oblongues o llineals.[3] Els estams a voltes tenen apèndixs que formen una corona estaminal (per eixemple en Hymenocallis).
el gineceu és d'ovari és ínfer, format per tres carpels units entre sí i delimitant tres cavitats o lòculs, els quals contenen des de dos a tres fins a molts òvuls anátropos de placentació axilar. L'ovari es contínua en un estil i en un estigma diminut, capitado a profundament trífido. Presenten usualment nectaris florals i la secreció de néctar prové del perigonio o del gineceu, usualment en els septos de l'ovari.[3][4]
Les flors es troben dispostes en inflorescències determinades cimosas en l'extremitat d'un escap, a voltes compactar i similars a umbeles (per lo que reben el nom de "pseudoumbelas"), rarament reduïdes a flors solitàries. Les bràctees involucrals, aquelles que tanquen als pimpollos de les flors, poden estar presents o absents.[3][4]
el fruit és una càpsula indehiscente o una càpsula loculicida, ocasionalment pot ser una baya. Les llavors són seques a carnoses, aplanades a globoses, alades o sense ales, i presenten endosperma queno reserva almidó sino olis. La testa està usualment incrustada en fitomelanines (en algunes excepcions, com Amaryllis o Hymenocallis). El color de les llavors usualment és negre, o també vert o roig. Els cromosomes en les amarilidóideas són en general llarcs, de 3 a 28 µm. Els números cromosòmics bàsics són x = 6, 8, 9, 10, 11 i 26; i diferixen entre les tribus.[3][4]
Ecologia
Àmpliament distribuïdes, de regions tropicals a templades, i especialment diverses en Suràfrica, Sudamèrica andina, i la regió mediterrànea.
Biologia de la reproducció
la multiplicació vegetativa en les espècies de amarilidóideas està assegurada a través dels bulps i els rizomes que presenten estes espècies. Com ocorre en atres plantes bulbosas, un sol individu, encara en aïllament, pot multiplicar-se indefinidament a través del temps en forma asexual per estes estructures. Aixina mateix, vàries espècies de amarilidóideas són estèrils, per lo que la reproducció vegetativa és l'única alternativa reproductiva que posseïxen. Un eixemple és Hippeastrum petiolatum originària d'Uruguai. Esta espècie és un triploide sexualment estèril que produïx una abundant cantitat de bulbillos al voltant del bulbo mare. Eixos bulbillos són capaços de surar en l'aigua, per lo que en l'estació plujosa són arrastrats per les corrents superficials i viagen fins a llocs alluntats del bulbo original, lo que assegura no solament la propagació sino també la distribució d'esta espècie.[5]
Totes les espècies de la subfamília són hermafrodites, per lo que la possibilitat de produir llavors per autopolinisació és alta. Este modo de reproducció, si ben no garantisa una elevada diversitat genètica en les poblacions naturals, permet la multiplicació per mig de llavors encara en aïllament, per lo que és una estratègia utilisada per moltes espècies colonizadoras. Hippeastrum reticulatum és un eixemple d'una espècie autógama. De la mateixa manera, l'apomixis (reproducció asexual per mig de llavors) és una atra de les estratègies reproductives que posen en joc numeroses espècies de amarilidóideas per a produir descendents idèntics a la planta mare, encara en condicions d'aïllament d'atres individus de la mateixa espècie. Eixemples de gèneros que presenten espècies en reproducció apomíctica són Habranthus, Zephyranthes i Crinum.[6][7]
La multiplicació vegetativa, l'autogàmia i l'apomixis són alternatives reproductives sumament eficaces en espècies colonizadoras o estèrils. No obstant, la contínua evolució en estes espècies també exigix la generació de nova variabilitat genètica a través del creuament entre individus diferents de la mateixa espècie, mecanisme denominat alogamia. Les amarilidóideas presenten vàries estratègies per a impedir l'autopolinisació i favorir, per lo tant, l'alogamia. Aixina hi ha espècies autoincompatibles, és dir que solament poden produir llavors si reben polen d'individus que no estiguen genèticament relacionats, com ocorre en numeroses espècies de Hippeastrum.[8][9]
La dicogamia (protandria o protoginia) també és un mecanisme promotor de l'alogamia en numeroses espècies de amarilidóideas. En este cas, el moment de la madurea del polen o de l'estigma són diferents, per lo que no és possible que el polen puga polinizar els pistils de la mateixa flor. En Hippeastrum, per eixemple, el polen es llibera aproximadament dos dies ans que l'estigma de la mateixa flor es trobe receptiu, per lo que l'autopolinisació en esta espècie és prou poc provable.[8]
Finalment, l'heterostilia és un atre dels mecanismes promotors de l'alogamia present en vàries espècies de amarilidóideas. En este cas, existixen dos tipos de flors (rarament tres): flors en estil llarc i estams curts i flors són estil curt i estams llarcs. Les úniques polinisació llegítimes (és dir, que poden donar orige a llavors) són aquelles que es realisen entre el polen produït per anteres del mateix tamany que els pistils, per lo que, novament, s'impedix l'autopolinisació. L'heterostilia és freqüent en espècies de Narcissus.[10][11]
Polinisació

L'autoincompatibilitat, l'hercogamia i heterostilia són estratègies reproductives que favorixen l'alogamia en les amarilidóideas i que exigixen que el polen siga transportat entre plantes diferents. Eixe transport es realisa a través d'insectes o pardals.[12]
Les vistoses flors de Amaryllidaceae són polinizadas per abelles, avespes, palometes, arnes i pardals. Cada espècie ha desenrollat diferents métodos per a assegurar la visita de pardals o insectes i, per això, el transport del polen. Per eixemple, les amarilidóideas adaptades a la polinisació per palometes nocturnes (Sphingidae) presenten flors en un tubo perigonial llarc, colors clars, un perigonio que s'expandix completament de nit, forta fragància i abundant producció de néctar. Les espècies dels gèneros Crinum, Cyrtanthus i Pancratium del sur d'Àfrica presenten estes característiques.[13]
Dispersió
Les llavors són usualment dispersades pel vent o l'aigua, pero en alguns tàxons, com en Eucharis subgen. Eucharis, les llavors blaves que contrasten en les càpsules taronges lluentes, promouen la dispersió per pardals. Les llavors grans, carnoses, sense fitomelanines han aparegut numeroses voltes dins de la família. Algunes són dispersades per aigua.
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Amaryllidaceae. In: Stevens, P. F. (2001 en avant). Angiosperm Phylogeny Website. Version 7, maig de 2006.
- ↑ Erickson, Robert (2001). «Jean Henri Jaume Saint-Hilaire». Missouri Botanical Garden. Archivat des de l'original, el 12 de març de 2016. Consultat el 09 ago. 2007.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Dimitri, M. 1987. Enciclopèdia Argentina d'Agricultura i Jardineria. Tom I. Descripció de plantes cultivades. Editorial ACME S.A.C.I., Buenos Aires.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Amaryllidaceae. In: L. Watson & M.J. Dallwitz (1992 en avant). The families of flowering plants: descriptions, illustrations, identification, information retrieval. Version: 27th April 2006. http://delta-intkey.com
- Archivat el 3 de giner de 2007 archivat en Wayback Machine.. Data d'accés: 10 d'agost de 2007
- ↑ «Dispersion dones bulbilles». Archivat des de l'original, el 3 de novembre de 2007. Consultat el 8 d'agost de 2007.
- ↑ «Apomixie». Archivat des de l'original, el 7 d'agost de 2007. Consultat el 8 d'agost de 2007.
- ↑ Flory, W.S. 1939. Parthenogenesis in Zephyrantheae. Herbertia 3: 196-202.
- ↑ 8,0 8,1 [enllaç trencat]
- ↑ Williams, M. 1980. Self-sterility in Hippeastrum (Amaryllis) species. Amaryllis Bulletin 1:20.
- ↑ Dulberger, R. 1964. Flower dimorphism and self-incompatibility in Narcissus tazetta L. Evolution 18: 361-363.
- ↑ Lloyd, D.G., Webb, C.J., Dulberger, R. 1990. Heterostyly in species of Narcissus (Amaryllidaceae), Hugonia (Linaceae) and other disputed cases. Plant Systematics and Evolution 172: 215-227.
- ↑ «Pollinisation, pollinisateur dones Amaryllidacées». Archivat des de l'original, el 28 de setembre de 2007. Consultat el 8 d'agost de 2007.
- ↑ Manning J.C. i D. Snijman. 2002. Hawkmoth-pollination in Crinum variabile (Amaryllidaceae) and the biogeography of sphingophily in southern African Amaryllidaceae. South African Journal of Botany 68: 212-216
Bibliografia
- Dimitri, M. 1987. Enciclopèdia Argentina d'Agricultura i Jardineria. Tom I. Descripció de plantes cultivades. Editorial ACME S.A.C.I., Buenos Aires.
- Fay, M. i Chase, M. 1996. Resurrection of Themidaceae for the Brodiaea alliance, and Recircumscription of Alliaceae, Amaryllidaceae and Agapanthoideae. Taxon 45: 441-451
- Meerow, A.; Fay, M. & Chase, M. Guy, Ch. i Q-B. Li. 1999a. The New Phylogeny of the Amaryllidaceae. Herbertia 54:180-203.
- Meerow, A.; Fay, M.; Chase, M. Guy, Ch. i Q-B. Li, Zaman, F. & Chase, M. 1999. Systematics of Amaryllidaceae based on cladistic analysis of plastid rbcL and trnL-F sequence data. American Journal of Botany 86: 1325-1345.
- Meerow, A.W. 1989. Systematics and Evolution of the Stenomesseae (Amaryllidaceae). Herbertia. 45:138-151.
- Meerow, A.W. 1995. Towards a phylogeny of the Amaryllidaceae. En P. J. Rudall, P. J. Cribb, D. F. Cutler, and C. J. Humphries (editors), Monocotyledons: systematics and evolution, 169-179. Royal Botanic Gardens, Kew.
- Meerow, A.W., Guy C.L., Li Q.B., i Clayton J.R. 2002. Phylogeny of the tribe Hymenocallideae (Amaryllidaceae) based on morphology and molecular characters. Annals of the Missouri Botanical Garden, 89(3): 400-413.
- Meerow, A. W., i Clayton J. R. 2004. Generic relationships among the baccate-fruited Amaryllidaceae (tribe Haemantheae) inferred from plastid and nuclear senar-coding DNA sequences. Plant Syst. Evol. 244: 141-155.
- Snijman, D. A. and H. P. Linder. 1996. Phylogenetic relationships, seed characters, and dispersal system evolution in Amaryllideae (Amaryllidaceae). Annals of the Missouri Botanical Garden 83: 362-386.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Amaryllidoideae» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.