Temple de Hércules Gadità
El Temple de Hércules Gadità va ser un santuari que va existir en les antigues Illes Gadeiras, en les aigües propenques a l'actual Illot de Sancti Petri (Sant Fernando, Espanya).[1][2][3]
Els orígens del temple es remonten als temps d'assentament fenicio, poble que va construir un temple en honor a Melkart. Es va continuar tributant cult a dit deu durant la dominació cartaginesa, pero durant la presència romana es va tributar cult a Hércules.
Història
editarEn el I Estrabón referix en la seua Geografia que els tirios varen fundar Gadeira, alçant un santuari a Melkart, identificat per grecs i romans en Hércules, en la part oriental de l'illa i la ciutat en la part occidental. Es dia que el temple havia segut fundat uns huitanta anys despuix de la guerra de Troya al començament de el XII
El santuari provablement seria un conjunt d'edificacions a on hi hauria un edifici principal al que s'accedia per una porta flanquejada per dos grans columnes. Segons narra Silio Itálico en el I, en el frontispici apareixien els dotze treballs de Hércules llaurats en bronze. No existia cap image del deu en l'interior del recint. Aixina mateix fa referència al fet de que els sacrificis humans estaven prohibits i a que en el seu altar ardia un fòc perpetu, cuidat per l'incessant vigilància dels seus sacerdots. Segons Estrabón, en les columnes de l'entrada els navegants feyen els seus sacrificis. Abundaven en el santuari els altars de bronze en escenes de la vida de Hércules a on ardia el fòc. Ademés eren famosos els dos pous d'aigua dolça que tenien un règim de riuades invers al de les marees.
Segons el historiador llatí Pomponio Mela, en el temple estaven enterrats els restants d'Hércules, d'ahí la seua gran fama. Ademés, contenia relíquies tan famoses com el cinturó de Teucro, héroe grec fill de Telamón, i l'arbre de Pigmalión, els fruts del qual es dia que eren esmeraldes. Les fonts historiográficas clàssiques relaten que molts personages célebres, ilustres pels seus ardits o la seua noblea, varen visitar este temple. Tito Livio narra que Aníbal va arribar a l'illa per a oferir al deu els seus vots abans de mamprendre la conquista d'Itàlia. En este santuari, Juliol César va tindre un somi que li predia el domini del món despuix de haver plorat davant el bust d'Alejandro Magne, per haver complit la seua edat sense haver alcançat un èxit important.
Durant l'época romana va persistir l'esplendor del temple, que va alcançar el màxim esplendor en temps de Trajano. Va començar la seua decadència en el IV fins a perdre la seua passada grandea per complet durant el domini visigodo. El santuari va sofrir atacs i destrucció, l'acció de la mar, la seua explotació com a pedrera de pedra ostionera i les successives ocupacions que sobre ell s'han anat desenrollant, per lo que ha desaparegut. La seua existència es constata pels texts grecs i llatins, citats des de el XVI per historiadors i erudits, per texts àraps i pels importants restants arqueològics trobats des de principis de el XX, com l'estàtua d'un emperador romà divinizado de gran tamany en 1905, una estatuilla de bronze de la Fama dirigint una cuadriga i una gran estàtua toracata de bronze, trobada en Rompetimones en 1925. Tots ells es troben en el Museu de Càdis.
Una célebre descripció anònima d'al-Ándalus, titulada Dikr bilad al-Andalus (Menció del país del-Ándalus), fa referència a l'illa, al temple i la seua destrucció:
Segons alguns, l'Apòstol Santiago va desembarcar en l'Illa de Sancti Petri per a erradicar el cult pagà en el temple i consagrar-ho al cult cristià, consagrant-ho a Sant Pedro, d'ahí el nom actual de Sancti Petri.
-
Estatuilla de bronze en incrustacions d'argent del Hércules Gadità, com pot vore's per les inicials H. G. gravades en la zona abdominal. Du en la mà esquerra les pomes de les Hespérides. Época altoimperial romana, sigles I-II.
-
Estàtua de bronze d'emperador romà thoracato (en coraza), preveniente de l'escull de Rompetimones, a l'est de l'illot de Sancti Petri, Museu de Càdis. Fins del sigle I d. C., començos de el II d. C. -
Estàtua de marbre d'un emperador romà divinizado, sigle II d. C. Va ser trobada per un buceador en les aigües de l'Illot de Sancti Petri en 1905.
Vore també
editarReferències
editar- ↑ El TSJA otorga l'illot de Sancti Petri a Sant Fernando El País, 26 de decembre de 2005
- ↑ La Junta no recorrerà la sentència sobre l'illot de Sancti Petri La Veu de Càdis, 18 de febrer de 2006
- ↑ Leonor de Bock Cano. Fundació Vipren (ed.): «El Temple de Hércules gadità». Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 6 de giner de 2016.
- ↑ Una descripció anònima del-Ándalus, ed. de Luis Molina, Madrit: CSIC, 1981, p. 72
Bibliografia
editarDe Bock, Leonor. El temple de Hércules gadità: realitat i llegenda. Chiclana de la Frontera. 2005.
Referències
editar
- Este artícul conté una traducció derivada de «Templo de Hércules Gaditano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.