Pío VII

Pío VII (en latín: Pius PP. VII), de nom secular Barnaba Niccolò Maria Luigi Chiaramonti (Cesena, 14 d'agost de 1742-Roma, 20 d'agost de 1823) va ser el ORD papa de la Iglésia catòlica des del 14 de març de 1800 fins a la seua mort en 1823. Durant la seua joventut va viure com monge de la Orde Benedictina en el nom de Gregorio, i va destacar com a teòlec i bisbe. Seria elegit papa després de la sèu vacant ocorreguda a la mort de Pío VI, i de la mateixa manera que ell, el seu papat estaria fortament marcat per la presència del general francés Napoléon Bonaparte i les conseqüències de les seues invasions en la península itálica, sent inclús capturat per est. No obstant, la seua persona permaneix eclipsada front a la del francés: va sofrir l'afronta de perdre els Estats Pontificis i el poder temporal de l'Iglésia; pero, per una atra part, va conseguir donar mostres de fortalea front a Napoleón. La seua gran llabor, encara que més desconeguda, radica en el seu respal a les arts, la cultura i l'educació. Actualment es troba en procés de canonisació, la causa de la qual va ser oberta en 2007 pel papa Benedicto XVI, qui li va otorgar el títul de siervo de Deu.

Pío VII

Primers anys i estudis

Casa natal de Chiramonti en Cesena.

Família i primers anys

Barnaba Chiaramonti va nàixer en Cesena, en 1742, penúltim fill del comte Scipione Chiaramonti i la seua esposa Giovanna Coronato Ghini, filla del marqués Barnaba Eufrasio Ghini, de fort caràcter religiós. Ella passaria els seus últims anys en un monasteri carmelita, i seria un dels principals models a seguir per a Chiaramonti, sobretot durant el seu posterior pontificat.

Estudis

La seua família era d'orígens nobles, pero de classe mija, i tal com els seus germans, va cursar estudis en el Colege de Nobles Rávena. No obstant, a l'edat de 14 anys, va decidir entrar a la Orde de Sant Benito, fet concretat el 2 d'octubre de 1756, en entrar com novicio en la Abadia de Santa María del Mont de Cesena. Dos anys més vesprada, el 20 d'agost, va realisar el seu professió solemne en el nom de "Gregorio". Llavors els seus superiors varen decidir que continuara els seus estudis en el Pontifici Colege Sant Anselmo de Roma, adjacent a la Abadia de Sant Pablo Extramuros, que estava oberta a rebre als estudiants més prometedors de la Orde Benedictina. El 21 de setembre de 1765 va ser ordenat sacerdot i, poc despuix, va obtindre el doctorat en Sagrada Teologia.

Vida sacerdotal i docent

Docència

Començaria a ensenyar en l'Abadia de Sant Joan de Parma en 1766, lloc obert a noves idees i pensaments, sobretot els fruts que L'Encyclopédie de Denis Diderot i els pensaments de John Locke i Étienne Bonnot de Condillac aportaven al coneiximent de l'home. Els amants de la cultura estaven ansiosos per una educació al model que poc a poc s'anaven imbuyendo les ciutats italianes. En 1772, Chiaramonti seria guardonat en el grau acadèmic de "llector", per lo que l'Orde li va possibilitar ensenyar teologia i dret canònic. Va tornar a Colege Sant Anselmo en 1772, i es mantindria fins a 1781, com a professor de teologia i bibliotecari. També serà nomenat abad titular de Santa María del Mont, el seu otrora lloc de començ com a religiós. El jove monge Chiaramonti buscava, per una part, tornar a l'inspiració original de la vida monástica, a l'estil de Benito de Nursia; pero per una atra, modernisar els plans d'estudi, duent als jóvens monges a un contacte més directe en la realitat del moment.

El contacte en Braschi: al mando de Sant Pablo

Pío VI. Retrat de Pompeo Batoni, XVIII.

En 1773, es va convertir en confesor de la moradura Angelo Braschi, qui li tenia un alta estima ademés de ser parent d'ell, per costat de la seua mare.

Dos anys més vesprada, quan Braschi va ser elegit papa en 1775, en el nom de Pío VI, va iniciar una série de promocions a Chiaramonti, com la d'abad in commendam de San Pablo Extramuros, als seus 34 anys.

Bisbe i moradura

Conscient dels problemes ocorreguts en Sant Pablo, Pío VI va canviar les responsabilitats de Chiaramonti, consagrant-ho bisbe de Tivoli en decembre de 1782. Tres anys més vesprada, quan tenia 42 anys, va ser nomenat moradura presbítero de Sant Calixto. El 27 de juny de 1785 va ser nomenat bisbe d'Imola, càrrec al que renunciaria en 1816. En Imola, Chiaramonti seria recordat pel seu amor per la cultura, la seua biblioteca permaneixia oberta i en ella era possible trobar, inclús, un eixemplar de L'Encyclopédie. Ademés, era conegut per la seua obertura a les idees modernes. En el seu homilia de Nadal de 1797, Chiaramonti va afirmar que no hi havia oposició entre una forma democràtica de govern i ser un bon catòlic: la virtut cristiana fa dels hòmens bons demòcrates.... L'igualtat no és una idea dels filòsofs, sino de Crist... i no crec que la religió catòlica estiga en contra de la democràcia.

En juny de 1796, la diòcesis d'Imola va ser invadida per les tropes revolucionàries franceses de Pierre François Augereau. Est va aplegar a Roma en 1797, i Pío VI va buscar pactar per mig del Tractat de Tolentino. A partir d'una política moderada, Chiaramonti va evitar desgràcies per als habitants de la seua diòcesis, sobretot d'enfrontaments directes en el general Augereau, cosa que va ocórrer en els habitants de Lugo, que s'havien mostrat poc pacífics. No obstant, varis estralls se succeïen a nivell de l'Iglésia. En Roma, la mort del general Leónard Duphot va servir com a pretext per a que Napoléon Bonaparte invadira els Estats Pontificis, que va concretar en l'ocupació de la capital'11 de febrer de 1798. Frut d'això, Pío VI va deure renunciar al seu poder temporal i llimitar els seus poders espirituals. Posteriorment, fet presoner, el papa va ser obligat a eixir de Roma, viajant per Itàlia fins a aplegar a la ciutat francesa de Valence, a on va fallir tan sol sis semanes despuix. A pesar de l'agitació, el pontífex havia rebut vàries mostres de respecte i compassió pels habitants francesos. Malnomenat el "papa bell", després de la seua mort es va pensar que el papat havia terminat com a institució.

Pontificat

Elecció

Artícul principal → Cónclau de 1799-1800.

Claustre del monasteri de San Giorgio, Venècia.

Advertint l'imminent escalada de fets en Itàlia, el 17 de giner de 1797 i el 13 de novembre de 1798, Pío VI va deixar instruccions per a que el decà del Colege Cardenalicio convocara el cónclau a la seua mort en la ciutat a on poguera reunir-se el major número de moraduraés. Ocupada Roma per les tropes napoleòniques, el cónclau es va celebrar en el monasteri de l'illa de Sant Giorgio Maggiore, en Venècia, que contava en la protecció de l'emperador germànic Francisco II. Ademés, este últim s'havia compromés a cobrir les despeses del cónclau. Encara que el cónclau es va iniciar el 30 de novembre de 1799, no es varen poder determinar els tres candidats principals fins a març de l'any següent. Solament 34 moradures havien conseguit aplegar –el número més baix des del cónclau de 1513–, i més vesprada se'ls uniria Franziskus Herzan von Harras, representant de Francisco II, i que utilisaria la seua poder de vet dos voltes. El secretari del cónclau, Ercole Consalvi, es convertiria en l'home decisiu a l'hora de decidir l'elecció, mentres Carlo Bellisomi i Hyacinthe Sigismond Gerdil eren vetats per Àustria en favor d'Alessandro Mattei que, no obstant, no conseguia el número de vots necessaris. Jean-Sifrein Maury, un de les moradures neutrals, va sugerir a Chiaramonti com a candidat, el qual es trobava demanant ajuda al seu amic novament per a costejar els seus aliments i estage. Encara que inicialment va rebujar esta proposició, despuix de l'insistència de Consalvi, finalment va acceptar l'elecció el 14 de març, després de 104 dies de cónclau i despuix de 197 dies des de la mort de Pío VI. En homenage al seu predecessor, malnomenat ya com el "papa màrtir", va triar també el nom de Pío.

Bust de Pío VII per Antonio Solá, Museu de Belles arts d'Astúries.

L'emperador del Sacre Imperi es va afanyar a demanar al nou papa la venda de les llegació de Bolonya, Ferrara, Imola i Ravena, a lo que Pío VII va respondre negativament –Chiaramonti va conservar el seu càrrec de bisbe d'Imola fins a 1816–. Sumat a que el seu candidat no havia segut elegit finalment, els austríacs no varen permetre que el nou papa fora coronat en la basílica de Sant Marcos, per lo que Chiaramonti, posteriorment, rebujarà l'invitació de Francisco II de viajar en est a Viena. El 21 de març de 1800 va tindre lloc el seu inusual coronació en una chicoteta capella anexa al monasteri de Sant Giorgio. A falta dels ornaments pontificis, que estaven tots en Roma, Pío VII va ser coronat en una tiara feta de paper maché donada per les dònes veneciano i adornada en les seues joyes. El papa va permanéixer en el Véneto durant alguns mesos, visitant casi totes les iglésies i rebent l'homenage de totes les congregació religioses de la zona. El 14 de juny, França va conseguir arrebatar el nort d'Itàlia al Sacre Imperi en la batalla de Marengo. Com a conseqüència d'això, Venècia, a on encara es trobava Pío VII, va passar a estar baix el domini francés. Encara que Napoleón ya tenia coneiximent sobre la carrera de Chiaramonti –despuix de la seua famosa homilia de Nadal de 1797, l'emperador ho havia declarat "jacobino"–, ho va reconéixer com a nou papa despuix de la seua elecció. A pesar de l'oposició de l'emperador germànic, Pío VII va decidir deixar Venècia i traslladar-se a Roma. Va aplegar a Pesaro despuix d'una travessia marítima de dotze dies a bordo del Bellona, un barco austríac que caria de galera. Després, va recórrer la Via Flaminia fins a aplegar a Roma. Abans d'aplegar, rendiria homenage a la seua mare fallida com carmelita en Fano.

baix l'ombra de Napoleón

Reforma dels Estats Pontificis

Pío VII entrega el Concordato de 1801 a la moradura Consalvi. Ilustració de Jean Baptiste Joseph Wicar, XIX.

El 3 de juliol de 1800, Pío VII finalment entra en Roma, sent rebut per la noblea i el poble. En aplegar, les arques estatals estaven pràcticament buides. Lo poc que havien deixat els francesos ya havia segut furtat pels napolitanos. Davant imminents batalles, el papa va declarar la neutralitat dels Estats Pontificis. En agost d'eixe any, va elevar a Consalvi al cardenalato i ho va nomenar secretari d'Estat, rebujant les influències de les potències estrangeres, especialment del Sacre Imperi. En això, va començar a buscar l'estabilisació dels Estats Pontificis, modernisant la seua administració baix la direcció de Consalvi. Va formar quatre congregació de moradures per a examinar les reformes de l'Estat. El seu treball es resumix en la bula Post diuturnas del 30 d'octubre de 1800, en la que Pío VII va restaurar les institucions, permetent l'entrada de funcionaris seculars en l'administració estatal, específicament en la prefectura de la anona i l'eixèrcit. Un breu apostólico va establir la llibertat de comerç d'aliments. En 1801 es va intentar portar a terme una reforma monetària per a detindre l'inflació, aixina com una reforma fiscal per a generar més ingressos. Aixina també, es va ordenar drenar les Estanys Pontinas per a ampliar les zones de cultiu, i es va establir la creació de fàbriques de llana i cotó per a donar treball als més necessitats. Açò va generar rebuig en el Colege Cardenalicio, mentres la noblea es veu insatisfeta, a pesar de la creació de la Guàrdia Noble en 1801.

El Concordato de 1801

Artícul principal → Concordato de 1801.

Consalvi seria clau a l'hora de pautar les relacions en la França de Napoleón, qui en novembre de 1799 s'havia fet en el càrrec de primer cònsul, derrocant al Directori. El nou papa no albergava una indisposició preconcebuda cap al general francés, ni es mostrava beligerant contra l'orde polític que el règim francés pretenia instaurar en els països de la seua òrbita. Pío VII seguia la política moderada que havia dissenyat quan era bisbe d'Imola, evitant el derramamiento de sanc a través de la sumissió als nous senyors de la República Cisalpina. Tampoc Napoleón va seguir les tendències anticlericals de les primeres fases de la revolució. En el seu pragmatisme polític va tindre ben present que les creències religioses estaven molt arrelades en el poble francés i que era profitós per als seus designis mantindre una amistosa relació en els poders eclesiàstics, en especial en el papa. L'atenció de Pío VII es va centrar de colp i repent en l'estat d'anarquia en el que es trobava la Iglésia francesa, afectada pel gran cisma causat per la constitució civil del clero, que havia descuidat la disciplina. La majoria de les iglésies havien segut tancades, i algunes diòcesis carien de bisbe mentres que unes atres tenien inclús més d'un; el jansenisme i la pràctica del matrimoni dels clercs es varen ser estenent entre els fidels, que ho rebien entre l'indiferència i l'hostilitat. Després del seu nomenament, Consalvi va viajar a França per a iniciar les negociacions del Concordato de 1801 en Napoleón. Encara que no es realisava una tornada efectiva a l'antic orde cristià, sí va conseguir proveir certes garanties civils a l'Iglésia, reconeixent a la «Catòlica, Apostólica, i Romana religió» com la practicada per «la majoria dels ciutadans francesos».

Els principals térmens del Concordato incloïen:

• Llibertat religiosa, en proclamar al catolicisme només com la religió predominant, pero no oficial.
• El papat mantenia el dret de depondre als bisbes –en la pràctica, açò era casi inútil, ya que el govern francés els nomenava–.
• L'Estat devia pagar els salaris del clero, a canvi de que este jurara llealtat a l'Estat.
• L'Iglésia cedia tots els seus drets sobre les terres de la seua pertinença que havien segut preses despuix de 1790.
• El dumenge era restablit com un "festival", sent efectiu des del Dumenge de Pasqua de 1802. En ratificar el Concordato, Pío VII va poder normalisar relativament les relacions entre França i la Santa Sèu. Per a eixecutar el Concordato, va nomenar a Giovanni Battista Caprara com a nou llegat apostólico en França. No obstant, el 18 d'abril de 1802, França va proclamar unilateralment 77 artículs orgànics, tendientes a fer de l'Iglésia francesa una Iglésia nacional que depenga en lo mínim de Roma, i somesa al poder civil. Estos artículs establien llimitacions al poder papal, no podent contrariar les decisions dels concilios ecuménicos, devent respectar les pràctiques nacionals, perdent la seua infalibilidad i poder sobre els jurament dels súbdits. Aixina, es va portar a terme la restauració parcial del galicanisme, que Pío VII no va acceptar degut a que, pràcticament, l'Iglésia quedaria baix el control total de l'Estat, des de la revisió de les bulas fins a les reunions i sínodo diocesans, fent dels sacerdots amprats de l'Estat.

La coronació de Napoleón

Artícul principal → Coronació de Napoleón.

Detalle del papa Pío VII junt a la moradura Giovanni Battista Caprara en La consagració de Napoleón de Jacques-Louis David, c. 1807.

Per a 1804, Napoleón buscava realisar la seua cerimònia formal d'investidura com emperador. Després d'alguns dubtes, Pío VII va ser persuadit de participar en la cerimònia, que es portaria a terme en la Catedral de Notre Dona'm de París, en contra del consell de la cúria romana. L'intenció del papa era conseguir convéncer a Napoleón de derogar els artículs. En la cerimònia, que va tindre lloc el 2 de decembre, el papa es va llimitar únicament a beneir a Napoleón, mentres este es autocoronaba. El nou emperador li donarà poques concessions, buscant resaltar el caràcter secundari del pontífex. No obstant, Pío VII va declinar acceptar els artículs orgànics. Segons la reunió sostinguda en les moradures, el 16 de maig de 1805, se sentia optimiste de la seua visita a França. A propòsit d'això, Pasquino va declarar que: per mantindre la fe, un Pío va perdre la Sèu; per mantindre la Sèu un Pío va perdre la fe.

Presoner de Napoleón

Arrest de Pío VII en el Quirinal durant la nit del 5 al 6 de juliol de 1809. Museu Chiaramonti.

No obstant, les relacions entre Napoleón i el papa no varen millorar després de la visita d'este últim a França. En 1805, Pío VII es va negar a concedir el divorç entre Jerónimo Bonaparte i Elizabeth Patterson, mentres l'emperador continuava la seua política expansionista, prenent el control d'Ancona, Pontecorvo, Benevent i Nàpols després de la batalla d'Austerlitz, fent al seu germà José nou monarca de la regió en el títul de "rei de Roma". En 1806 les hostilitats entre la Santa Sèu i Napoleón s'intensifiquen. Aquell any, l'emperador buscava incloure als Estats Pontificis en la seua aliança continental contra Gran Bretanya. En correspondència en Pío VII, el 13 de febrer va escriure que «La seua Santitat és sobirà de Roma, pero yo soc l'Emperador; tots els meus enemics siguen els seus». El papa va manar la seua negativa com a resposta, argumentant que en ser "Pastor universal", devia ser neutral. La resposta de Napoleón no es va fer esperar a través d'una dura repressió, reduint al mínim el Patrimoni de Sant Pedro per a 1808. Pío VII va demanar la renúncia del seu secretari d'Estat Consalvi, mentres la situació es tornava caòtica. El 2 de febrer de 1808 Roma va ser ocupada militarment. El 10 de juny de l'any següent, el papa va respondre, exasperado, per mig del seu bula Quum memoranda, que excomulgaba als «lladres del patrimoni de Pedro, usurpadores». La nit del 5 de juliol, el general Étienne Radet, ajudat per un miller d'hòmens, policies, soldats o reclutes de la Guàrdia Cívica de Roma, va aplegar a les escalinates del Palau del Quirinal, a on residia el papa. Després de que les finestres i portes anaren forçades, i en sentir el tumult dels hòmens que havien entrat, Pío VII va ordenar obrir les seues habitacions. Despuix de sopar i escoltar a Radet, el pontífex va respondre «Senyor, un sobirà que no té de qué viure més que en una corona al dia no és un home que es deixa intimidar fàcilment». A pesar de l'insistència del general Radet, el papa va respondre en la seua famosa frase «Senar possiamo, senar dobbiamo, senar vogliamo» (), en referència a que no renunciaria a la sobirania temporal dels Estats Pontificis, ni alçaria la bula d'excomunió. Sense necessitat de l'us de força i en silenci, el papa va abandonar el Quirinal i va pujar a un carruage escoltat per gendarmes, escomençant els seus dies com a presoner real d'Estat. Després de ser dut a un monasteri en Florencia, va ser transferit primer a Alessandria i, despuix, a Grenoble, abans d'aplegar a Savona. El seu carceler Antoine Brignole-Ix, prefecto de Montenotte, va anar un noble genovés que va atendre gratament al pontífex durant el seu captiveri –fins al punt que varen mantindre la seua amistat despuix de la caiguda de Napoleón–. Pío VII ho malnomenaria com «el meu bon carceler». Mentrestant, el papa es va negar a acceptar els requeriments de Napoleón, ya que no volia convertir-se en un títaro del govern francés: es va negar a tocar els dos millons en ingressos que garantisaven el traspàs de Roma a l'Imperi, aixina va protestar per la conducta de Napoleón i va rebujar acceptar els nomenaments dels bisbes fets per l'emperador en França. Abans d'eixir del Quirinal, va ordenar destruir el seu anell del peixcador per a evitar que cap usurpador poguera utilisar-ho sense el seu coneiximent. És l'únic cas registrat que l'anell papal es destruïx en vida del seu titular.

Pío VII junt a Napoleón durant la firma del Concordato de Fontainebleau. Gravat, XIX.

Mentrestant, l'emperador no va poder reunir a les tretze moradures que demanava per a que assistiren al seu matrimoni en María Luisa d'Àustria, que ya havia segut rebujat per Pío VII. El papa es va enfurir al no rebre cap informació sobre el Concilie de París, convocat en 1811, i va rebujar acceptar qualsevol acta discutida allí. Mentrestant, l'emperador s'acaba percatando de la correspondència secreta que el pontífex mantenia en Savona, per lo que, en vespres de la seua campanya a Rússia, decidix traslladar-ho a Fontainebleau, baix pretext de que els britànics podrien lliberar-ho. El trasllat es va dificultar quan Pío VII, que tenia llavors 70 anys d'edat, cau greument malt mentres travessava el pas del Mont Cenis. Se li va administrar la extremaunción en un hospici propenc. No obstant, despuix de recuperar-se de la seua maltia, va proseguir el seu camí. El 20 de juny de 1812, Pío VII va aplegar al palau de Fontainebleau. Durant els dos primers mesos del seu captiveri, va ser atés pel cirugià Balthazard Claraz. No va abandonar les seues habitacions fins al 23 de giner del següent any. El 25 de giner, Napoleón va viajar a Fontainebleau per a entrevistar-se en el papa. Llavors Pío VII va decidir firmar el Concordato de Fontainebleau, que ho obligava a abdicar la seua sobirania temporal, part de la seua autoritat espiritual i acceptar establir la seua residència en França –Napoleón tenia planejat que vixquera en París–. No obstant el 24 de març, recolzat per les moradures Consalvi i Bartolomeo Pacca, es va retraure de la seua firma, degut a que l'havia realisat baix pressió. El papa va ser aprisionado novament i va iniciar una série de contactes directes en l'emperador, a on es varen alternar l'adulació i les amenaces. En maig, Pío VII va desafiar obertament a Napoleón, declarant nuls tots els actes oficials realisats pels bisbes francesos.

Lliberació i tornada a Roma

Per a inicis de 1814, Napoleón travessava una situació difícil, i la seua derrota era imminent. El 19 de giner va restaurar els Estats Pontificis i, quatre dies despuix, Pío VII va abandonar Fontainebleau, ya lliure, junt a les seues moradures i atres exiliats. Despuix d'una breu estància en Savona, es va traslladar a Imola, la seua antiga diòcesis, a on va celebrar la Pasqua. Després va visitar Niça, Bolonya, el seu Cesena natal, i Loreto, a on va visitar el santuari de la Santa Casa per a agrair per la seua lliberació. Va aplegar finalment a Roma el 24 de maig, casi cinc anys despuix de la seua detenció, a on va ser rebut calorosament pels seus habitants com un héroe.

Govern postnapoleónico

Despuix de la seua lliberació, una de les primeres mides de Pío VII va ser restaurar a la moradura Consalvi en la Secretaria d'Estat. No obstant, pronte es va vore obligat a eixir de Roma per a refugiar-se en Viterbo i Gènova, luego que Joaquín Murat, rei de Nàpols, invadira els Estats Pontificis durant la campanya dels Cent Dies. Pío VII va retornar definitivament al palau del Quirinal el 22 de juny de 1815. En els mesos següents, va permetre l'entrada de familiars de Napoleón com a refugiats polítics.

Mig baiocco, falcat en 1816.

En la seua lluita contra la maçoneria, el papa va manar publicar el 15 d'agost de 1814 un edicte en el que calificava a les logias com a «infernals conventículos» i «criminals agregació i associacions masónicas», i en el que s'establien per als seus membres penes d'excomunió, penes corporals, confisc de bens i expulsió del territori pontifici.

Buscant reorganisar la Europa postnapoleónica, es va convocar el Congrés de Viena en 1814, a on la moradura Consalvi va assegurar la tornada de casi tots els territoris dels Estats Pontificis, a excepció del Comtat Venesino, que va permanéixer baix domini francés i d'una franja de terra (Ariano nel Polesine, Canaro, Córbola i Occhiobello), que va ser anexionada al Imperi austríac. Durant la Guerra austro-napolitana, va tindre que tornar a abandonar Roma entre el 22 de març i el 7 de juny de 1815. Encara al propi Pío VII, que havia donat mostres de comprensió de les fòrmules democràtiques de govern, li va semblar que la seua aplicació a tercers països podia constituir un règim acceptable pero que en el cas dels Estats de l'Iglésia era anar massa llunt. En Roma, va derogar la major part de les disposicions llegislatives aprovades durant l'ocupació francesa, si be, com a traça de modernitat i perque els temps que corrien aixina ho demandaven, va mantindre en la Constitució en la que va dotar als seus estats la supressió dels drets feudals de la noblea. Ademés, va restaurar la Inquisició i el Index librorum prohibitorum, mentres se li encarrega a Consalvi eixecutar el motu proprio Quando per ammirabile disposizione, per mig del com efectuaria reformes en els Estats Pontificis. El territori es va dividir en tretze delegacions i quatre llegació (Bolonya, Ferrara, Forlì, Rávena), junt en el districte de Roma. No obstant, les arques de l'Estat estaven en molt mals condicions, mentres el descontent popular s'enfocava als carbonarios, societat secreta d'inspiració lliberal, que seria prohibida pel papa en 1821. En els últims anys del pontificat de Pío VII, la ciutat de Roma va ser molt hospitalària en totes les famílies gobernant, els representants de les quals varen ser allí a sovint; el pontífex va ser especialment amable en els reis en l'exili, mostrant una generositat notable i singular inclús cap a la família de Napoleón. El 6 d'octubre de 1822, a través d'una bula,Plantilla:Quins va restaurar trenta diòcesis franceses, després de llargues negociacions en el govern de Luis XVIII.

Relacions en la Companyia de Jesús

En 1773, la Companyia de Jesús havia segut suprimida pel papa Clemente XIV, per mig del seu breu Dominus ac Redemptor. La seua decisió es va deure la pressió de varis països de tradició catòlica, i en ells va anar cabalmente eixecutada; mentres que en uns atres, sobretot en Prusia i Rússia, el breu no es va promulgar, principalment per la calitat de l'educació que els jesuïtes dictaven en les universitats del seu territori. A principis d'el XIX, la situació política en Europa havia canviat per complet. Moltes solicituts de restauració de la Companyia varen ser rebudes tant per Pío VI com per Pío VII. El 7 de març de 1801, poc despuix de la seua elecció, Pío VII va emetre el breu Catholicae fidei, a on s'aprovava l'existència de la Companyia de Jesús en Rússia i nomenava com a vicari temporal a Franciszek Kareu, superior general de la Companyia de Jesús en Rússia. Est va ser el primer pas cap a la restauració de l'orde religiosa. Tretze anys despuix, va firmar la bula Sollicitudo omnium ecclesiarum que restaurava universalment a la Companyia de Jesús, el 31 de juliol de 1814. Per a esta ocasió, el papa va celebrar la Missa en l'altar de Sant Ignacio en la Iglésia del Gesù en Roma. Allí, despuix de firmar la bula, va abraçar personalment a una centena d'antics jesuïtes que havien aplegat a l'iglésia per a l'ocasió. Al mateix temps, va confirmar a Tadeusz Brzozowski com a superior general.

Pensament i acció: l'Iglésia de Pío VII

Abolició de l'esclavitut

Després de la seua tornada a Roma en 1814, Pío VII, en l'ajuda de la moradura Ercole Consalvi, va renovar les relacions diplomàtiques en tots els països europeus, i va mantindre una fructífera correspondència en els diversos caps d'Estat europeus. Una de les seues preocupacions era la abolició de l'esclavitut, després de que, despuix de cinc anys privat de llibertat, el tema de l'esclavitut s'havia tornat de gran importància i sensibilitat per al papa. En una carta datada el 20 de setembre de 1814, escrita al rei de França, descriu el seu total rebuig al comerç d'esclaus, definint la venda del negre com la d'un simple ser viu, no com l'home que és. En la missiva també prohibix el comerç per a tot eclesiàstic o civil que ho recolze.

Pío VII. José de Madrazo, 1815.

A pesar de les negatives paleses dels governs d'Espanya, Portugal i Brasil, Pío VII va conseguir guanyar una chicoteta batalla en el Congrés de Viena. En febrer de 1815, representat per la moradura Consalvi, va conseguir acordar la prohibició de l'esclavitut al nort de la llínea de l'Equador.

Acció doctrinal i teològica

Pels avatars del seu temps, Pío VII no té un gran pes, teológicamente parlant, en l'història de l'Iglésia. No obstant, és el primer en ratificar una forma de separació entre l'Iglésia i l'Estat, un quebre important referent a les relacions polític-religioses de l'era contemporànea. El 15 de maig de 1800, poc despuix de la seua elecció, envia la encíclica Diu satis als fidels catòlics, en la que advoca per una tornada als valors del Evangeli. En 1801 concedix una indulgència apostólica per a reparar els pecats per blasfèmia. En 1814, universaliza la festa de Nostra Senyora dels Dolors (15 de setembre); i establix a perpetuidad el 24 de maig per a la festa de La nostra Senyora de l'Auxili, en commemoració de la data en que retorna a Roma després del seu exili. El 3 de juny de 1816, Pío VII va condenar les obres del Bisbe melquita Germans Adam, en les que es recolzava el conciliarisme. En el seu encíclica Ecclesiam a Jesu Christo, del 13 de setembre de 1821, el papa va condenar la maçoneria i el moviment dels carbonarios. Va reorganisar la Congregació per a la Propagació de la Fe, que anava a jugar als sigles XIX i XX un paper crucial en l'esforç misionero de l'Iglésia. En 1822 va ordenar al Sant Ofici donar el seu vist i plau a les obres de Cànon Settele, a on les teories de Nicolás Copérnico es presentaven com un guany de la física, i no com una hipòtesis. Aixina mateix, va establir vàries diòcesis per a la recent nació dels Estats Units. La diòcesis de Baltimore va ser elevada a arquidiócesis, al mateix temps que es varen crear les diòcesis de Boston, Nova York, Filadèlfia i Bardstown. Més tart, Pío VII crearia les diòcesis de Charleston, Richmond i Cincinnati en 1821.

Etsi longissimo terrarum

Artícul principal → Etsi longissimo terrarum.

El 30 de giner de 1816 Pío VII va promulgar el seu encíclica Etsi longissimo terrarum dirigida als bisbes de l'Amèrica hispana, despuix de culminar un any de negociacions en els representants del rei d'Espanya Fernando VII, exhortant-els a:

Beatificació i canonisació

Pío VII canonizó a Ángela de Mérici, Benito de Palermo, Coleta de Corbie, Francisco Caracciolo i a Jacinta de Mariscotti el 24 de maig de 1807. Aixina també, Pío beatificó a 27 persones, destacant Peregrí de Falerone, José Oriol, Giuseppe Maria Tomasi i Crispín de Viterbo.

Milacres en vida

Levitación

Ilustració del supost milacre de levitación de Pío VII.

El 15 d'agost de 1811, sent presoner de Napoleón, el papa es trobava celebrant una missa per la festa de la Asunción quan, segons varen reportar varis periòdicsPlantilla:Quins, es diu que va entrar en trance i va començar a levitar d'una manera que ho va atraure cap a l'altar. Es va dir que este episodi en particular va despertar la sorpresa dels assistents, inclosos els soldats francesos que ho custodiaven.

Acció cultural

En 1802, Pío VII va autorisar excavacions arqueològiques en Ostia, les que varen revelar un conjunt de ruïnes notable, entre els que es trobaven camins en tombes, carrers, termopolios, tendes, spas, palestres, elements de seguritat contra incendis, teatres, un fòrum, una basílica, una cúria, mercats, santuaris, ademés d'un temple capitolino. També va ordenar excavar al voltant del llac Trajano. En Roma, en 1807, va comprometre murs de contenció, construcció de parets de rajola i arbotantes per a salvar de la ruïna al Coliseu. Ademés, va restaurar el Arc de Constantino i va ordenar la construcció de la font de Mont Cavallo. Reordenó la Piazza del Popolo i va erigir l'obelisc en el Monte Pincio. baix el regnat de Pío VII, Roma es convertix en elloc de reunió dels principals artistes de l'época. El venecià Antonio Canova, el danés Bertel Thorvaldsen –a pesar del seu protestantisme–, l'austríac Joseph von Führich, i els alemans Johann Friedrich Overbeck, Franz Pforr, Johann Gottfried Schadow i Peter von Cornelius es varen reunir en la Roma de principis d'el XIX. Pío VII va enriquir la Biblioteca Vaticana en numerosos manuscrits i volums impresos. Es varen reobrir varis coleges anglesos, escocesos i alemans. També es varen obrir més vacants per a poder ingressar en la Universitat Gregoriana. Varen ser inaugurades noves sals en els Museus Vaticans, com la part anomenada Braccio Nuovo, inaugurada en 1822 i més tarde renombrada com a Museu Chiaramonti, en honor al seu mecenes. Este museu alberga numeroses estàtues romanes i còpies d'antigues estàtues gregues, mentres que el sol està recobert de mosaics. També va ser Pío VII el que, com a resposta davant l'invasió napoleònica de 1808, va aprovar l'us de l'insígnia groga i blanca que, des de 1929, constituïx la bandera nacional de la Santa Sèu.

Mort

Pío VII. Thomas Lawrence, 1819.

El 6 de juliol de 1823, el papa va realisar la seua habitual passejada pels jardins interiors del Palau del Quirinal, el dia d'el Plantilla:Abreviatura volada aniversari del seu arrest pel general francés Radet. Va tornar a la seua oficina, quedant totalment solament, a pesar de les recomanacions de la moradura Consalvi. Va intentar alçar-se de la seua cadira, recolzant-se en el seu escritori i en una cordonera de seda que penjava de la paret per a tal efecte. No obstant, la seua mà debilitada va soltar la cordonera, perdent l'equilibri, i va caure bruscament al sol, fracturant-se la cadera esquerra. Va ser escoltat pels chambelanes i prelats domèstics de les habitacions contigües, els qui ho varen dur al seu llit, de la qual, no va tornar a alçar-se. Mentrestant, el poble romà es va amontonar fòra del Palau des del dia 7 de juliol, sense abandonar la vigília. Des de París, el rei Luis XVIII va enviar un llit mecànic especial per a aliviar el sofriment del papa. Durant este últim més de vida, la basílica de Sant Pablo Extramuros, en que la seua abadia havia estudiat i liderat en la seua joventut, havia segut arrasada per un incendi; notícia de la qual mai va tindre coneiximent.

El 19 d'agost la seua condició va empijorar, al mateix temps que nomenava les ciutats de Savona i Fontainebleau, llocs a on havia segut encarcerat. Durant la matinada, la moradura Francesco Bertazzoli li havia administrat la extremaunción, mentres que el papa musitaba paraules llatines en veu baixa, senyal de que es trobava orant. Pío VII va fallir a les cinc del matí del dia següent, acompanyat del seu amic i secretari d'Estat Consalvi, després d'un govern de 23 anys, 5 mesos i 6 dies. Després dels procediments embalsamatorios, el seu cos va ser velat en el Quirinal, a on una densa multitut va aparéixer per a despedir-ho. El 22 d'agost va ser dut a la basílica de Sant Pedro per a celebrar els seus exequias el dia 25. Acte seguit, va ser enterrat en les grutas vaticanes de manera temporal, mentres la seua sepulcro era finalisat.

Sepulcro de Thorwaldsen

Tomba de Pío VII. Bertel Thorvaldsen, finalisada en 1825.

El seu amic Consalvi, qui moriria pocs mesos despuix que ell, va deixar estipulat en el seu testament que els regals rebuts de monarques estrangers, durant la seua llarga carrera diplomàtica, anaren venuts i, en els diners recaptats, es finalisaren les obres de reparació de les fronteres de vàries iglésies de Roma, ademés de ser entregada una atra part als pobres, i una atra a pagar la tomba de Pío VII. Conforme a la seua voluntat, en el transepto esquerre de la basílica vaticana, l'escultor danés Bertel Thorvaldsen va elaborar el monument a Pío VII. La seua obra representa a Chiaramonti en actitut séria, rodejat de dos figures alegóricas, que representen a la força i al saber; a això afig els genis de l'història i el temps. Els restants mortals del papa varen ser traslladats allí en 1825. Esta és l'única obra d'art de la basílica en ser portada a terme per un artiste no catòlic, en est case protestant. L'inscripció tallada recorda el carinyo que Consalvi tenia cap a Pío VII.

Causa de beatificació

El 15 d'agost de 2007 la Santa Sèu es va posar en contacte en la diòcesis de Savona-Noli per a comunicar que Benedicto XVI havia declarat el nihil obstat (res s'opon) per a la causa de beatificació del pontífex, despuix de lo que es va obrir el procés en la diòcesis per a ella. Posseïx actualment el títul de siervo de Deu.

Llegat

Fresc en l'escut papal de Pío VII. Museus Vaticans, 1818.

Front a l'història en general, Pío VII i el seu predecessor Pío VI –abdós reunixen 47 anys de regnat– es troben en l'interfaç entre el Antic Règim i el naiximent d'un món nou, industrial, marcat pel nacionalisme, les aspiracions a la democràcia i el pluralisme d'idees. En ell finalisa la lluita, que provenia del Medioevo, entre el papa i l'emperador. En 1870, els Estats Pontificis varen ser suprimits despuix de la Unificació italiana, i en 1929, en els Pactes de Letrán, el poder temporal dels papes es va ser llimitant totalment, pero en la llibertat necessària per a poder eixercir el seu poder espiritual. La majoria dels Estats occidentals d'el XX varen formalisar la llibertat de cult a través de les seues Constitucions. Encara que permaneix dominant sobre atres institucions, la Iglésia catòlica va perdre gran terreny, sobretot en poder presentar-se noves opcions filosòfiques, religioses i educatives. Pío VII era multilingüe (parlava italià, francés, anglés i llatí) i traductor. Chiaramonti havia dedicat molts anys de la seua vida a llegir, estudiar –en el Colege Sant Anselmo havia segut bibliotecari– i ensenyar –impartia classes en l'Abadia de Sant Joan de Parma, en el Colege Sant Anselmo i en la Abadia de Santa María del Mont–. La seua biblioteca privada, els llibres de la qual hui s'atesoren en la Biblioteca Malatestiana de Cesena, conta en més de cinc mil eixemplars, incloent còdexs migevals, obres d'història, arqueologia, numismàtica, economia política i ciència. Segons Jean Leflon, Chiaramonti va recórrer a métodos positius per a tractar en la teologia i la filosofia; i inclús va patrocinar el método de Condillac. Difícilment es pot apreciar que aquella biblioteca pertanyguera a un religiós, ya que vàries de les obres, de fet, varen estar incloses en el Index librorum prohibitorum. En la seua acció política, va restaurar a la Companyia de Jesús. Roma va establir elliure comerç; l'obertura de la Cúria a colaboradors llaics entre 1800 i 1806; va forjar relacions diplomàtiques en Rússia, Anglaterra, Estats Units i països no catòlics; va reorganisar i va obrir escoles en els Estats Pontificis i va derogar el feudalisme. Per una atra part, el seu edicte de 1814 contra la maçoneria va ser elogiat per monarques absolutistas com Fernando VII qui, en la seua lluita contra lliberals i ilustrats, va manar passar el document a la Inquisició espanyola. L'edicte papal va servir finalment de model al edicte de gràcia que este tribunal eclesiàstic va publicar el 2 de giner de 1815 en la mateixa finalitat de persecució dels francmaçons en Espanya.

Culturalment, Chiaramonti va treballar per la modernisació de l'ensenyança. Sent ya papa, va buscar posar de relleu el passat antic de Roma –ordenant excavacions arqueològiques en Ostia, reforçant el Coliseu i embellint la ciutat–. També, va crear un museu per a conservar els tesors de l'Antiguetat i va enriquir enormement la Biblioteca Apostólica Vaticana.

Bibliografia

• Moral Roncal, Antonio Manuel (2007). Silex Edicions (ed.). google. es/books? id=kOX9XPKODUYC&lpg=PP1&hl=es&pg=PP1#v=onepage&q&f=false Pío VII: un papa front a Napoleón. ISBN 8477372039.
• Anderson, Robin. Pope Pius VII, TAN Books & Publishers, Inc., 2001. ISBN 0-89555-678-2
• questia. com/read/54321342/the-emperor-and-the-pope-the-story-of-napoleon-and online Hals, I. I. I. The Emperor and the Pope: The Story of Napoleon and Pius VII (1961)
• Thompson, J. M.Napoleon Bonaparte: His Rise and Fall (1951)
• O. Fusi Pecci, La Vita del Papa Pio VI, Rome, 1965.
• I-M. Hilaire (s. dir.), Histoire de la papauté, Seuil, coll. « Points Histoire», 2003.
• P. Levillain (s. dir.), Dictionnaire historique de la papauté, Fayard, 2003.
• J. Tulard (s. dir.), Dictionnaire Napoléon, Fayard, 1999.
• Consalvi, Ercole, Mémoires du cardinal Consalvi secrétaire d'État du pape Peu 7.París, Plon, 1864
• J. Leflon, Peu VII.: Dones abbayes bénédictines a la papauté, Plon 1958
• Bernardine Melchior-Bonnet, Napoléon et li Pape, Paris: Li livre Contemporain, 1958.
• Martinengo, Domenico i Martinengo, Francesco, Pio VII in Savona: memorie storiche / per D. i F. Martinengo, Torino: Tipografia salesiana, 1888.
• Erasmo Pistolesi, Vita del Sommo Pontefice Pio VII., Vol. IV, Perego Salvioni, 1830, Voll. I-II-III: Bourlie', 1824.
• Artaud de Montor, Alexis François, Storia vaig donar Pio VII... Tradotta dall'abat Cessara Rovida., Milano, presso G. Resnati, 1838.
• Robin Anderson, Papa Pio VII (Barnaba Chiaramonti): la vita, il regno i il conflitto en Napoleone nel periodo seguente alla Rivoluzione francese, 1742-1823, Roma, Benedettina Editrice, 2000.
• Ernesto Vercesi, Pio VII: Napoleone i la restaurazione, Torino, Societa editrice internazionale, 1933.
• Marí Mengozzi, I pontificati vaig donar Pio 6. i Pio 7.: atti del convegno, Cesena, 9 ottobre 1999 / a retor vaig donar Marí Mengozzi, Cesena: Stilgraf, stampa 2000.
• I. I. I. Hals, Napoleon and the Pope the Story of Napoleon and Pius VII, London, Eyre & Spottiswoode, 1962.
• Centre Storico Benedettino Italià: Pio 7. papa benedettino nel bicentenario della sua elezione: atti del Congresso storico internazionale, Cesena-Venezia, 15-19 settembre 2000 / a retor vaig donar Giovanni Spinelli, Cesena: Abadia de Santa María del Mont, 2003.
• Jean Leflon, Monsieur Emery l'Église concordataire et impériale, Paris, Maison de la Bonne Presse, 1947
• Jean Mpisi, Els papes et l'esclavage dones Noirs: Li pardon de Jean-Paul II, edicions L'Harmattan, 2008
• Louis François Bellaguet, Mémoires du cardinal Pacca sur la captivité du pape Peu VII, et li concordat de 1813, Paris, Ladvocat, 1833

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pío VII.
• catholic-hierarchy. org/bishop/bchiar. html Jerarquia Catòlica
• archive. org/web/20070311131632/http://www. damian-hungs. de/Papst%20Pius%20VII.. html Papa Pío VII
• vatican. va/holy_father/john_paul_ii/letters/2000/documents/hf_jp-ii_let_20000814_pie-vii_fr. html Mensage de Juan Pablo II pel bicentenario de l'elecció de Pío VII (14 d'agost, 2000)
• vatican. va/content/pius-vii/es. html Pío VII en elloc oficial del Vaticà.