Anar al contingut

Faune

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Un faune tocant la flauta, per Pál Szinyei Merse.

En la mitologia romana Faune[1][2] (en llatí Faunus, açò és «favoridor», —de favere— o potser «portador» —de fari—), fill de Pico i Canente,[3] era un deu vinculat al món rural, relacionat en els boscs, campiñas i atacs d'alimañas. També era una de les deïtates més antigues en la cultura romana, com un dels vaig donar indigetes o deus autòctons, i va ser un dels reis primitius dels laurentes. Poc a poc va ser associat en el deu grec Pa i des de llavors li l'ha representat com un deu astado; també li'l relaciona en Luperco i Silvano.

De Faune es diu que és un deu menor, pertany a la terra i és capaç de donar oràculs. També se li crida Fatuo (Fatuus) i a la seua esposa Fatua. Abdós també són cridats Faune i Fauna. Es diu que els faunes són criatures lúgubres que realisen oràculs a la gent del camps.[4] El terme «faunes», en plural, es referix a criatures dels boscs en banyes i piteus de cabra, equivalents als sàtirs grecs.[5] D'acort al poeta Virgilio Faune va ser un rei llegendari dels llatins a els qui consultaven en un oràcul baix el nom de Fatuus.[6]

A Faune se li associen fins a quatre consortes: Flora,[7] Marica,[8] Fauna[9] i Simétide.[10] Va ser pare de Llatí en Marica,[8] d'Acis con Simétide[10] y también de Eurimedonte.[11] El seu consorte o paredro, la deesa Fauna, Faula o Fatua, estava associada al seu cult.[9] Según Teodoncio, Fauno también engendró a los espíritus de los bosques.[11] Estos son faunos y sátiros, dioses de los bosques y los espacios agrestes; comunican el futuro a los paganos mediante la voz, no por signos visibles. También a los panes (dioses de los campos y la agricultura) y los silvanos (guardianes de los bosques).[12]


Mit

Faune chiquet tocant una flauta de Pa, per Hans Makart.

Segons la versió més estesa, Faune apareix com el tercer dels reis del Laci, fill de Pico, net de Saturn i pare de Llatí en la nimfa Marica (que en atres versions apareix com la seua mare). Com els seus dos predecessors, Faune havia promogut l'agricultura i la crío de ganado entre els seus súbdits, i també s'hauria distinguit com a caçador.[13] Es creïa que durant el seu regnat varen aplegar al Lacio Hércules (Heracles per als grecs) i el arcadio Evandro, al que li hauria concedit un extens territori en lo que temps despuix seria la ciutat de Roma.[14]

Faune eixercita un paper molt prominent en l'història mítica del Lacio, puix, en independència de lo que va fer per l'agricultura, era considerat un dels grans fundadors de la religió del país, per lo que Lactancio li situa a l'altura de Numa Pompilio.[15] Hauria regnat cap a l'any 1300 a. C., i hauria segut el primer en erigir temples als deus, cridats fana, dictant les regles del cult i elevant als altars al seu pare, Pico, i a la seua mare, Canente. També hauria establit sacrificis humans en honor al seu yayo, Saturn, i hauria consagrat en el mont Palatino un temple a Luperco.[16] Despuix de la seua mort va ser elevat a la posició de deïtat tutelar del país, pels seus molts servicis a l'agricultura i la ganaderia.

Existix la tradició de que Numa, per mig d'una estratagema, va obligar a Pico i al seu fill Faune a revelar-li el secret d'invocar la llampada des del cel (Elicio) i de purificar les coses colpejant-les en el raig.[17]

Segons una versió, l'esposa de Faune era Bona Dea, model de castitat i virtut fins que un dia va trobar una gerra de vi i es va emborrachar. Quan el seu espós la va trobar, es encolerizó tant que la va assotar en unes vares de mirto fins a matar-la. Despuix, ple de remordiment, li va tributar honors de deesa i inst ituyó un cult en el seu honor. Una atra versió afirma que Bona Dea era filla de Faune, i que en rebujar els requeriments amorosos del seu pare, est la va colpejar en vares de mirto, i que no va conseguir el seu propòsit sino fins que abdós es metamorfosearon en serps. Esta versió explica per qué estaven exclosos els hòmens i el mirto de les festes de Bona Dea, celebrades durant els primers dies de decembre.[18]


Rols i funcions

Faune va ser adorat en dos rols diferents: com el deu dels camps i els pastors, i com una divinitat oracular i profètica. Com deïtat rústica, era un esperit del bosc, les planures i els camps, i quan feya fèrtil al ganado se li cridava Inuo (en llatí, Innuus).

Com a deu profètic, cridat pel nom de Fatuo (en llatí, Fatuus, de fatuari, «estar posseït de deliri profètic»),[19] es creïa que revelava el futur a l'home partix en somis i part per mig de veus d'orige desconegut, que eren comunicats a els qui anaven a dormir en els seus recints, tombant-se sobre el vellón dels corders sacrificats.[20][21] Lo que era Faune a este respecto al sexe masculí, la seua germana i esposa Fauna o Fatua (a voltes considerada la seua mare o la seua filla i relacionada en Bona Dea o en Maya) era al sexe femení, per lo que duyen els epítets Fatuus i Fatua o Fatuellus i Fatuella respectivament, derivats de fari (parlar) i fatum (fat, destí).[22] Faune i la seua germana Fauna serien els pares dels sàtirs i dels faunes. El seu primer fill va ser Esterculio, o Esterquilino (Sterquilinus), que va descobrir la tècnica d'abonar els camps en femta, per lo que va ser inclós entre els deus.[23]

Es dia que Faune i Fauna donaven el seu oràculs en versos saturnios, de lo que potser puga inferirse que varen existir en el Lacio coleccions d'oràculs en esta mètrica.[24] William Warde Fowler va sugerir que Faune és idèntic a Favonio,[25] u dels deus del vent romans, cridats Anemoi. Per la forma en que donava els seus oràculs, es considerava a Faune l'autor d'aparicions espectrals i sò terrorífics;[26] i per tant se li descrivia com un deu lasciu i voluptuoso, que morava en els boscs i era aficionat a les nimfes.[27]


Cult

Còpia moderna de l'antiga estatuilla romana en bronze de Faune ballant que dona nom a la Casa del Faune de Pompeya.

Els llocs en els que es donaven estos oràculs eren arboledas sagrades: una prop de Tibur (actual Tívoli), entorn a la font Albunea, i una atra en l'Aventí, prop de Roma.[20][28] Els ritos observats en el primer lloc són minuciosament descrits per Virgilio: un sacerdot oferia una ovella i atres sacrificis, i la persona que consultava l'oràcul tenia que dormir una nit sobre la pell de la víctima, donant llavors el deu una resposta a les seues preguntes be en un somi o per mig de veus sobrenaturals. Ovidio descriu ritos pareguts celebrats sobre el Aventino.[29] El pi i l'acebuche eren arbres que li estaven consagrats, i els animals que més se li sacrificaven eren els cabritillos machos i corders.[16]

En Roma hi havia un temple redó de Faune, rodejat per columnes, sobre el mont Celio, i se li va construir un atre en el 196 a. C. en l'illa Tiberina, a on se li oferien sacrificis els idus de febrer, dia en que els Fabios havien perit en el Crémera.[30]

L'escritor cristià Justino Màrtir va identificar a Faune en Luperco (el que protegix del llop), el protector del ganado, seguint a Livio, que va batejar el seu aspecte de Inuo com el deu que va anar originalment adorat en les Lupercalia, celebrada en l'aniversari de la fundació del seu temple (15 de febrer), quan els seus sacerdots, els lupercos, duyen pells de cabra i colpejaven als espectadors en cinturons de pell de cabra.


Faunalia

El festival de les Faunalia, o Faunales, en honor del deu Faune, era celebrat pels llauradors en dos époques de l'any. En la primera, que tenia lloc els dies 11, 13 i 15 de febrer, es commemorava el viage de Faune d'Arcàdia a Itàlia, i es realisava un sacrifici en l'illa Tiberina; en la segona, que se celebrava el 9 de novembre o el 5 de decembre, se li demanava que els protegira i fora benevolente en ells. Durant les Faunalia es cremava incens en els altars del deu, es feyen libacions de vi i s'immolaven ovelles i cabres.[27][31]


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Fauno también es la grafía en italiano.
  3. ↑ Según Rufo Festo, cf. Ovidio: Las metamorfosis XIV, 320-434
  4. ↑ Segundo Mitógrafo Vaticano, 63 (Sobre Fauno).
  5. ↑ Ovidio: Fastos V, 99; Heroidas IV, 49.
  6. ↑ Virgilio: Eneida VII, 81.
  7. ↑ La asociación de Flora con Fauno proviene de Favonio, y Favonius («favorable») es uno de los probables epítetos de Fauno. Favonio es el consorte de Flora o Cloris. Cf. Pierre Grimal: Diccionario de mitología griega y romana, voz «Flora».
  8. ↑ 8,0 8,1 Plinio, Naturalis Historia ix.6; Propercio iv.2.34.
  9. ↑ 9,0 9,1 Justino, XLIII, 1; [[Lactancio P lácido]] I, 22.
  10. ↑ 10,0 10,1 Ovidio: Las metamorfosis XIII 750–897.
  11. ↑ 11,0 11,1 Boccaccio: Genealogia deorum gentilium VIII, 9
  12. ↑ Boccaccio: Genealogia deorum gentilium VIII, 13
  13. ↑ Plinio, Naturalis Historia ix.6; Propercio iv.2.34.
  14. ↑ Plutarc, Vidas paralelas 38.
  15. ↑ Lactancio i.24.9.
  16. ↑ 16,0 16,1 Carrasco, 1864, p. 621.
  17. ↑ Arnobio v.1; Plutarco, Numa 15; Ovidio, Fastos iii.291 y sig.
  18. ↑ Contreras Valverde, 1992, p. 21.
  19. ↑ Contreras Valverde, 1992, p. 62.
  20. ↑ 20,0 20,1 Virgilio, Eneida vii.81 y sig.
  21. ↑ Cicerón, De natura deorum ii.2, iii.6, De divinatione i.45.
  22. ↑ Justino xliii.1; Lactancio i.22.
  23. ↑ Conti, 2006, p. 342.
  24. ↑ Varrón, De lingua latina vii.36.
  25. ↑ Fowler, W. W. (1899). The Roman festivals of the period of the Republic; an introduction to the study of the religion of the Romans, Londres: Macmillan & Co, pp. 259. OCLC 1245910.
  26. ↑ Dionisio v.16.
  27. ↑ 27,0 27,1 Horacio, Carmen Saeculare iii.18.
  28. ↑ Ovidio, Fastos iv.649 y sig.
  29. ↑ Comp. Isidoro viii.11.87.
  30. ↑ Livio xxxiii.42, xxxiv.53; Publio Víctor, De regionibus urbis Romae 2; Vitruvio iii.1; Ovidio, Fastos ii.193.
  31. ↑ B. G. P., Diccionario universal de mitología o de la fábula Tomo I (Barcelona, Librería de la viuda e hijos de Estéban Pujal; 1835), p. 596.

Enllaços externs

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Faune&oldid=1648902»