Lacio (Antiguetat)

Erro al crear miniatura:

Mapa del Lacio

El Lacio va ser una regió històric-geogràfica constituïda per la part meridional de l'actual Lacio —en l'Itàlia central— situada al sur del riu Tíber —que la separava dels territoris etruscs (l'Etruria meridional, actual Lacio septentrional)— i al nort del riu Garigliano —que la separava de Campània— llimitada per la costa tirrenica i estenent-se per les estribacions dels Apenins centrals cap a l'interior.

A partir del 2000 a. C. aproximadament, la regió va estar ocupada per una conjunt de pobles d'estirp indoeuropea coneguts en el nom d'itálicos: llatins, volscos, ecuos, ausonios i hérnicos —cridats conjuntament grup llatí-falisco— els quals conformaven la primera i més antiga branca de pobles itálicos que es va adinsar en Itàlia, mentres, una atra branca de itálicos posterior —arribada en Itàlia al voltant del 1500 a. C.— estava constituïda pels del grup osco-umbros (oscos, samnitas, lucanos, etc.).

“Latium vetus” i “adiectum” , i “Regio I Latium et Campània”

Els llatins es varen assentar en la zona que primerament ells i després els romans varen cridar Latium vetus, o siga El vell Lacio, el verdader Lacio el qual li dona nom. Esta comprenia la part nort-occidental de l'antic Lacio i llimitava al nort en Etruria, de la qual estava separada pel riu Tíber, en tant estava delimitada al nororiente pels Apenins, la mar al sur-occident pero al sur-oriente els seus llímits estaven menys definits, lindando en tals llocs els llatins en poblacions a sovint hostils com els volscos. El Latium vetus, encara sent de poca extensió en l'época protohistòrica, de tots modos estava ocupat per una multitut d'establiments protourbanos de diferents escales, que despuix de desenrollar-se en seguida varen iniciar un procés d'anexió entre vàries viles derivant aixina en lo que podria denominar-se ciutats.

En la regió més gran, cap al suroriente, que aplegava dels llímits del Latium vetus fins a Campània, igualment llimitada a l'interior pels Apenins, es varen establir en canvi els volscos, els ecuos, els hérnicos i els ausonos en rodalies a la frontera en Campània. Esta zona heterogénea va ser cridada pels romans Latium adiectum, açò és El Lacio adjunt o afegitó, per ser un territori que havia segut anexat en el seu procés d'expansió al sur. Encara que en esta zona es varen desenrollar des d'époques molt antigues centres de poblament, sobretot en l'àrea de frontera entre els volscos i llatins sent a sovint escenari d'enfrontaments entre abdós pobles (especialment durant la gran crisis de el V en el primer deceni de la República romana) passant de les mans d'uns als atres.

Abdós regions històric-geogràfiques varen passar despuix a formar part, junt en Campània, de la Regio primera (més vesprada denominada Latium et Campània) en la subdivisió territorial i administrativa de l'Itàlia romana establida en la reforma d'Augusto; per això en l'época imperial, en el nom Lacio, se solia fer referència a una única entitat formalment indiferenciada de Campània, terra situada al sur del riu Garellano.

La conquista romana

Erro al crear miniatura:

L'expansió romana fins al 500 a. C. i els pobles veïns.

Erro al crear miniatura:

Mapa de la Regio I Latium et Campània, que va ser part de l'Itàlia romana.

Les antigues poblacions del Lacio varen ser progressivament conquistades pels romans des del periodo monàrquic. En esta primera fase, l'alvanç de Roma va ser acompanyat de la destrucció sistemàtica dels centres urbans somesos, situant a poca distància de la ciutat vencedora. A la desaparició més o menys completa seguia en freqüència la deportació a Roma de la població somesa, que venia llavors a engrossar la comunitat romana fins a fondre's en esta.

Solament en una época més tardana, a partir de el sigle V a. C. la major ampliació de les conquistes romanes del restant del Lacio i despuix d'Itàlia no va continuar en la destrucció de les ciutats vençudes sino solament en l'anexió política de distintes formes. Estes ciutats conquistades posteriorment es varen transformar en municipis, ya optimo jure com latini nominis, perdent estes ciutats importància en el història posterior mantenint-se en alguns casos aixina fins al dia de hui. És el cas per eixemple de Tibur (Tívoli), Nomentum (Mentana), Praeneste (Palestrina), Lanuvium (Lanuvio), Velitrae (Velletri), Gabii, Ardea, Aricia (Aricia), Tusculum (prop de Frascati) i també de Lavinium, pero que solament va seguir sent freqüentada en l'época imperial pels seus llocs sagrats.

El recort de les poblacions destruïdes en la primera fase de la conquista està consignada en numeroses fonts clàssiques, principalment en l'obra de Estrabón, l'obra enciclopèdica de Plinio el Vell (Història natural) i en l'obra de Dionisio de Halicarnaso sobre la Roma arcaica (Antiguetats romanes) En particular l'obra de Plinio en el seu estil conciso i enciclopèdic proveïx un catàlec sistemàtic de 53 poblacions de les quals para la seua época (sigle I a. C.) no quedava rastre; el catàlec no estava un organisat, estant dividit en dos parts: inicialment són citades sense un orde precís les poblacions del Lacio generalment en el seu nom, mentres que la llista de poblacions de l'àrea albana es troben en orde alfabètic, citades pel gentilici dels seus habitants, definits en conjunt com populi albenses.

Baix Rómulo varen ser someses les ciutats d'Antemnae i Crustumerium, en territori sabino.

Baixe el rei Anco Marcio l'expansió es va dirigir cap a la costa, en la destrucció dels poblats de Ficana, Politorium i Tellenae, els habitants dels quals varen ser traslladats a Roma, establint-se en el mont Aventino.

Tarquinio Prisco despuix ampli el territori de l'estat romà, conquistant Corniculum, al nororiente de la ciutat, i Apiolae, provablement en planura pontina, en el botí de la qual hauria iniciat la construcció del temple de Júpiter Optimus Maximus sobre el Capitolio, mentres que els seus habitants també varen ser reubicades sobre el Aventino.

Tarquinio el soberp va continuar en la conquista dels camps pónticos, prenent la ciutat de Suesa Pomecia.

Vore també

• Història de Roma

Bibliografia

• Filippo Cassola. Storia vaig donar Roma. Dalle origini a Cessara. Roma, Jouvence, 2001.