Anar al contingut

Lupercales

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Festes lupercales, oli sobre llenç d'Andrea Camassei. (1635).
Círcul d'Adam Elsheimerː Cupido i personificacions de la fertilitat troben als Luperci disfrassats de gossos i de cabres.

En l'Antiga Roma, les festes lupercales, també cridades simplement lupercales o inclús lupercalia (en latín: Lupercalia), se celebraven davant diem XV Kalendas Martias, lo que equival al 15 de febrer. El seu nom deriva supostament de lupus, pel llop, animal que representa al deu Faune —que va prendre el sobrenom de Luperco—, i de hircus, pel mascle cabrío, un animal impuro.

Cada any s'elegia d'entre els membres més ilustres de la ciutat a una congregació especial de sacerdots, coneguts com Luperci ('Lupercos') o Sodales Luperci, és dir, «amics del llop». Devien ser en el seu orige adolescents que durant el temps de la seua iniciació en l'edat adulta sobrevivien de la caça i el merodeo en el bosc. Era llavors un temps sagrat i transitori en que es comportaven com a llops humans. Es reunien el 14 de febrer en la gruta cridada Ruminal, en honor a Rómulo i Rem, del mont Palatino, el tossal central en a on, segons la tradició, es va fundar Roma.[1] Segons la tradició, va anar en este lloc a on Faune Luperco, prenent la forma d'una lloba, Luperca, havia alletat als bessons Rómulo i Rem, i en el honor del qual es feya la festa.

També conta la tradició que allí hi havia una higuera, cridada Ruminalis, les raïls de la qual havien detingut la cistella en l'interior de la qual es trobaven els bessons Rómulo i Rem.[2] baix l'ombra d'esta venerable higuera començava la festa en una cerimònia oficiada per un sacerdot en la que s'immolava una cabra.[3] Despuix eixe mateix sacerdot tocava la front dels Luperci en el gavinet teñir en la sanc del sacrifici i a continuació borrava la taca en un mechón de llana impregnada en llet de cabra. Est era el moment en que els Luperci prorrumpían en una carcallada ritual.[4] A continuació, es formava una processó en els Luperci nuets que duyen unes tires o correges fetes en la pell de la cabra recent immolada, conegudes com februum, i en elles assotaven mans i esquenes de les dònes que trobaven en el camí dispostes a ser part de la cerimònia; era el ritual per a la fecunditat.[5] Es considerava ademés que açò era un acte de purificació, l'aixina denominada februatio.[5]

Recorregut

Restants del Llaura Màxima de Hércules Invicte, en la Basílica de Santa María en Cosmedin.

Segons un passage narrat per Tácito,[6] el corteig eixia del Lupercal cap al Fòrum Boario pel sur del Mont Palatino i aplegava al Llaura Màxima de Hércules Invicte. Passaven per l'altar de Consus i el santuari dels Lares per a terminar en el lloc d'inici. El recorregut no era un acte sério com lo havia segut el començ de la cerimònia; els propis lupercales, animats pel públic, convertien la passejada en una carnestoltesada els crits del qual, vores i balls aplegaven a ser obscens.[7]


En el pas del temps, el papa Gelasio I va prohibir i va condenar, en l'any 494, la celebració pagana de les lupercales. Alguns autors sostenen que el papa va voler cristianizar esta festivitat, i la va substituir per la festa de la Purificació, que se celebraria el 2 de febrer, en la processó de les caneles.[8] Esta celebració es va unir més vesprada a la llitúrgia de la Presentació de Jesús, per la referència que el vell Simeón fa, en la seua vora, a Crist com a «llum de les nacions», associada als ciris, antorchas i caneles enceses en les mans dels fidels. El 2 de febrer es complien quaranta dies des de que, en l'época de sant Ambrosio (Ambrosio de Milà), es fixa el 25 de decembre com a data del naiximent de Jesús.[9]

Les lupercales a finals de l'imperi romà

Les lupercales apareixen marcades en el cronógraf del 354, junt en atres festivals tradicionals i cristians.[10] A pesar de la prohibició que es va fer, en l'any 391, de tots els cults i festivals no cristians, el poble considerat cristià celebrava les lupercales en regularitat durant el periodo de l'emperador Anastasio I. El papa Gelasio I (494-496), que afirmava que únicament la "vil gentola" participava en el festival,[11] va intentar abolir-la de manera contundent; el Senat va protestar, en l'argument de que les lupercales eren fonamentals per a la seguritat i el benestar de Roma. Açò va fer que Gelasio sugerira, en una actitut de despreci, que "Si vostés asseguren que este rito té beneficis per a la salut, celebren-ho llavors vostés a la manera dels nostres ancestros; córreguen nuets, vostés que poden escenificar molt ben la farsa."[12] Este comentari anava dirigit al senador Andrómaco, en una extensa epístola lliterària de Gelasio que era pràcticament una diatriba en contra de les lupercales.

Alguns autors han sostingut que Gelasio I va substituir les lupercales per la Festa de la Purificació de la Beneïda Verge Maria , pero no hi ha evidències històriques de que alguna volta pretenguera tal cosa.[13] Ademés, les dates no concorden, ya que en l'época de Gelasio I, la festa solament se celebrava en Jerusalem, i se celebrava el 14 de febrer únicament perque Jerusalem fixava la Natividad de Jesús (Nadal) el 6 de giner. Encara que es dia «Purificació de la Beneïda Verge María», també tractava sobre la presentació de Jesús en el temple. La Presentació de Jesús en el Temple en Jerusalem, el 14 de febrer, es va convertir en la Purificació de la Beneïda Verge Maria el 2 de febrer, en introduir-se en Roma i atres llocs en els sigles VII i VIII, despuix de l'época de Gelasio I.[13]


Alguns investigadors, com Kellog i Cox, han afirmat per separat que les costums modernes del Dia de Sant Valentí tenen el seu orige en les costums de les lupercales.[13][14][15] Atres autors han rebujat esta afirmació: diuen que no hi ha proves de que les costums de l'era moderna del Dia de Sant Valentí tenen el seu orige en les costums de les lupercales, i esta afirmació sembla tindre el seu orige en conceptes erròneus o idees falses sobre les festivitats.[13][14][15]

Vore també

Referències

  1. ↑ Livy, Ab urbs condita 1.5
  2. ↑ Guillén, 1994, p. 200.
  3. ↑ Guillén, 1994, p. 23.
  4. ↑ Guillén, 1994, p. 200 i 201, vore Cf nota 334.
  5. ↑ 5,0 5,1 Guillén, 1994, p. 115.
  6. ↑ Guillén, 1994, p. 202, vore Cf nota 339.
  7. ↑ Guillén, 1994, p. 202.
  8. ↑ Guillén, 1994, p. 203, vore nota 349..
  9. ↑ Presentació de Jesús al temple (festa de la Candelaria)
  10. ↑ Calendari de Filócalo (consultat 15 de febrer de 2017) (en anglés)
  11. ↑ ad vils trivialesque persones, abiectos et infimos. (Gelasio)
  12. ↑ Gelasio, Epístola a Andrómaco, citada en Green 1931:65.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Henry Ansgar Kelly, en Chaucer and the Cult of Saint Valentine (Leiden: Brill), 1986, pp. 58-63. (en anglés)
  14. ↑ 14,0 14,1 Michael Matthew Kaylor (2006). Masaryk University (republicado en format electrònic) (ed.). Secreted Desires: The Major Uranians: Hopkins, Pater and Wilde, electrònica edició, pp. nota al peu 2, pàgina 235. ISBN 978-80-210-4126-4.
  15. ↑ 15,0 15,1 Jack B. Oruch, St. Valentine, Chaucer, and Spring in February, Speculum, 56.3 (jul 1981:534–565).

Bibliografia

  • Codoñer, Carmen; Fernández-Talle, Carlos (2004). Roma i el seu Imperi, Madrit: Anaya. ISBN 84-207-4015-2.
  • Cornell, Tim; Matthews, {{{nom2}}} (1989). Roma. Llegat d'un imperi, Barcelona: Círcul de Llectors. ISBN 84-226-2617-9.
  • Grimal, Pierre (1986). Diccionari de mitologia grega i romana, Buenos Aires: Paidós Ibèrica, S.A.. ISBN 84-7509-166-0.
  • Guillén (1994). Urbs Roma. Vida i costums dels romans III. Religió i eixèrcit, Salamana: Edicions Sigueme, S.A.. ISBN 84-301-0801-7.
  • Segura Munguía (2003). Nou diccionari etimològic Llatí-Espanyol i de les veus derivades, Bilbao: Universitat de Deusto. ISBN 84-7485-754-6.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Lupercales&oldid=1529502»