Diferència entre les revisions de "Bob Marley"
m (Text reemplaça - 'només' a 'a soles') |
|||
(No es mostren 30 edicions intermiges d'5 usuaris) | |||
Llínea 1: | Llínea 1: | ||
{{artícul destacat}} | {{artícul destacat}} | ||
− | [[ | + | [[File:Bob-Marley.jpg|thumb|300px|Bob Marley]] |
− | '''Robert Nesta Marley''' (Nine Mils, Saint Ann Parish, [[Jamaica]], [[6 de febrer]] de [[1945]] - [[Miami]], [[11 de maig]] de [[1981]]), millor conegut com '''Bob Marley''', fon un [[músic]] [[jamaicà]] i membre del [[moviment Rastafari]]. La seua fe fon una part important de la seua carrera. És considerat com un profeta [[Rastafari]]. | + | '''Robert Nesta Marley''' (Nine Mils, Saint Ann Parish, [[Jamaica]], [[6 de febrer]] de [[1945]] - † [[Miami]], [[11 de maig]] de [[1981]]), millor conegut com '''Bob Marley''', fon un [[músic]] [[jamaicà]] i membre del [[moviment Rastafari]]. La seua fe fon una part important de la seua carrera. És considerat com un profeta [[Rastafari]]. |
== Primers anys == | == Primers anys == | ||
− | Robert Nesta Marley va nàixer el [[6 de febrer]] de [[1945]] en [[Nine Mils]] (Rhoden Hall, Saint Ann) una chicoteta localitat al nort de l'illa de [[Jamaica]], en el [[Mar | + | Robert Nesta Marley va nàixer el [[6 de febrer]] de [[1945]] en [[Nine Mils]] (Rhoden Hall, Saint Ann) una chicoteta localitat al nort de l'illa de [[Jamaica]], en el [[Mar Carip]], era fill de [[Cedella Booker]], una afro-jamaicana de 18 anys i de Norval Marley; un jamaicà [[Blanc (persona)|blanc]] d'[[Ètnia|ascendència]] [[Escòcia|escocesa]], [[capità]] dels [[Marines Reals]] (infanteria de marina britànica), de 50 anys, que es desentengué del seu fill per por a ser desheretat. A finals dels anys cinquanta, Bob es va traslladar en sa mare a [[Kingston (Jamaica)|Kingston]], la capital, a on els habitants de les zones rurals acodien per a millorar la seua situació econòmica. Per desgràcia per a la majoria, el seu destí eren els barris pobres. |
− | Bob va créixer en eixe ambient on va conéixer a [[Bunny Wailer|Neville Riley Livingston]], més conegut com Bunny, en qui escomençà a interessar-se per la [[música]], arribant a compondre i tocar algunes cançons. Molt influenciats per la música de [[Ray Charles]], [[Curtis Mayfield]], [[Brook Benton]] o [[Fats Domino]], i de grups com [[The Drifters]] molt populars en [[Jamaica]] que s'escoltaven en les emissions radiofòniques de les emissores del sur dels [[Estats Units]]. Bob Marley alternà el treball en una empresa de fundició, on es va cremar en un ull, en la música. Bob i Bunny | + | Bob va créixer en eixe ambient a on va conéixer a [[Bunny Wailer|Neville Riley Livingston]], més conegut com Bunny, en qui escomençà a interessar-se per la [[música]], arribant a compondre i tocar algunes cançons. Molt influenciats per la música de [[Ray Charles]], [[Curtis Mayfield]], [[Brook Benton]] o [[Fats Domino]], i de grups com [[The Drifters]] molt populars en [[Jamaica]] que s'escoltaven en les emissions radiofòniques de les emissores del sur dels [[Estats Units]]. Bob Marley alternà el treball en una empresa de fundició, on es va cremar en un ull, en la música. Bob i Bunny varen rebre formació musical de [[Joe Higgs]], un [[cantant]] vengut a menys que havia fruït d'una certa fama en Jamaica i que es guanyava la vida impartint classes de cant per a principiants. En una d'eixes classes conegueren un atre jove músic nomenat [[Winston Hubert McIntosh]] (Peter Tosh). En [[1962]] Bob Marley participà en una audició per a un [[productor musical]] nomenat Leslie Kong que, impressionat, li va invitar a gravar algunes cançons. L'any següent Bob va decidir que el millor camí per a conseguir el seu somi era per mig d'un grup. Compartí la seua idea en Bunny i Peter i els tres formaren els "Wailing Wailers" (lliteralment, "Crits de protesta"). El nou grup va guanyar la simpatia del percussioniste rastafari Alvin Patterson, que els va presentar el productor Clement Dodd. A mijan de l'any [[1963]] Dodd viu als Wailing Wailers i va decidir promocionar al grup. Els Wailing Wailers llançaren el seu primer single, "Summer Down", en la discogràfica Coxsone a finals de [[1963]]. La formació original estava composta per Bob, Bunny, Peter, [[Júnior Braithwaite]] i dos coristes, Beverly Kelso i [[Cherry Smith]]. |
== The Wailers == | == The Wailers == | ||
− | Mentrestant, la mare de Bob, Cedella, s'havia casat novament i s'havia mudat a [[Delaware]], [[Estats Units]], despuix d'un important esforç econòmic. Ella desijava donar a Bob una nova vida en este país, pero abans del viage, ell conegué a [[Rita Anderson]] i el [[10 de febrer]] de [[1966]] es | + | Mentrestant, la mare de Bob, Cedella, s'havia casat novament i s'havia mudat a [[Delaware]], [[Estats Units]], despuix d'un important esforç econòmic. Ella desijava donar a Bob una nova vida en este país, pero abans del viage, ell conegué a [[Rita Anderson]] i el [[10 de febrer]] de [[1966]] es varen casar. '''Bob Marley''' va passar apenes huit mesos en sa mare en [[Wilmington (Delaware)|Wilmington]], Delaware. Allí conseguix un treball en la tanda de nit d'una planta d'automòvils de [[DaimlerChrysler|Chrysler]]. Bob aplegà a [[Kingston]] en octubre de l'any [[1966]], apenes sis mesos despuix de la visita de Sa majestat Imperial, o Emperador [[Hailè Selassiè]], de [[Etiopia]], que va impulsar i va renovar l'important moviment [[rastafari]] de l'illa. L'acostament de Bob en la creença Rastafari comença a reflectir-se en la seua música. Bob, mentrestant, cridà a Peter i Bunny per a formar una nova banda, els mítics "[[The Wailers]]". Rita també començava la seua carrera com a cantant en un important èxit nomenat "Pied Piper", una versió d'una cançó pop anglesa. En [[Jamaica]], la frenètica onada del [[ska]] estava donant lloc a un ritme més lent i sensual nomenat [[rocksteady]]. Les creences rastafari dels Wailers chocaren en Dodd i estos fundaren el seu propi [[sagell discogràfic]], "Wail'N'Soul". A pesar de conseguir alguns èxits, el sagell no respon a les expectatives i fa fallida en [[1967]]. El grup sobreviu eixercint com a compositors d'una companyia associada a un cantant nortamericà, Johnny Nash, el qual en la década següent tindria un gran èxit en la cançó "Stir It Up", de Bob. |
− | Els Wailers varen conéixer llavors un home que revolucionaria el seu treball: [[Lee Perry]]. L'associació entre Perry i els Wailers comportaren alguns dels èxits més notables de la banda com "Soul Rebel", "Duppy Conqueror", "400 Years" i "Small Axe", clàssics del futur [[reggae]]. En l'any [[1970]], dos dels músics més reconeguts de l'illa, Aston 'Family Man' Barrett i son germà Carlton ([[baixiste|baix]] i [[bateria|bateria]], respectivament) s'uniran als Wailers, els que en aquell moment arrasaven en el [[ | + | Els Wailers varen conéixer llavors un home que revolucionaria el seu treball: [[Lee Perry]]. L'associació entre Perry i els Wailers comportaren alguns dels èxits més notables de la banda com "Soul Rebel", "Duppy Conqueror", "400 Years" i "Small Axe", clàssics del futur [[reggae]]. En l'any [[1970]], dos dels músics més reconeguts de l'illa, Aston 'Family Man' Barrett i son germà Carlton ([[baixiste|baix]] i [[bateria|bateria]], respectivament) s'uniran als Wailers, els que en aquell moment arrasaven en el [[Carip]], pero internacionalment continuaven sent desconeguts. |
− | En l'estiu de l'any [[1971]] Bob acceptà una invitació de Johnny Nash per a acompanyar-lo a [[Suècia]], ocasió en que va firmar un contracte en la [[Columbia Broadcasting System|CBS]], que també era la discogràfica del nortamericà. En la primavera de [[1972]] els Wailers aterraren en [[Anglaterra]] per a promocionar el single "Reggae on Broadway", pero no | + | En l'estiu de l'any [[1971]] Bob acceptà una invitació de Johnny Nash per a acompanyar-lo a [[Suècia]], ocasió en que va firmar un contracte en la [[Columbia Broadcasting System|CBS]], que també era la discogràfica del nortamericà. En la primavera de [[1972]] els Wailers aterraren en [[Anglaterra]] per a promocionar el single "Reggae on Broadway", pero no varen collir massa èxits. A la desesperada, Bob va visitar els estudis de gravació d'[[Island Records]], que havia segut la primera discogràfica en interessar-se per la música jamaicana, i demanà parlar en el seu fundador, Chris Blackwell. Blackwell coneixia als Wailers i els va oferir 4 mil lliures per a gravar un àlbum en els últims avanços tecnològics de l'indústria musical, els mateixos que fruïen les bandes de [[Música rock|rock]] de l'época. Eixe primer àlbum fon "Catch a Fire", fortament promogut per Island. El disc no fon un èxit imminent, i és que la música i les lletres compromeses socialment de Bob contrastaven prou en lo que s'estava fent fins llavors en [[Europa]]. Island va promoure una gira del grup per Anglaterra i els Estats Units, una atra novetat per a una banda de reggae. Els Wailers tocaren en [[Londres]] en abril de [[1973]] i tres mesos més tart el grup va tornar a Jamaica. Bunny, desenganyat de la vida musical, abandonà la banda abans de la gira nortamericana. En el seu lloc va entrar Joe Higgs, el vell professor de música dels Wailers. Ya en els Estats Units, varen participar en alguns concerts de [[Brose Springsteen]] i [[Sly & The Family Stone]], la principal banda de música negra nortamericana del moment. |
En l'any [[1973]] el grup va llançar el seu segon àlbum en el sagell Island, "Burnin'", un disc que incloïa noves versions d'algunes de les seues cançons més importants, com: "Duppy Conqueror", "Small Axe" i "Put It On", junt en "Get Up, Stand Up" i "I Shot The Sheriff". Fon justament est últim tema el que consagrà internacionalment a Bob Marley de la mà de la veu d'[[Eric Clapton]], conseguint el primer lloc en la llista dels 'singles' més venuts en els Estats Units. En l'any [[1974]], Bob Marley passà gran part del seu temps en l'estudi treballant en "Natty Dread", un àlbum que incloïa cançons com "Talkin' Blues", "No Woman No Cry", "So Jah Seh", "Revolution", "Them Belly Full (But We Hungry)" o "Rebel Music (3 o'clock Roadblock)". L'any següent, Bunny i Peter deixarien definitivament el grup per a embarcar-se en les seues carreres en solitari, lo qual va provocar que la banda començara a ser coneguda com [[Bob Marley & The Wailers]]. "Natty Dread" fon llançat en febrer de [[1975]]. En quant a les gires, destaquen dos: una en el Lyceum Ballroom de [[Londres]], que fon catalogada com una de les millors de la década. I la segona en novembre, quan Bob tornà a [[Jamaica]] per a tocar en un concert benèfic en [[Stevie Wonder]], ya com superestrela en el seu país i en el món. "Rastaman Vibrations", el següent àlbum d'estudi, fon llançat en l'any [[1976]]. El treball incloïa cançons com "Crazy Baldhead", "Johnny Was", "Who The Cap Fit" i, tal vegada la més significativa de totes, "War", la lletra de la qual fon extreta d'un discurs de l'Emperador [[Hailè Selassiè]], en les [[nacions Unides]]. | En l'any [[1973]] el grup va llançar el seu segon àlbum en el sagell Island, "Burnin'", un disc que incloïa noves versions d'algunes de les seues cançons més importants, com: "Duppy Conqueror", "Small Axe" i "Put It On", junt en "Get Up, Stand Up" i "I Shot The Sheriff". Fon justament est últim tema el que consagrà internacionalment a Bob Marley de la mà de la veu d'[[Eric Clapton]], conseguint el primer lloc en la llista dels 'singles' més venuts en els Estats Units. En l'any [[1974]], Bob Marley passà gran part del seu temps en l'estudi treballant en "Natty Dread", un àlbum que incloïa cançons com "Talkin' Blues", "No Woman No Cry", "So Jah Seh", "Revolution", "Them Belly Full (But We Hungry)" o "Rebel Music (3 o'clock Roadblock)". L'any següent, Bunny i Peter deixarien definitivament el grup per a embarcar-se en les seues carreres en solitari, lo qual va provocar que la banda començara a ser coneguda com [[Bob Marley & The Wailers]]. "Natty Dread" fon llançat en febrer de [[1975]]. En quant a les gires, destaquen dos: una en el Lyceum Ballroom de [[Londres]], que fon catalogada com una de les millors de la década. I la segona en novembre, quan Bob tornà a [[Jamaica]] per a tocar en un concert benèfic en [[Stevie Wonder]], ya com superestrela en el seu país i en el món. "Rastaman Vibrations", el següent àlbum d'estudi, fon llançat en l'any [[1976]]. El treball incloïa cançons com "Crazy Baldhead", "Johnny Was", "Who The Cap Fit" i, tal vegada la més significativa de totes, "War", la lletra de la qual fon extreta d'un discurs de l'Emperador [[Hailè Selassiè]], en les [[nacions Unides]]. | ||
Llínea 22: | Llínea 22: | ||
En els [[Anys 1970|anys 70]] Jamaica vivia un empijorament de la seua ya típica violència política; la situació va degenerar en una guerra civil del carrer entre colles de pistolers militants dels dos grans [[partits polítics]] tradicionals, el [[Partit Nacional del Poble]] ([[socialiste]] democràtic) i el [[Partit Laboriste de Jamaica]] ([[centredreta]] [[conservador]]). L'eixèrcit i la Policia de Jamaica prengueren els carrers, pero no varen poder contindre la violència entre els dos bandos enfrontats. | En els [[Anys 1970|anys 70]] Jamaica vivia un empijorament de la seua ya típica violència política; la situació va degenerar en una guerra civil del carrer entre colles de pistolers militants dels dos grans [[partits polítics]] tradicionals, el [[Partit Nacional del Poble]] ([[socialiste]] democràtic) i el [[Partit Laboriste de Jamaica]] ([[centredreta]] [[conservador]]). L'eixèrcit i la Policia de Jamaica prengueren els carrers, pero no varen poder contindre la violència entre els dos bandos enfrontats. | ||
− | '''Bob Marley''' era llavors un pacifiste [[no-polític]] en [[Jamaica]], un [[músic]] ya consagrat i un autèntic propulsor de la fe [[rastafari]]. Bob Marley va decidir participar en un concert gratuït en el parc dels Héroes Nacionals de Kingston, el [[5 de decembre]] de [[1976]] per a promoure la pau i la reconciliació nacional, i aixina ajudar a frenar la violència. Pero sectors del llavors opositor Partit Laboriste de Jamaica criticaren el concert perque pensaven que estava parcialisat i en realitat era un acte de soport al [[Primer ministre]] i líder del Partit Nacional del Poble, [[Michael Manley]] (senyalat com a amic de '''Bob Marley'''); de fet Michael Manley era l'organisador darrere de l'acontenyiment. | + | '''Bob Marley''' era llavors un pacifiste [[no-polític]] en [[Jamaica]], un [[músic]] ya consagrat i un autèntic propulsor de la fe [[rastafari]]. Bob Marley va decidir participar en un concert gratuït en el parc dels Héroes Nacionals de Kingston, el [[5 de decembre]] de [[1976]] per a promoure la pau i la reconciliació nacional, i aixina ajudar a frenar la violència. Pero sectors del llavors opositor Partit Laboriste de Jamaica criticaren el concert perque pensaven que estava parcialisat i en realitat era un acte de soport al [[Primer ministre]] i líder del Partit Nacional del Poble, [[Michael Manley]] (senyalat com a amic de '''Bob Marley'''); de fet Michael Manley era l'organisador darrere de l'acontenyiment. Despuix de l'anunci del concert, el govern de Manley va convocar eleccions per al dia [[15 de decembre]] (en un clar intent de traure profit polític del mateix en plena campanya electoral). El [[3 de decembre]] de [[1976]], dos dies abans de “Smile Jamaica”, Bob, la seua esposa Rita, Lewis Griffith i el mànager El senyor Taylor foren ferits en un atentat per pistolers desconeguts dins de sa casa en 56 Hope Road, Jamaica; es pensa que l'atentat fon una represàlia dels sectors polítics que rebujaven el concert pel seu supost caràcter de soport al govern de Manley, encara que alguns creents en teories conspiratives remenen la possibilitat que estiguera la [[CIA]] involucrada (ya que Michael Manley s'havia acostat molt a la [[Cuba]] de [[Fidel Castro]]). Bob fon ferit per tirs d'arma de foc en el pit (molt prop del cor) i un braç, la seua esposa Rita en el cap, Lewis Griffith en l'estòmec i el mànager El senyor Taylor també fon hospitalisat per encreuar-se en la llínea de foc. Afortunadament despuix d'un temps es recuperaren per complet. Dos dies despuix de l'atentat, Bob es va muntar en la tarima i cantà. Quan li varen preguntar el perqué, ell va dir: “La gent que està tractant de fer este món pijor no es pren ni un dia lliure, com podria prendre-me'l yo? Allumena la foscor.” Fon l'última presentació de Bob en Jamaica durant els pròxims 18 mesos. Tement un atre atentat, va deixar el país per a anar-se'n a viure a [[Londres]], on gravà el seu següent àlbum, "Exodus", un dels més importants de la seua carrera i del [[reggae]]. |
− | [[ | + | [[File:Bob-Star.jpg|thumb|200px|Bob Marley té la seua pròpia estrela en el [[passeig de la Fama de Hollywood]].]] |
− | Llançat en l'estiu d'aquell any, "Exodus" va consolidar l'estatus internacional de la banda, permaneixent en les llistes d'Anglaterra durant 56 semanes seguides i tenint els tres 'singles' - "Waiting In Vain", "Exodus" i "Jamming'" - com a grans èxits mediàtics. En [[1978]] la banda conseguí un nou èxit en "Kaya", que conseguí el quart lloc en [[Anglaterra]] a la semana següent al seu llançament. De l'àlbum foren extrets dos 'singles': "Satisfy Mi Soul" i "Is This Love?". En abril de [[1978]] va tornar a Jamaica per al "One Love Peace Concert", quan conseguí que el Primer ministre Michael Manley i el líder de l'oposició [[Edward Seaga]] es donaren la mà en l'escenari, en un esforç per a frenar la violència política i promoure la reconciliació nacional. Fon llavors invitat per a anar a la seu de les [[nacions Unides]], en [[Nova York]], per a rebre la [[Medalla de la Pau]]. I, a finals d'any, Bob viajà a [[Àfrica]] per primera vegada, visitant inicialment [[ | + | Llançat en l'estiu d'aquell any, "Exodus" va consolidar l'estatus internacional de la banda, permaneixent en les llistes d'Anglaterra durant 56 semanes seguides i tenint els tres 'singles' - "Waiting In Vain", "Exodus" i "Jamming'" - com a grans èxits mediàtics. En [[1978]] la banda conseguí un nou èxit en "Kaya", que conseguí el quart lloc en [[Anglaterra]] a la semana següent al seu llançament. De l'àlbum foren extrets dos 'singles': "Satisfy Mi Soul" i "Is This Love?". En abril de [[1978]] va tornar a Jamaica per al "One Love Peace Concert", quan conseguí que el Primer ministre Michael Manley i el líder de l'oposició [[Edward Seaga]] es donaren la mà en l'escenari, en un esforç per a frenar la violència política i promoure la reconciliació nacional. Fon llavors invitat per a anar a la seu de les [[nacions Unides]], en [[Nova York]], per a rebre la [[Medalla de la Pau]]. I, a finals d'any, Bob viajà a [[Àfrica]] per primera vegada, visitant inicialment [[Kènia]] i despuix [[Etiopia]], llar espiritual [[rastafari]]. La banda havia acabat recentment una gira per Europa i els Estats Units, d'a on es va traure material per al segon àlbum en viu: "Babylon By Bus". "Survival", el nové àlbum de Bob Marley en Island fon llançat en l'estiu de [[1979]]. Incloïa "Zimbàbue", un himne per a [[Rodèsia]], que despuix seria lliberada, junt en "So Much Trouble In The World", "Ambush In The Night" i "Àfrica United". Com indica la portada, que conté les banderes de les nacions independents, "Survival" fon un àlbum en homenage a la causa [[Panafricanisme|Panafricana]]. En abril de [[1980]], el grup fon convidat oficialment pel govern del recentment llibertat [[Zimbàbue]] per a tocar en la cerimònia d'independència de la nova nació. |
El següent disc de la banda, "Uprising", fon llançat en maig de [[1980]] i va tindre un èxit immediat en "Could You Be Loved?". L'àlbum també portava "Coming In From The Cold", "Work" i la famosa "Redemption Song". Els Wailers mentrestant s'embarcaven en la seua major gira europea, trencant récorts d'assistència en un concert. L'agenda incloïa un concert per a 100.000 persones en [[Milà]], el major de l'història de la banda. Bob Marley & The Wailers eren la major banda en gira d'aquell any i "Uprising" estava en totes les llistes d'[[Europa]]. Era un periodo de màxim optimisme i estaven fent plans per a una gira als Estats Units en companyia de [[Stevie Wonder]] al final de l'any. | El següent disc de la banda, "Uprising", fon llançat en maig de [[1980]] i va tindre un èxit immediat en "Could You Be Loved?". L'àlbum també portava "Coming In From The Cold", "Work" i la famosa "Redemption Song". Els Wailers mentrestant s'embarcaven en la seua major gira europea, trencant récorts d'assistència en un concert. L'agenda incloïa un concert per a 100.000 persones en [[Milà]], el major de l'història de la banda. Bob Marley & The Wailers eren la major banda en gira d'aquell any i "Uprising" estava en totes les llistes d'[[Europa]]. Era un periodo de màxim optimisme i estaven fent plans per a una gira als Estats Units en companyia de [[Stevie Wonder]] al final de l'any. | ||
== Últims anys i mort == | == Últims anys i mort == | ||
− | [[ | + | [[File:Bob Marley.JPG|200px|left|thumb|Pintura de Bob Marley en mur d'una localitat en [[Brasil]].]] |
− | A l'acabar la gira europea '''Bob Marley''' i la banda partiren per als [[Estats Units]]. Bob va fer dos concerts en el [[Madison Square Garden]], pero va caure greument malalt. Tres anys abans, en [[Londres]], s'havia ferit el dit del peu jugant al [[fútbol]]. La ferida es tornà en contra seua i, a pesar d'haver | + | A l'acabar la gira europea '''Bob Marley''' i la banda partiren per als [[Estats Units]]. Bob va fer dos concerts en el [[Madison Square Garden]], pero va caure greument malalt. Tres anys abans, en [[Londres]], s'havia ferit el dit del peu jugant al [[fútbol]]. La ferida es tornà en contra seua i, a pesar d'haver segut tractat en [[Miami]], continuà reproduint-se. En [[1980]], el [[càncer]] va començar a propagar-se pel cos de Bob. Controlà la malaltia durant huit mesos, seguint tractament en la clínica del Dr. Joseph Issels, en [[Baviera]]. El tractament d'Issels va alçar molta polèmica perque a soles gastava remeis naturals i no tòxics i, per algun temps, va paréixer funcionar en Bob. Al començament de maig deixà [[Alemanya]] per a tornar a [[Jamaica]], pero no va completar el seu viage. |
− | '''Bob Marley''' morí en un hospital de [[Miami]] el [[11 de maig]] de [[1981]]. Un | + | '''Bob Marley''' morí en un hospital de [[Miami]] el [[11 de maig]] de [[1981]]. Un més abans, Bob havia segut condecorat en l'Orde del Mèrit de [[Jamaica]], la tercera major honra de la nació, en reconeiximent de la seua inestimable contribució a la cultura del país. El [[21 de maig]] de [[1981]], l'honorable Robert Nesta Marley O. M. rebia un funeral oficial del poble de Jamaica. Despuix del funeral (al que va assistir tant el Primer ministre com el líder de l'oposició) el cos de Bob fon portat a la seua terra natal, Nine Mils, en el nort de l'illa, on ara descansa en un ataüt de bronze, en la seua mà dreta acariciant la seua guitarra, i en l'esquerra sosté la bíblia oberta en el salm 23, un dels seus preferits. En un [[mausoleu]]. '''Bob Marley''' va morir als 36 anys. |
Salm 23, Versículs 1 i 2: | Salm 23, Versículs 1 i 2: | ||
Llínea 40: | Llínea 40: | ||
En [[2005]], [[Rita Anderson]], viuda de Marley, escrigué una biografia en que va criticar duríssimament a qui fon el seu espós. En ''No Woman, No Cry'', com es titula el llibre. Segons Rita, la parella vivia en una cabanya, Bob a soles tenia un parell de calçons, que ella llavava cada nit. També afirma que l'estrela del [[reggae]] se n'anà a una mansió en [[Kingston]], on vivia en diverses amants (una d'elles va arribar a convertir-se en [[Miss món]]) i inclusivament arribà a criar a alguns dels fills que Bob va tindre en eixes dònes. | En [[2005]], [[Rita Anderson]], viuda de Marley, escrigué una biografia en que va criticar duríssimament a qui fon el seu espós. En ''No Woman, No Cry'', com es titula el llibre. Segons Rita, la parella vivia en una cabanya, Bob a soles tenia un parell de calçons, que ella llavava cada nit. També afirma que l'estrela del [[reggae]] se n'anà a una mansió en [[Kingston]], on vivia en diverses amants (una d'elles va arribar a convertir-se en [[Miss món]]) i inclusivament arribà a criar a alguns dels fills que Bob va tindre en eixes dònes. | ||
− | I és que la llista de descendents de Bob és immensa: en 1968 tingué un fill | + | I és que la llista de descendents de Bob és immensa: en 1968 tingué un fill nomenat [[Ziggy Marley]] en [[Rita Anderson]], en [[1970]], va tindre un fill nomenat Robbie en Lucille Williams, una de les seues nóvies en Trench Town. Janet Hunt, concebí a Rohan Marley (futur marit de [[Lauryn Hill]]). Els seus constants viages a [[Londres]] no foren tampoc fidels, ya que va nàixer Karen Marley, filla d'una anglesa nomenada Janet Bowen. Inclús una jamaicana naixcuda en [[Barbados]], Lucy Pounder,tingué en Bob a Julian Marley. |
− | Una atra de les seues nóvies, la campeona caribenya de [[ping pong]] Anita Bellnavis, es va convertir en la mare de Kymani Marley. En [[1975]], [[Cindy Breakspeare]], que estava a punt de convertir-se en Miss món, donà a llum a [[Damian Marley]]. Una atra de les nóvies era l'actriu Esther Anderson, la qual ya havia | + | Una atra de les seues nóvies, la campeona caribenya de [[ping pong]] Anita Bellnavis, es va convertir en la mare de Kymani Marley. En [[1975]], [[Cindy Breakspeare]], que estava a punt de convertir-se en Miss món, donà a llum a [[Damian Marley]]. Una atra de les nóvies era l'actriu Esther Anderson, la qual ya havia tengut romanços en [[Marlon Brando]] i Chris Blackwell. Per tal raó molts rastafaris li consideren "El rei del [[reggae]]", més no precisament un model que s'ha de seguir per haver faltat a la livity (forma de vida) de [[Haile Selassie I]]. |
Totes estes afirmacions no varen assentar gens be al govern [[jamaicà]], més encara quan saberen que Anderson anuncià que pretenia exhumar les despulles del seu marit per a soterrar-les en Shashemene, [[Etiopia]], on l'emperador [[Haile Selassie]] va cedir unes terres a un grup de [[rastafari]]s jamaicans que residixen en eixa localitat. La relació entre el govern jamaicà i Anderson era crítica, ya que consideren a Bob un ídol i una forta atracció turística per als estrangers. No cal oblidar que la casa-museu de Bob és el principal reclam dels estrangers que arriben durant tot l'any a l'illa caribenya. Llunt de calmar els ànims, Anderson recordà al govern del seu país que, en [[Jamaica]], Bob fon disparat en sa casa i va patir l'exili."''Bob haguera preferit reposar en el continent africà més que en una illa on els seus antecessors foren portats com a esclaus''",<ref>[http://www.Node50.Org/tortuga/article.php3?id_article=1403 Llibre de Rita Anderson.]</ref> va arribar a dir la viuda de Bob. | Totes estes afirmacions no varen assentar gens be al govern [[jamaicà]], més encara quan saberen que Anderson anuncià que pretenia exhumar les despulles del seu marit per a soterrar-les en Shashemene, [[Etiopia]], on l'emperador [[Haile Selassie]] va cedir unes terres a un grup de [[rastafari]]s jamaicans que residixen en eixa localitat. La relació entre el govern jamaicà i Anderson era crítica, ya que consideren a Bob un ídol i una forta atracció turística per als estrangers. No cal oblidar que la casa-museu de Bob és el principal reclam dels estrangers que arriben durant tot l'any a l'illa caribenya. Llunt de calmar els ànims, Anderson recordà al govern del seu país que, en [[Jamaica]], Bob fon disparat en sa casa i va patir l'exili."''Bob haguera preferit reposar en el continent africà més que en una illa on els seus antecessors foren portats com a esclaus''",<ref>[http://www.Node50.Org/tortuga/article.php3?id_article=1403 Llibre de Rita Anderson.]</ref> va arribar a dir la viuda de Bob. | ||
Llínea 197: | Llínea 197: | ||
|} | |} | ||
+ | == Vore també == | ||
+ | * [[Reggae]] | ||
+ | * [[Moviment rastafari]] | ||
+ | |||
== Referències == | == Referències == | ||
{{listaref}} | {{listaref}} | ||
− | == | + | * [https://www.forbes.com/sites/stevebaltin/2020/02/02/bob-marley-at-75-celebrating-his-global-legacy/?sh=22aeb7f01830 «Bob Marley At 75: Celebrating His Global Legacy»] |
− | * | + | * Doug Miller, "Concert Series: 'No Woman, No Cry' |
− | * | + | * George Vescey."Sports of the Times; Sugar Bowl Rocks Early With Strains of Marley". New York Times. December 29, 1992 |
+ | * [https://www.billboard.com/music/music-news/music-and-marketing-genius-of-bob-marley-34-years-after-his-passing-6561234/ «The Music and Marketing Genius of Bob Marley, 34 Years Affer His Passing»] | ||
+ | |||
+ | == Bibliografia == | ||
+ | * Farley, Christopher (2007). Before the Legend: The Rise of Bob Marley, Amistad Press ISBN 0-06-053992-5 | ||
+ | * Goldman, Vivien (2006). The Book of Exodus: The Making and Meaning of Bob Marley and the Wailers' Album of the Century, Aurum Press ISBN 1-84513-210-6 | ||
+ | * Henke, James (2006). Marley Legend: An Illustrated Life of Bob Marley, Simon & Schuster Ltd ISBN 0-7432-8551-4 | ||
+ | * Marley, Rita; Jones, Hettie (2004). No Woman No Cry: My Life with Bob Marley Hyperion Books ISBN 0-7868-8755-9 | ||
+ | * Masouri, John (2007) Wailing Blues: The Story of Bob Marley's "Wailers" Wise Publications ISBN 1-84609-689-8 | ||
+ | * Mazzoni, Lorenzo (mayo de 2010). Kebra Nagast. La Biblia secreta del Rastafari. Editorial Corona Borealis. ISBN 978-84-92635-40-5 | ||
+ | * Middleton, J. Richard (2000), Religion, culture, and tradition in the Caribbean: Identity and Subversion in Babylon: Strategies for "Resisting Against the System" in music of Bob Marley and the Wailers, Palgrave Macmillan, ISBN 031223242X | ||
+ | * Moskowitz, David (2007), The Words and Music of Bob Marley, Westport, Connecticut, United States: Greenwood Publishing Group, ISBN 0275989356 | ||
+ | * White, Timothy (2006). Catch a Fire: The Life of Bob Marley Owl Books ISBN 0-8050-8086-4 | ||
== Enllaços externs == | == Enllaços externs == | ||
− | *[http://www.bobmarley.Com/ Pàgina oficial] de Bob Marley Music Inc. (en anglés). | + | {{Commonscat|Bob Marley}} |
− | *[http://www.bob-marley.Es Pàgina sobre Bob Marley en Castellà] Proyecte de l'Associació Cultural Reggae. | + | |
− | *[http://www.bobmarley.7p.com/ '''Bob Marley''']: biografia, discografia, imàgens, vídeos, archius. (En Castellà) | + | * [http://www.bobmarley.Com/ Pàgina oficial] de Bob Marley Music Inc. (en anglés). |
+ | * [http://www.bob-marley.Es Pàgina sobre Bob Marley en Castellà] Proyecte de l'Associació Cultural Reggae. | ||
+ | * [http://www.bobmarley.7p.com/ '''Bob Marley''']: biografia, discografia, imàgens, vídeos, archius. (En Castellà) | ||
− | {{ | + | {{Llista artículs destacats}} |
+ | [[Categoria:Biografies]] | ||
[[Categoria:Reggae]] | [[Categoria:Reggae]] | ||
[[Categoria:Músics]] | [[Categoria:Músics]] |
Última revisió del 17:16 22 set 2024
Robert Nesta Marley (Nine Mils, Saint Ann Parish, Jamaica, 6 de febrer de 1945 - † Miami, 11 de maig de 1981), millor conegut com Bob Marley, fon un músic jamaicà i membre del moviment Rastafari. La seua fe fon una part important de la seua carrera. És considerat com un profeta Rastafari.
Primers anys[editar | editar còdic]
Robert Nesta Marley va nàixer el 6 de febrer de 1945 en Nine Mils (Rhoden Hall, Saint Ann) una chicoteta localitat al nort de l'illa de Jamaica, en el Mar Carip, era fill de Cedella Booker, una afro-jamaicana de 18 anys i de Norval Marley; un jamaicà blanc d'ascendència escocesa, capità dels Marines Reals (infanteria de marina britànica), de 50 anys, que es desentengué del seu fill per por a ser desheretat. A finals dels anys cinquanta, Bob es va traslladar en sa mare a Kingston, la capital, a on els habitants de les zones rurals acodien per a millorar la seua situació econòmica. Per desgràcia per a la majoria, el seu destí eren els barris pobres.
Bob va créixer en eixe ambient a on va conéixer a Neville Riley Livingston, més conegut com Bunny, en qui escomençà a interessar-se per la música, arribant a compondre i tocar algunes cançons. Molt influenciats per la música de Ray Charles, Curtis Mayfield, Brook Benton o Fats Domino, i de grups com The Drifters molt populars en Jamaica que s'escoltaven en les emissions radiofòniques de les emissores del sur dels Estats Units. Bob Marley alternà el treball en una empresa de fundició, on es va cremar en un ull, en la música. Bob i Bunny varen rebre formació musical de Joe Higgs, un cantant vengut a menys que havia fruït d'una certa fama en Jamaica i que es guanyava la vida impartint classes de cant per a principiants. En una d'eixes classes conegueren un atre jove músic nomenat Winston Hubert McIntosh (Peter Tosh). En 1962 Bob Marley participà en una audició per a un productor musical nomenat Leslie Kong que, impressionat, li va invitar a gravar algunes cançons. L'any següent Bob va decidir que el millor camí per a conseguir el seu somi era per mig d'un grup. Compartí la seua idea en Bunny i Peter i els tres formaren els "Wailing Wailers" (lliteralment, "Crits de protesta"). El nou grup va guanyar la simpatia del percussioniste rastafari Alvin Patterson, que els va presentar el productor Clement Dodd. A mijan de l'any 1963 Dodd viu als Wailing Wailers i va decidir promocionar al grup. Els Wailing Wailers llançaren el seu primer single, "Summer Down", en la discogràfica Coxsone a finals de 1963. La formació original estava composta per Bob, Bunny, Peter, Júnior Braithwaite i dos coristes, Beverly Kelso i Cherry Smith.
The Wailers[editar | editar còdic]
Mentrestant, la mare de Bob, Cedella, s'havia casat novament i s'havia mudat a Delaware, Estats Units, despuix d'un important esforç econòmic. Ella desijava donar a Bob una nova vida en este país, pero abans del viage, ell conegué a Rita Anderson i el 10 de febrer de 1966 es varen casar. Bob Marley va passar apenes huit mesos en sa mare en Wilmington, Delaware. Allí conseguix un treball en la tanda de nit d'una planta d'automòvils de Chrysler. Bob aplegà a Kingston en octubre de l'any 1966, apenes sis mesos despuix de la visita de Sa majestat Imperial, o Emperador Hailè Selassiè, de Etiopia, que va impulsar i va renovar l'important moviment rastafari de l'illa. L'acostament de Bob en la creença Rastafari comença a reflectir-se en la seua música. Bob, mentrestant, cridà a Peter i Bunny per a formar una nova banda, els mítics "The Wailers". Rita també començava la seua carrera com a cantant en un important èxit nomenat "Pied Piper", una versió d'una cançó pop anglesa. En Jamaica, la frenètica onada del ska estava donant lloc a un ritme més lent i sensual nomenat rocksteady. Les creences rastafari dels Wailers chocaren en Dodd i estos fundaren el seu propi sagell discogràfic, "Wail'N'Soul". A pesar de conseguir alguns èxits, el sagell no respon a les expectatives i fa fallida en 1967. El grup sobreviu eixercint com a compositors d'una companyia associada a un cantant nortamericà, Johnny Nash, el qual en la década següent tindria un gran èxit en la cançó "Stir It Up", de Bob.
Els Wailers varen conéixer llavors un home que revolucionaria el seu treball: Lee Perry. L'associació entre Perry i els Wailers comportaren alguns dels èxits més notables de la banda com "Soul Rebel", "Duppy Conqueror", "400 Years" i "Small Axe", clàssics del futur reggae. En l'any 1970, dos dels músics més reconeguts de l'illa, Aston 'Family Man' Barrett i son germà Carlton (baix i bateria, respectivament) s'uniran als Wailers, els que en aquell moment arrasaven en el Carip, pero internacionalment continuaven sent desconeguts.
En l'estiu de l'any 1971 Bob acceptà una invitació de Johnny Nash per a acompanyar-lo a Suècia, ocasió en que va firmar un contracte en la CBS, que també era la discogràfica del nortamericà. En la primavera de 1972 els Wailers aterraren en Anglaterra per a promocionar el single "Reggae on Broadway", pero no varen collir massa èxits. A la desesperada, Bob va visitar els estudis de gravació d'Island Records, que havia segut la primera discogràfica en interessar-se per la música jamaicana, i demanà parlar en el seu fundador, Chris Blackwell. Blackwell coneixia als Wailers i els va oferir 4 mil lliures per a gravar un àlbum en els últims avanços tecnològics de l'indústria musical, els mateixos que fruïen les bandes de rock de l'época. Eixe primer àlbum fon "Catch a Fire", fortament promogut per Island. El disc no fon un èxit imminent, i és que la música i les lletres compromeses socialment de Bob contrastaven prou en lo que s'estava fent fins llavors en Europa. Island va promoure una gira del grup per Anglaterra i els Estats Units, una atra novetat per a una banda de reggae. Els Wailers tocaren en Londres en abril de 1973 i tres mesos més tart el grup va tornar a Jamaica. Bunny, desenganyat de la vida musical, abandonà la banda abans de la gira nortamericana. En el seu lloc va entrar Joe Higgs, el vell professor de música dels Wailers. Ya en els Estats Units, varen participar en alguns concerts de Brose Springsteen i Sly & The Family Stone, la principal banda de música negra nortamericana del moment.
En l'any 1973 el grup va llançar el seu segon àlbum en el sagell Island, "Burnin'", un disc que incloïa noves versions d'algunes de les seues cançons més importants, com: "Duppy Conqueror", "Small Axe" i "Put It On", junt en "Get Up, Stand Up" i "I Shot The Sheriff". Fon justament est últim tema el que consagrà internacionalment a Bob Marley de la mà de la veu d'Eric Clapton, conseguint el primer lloc en la llista dels 'singles' més venuts en els Estats Units. En l'any 1974, Bob Marley passà gran part del seu temps en l'estudi treballant en "Natty Dread", un àlbum que incloïa cançons com "Talkin' Blues", "No Woman No Cry", "So Jah Seh", "Revolution", "Them Belly Full (But We Hungry)" o "Rebel Music (3 o'clock Roadblock)". L'any següent, Bunny i Peter deixarien definitivament el grup per a embarcar-se en les seues carreres en solitari, lo qual va provocar que la banda començara a ser coneguda com Bob Marley & The Wailers. "Natty Dread" fon llançat en febrer de 1975. En quant a les gires, destaquen dos: una en el Lyceum Ballroom de Londres, que fon catalogada com una de les millors de la década. I la segona en novembre, quan Bob tornà a Jamaica per a tocar en un concert benèfic en Stevie Wonder, ya com superestrela en el seu país i en el món. "Rastaman Vibrations", el següent àlbum d'estudi, fon llançat en l'any 1976. El treball incloïa cançons com "Crazy Baldhead", "Johnny Was", "Who The Cap Fit" i, tal vegada la més significativa de totes, "War", la lletra de la qual fon extreta d'un discurs de l'Emperador Hailè Selassiè, en les nacions Unides.
Èxit[editar | editar còdic]
En els anys 70 Jamaica vivia un empijorament de la seua ya típica violència política; la situació va degenerar en una guerra civil del carrer entre colles de pistolers militants dels dos grans partits polítics tradicionals, el Partit Nacional del Poble (socialiste democràtic) i el Partit Laboriste de Jamaica (centredreta conservador). L'eixèrcit i la Policia de Jamaica prengueren els carrers, pero no varen poder contindre la violència entre els dos bandos enfrontats.
Bob Marley era llavors un pacifiste no-polític en Jamaica, un músic ya consagrat i un autèntic propulsor de la fe rastafari. Bob Marley va decidir participar en un concert gratuït en el parc dels Héroes Nacionals de Kingston, el 5 de decembre de 1976 per a promoure la pau i la reconciliació nacional, i aixina ajudar a frenar la violència. Pero sectors del llavors opositor Partit Laboriste de Jamaica criticaren el concert perque pensaven que estava parcialisat i en realitat era un acte de soport al Primer ministre i líder del Partit Nacional del Poble, Michael Manley (senyalat com a amic de Bob Marley); de fet Michael Manley era l'organisador darrere de l'acontenyiment. Despuix de l'anunci del concert, el govern de Manley va convocar eleccions per al dia 15 de decembre (en un clar intent de traure profit polític del mateix en plena campanya electoral). El 3 de decembre de 1976, dos dies abans de “Smile Jamaica”, Bob, la seua esposa Rita, Lewis Griffith i el mànager El senyor Taylor foren ferits en un atentat per pistolers desconeguts dins de sa casa en 56 Hope Road, Jamaica; es pensa que l'atentat fon una represàlia dels sectors polítics que rebujaven el concert pel seu supost caràcter de soport al govern de Manley, encara que alguns creents en teories conspiratives remenen la possibilitat que estiguera la CIA involucrada (ya que Michael Manley s'havia acostat molt a la Cuba de Fidel Castro). Bob fon ferit per tirs d'arma de foc en el pit (molt prop del cor) i un braç, la seua esposa Rita en el cap, Lewis Griffith en l'estòmec i el mànager El senyor Taylor també fon hospitalisat per encreuar-se en la llínea de foc. Afortunadament despuix d'un temps es recuperaren per complet. Dos dies despuix de l'atentat, Bob es va muntar en la tarima i cantà. Quan li varen preguntar el perqué, ell va dir: “La gent que està tractant de fer este món pijor no es pren ni un dia lliure, com podria prendre-me'l yo? Allumena la foscor.” Fon l'última presentació de Bob en Jamaica durant els pròxims 18 mesos. Tement un atre atentat, va deixar el país per a anar-se'n a viure a Londres, on gravà el seu següent àlbum, "Exodus", un dels més importants de la seua carrera i del reggae.
Llançat en l'estiu d'aquell any, "Exodus" va consolidar l'estatus internacional de la banda, permaneixent en les llistes d'Anglaterra durant 56 semanes seguides i tenint els tres 'singles' - "Waiting In Vain", "Exodus" i "Jamming'" - com a grans èxits mediàtics. En 1978 la banda conseguí un nou èxit en "Kaya", que conseguí el quart lloc en Anglaterra a la semana següent al seu llançament. De l'àlbum foren extrets dos 'singles': "Satisfy Mi Soul" i "Is This Love?". En abril de 1978 va tornar a Jamaica per al "One Love Peace Concert", quan conseguí que el Primer ministre Michael Manley i el líder de l'oposició Edward Seaga es donaren la mà en l'escenari, en un esforç per a frenar la violència política i promoure la reconciliació nacional. Fon llavors invitat per a anar a la seu de les nacions Unides, en Nova York, per a rebre la Medalla de la Pau. I, a finals d'any, Bob viajà a Àfrica per primera vegada, visitant inicialment Kènia i despuix Etiopia, llar espiritual rastafari. La banda havia acabat recentment una gira per Europa i els Estats Units, d'a on es va traure material per al segon àlbum en viu: "Babylon By Bus". "Survival", el nové àlbum de Bob Marley en Island fon llançat en l'estiu de 1979. Incloïa "Zimbàbue", un himne per a Rodèsia, que despuix seria lliberada, junt en "So Much Trouble In The World", "Ambush In The Night" i "Àfrica United". Com indica la portada, que conté les banderes de les nacions independents, "Survival" fon un àlbum en homenage a la causa Panafricana. En abril de 1980, el grup fon convidat oficialment pel govern del recentment llibertat Zimbàbue per a tocar en la cerimònia d'independència de la nova nació.
El següent disc de la banda, "Uprising", fon llançat en maig de 1980 i va tindre un èxit immediat en "Could You Be Loved?". L'àlbum també portava "Coming In From The Cold", "Work" i la famosa "Redemption Song". Els Wailers mentrestant s'embarcaven en la seua major gira europea, trencant récorts d'assistència en un concert. L'agenda incloïa un concert per a 100.000 persones en Milà, el major de l'història de la banda. Bob Marley & The Wailers eren la major banda en gira d'aquell any i "Uprising" estava en totes les llistes d'Europa. Era un periodo de màxim optimisme i estaven fent plans per a una gira als Estats Units en companyia de Stevie Wonder al final de l'any.
Últims anys i mort[editar | editar còdic]
A l'acabar la gira europea Bob Marley i la banda partiren per als Estats Units. Bob va fer dos concerts en el Madison Square Garden, pero va caure greument malalt. Tres anys abans, en Londres, s'havia ferit el dit del peu jugant al fútbol. La ferida es tornà en contra seua i, a pesar d'haver segut tractat en Miami, continuà reproduint-se. En 1980, el càncer va començar a propagar-se pel cos de Bob. Controlà la malaltia durant huit mesos, seguint tractament en la clínica del Dr. Joseph Issels, en Baviera. El tractament d'Issels va alçar molta polèmica perque a soles gastava remeis naturals i no tòxics i, per algun temps, va paréixer funcionar en Bob. Al començament de maig deixà Alemanya per a tornar a Jamaica, pero no va completar el seu viage.
Bob Marley morí en un hospital de Miami el 11 de maig de 1981. Un més abans, Bob havia segut condecorat en l'Orde del Mèrit de Jamaica, la tercera major honra de la nació, en reconeiximent de la seua inestimable contribució a la cultura del país. El 21 de maig de 1981, l'honorable Robert Nesta Marley O. M. rebia un funeral oficial del poble de Jamaica. Despuix del funeral (al que va assistir tant el Primer ministre com el líder de l'oposició) el cos de Bob fon portat a la seua terra natal, Nine Mils, en el nort de l'illa, on ara descansa en un ataüt de bronze, en la seua mà dreta acariciant la seua guitarra, i en l'esquerra sosté la bíblia oberta en el salm 23, un dels seus preferits. En un mausoleu. Bob Marley va morir als 36 anys.
Salm 23, Versículs 1 i 2: "El senyor és el meu pastor, res em faltara, en llocs de delicats pasts em farà descansar"
Bob Marley despuix de la seua mort[editar | editar còdic]
En 2005, Rita Anderson, viuda de Marley, escrigué una biografia en que va criticar duríssimament a qui fon el seu espós. En No Woman, No Cry, com es titula el llibre. Segons Rita, la parella vivia en una cabanya, Bob a soles tenia un parell de calçons, que ella llavava cada nit. També afirma que l'estrela del reggae se n'anà a una mansió en Kingston, on vivia en diverses amants (una d'elles va arribar a convertir-se en Miss món) i inclusivament arribà a criar a alguns dels fills que Bob va tindre en eixes dònes.
I és que la llista de descendents de Bob és immensa: en 1968 tingué un fill nomenat Ziggy Marley en Rita Anderson, en 1970, va tindre un fill nomenat Robbie en Lucille Williams, una de les seues nóvies en Trench Town. Janet Hunt, concebí a Rohan Marley (futur marit de Lauryn Hill). Els seus constants viages a Londres no foren tampoc fidels, ya que va nàixer Karen Marley, filla d'una anglesa nomenada Janet Bowen. Inclús una jamaicana naixcuda en Barbados, Lucy Pounder,tingué en Bob a Julian Marley.
Una atra de les seues nóvies, la campeona caribenya de ping pong Anita Bellnavis, es va convertir en la mare de Kymani Marley. En 1975, Cindy Breakspeare, que estava a punt de convertir-se en Miss món, donà a llum a Damian Marley. Una atra de les nóvies era l'actriu Esther Anderson, la qual ya havia tengut romanços en Marlon Brando i Chris Blackwell. Per tal raó molts rastafaris li consideren "El rei del reggae", més no precisament un model que s'ha de seguir per haver faltat a la livity (forma de vida) de Haile Selassie I.
Totes estes afirmacions no varen assentar gens be al govern jamaicà, més encara quan saberen que Anderson anuncià que pretenia exhumar les despulles del seu marit per a soterrar-les en Shashemene, Etiopia, on l'emperador Haile Selassie va cedir unes terres a un grup de rastafaris jamaicans que residixen en eixa localitat. La relació entre el govern jamaicà i Anderson era crítica, ya que consideren a Bob un ídol i una forta atracció turística per als estrangers. No cal oblidar que la casa-museu de Bob és el principal reclam dels estrangers que arriben durant tot l'any a l'illa caribenya. Llunt de calmar els ànims, Anderson recordà al govern del seu país que, en Jamaica, Bob fon disparat en sa casa i va patir l'exili."Bob haguera preferit reposar en el continent africà més que en una illa on els seus antecessors foren portats com a esclaus",[1] va arribar a dir la viuda de Bob.
Discografia[editar | editar còdic]
Àlbums d'estudi[editar | editar còdic]
Album | Banda | Any | Discogràfica |
---|---|---|---|
The Wailing Wailers | The Wailers | 1965 | Studio One |
Soul Rebels | The Wailers | 1970 | Upsetter/Trojan |
Soul Revolution | The Wailers | 1971 | Upsetter/Trojan |
Soul Revolution Part II | The Wailers | 1971 | Upsetter/Trojan |
Best of the Wailers | The Wailers | 1972 | Beverley's |
African Herbsman | The Wailers | 1973 | Upsetter/Trojan |
Catch a Fire | The Wailers | 1973 | Island/Tuff Gong |
Burnin' | The Wailers | 1973 | Island/Tuff Gong |
Rasta Revolution | Bob Marley & The Wailers | 1974 | Upsetter/Trojan |
Natty Dread | Bob Marley & The Wailers | 1974 | Island/Tuff Gong |
Rastaman Vibration | Bob Marley & The Wailers | 1976 | Island/Tuff Gong |
Exodus | Bob Marley & The Wailers | 1977 | Island/Tuff Gong |
Kaya | Bob Marley & The Wailers | 1978 | Island/Tuff Gong |
Survival | Bob Marley & The Wailers | 1979 | Island/Tuff Gong |
Uprising | Bob Marley & The Wailers | 1980 | Island/Tuff Gong |
Confrontation (àlbum pòstum) | Bob Marley & The Wailers | 1983 | Island/Tuff Gong |
Discs en directe[editar | editar còdic]
Bob Marley in Saint Steven 1973 Luisbiel rècords //Live at the Lyceum (London 1975)Tuff Gong/island rècord //Babylon by bus (1978)Tuff Gong/island rècordsRecopilatoris[editar | editar còdic]
Àlbum | Any | Discogràfica |
---|
Interviews | 1981 | Island/Tuff Gong |
Legend | 1984 | Island/Tuff Gong |
Rebel Music | 1986 | Island/Tuff Gong |
Songs of Freedom | 1992 | Island/Tuff Gong |
Natural Mystic: The Legend Lives On | 1995 | Island/Tuff Gong |
Bob Marley: Reggae Legend | 1999 | St. Clair |
One Love: The Very Best of Bob Marley & The Wailers | 2001 | Island/Tuff Gong |
Bob Marley and The Wailers: Trenchtown Rock (Anthology '69 - '78) | 2002 | Trojan Rècords |
Gold | 2005 | Island/Tuff Gong |
Àfrica Unite: The Singles Collection | 2005 | Island/Tuff Gong |
"Bob Marley and The Wailers. Universal Clasic" | 2004 | Universal |
Vore també[editar | editar còdic]
Referències[editar | editar còdic]
- «Bob Marley At 75: Celebrating His Global Legacy»
- Doug Miller, "Concert Series: 'No Woman, No Cry'
- George Vescey."Sports of the Times; Sugar Bowl Rocks Early With Strains of Marley". New York Times. December 29, 1992
- «The Music and Marketing Genius of Bob Marley, 34 Years Affer His Passing»
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Farley, Christopher (2007). Before the Legend: The Rise of Bob Marley, Amistad Press ISBN 0-06-053992-5
- Goldman, Vivien (2006). The Book of Exodus: The Making and Meaning of Bob Marley and the Wailers' Album of the Century, Aurum Press ISBN 1-84513-210-6
- Henke, James (2006). Marley Legend: An Illustrated Life of Bob Marley, Simon & Schuster Ltd ISBN 0-7432-8551-4
- Marley, Rita; Jones, Hettie (2004). No Woman No Cry: My Life with Bob Marley Hyperion Books ISBN 0-7868-8755-9
- Masouri, John (2007) Wailing Blues: The Story of Bob Marley's "Wailers" Wise Publications ISBN 1-84609-689-8
- Mazzoni, Lorenzo (mayo de 2010). Kebra Nagast. La Biblia secreta del Rastafari. Editorial Corona Borealis. ISBN 978-84-92635-40-5
- Middleton, J. Richard (2000), Religion, culture, and tradition in the Caribbean: Identity and Subversion in Babylon: Strategies for "Resisting Against the System" in music of Bob Marley and the Wailers, Palgrave Macmillan, ISBN 031223242X
- Moskowitz, David (2007), The Words and Music of Bob Marley, Westport, Connecticut, United States: Greenwood Publishing Group, ISBN 0275989356
- White, Timothy (2006). Catch a Fire: The Life of Bob Marley Owl Books ISBN 0-8050-8086-4
Enllaços externs[editar | editar còdic]
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Bob Marley.
- Pàgina oficial de Bob Marley Music Inc. (en anglés).
- Pàgina sobre Bob Marley en Castellà Proyecte de l'Associació Cultural Reggae.
- Bob Marley: biografia, discografia, imàgens, vídeos, archius. (En Castellà)
|