Anar al contingut

Xintoisme estatal

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Xintoisme estatal
Gravat de Toyohara Chikanobu (1838 - 1912), fet en 1878, mostrant a l'Emperador Meiji (assentat en el centre) i la seua esposa l'Emperatriu Shōken (assentada al seu costat). Els acompanyen en la part superior (d'esquerra a dreta) els kami Izanami, Kunitokotatchi i Izanagi. A la seua dreta els acompanyen els kami Amaterasu (en la part superior, carregant els Tesors Sagrats), Ninigi (net d'Amaterasu, a la dreta d'esta) i l'Emperador Jinmu (1º Emperador de Japó, portant l'arc coronat en l'àguila), junt en l'Emperatriu Go-Sakuramachi (117º Emperador, a l'esquerra de l'Emperador Jinmu i dibuixat com a varó en el gravat) i l'Emperador Kōmei (ORD Emperador, a l'esquerra de l'Emperatriu Go-Sakuramachi). A la seua esquerra ho acompanyen els kami Hiko-hohodemi (fill de Ninigi i yayo de l'Emperador Jinmu, vestit de blanc) i Ugayafukiaezu (net de Ninigi i pare de l'Emperador Jinmu, vestit de groc), aixina com l'Emperador Go-Momozono (118.º Emperador, vestit de roig), l'Emperador Kōkaku (119.º Emperador, vestit de negre) i l'Emperador Ninkō (120.º Emperador, vestit de vert). Durant l'institució del xintoisme estatal es va promocionar i es va elevar la divinitat de l'Emperador, com a essència de l'unitat de la nació, creant un arbre genealògic que es remonta fins al primer emperador i d'ahí a les deïtats més importants de la mitologia japonesa.

El xintoisme estatal (国家神道 Kokka Shintō?) va ser la denominació de l'ideologia promoguda pel govern de Japó, des de començos de l'era Meiji fins a la seua derrota en la Segona Guerra Mundial i que es basava inicialment en la pràctica sostinguda del sintoísmo, en la fusió dels ritos realisats en la Talle Imperial i els realisats en els santuaris, i que es va transformar en la religió d'Estat de l'Imperi de Japó.[1] Dita ideologia va tindre un caràcter nacionaliste en la reconstrucció de les originals i pures costums nacionals abans de l'arribada dels sistemes de creències de fe estrangers (budisme, confucianisme, taoisme, cristianisme) a Japó. No obstant, existixen discrepàncies sobre si el xintoisme estatal, és pròpiament una religió independent ya que no estan clarament comprovats tant històricament com en l'àmbit religiós-científic; i més be se centrava en una orde moral, ètica i respecte en tenyides de misticisme. Segons l'historiador Kuroda Toshio, la concepció del sintoísmo com una religió nativa només es va desenrollar en l'aparició del Kokugaku per Motoori Norinaga.[2] Esta opinió, no obstant, no està considerada baix algunes circumstàncies sobre la delimitació del sintoísmo com a religió o com una costum secular.[3]

El terme «xintoisme estatal» no va anar originalment un terme japonés, i va començar a mencionar-se a finals del XIX fòra de Japó per japonólogos estrangers. La seua traducció a l'idioma japonés no es va fer oficial fins a haver finalisat la Segona Guerra Mundial, per a descriure en un sentit ampli estos ideals, ritos i institucions sintoístas creats pel govern per a promoure la divinitat de l'Emperador de Japó i l'identitat nacional japonesa (kokutai)[4] i distinguir-la del sintoísmo practicat des de la posguerra fins a hui en dia, convertida en una de les tantes religions que existixen en Japó i que només es llimita als santuaris. En la promulgació de la Directiva Sintoísta (神道指令 Shintō Shirei?) del 15 de decembre de 1945, el xintoisme estatal va ser definit de manera clara en dit document com «la branca del sintoísmo que es diferencia per llei del sintoísmo de secta».[1] Els edictes i disposicions administratives que varen inspirar a la creació del xintoisme estatal com tal varen ser:[1]

  1. La separació en 1882 dels rols de missioners de l'Estat i dels sacerdots sintoístas, que predicaven baix l'idea de que els santuaris eren entitats no religioses;
  2. La creació de la Oficina Sintoísta (神社局 Jinja kyoku?) en 1900 que disgregaba l'administració dels santuaris d'atres institucions religioses.

Com a conseqüència d'estes dos iniciatives administratives, el sintoísmo de santuari (神社神道 Jinja Shintō?) va ser considerat com a sinònim del xintoisme estatal o del sintoísmo nacional, i la supervisió i administració dels santuaris i ritos sintoístas eren un assunt nacional de gran importància. Entre les mides administratives més sobreixents varen involucrar la fundació d'un sistema de santuaris imperials i nacionals (官国幣社 Kankoku Heisha?) a partir dels fondos estatals, la presentació de ofrenes (神饌 shinsen?) a santuaris municipals, prefecturals i d'atres tipos, i la sistematisació de ritos i sacerdots dels santuaris sintoístas.[1] Estos sistemes es varen mantindre a través de la promulgació de lleis i mides administratives de vàries classes, pero tècnicament no hi havia un marc llegal sistemàtic oficial que els definira totalment. Més be, els sistemes es varen formar a través de la promulgació d'una série de lleis individuals i estratègies administratives. En conseqüència, el xintoisme estatal va ser en térmens del seu marc llegal extremadament inestable. De fet, el govern va buscar de manera sostinguda l'unificació dels diferents sistemes de santuaris i conformar un marc llegal universal, pero va anar en va. Com a part dels seus esforços de crear un sistema unificat, el govern també va convocar numerosos comités d'investigació. El més important va ser el Comité d'Investigació del Sistema de Santuaris (神社制度調査会 Jinja Seido Chōsakai?) establit en 1929, que buscava conduir una revisió dràstica de les disposicions administratives als santuaris. Entre les propostes, es recolzava l'administració de santuaris com el santuari Yasukuni per un costat i la creació del Institut de Deïtats (神祇院 Jingiin?) per l'atre.[1]

En 1868, en l'establiment del govern Meiji, es va establir la llibertat de cult en certes condicions i va conformar un organisme governamental que va concentrar tots els assunts religiosos i la seua administració en la finalitat de fer complir l'orde governamental de separar el budisme del sintoísmo; posteriorment en 1871, tots els santuaris sintoístas en Japó es varen convertir en propietat del govern central (subordinats al Ministeri de l'Interior o al Ministeri d'Educació). Despuix de la rendició japonesa en la Segona Guerra Mundial, el Comandant Suprem de les Forces Aliades va dissoldre este complex sistema, posant fi al xintoisme estatal.[1]

Antecedents

Abans de les reformes Taika

Kofun dedicat a l'Emperador Nintoku, construït en el V i considerat la major tomba funerària de Japó i del món. Els Kofun varen ser una de les primeres manifestacions d'una relació íntima entre el poder polític en Japó i la fe religiosa del país.

Previ a l'aparició dels escrits més antics en Japó, el Kojiki i el Nihonshoki, escrits a inicis del VIII i que són la base del sintoísmo i dels santuaris sintoístas, es descrivien moltes inconsistencias, ya que existia una mescla de fets històrics i mitològics. Ademés, escrits estrangers com el chinenc Wei Zhi en el Periodo dels Tres Regnes (escrit a finals del III), desvelaren algunes circumstàncies polítiques de l'Antic Japó.

Durant l'era Yayoi (300 a. C.-300) s'introduïx l'agricultura (basada en la collita de l'arròs) i la metalúrgia provinent des del continent asiàtic; i en això es va desenrollar una costum religiosa en Japó. En la metalúrgia, es confeccionaven les espases de bronze i espills que s'usaven per a ritos religiosos; en l'agricultura, es varen desenrollar ritos que tenien com a fi demanar-li a les deïtats, conegudes com kami (神?), per a que es produïren bones collites; també es feyen ofrenes en begudes i aliments, i ossos com oràculs. Dites costums varen ser les predecessores del sintoísmo (神道 Shintō?, lliteralment ‘el camí dels deïtates’).[5][6]

En este periodo també varen començar a sorgir chicotets estats o «regnes» (segons el Wei Zhi varen existir al voltant de cent) i va desencadenar una important relació íntima entre els clans redactors (氏 uji?) que governaven eixos Estats i els llocs rituals, que serien els predecessors dels santuaris sintoístas; ya que cada clan posseïa la seua pròpia deïtat tutelar, conegut també com ujigami (氏神?). Açò generava respecte i admiració tant al lloc ritual que posseïa a la deïtat com al clan que ho representava.[6]

A mida que es consolidava i es jerarquizaba el poder durant l'era Yamato (300‑593), els santuaris es varen favorir com a principals llocs d'adoració del kami del clan, l'influència del qual creixia a mida que el clan dominava àrees més grans i més persones estarien subordinats a adorar-els, tenint un major significat geopolític. La construcció dels kofun (古墳?), túmuls funeraris que contenien espases, joyes (magatama) i espills (objectes associats íntimament en les Insígnies Imperials de Japó); tenia per objectiu reflectir la magnitut del poder dels governants: mentres major era la seua riquea i poder polític, major era el tamany del kofun.[6][5]

En este escenari, l'establiment i consolidació del clan Yamato entre els demés Estats com a clan dominant, ho va ubicar com l'autoritat central de l'Estat japonés al començament del IV. Durant este periodo es va establir el Santuari d'Ise, que és mencionat de manera llegítima durant el regnat de l'Emperador Iūryaku com el lloc més sagrat i important del sintoísmo.[7] Des del regnat de l'Emperador Sujin, una princesa de la Família Imperial Japonesa que no contrea el matrimoni, cridada Saiō (斎王?), tenia el ranc de Suma Sacerdot del santuari. També en dit lloc, residia des de temps inmemorables i inclusivament es conserva ahí fins a hui en dia, una de les tres Insígnies Imperials, l'espill sagrat cridat Yata no Kagami, necessari en l'ascensió de l'Emperador de Japó.

L'activitat del sintoísmo en estos temps tenia dos parts: una circumscrita a cada comunitat, en cerimònies que se celebraven en dies especials i en cerimònies relatives a l'agricultura; i una atra relativa en la vida política i religiosa del clan dominant.[7]

No obstant, una nova onada continental provinent des de Corea a mitan del VI, es va introduir el budisme a Japó (segons el Nihonshoki va ser en 552, segons alguns experts en 538), com a conseqüència de la difusió d'esta religió per Àsia.[8] El clan Soga es va tornar defensor de la difusió del budisme en el país, mentres que el clan Mononobe i el clan Nakatomi varen declarar que acceptar una religió estrangera podria causar una ofensa a les deïtats natives i per això erosionar al sintoísmo.[9] Despuix d'una guerra civil en a on el clan Mononobe va ser derrotat, el budisme es va arraïlar en el clan Yamato i l'Emperatriu Suiko va ser la primera governant imperial que va acceptar dita religió. El seu regente, el Príncip Shotoku, va anar el principal difusor del budisme en Japó, en un periodo que es coneixeria com era Asuka (593‑710), en el que llentament se centralisaria la nació en mans del clan Yamato.[9]

Des de les reformes Taika

Vista del Santuari Principal de Naikū, la zona més sagrada del Santuari d'Ise, considerat el lloc més sagrat del sintoísmo. El santuari d'Ise va estar en el cim de l'estructura jeràrquica burocràtic-religiosa des de temps inmemorials; i va ser reforçat el seu paper durant l'institució del xintoisme estatal en l'era Meiji.

Les reformes Taika, promulgades en 645 i inspirades en el confucianisme i atres corrents filosòfiques chinenques, varen donar fi al periodo de domini dels clans i varen justificar la formació d'un imperi centralisat japonés en l'Emperador com la principal autoritat, que governaria les recent creades províncies i districtes de Japó; imitant els models polítics, socials i culturals de la China Imperial. Al mateix temps, en l'establiment d'estes disposicions llegals es va establir de manera formal l'Estat-nació japonés i ademés es varen especificar vàries regulacions per a la pràctica del sintoísmo, que en eixe moment va començar a sistematisar-se i a sincretizarse paulatinament en el budisme i el confucianisme —a través dels preceptes morals del tsumi (詰み? ‘obstàculs en la vida’) i del kegare (汚れ? ‘impurea’)—.[7]

Les disposicions llegals del Còdic Taihō de 701 i del Còdic Iōrō de 708 també varen anar particularment importants en esta conexió ya que justificaven la creació d'una oficina central d'adoració dels kami, cridada Jingikan (神祇官?). El Jingikan va ser administrat pels clans Nakatomi, Imbe i Urabe, i va aglutinar un sistema de santuaris (al voltant de 3000 al començament del X) en el que els feligresos ofrendaban en benefici de l'Estat.[7]

Durant l'era Nara (710‑794), el sintoísmo es cristalizó com un sistema religiós imperial, en una constant interacció en el budisme i el confucianisme.[6] Per a llegitimar l'autoritat imperial, basat en una mescla de fets històrics, mitològics, rituals i religiosos es compilaron les cròniques Kojiki (古事記?) en 712 i el Nihonshoki (日本書紀?) en 720, en a on es resenya la mitologia japonesa i en a on l'estructura del panteón sintoísta estava conectada en l'estructura sociopolítica en eixe moment: els diferents clans que formaven la Família Imperial Japonesa tenien com ancestros a diverses deïtats sintoístas.[7] Per una atra part, durant este periodo, els temples budistes varen començar a ser edificats pròxims als santuaris sintoístas, i varen ser coneguts com Jingūji (神宮寺? ‘santuari-temple’); adicionalment, els monges budistes buscaven la salvació a través dels kami i llegien les sutres budistes en frente d'els santuaris. En esta ajuda, alguns kami varen rebre el títul budiste de bodhisattva, per eixemple en Hachiman en 783.

També en este periodo, es promulga el Jingiryō (神祇令? ‘Còdic sobre els kami del cel i de la terra’), que conté instruccions concretes per a les cerimònies, celebracions i assunts administratius dels santuaris. El Denryō (田令? ‘Còdic sobre la reforma agrària’) va fer excepcions especials per als santuaris i temples en els arrendaments que s'excedien dels sis anys, que era el temps llímit.

Els rituals sintoístas celebrats per la Família Imperial i pels membres més alts de l'aristocràcia varen ser codificats durant la primera mitat de l'era Heian (794‑1192). Es varen promulgar còdics com el Kōninshiki (弘仁式?) en 820, el Jōganshiki (貞観式?) entre 869 i 871; i posteriorment en 927 el Engikyaku (延喜脚?) i el Engishiki (延喜式?), sent esta última la més rellevant de totes.[7][10]

El Engishiki és un compendio de regles i procediments per a implementar les lleis penals, administratives i suplementàries dins de l'entramat burocràtic de l'era Heian, descrit en cinquanta capítuls. Els dèu primers capítuls estan dedicats al funcionament del Jingikan (comprén una tercera part del còdic), i específicament es dividix de la següent manera:[10]

  • Ritos de les Quatre Estacions (Capítuls 1 i 2): proveïxen protocols sobre diversos festivals anuals i especifica regles sobre la varietat i cantitat d'ofrenes;
  • Ritos Extraordinaris (Capítul 3): reglamenta les ofrenes en cerimònies realisades de manera ocasional o extraordinària;
  • Gran Santuari d'Ise (Capítul 4): llista les regulacions en dit santuari;
  • Ofici de la Princesa Consagrada o Saigū (斎宮?) (Capítul 5): reglamenta els procediments que deu atendre la princesa que servix a les deïtats del Santuari d'Ise;
  • Ofici de la Princesa Consagrada dels Santuaris Kamo (Capítul 6): reglamenta els procediments que deu atendre la princesa que servix a les deïtats dels Santuaris Kamo;
  • Successió i Gran Rito de la Prova de les Noves Frutes o Daijōsai (Capítul 7): codifica el protocol d'este important rito, que només és realisat quan l'Emperador ascendix al tro;
  • Oracions als kami o Norito (祝詞?) (Capítul 8): llista 27 oracions usades en la llitúrgia sintoísta;
  • Registre dels kami o Jinmyōchō (Capítuls 9 i 10): llista la classificació que tindrien els santuaris sintoístas.

En este registre es llistarien els noms dels 2861 ‘santuaris del govern central’ (官社 Kansha?) que rebrien les ofrenes als kami de part d'un oficial imperial cridat Kanpei (官幣?) que assistiria en el festival anual de la primavera o Kinensai (祈年祭?).[10] La cantitat de deïtats santificades en els Kansha, coneguts com Tenjin Chigi (天神地祇? ‘deïtates del cel i de la terra’), segons el Engishiki, totalisaven uns 3132 kami.[10] Tots els Kansha varen ser classificats per província i districte.

Un atre oficial similar (kokuhei), establit en 798 s'encarregava dels grans santuaris provincials (despuix en els santuaris nacionals i persones del santuari (kokuheisha)) i als governadors de províncies. És aixina que el sintoísmo imperial va guanyar l'estatus d'una religió coherent, en un sistema de mits, rituals, linajes sacerdotals i santuaris.[7]

Durant el shogunat

En 1185, Minamoto no Yoritomo va donar inici al govern militar del shogunat, i durant este periodo no va haver canvis polítics significatius en el sintoísmo. Els privilegis llegals dels santuaris varen tindre que vore en el desenroll del shōen, pero estos no varen ser trastocados pels shogun.

Mentrestant, el sintoísmo com a fe religiosa (a l'igual a lo succeït en la tradició Bön en el Tibet), sofria un major grau de sincretisme en el budisme, en a on l'adoració als kami era equivalent a l'admiració a Buda i viceversa, per lo tant les pràctiques i rituals es varen mesclar. Durant este periodo, el sintoísmo comença a prendre divergència en tres branques: una molt associada en les escoles budistes del Tendaishū (en el Sintoísmo Sanno i el Sintoísmo Sanno Ichijitsu) i Shingon (en el Sintoísmo Ryōbu); una associada en les tradicions de santuaris com en el Santuari Kumano Sançen, el Santuari Iwashimuzu Hachiman i el Santuari Kasuga; i per últim, una associada en els tractats escrits per sacerdots sintoístas, seguint la tradició imperial sintoísta com una reacció a l'influència budista en la fe, tals com el Sintoísmo Watarai del Santuari d'Ise i el Sintoísmo Yuiitsu del Santuari Yoshida.[11]

Durant el domini del shogun Ashikaga Yoshimasa, a mitan del XV, es dona inici en vàries guerres civils (tals com la Guerra Ōnin) i les disputes internes del poder imperial varen crear un cisma en el govern central, provocant una controvèrsia en la que els santuaris sintoístas i temples budistes associats a cada facció eren destruïts. És en esta época que apareix el Sintoísmo Yoshida, una branca fundada per Yoshida Kanetomo (1435‑1511) en la que per primera volta s'usa el terme «sintoísmo» en una autodenominacó pròpia de la religió i que tornaria a ser aplicada en la restauració Meiji. Els conflictes militars varen terminar en el domini de Toyotomi Hideyoshi, a finals del XVI. En este periodo es dona el procés de reconstrucció del poder central i que finalisaria en 1635 en l'establiment d'un mecanisme religiós-polític d'autoritats municipals sobre els temples i santuaris cridat jisha bugyō (寺社奉行?). Esta institució del shogunat va determinar sobre una nova jerarquia piramidal de temples i santuaris principals i subsidiaris conegut com honmatsu seido (本末制度? ‘sistema principal-últim’) que reformaria els estàndarts llegals i les bases de les pràctiques religioses.

Al començament del XVII, en ell es va realisar la porga del cristianisme en Japó, es va adoptar un sistema de cens (vejau fumie) que es va convertir en una pràctica difosa en els temples budistes conegut com terauke seido (寺請制度? ‘sistema de confirmacions en temples’). Este sistema obligava a cada japonés a registrar la seua fe en un temple (i a canvi rebia un certificat que confirmava que no era cristià). En casos especials, algunes famílies de samurái i cortesanos se'ls va permetre censar-se en els santuaris sintoístas.[12]

L'era Meiji

La Restauració Meiji: Sintoísmo Hirata, Shinbutsu Bunri i el Jingikan

l'Emperador Meiji abillat en uniforme militar (1873).

En l'inici de la Restauració Meiji, en la que el domini de Japó estaria regit baix la figura simbòlica de l'Emperador (Tennō) dins del nou Imperi de Japó, va estar caracterisat per una série de guerres civils. Particularment, es va establir en 1869 el Santuari Yasukuni, que rendiria la memòria d'els qui varen perdre la vida durant la Guerra Boshin. Este santuari ha generat fins a hui en dia l'admiració cap a tots els militars redactors que varen morir lluitant pel seu país.

Des del començ de la restauració, el sintoísmo es va convertir en l'agent ideològic catalisador en les reformes polítiques, que tenien com a objectiu el restabliment de l'imperi japonés fent referència a la descendència directa del Tennō en el llegendari Emperador Jinmu, fundador mític de Japó.

També va sorgir de manera particular una demanda del grup parlamentari sintoísta Hirata, una facció religiosa que seguia els preceptes de l'erudit Kokugaku de l'era Edo Hirata Atsutane (1776‑1843). Esta demanda consistia en l'estudi filològic de la lliteratura nacional clàssica japonesa, el rescat del sintoísmo original i pur, sense l'influència que va causar el pensament budiste i confucianista i la creació d'una relació entre la religió i l'Estat en la tornada de les pràctiques tradicionals adorant a l'emperador com un kami, ya que el sintoísmo era l'únic agent que unificaria i centralisaria la nació, per a conseguir la modernisació del país. Un fonament mitològic del núcleu ideològic de la política nacional, acceptat de manera radical (conegut com kokutai i traduït com a ‘identitat nacional’, ‘política nacional’, ‘entitat nacional’ o ‘base per a la sobirania de l'emperador’) s'extrau del Nihonshoki, en a on la deesa del sol Amaterasu Ōmikami, una de les deïtats més significatives del panteón sintoísta li va otorgar el mandat al seu descendent, l'Emperador Jinmu, sobre l'archipèlac japonés.

El govern Meiji va convertir estes demandes en la autoproclamada restauració sintoísta (復古神道 Fukko Shintō?). Adicionalment, en febrer de 1868, en el primer any de la restauració, es va promulgar el Shinbutsu bunri (神仏分離?), que obligava la separació del sintoísmo i del budisme, que s'havien sincretizado despuix de l'arribada del budisme a Japó en el VI. Fins a 1868, els temples budistes i els santuaris sintoístas varen estar íntimament relacionats tant religiosament com filosòficament (vejau Shinbutsu shūgō). En les lleis del Shinbutsu bunri varen fer que esta interdependencia fora llegalment suspesa i es va prescriure la separació llegal dels temples i santuaris. En el context d'esta llegislació, va sorgir una supressió pública i nacional de manera significativa del budisme en Japó. També els mecanismes i tasques religioses (com els funerals) varen ser transferits llegalment poc a poco del budisme al sintoísmo.

També en 1868, i seguint les recomanacions d'Hirata Kanetane (1801‑1882), es va restituir el Jingikan, establit pel Còdic Iōrō de l'era Nara. La seua tasca va ser la determinació de les regles administratives i llegals del xintoisme estatal, entre ells la nacionalisació de les propietats sintoístas, l'abolició del caràcter hereditari dels sacerdots i l'introducció d'un sistema de rancs obligatoris de sacerdots i santuaris. A mitan de 1868, tant el Santuari d'Ise, aixina com en els santuaris majors (Taisha) i en els santuaris especials que eren consagrats pels mensagers imperials (Chokusaisha) estarien subordinats directament al Jingikan, mentres que els santuaris restants estarien baix la competència de l'administració regional. En decembre de 1868, en tots els districtes governamentals els daimyatos i prefectures devien fer reportes exactes sobre tots els santuaris i la seua administració, seguint els estàndarts del Engishiki; estos reportes exhaustius serien elaborats fins a 1870. A mitan de 1869, el Jingikan obtindria una jerarquia governamental d'alt nivell dins del Consell d'Estat.

També en 1869, el Jingikan va instituir missioners (宣教師 senkyōshi?) per a l'ensenyança del sintoísmo en la finalitat de «per a reforçar la guia mental al poble, sobre la fundació del nou govern»; esta tàctica va tindre la participació conjunta dels sacerdots sintoístas i els governadors locals. En 1870 es va emetre un Decret Imperial, que anunciava les ‘grans ensenyances’ (大教 Taikyō?). Va ser vist com una raó per a difondre massivament propaganda sintoísta sobre les ciutats i algunes àrees rurals, i se li va donar primacia als seguidors del sintoísmo Hirata.

L'Emperador, la sincronisació i la nacionalisació

Porta del Santuari Shimogamo, subordinat al Santuari Kamo.

Dins del moviment de la Restauració, l'Emperador (Tennō) va tindre un immens significat dins del cult del xintoisme estatal. Anterior a la Restauració, l'admiració dels santuaris en el país era fet de manera usual pels mensagers imperials, mentres que l'Emperador Meiji visitava personalment el Santuari Kamo en Kyoto, abans de traslladar la seua residència a Tòquio. Quan es va mudar, va visitar directament el Sanutario Hikawa i en 1869 va ser el primer Emperador que va visitar el Santuari d'Ise.

Al mateix temps es va iniciar la sincronisació política dels temples i santuaris, anàlec al Gleichschaltung de l'Alemània nazi. El 19 de febrer de 1869, el dret d'assignar o dimitir als oficials de viles i la competència dels registres religiosos varen ser retirats dels santuaris i temples i varen ser transferits al daimyato. En canvi, la propietat permaneixia inalterada, rebent un presupost en la recaptació d'imposts per part del govern feudal.

No obstant, el 23 de febrer de 1871, la transmissió dels drets de propietats va ser traspassada dels temples i santuaris a l'Estat (en excepció de l'àrea directa del santuari o temple, que encara retenien eixe dret). El finançament futur dels santuaris es faria a modo de subsidi en unitats d'arròs.

Cap a 1871 va ser llegalisada l'abolició del caràcter hereditari del sacerdoci, en l'excusa que l'eixecució dels ritos sintoístas no devia reservar-se a famílies individuals, i que devia ser un rito de l'Estat (Kokka no Sōshi). En açò el prelat dels santuaris sintoístas estaria subordinat completament a les agències governamentals locals, prefecturals i nacionals.

En este mateix any, es va establir un sistema de graduació dels santuaris, cridat Kindai Shaku Seidō (近代社格制度? ‘Sistema modern d'estatus dels santuaris’) en un esquema piramidal, tenint al Santuari d'Ise en el cim del sistema. Tots els santuaris, tenint als santuaris de vila en la base del sistema, serien aglutinats jerárquicamente per primera volta. El sistema es va dividir de la següent manera:

  • Kansha (官社? santuari del govern central): santuaris en els que es feyen oferiments oficials durant les festivitats de Kinensai i Niinamesai. Va comprendre un total de 198 santuaris i va ser dividit en dos grans grups:
    • Kanpeisha (官幣社? santuari governamental o santuari imperial): santuaris venerats pel Jingikan i subdivididos en tres classes:
      • Kanpei Taisha (官幣大社? gran santuari governamental), conformat per 67 santuaris;
      • Kanpei Chūsha (官幣中社? mig santuari governamental), conformat per 23 santuaris;
      • Kanpei Shōsha (官幣小社? menut santuari governamental), conformat per 5 santuaris;
    • Kokuheisha (国幣社? santuari nacional): santuaris venerats per les autoritats locals i subdivididos en tres classes:
      • Kokuhei Taisha (国幣大社? gran santuari nacional), conformat per 6 santuaris;
      • Kokuhei Chūsha (国幣中社? mig santuari nacional), conformat per 47 santuaris;
      • Kokuhei Shōsha (国幣小社? menut santuari nacional), conformat per 50 santuaris;
  • Shōsha (諸社? atres santuaris) o Minsha (民社? santuaris populars)
    • Fukensha (府県社? santuaris prefecturals);
    • Hansha (藩社? santuari del daimyato), esta categoria va ser eliminada despuix de l'abolició dels han i substituïda pels Fukensha;
    • Gōsha (郷社? santuari regional), santuaris de ranc administratiu variable, podien comprendre una ciutat o una prefectura;
    • Sonsha (村社? santuari de vila), subordinats als Gōsha;
    • Mukakusha (無格社? santuari sense ranc), llegalment es referien als santuaris que no eren aptes per a ser Sonsha; no obstant, esta categoria incloïa una gran cantitat de santuaris en els que es feya de manera indiferent les ofrenes i cap a 1880 existien 60 436 santuaris en esta categoria.

La jerarquia entre els santuaris era diferent a la classificació; en el cas dels Kansha, tots eren finançats de manera completa per les agències governamentals centrals. La distinció entre els Kanpeisha i els Kokuheisha només era nominal. L'única diferència consistia que les celebracions realisades en els Kanpeisha eren responsabilitat del Jingikan, mentres que en els Kokuheisha era responsabilitat de les autoritats regionals. Si un santuari desijava ser admés en el ranc principal de Kansha devia cobrir els criteris mencionats en el Engishiki, aixina com els de la colecció de les sis cròniques històriques nacionals (Rikkokushi), escrites en els sigles VIII i IX.

Els Shōsha estaven subordinats totalment a les autoritats regionals. Els Gōsha eren dedicats de manera inicial a les deïtats locals (per eixemple, l'Ujigami ubusunagami), pero despuix varen ser redefinits com a subsidiàries regionals que comprendrien fins a 1000 viles; si en una regió existien varis santuaris que podien aplicar al ranc de Gōsha, el santuari més apte era elegit com a tal, mentres que les restants eren els seus subordinats. Estos santuaris restants es varen convertir posteriorment en una classe independent, els Sonsha.

Adicionalment, el 4 de juny de 1872 es va establir una classe especial nomenada Bekkaku Kanpeisha (別格官幣社? santuari especial governamental), i li va ser assignada al Santuari Minatogawa. Este ranc es va crear prenent alguns santuaris que no podien ser promoguts directament com Kanpei Shōsha o Kokuhei Shōsha, com una forma de recompensar als santuaris que promovien exitosamente la difusió del xintoisme estatal, no obstant, estaven subordinats als Kanpei Shōsha. Dins d'esta categoria varen ser agregats 28 santuaris, entre els que es destaca el Tòquio Shōkonsha, a on el 4 de juny de 1879 va ser promogut com el Santuari Yasukuni.

Aixina la disposició jeràrquica va quedar de la següent manera (de major a menor):

  • Kansha: Kanpei Taisha → Kokuhei Taisha → Kanpei Chūsha → Kokuhei Chūsha → Kanpei Shōsha → Kokuhei Shōsha → Bekkaku Kanpeisha
  • Shōsha: Fukensha = Hansha → Gōsha → Sonsha → Mukakusha

El Santuari d'Ise, per les seues característiques especials com a lloc més sagrat del sintoísmo, es trobava en un ranc especial i únic, ubicant-se més dalt del sistema jeràrquic.

El Taikyō: les grans ensenyances

L'Emperador Meiji, abillat com a Sum Sacerdot sintoísta (1873).

En 1872 la política religiosa de Japó va canviar substancialment. En l'abolició del Ministeri Sintoísta (Jingishō) en març de 1872, per volta primera totes les comunitats religioses de Japó, en excepció del cristianisme, estarien aglutinades en una institució central del govern i subordinades en l'establiment del Ministeri de Religió (Kyōbushō). Al mateix temps, l'institució propagandística va ser transferida dels missioner sintoístas a nous «mestres d'ètica» (Kyōdōshoku), en la que també els monges budistes podien participar en la difusió de l'ètica de «les grans ensenyances». En l'integració de monges budistes influents en el procés, esperaven (encara que de manera infructuosa) un adoctrinament en les àrees rurals de Japó, els habitants de les quals tenien una tradició religiosa predominantment budista. També varen permetre que atres comunitats religioses participaren en la difusió de dita ètica en l'objectiu d'integrar les diverses forces religioses del país a través de la promoció d'una ideologia nacional.

La condició bàsica per al reconeiximent per part dels mestres d'ètica era l'atenció obligatòria provinent del Ministeri de Religió que formulava tres requeriments d'entrenament (Sanjō Kyōken) per a «les grans ensenyances»:

  1. Reconeiximent en l'esperit d'admiració cap als kami i amor a l'emperador;
  2. Clarificació del principi celestial i de la via humana;
  3. Adoració a l'emperador i obediència a la Casa Imperial

El context actual dels requeriments de «les grans ensenyances» és prou vago. L'interpretació exacta de cada u d'ells se li deixava al criteri individual de cada mestre d'ètica. En la seua majoria, s'orientaven a ideals confucionistas, a l'educació cívica del poble japonés, a pagar puntualment els seus imposts, enviar als seus fills a les escoles, acceptar de manera conforme el servici militar, sumat a costums molt supersticioses promogudes pel govern, tals com l'ús del calendari tradicional llunar japonés (vejau calendari japonés). Al mateix temps va ser publicitada la pràctica de rituals sintoístas.

Els sums sacerdots del Santuari d'Ise varen ser usats en primera instància com a mestres d'ètica, no obstant en moltes regions els monges budistes, antics daimyō i atres membres de l'antiga aristocràcia eren els principals responsables de l'adoctrinament de la població. Sistemàticament, en qualsevol lloc del país es varen establir llocs d'adoctrinament. Varen existir al voltant de 100 000 establiments en els que els més chicotets s'ubicaven en residències privades, operats pel govern per a promoure un nou imperi japonés basat en estes ensenyances.

És per això que, des d'una perspectiva llegal, el xintoisme estatal no era considerat pròpiament com una religió i més be el Ministeri de Religió estava encarregat de l'instrucció moral més que una ensenyança religiosa.[13]

Este principi, no obstant, va fracassar. Les ensenyances budistes no es complementaven en la doctrina nacional i varen començar a sorgir idees budistes independents que poc a poc s'anaven alluntant de la propaganda nacional, alguna cosa que no era desijat pel govern i que contradia l'idea d'un govern en un únic cult i una mancomunidad de fe popular. Representants d'atres països varen condenar l'ingerència directa de l'Estat sobre la llibertat de religió.

És aixina, que des de maig de 1875 la llabor dels mestres d'ètica va ser suspesa i l'institució que ho respalava, el daikyōin va ser dissolta suprimint totalment la facció budista. Es va reorganisar en una institució semi-estatal conegut com el Secretariat Sintoísta (神道事務局 Shintō Jimukyoku?) i va anar un punt d'empalme del sintoísmo que no estava organisat sobre els santuaris. Les sectes sintoístas es varen tornar independents entre 1876 i 1882, i es varen separar del Secretariat Sintoísta; pero en 1886 es va instituir el Secretariat de Sectes Independents (神道本局 Shintō Honkyoku?) o Shintō Taikyō (神道大教). No obstant, ya no es realisaria la promoció d'ensenyances, pero el cult se centralisaria entorn al xintoisme estatal.

La secularisació dels temples i la Constitució Meiji

Gravat de l'era Meiji del llegendari Emperador Jinmu, primer Emperador de Japó i descendent d'Amaterasu, deïtat del Sol. Durant l'institució del xintoisme estatal en l'era Meiji es considerava que tant la mitologia japonesa i la descendència de l'Emperador Meiji remontant-se a l'Emperador Jinmu i a la deesa Amaterasu eren fets històrics veraços i indiscutibles.

En l'abolició del Ministeri de Religió en giner de 1877, es va establir la nova Autoritat de Santuaris i Temples dins del Ministeri de l'Interior (Shajikyoku). A pesar de que es va integrar a dit ministeri, esta autoritat va mantindre la competència sobre les qüestions religioses (i per volta primera sobre el cristianisme) fins a l'any 1900.

Els objectius de l'Autoritat de Santuaris i Temples es varen especificar en una regulació de 1878 i entre atres coses destacaven:

  • «L'establiment de santuaris i temples» (§ 1)
  • «L'establiment de sectes o la seua prohibició, aixina com les segregació, unions i reformes de les sectes i els canvis de designació de sectes» (§ 7)
  • «Decisió de disputes en l'ensenyança de fe» (§ 14)

Cap a 1882 se'ls va prohibir oficialment als sacerdots sintoístas i a les autoritats dels temples la funció de mestres d'ètica (en 1884 finalment es va abolir de manera formal l'institució de mestres d'ètica com a tal), aixina com l'eixecució de cerimònies funeràries. Al començament de maig de 1882 va ser emés un decret, que instruïa el registre de totes les sectes sintoístas com a organisacions independents afegint-se-li el nom kyōha (secta) en lloc del registre usual dels santuaris reconeguts per l'Estat (jinja). Estes sectes varen ser classificades com a comunitats religioses independents. Els seus llocs de cult ya no serien designats com a santuaris (jinja), i a canvi rebrien la designació de kyōkai (base d'entrenament).

En 1889 es va promulgar la Constitució Meiji. En l'Artícul 28 es garantisava la llibertat de cult, en condicions, de la següent manera:

Els ciutadans redactors tindran, dins dels llímits de no perjudicar la pau i l'orde, i de no ser hostils als seus deures com a ciutadans, el fruïment de la llibertat de creència religiosa

El sintoísmo no va tindre una menció especial en la constitució. Hermann Roesler, un dels consellers més importants en la redacció de la Constitució va comentar que la forma en que va ser elaborat l'artícul 28, deixava oberta la possibilitat d'un mecanisme de religió d'Estat, usant al sintoísmo com a vehícul. L'artícul 28, a diferència d'atres artículs, no tenia determinació llegal i delimitació del seu contingut. Implícitament el xintoisme estatal tenia una posició privilegiada, ya que els atres grups religiosos devien rebre el respal del govern previ escrutini de les seues doctrines i rituals.[14]

Sobre l'Emperador, només en dos artículs es menciona una relació indirecta en el xintoisme estatal, en l'Artícul 1 i en l'Artícul 3, no obstant, en la Constitució tant l'orige diví i sagrat de l'Emperador i els seus antecessors no està justificat:[15]

L'Imperi del Japó serà regit i governat per una llínea d'Emperadors ininterrompuda a través dels sigles.(§ 1)
L'Emperador és sagrat i inviolable.(§ 3)
Tercera pàgina de la Constitució Meiji, que mostra les Paraules de l'Emperador, la Firma i el Sagell Imperial.

El 30 d'octubre de 1890, en la promulgació de l'Edicte Imperial d'Educació, es va apelar al caràcter confucionista cap als ciutadans en valors bàsics socials honorables que existien des de temps antics a la nació japonesa, tals com a reverència cap als pares, les virtuts opostes entre germans i germanes i la confiança entre les amistats, al mateix temps es complementaven qüestions modernes tals com l'adheriment a les lleis i la bona disposició en relació en l'Estat en la conservació del tro imperial. Estos requeriments atribuïen la divinitat a tots els ancestros imperials i la seua validea infalible, consagrats en la Constitució Meiji; entre ells recitar un jurament de «oferir-nos valientemente a l'Estat» i protegir a la Família Imperial.[15] També la pràctica d'adoració a l'Emperador com ‘deïtat vivent’ o arahitogami (現人神?)[17] es va expandir ràpidament en la distribució de retrats imperials per a la veneració esotèrica.[15] Estes pràctiques varen tindre com a fi fortificar la solidaritat nacional a través d'un patriotisme centrat en l'observança dels santuaris, en tenyides d'introversió cultural i misticisme en el nacionalisme japonés.[15] L'orige llegendari de les costums postulats i l'obediència sumisa va ser coneguda com ‘Essència del caràcter fonamental del nostre regne’ (国体の精華 Kokutai no Seika?).[18]

Cal considerar que el dogma de l'Emperador tractat com «deïtat entre els hòmens» tenia una naturalea no religiosa dins del xintoisme estatal, tema que ha causat discrepàncies sobre el tractament de si realment el xintoisme estatal és una religió.[15] El govern va considerar que l'admiració a l'Emperador no era pròpiament una «acció religiosa» sino una «obligació cívica designada», a pesar de que açò es feya dins del context dels ritos sintoístas. En l'acceptació predominant de l'admiració de l'Emperador, era interpretat com una espècie de cult familiar estés, en a on l'Emperador i la seua família tenien linaje diví, i que l'Emperador era vist com un pare per al poble japonés.[15] Este cult va ser el sintoísmo «no religiós», en a on cada japonés devia obedir i que devia acodir als santuaris per a participar en les cerimònies. Per lo tant, era possible promoure un cult d'Estat en una admiració religiosa que no contradiguera la «llibertat de cult» garantisada per l'Artícul 28 la Constitució.[15]

En 1891, tots els sacerdots sintoístas que estaven baix el control disciplinari del govern varen ser nomenats com a servidors públics civils. En 1899 es va emetre una instrucció de l'Autoritat de Santuaris en la que es prohibia l'educació religiosa en escoles públiques i privades. No obstant, l'instrucció moral que s'ensenyava en els santuaris sintoístas es va mantindre en les escoles, ya que no era estrictament una conversió.

En abril de 1900 es dona l'abolició de l'Autoritat de Santuaris i Temples i s'establixen dos noves autoritats dins del Ministeri de l'Interior: L'Autoritat de Santuaris (Jinjakyoku) i l'Autoritat de Religió (Shūkyōkyoku). L'Orde Imperial N.º 136 del 26 d'abril va dividir als santuaris i el ‘sintoísmo de santuari’ (神社神道 Jinja Shintō?) dins del Departament de Tasques de l'Autoritat de Santuaris, i «tots els assunts relacionats en la religió» al Departament de Tasques de l'Autoritat de Religió. El «sintoísmo de santuari» va ser nomenat pel govern des d'eixe moment fins al final de la Segona Guerra Mundial com un «cult purament nacional».[1]

En 1911 es va emetre un decret del Ministeri d'Educació en el que els estudiants devien visitar de manera regular els santuaris. Estes obligacions es justificaven en la participació dels ciutadans en els ritos nacionals segons l'Artícul 28 de la Constitució, la definició de la qual era inexacta ya que esta mida donava obligacions civils i una llimitació en la llibertat de cult en la finalitat de buscar el «orde i la pau», consagrats en l'artícul.

Situació en les colónies

Cerimònia sintoísta realisada en el Santuari Nan’iō, ubicada en l'illa de Koror, actual Palaos.

En les colónies japoneses d'ultramar de Taiwan, Chōsen (actual Corea), Kwantung i les Illes de la Mar del Sur (a partir de l'era Taishō) es va promoure la construcció de santuaris per part dels governants colonials de dits territoris, i que originalment varen ser orientats per als residents japonesos d'eixes àrees. No obstant, en l'aprovació dels governants colonials, es va iniciar posteriorment en un procés de conversió religiosa sobre els habitants aborigen, santificando a l'Emperador Meiji i a Amaterasu, com un procés d'assimilació en la finalitat de frenar l'influència cultural i religiosa occidental en la regió que aplegava a través dels missioner cristians.

Entre els principals santuaris construïts en les colónies es trobaven el Santuari Chōsen (en Seül), el Gran Santuari de Taiwan (en Taipéi), el Santuari Nan'iō (en Koror, Palaos), el Santuari Kantō (en Kwantung), el Santuari Karafuto (abans de l'anexió de Karafuto com a part de Japó en 1943), entre uns atres. Despuix de la derrota japonesa en la Segona Guerra Mundial, en a on Japó va renunciar a les seues colónies, tots els santuaris en excepció d'algunes ubicades en Palaos, varen ser desmantellades o reconvertides en atres temples religiosos no sintoístas.

Notes

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Sakamoto Koremaru. State Shintō en el Encyclopedia of Shinto del Kokugakuin. 28 de febrer de 2007.
  2. ↑ Kuroda Toshio (1999). «Shinto into the History of Japanese religió». Religion of Japan in Practice de George J. Tanabe (Hrsg.), Princeton University Press, ISBN 0-691-05788-5, pág. 451-467.
  3. ↑ Ian Reader (2004). «Dichotomies, Contested of term and Contemporary Issues into the Study of religion». Electronics Journal of Contemporary Japanese Studies, Discussion, Paper 3.
  4. ↑ Kodansha, Encyclopedia of Japan
  5. ↑ 5,0 5,1 Bito, Masashide i Akio Watanabe. Esbós cronològic de l'història del Japó. Pág. 2. Internacional Society for Educational Information, Inc. Tòquio. Còdic Nº 051040394
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Japan. Profile of a Nation. Pág. 213.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 Japan. Profile of a Nation. Pág. 214.
  8. ↑ Japan. Profile of a Nation. Pág. 208.
  9. ↑ 9,0 9,1 Japan. Profile of a Nation. Pág. 209.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Takashio Hiroshi. Engishiki en la Encylopedia of Shinto del Kokugakuin. 28 de març de 2007. (en anglés)
  11. ↑ Japan. Profile of a Nation. Pág. 215.
  12. ↑ Shogunat Tokugawa - Història de Japó - Club Mànega (en espanyol)
  13. ↑ Agency for Cultural Affairs, Japanese Religion, pág. 30.
  14. ↑ Kasza, The State and the Mass Mija in Japan, pág. 68.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 15,6 Staatsshinto- «Religion in Japan». Web-Handbuch (en alemà)
  16. ↑ 16,0 16,1 TIEDEMANN, «Breu història del Japó modern», Editorial L'Ateneu, Buenos Aires, 1965, PP. 141 i ss.
  17. ↑ Fukui Yoshihiko. Arahitogami en el Encyclopedia of Shinto del Kokugakuin. 13 de març de 2007.
  18. ↑ Hall, Japan From Prehistory to Modern Claves, pág. 328.

Referències

En japonés

  • 村上重良『国家神道』岩波新書、1970年。
  • 葦津珍彦『国家神道とは何だったのか』神社新報社、1987年。
  • 安丸良夫・宮地正人『宗教と国家―日本近代思想大系第5巻』岩波書店、1998年。

En anglés

  • Agency for Cultural Affairs, Gregory J (1972). Japanese Religion, A Survey. Kodansha International. ISBN 0-87011-467-0.
  • Antoni, Klaus (2002). Religion and National Identity in the Japanese Context. Hamburc: Lit Verlag.
  • Breen, John (2000). Shinto in History. RoutledgeCurzon. ISBN 0-7007-1172-4.
  • Brooker, Paul (1991). The Faç of Fraternalism: Nazi Germany, Fascist Italy, and Imperial Japan. Oxford. ISBN 0-19-827319-3
  • Creemers, Wilhelmus H. M. (1968). Shrine Shinto after World War II. I. J. Brill.
  • Hall, John Whitney (1971). Japan From Prehistory to Modern Claves. Charles Tuttle & Company.
  • Hardacre, Helen (1991). Shinto and the State, 1868-1988. Princeton University Press. ISBN 0-691-02052-3.
  • Holton, Daniel Clarence (1947). Modern Japan and Shinto Nationalism. Rev ed. Chicago, University of Chicago Press.
  • Holton, Daniel Clarence (1984). The Political Philosophy of Modern Shinto: A Study of the State Religion of Japan. AMS Press. ISBN 0-404-15937-0.
  • Kasza, Gregory J (1984). The State and the Mass Mija in Japan, 1918-1945. University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-08273-7.
  • Neary, Ian (2005). The State and Politics in Japan. Polity. ISBN 0-7456-2134-1.
  • Tsunetsugu, Muraoka (1988). Studies in Shinto Thought. Greenwood Press. ISBN 0-313-26555-0

En alemà

  • Antoni, Klaus (1998). Shintō und die Konzeption dones japanischen Nationalwesens (kokutai). Leiden: Brill.
  • Fischer, Peter (2001). Versuche einer Wiederbelebung von Staatsreligion im heutigen Japan unter besonderer Berücksichtigung der Entwicklungsgeschichte dones Staats-Shintō. In Peter Schalk (Hg.). Zwischen Säkularismus und Hierokratie. Studien zoom Verhältnis von Religion und Staat in Süd- und Ostasien. Upsala: Acta Universitatis Upsaliensis, S. 209-247.
  • Lokowandt, Ernst (1976). Die rechtliche Entwicklung dones Staats-Shinto in der ersten Hälfte der Meiji-Zeit (1868-1890) . Bonn.
  • Lokowandt, Ernst (1981). Zoom Verhältnis von Staat und Shintô im heutigen Japan. Wiesbaden. ISBN 3-447-02094-6
  • Masao, Maruyama (1988). Denken in Japan. Frankfurt/M.: Suhrkamp 1988. (Títul original en japonés: Nihon no shisō, 1961)