Anar al contingut

Tianxia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Tot lo que està baix els cels pertany al poble. Caligrafia de Sun Yat-sen.

Tianxia (chinenc: 天下), lliteralment "baix el cel", és el terme chinenc per a un històric concepte cultural chinenc que denotava el sancer món geogràfic o el regne metafísic dels mortals, i que més vesprada va ser associat en la sobirania política.

En l'Antiga China i en la China imperial, tianxia designava les terres, l'espai i l'àrea assignats divinament al sobirà chinenc per principis d'orde universals i ben definits. El centre d'esta terra s'assignava directament a la cort chinenca, formant el centre d'una visió del món que se centrava en la cort i es dirigia concéntricament cap a l'exterior, cap als funcionaris majors i menors i després cap als súbdits comuns, els estats tributaris i, per últim, terminant en els "bàrbars" marginals.

El centre d'esta visió del món no era de naturalea excloent, i grups exteriors, com les minories ètniques i els pobles estrangers que acceptaven el mandat de l'Emperador chinenc eren a la seua volta rebuts i inclosos en la tianxia. En el pensament polític clàssic chinenc, el "Fill del Cel", havent rebut el "Mandat del Cel", seria nominalment el governant de tot lo món. Encara que en la pràctica hi haguera zones del món conegut que no estigueren baix el control del monarca chinenc, en la seua teoria política, els governants d'eixes zones derivaven el seu poder d'este monarca.

El concepte més ampli de tianxia està estretament relacionat en la civilisació i l'orde en la filosofia clàssica chinenca, i ha constituït la base de la visió del món del poble chinenc i de les nacions influïdes per ell des d'a lo manco l'I mileni a. C. La tianxia ha segut aplicada per atres regnes de l'esfera cultural chinenca, com Japó, Coreja o Vietnam.

Desenroll històric i polític

Segons la reconstrucció del filòsof Zhao Tingyang, la ___protected_title_5___ presuponia la "inclusió de tots" i implicava l'acceptació de les diversitats del món, fent recalcament en la dependència recíproca armoniosa i governada per la virtut com a mig per a una pau duradora.[1] L'acadèmic Yan Xuetong escriu que en el sistema de la ___protected_title_6___, els governants es basaven en l'autoritat humana (en contrast en la tirania i la força militar) per a guanyar-se els cors i les ments del poble.[1]

Antiguetat

Els “bàrbars” segons el món sinocéntrico. Els de l'est es dien Dongyi (東夷), els de l'oest Xirong (西戎), els de el sur Nanman (南蠻), i els de el nort Beidi (北狄).[2] L'àrea fòra de l'influència del món sinocéntrico es dia Huawaizhidi (化外之地).

La visió del món de la tianxia encara no s'havia format completament baix la dinastia Shang. Només va ser durant la dinastia Zhou, quan el Cel va assumir les traces de deïtat humana (antropomórfica, o a lo manco quan les referències al Cel com tal entren en el registre històric) i el concepte de tianxia es va generalisar. Térmens com "Quatre punts cardinals" sifang 四方[3] i els "Dèu Mil estats" wanbang 万邦 varen aparéixer en texts de l'época.


"Quatre punts cardinals" significa un territori creat per la cort real i governada pels reis Zhou des de la capital. No obstant, tribus chinenques no han ho poblaven en els llímits exteriors, en la perifèria, i els chinencs han estaven en el centre. El terme "Dèu Mil Estats" es referix tant al territori com als súbdits que residien en ell, ya anaren chinencs ètnics (han) o els "bàrbars". Els reis Zhou varen rebre a estos "Dèu Mil Estats" en reconeiximent en virtut del Mandat del Cel i els varen dotar de poders.[4] Est és un dels primers indicis que proven la distinció entre chinencs huá i bàrbars yí.

Durant els periodos de Primaveres i autumnes i dels Regnes combatents, en la segona mitat de la dinastia Zhou, el poder dels senyors feudals es va desenrollar ràpidament i vàries regions no han es varen convertir a la seua volta en poderosos estats.[5] Com a molts d'estos estats feudals compartien interessos culturals i econòmics, el concepte d'una gran nació centrada en la planura del riu Groc es va ser estenent gradualment. El terme tianxia va començar a aparéixer en texts clàssics com en el Zuo Zhuan i el Guoyu.

China imperial

El territori i els governs de la dinastia Zhou i la dinastia Qin es varen unificar despuix de les conquistes de Qin Shi Huang, i el concepte de tianxia es va adaptar per a actuar com una entitat geogràfica real. L'objectiu de Qin Shi Huang de "unificar tot baix el Cel" era, de fet, representatiu del seu desig de controlar i expandir el territori chinenc. En la fundació de la dinastia Han, l'equivalència de la tianxia en la nació chinenca va evolucionar per la pràctica feudal de conferir terres i autonomia a l'aristocràcia a canvi d'una promesa de servici per a evitar tindre que invertir en despeses militars per a la seua sumissió. Encara que moltes zones gojaven de gran autonomia, esta pràctica va establir i va estendre la llengua i la cultura chinenques per un territori encara més ampli.

El tema de l'unificació aplicat a la tianxia pot vore's reflectit en el tractat L'art de la guerra de Sun Tzu, a on l'objectiu suprem de l'estratègia ofensiva era conquistar sense destruir allò que es pretenia conquistar:[6]

El teu objectiu deu ser prendre intacte tot baix el Cel. Aixina les teues tropes no es desgastaran i els teus guanys seran complets. Est és l'art de l'estratègia ofensiva.
Sun Tzu, L'art de la guerra, cap. III, llínea 11.

La China unificada es va fracturar en moltes dinasties diferents durant el periodo de les dinasties meridionals i septentrionals, i en això va desaparéixer l'us pràctic del terme tianxia. En el VII, durant la dinastia Tang, algunes tribus septentrionals d'orige túrquico, despuix de ser convertides en vassalles, es referien al emperador Taizong com el "Kan del Cel". La batalla del Tales va revelar que la China dels tang, encara que comparable en tamany i força al califato abasí, no tenia una nació unificada segons la tianxia, com la dinastia Qin i els xiongnu. En sigles posteriors, els governants i dinasties chinencs varen tindre que integrar-se repetidament en órdens multipolares en influències externes contràries al concepte de tianxia.


Els prop de 50 anys de les Cinc Dinasties en el X varen ser seguits per l'unificació de nort a sur baix la dinastia Song. En l'época d'esta dinastia, el nort de China estava governat per la dinastia Liao, liderada pels kitanos, la dinastia Jin, liderada pels yurchen, i la dinastia Xia Occidental, liderada pels tangut. La dinastia Jin i la Liao en particular eren, i a la seua volta es varen convertir elles mateixes, en una influent entitat estatal yurchen que governava gran part de lo que hui és el nort de China. Al vore's amenaçats per estos estats del noreste tan segurs de sí mateixos,[7][8] els governants Song es varen donar conte de la seua falta de capacitat per a defendre's d'ells. Varen idear la construcció de suposts llaços de sanc en els yurchen en un intent de contribuir a millorar les relacions.

La dinastia Yuan, dirigida pels mongoles, va dividir als súbdits chinencs en dos classes: Els hanren del nort en els kitán, yurchen i coreans, i els manzu com els bàrbars del sur de l'antic Imperi Song.[9]

Quan la dinastia Ming va derrocar a la dinastia Yuan i reunificó China baix el domini han, el concepte de tianxia va tornar a ser en gran medida el mateix que durant la dinastia Han, inclós el recurs al concepte de la dinastia Qin. A finals de la dinastia Ming, les crítiques al neoconfucianisme i els seus mantras de "cultivar el caràcter moral, establir la família, ordenar l'Estat i harmonisar la tianxia" (una cita del Gran Aprenentage) es varen generalisar, produint grans canvis en el confucianisme. El filòsof contemporàneu Wang Fuzhi creïa que la tianxia tenia una dimensió fixa i immutable, a pesar de que la menció del Gran Aprenentage a la "harmonisació de la tianxia" es referia en realitat al govern. En estos arguments, Wang va criticar durament el neoconfucianisme. Per una atra part, el colapse de la dinastia Ming i l'instauració de la dinastia Qing pels manchúés, pobles abans considerats "bàrbars marginals", varen influir molt en la visió que la gent tenia de la tianxia. Gu Yanwu, contemporàneu de Wang Fuzhi, va escriure que la destrucció de l'Estat no equivalia a la destrucció de la tianxia. Argumentava que els manchúes es varen llimitar a eixercitar el paper d'emperador, i que la tianxia de la cultura tradicional chinenca continuava d'esta forma.[10]

Obertura i canvi en l'era moderna

L'idea del poder absolut de l'emperador chinenc i l'expansió de la tianxia per mig de l'assimilació d'estats vassalls va escomençar a perdre influència en la missió diplomàtica del comte Macartney a China en 1793. Macartney va assumir que el comerç en China tindria lloc al nivell de nacions igualment sobiranes, com Gran Bretanya acostumava a fer en atres nacions europees de l'época. De la mateixa manera, esperava persuadir a l'emperador per a que firmara un acort comercial. L'emperador Qianlong va rebujar la seua petició afirmant que China era la nació més divina i de major ranc de la terra, i que no tenia cap interés en els productes estrangers. per lo que rebujava l'idea de que Gran Bretanya poguera entaular negociacions en China com a nació igualitaria. En el XIX, la victòria britànica sobre la China Qing en la primera guerra de l'Opi va obligar a China a firmar un tractat desigual, encara que la cort Qing ho va descriure al poble chinenc com un simple acte de generositat cap als europeus i es va aferrar al concepte de la superior tianxia, encara que en realitat, va marcar el principi del fi de la tianxia.


Despuix de la seua derrota en la segona guerra de l'Opi, China es va vore obligada a firmar el Tractat de Tianjin, pel que se li obligava a dirigir-se a Gran Bretanya i França com "nacions sobiranes", zizhu guojia, en la mateixa forma en que es referia a sí mateixa. Açò va fer impossible que China seguira negociant diplomàtica o econòmicament en atres nacions baix el sistema tradicional de la tianxia, i la va obligar a establir una oficina central per a l'administració general dels assunts exteriors (comercials) en els diversos estats, el Zongli Yamen.

A fins de el XIX, Xue Fucheng, l'embaixador chinenc en Gran Bretanya, va adoptar la cosmovisió tradicional de tianxia. Va transformar l'idea d'una tianxia que aïllava als chinencs (huá) i els bàrbars (yi) en una tianxia que conectava a China i l'estranger com a categoria. En açò, abdós parts devien mantindre relacions d'igualtat, adaptant-se al sistema de que els assunts interestatales de les nacions occidentals es basaven en l'idea de que les nacions sobiranes es reunien en peu d'igualtat. Per això, la tradicional doctrina tianxia de China va ser desapareixent progressivament

Despuix de la derrota de China en la primera guerra sino-japonesa, els japonesos varen posar fi al tradicional estatus de Corea com protectorat de China. Els esforços de China per obtindre reconeiximent internacional, la seua admissió en les Nacions Unides i l'Organisació Mundial del Comerç mostren que s'ha alluntat del reclam central, dirigit cap a l'exterior, com el 'Regne del Mig'. Ademés dels seus interessos en Àfrica i l'Oriente Pròxim, l'actual era de reforma de China opera un esquema descentralisat i equilibrat de relacions en els seus socis en un món multipolar. Per un atre costat, en l'Iniciativa de la Franja i la Ruta, s'estan fent esforços per a atraure països estrangers a l'esfera d'influència de China a través de llaços econòmics i dependències. Ademés de crear una arquitectura econòmica i financera centrada en China, l'atenció se centra també en profundisar l'enteniment cultural i llingüístic mutu. Esta interpretació moderna i política s'atribuïx a Zhao Tingyang, entre uns atres.[21] Xu Jilin, per un atre costat, va desenrollar una interpretació més igualitaria, a la que va cridar Nova Tianxia[22] i 'corregió l'etnocentrisme [del terme] [...]'.[23]


Els esforços de China per obtindre reconeiximent internacional, la seua admissió en les Nacions Unides i l'Organisació Mundial del Comerç mostren que s'ha alluntat del reclam central, dirigit cap a l'exterior, com el 'Regne del Mig'. Ademés dels seus interessos en Àfrica i el Mig Orient, l'actual era de reforma de China opera un esquema descentralisat i equilibrat de relacions en els seus socis en un món multipolar. Per un atre costat, en l'iniciativa One Belt One Road, s'estan fent esforços per a dur països estrangers a l'esfera d'influència de China a través de llaços econòmics i dependències. Ademés de crear una arquitectura econòmica i financera centrada en China, l'atenció se centra també en profundisar l'enteniment cultural i llingüístic mutu. Esta interpretació moderna i política s'atribuïx a Zhao Tingyang, entre uns atres.[11] Xu Jilin, per un atre costat, va desenrollar una interpretació més igualitaria, a la que va cridar "Nova ___protected_title_0___"[12] i 'va corregir l'etnocentrisme [del terme] [...]'.[13]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Zhao, Suisheng (2023). The Dragon Roars Back: Transformational Leaders and Dynamics of Chinese Foreign Policy, Stanford, Califòrnia: Stanford University Press. doi:10.1515/9781503634152. OCLC 1331741429. ISBN 978-1-5036-3088-8.
  2. ↑ Li Gi, Dones Buch der Riten, Sitten und Gebräuche, I. 5. Kap. Kung Dsï sant tschau, partix I, A. 3. Die vier Gehilfen, f) Die verschiedenen Menschenarten, p. 102f.
  3. ↑ B. Herrlee G. Creel: The Origins of Statecraft in China. v. 1, The Western Chou Empire, The University of Chicago Press, Chicago, Londres 1970, p. 93 i 239.
  4. ↑ Li Gi, Dones Buch der Riten, Sitten und Gebräuche, I. 5. Kap. Kung Dsï sant tschau, partix I, A. 1. Die Ordnung dones Innern, p. 96.
  5. ↑ Matti Puranen. «Warring States and Harmonized Nations: Tianxia Theory as a World Political Argument». University of Jyväskylä. Archivat des d'el original, el 14 de decembre de 2020.
  6. ↑ Sun Tzu (1963). The Art of War, Nova York: Oxford University Press.
  7. ↑ Otto Franke, Die Geschichte dones chinesischen Reiches, vol IV, Der konfuzianische Staat. II. Krisen und Fremdvölker, Walter de Gruyter, Berlín 1948, p. 240.
  8. ↑ Herbert Franke i Rolf Trauzettel: Dones chinesische Kaiserreich, p. 207–217, 209.
  9. ↑ Herbert Franke i Rolf Trauzettel: Dones chinesische Kaiserreich, p. 230.
  10. ↑ Joseph R. Levenson: T'ien-hsia and Kuo and the “Transvaluation of Values”, en: Far Eastern Quarterly, nº. 11 (1952), p. 447–451, 449.
  11. ↑ Tobias Wenzel. «Zhao Tingyang: „Alles unter dem Himmel“. Weltfrieden auf chinesisch». Deutschlandfunk Kultur. Consultat el 20 de juny de 2023.
  12. ↑ (30 de juny de 2018) The New Tianxia: Rebuilding Chinenca’s Internal and External Order, =Cambridge University Press. doi:10.1017/9781108556965.008. ISBN 978-1-108-55696-5.
  13. ↑ Sinan Chu«Whither Chinese IR? The Sinocentric subject and the paradox of Tianxia-ism».ISSN 1752-9719.doi:10.1017/S1752971920000214.Consultat el 20 de juny de 2023.

Bibliografia

  • Denis Twitchett, John K. Fairbank i uns atres: ___protected_title_3___. 15 vol, Cambridge University Press, Cambridge, Londres, Nova York, New Rochelle, Melbourne i Sidney, 1978–1999.
  • Joseph R. Levenson: 'T'ien-hsia and Kuo and the “Transvaluation of Values”, en: Far Eastern Quarterly, n.º 11 (1952), p. 447–451.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Tianxia&oldid=1423078»