Anar al contingut

Sacre

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Plantilla:Redirige


Les sacre[1] (Serpentes) o ofidis (Ophidia) són un suborden de sauròpsits (reptils) diàpsits pertanyents a l'orde Squamata, del superorden Lepidosauria, caracterisat per l'absència de pates (la pitó manté diminutes extremitats vestigiales, herència del seu passat evolutiu)[2] i el cos molt allargat. Es varen originar en el periodo Cretàceu.

Algunes realisen mordeduras venenoses, com les cobres (Elapidae) i les escurçons, per a matar als seus assuts i posteriorment ingerir-les. Atres serps, com les boes i pitó, maten als seus assuts per constricció.

Es reconeixen més de 450 gèneros i de 3460 espècies.[3][4]Es creu que les serps deriven d'algun tipo de fardacho, pero els detalls concrets del seu orige no estan clars.[5]


Evolució

Entre els fòssils de serps basals en extremitats, es pot trobar al gènero Najash.


Anatomia i fisiologia

Anatomia d'una serp.<br />1 esòfec, 2 tráquea, 3 pulmons traqueals, 4 pulmó esquerre rudimentari, 5 pulmó dret, 6 cor, 7 fege, 8 estòmec, 9 sac d'aire, 10 vesícula biliar, 11 pàncrees, 12 bazo, 13 intestí, 14 testículs, 15 renyons.


Desplaçament

L'anatomia de les serps està especialment adaptada per a poder desplaçar-se carint d'extremitats. Comparades en vertebrats cuadrúpedos, les serps tenen un centre de gravetat molt baix, pegat al sol, i una major superfície corporal en contacte en el sol, lo que genera major fricció i repartix més la massa corporal. A pesar d'això, són capaços de nadar, bucejar, escalar, botar, cavar i inclús algunes espècies poden planejar. Presenta diferents tipos de locomoció terrestre, la forma més comuna es realisa per mig d'ondulacions laterals del cos, que comencen en el cap fins a terminar en la coa. Un atre tipo de desplaçament supon l'ús d'una part del cos com ancora estàtica per a impulsar el restant del cos. També algunes serps es poden desplaçar de manera rectilínea usant per a impulsar-se els seus músculs i escames ventrals. Ademés, algunes espècies, sobretot d'ecosistemes desérticos, com la cascavell cornuda (Crotalus cerastes), es desplacen alçant el cap i movent la part anterior del cos cap a davant, per a despuix alçar la zona mija del cos i moure-la, este moviment sempre té dos parts del cos en contacte en el substrat i una en l'aire.[6] Les escames ventrals eixamplades de moltes serps impedixen l'esmonyida en contra direcció a la marcha.


Esquelet

L'esquelet té moltes vèrtebres, més de cent per lo general i aplegant en algunes espècies a més de quatrecentes, lo que fa que siguen molt flexibles. La variació del número de vèrtebres està relacionada en la llongitut de la serp, pero també en la seua ecologia. Per eixemple, espècies constrictoras, conten en un major número de vèrtebres que les que usen atres estratègies.[6]

El cràneu està molt modificat respecte al model bàsic diàpsit. Els ossos de la mandíbula superior estan débilmente units al restant del cràneu i el quadrat pot moure's lliurement i posseïx potents músculs refractors, lo que permet una enorme obertura de les mandíbules i la deglucó de grans assuts sancers. Els dents són aguts i curvats cap a arrere i s'implanten tant en el paladar com en el maxilar i el dentario.

Les boes i les pitó posseïxen rudiments de les extremitats posteriors i de les seues cintures; en estes serps poden vore's unes garres en la part externa i a cada costat de la cloaca que eixerciten un cert paper en el coit.


Sentits

La visió detallada és llimitada, pero no impedix la detecció de moviment. Algunes serps posseïxen fosetas loreales, capaces de detectar la calor. No obstant això no indica que tinguen visió infrarroja, ya que l'informació va a àrees del cervell distintes a les de la visió. Simplement saben si cada cosa està més calenta o menys.

El sentit de l'oït de les serps és molt llimitat ya que els òrguens auditius han degenerat; falta el tímpan, la cavitat timpànica i la trompa de Eustaquio, i la columela s'articula en el quadrat. Sembla, puix, poc provable que les serps puguen sentir en claritat sons transmesos per l'aire, pero sense dubte són sensibles a les vibracions del sol, transmeses per mig dels ossos de la mandíbula.

Una serp olora a través de el seu nas; la llengua passa les partícules d'aire a l'orgue de Jacobson en la boca per al seu examen. Una atra característica de la seua llengua és que termina en dos ramificacions, per lo que es denomina bífida (la llengua bífida s'usa per a captar partícules químiques i percebre-les en l'orgue de Jacobson, que està en la part davantera del paladar).


Pell

Peça de pell de serp
Artícul principal → Escames de serp.

La pell de la serp està recoberta per escames. La majoria de les serps utilisen escames de la part ventral per a desplaçar-se, aferrant-se en elles a les superfícies. Les seues parpalles es troben permanentment tancats, pero són en realitat escames transparents. Les serps canvien de pell periòdicament.

A diferència d'atres reptils, el canvi de pell és realisat en una peça, com si tirara d'una mija. Açò es fa a mida que l'animal creix i ademés per a reparar ferides i lliurar-se de paràsits externs.


Dentadura

Artícul principal → Dentició de les serps.
Claus solenoglifos de l'escurçó de Gabon (Bitis gabonica), els de major tamany entre totes les serps.

Existixen varis tipos de dents, segons l'os sobre el que s'implanten: maxilars, pterigoideos, palatinos, dentarios i premaxilares. Les dents maxilars són els més variats i els únics que poden estar associats a glàndules venenoses; es poden distinguir quatre tipos principals:

  • Aglifos; són dents massices, prensils, curvats cap a arrere per a subjectar l'assut i no estan dissenyats per a inocular verí. És el cas de molts colúbridos, boidos i pitónidos. En general són serps inofensives per a l'home, en excepció de les grans constrictoras (pitó, anacondes).
  • Opistoglifos; són dents acanalados situats en la part posterior de la mandíbula i conectats en glàndules de verí, constituint un sistema d'inoculació primitiu. Ya que per a injectar el verí deu mossegar en la part posterior de la boca, normalment són poc perilloses per a l'home. Est és el cas de la culebra bastarda (Malpolon monspessulanus). No obstant, les espècies de gran tamany poden produir greus mordeduras i inclús la mort, com Dispholidus typus, de l'Àfrica subsahariana.
  • Proteroglifos; són dents menudes i fixos situats en la part davantera de la boca, en un canal més o menys tancat. Les cobres i les mambas posseïxen estes dents. Algunes espècies, com la cobra escupidora (Naja nigricollis), els tenen modificats per a escopinyar el verí a més de quatre metres de distància.[7]
  • Solenoglifos; es tracta de dos llarcs claus mòvils en part anterior de la mandíbula; són buits en un canal interior tancat i conectat en glàndules venenoses. Els claus es pleguen sobre el paladar superior quan l'animal tanca la boca i s'endrecen ràpidament quan l'obri. És el sistema d'inoculació més eficaç. Este tipo de dentició és característic dels vipéridos.


Òrguens interns

Fleches roges: òrguens receptors de infrarrojos; fleches negres: orificis nassals. Dalt, una pitón; avall, una serp de cascabel

L'aparat respiratori i les vísceres estan molt modificats ya que el cos tubular de la serp requerix que tots els òrguens siguen allargats i prims, com en especial els pulmons, renyons, fege, cor i testículs.[6]

La glotis puede proyectarse hacia adelante para mantener abierto el conducto respiratorio durante la ingestión de la presa y, en algunas especies una parte de la tráquea está especializada en la respiracó, constituyendo un pulmón traqueal.[5]

El pulmón izquierdo suele estar reducido o a veces incluso puede faltar[8] i les demés vísceres parells solen situar-se a diferents nivells en cada costat.

Posseïxen una parella d'òrguens reproductors, cridats en els machos hemipene.


Verí

Extracció de verí d'una espècie de cobra per a l'obtenció de sèrum antiofídico.

Moltes espècies usen verí per a immovilisar o matar als seus assuts. El verí és una saliva modificada i s'injecta gràcies als claus.[9] Els claus més especialisats (vipéridos) són molt llarcs i buits, i actuen com a verdaderes agulles hipodérmicas que es claven profundament i injecten el verí.

Atres tipos de claus, menys especialisats, posseïxen una simple acanaladura en el seu marge posterior per la qual descendix el verí (cobres).

El verí de les serps és en freqüència específic per als seus assuts, i el seu paper com a mecanisme defensiu és secundari. El verí, de la mateixa manera que totes les secrecions salivals, posseïx agents que realisen una predigestión dels aliments; per tant, inclús les serps "no venenoses" poden causar danys en els teixits.[9]

El veneno está constituido por una compleja mezcla de proteínas que actúan como neurotoxinas (que atacan el sistema nervioso), hemotoxinas (que dañan la sangre), citotoxinas (dañan los tejidos), bungarotoxinas y muchas otras sustancias que pueden afectar al organisme de diferentes maneras; casi todos los venenos de serpientes poseen hialuronidasa, un enzima que destruye el ácido hialurónico, que es el cemento que mantiene unido el tejido conjuntivo que, por tanto se disgrega facilitándose así la rápida difusó del veneno.[10]

El verí s'almagasena en les glàndules venenoses situades en la part posterior del cap.

En totes les serps venenoses, dites glàndules posseïxen conductes que s'obri dins de regates o canals de les dents de la mandíbula superior. Austràlia és el lloc del món en major número d'espècies venenoses; no obstant solament es produïx una mort per mordedura a l'any de promig. En canvi, en l'Índia, es produïxen 250{{esd} }000 mordeduras anuals que produïxen uns 50 000 morts.[11] En Espanya es produïxen a l'any 1500 mordeduras d'escurçons de les que entre tres i cinc provoquen la mort de la víctima.[12]


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Parsons, A. Asombrosas serpientes Ed. Bruño, 1990, Madrid.
  3. ↑ Sacre en l'ITIS.
  4. ↑ Uetz, P. & Jirí Hošek (ed.): «Serpentes». Reptile Database. Reptarium. Consultat el 25 de marzo de 2014.
  5. ↑ 5,0 5,1 Young, J. Z.: La vida de los vertebrados (660 pp.). Barcelona: Omega, 1977. ISBN 84-282-0206-0.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Lillywhite, H.B. (2014). «Locomotion: How snakes move», How snakes work: structure, function and behavior of the world's snakes, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-538037-8.
  7. ↑ Bruna Azara, C. 1995. Animales venenosos. Vertebrados terrestres venenosos peligrosos para el ser humano en España. Bol. SEA, 11: 32-40.
  8. ↑ «Le poumon atrophié des serpents».
  9. ↑ 9,0 9,1 Mehrtens, J. 1987. Living Snakes of the World in Color. Nueva York: Sterling. ISBN 0-8069-6461-8
  10. ↑ Freiberg, M. 1984. The World of Venomous Animals. Nueva Jersey: TFH Publications. ISBN 0-87666-567-9
  11. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  12. ↑ Valledor, A.: Envenenamientos por animales. Animales venenosos y urticantes del mundo (342 pp.). Madrid: Díaz de Santos, 1994.

Enllaços externs