Quartet (música)
Un quartet de música és una agrupació de quatre instrumentistas o intérprets vocals. Esta denominació també s'aplica a una peça musical escrita per a ser interpretada per un conjunt d'estes característiques.
Quartet com a agrupació musical
[editar | editar còdic]
Agrupació instrumental
[editar | editar còdic]Els quartets poden tindre combinacions instrumentals molt variades, encara que les més difoses són:
- Quartet de corda: dos violins, viola, violonchelo.
- Quartet en piano: violí, viola, violonchelo, piano.
- Quartet de vent fusta: flauta, oboe, clarinet, fagot generalment.
- Quartet de vent: instruments mesclats de vent fusta i metal com per eixemple flauta, clarinet, trompa, fagot.
- Quartet de saxofón: saxofón soprano, saxofón alt, saxofón tenor, saxofón baríton.
- Quartet de jazz: una trompa (per eixemple, saxofón, trompeta, etc.), un instrumente polifònic (per eixemple, guitarra elèctrica, piano, orgue Hammond, etc.), un instrument greu (per eixemple, contrabajo o baix elèctric) i una bateria.
- Quartet de roc: dos guitarres elèctriques (una líder i una atra rítmica), baix elèctric, bateria.
Música clàssica
[editar | editar còdic]L'agrupació més habitual és el quartet de corda format per dos violins, una viola i un violonchelo. Del barroc tardà es conserven obres per a diferents combinacions d'instruments, usualment cuerdo o vents. El gran transformador del gènero va ser l'austríac Haydn, qui donaria la seua forma moderna en la seua aportació de 68 obres, la majoria eixecutades habitualment. Mozart va contribuir en 23 obres de personalísimo caràcter, destacant dels seus últims quartets "Prusianos" la predominancia especial al violonchelo, instrument molt apreciat per les venidores generacions de compositors romàntics, otorgant igualment un especial pes als últims moviments, tradicionalment considerats els més llaugers dins del concepte clàssic, i Beethoven, en 16 quartets, conseguix una de les més alts cims en el gènero.
La lliteratura musical que aborda el gènero dels quartets és amplísima, destacant-se també atres figures, com Schubert, Brahms, Schumann, Mendelssohn, Bartók i Shostakovich. Ha segut, aixina mateix, utilisat pels compositors (especialment per Beethoven) com un vehícul personalísimo d'expressió musical.
Els instruments de vent tendixen a combinar-se en el piano en menor mida que en les cordes, pero hi ha un grapat de quartets per a piano i vent, incloent obres de Franz Berwald (en clarinet, trompa i fagot) i Florent Schmitt (en oboe, clarinet i fagot). En el XX hi ha vàries obres significatives escrites per a piano en conjunt mixt, com el Quartet per a piano, clarinet, violí i violonchelo (1938) d'Hindemith, el Quartet per al fi dels temps de Messiaen per a la mateixa combinació, i la Op. 22 de Webern para saxofón tenor, clarinet, violí i piano.
El repertori de quartets per a instruments de vent exclusivament és també variat sobre l'instrumentació. En els seus divertimentos i cassació, Haydn i els seus contemporàneus solien combinar parells d'instruments: dos flautes i dos trompes o dos clarinets en dos trompes, per eixemple. Els quartets de Rossini per a flauta, clarinet, fagot i trompa són en la seua majoria apanys. Durant el XX es varen compondre peces per a quatre instruments de vent diferents de Frank Bridge, Jean Françaix, Egon Wellesz, Hans Erich Apostel i Henk Badings. Existixen atres instrumentació de vent com el quartet de saxofones.
Música popular urbana
[editar | editar còdic]En l'àmbit de la música popular urbana molts grups s'han inclinat per formacions de quartet o quintet. En 1938 Benny Goodman va crear un quartet format per piano, baix, bateria i la seua clarinet. No obstant, no es varen popularisar els quartets en el jazz fins a la década de 1950, despuix de la desaparició de les big bands i el sorgiment del be bop com a gènero per a chicotetes agrupacions musicals. Un eixemple d'esta formació és el Modern Jazz Quartet, que és un quartet alguna cosa inusual per no contindre instruments de vent metal. Les agrupacions de quatre integrants més renombradas, com els liderats per Ornette Coleman o John Coltrane, contaven piano, baix, bateria i saxofón.
Durant la segona mitat de el XX el conjunt de quatre músics més utilisat és el derivat del roc and roll i el beat, que està format per baix i bateria, junt en dos guitarres (una líder i una atra rítmica) o be una guitarra i un vocaliste. En este sentit, l'èxit dels Beatles va inspirar la creació d'un sinfín de grups que adoptaven eixa mateixa alliniació a lo llarc de les següents décades.
El quartet de corda, típic de la música clàssica occidental, apareix en ocasions en la cridada música pop. Quan es dona este cas sol tractar-se de cançons experimentals, per cridar-ho d'algun modo, i poques voltes són senzills promocionals ya que, com és llògic supondre, són cançons que s'aparten de l'estil musical de l'artiste pop. Val la pena mencionar com a eixemple la cançó "Eleanor Rigby", d'Els Beatles, senzill-doble junt en "Yellow submarine". Una atra mostra és el tema titulat "Faula" de Mecano, cançó que, sense aplegar a ser senzill, ve a ser uns "caprichos" musicals de qui la va escriure.
Per una atra part, destaquen agrupacions d'cuerdo com el Kronos Quartet, que ha interpretat peces tant de Philip Glass com de Jimi Hendrix, entre uns atres. Un atre eixemple és el Brodsky Quartet que ademés interpretar peces clàssiques, és famós per colaborar en artistes com Björk, Elvis Costello i Paul McCartney.
Agrupació vocal
[editar | editar còdic]Un quartet vocal sol adoptar una de les següents combinacions:
- Quartet vocal mixt: soprano, mezzosoprano o contralto, tenor o baríton, baríton o baix.
- Quartet vocal masculí: primer tenor, segon tenor, baríton, baix o, Quartet de barbershop: líder (tenor), tenor, baríton, baix.
- Quartet vocal femení: primera soprano, segona soprano, mezzosoprano, contralto o, Quartet de sweet adelines: líder (soprano), soprano, mezzosoprano, contralto.
Música clàssica
[editar | editar còdic]Les quart parts del quartet vocal se solen correspondre en els quatre timbres principals de la veu humana: soprano, alt, tenor i baix, abreviat com SATB. No obstant, hi ha atres combinacions possibles com el quartet de veus masculines format per dos tenors, un baríton i un baix. El quartet vocal és la base de totes les grans formes corals, llevat el madrigal. En ocasions són peces a capella i atres voltes acompanyades per un instrumente de tecla o be per efectius vocals majors com pot ser un cor.
Les primeres mostres de música escrita a quatre veus es varen donar en la música vocal cap a 1400. Moltes chansons, madrigals i lieder polifònics de el XVI i glees de el XVII són quartets vocals. Els quartets vocals, de la mateixa manera que els duos i els trios, varen ocupar un lloc destacat en la [[música del sigle XIX|música domèstica de el XIX]], a voltes en forma acompanyada, com en les dos séries de valsés Liebeslieder de Brahms en duo de piano o els seus Zigeunerlieder i el Spanisches Liederspiel de Robert Schumann en piano sol. Els cicles de quartets acompanyats, com el popular In a Persian Garden de Lliça Lehmann i The Princess de Stanford, formaven part d'una considerable lliteratura que ara està casi totalment oblidada. Els quartets per a veus masculines sense acompanyament també eren comuns en la producció de compositors com Schumann, Brahms i Niels Gade.
Els quartets vocals també poden formar part de composicions clàssiques més grans, com òperes, obres corals i simfòniques. El moviment final de la Novena Simfonia de Beethoven i el Rèquiem de Verdi són dos mostres d'obres de concert de renom que inclouen quartets vocals. Johannes Brahms i Franz Schubert varen crear numeroses peces per a quatre veus que varen alcançar gran popularitat en els salons privats de la seua época, a pesar de que rara volta s'interpreten en l'actualitat.
Òpera
[editar | editar còdic]Els quartets varen aparéixer en l'òpera a mitan de el XVII. La Calisto (1651) de Francesco Cavalli termina en un i Alessandro Scarlatti va escriure alguns en les seues òperes romanes tardanes. En la primera mitat de el XVIII no eren habituals en l'òpera italiana, encara que es poden trobar eixemples notables en Radamisto (1720) i Parténope (1730) d'Haendel. Existix un cridaner quartet en Andromaca (1730) de Francesco Lleig i apareixen tres en l'òpera còmica Angelica ed Orlando (1735) de Gaetano Latilla. A lo llarc d'este periodo, els quartets solen aparéixer dins de les escenes com a breus expressions colectives d'emoció, com a part d'un divertissement, o al final d'una òpera.
A partir de 1750 els quartets es varen tornar més freqüents en l'òpera séria. El libretista Metastasio va incloure un per al seu Il rè pastore (1751). Varen començar a guanyar acció en l'òpera italiana durant la década de 1780, i en la de 1790 apareixen quartets tant de reflexió com d'acció, tant dins dels actes com en els finals. En l'òpera còmica els quartets figuraven sobretot com a finals d'acte en la primera mitat del sigle. En la década de 1750 varen escomençar a adquirir acció, encara que més com a finals que dins dels actes. També varen servir com a conjunts d'introducció. Mozart va escriure un quartet reflexiu per al tercer acte de Idomeneo (1781) i un atre que és una mescla d'acció i reflexió per al final del segon acte de El rapte en el serrallo (1782). El quartet del primer acte de Don Giovanni (1787) servix per a unir els diferents fils del drama.
En el XVII els quartets solien estar formats per una successió de punts d'imitació, com en "Così va chi d'amor" de Lo schiavo vaig donar sua moglie de Francesco Provenzale. A principis de el XVIII açò havia donat pas a la preferida successió de engrosamientos texturales que començaven en llarcs sols per a cada participant, passant a breus comentaris i després, imitativamente, a un tutti predominantment homofónico en alternança antifonal i breus solo, passant de nou de textures imitativas a tutti.
A principis de el XIX els quartets seguien sent rars fòra de l'òpera bufa i semiseria. Un eixemple és el "A et, o cara" de I puritani (1835) de Vincenzo Bellini, que va ser interpretat en el funeral del compositor pels quatre cantants principals per als que es va escriure l'òpera, Grisi, Rubini, Tamburini i Lablache. Este quartet de Bellini en el seu llarc sol de tenor inicial va marcar el punt de partida del més famós de tots els quartets operístics, "Bella figlia dell'amore" de l'òpera Rigoletto (1851) de Verdi. Es tracta d'una inspirada expressió simultànea de diferents sentiments: ardent corteig, bromes coquetas, oix i venjança. Atres quartets de Verdi de gran calitat són "Ah, mon pays" pertanyent a Les vespres sicilianes (1855) i "D'un uom che geme" de Otello (1887), aixina com el "Quell'otre! quel esme!" de Falstaff (1893), que va formar part del encore en l'estrena.
Entre els quartets interpretats per dos parelles, en la seua majoria en alternança, s'inclouen "Prenez mon bras un moment" del Fausto (1859) de Gounod i el conjunt inclós en Mefistofele (1875) de Boito. Un atre és el conjunt que conclou l'escena del jardí en Yevgeny Onegin (1879) de Chaikovski. A estos es pot afegir la segona escena del segon acte de Katia Kabanová (1921) de Janáček. En el "Addio dolce svegliare alla matina" de La bohème (1896) de Puccini, les baralles d'una parella d'amants formen un contrapunt en els tendres intercanvis de l'atra.
Música popular urbana
[editar | editar còdic]
Els quartets vocals masculins conten en una llarga tradició tant en la música religiosa com en la música secular nortamericana. The Hutchinson Family Singers i atres grups de cantants itinerants de la década de 1840 interpretaven música basada en les estretes harmonia vocals europees i a la seua volta varen influir en l'estil dels quartets de barbershop. La versió femenina del quartet de barbershop es denomina Sweet Adelines. Les harmonia vocals a quatre veus del vora góspel varen ser anotades cap a 1851 en Estats Units. La formació de quartet va prendre forma a finals de el XIX, mentres que durant la primera mitat de el XX va ser gravada per grups com Norfolk Jazz Quartet, Jubilee Quartet i Golden Gate Quartet.
En la música popular de la década de 1930 destaquen quartets com The Ink Espots, Mills Brothers; en els anys 50 The Four Freshmen, The Crew-Cuts, Dion and The Belmonts i en els anys 60 The Four Seasons. En décades posteriors este tipo d'agrupacions són menys freqüents, encara que hi ha mostres com Boyz II Men en els anys 90.
Entre els quartets femenins de música pop dels anys 50 i 60 es troben The Chordettes i The Shirelles. Els conjunts de quatre integrants mixts han segut alguna cosa menys habituals, pero hi ha célebres eixemples com The Mames and The Papes, The Manhattan Transfer o ABBA.
Quartet com a peça musical
[editar | editar còdic]La peça musical coneguda com a quartet no conta en una estructura pròpia. De la mateixa manera que totes les formes clàssiques de música adopta la de la forma sonata. Per lo general una peça d'este tipo sol constar de quatre moviments com a mínim:
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Sales Merino, Vicente. L'història de la música i les seues combinacions. Visió, 2005.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cuarteto (música)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.