Divertimento

Wolfgang Amadeus Mozart (en 1780).

El divertimento és una forma musical camerística que va ser molt popular durant el XVIII, composta per a un reduït número d'instruments. Els divertimentos solien mostrar un estil desenfadat i alegre (en italià, divertimento significa ‘diversió’). En francés es dia divertissement, i el seu plural en italià era divertimenti.

Descripció

És una composició musical de forma similar a la suite, i de la mateixa manera que esta, estava formada per moviments de dansa, encara que més curts i simples, i més lliures en el seu conjunt. Coincidix en la serenata, nocturn, o cassació, donant-los en ocasions indistintament un nom o un atre. El número de moviments que conté és variable, no està especificat, entre 5 i 9, encara que hi ha eixemples de fins a 13 moviments. En coincidir la seua aparició en el decliu de la suite, va prendre molts aspectes d'ella. Estava composta per a un número reduït d'instruments, en ocasions sol instruments de vent, i també per a trios, quartets o quintets. Hi ha casos de divertimentos dedicats a instruments solistes o a orquesta.

A voltes també es varen compondre per a música vocal en acompanyament (com els divertimentos de Nicolas Bernier, 1718-1723), o específicament per a instrument de tecla, que en freqüència es varen designar en el nom de Partitas. Molts historiadors de la música consideren que Haydn va usar el divertimento com a figura de transició per a la fixació del quartet de corda en la seua forma clàssica i per a la sonata.

Composicions

Luigi Boccherini va ser un dels primers compositors d'esta forma musical (Divertimenti per a flauta i cuerdo, K. 461, 464-466 i 3 divertimenti per a 2 violins, flauta, viola, dos violonchelos i contrabajo, Op. 16), pero varen ser Haydn i Mozart els qui més varen utilisar este tipo de composició.

Joseph Haydn va compondre decenes de divertimentos. Entre ells:

Divertimento en do per a quintet de vent
Divertimento per a cuerdo n.º 1
Divertimento para viola d'amor, viola i violonchelo
Divertimento n.º 6 para flauta, violin i violonchelo.

Wolfgang Amadeus Mozart va compondre divertimenti sobretot en la seua etapa en Salzburc:

Divertimento n.º 16 en el meu bemol major, K. 289
Divertimento n.º 17 en re major, K. 334
Cinc divertimenti, K. 439b per a tres corni vaig donar bassetto.
Una broma musical, K. 522
Divertimento en la meua bemol major, K. 563 per a violí, viola i violonchelo.

Atres compositors importants d'esta época, varen ser Leopold Mozart (Divertimento n.º 1 per a dos violins i violonchelo) i Carl Stamitz (Divertimenti n.º 1, n.º 2, n.º 3 i n.º 4, Op. 21).

Durant el XIX, esta forma va decaure en gran rapidea, encara que les reminiscència del divertimento varen permanéixer, tímidament, entre alguns compositors de la primera época romàntica, com Beethoven i Schubert, pero varen ser fets aïllats i la realitat és que pràcticament va desaparéixer.

En el XX, alguns compositors han titulat les seues obres en el ròtul de divertimento, encara que en diferències a la forma amprada durant el XVIII, com per eixemple

Béla Bartók (Divertimento per a orquesta de corda, 1939)
Ígor Stravinski (Divertimento, 1943 en revisió en 1949)
Montsalvatge (3 divertimenti per a piano, 1940)
César Guerra-Peixe (Divertimento n.º 2, 1947)
Josep Maria Mestres Quadreny (Divertimento La Ricarda, 1962)
Marlos Nobre (Divertimento per a piano i orquesta, 1963).
Hans Werner Henze (Divertimenti, música per a entreactes de la seua òpera Der junge Lord, de 1964)
Carles Sants (Divertimento n.º 1, 1977)
Leonard Bernstein (Divertimento per a orquesta, 1980)

Bibliografia

Diccionari de la música clàssica (vol. 1). Plaça i Janés, 1991. ISBN 84-01-61536-4.
Honegger, Marc (1994). Diccionari biogràfic dels grans compositors de la música. Espasa-Calp. ISBN 84-239-5389-0.

Este artícul conté una traducció derivada de «Divertimento» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.