Chanson
Chanson és un terme francés, que en espanyol es referix a qualsevol cançó en lletra en francés i, més específicament, a peces vocals de tema amororso, i també a les de crítica social i política, en particular les pertanyents a l'estil dels cabarés. En eixe àmbit, es diu chansonnier a l'intérpret de cançons de caràcter humorístico o satíric.
En un modo més especialisat, la chanson és una peça musical polifònica de la Baixa Edat Mija i del Renaixença. Les chansons antigues varen tendir a presentar una forma fixa com balada, rondó o virelay, encara que posteriorment molts compositors varen usar la poesia popular en varietat de formes musicals.
Les primeres chansons varen ser per a dos, tres o quatre veus. Al principi la norma eren tres veus, i es va començar a usar quatre en el [[:Categoria:Música de França del sigle XVI|XVI]]. Algunes voltes, els cantants eren acompanyats per música instrumental. Llaugeres, ràpides, rítmiques, silàbiques. Utilisen el metro binario. La melodia està en la veu superior. Els temes dels seus texts són variats, encara que predomina l'amorós.
El més célebre compositor d'este gènero és Clément Janequin.
Història
[editar | editar còdic]XV
[editar | editar còdic]Guillaume Dufay i Gilles Binchois, els qui varen escriure les cridades "chansons borgoñonas" (aixina cridades per provindre abdós de la regió coneguda com Bourgogne: en espanyol, Borgoña), varen anar els compositors més importants de la següent generació (1420-1470). Els seus chansons són en general simples en estil, en tres veus en un tenor estructural. Atres figures d'esta forma musical són Johannes Ockeghem i Josquin Dones Pres, les obres de la qual varen cessar d'estar constreñidas a les formes fixes i varen començar a desenrollar un estil impregnat d'imitació similar al que es troba en els motets i en la música llitúrgica de l'época.
A mitan de sigle, Claudin de Sermisy i Clément Janequin varen compondre les cridades "chansons parisenques", en les que també abandonen les formes fixes, en un estil més simple i homofónico, creant algunes voltes música que és evocativa de certa imaginació. Moltes d'estes chansons parisenques varen ser publicades per Pierre Ataingnant. Compositors de la seua generació, aixina com uns atres posteriors, com Orlando vaig donar Lasso, varen ser influenciats pel madrigal italià. Moltes peces instrumentals antigues eren variacions ornamentadas (disminució) de chansons.
La chanson va ser convertint-se també en canzona, una de les 47 raïls del sonata.
Les cançons solistes franceses es varen desenrollar a fins de el XVI, provablement a partir de les chansons parisenques. Durant el XVII varen florir els "air de cour", chanson pour boire i atres gèneros similars acompanyats generalment per llaüt o teclat, composts entre uns atres per Antoine Boesset, Denis Gaultier, Michel Lambert, i Michel-Richard Delalande.
Sigles XVII i XVIII
[editar | editar còdic]Les cançons varen constituir un element essencial de la opéra-comique francesa de el XVIII. En trobades informals, com els «dîners du Caveau», que es popularisen en la primera mitat de el XVIII, la cançó es fa també popular entre artistes, escritors i acadèmics. Les cançons socialment crítiques, satíriques o inclús poètiques determinen cada volta més el repertori de les obres contemporànees13.
En l'época de la Revolució Francesa, les cançons de movilisació s'imponen14. Eixemples ben coneguts són dos himnes revolucionaris: Ah! ça ira i La carmagnole. En 1959, Pierre Barbier i France Vernillat, en el seu monumental Histoire de France parell els chansons (huit volums, Gallimard), arrepleguen més de 10 000 cançons, de les quals més de 2 000 corresponen únicament al periodo revolucionari de 1789 a 1795.
Sigle XIX
[editar | editar còdic]A partir de el Plantilla:S-, la cançó francesa va desenrollar una nova personalitat com a cançó de cabaré. A diferència de l'ària d'òpera i l'opereta, el gènero és independent de qualsevol trama escènica, no és necessàriament interpretat dins d'una obra de teatre musical i generalment no conta en cors. Mentres la tradició de la cançó lliterària es va llimitar progressivament a l'entorn dels clubs i societats, els cafens i teatres de varietats varen adquirir importància com a llocs de presentació, encorajats pel fet de que els teatres havien perdut el monopoli de les representacions públiques. En la década de 1830, els primers cafens cantants comencen a aparéixer en els carrers de París, convertint-se en llocs d'entreteniment per als treballadors i un públic en principi majoritàriament menut-burgués, i més tarde burgués, seguint els passos de la Goguette. Són seguits pels cafens-concerte situats principalment en els barris del noreste de la ciutat, en Montmartre i el Barri Llatí, a on viuen les «classes treballadores»[1] i a on en ocasions s'interpreten cançons en crítiques socials i polítiques. La Eldorado obri en 1858 i s'eleva al ranc de temple de la cançó en les seues 2000 localitats, seguida per la Scala. A finals de sigle, establiments lliteraris i artístics òbrin en el barri parisenc de Montmartre, com Li Chat noir, el Moulin-Rouge, les Folies Bergère i l'Olympia.
XX
[editar | editar còdic]_1892.jpg){kind=link}
En el XX, l'expressió "la chanson" s'utilisa principalment per a referir-se a cantautorés, especialment d'estil trobador, com Gilbert Bécaud, Édith Piaf, Jacques Brel, Charles Aznavour, Aristide Bruant, Léo Ferré, Serge Gainsbourg, Georges Moustaki, Alain Souchon, Charles Trenet, Boris Vian, Cora Vaucaire etc.
Algunes de les cançons franceses més famoses
[editar | editar còdic]- Frère Jacques. Tradicional, XVI. És un rondó a 4 veus, un dels més coneguts, senzills i fàcils d'interpretar.
- Au clair de la Lune (Clar de lluna). Tradicional, XVIII.
- Mambrú es va anar a la guerra (Malbrough s'en va-t-en guerre). Tradicional, XVIII.
- Senar, je ne regrette rien, lletra de Michel Vaucaire i música de Charles Dumont, popularisada per Édith Piaf.
- Rose Blanche (Rue Saint-Vincent), lletra i música de Aristide Bruant, va anar la seua cançó més coneguda.
- Els fulls morts (Els feuilles mortes), 1945, lletra de Jacques Prévert i música de Joseph Kosma.
- La vie en rose, 1945, una de les cançons més famoses de Édith Piaf.
- La mer (La mar), 1946, lletra i música de Charles Trenet.
- C'est si bon, 1950, música d'Henri Betti, lletra original en francés de André Hornez i, en anglés, de Jerry Seelen, popularisada principalment per Louis Armstrong i Yves Montand.
- Li Déserteur, 1954, lletra de Boris Vian, música d'Harold Berg.
- Ne em quitte pas, 1959, lletra i música de Jacques Brel.
- Tous els garçons et els filles (Tots els chics i chiques), 1962, popularisada per Françoise Hardy.
- Li métèque (L'estranger), 1968, lletra i música de Georges Moustaki.
- Je t'aime... moi senar plus, 1969, lletra i música de Serge Gainsbourg. La versió més coneguda és la de Serge Gainsbourg i Jane Birkin.
- Désenchantée, 1991, interpretada i escrita per Mylène Farmer i composta per Laurent Boutonat. És una de les cançons franceses més venudes de l'història, forma part del disc "L'autre", que és el segon disc francés més venut de l'història.
- Pour que la teua m'aimes encore, 1995, interpretada per Céline Dion i composta per Jean-Jacques Goldman, és la cançó més important de la carrera de Celine en francés .
- Moi... Lolita, 2000, és interpretada per Alizée, lletra de Mylène Farmer i música de Laurent Boutonat. Esta cançó va ser tot un fenomen en França, va vendre 2,5 millons de singles i ha segut l'única cançó francesa en entrar en el top 5 d'Anglaterra.
- El teu és foutu de la cantant italiana In-Grid, va conseguir alts nivells de popularitat en Hispanoamèrica.
- Je veux de la cantant francesa Zaz, forma part del disc ZAZ, editat en 2010.
- Quelqu'un m'a dit de la cantant Carla Bruni, forma part del disc Quelqu'un m'a dit, de 2003.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (1998) Erstickte Lieder, Tübingen: Stauffenburg, pp. 54–62. ISBN 978-3-86057-081-4.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- La chanson française à travers ses succès, Pierre Saka. Larousse. París, 1996. ISBN 2-03-508399-0.
- La chanson française dones origines à nos jours (La cançó francesa des dels seus orígens fins a l'actualitat), Pierre Saka, en prefacio de Yves Montand. Fernand Nathan.
- Trois hommes dans un saló. Brel. Brassens. Ferré, François-René Christiani i Jean-Pierre Leloir. Fayard/Chorus. 2003. ISBN 2-213-61671-X. Text d'una entrevista radiofònica.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Chanson» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.