Ports púnics de Cartago

El terme ports púnics de Cartago servix per a designar als antics ports de la ciutat de Cartago que varen estar en funcionament durant l'Antiguetat.
Cartago era davant tot una potència que es podria denominar Imperi de les mars, és dir, una talassocràcia,[1] que el seu poder es basava principalment en la magnitut de la seua comerç. Els cartagineses no eren els únics que seguien esta política de domini de les mars, ya que varis dels pobles de l'Antiguetat «varen viure per i per a la mar».
Producte d'una colonisació oriental, Cartago o Qart Hadasht (Ciutat Nova) té el seu orige en la filla del rei de la ciutat de Tir, Dido. Esta princesa tiria va ser la fundadora i la primera reina de la ciutat en el 814 a. C. (data convencionalment més admesa) tal i com relata la seua llegenda arreplegada en la Eneida.
Cartago no va ser la primera colónia fenicia en la costa norteafricà, ya que Útica havia segut fundada aproximadament en 1100 a. C. Més allà del seu orige, la ciutat va dominar àmpliament tota la conca occidental del mar Mediterrànea, va desenrollar la seua hinterland africà, que va aplegar al seu fi quan va tindre que enfrontar-se a un poder llavors emergent, la República Romana, potència que va provocar la seua caiguda definitiva. Per la seua identitat, Cartago va ser punt de anclaje entre les dos conques del Mediterràneu, la part oriental, el breçol de Fenicia, i la part occidental, espai de la seua expansió i de la seua caiguda.
Els ports d'una ciutat de tals característiques, que suponien el punt de comunicació més important en l'exterior, revisten en conseqüència i en dit context una importància fonamental en l'història de Cartago. La seua història està documentada en una font essencial, Apià, un historiador de l'Antiga Grècia, que va viure en el II. A pesar de la seua descripció, la localisació dels ports va ser obra de les excavacions arqueològiques iniciades en els anys 1970.
Port militar i comercial
Descripció de Apiano
Apià, autor del II, es va basar en l'obra de Polibio, qui va assistir a la caiguda de la ciutat de Dido, i el text de la qual s'ha perdut. La seua descripció és molt important, encara que planteja en ocasions més preguntes que respostes. Es tracta d'un text que aborda temes concrets de l'història antiga.

Ademés de les dos dàrsenes rodejades de fortificacions, Apiano cita també un gran espigó i un ampli antepuerto.
El lloc actual de l'estany circular té una superfície d'unes huit hectàrees, l'atre estany medix aproximadament el doble.[n 2] El port comercial estava unit a la mar per un canal, el qual devia desembocar en l'actual baïa de Kram, de la que no existix cap restant.
Apiano cita el terme de «cothon» per a denominar als ports, paraula d'orige semític que designa una dàrsena artificial creada per la mà del home.[2] Dits espais són relativament ben coneguts en atres ciutats púnicas, com Motia, en Sicília, o Mahdia, en Tunis. Estrabó també proporciona senyes sobre la distància dels ports de Cartago a la Cap Lilibeo,[n 3] promontori suroriental de Sicília i que estima en 1500 estadis (277,5 km, en realitat 215).[3] La tradició lliterària ha pogut ser verificada per l'arqueologia. Els arqueòlecs han realisat maquetes que reconstruïxen el jaciment arqueològic en les diverses époques de l'història de la ciutat. Estes maquetes s'exhibixen en el chicotet museu de l'illot de l'almirantazgo.
-
Vista del cementeri marí davant del «cothon» de Madhia.
-
Vista de l'illot de l'almirantazgo des del port circular de Cartago.
Illot de l'almirantazgo
A primera vista és difícil identificar l'estany circular en el port circular de l'antiga Cartago, que la seua flota, que va fer tremolar la conca del Mediterràneu occidental, hauria pogut posar-se a l'abric en este chicotet espai.
A priori és difícil vore cóm haurien pogut tindre ahí 220 naus, com els quinquerremes, barcos en cinc remeros dividits en tres files. No obstant, les excavacions britàniques han revelat que l'estany circular era el port militar i que el pabelló del navarca devia estar en l'illot. S'han trobat els molls púnics, particularment les rampes dels dics de la dàrsena o dels dics secs per a l'invernada. Les rampes tenien el sol de terra batuda llaugerament inclinat.[4] Estes dàrsenes eren sense dubte els almagasens acondicionats per a acollir als barcos citats per Estrabón.
Els restes arqueològiques descoberts han permés extrapolar la capacitat d'acolliment del lloc: 30 dics en l'illot circular i de 135 a 140 dics en tot el perímetro. En total, de 160 a 170 dics podien albergar tants barcos de guerra com han segut identificats.[5][6] Per baix dels dics de la dàrsena se situaven els espais d'almagasenage. S'ha supost que en cada dic podien tindre cabuda dos files de barcos. En mig de l'illot circular, se situava un espai a cel obert, al costat del qual s'alçava una torre, que és verosímil que siga la torre del navarca mencionada per Apiano.
S'ha apuntat que els dics podien tindre sobretot la funció de drassana naval, i que els barcos no precisaven tots una intervenció simultànea. Per una atra part, les aglomeracions no devien tindre lloc més que durant el hivern.[7]
Port comercial
Els dos ports estaven units per un canal, en l'entrada del qual, segons un atre text de Apiano, una esplanada permetia almagasenar les mercaderies. Una missió americana va procedir a realisar una série d'excavacions per eixa zona i va trobar els restants d'una part d'un moll,[8] que datava de la segona mitat del III Les excavacions varen revelar també una série d'instalacions portuàries: molls i hangars, que estaven en les afores del port comercial.
Del port partia un canal cap a la mar i desembocava prop de l'antepuerto, denominat «quadrilàter de Falbe», del nom de l'arqueòlec danés del XIX, que va anar el primer en estudiar-ho.[9] El antepuerto comunicava en la muralla marítima del II Un atent estudi va dur a calificar este espai com un terraplé o «chôma».[10] En conexió en el text de Apiano, es pot reconéixer, sense dubte, en este terraplé, l'espai de maniobra, de descàrrega i d'almagasenage que protegia l'entrada del pas dels vents dominants.[11] Va ser potser en estos llocs a on va posar el peu l'eixèrcit romà durant la tercera guerra púnica, constituint el cap de pont des de la que va partir l'assalt final.
Conclusió
Paper dels ports durant la caiguda de Cartago
L'organisació dels ports púnics de Cartago en la seua última época estava disposta d'un modo tan costós i dirigida en una ambició que es basava en una renovada força que violava la pau firmada en el 201 a. C., provocant al Senat Romà a utilisar la força contra els cartagineses.[12][13]
Situats en l'extrem sur de la ciutat, els ports de la ciutat estaven protegits per un dispositiu de muralles notablement més llauger que el que protegia l'istme, ya que els cartagineses confiaven en la seua superioritat naval. Cartago pensava que era impossible que reberen un atac des de la mar, puix estaven preparats per a rebujar qualsevol incursió. L'assalt final dirigit pel general romà Publio Cornelio Escipión Emiliano va procedir, no obstant, del barri dels ports (146 a. C.).[14] Incendiant els dics de la zona oriental del port comercial, Escipión es va apoderar del port militar amenaçant l'àgora. Este atac va ocórrer en l'assalt final al tossal de Byrsa.[15][16] La situació dels ports va sofrir la mateixa sòrt que el restant de la ciutat despuix de la seua caiguda, i posteriorment varen ser utilisats durant la dominació romana.
Ubicació dels ports en l'época romana

L'illot de l'almirantazgo durant l'época de domini romà estava ocupat per una plaça pública cercada per columnes. Sobre ella es varen erigir un temple i un edifici de forma octogonal, l'utilitat de la qual es desconeix. Les activitats mercantils que es varen portar a terme en el port comercial de Cartago durant la dominació romana varen ser fonamentals per a l'aprovisionament de Roma.[17]
En el 306 la ciutat va sofrir un terremot que va assolar greument la zona del llitoral. Esta tremolació de terra va ser tan forta que la ciutat va tardar molt temps en recuperar-se del desastre. A pesar de que les activitats portuàries varen proseguir, la topografia del lloc havia canviat àmpliament.
¿Cap a una síntesis?
La complexitat d'esta qüestió ha pogut trobar un relatiu esclariment, encara que numeroses zones permaneixen obscures. Llavors ¿qué va succeir en els ports púnics al final? Serge Lancel evoca a Cicerón, que parla d'esta manera en la seua obra (De lege agrària, II, 32, 87) de la destrucció de Cartago, a pesar de que «contara en fortes muralles i estiguera rodejada de ports».[18]
Una simple intuïció reconeixeria que els llocs en a on devien estar situats els ports dependrien en particular de la seua orientació sobre els vents, els quals influirien notablement en la seua ocupació. Els llocs reconeguts com les possibles ubicacions dels ports són els següents:
- Una ensenar mencionada per Amílcar.[n 4]
- Una dàrsena entre l'ensenar de Amílcar i el tossal de Bordj Djedid.[n 5]
- Una ensenar pròxima a la zona a on se situen les Termes de Antonino, cridada «Quadrilàter de Roquefeuil».[12][n 6]
Les àmplies plages de La Marsa també podrien representar els desembarcaderos mercantils que eren tan característicament quotidians en la capital púnica. Sobre esta vora, encara assotada pels vents africans, es pot imaginar perfectament l'arribada dels barcos propietat dels orgullosos comerciants d'Oriente.
Vore també
Notes
- ↑ Lybica (96) citat per Decret, 1977, p. 65.
- ↑ Medicions efectuades per Charles Ernest Beulé i recollides per Fantar, 1993, p. 128.
- ↑ La veta Lilibeo, junt en el Paquino i el Celorias, eren els tres promontoris, dels quals va sorgir Trinacria, l'antic nom de Sicília (del grec antic tria-«tres» / ákra «veta, promontori»). Cf. Tucídides, Història de la Guerra del Peloponeso, vaig vore.2.2; Éforo de Cime en FGrH 70 F 137b.
- ↑ Basant-se en l'obra de Sant Agustín, Confessions, V, 8, 15 citat per Lancel, 2000, p. 263.
- ↑ Hipòtesis del Dr. Carton recollida per Lancel, 2000, p. 264.
- ↑ Partint igualment d'una hipòtesis del Dr. Carton recollida per Lancel, 2000, pp. 264-265.
Referències
- ↑ Decret, 1977.
- ↑ Fantar, 1993, pp. 125-126.
- ↑ Estrabó, Geografia de Estrabón vaig vore.2.1.
- ↑ Fantar, 1997, p. 210.
- ↑ Beschaouch, 1993, p. 68.
- ↑ Lancel, 2000, p. 245.
- ↑ Lancel, 2000, p. 250.
- ↑ Ennabli i Slim, 1993, p. 36.
- ↑ Lancel, 2000, p. 247.
- ↑ Fantar, 1993, pp. 126-127.
- ↑ Lancel, 2000, p. 249.
- ↑ 12,0 12,1 Slim i Fauqué, 2001, p. 44.
- ↑ Lancel, 2000, p. 251.
- ↑ Fantar, 1993, p. 127.
- ↑ Decret, 1977, p. 65.
- ↑ Lancel, 2000, p. 241.
- ↑ Golvin, 2003, p. 98.
- ↑ Lancel, 2000, p. 263.
Bibliografia
- Beschaouch, Azedine (1993). La légende de Carthage (vol. 172) (en fr), París: Gallimard. ISBN 2070532127.
- Decret, François (1977). Carthage ou l'empire de la mer (en fr), París: Éd. du Seuil (Points Histoire). ISBN 2020047128.
- Ennabli, Abdelmajid; Slim, Hédi (1993). Carthage. Li site archéologique (en fr), Tunis: Cérès. ISBN 997370083X.
- Fantar, M'hamed Hassine (1993). Carthage. Approche d’unix civilisation (en fr), Tunis: Alif. ISBN 0012452578.
- Fantar, M'hamed Hassine (1997). «Afrique du Nord», Els Phéniciens (en fr), París: Éd. Estoc, p. 210.
- Golvin, Jean-Claude (2003). L’Antiquité retrouvée (en fr), París: Errance. ISBN 287772266X.
- Gras, Michel; Rouillard, Pierre; Teixidor, Javier (1994). L’univers phénicien (en fr), París: Arthaud. ISBN 2700307321.
- Lancel, Serge (2000). Carthage (en fr), Tunis: Cérès. ISBN 9973194209.
- Moscati, Sabatino (1997). Els Phéniciens (en fr), París: Estoc. ISBN 2234048192.
- Slim, Hédi; Fauqué, Nicolas (2001). La Tunisie antique. De Hannibal à saint Augustin (en fr), París: Mengès. ISBN 285620421X.