Poble eslové
Els eslovens () són una branca dels eslaus del sur. Els eslovens viuen principalment en Eslovènia, encara que també en atres països, com Àustria, Hongria, Croàcia, Itàlia i Sèrbia, a on conformen una important minoria ètnica.
El seu principal grup ètnic està conformat per persones de la regió històrica de les terres eslovenes, com són les terres del nort d'Àustria, les terres italianes de Trieste i del Adriático, també per les terres de parla friulana de l'oest, de parla hongaresa en el noreste i de les terres de parla croata al sur i surest. D'igual forma, els seus emigrants viuen principalment en atres nacions europees, aixina com en els Estats Units, Canadà, Argentina i Austràlia.
El seu idioma és l'eslové, una de les llengües de la branca eslava meridional de significatives similituts en els idiomes eslaus occidentals.
Població
editar- Artícul principal → Demografia d'Eslovènia.
Població d'Eslovènia
editarMolts dels eslovens residixen en la República d'Eslovènia (2,007,711 estimat en el 2008). En el cens nacional de 2002, 1 631 363 persones es declaraven ètnicament a sí mateixos com a eslovens,[1] i 1 723 434 individus reclamaven al eslové com la seua llengua materna.[2]
Població en l'exterior
editarLa minoria eslovena en Itàlia està estimada entre 83 000 fins a 100 000 persones.[3] En la regió meridional d'Àustria són al voltant de 24,855 ciutadans. En Croàcia apleguen fins als 13 200 i en Hongria, fins als 3 180 ciutadans.[4] La diàspora eslovena més significativa es troba en els Estats Units, en Canadà, en atres nacions europees, i en menor grau pero en una cantitat destacable, en Argentina i Austràlia. La major concentració de població d'eslovens fòra d'Eslovènia es troba en Cleveland,[5] Estats Units.
Història medieval i moderna
editarPrimers eslaus alpins
editarEn el VI, els eslaus començarien a poblar les regions entre els Alps i la mar Adriático en dos ones de migracions consecutives: la primera va tindre ocasió en l'any de 550 i provenia de les terres de Moravia; mentres que la segona ona procedia del surest i va tindre lloc despuix de la retirada dels lombardos cap a Itàlia en 568.
De 623 a 658, els pobles eslaus entre l'Elba superior i la cordillera de Karavanke. Es varen unificar per mig del liderage del rei Samo, en lo que llavors seria coneguda com l'Unió tribal de Samo. Esta unió va colapsar despuix de la mort del rei, pero un chicotet principat eslau, Carantania (), va sobreviure, en lo que hui dia es coneix com la part central de Carintia.
Eslaus alpins durant l'Imperi franc
editarDonada la perillosa presència de les tribus ávaras panónicas provinents de l'est, els carantanios varen acceptar l'unió en els bávaro en 745 i posteriorment varen reconéixer el mandat franc i varen acceptar el cristianisme en el VIII. Les últimes formacions d'un estat eslau en la regió, en la figura del principat del príncip Kocelj, perdria la seua independència en 874. El territori ètnic eslové subsecuentemente es va contraure per la pressió dels alemans de l'oest i a l'arribada dels hongaresos a l'altiplà de Panonia, i s'estabilisaria en la seua forma actual en el XV.
Les primeres mencions d'una identitat ètnica eslovena comuna, que transcendió fins a les fronteres regionals, data del XVI,[6] quan la predicació protestant va aplegar a les terres eslovenes.
Durant este periodo, el primer llibre publicat en eslové va ser escrit pel predicador protestant Primerž Trubar i els seus seguidors, els qui varen establir la base per al desenroll d'un idioma eslové estàndart. En la segona mitat del XVI, es varen imprimir numerosos llibres en eslové, incloent una traducció integral de la Bíblia feta per Jurij Dalmatin.
A inicis del XVII, el protestantisme seria suprimit per la Contrarreforma religiosa recolzada pels Habsburgo, que va introduir el neobarroco tant a nivell cultural com a religiós.
l'Ilustració en les monarquies regides pels Habsburgo va dur un progrés en el cas del poble eslové, significativament fort en les àrees social i cultural, apuntalando el posterior desenroll econòmic i facilitant l'aparició d'una classe mija.
baix el regnat de María Teresa i del emperador José II (1765–1790) es varen mamprendre moltes reformes en l'administració i en la societat, incloses la reforma agrària, la modernisació de l'iglésia i l'imposició de l'educació primària com a obligatòria en Eslovènia (1774). L'inici de vàries activitats culturals i llingüístiques per part dels intelectuals eslovens del moment li varen dur en resorgir de l'identitat eslovena i al sentit d'una nació moderna en tot el sentit de la paraula.
Despuix de les guerres napoleòniques, varen aparéixer alguns llibres de lliteratura secular en eslové. Durant el mateix periodo, es va escriure el primer tractat sobre les terres eslovenes com una entitat ètnica sent el seu autor Anton Prenž Linhart, mentres Jernej Kopitar compilaba el primer tractat comprensiu de gramàtica de l'eslové.[7]
Els eslovens baix Napoleón (1809–1813)
editarEntre 1809 i 1813, Eslovènia va ser una part de les Províncies Ilirias, una província autònoma de l'Imperio napoleònic, en Liubliana com la seua capital. Encara que va durar poc el mandat dels francesos com a norma, est va contribuir significativament al sorgiment del nacionalisme com a consciència i moviment polític. Despuix de la derrota de Napoleón, totes les terres eslovenes es varen incloure una volta més en l'Imperi austríac, desenrollant-se gradualment una consciència nacional distintiva i generalisant-se la busca d'una unificació política de tots els eslovens.
Entre els anys 1820 i 1840, va créixer enormement l'interés en l'idioma, cultura i folklore eslovens, en numerosos filòlecs donant els primers passos cap a l'estandardisació de l'idioma. El Moviment Ilirio, un moviment d'ideals paneslávicos i austroeslávicos, va guanyar importància. No obstant, serien influents el círcul intelectual propenc al filòlec Matija Čop i al poeta romàntic France Prešeren en el nou ideal d'una nació pròpia per als eslovens, tant llingüística com culturalment independent en les seues idees, refusant l'idea de fusionar als eslovens en una nació eslava més àmplia.
La década de 1840: el primer programa nacional polític eslové
editarEn la década de 1840, el moviment nacional eslové es va desenrollar més allà de l'expressió lliterària.[8] En 1848, es va publicar en el context de les revolucions nacionals dins del Imperi austríac,[9] el primer manifest sobre un moviment nacional polític d'Eslovènia, conegut com Eslovènia Unida (Zedinjena Slovenija). Est demandava l'unificació de tots els territoris eslové-parlantes en un regne autònom, cridat Slovenija,[9] a on l'imperi li donara l'estatus de llengua oficial al eslové.[10]
Quan el proyecte va fallar,[9] este no es va deixar de costat i va servir com una important plataforma de la política eslovena durant les décades següents,[11] particularment en les décades de 1860 i 1870 quan es varen organisar[12] els mítins massius eslovens, cridats tabori.
El conflicte sorgit posteriorment entre nacionalistes eslovens i nacionalistes alemans es va engrandir.[13] En 1866, alguns eslovens migraren a Itàlia,[13] i uns atres es varen mantindre en la part hongaresa del Imperi d'Àustria-Hongria. Açò va afectar significativament el proyecte de nació i va dur a la posterior radicalisació del moviment nacionaliste eslové.[14]
En la década de 1890, es varen establir els primers partits polítics eslovens. Tots eren fidels a Àustria, pero ya tenien l'idea comuna de la lluita per una causa comuna: un estat netament eslau en el sur dels Balcans.[13]
Emigració
editarEntre 1880 i l'inici de la Primera Guerra Mundial, gran cantitat d'eslovens varen emigrar tant Amèrica com a atres llocs d'Europa. Molts d'estos emigrarien entre els anys 1905 i 1913, pero el número exacte dels mateixos és impossible de determinar, ya que la majoria dels eslovens varen ser erròneament classificats com austríacs, italians, croates, o en diferents designació, molts varen ser classificats en Estats Units com eslavónicos o merament com eslaus.[15]
En Norteamérica
editarA aquells que es varen assentar despuix de la seua arribada en Pennsilvània els varen cridar Wéndicos per provindre de la denominació germà-austríaca «Windisch», derivada de «Wendios».[16] El major dels grups d'eslovens s'assentarien en Cleveland, Ohio, i la seua àrea urbana.
La segona major comunitat es va assentar en la ciutat de Chicago, principalment en la zona de Lower West Side. L'Unió Catòlica Nortamericana-eslovena (en eslové, Ameriško-slovenska katoliš@ka enota) va ser fundada com una organisació per a la protecció de les comunitats eslové-nortamericanes i els seus drets en la ciutat de Joliet, Illinois, a Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). al surest de Chicago, i en Cleveland. Hui dia existixen delegacions de la KSKJ encara en tots els Estats Units i oferixen pòlisses de segurs de vida i atres tipos de servicis als eslové-nortamericans. Librepensadores fugits de la repressió varen ser albergats prop de la dihuitena i l'avinguda Racine en Chicago, a on posteriorment fundarien la Mútua Eslovena.
Atres immigrants eslovens es radicarien al suroccidente de Pennsilvània, i en l'estat de Virginia Occidental per a treballar en les mines de carbó, ademés de com leñadores i en l'indústria maderera. Alguns eslovens també es varen establir en Pittsburgh o en Youngstown, com a empleats en les acereries, aixina com en la regió del Iron Range de Minnesota, per a treballar en les mines de ferro. Molts uns atres es varen establir en Roc Springs, Wyoming, també com a obrers en les mines de carbó que eren part de les operacions de la Union Pacific Railway.
En Suramérica
editar- Artícul principal → Immigració eslovena en Argentina.
Argentina, Brasil i Uruguai varen ser els principals destins d'immigrants eslovens en Amèrica del Sur. La gran majoria d'esta migració no pot conéixer-se en exactitut, ya que en el periodo del seu establiment, varen aplegar a la regió en passaports austrohúngaros, austríacs, i yugoslavo. El seu major component eren eslovens de Prekmurje i eslovens hongaresos.
Se sap que a lo manco va haver unes 30 000 morts entre els combatents eslovens durant la Primera Guerra Mundial, ya que llavors i ara habiten el territori a on l'Eixèrcit italià va tindre el seu front en el Isonzo, i que, per a l'época; era part del imperi central d'Àustria-Hongria.
Mentres que molts dels que varen perir s'havien enrolado al eixèrcit austrohúngaro com a combatents, per als civils i, en especial; per als civils eslovens de les regions de Gorizia i Gradisca varen tindre dits combats greus conseqüències, ya que centenars de mills varen sofrir i varen ser víctimes de vejámenes en ser realojar en els campaments de refugiats, en els que, varen ser tractats els eslovens com a enemics de l'estat pels italians, i allí mils d'ells moririen, ademés d'atres malalties, de desnutrición i abandó.[17]
Italianización fasciste de la costa eslovena
editar| Plantilla:Image label begin
Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small Plantilla:Image label small |
| L'anexió del terç del territori eslové-parlante, en el que habitaven aproximadament 327 000 anara de la població total d'1,3[18] millons d'eslovens ètnics,[19] els quals, varen ser subjectes de l'italianización fascista, ubicats en el mapa actual d'Eslovènia en les seues fronteres regionals tradicionals. |
Despuix del final de la Primera Guerra Mundial, la majoria dels eslovens es varen unir als atres pobles eslaus en l'Estat dels eslovens, croates i serbis, lo que es transformaria després en el Regne dels serbis, croates i eslovens, i finalment en el Regne de Yugoslàvia. En el nou sistema de banovinas (des de 1929), els eslovens varen ser la majoria en la banovina del Drava.
En l'àrea cedida per l'antic Imperi austríac a Itàlia en canvi per la seua participació en la Gran Guerra junt a Gran Bretanya , l'italianización fascista dels eslovens en Itàlia no va tindre oposició en l'àmbit internacional, especialment despuix de l'ascens de Benito Mussolini al poder en 1922. Al mateix temps, durant el periodo de l'ocupació italiana (entre els anys 1918-1920), totes les associacions culturals eslovenes (Sokol, p. eix.) varen ser prohibides i declarades illegals.[20] l'Itàlia fasciste va enviar professors italians del sur d'Itàlia en l'objectiu concret d'italianizar les regions habitades pels eslovens ètnics i a les minories croates, mentres que exiliaven als professors eslovens i croates de lliteratura, llengua, aixina com poetes, escritors, artistes i clercs a Cerdenya o a atres llocs del sur d'Itàlia.
En 1926, segons el programa d'italianización, en el regrés als seus «noms reals», el govern fasciste d'Itàlia va anunciar que la italianización dels noms o renoms dels ciutadans no només s'aplicaria a la minoria eslovena, sino també a les minories croata i alemana.[21][22][23] Alguns eslovens somesos varen acceptar de mala gana la italianización, i només en tal de no ser considerats ciutadans de segona, lo que els privaria de la seua promoció social. A mitan dels 30, prop de 70 000 eslovens havien abandonat la regió, i emigrat majoritàriament a Yugoslàvia i a Suramérica.cita requerida
En les regions bilingües de Carintia varen decidir en 1920 convocar a un referèndum sobre si la regió de Carintia devia permanéixer en Àustria. Alguns voluntaris eslovens varen participar en varis contingents de voluntaris yugoslavo en la guerra civil espanyola i en la segona guerra ítalo-etíop.
Segona Guerra Mundial: Eslovènia en la guerra
editar- Artícul principal → Segona Guerra Mundial.
Els eslovens varen estar en una situació única durant la Segona Guerra Mundial. Mentres Grècia estava escomençant la seua trista experiència de ser invadida, Eslovènia va ser una de les zones europees que va experimentar més ràpidament l'absorció dels seus territoris per part de l'Alemània nazi i dels seus països satèlits, tals com Itàlia i Hongria.[24] Despuix de l'invasió de Yugoslàvia pels països de l'Eix el 6 d'abril de 1941, Alemània i Hongria varen ocupar el nort d'Eslovènia. Alguns pobles de la Baixa Carniola varen ser anexats pel Estat títaro de Croàcia, recent independisat.[25]
Els nazis varen mamprendre una violent política de germanización. Durant la guerra, decenes de mils d'eslovens varen ser reasentados o expulsats, presos o deportats a colónies penals, retinguts en camps i fins a enviats a camps d'extermini.[26] Varen exiliar a molts a la Sèrbia de Nedić i a Croàcia. La sifra dels eslovens reclutats en els eixèrcits alemans i les seues unitats paramilitars es calcula en cent cinquanta mil;[27] a lo manco la quarta part va participar en els diferents fronts europeus, principalment en l'oriental.cita requerida
Comparada en les mides alemanes en el septentrión eslové i en l'italianización fascista aplicada en l'antic Llitoral austríac —obtingut per Itàlia despuix de la Primera Guerra Mundial—, les implantades al començ pels italians en l'Eslovènia central no varen ser violentes. Centenars de mils d'eslovens de les regions de la Baixa Estiria i de l'Alta Carniola, ocupades per Alemània, varen fugir a la província de Liubliana entre abril i juny de 1941.
No obstant, despuix de l'esclat de l'insurrecció en esta província, la repressió italiana de la població civil va alcançar pronte els nivells de l'alemana.[28] Els italians varen deportar a vinticinc mil habitants de la província —lo que representava el 7,5 % de la seua població— en una de les més dràstiques operacions d'este tipo abordades en Europa; els deportats varen omplir molts dels majors camps de concentració d'Itàlia, com el de Rab, Gonars, Monigo (Treviso), Renicci d'Anghiari i Chiesanuova, entre uns atres. Per a sofocar la naixent resistència dels partisanos eslovens, Mario Roatta va adoptar una série de mides draconianas, com les eixecucions sumarias, la pren de rehens, les represàlies, el captiveri i fins a la crema de viles i ciutats sanceres. El «manifest 3C», una espècie declaració de guerra als civils, li va fer culpable de crims de guerra.
Els eslovens en la Yugoslàvia comunista
editarInici de la resistència comunista eslovena
editarPer a l'estiu de 1941, un moviment resistent, encapçalat pel Front de Lliberació d'Eslovènia, va emergir tant en la zona d'ocupació italiana com en l'alemana.[29] Dita resistència, pluralista al principi, seria gradualment presa pel partit comuniste d'Eslovènia, aixina com en el restant de la Yugoslàvia ocupada.[29] Al contrari d'atres parts de Yugoslàvia, en a on la vida política dels territoris lliberats l'organisaven ells mateixos i els militars, estava en mans dels partisanos eslovens els qui se subordinaven a l'autoritat política i civil del front.[30]
En l'estiu de 1942, va esclatar una guerra civil entre els propis eslovens. Les dos faccions enfrontades eren els partisanos eslovens i la Milícia Anticomunista Voluntària (MVAC), posteriorment reorganisada baix el mando dels nazis com la Guàrdia Civil d'Eslovènia. Posteriorment, també varen existir chicotetes unitats Chetniks i varen combatre als partisanos en la Baixa Carniola i en Estiria. Els Partisanos varen estar baix el mando del Front de Lliberació (OF) i de la resistència dirigida per Tito, mentres que la Lliga dels Eslovens per convivència va servir com el braç polític de la milícia anticomunista.cita requerida La guerra civil estaria restringida majorment a la província de Liubliana, a on actuaven més del 80 % de les unitats partisanas eslovenes.
Entre 1943 i 1945, varen existir chicotetes milícies anticomunista en diferents parts del Llitoral i l'Alta Carniola, pero no eren paleses en el restant del país. Per a 1945, el número total d'unitats anticomunista eslovenes varen alcançar un total de 17 500 membres.[31]
En terminar la guerra, varen assessinar a més de 12 000 membres de la Guàrdia Civil d'Eslovènia en la massacre de Kočevski Rog, també varen assessinar a mils de civils de vàries organisacions anticomunista en el primer any despuix del final de la guerra.[32] Ademés d'estos, centenars d'italians ètnics de la Marca Juliana també varen ser assessinats sistemàticament pel eixèrcit partisano yugoslavo en represàlia de les matances de les Foibe. Més de 27 000 italians d'Istria varen deixar la part de l'Istria eslovena per la persecució política i militar comunista, en lo que es va denominar com l'èxodo d'Istria. Varen ser expulsats o varen abandonar Eslovènia membres de la minoria ètnica alemana.
El total de víctimes en Eslovènia despuix de la guerra es va estimar en a lo manco 97 000 morts. En este número es conten a més de 14 000 civils, que varen ser donats de baixa o varen morir per atres causes relacionades en la guerra immediatament despuix del fi de la mateixa,[32][33] i la chicoteta comunitat de judeus, va ser exterminada casi per complet durant l'Holocaust judeu.[34][33] Adicional a açò, mils d'eslovens varen deixar la seua pàtria tan pronte es va acabar la guerra, i molts d'ells es varen traslladar i reasentaron en Argentina, Canadà, Austràlia i en els Estats Units.
El periodo estalinista
editarYugoslàvia va adquirir certs territoris d'Itàlia despuix de la Segona Guerra Mundial, pero més de 100 000 eslovens varen permanéixer en la rodalia de les fronteres italianes, notablement en les zones de Trieste i de Gorizia. Despuix del restabliment de Yugoslàvia en finalisar la Segona Guerra Mundial, Eslovènia seria part de la República Federal Socialista de Yugoslàvia, declarada el 29 de novembre de 1943. Molt del territori de Carintia permaneixeria com a part d'Àustria, en prop de 42 000 eslovens (per al cens de població de Yugoslàvia de 1951 cita requerida) que varen ser reconeguts com una minoria i gogen de drets especials baix el tractat d'independència del nou Estat d'Àustria (Staatsvertrag) de 1955.
Els eslovens en l'estat austríac d'Estiria (4 250)[35] no han segut reconeguts com a minoria i no tenen protecció ni estatus espacial algun com els de Carintia, a pesar de lo subscrit en el tractat de 1955. L'anterior governador, Jörg Haider, regularment mostrava la seua documentació eslovena quan descendia la seua popularitat, i de fet es va basar en fortes actituts anti-eslovenes en moltes parts de la província per a incrementar el seu cabal electoral.cita requerida Molts carantanios no la varen tindre fàcil en les seues protestes, apuntant com a base de les seues reclamacions que les tropes yugoslavo i/o partisanas varen actuar sempre i en ocasió dels conflictes que varen intervindre com invasoras en els estats en les dos guerres mundials.cita requerida
La disputa sobre la ciutat portuària de Trieste empero es va mantindre, fins a 1954, mentres va existir el territori de Trieste, el que anara dividit entre Itàlia i Yugoslàvia posteriorment, donant-li a Eslovènia accés al mar Adriático superior. Esta divisió seria ratificada en 1975 en el Tractat d'Osimo, el qual li va donar una solució definitiva a la qüestió llegal de la disputa yugoslavo/eslovena en la seua frontera occidental.
Entre 1945 i 1948, una série de canvis polítics, aixina com actes de repressió, varen tindre lloc en Yugoslàvia. Mils de persones varen ser detingudes i fetes presoneres per la seua ideologia i/o creències polítiques. Decenes de mils dels seus nacionals varen deixar Eslovènia immediatament despuix de la guerra per por a ser objecte de la persecució comunista, i molts d'ells es varen exiliar en l'Argentina, a on s'assentaria el núcleu de la resistència eslovena anticomunista. En 1947, Itàlia va cedir molt del territori de l'anterior marca juliana a Yugoslàvia, i aixina Eslovènia se li tornaria a integrar una regió costera.
A partir dels 50, la república socialista d'Eslovènia va gojar d'una àmplia autonomia en respecte de les atres entitats territorials de Yugoslàvia. Despuix d'això, s'establiria un nou estat socialiste, pero a causa de la ruptura soviètic-yugoslavo, les llibertats econòmiques i personals varen ser majors que en qualsevol atra nació del bloc comuniste de nacions. Més de 50 000 persones varen abandonar el país en la següent década, freqüentment per raons econòmiques, aixina com polítiques. Estes emigració eslovenes després es radicarien en Canadà i en Austràlia, aixina com en atres països occidentals.
Ruptura de Tito i Stalin i posterioritat
editar- Artícul principal → Titoisme.
Va tindre lloc la ruptura en 1948. En els següents anys a la mateixa, empijoraria la repressió política, i s'estendria als comunistes acusats de ser estalinista. Centenars d'eslovens varen ser retinguts en el camp de concentració de l'illa Goli, junt a persones d'atres ètnia yugoslavo. Entre els juïns que varen tindre lloc en Eslovènia en el periodo 1945-1950, el més important va ser el de Nagode contra ideòlecs i intelectuals de la corrent democràtica i els activistes de l'esquerra lliberal (1946), ademés del de Dachau (1947–1949), a on exreos dels camps de concentració dels nazis varen ser acusats de colaboració en els nazis. Molts dels clercs de l'Iglésia catòlica varen sofrir de persecució ideològica i física, fins a d'encarcerament. El cas del bisbe de Liubliana, Anton Vovk, va ser molt conegut en l'exterior, ya que va ser rosat en gasolina i després incendiat en una de les seues visites a Novo Mesto en giner de 1952 per part de radicals comunistes, i va tindre prou repercussió en la prensa occidental. Entre 1949 i 1953, tindria lloc una política de colectivización forçada. Pero despuix del seu fracàs, li succeiria una política de lliberalisació gradual.
Els 50: Industrialisació pesada
editarA inicis dels 50, Eslovènia seria la primera de les repúbliques yugoslavo en iniciar-se en el procés de pluralización relativa. Una década d'industrialisació es va vore acompanyada per diferents i molt notoris moviments culturals i de producció cultural i lliterària, junt a creixents tensions entre el règim i l'intelectualidad dissident. A fins dels 50 i posteriorment, els círculs dissidents varen iniciar de forma total, majorment més que tot, la publicació dels seus ideals i postulats en els seus pasquines i periòdics independents, com Revija 57 (1957–1958), el qual es va consolidar com el primer mig de prensa dels intelectuals independent en Yugoslàvia i un dels primers de la seua classe en tot el bloc comuniste,[36] i Perspektive (1960–1964). Alguns dels més importants crítics i intelectuals en este periodo varen ser el sociòlec Joži Pučnik, el poeta Edvard Kocbek, i l'historiador lliterari Dušan Pirjevec.
Els 60: Automandatisme / Els 70: Anys de liderage
editarA finals dels anys 1960, la facció reformista va conseguir el control del Partit Comuniste d'Eslovènia, i va portar a terme una série de reformes, encaminades a la modernisació de la societat i l'economia eslovena.
Es va començar a implantar una nova política econòmica, coneguda com empresa autogerenciada, baix la tutela del principal teòric i economiste del Partit Comuniste de Yugoslàvia, l'eslové Edvard Kardelj.
En 1973, esta tendència seria detinguda per l'ala conservadora del Partit Comuniste d'Eslovènia, recolzada pel govern federal de Yugoslàvia. Després, començaria el periodo conegut com els Anys de liderage ().
1980: Cap a l'independència
editarEn els 80, Eslovènia experimentaria el resorgiment del pluralisme cultural. Varen emergir numerosos moviments de base política, artística i intelectual, incloent als círculs d'intelectuals tals com Neue Slowenische Kunst, l'escola de psicoanálisis de Liubliana, i la Nova revija. A mitan dels 80, una facció reformista, liderada per Milan Kučan, va prendre el control del Partit Comuniste d'Eslovènia, iniciant una série de reformes graduals en vistes a alcançar el socialisme de mercat i un pluralisme polític controlat.
Els eslovens en l'Eslovènia independent
editarEls 90: Primavera eslovena, democràcia i independència
editar- Artícul principal → Guerra dels Dèu dies (Eslovènia).
La primera demanda clara per l'independència d'Eslovènia seria feta en 1987, per un grup d'intelectuals en el respal de la 57va edició del magazín Nova revija. Fent la seua aparició demandes d'una major democratisació i l'increment de l'independència eslovena. Un moviment democràtic massiu, coordinat pel comité de defensa dels drets humans () va pressionar als comunistes en la direcció de reformes democràtiques.
En 1991, Eslovènia va aplegar a ser una nació estat despuix de la breu guerra dels dèu dies. En decembre de 1991, es va ratificar i va adoptar la nova Constitució.[37] En 1992 es desnacionalizaron i varen privatizar,[38] les empreses anteriorment yugoslavo i controlades per l'Estat.
Posteriorment, els països membres de l'Unió Europea (UE) varen reconéixer l'independència d'Eslovènia el 15 de giner de 1992, i a continuació, les Nacions Unides la varen acceptar com un país membre el 22 de maig de 1992.[39]
2010: Desilusió eslovena en les èlits socioeconòmiques
editarLa desilusió en les noves èlits dirigents, la situació domèstica i el caos i corrupció galopantes en els àmbits socioeconòmics, tant a nivell municipal com a estatal va ser expressat en les protestes eslovenes de 2012–2013, i en una escala major que les reduïdes protestes del 15 d'octubre de 2011, una mostra de la desilusió generalisada entre els eslovens en les èlits governamentals i les institucions financeres tant en el nivell europeu com a nivell global.[40] En relació en la cúpula política dirigent responsable de les acusacions fetes per la comissió oficial, segons els advocats i versats en el tema es va deduir que es necessitaven canvis en el sistema que llimitaren l'arbitrarietat política.[41]
Identitat nacional
editarEls primers investigadors que es varen especialisar en l'estudi de l'orige dels primers eslovens creuen, en base en la teoria de l'orige del nom en alemà per a estos (en alemán: Wenden o Winden) que els eslovens són descendents del poble germà dels vàndals.[42] Encara hui dia, alguns parlants d'alemà es referixen a la minoria eslovena en Carintia (Àustria) com Windische, una ètnia distinta dels eslovens.cita requerida Este reclam és rebujat pels filòlecs basant-se en el dialecte usat com una variant estàndar de les llengües dels eslovens.
El primer dels estudiosos en tractar de diferenciar als eslovens d'atres pobles eslaus va ser Anton Prenž Linhart, en el seu treball Un Ensaig de l'Història de Carniola i atres terres dels eslaus del sur en Àustria, publicat en 1791.[43] En este, Linhart a la seua volta va tractar d'establir l'unitat llingüística dels eslovens, la seua identitat ètnica i integració territorial i la fundació de l'etnografia eslovena.[44]
A fins dels 80, molts dels símbols provinents de l'Era medieval varen reviure com a símbols nacionals de l'Eslovènia actual. Junt a estos, el més popular és el denominat gorro eslové, el qual s'exhibix l'escut d'armes de la marcha eslovena, i la Pantera negra, una suposta reconstrucció de l'escut d'armes del ducado de Carantania carolingio. Despuix de ser usat en la Bandera d'Eslovènia, la representació gràfica del Triglav s'ha fet un reconegut símbol nacional. Per la Constitució d'Eslovènia i l'acta nacional sobre els símbols patrios d'Eslovènia, la bandera de la nació eslovena és una de franges blanc-roig-blava sense l'escut d'armes. El ràtio de l'ample i de l'altura de la bandera és d'una a dos.[45]
Despuix de la dissolució de Yugoslàvia durant els 80/90 i la formació de l'Eslovènia independent a inicis/mediats dels 90, varen motivar l'interés en una identitat nacional eslovena concreta. Un intent de reflexió sobre este temes seria el rebuig de l'ideal d'una identitat eslava a favor d'una «venética». La crònica indigenista (protocronista) «teoria venética» va estar molt alvançada a mitan dels 80, pero mai va ser molt coneguda i/o acceptada. L'identificació en les raïls i ancestros eslaus es manté fort en Eslovènia i en 2004 va dur a l'establiment d'un fòrum de cultures eslaves en Liubliana.
Vore també
editar- [[Archiu:{{#switch:Eslovènia|20px|Vore el portal sobre Eslovènia]] Portal:Eslovènia. Contingut relacionat en Eslovènia.
- Eslovens de Carintia
- Eslovens d'Hongria
- Eslovens de Prekmurje
- Nacionalisme eslové
Referències
editar- ↑ «Table 15: Population by ethnic affiliation, age groups and sex, Slovenia, Census 2002». Census of population, households and housing 2002. Statistical Office of the Republic of Slovenia. Consultat el 1 de juny de 2008.
- ↑ «Table 9: Population by mother tongue, Slovenia, Census 1991 and 2002». Census of population, households and housing 2002. Statistical Office of the Republic of Slovenia. Archivat des d'el original, el 12 de març de 2007. Consultat el 1 de juny de 2008.
- ↑ «The world directory of minorities and indigenous peoples». Archivat des d'el original, el 4 de setembre de 2015.
- ↑ «Slovenci v zamejstvu». Seminar ZRSŠ: Drugačna geografija [ZRSŠ Seminary: A Different Geography]. Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016.
- ↑ Data Access and Dissemination Systems (DADS). «American FactFinder - Results». Consultat el 18 de març de 2015.
- ↑ Edo Škulj, ed., Trubarjev simpozij (Rome – Celje – Ljubljana: Celjska Mohorjeva družba, Društvo Mohorjeva družba, Slovenska teološ@ka akademija, Inštitut za zgodovino Cerkve pri Teološki fakulteti, 2009).
- ↑ «About Slovenia – Culture of Slovenia». Culture. si. Consultat el 2 de juny de 2012.
- ↑ (1966) «Slovene Consciousness in the Nineteenth and Twentieth Centuries», A Short History of Yugoslàvia: From Early Claves to 1966, CUP Archive, pp. 19–20. ISBN 978-0-521-09531-0.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 Benderly, Jill (1996). Independent Slovenia: Origins, Movements, Prospects, Palgrave Macmillan, p. 72. ISBN 978-0-312-16447-8.
- ↑ (2006) «1813–1914: The Birth of Slovene Politics», Slovenia, New Holland Publishers. ISBN 978-1-86011-336-9.
- ↑ Voreč@ič, Deixen (2004). «Slovenia», Public Relations and Communication Management in Europe: A Nation-By-Nation Introduction to Public Relations Theory and Practice, Walter de Gruyter, p. 378. ISBN 978-3-11-017612-4.
- ↑ (2005) Slovenia: Evolving Loyalties, Routledge, p. 15. ISBN 978-0-415-27431-9.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 Benderly, Jill (1996). «In the Beginning: The Slovenes from the Seventh Century to 1945», Independent Slovenia: Origins, Movements, Prospects, Palgrave Macmillan, pp. 9–11. ISBN 978-0-312-16447-8.
- ↑ Rogel, Carole (1977). The Slovenes and Yugoslavism, 1890–1914, East European Quarterly, p. 22. ISBN 978-0-914710-17-2.
- ↑ Slovenian Americans, www. everyculture. com
- ↑ Paternost, J. 1981. "Sociolinguistic Aspects of Slovenes in Pennsylvania." The Slavic Languages in Emigre Communities (= International Review of Slavic Linguistics 6, 1–3, special issue, ed. Roland Sussex), 97–120. Edmonton: Linguistic Research, p. 106.
- ↑ Petra Svoljšak, Slovenski begunci v Italiji med prvo svetovno vojno (Ljubljana 1991).
- ↑ Lipušček, O. (2012) Sacre egoisme: Slovenci v krempljih tajnega londonskega pakta 1915, Cankarjeva založba, Ljubljana. ISBN 978-961-231-871-0
- ↑ Cresciani, Gianfranco (2004) Clash of civilisations, Italian Historical Society Journal, Vol.12, No.2, p.4
- ↑ Hehn, Paul N. (2005). A low dishonest decade: the great powers, Eastern Europe, and the economic origins of World War II, 1930–1941, Continuum International Publishing Group, pp. 44–45. ISBN 0-8264-1761-2.
- ↑ Regio decret legge 10 Gennaio 1926, n. 17: Restituzione in forma italiana dei cognomi delle famiglie della província vaig donar Trento
- ↑ Hrvoje Mezulić-Roman Jelić: O Talijanskoj upravi o Istri i Dalmaciji 1918–1943.: nasilno potalijančivanje prezimena, imena i mjesta, Dom i svijet, Zagreb, 2005., ISBN 953-238-012-4
- ↑ Hrvoje Mezulić: "Fašizam, krstitelj i palitelj"/Fascism, baptiser and scorcher
- ↑ Gregor Joseph Kranjc (2013).To Walk with the Devil, University of Toronto Press, Scholarly Publishing Division, p. introduction 5
- ↑ «[1]». Consultat el 30 d'agost de 2015 (en Slovenian).
- ↑ Švajncer (1992). Vojna in vojaš@ka zgodovina Slovencev, Prešernova družba [Prešeren's Society], p. 183.
- ↑ Griesser-Pečar, Tamara (2007). Razdvojeni narod: Slovenija 1941–1945: okupacija, kolaboracija, državljanska vojna, revolucija, Mladinska knjiga, p. 38. ISBN 978-961-01-0208-3.
- ↑ General Roatta's war against the partisans in Yugoslàvia: 1942, Journal of Modern Italian Studies, Volume 9, Number 3, pp. 314–329(16), James H. Burgwyn (2004)
- ↑ 29,0 29,1 Vankovska, Biljana. Wiberg, Håkan (2003). «Slovene and the Yugoslav People's Army», Between Past and Future: Civil-Military Relations in the Post-Communist Balkans, I. B. Tauris, p. 165. ISBN 978-1-86064-624-9.
- ↑ (2005).«Vzroki za spopad med JLA in Slovenci».Vojaš@ka zgodovina [Military History].VI(1/05)ISSN 1580-4828.Consultat el 30 d'agost de 2015.
- ↑ Slovenski zgodovinski atles (Ljubljana: Nova revija, 2011), 186.
- ↑ 32,0 32,1 Godeša B., Mlakar B., Šorn M., Tominšek Rihtar T. (2002): "Žrtve druge svetovne vojne v Sloveniji". In: Prispevki za novejšo zgodovino, str. 125–130.
- ↑ 33,0 33,1 «Prvi pravi popis – v vojnem in povojnem nasilju je umrlo 6,5 % Slovencev» (en slovenian). MMC RTV Slovenija. RTV Slovenija.
- ↑ The figure includes the Carinthian Slovene victims.[2]
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadastatistik - ↑ Tares Kermauner, Slovensko perspektivovstvo (Znanstveno in publicistično središči, 1996).
- ↑ (2006) «Changing Concepts of Rights», Democratic Transition in Slovenia: Value Transformation, Education, And Media, Texas A&M University Press, p. 75. ISBN 978-1-58544-525-7.
- ↑ Klemenč@ič, Matjaž (2004). «Democratization in the Beginning of the 1990s», The Former Yugoslàvia's Diverse Peoples: A Reference Sourcebook, ABC-CLIO, p. 298. ISBN 978-1-57607-294-3.
- ↑ Borak (2004). «Institutional Setting for the New Independent State», Slovenia: From Yugoslàvia to the European Union, p. 58. ISBN 978-0-8213-5718-7.
- ↑ Joachim Becker: "Nujno je treba zavreti poglabljanje neoliberalizma v Evropski uniji, saj je to slepa ulica", una entrervista en Joachim Becker, Mladina, visitat el 23 de novembre de 2012
- ↑ A Symposium of Law Experts. Political arbitrariness has gone wild. (), Dnevnik, 18 de giner de 2013
- ↑ (1990).«The Terms Wende-Winde, Wendisch-Windisch in the Historiographic Tradition of the Slovene Lands».Slovene Studies Journal.12(2)ISSN 0193-1075.
- ↑ Grafenauer, Bogo (1990). «Valvasorjevo mesto v samospoznavanju Slovencev kot posebnega naroda.», Valvasorjev zbornik (en Slovenian), pp. 7–16.
- ↑ «[3]» (en Slovenian).
- ↑ Government of Slovenia. «Act Regulating the Coat-of-Arms, Flag and Anthem of the Republic of Slovenia and the Flag of the Slovene Nation». Protocol of the Republic of Slovenia. Archivat des d'el original, el 3 de giner de 2017. Consultat el 15 de febrer de 2011.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Slovenes» de Wikipedia en inglés publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.