Èxodo istriano-dálmata
El Èxodo istriano-dálmata va ser una migració massiva d'italians originaris d'Istria i Dalmacia, ocorreguda durant i despuix de la Segona Guerra Mundial. Va ser provocat principalment per les massacres de les Foibes, fetes per el president Tito.[1]
Història
[editar | editar còdic]L'èxodo dels italians de Istria i Dalmacia va ser l'eixida forçada dels italians ètnics de Istria, Fiume i Dalmacia, despuix de la Segona Guerra Mundial.
En el moment de l'èxodo, estos territoris eren part de Yugoslàvia, mentres que hui formen part de les Repúbliques de Croàcia i Eslovènia. En estes àrees, va haver una política forçada d'italianización de la població en les décades de 1920 i 1930. Ademés, va haver actes de violència fascista no obstaculisats per les autoritats, com l'incendi de la Narodni dom (Casa Nacional) en Polixca i Trieste portat a terme de nit per fascistes en la connivència de la policia (13 de juliol de 1920). La situació es va deteriorar encara més despuix de l'anexió de la Marcha Juliana, especialment despuix de l'arribada al poder de Benito Mussolini (1922). En març de 1923, el prefecte de la Marcha Juliana va prohibir l'us del croata i l'eslové en l'administració, mentres que el seu us en els tribunals va ser prohibit per Real Decret el 15 d'octubre de 1925.
Les activitats de les societats i associacions croates i eslovenes (Sokol, sales de llectura, etc.) ya havien segut prohibides durant l'ocupació, pero concretament més tart en la Llei d'associacions (1925), la Llei de manifestacions públiques (1926) i la Llei sobre l'orde públic (1926). Totes les societats i associacions deportives i culturals eslovenes i croates varen tindre que cessar les seues activitats de conformitat en una decisió dels secretaris fascistes provincials de data 12 de juny de 1927. Ademés per orde específica del prefecte de Trieste el 19 de novembre de 1928 també es va dissoldre la societat política Edinost
Istria en Fiume i algunes regions de Dalmacia, incloent Zara, varen ser anexades a Itàlia despuix de la Primera Guerra Mundial realisant l'anhel dels irredentistas italians. Pero al final de la Segona Guerra Mundial, els territoris de Istria i Dalmacia varen passar a formar part de Yugoslàvia pel Tractat de Pau de París (1947), en l'única excepció dels municipis de Muggia i Sant Dorligo della Valle. L'últim territori que va passar a mans dels yugoslavo en febrer de 1947 va ser Pola
.[2] Açò va produir que Maria Pasquinelli (matarà al general britànic De Winton, cap de les tropes aliades en Pola).[3] L'acort elaborat en el tractat incloïa el pagament de reparacions de guerra, el compromís en els drets de les minories i ajusts territorials com el fi de l'Imperi colonial italià en Àfrica i els canvis a vàries fronteres en l'Europa oriental. Despuix del tractat mils d'italians varen patir en les Foibes i els yugoslavo varen solicitar dels aliats bombardejos indiscriminats de la població civil italiana com en la chicoteta Zara.[4]
Despuix de l'èxodo varen quedar pocs centenars d'italians en Dalmacia i alguns millers en Istria (especialment en les àrees istrianas del Territori lliure de Trieste).
En el XXI en varis municipis en Croàcia i Eslovènia, les senyes del cens de 2001 mostren que encara hi ha un cert número d'italians que viuen en la Istria d'Eslovènia, com el 39% de la població de Grisignana/Grožnjan, el 40% en Verteneglio/Brtonigla i el 33,25% en Buie/Buje.[5]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Arrigo Petacco: The story of the Italian population of Istria (1943-1956)" (Google Book en anglés)
- ↑ L'èxodo dels istrianos, provocat per les Foibes (en anglés)
- ↑ Schindler, John R. (2001). Isonzo: The Forgotten Sacrifice of the Great War. Praeger. ISBN 0275972046.
- ↑ Mussapp, Giovanna (2020-09-22). Tormenta En El meu Ull: Comarca De Zara Dalmacia (en en), Page Publishing, Inc. ISBN 978-1-64334-465-2.
- ↑ «Central Bureau of Statistics». www.dzs.hr. Archivat des d'el original, el 15 de novembre de 2013. Consultat el 2021-08-27.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Éxodo istriano-dálmata» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.