Anar al contingut

Pla astral

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Es pensava que les esferes astrales eren plans d'existència angélica intermijos entre la terra i el cel.

El pla astral, també cridat regne astral o món astral, és un pla d'existència postulat per filosofia clàssiques, migevals, orientals i esotèriques i religions mistéricas.[1] És el món de les esferes celests, que l'ànima travessa en la seua cos astral camí al naiximent i despuix de la mort, i generalment es creu que està poblat per àngels, esperits o atres sers immaterials.[2] A finals de el XIX i principis de el XX, el terme va ser popularisat per la Teosofia i el neo-rosacrucisme.

Segons una perspectiva diferent, el pla o món astral, en lloc de ser una espècie d'àrea llímit creuada per l'ànima, es referix a la totalitat de l'existència espiritual o móns espirituals als que van els qui moren en la Terra, i a on passen les seues vides no físiques. S'afirma aixina que tota la consciència residix en el pla astral.[3] Alguns escritors combinen este regne en el cel o el paraís o en l'unió en Deu mateix, mentres que açò no és aixina per a atres autors. Paramahansa Yogananda va escriure en el seu Autobiografia d'un yogui: "L'univers astral ... és centenars de voltes més gran que l'univers material ... [en] molts planetes astrales, replets de sers astrales".(p.416) Quan Alice Bailey va escriure sobre haver vist "Mestres ... en els plans espirituals interns [que] ... treballen junt en Crist i la jerarquia planetària", es referix a una visió que va tindre del regne astral no vist que estos sers i innumerables uns atres habiten. En estar Crist en eixe regne, és difícil interpretar-ho com un no-cel.[4]

El Barzaj, olam mithal o món intermig en l'Islam és un concepte relacionat. En el judaisme se li coneix com el "Món de Yetzirah ", segons la Cabalá luriánica.

En l'hinduisme el concepte de pla astral estaria relacionat en els regnes no materials del Triloka; mentres que en el budisme estaria igualment relacionat en el concepte de bart, o en el dels regnes samsáricos no materials.

Història

Els cels i inferns de Dante simbolisaven les esferes astrales i les seues virtuts i vicis associats.

Platón i Aristóteles varen ensenyar que les estreles estaven compostes d'un tipo de matèria diferent dels quatre elements terrestres: un quint element etéreo o quintaesencia. En el "misticisme astral" del món clàssic, la psique humana estava composta del mateix material, lo que explica l'influència de les estreles en els assunts humans. En els seus comentaris sobre el Timeo de Platón, Proclo va escriure:

El home és un chicotet món (mikros cosmos). Puix, aixina com el Tot, posseïx ment i raó, un cos diví i un de mortal. També està dividit d'acort en l'univers. És per açò que, saps, alguns solen dir que la seua consciència es correspon en la naturalea de les estreles fixes, la seua raó en el seu aspecte contemplativo en Saturn i en el seu aspecte social en Júpiter, (i) sobre la seua part irracional, la naturalea apassionada en Mart, l'eloqüent en Mercurio, l'apetitiva en Venus, la sensible en el Sol i la vegetativa en la Lluna.[5]

Tals doctrines eren comunes en les escoles mistéricas i en les sectes hermètiques i gnósticas a lo llarc de l'Imperi Romà i varen influir en l'iglésia cristiana primitiva.[6] La Segona Epístola de Pablo als Corintios conté una referència al pla astral o proyecció astral:[7] "

"Sé d'un home en Crist, el qual fa catorze anys - si en el cos o fòra del cos no ho sé, Deu ho sap - va ser arrebatat fins al tercer cel. I sé que este home - en el cos o fòra del cos del cos no ho sé, Deu ho sap - va ser arrebatat al paraís i va sentir paraules inefables que el home no pot pronunciar."[8]

Entre els musulmans, la perspectiva "astral" pronte es va tornar ortodox gràcies a referències coràniques al ascens del Profeta a través dels sèt cels. Els estudiosos varen prendre relats neoplatónicos grecs, aixina com material similar en texts hindús i zoroástricos.[9] Les exposicions d'Ibn Sina (Avicena), la Germandat de la Purea i uns atres, quan es varen traduir al llatí en l'era normanda, haurien de tindre un profunt efecte sobre l'alquímia i l'astrologia migevals europees. Per al XIV, Dante descrivia el seu propi viage imaginari a través de les esferes astrales del Paraís.[10]

A lo llarc del Renaixença, filòsofs, paracelianos, rosacruces i alquimistes varen continuar discutint la naturalea del món astral intermig entre la terra i lo diví. Una volta que el telescopi va establir que cap cel espiritual era visible al voltant del sistema solar, l'idea va ser rebujada en la ciència convencional.cita requerida

El pla astral i l'experiència astral

Segons les ensenyances amagades, el pla astral es pot visitar conscientment per mig de proyecció astral, meditació i mantra, experiència propenca a la mort, somis lúcits o atres mijos. Els individus entrenats en l'us del vehícul astral podrien separar a voluntat la seua consciència en el vehícul astral del cos físic.[11] La primera etapa en el desenroll, segons Ramacharaka, és "el domini del cos físic i el seu conte i atenció", lo que té que vore no només en el cos físic sino també en el seu doble en el astral.[3] Ademés, es deu dedicar temps a sintonizar la "ment instintiva". Les primeres tres subdivisions de la ment instintiva són les passions, els desijos i les luxúria. La segona etapa és l'intelecte, també conegut com agudisació de la ment. Qui opere en gran part des de la ment instintiva "tindria només un centelleig d'intelecte", i per lo tant, aquells que estan centrats en l'intelecte només tindrien un indici de lo espiritual. Una volta que es completen abdós etapes, es podria despertar la ment espiritual.

En la lliteratura teosófica primerenca, el terme "astral" pot referir-se al éter. Autors teosóficos posteriors, com Annie Besant i C. W. Leadbeater, sostenen que el pla astral és més fi que el pla etérico pero "més dens" que el pla mental. Per a crear una visió unificada de sèt cossos i eliminar els térmens sánscritos anteriors, es va introduir la noció d'un pla etérico i es va usar el terme "cos astral" per a reemplaçar l'antic kamarupa, a voltes denominat cos d'emoció, ilusió o desig.[1] Alguns dels propositores de tals afirmacions expliquen la seua creència de que soltar els desijos és un progrés espiritual senyalat que, quant més es deixen anar els sentiments terrenals de 'desig', menys s'està nugat al món físic, un món d'ilusió, i més conectat al món astral, a on tot és visible i conegut.[12]

Segons els escrits rosacrucianos de Max Heindel, la matèria-desige pot descriure's com un tipo de força-matèria, en moviment incessant, que respon al menor sentiment. També es diu que el món del desig és la morada dels morts durant algun temps despuix de la mort. També és la llar dels arcàngels. En les regions superiors del món del desig, els pensaments prenen una forma definida i un color perceptible per a tots, tot és llum i hi ha un únic dia llarc.

En el seu llibre Autobiografia d'un yogui, Paramhansa Yogananda proporciona detalls sobre els plans astrales que va deprendre del seu gurú.[13] Yogananda afirma que casi tots els individus ingressen als plans astrales despuix de la mort. Allí treballen les llavors del karma passat a través de encarnació astrales, o (si la seua karma aixina ho requerix) retornen a les encarnació terrenals per a major refinament. Una volta que un individu ha alcançat l'estat meditativo de nirvikalpa samadhi en una encarnació terrestre o astral, l'ànima pot progressar i ascendir al "planeta astral allumenat" de Hiranyaloka. Despuix d'esta etapa de transició, l'ànima pot llavors ascendir a les esferes causals més sotils a on moltes més encarnació els permeten refinar-se encara més abans de l'unificació final.[14]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 G.R.S.Pixeu, The Doctrine of the Subtle Body in Western Tradition, Watkins 1919.
  2. ↑ Plat, The Republic, trans. Desmond Lee, Harmondsworth.
  3. ↑ 3,0 3,1 Robinson, Matte (2016). The Astral H.D., United States of America: Bloomsbury, pp. 15-47. ISBN 9781628924176.
  4. ↑ Alice A. Bailey, The Unfinished Autobiography, Lucis Publishing, 1951, pp. 37, 78, 140. Paramahansa Yogananda, Autobiography of a Yogi, SR Fellowship publisher, 1968 edition, p. 416.
  5. ↑ Quoted in; G.R.S.Pixeu, The Doctrine of the Subtle Body in Western Tradition, Watkins 1919, page 84 (Slightly adapted).
  6. ↑ Frederick Copleston, The History of Philosophy Vol 2, IMAGE BOOKS 1993–1994.
  7. ↑ Hankins, James. Ficino, Avicenna and the Occult Powers of the Rational Soul.
  8. ↑ 2 Corinthians
  9. ↑ The Brihadaranyaka Upanishad: "There llaure two states for man – the state in this world and the state in the next; there is also a third state, the state intermediate between these two, which ca be likened to the dream [state]. While in the intermediate state a man experiences both the other states, that of this world and that in the next; and the manner whereof is as follows: when he dies he lives only in the subtle body, on which llaure left the impressions of his past deeds, and of those impressions is he aware, illumined as they llaure by the light of the Transcendent Self"
  10. ↑ Miguel Asín Palaus L'Escatologia musulmana en la Divina Comèdia [Muslim Eschatology in the Divine Comedy] (1919). Seyyed Hossein Nasr, An Introduction to Islamic Cosmological Doctrines, University of New York Press, passim. Idries Shah, The Sufis, Octagon Press, 1st Ed. 1964.
  11. ↑ J. H. Brennan, ___protected_title_0___, Thoth Publications 1996 ISBN 978-1-870450-21-8; Robert Monroe, "Journeys out of the Body,"
  12. ↑ Frank Lester, The Eternal Verities, 1962, Sedona, Az, pp. 31-35
  13. ↑ Paramhansa Yogananda (1946). Autobiography of a Yogi, The Philosophical Library, Inc.
  14. ↑ Paramhansa Yogananda. «Autobiography of a Yogi». Consultat el 2011-07-20.

Bibliografia


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pla_astral&oldid=1493392»