Parc nacional del Valle de la Mort

Parc nacional del Valle de la Mort

El parc nacional del Valle de la Mort (en anglés Death Valley National Park) és un parc nacional dels Estats Units localisat a l'est de Serra Nevada, en l'estat de Califòrnia, encara que també s'estén en una chicoteta part en l'estat de Nevada. Ocupa una superfície de 13 518 km² que inclouen el Valle Salino, casi la totalitat del Valle de la Mort, una part important de la vall Panamint, aixina com diverses cordilleres.

Es tracta d'un parc situat en una zona àrida que conté un dels majors relleus desérticos de la zona continental dels Estats Units. El punt més baix del Valle de la Mort, conegut com Badwater, està a 85,5 m per baix del nivell de la mar, mentres que el Mont Whitney, situat a uns 210 km per carretera i una miqueta més de la mitat en llínea recta, té una altura de més de 4400 m s. n. m. El cor del parc, cridat Death Valley National Monument, va ser creat en 1933. Va ser promogut a la categoria de parc nacional en 1994, data en la que es va ampliar de forma considerable. Ademés de la part central del parc, una chicoteta zona, coneguda com el «Forat del diable» (Devil’s Hole), es troba en l'est de l'estat de Nevada, prop de la reserva natural de Ash Meadows.

El parc està conformat per dos valls principals: la Vall de la Mort i el Panamint, abdós formats en el transcurs dels últims millons d'anys. Està separat del oceà Pacífic per cinc cadenes de montanyes que sequen per complet les entrades d'aire oceànic portadores d'humitat. La Vall de la Mort és un dels llocs més calorosos de la Terra. El 10 de juliol de 1913 es va alcançar el récort de 56,7 °C en la zona de Badwater. Un supost récort de 58 graus datat en 2006 no està reconegut per la World Meteorological Organization (OMM en castellà).

El sol del Valle de la Mort és ric en minerals diversos, com el bórax, que va ser explotat durant molt temps per una societat minera que ho utilisava en la fabricació de sabons. El producte final refinat es transportava a través de la vall per mig de grans carros tirats per grups de 18 mules i dos cavalls, que varen donar nom a la marca de sabó Twenty Mule Team, de gran fama en els Estats Units.

En el parc i les seues afores viuen els borregos cimarrones de les Rocoses. Es tracta d'una espècie rara que es troba en chicotetes manades aïllades en la Serra i en la Vall de la Mort. Estos animals són molt adaptables i poden menjar casi qualsevol planta; no tenen depredadors coneguts i el seu major perill és l'home, que modifica el seu hàbitat natural.

Història

Mapa del parc.

Primers habitants

Quatre cultures amerindias distintes han vixcut en la zona durant els últims 10 000 anys. El primer grup, els Nevares Spring, varen ser caçadors i recolectors que varen aplegar a la zona fa uns 9000 anys aproximadament quan encara existien llac en el Valle de la Mort i en el veí Valle de Panamint. En eixa época, el clima era molt més humit i una gran varietat d'animals comestibles vivien en la zona. En l'any 3000 a. C., la tribu dels Mesquite Flat va desplaçar als Nevares. Fa uns 2000 anys, els Saratoga Spring es varen traslladar fins a esta àrea, que ya era provablement un desert càlit i sec. Esta cultura era molt més alvançada en la caça i la recolecció i era hàbil en les arts manuals. Varen deixar una série de misterioses marques en les roques de la vall.

Uns mils d'anys despuix, els nómades timbisha, coneguts antigament com els shoshone, es varen mudar a la zona; s'alimentaven gràcies a la caça i a la recolecció de frutes del bosc i piñones. Per la diferència d'altitut entre la vall i els cims de les montanyes, els timbisha varen seguir un patró migratori vertical. Els seus camps d'hivern es trobaven prop de les fonts d'aigua en la vall. Quan la primavera i l'estiu alvançaven, les plantes comestibles brotaven en zones més elevades en calfar-se l'ambient. En novembre es traslladaven als cims de les montanyes, a on recolectaven piñones abans de desplaçar-se de nou cap a la vall per a passar l'hivern. Algunes famílies de timbishas viuen encara en el parc, en Furnace Creek.

Archiu:Petroglyphs2-above Mesquite Springs-800px. caps block 2

Petroglifos en Mesquite Springs.

La febra de l'or californiana va dur als primers caucásicos fins a les zones propenques. En decembre de 1849, dos grups procedents del comtat de Gold en uns 100 carros en total es varen trobar en la Vall de la Mort despuix de perdre-se en buscar una drecera en l'antic camí espanyol. El grup de pioners va ser incapaç de trobar una eixida de la vall durant vàries semanes i es varen vore obligats a menjar algunes de les seues reses per a sobreviure. Varen trobar aigua fresca en algunes fonts de la zona i varen utilisar la fusta dels seus carros per a cuinar. El lloc en el que varen acampar és conegut hui en dia com "Burned Wagons Camp" i es troba prop de les dunes d'arena.

Despuix d'abandonar els seus carros, el grup va conseguir trobar una eixida de la vall a través del Pas Wingate. Just en el moment d'abandonar-ho, una de les dònes del grup es va girar i va dir: “Adeu, vall de la mort”, donant a la vall el nom que encara conserva. Curiosament, solament un dels membres de l'expedició va fallir en la Vall de la Mort; es tractava d'un vell de nom Culverwell, que ya estava moribunt quan la caravana es va perdre.

Auge i decliu

Un "equip de vint mules" en el vall de la Mort.

Locomotora històrica per al transport de bórax en la Vall de la Mort (Furnace Creek Museum).

Archiu:Furnace Creek Ranch Entrance 2. caps block 3

Entrada al rancho de Furnace Creek.

Els minerals de la zona eren fàcils d'extraure: depòsits d'evaporament com a sals, borat i talc. En 1881, Rosie i Aaron Winter varen descobrir bórax prop del Rancho de Furnace Creek. Eixe mateix any, la companyia Eagle Borax Winters va realisar la seua primera operació comercial. William Tell Coleman va construir la fàbrica de Harmony Borax Works i va escomençar a processar el mineral des de finals de 1883, principis de 1884 fins a 1888. Esta companyia produïa bórax per a fabricar sabó, aixina com per a la seua utilisació industrial. El producte final es transportava 265 km, fins a aplegar a la llínea férrea del Mojave, per mig d'uns carros en capacitat de 10 tonellades, tirats pels cridats "equips de vint mules", composts en realitat per 18 mules i dos cavalls. La velocitat mija de desplaçament era de 3 km/h i es necessitaven 30 dies per a completar un viage.

Més alvance, es varen escomençar a realisar prospeccions per a mines de coure, or, plom i argent. Estes aventures mineres esporàdiques es varen vore condicionades per la seua recóndita localisació, aixina com per l'ambient desértico. En decembre de 1903, dos hòmens procedents de Ballarat varen estar buscant argent. Un d'ells era un miner irlandés, Jack Keane; l'atre, un carnicero vasc cridat Dumenge Etxarren. Keane va descobrir una veta immensa d'or en el lloc en el que estaven treballant. Aixina es va iniciar una breu febra de l'or en la zona. Únicament tres mines de les que es varen obrir varen conseguir extraure suficient metal preciós com per a ser rendables. Varen ser molts els intents d'explotació que varen fracassar, deixant la zona plena de mines abandonades que en l'actualitat representen un perill per als que entren en elles. Les ciutats que varen aparéixer al voltant d'estes mines varen florir durant la primera década de el XX pero varen escomençar a decaure en el pànic financer de 1907.

Inicis del turisme

Les primeres instalacions turístiques documentades en el Valle de la Mort varen ser un grup de tendes construïdes en els anys 1920. La gent va escomençar a acodir a les instalacions construïdes prop de fonts naturals, ya que consideraven que posseïen propietats curativas. En 1927, una de les companyies d'explotació de bórax va convertir el rancho de Furnace Creek, que fins a llavors servia de quarter general de l'equip, en una estació turística. La font que es trobava en Furnace Creek va ser canalisada per a permetre el desenroll del centre vacacional, lo que va provocar que les terres i pantans d'entorn començaren a secar-se. Molt pronte la vall es va convertir en un destí hivernal molt popular i es varen escomençar a construir més instalacions.

Pronte la vall es va convertir en un popular destí hivernal. Atres instalacions, que varen començar com a refugis privats, varen obrir posteriorment al públic. La més destacada va ser Death Valley Ranch, més coneguda com el castell de Scotty. Esta gran casa de camp, construïda a l'estil neocolonial espanyol, es va convertir en hotel a finals de la década de 1930 i, en gran part gràcies a la fama de Death Valley Scotty, en una atracció turística. Death Valley Scotty, el verdader nom del qual era Walter Scott, era un miner d'or que fingia ser l'amo de "el seu castell", el qual afirmava haver construït en els guanys de la seua mina d'or. Cap de les dos afirmacions era certa, pero el verdader propietari, el millonari de Chicago Albert Mussey Johnson, va fomentar el mit. Quan els periodistes li varen preguntar quin era la seua relació en el castell de Walter Scott, Johnson va respondre que era el banquer del Sr. Scott.

Història recent

El president Herbert Hoover, fent us de la facultat que li otorga la llei d'Antiguetats de 1906, va proclamar la zona monument nacional l'11 de febrer de 1933; incloïa prop de 8 100 km² del surest de Califòrnia, aixina com chicotetes parts de l'extrem oest de Nevada.

Durant la Gran Depressió i fins als anys 1940, dotze companyies varen treballar en el Valle de la Mort. Varen construir barracons, més de 800 km de carreteres, varen instalar conducció d'aigua i de teléfon i varen alçar 76 edificis. Es varen obrir senderes en la cordillera de Panamint per a accedir a punts d'interés escènic, mentres que els indis shoshones varen construir un poble d'atobó, lavandería i llocs de correu. També es varen edificar cinc campaments, servicis i una pista d'aterrisage, aixina com instalacions per al pícnic.

En 1942, l'antic campament principal de el CCC en Cow Creek va ser reacondicionado per un curt periodo per a albergar a sesenta y seis detinguts nortamericans d'orige japonés que havien estat encarcerats en Manzanar.

La declaració de la zona com a monument nacional va dur en si el tancament temporal de les mines i de les prospeccions. No obstant, en juny d'eixe mateix any, la Vall de la Mort es va reobrir a la mineria gràcies a una decisió del Congrés. Els alvanços en la tecnologia varen significar un canvi en la mineria de la vall. Varen desaparéixer els dies del buscador solitari, propis del romàntic Oest. Les mines a l'aire lliure varen escomençar a marcar el paisage a l'hora que vàries companyies internacionals compraven terrenys en zones molt visibles del monument nacional. Es va produir una protesta pública que reclamava una major protecció, tant dels parcs nacionals com dels monuments nacionals en els Estats Units.

També per proclamació presidencial, el monument va ser ampliat dos voltes (Franklin Roosevelt, el 26 de març de 1937, en 1 238 km² i Harry Truman, el 17 de giner de 1952, va ajustar els llímits afegint 0,16 km²). Devils Hole – Death Valley National Park". National Park Service. Archived from the original on October 13, 2019. Retrieved September 25, 2024.

En 1976, el Congrés va dictar la llei de Mineria en els parcs («Mining in the Parks Act») que tancava la possibilitat de noves explotacions mineres en la vall, prohibia les explotacions a cel obert i requeria una revisió per part del servici de parcs nacionals per a les mines existents. L'última mina del patque, la Billie Mine, va tancar en 2005.

La Vall de la Mort va ser considerat reserva de la biosfera en 1984. El 31 d'octubre de 1994 se li va donar la categoria de parc nacional i es va ampliar la zona de protecció en 5 300 km², lo que li convertix en el major parc nacional en la zona continental dels Estats Units.

En 1977, el director George Lucas va utilisar parts del Valle de la Mort com a lloc de rodage per a Star Wars, proporcionant l'escenari per al planeta fictici Tatooine.

En 2015, l'explorador Louis-Philippe Loncke va ser la primera persona en creuar a peu sense respal la totalitat del parc, de nort a sur.Plantilla:,

Geomorfología i geologia

Artícul principal → Geomorfología.

Història geològica

La conca del Valle de la Mort està plena de sediment (en groc clar) procedents de l'erosió de les montanyes. Les llínees negres mostren les falles existents.

Archiu:Death Valley from space numbers. caps block 24

Els depòsits blancs corresponen a l'antic llac Manly. Llegenda: 1=Vall de Panamint; 2=Cordillera Panamint; 3= Vall de la Mort; 4=Black Mountains (al sur) i Cordillera Amargosa; 5 i 6= Vall de Amargosa i desert de Amargosa.

El parc té una història geològica molt rica i diversa. Despuix de la seua formació, la regió ha patit a lo manco quatre periodos d'activitat volcàica intensa, tres o quatre periodos de sedimentación, diversos periodos de deformació tectónica i a lo manco dos periodos de glaciació.

Se sap molt poc sobre l'història de les roques més antigues per l'excessiu metamorfisme. La datació radiométrica dona una edat aproximada de 1700 millons d'anys per al metamorfisme, situant-ho en l'era Proterozoica.

En el mateix periodo en el que la Terra sofria una glaciació, es va escomençar a obrir un clavill i la mar va inundar les regions afonades. La zona badada formava part d'un sistema de zones responsables de la creació del subcontinent Rodinia aixina com de la creació del oceà Pacífic. Va aparéixer una zona costera, similar a l'actual costa atlàntica nortamericana (terres baixes costeres i una plataforma ampla pero sense volcans) molt prop d'a on es troba l'actual ciutat de Las Vegas.

En l'oest es va escomençar a desenrollar una conca oceànica, que va destruir totes les formacions prèvies. Els sediment varen escomençar a acumular-se en la base dels precipicis submarins, iniciant la formació de dos plataformes continentals opostes. Els primers fòssilés de vida complexa es varen trobar en estes formacions, entre ells els trilobites.

A principis de l'era Mesozoica, el llímit oest del continent nortamericà es va vore espentat contra la plataforma oceànica del Pacífic. Açò va provocar l'aparició de volcans en erupció i l'elevació de montanyes. La llínea de la costa es va desplaçar uns 300 km cap a l'oest.

Fa uns tres millons d'anys, les zones del Valle de la Mort i de la vall de Panamint varen escomençar a separar-se donant orige a les dos valls separats. Ans que açò ocorreguera, les roques que hui en dia es troben en la cordillera Panamint estaven situades en el cim de les actuals Montanyes Negres (Black Mountains) i en les Montanyes Cottonwood. El desplaçament lateral i vertical d'estes roques ho va provocar el moviment normal de les falles.

L'activitat ígnea associada a este moviment es va iniciar entre 12 i 4 millons d'anys arrere. La sedimentación es va concentrar en les valls i estava formada per materials erosionats de les cordilleres adjacents. La cantitat de sediment depositat s'ha mantingut estable, en el resultat de que el sol de la vall ha conservat la mateixa elevació durant el transcurs dels anys.

Llac Manly

Les glaciacions del pleistoceno varen escomençar fa uns dos millons d'anys. El desgel dels glaciarés alpins en les propenques montanyes de Serra Nevada varen alimentar a una série de llac que es trobaven en les valls. El llac que va ocupar el Valle de la Mort, al que els geólogos criden Llac Manly, era l'últim d'una série de llac alimentats pels rius Amargosa i Mojave. El nom del llac prové de l'explorador William L. Manly que va anar el primer en travessar la Vall de la Mort en 1849.

Durant la glaciació, el llac va tindre les seues majors dimensions: entre 150 i 200 m de profunditat; de 6 a 7 km d'ample i uns 70 km de llarc. El llac va desaparéixer per l'evaporament provocat pel calfament general del planeta.

En Shoreline Butte es pot apreciar encara l'antic llitoral en el que es veuen els efectes de l'onage del llac Manly. Les formacions es deuen als distints nivells alcançats pel llac durant la seua existència. Sent un llac que no disponia de cap eixida natural, el seu nivell es vea afectat pels continus canvis climàtics.

Mig natural

Clima

El Valle de la Mort posseïx un clima desértico (menys de 150 mm de pluja a l'any). La aridez de la zona s'explica per la situació d'esta regió. La barrera que formen les montanyes de les serres bloqueja les precipitacions que apleguen de l'oest. Els núvols aboquen tota la pluja sobre els cims i l'aire es torna molt sec en passar a l'atre costat, en direcció este. Este efecte Foehn provoca que la calor en la vall siga molt elevat.

Flora

Encara que la falta d'aigua és una traça general en tot el parc, es poden apreciar diferents mijos naturals en el seu interior. En les depressió tancades es troba un biotipo caracterisat per la salinitat; en les zones elevades (algunes superen els 3000 m s. n. m.), el mig està marcat per l'altura. La vegetació és variada, escalonada i adaptada a la sequetat: arbustos com la Larrea tridentata o la Prosopis glandulosa en la vall; en les zones altes es troben pins i arbres de Josué. Hi ha unes 1000 espècies distintes de plantes, de les que 23 són endèmiques.

Fauna

Coyote en la vall de la Mort.

La fauna és també molt variada: es poden trobar 51 espècies autòctones de mamífers, 307 espècies de pardals, 36 espècies de reptilés, tres d'amfibis i dos de peixos (en la zona de Salt Creek i en Cottonwood Marsh). Encara que són més freqüents els menuts mamífers, en el parc es poden trobar coyots, rabosots, gat cervals, pumas i cérvols muls.

Llocs d'interés

Devil's Gòlf Course.

• Artist's Palette, que en anglés significa "la paleta de l'artiste", està situat en l'ala de les Black Mountains i destaca per la diversitat de color de les seues roques. Esta variació de colors prové de l'oxidació dels metals: el color roig i el groc provenen de les sals de ferro; el vert de la descomposició de la mica; i el púrpura del manganeso.
• Badwater és una zona de sol salino en la que es troba el punt més baix de l'hemisferi occidental a uns 86 m baixe el nivell de l'mar. Estes salines es varen formar en secar-se el Llac Recent fa uns 2000-3000 anys. L'àrea presenta un sol de color blanc provocat pels cristals de sal.
• Charcoal Kilns ("forns de carbó") es varen construir en 1867 per a transformar els piñones en carbó que més vesprada s'utilisaven com a combustible en les mines de la vall. Varen ser restaurats en 1971 per un grup de navajos.
• Dante's View oferix una panoràmica especial de la zona central del parc gràcies a la seua altura ya que està situat a 1700 m s. n. m.

• Devil's Gòlf Course o "camp de gòlf del diable" és una zona de salines en la que s'han format una série de clots que conferixen al lloc un aspecte estrany i fantasmal.
• Les Dunes d'arena, estan situades al nort de la vall. Gràcies a la facilitat d'accés per carretera, les dunes han aparegut en diverses produccions d'Hollywood, entre elles la série de películes de Star Wars.
• Racetrack Plaja és un llac sec estacional famós pels seus "pedres rodantes" (sailing stones), grans roques que es desplacen per l'acció de forces naturals, sense intervenció humana ni animal. A pesar de que es mouen fins a 8 quilómetros per hora (considerablement ràpit, considerant que són roques) ningú ha vist en persona el seu moviment.
• Zabriskie Point oferix una vista de formacions geològiques multicolor. Va ser una de les zones en les que es varen realisar explotacions de bórax. El director de cine Michelangelo Antonioni va realisar en 1970 una película en este mateix nom.

Vore també

• Parcs nacionals d'Estats Units

Referències

Bibliografia

• National Park Service. «Death Valley National Park website» (en anglés). U.S. Department of the Interior. Consultat el 17 de setembre de 2008.
• United States Geological Survey. «Death Valley National Park Virtual Geology Field Trip» (en anglés). Archivat des d'el original, el 22 de setembre de 2008.
• (1999) Geology of U.S. Parklands, Fifth edició (en anglés), John Wiley & Sons. ISBN 978-0-471-33218-3.
• (1978) Ancient Peoples and Cultures of Death Valley National Monument (en anglés), Acoma Books. ISBN 978-0-916552-12-1.
• (1997) «Chapter 46: Death Valley National Park, Eastern Califòrnia and southwestern Nevada», Ann G. Harris (ed.). Geology of National Parks, Fifth edició (en anglés), Kendall/Hunt Publishing, pp. 610–637. ISBN 978-0-7872-1065-6.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Parc nacional del Valle de la Mort.
• Pàgina web oficial (anglés)
• Visita virtual (anglés)
• Colecció de fotografies del parc
• Guia de viage
• Història del parc (anglés)
• Plantes del parc (anglés)