Anar al contingut

Mutuno Tutuno

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Un denario emés per Quint Ticio, que es creu duya una representació d'un Mutuno Tutuno barbado.

Mutuno Tutuno o Mutino Titino (en llatí, Mutunus Tutunus o Mutinus Titinus), en la religió de l'Antiga Roma, va ser una deïtat fàlica del matrimoni, que en alguns aspectes físics era assimilable al Príapo grec, encara que no en les seues funcions. Pertanyia al grup de deus Indígetes romans i se li invocava com a protector de les celosies i l'enveja.

El seu santuari es trobava en la tossal Velia, supostament des de la fundació de Roma fins al I Allí, les dònes li oferien sacrificis cobertes en la toga praetexta.

Durant els ritos prematrimonials, les nóvies romanes se supon que devien assentar-se a horcajadas sobre el falo de Mutuno per a preparar-se per al coit, ritualizando que el deu anara el primer en desvirgarla, interpretant este acte els Pares de l'Iglésia com una obscena pèrdua de la virginitat.[1] Arnobio diu que a les matrones romanes li les prenia pel pèl (inequitare) en el "falo horrible" de Tutuno i els seus "immenses parts vergonyants",[2] pero atres fonts especifiquen que les nóvies que varen deprendre a través del ritual no varen ser avergonyides pel sexe: "Tutuno, sobre que el seu vergonyós regazo se senten les nóvies, per a que el deu puga provar la seua vergonya abans de l'acte".[3]


El gramàtic de el II Festo és l'única font clàssica llatina que pren nota del deu,[4] i la caracterisació del rito per fonts cristianes és hostil o parcial.[5] El fascinum — identificat per Arnobio en el falo de Mutuno — "va ser utilisat pels escritors cristians en les seues diatribes contra les costums paganes".

Etimologia

A diferència de Príapo, que és representat en forma humana en una erecció fora de lo normal, Mutuno sembla haver segut purament encarnat pel falo, com el fascinus o el progenitor misteriós de Servio Tuli. El nom del deu està relacionat en dos paraules infreqüents d'argot per a pene en llatí, mūtō (o muttō) i mūtōnium.[6] "Mutto" també va ser utilisat com cognomen, el tercer dels tres elements del nom d'un home romà.[7] Lucilio oferix el primer cas registrat en dos formes: at laeva lacrimas muttoni[8] absterget amica ("Una nóvia enjuga les llàgrimes de Mutto - açò és, la seua mà esquerra"),[9] i el mūtōnium derivat. Mūtōnium pot haver substituït la forma anterior, tal i com apareix més vesprada entre els grafiti de Pompeya.[10] Horacio té un diàlec en el seu muttō: " ¿Qué vols? ¿Segurament no estàs demanant a una neta d'un cònsul romà com cony".[11] Aixina personifican tant Lucilio com Horacio al muttō.[12] Mūtūniāles teues, utilisat per Marcial i en el Corpus Priapeorum,[13] descriu un mascle "ben dotat".[14]

Abdós parts del nom Mūtūnus Tūtūnus són reduplicativos, Tītīnus tal volta de tīles teues, una atra paraula d'argot per a "pene".[15]

Cult

El santuari de Tutuno Mutuno en el tossal Velia no ha segut localisat. Segons Festo, va ser destruït per a fer unes termes privades per al pontifex i el partidari d'Augusto, Cneo Domicio Calvino, a pesar de ser venerat com una de les divinitats més antigues.[16]

Els Pares de l'Iglésia varen associar a Mutuno Tutuno en grups d'atres deïtats que se supon estaven basades en les perdudes obres teològiques de Varrón. En examinar estes conexions, Robert Palmer va concloure que l'antic cult de Mutuno va ser fusionat en la del Pare Liber, qui va ser identificat o compartia atributs en Júpiter, Baco i el Príapo de Lámpsaco. Palmer més vesprada conjeturó que es tractava de Mutuno, en forma de Liber, a qui Juliol César va fer sacrificis el dia del seu assessinat, rebent mals presagies, que el conspirador Dècim Brut li va animar a no fer-los cas. César havia celebrat prèviament la seua victòria en la batalla de Munda en la Liberalia, o festival de Liber, celebrada el 17 de març i va visitar la casa del pontifex Calvino pontifex en els idus de març, prop del santuari arcaic de Mutuno-Liber. En la seua opinió, la no favorable evidència del deu va donar a Augusto llicencia per a reformar el seu cult durant el seu programa de reavivamiento religiós, a sovint disfrassat d'innovacions radicals. Llavors, el deu va ser helenizado com Baco Lieo.[17]


Palmer va estar d'acort en els numismàtics que consideraven un denario falcat per Quint Ticio, magistrat monetari c. 90-88 a. C., que representava a un envellit i barbado Mutuno en el seu anvers.[18] La diadema en ales és una referència a Príapo de Lampsaco i al falo alado com a motiu comú en les arts decoratives romanes, que pot servir també per a tindre un efecte apotropaico contra el mal d'ull. En atres denarios, un du la característica image de Titio i l'atra un Baco en una corona de hedra, duent les dos una figura de Pegàs pràcticament idèntica en els reversos. Michael Crawford no considera que estes figures identifiquen al deu Mutuno,[19] pero Palmer senyala l'iconografia compartida de les figures de Baco-Liber-Príapo i l'etimologia associativa del gens de nom Ticio. Un titus ("pene") en ales era un joc de paraules visual, ya que la paraula també es referix a un tipo d'au.[20] Varrón sembla haver-se associat a Titinus en els Titii, en una colocació etimològica que incloïa a Tito Tacio, el sabino real contemporàneu de Rómulo; la cúria Ticia o les tribus dels Ticienses, una de les tres tribus originals de Roma.[21]

Bibliografia

  • Ingemar König: Vita romana. WBG, Darmstadt 2004, ISBN 3-534-17950-1, p. 35.

Referències

  1. ↑ H. J. Rose, The Roman Questions of Plutarch: A New Translation (Oxford: Clarendon Press, 1924, reimpressió 1974), p. 84.
  2. ↑ Arnobio, Adversus nationes 4.7 (i 4.11): Tutunus, cuius immanibus pudendis horrentique fascine vestras inequitare matrones et auspicabile ducitis et optatis. Comparar en Tertuliano, Ad nationes 2.11 i Apologeticus 25.3.
  3. ↑ Lactancio, Divinarum Institutionum 1.20.36: Tutinus in cuius sinu pudendo nubentes praesident ut illarum pudicitiam prior deus delibasse videatur. Vore també Agustín de Hipona (particularment De civitate Dei 4.11 i 6.9) qui "vàries voltes es referix en desgrat a estes pràctiques associades en" els deus príapicos.R. W. Dyson, The City of God Against the Pagans (Cambridge University Press, 1998, 2002), p. 1221.
  4. ↑ Jean-Noël Robert, Eros romà: sexe i moral en la Roma antiga (Editorial Complutense, 1999), p. 58.
  5. ↑ Ronald Syme, The Augustan Aristocracy (Oxford University Press, 1989), p. 6, nota 37, senyala "la burla dels escritors cristians"; igual que el desgrat de Sant Agustín pels deus fàlics. W. H. Parker, Priapea: Poems for a Phallic God (Routledge, 1988), p. 135. en llínea, observa que el ritual de Mutuno va ser "condenat pels primers Pares de l'Iglésia". Per a Enrique Montero Cartelle, El llatí eròtic: aspectes lèxics i lliteraris (Universitat de Sevilla, 1991), p. 70.ser+amprat+per+els+escritors+cristians%22&lr=&as_drrb_is=q&as_minm_is=0&as_miny_is=&as_maxm_is=0&as_maxy_is=&as_brr=0&cd=1#v=onepage&q=%22Fascinum%20va ser%20empleat%20per%20els%20escritors%20cristians%22&f=false en llínea
  6. ↑ J. N. Adams, The Latin Sexual Vocabulary (Johns Hopkins University Press, 1982, 1990), p. 62.
  7. ↑ CIL V.1412, 8473, segons cita d'Adams. En una moneda falcada per Quint Ticio, s'ha interpretat al personage com Mutuno, que pot haver usat el cognomen Mutto; T. R. S. Broughton, The Magistrates of the Roman Republic (American Philological Association, 1952), vol. 2, p. 454.
  8. ↑ Muttōni és el dativo de muttō.
  9. ↑ Lucilio 307 i 959. Kirk Freundenburg ha dubtat del muttō de Lucilio "clarament, el menys meticuloso de tots els penes personificados en la sàtira romana": Satires of Rome: Threatening Poses from Lucilius to Juvenal (Cambridge University Press, 2001), p. 205. en llínea. La mà esquerra era la preferida per a la masturbació pels romans; vore Antonio Varone, Erotica pompeiana: Love Inscriptions on the Walls of Pompeii («L'Erma» vaig donar Bretschneider, 2002), p. 95. en llínees.
  10. ↑ CIL IV.1939, 1940.
  11. ↑ Horacio, Sermones 1.2.68.
  12. ↑ Adams, Latin Sexual Vocabulary, p. 63.
  13. ↑ Marcial, Epigrams 3.73.1 i 11.63.2; Priapeos 52.10.
  14. ↑ Craig Arthur Williams, Roman Homosexuality: Ideologies of Masculinity in Classical Antiquity (Oxford University Press, 1990), p. 92.
  15. ↑ Adams, Latin Sexual Vocabulary, p. 32.
  16. ↑ Festo, 142L, citat per Lawrence Richardson, A New Topographical Dictionary of Ancient Rome (Johns Hopkins University Press, 1992), p. 262. Vore també Ronald Syme, The Augustan Aristocracy (Oxford University Press, 1989), p. 6 en llínees.
  17. ↑ Robert E.. Palmer, "Mutinus Titinus: A Study in Etrusc-Roman Religion and Topography," en Roman Religion and Roman Empire: Five Essays (University of Pennsylvania Press, 1974), p. 187–206.
  18. ↑ L'identificació es remonta per lo manco a Ch. Lenormant, "Types dones médailles romaines," Revue numismatique (1838), p. 11–12.
  19. ↑ Michael Crawford, Roman Republican Coinage (Cambridge University Press, 1974, 2001), vol. 1, p. 344 i 346.
  20. ↑ Escolio en Aulo Persio Flac, Satire 1.20; Adams, Latin Sexual Vocabulary, p. 32.
  21. ↑ Palmer, "Mutinus Titinus," p. 190.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Mutuno_Tutuno&oldid=1440281»