Matrimoni en l'Antiga Roma

El matrimoni en l'Antiga Roma era una de les principals institucions de la societat i tenia com a principal objectiu generar fills llegítims que heretaren la propietat i la situació dels seus pares.

Paquio Próculo i la seua esposa. Aquarela de Pompeya del sigle I. Actualment s'exhibix en el Museu de Capodimonte, Nàpols.

Entre els patricios també servia per a sagellar aliances polítiques o econòmiques. Un eixemple era el de Julia, filla de Juliol César i Cornelia, qui inicialment s'havia compromés en Marque Juny Brut i que va terminar casant-se en Pompeyo pel desig del seu pare d'establir una aliança en est, lo que va conduir al Primer Triumvirat. Un atre eixemple va ser el tractat de Tarento, el qual va donar lloc al matrimoni entre Octavia la Menor i Marco Antonio.

En principi, no era necessari un acte jurídic o religiós per a que el matrimoni fora reconegut com a tal, bastant la convivència entre un home i una dòna. L'estructura del matrimoni es va desenrollar en l'época de la República, pero va ser modificada durant l'Imperi.

Varis ritos del matrimoni en l'Antiga Roma varen ser heretats pel món occidental contemporàneu, com l'existència d'un anell de compromís, el consentiment dels pares, l'us de vel per part de la nóvia, l'unió de les mans dels contrayentes o l'acte del bes en la nóvia en acabant de que qui dirigia la boda li posara terme a la cerimònia, lo que demostra la d'esta civilisació.

Perspectiva històrica

Estàtua d'Augusto en la toga del pontifex maximus, la més alta magistratura religiosa de l'Antiga Roma. Museu Nacional Romà, Roma.

En principi, no era necessari un acte jurídic o religiós per a que el matrimoni fora reconegut socialment en l'Antiga Roma, bastava la convivència entre un home i una dòna per a que estos anaren considerats casats. L'estructura jurídica del matrimoni es va desenrollar en l'época de la República, pero va ser modificada durant l'Imperi.

Fins al 445 a. C., els únics que tenien dret a contraure matrimoni eren els patricios. En eixe mateix any, a través de la lex Canuleia, el matrimoni els va ser permés a tots els ciutadans, aixina com l'unió entre els patricios i els plebeus.

En l'época d'Augusto, primer emperador romà, la llegislació relativa al matrimoni va sofrir canvis. En eixe moment hi havia en Roma un decliu demogràfic que varen sentir particularment les grups aristocràtics. Per un costat, es va deure a que la fecunditat de les parelles havia descendit, fet causat per la presència de plom en les canonades dels aqüeductes que duyen l'aigua potable i perque les dònes usaven maquillage, que també contenia dit element químic. Ademés, les parelles varen evitar procrear més de dos fills per a evitar-los el perjuí de la devaluación social que els causaria el repartiment dels bens, ya que la posició social depenia de la riquea personal. Per un atre costat, moltes patricias optaven per no casar-se, ya que preferien seguir baix la potestat d'un pare o un germà, que podien ser relativament flexibles, abans de sometre's a la voluntat d'un marit. Per a fomentar el matrimoni, Augusto va promulgar dos lleis, la lex Iulia de maritandis ordinibus (18 a. C.) i la lex Papia Poppaea (9 a. C.). Estes lleis varen determinar que tots els hòmens en una edat compresa entre els vinticinc i els xixanta anys i totes les dònes entre els vint i els cinquanta anys pertanyents al Senat i al orde eqüestre (que constituïen la classe dirigent de l'Estat romà) tindrien que casar-se obligatòriament, sent penalisats en cas de no fer-ho. La penalisació consistia en impedir que reberen llegats o herències de persones alienes a la seua família. També es va establir el ius trium liberorum a través de la qual els pares en tres o més fills llegítims gojaven de determinats privilegis, com la reducció de l'edat mínima per a l'accés a les magistratura. Per a les dònes, la concessió del ius trium liberorum permetia la gestió pròpia dels seus bens (sense l'interferència del marit o del pare), podent llegalment heretar i llegar. Les mides varen tindre poc efecte i el propi ius trium liberorum va ser moltes voltes atribuït com recompensa per als hòmens que no volien tindre fills, com va ocórrer en els casos de Marcial, Plinio el Vell, Plinio el Jove o Suetonio.

Requisits

Representació de la prostitució. Tapís del Apocalipsis d'Angers.

Per a que un matrimoni fora vàlit en l'Antiga Roma (en llatí, iustae nuptiae), era necessari que es respectaren els següents requisits: edat mínima de catorze anys per als hòmens i dotze anys per a les dònes, capacitat jurídica i consentiment dels respectius pater família.

Connubium

La capacitat jurídica matrimonial rebia el nom de connubium i d'ella gojaven únicament els ciutadans romans. Els estrangers, els esclaus, els actors i els que es dedicaven a la prostitució tenien prohibit contraure matrimoni, encara que el connubium podia concedir-se en casos excepcionals.

No era lícit el connubium entre pare i filla, mare i fill, inclús si el fill o filla era adoptat, ni entre germans, inclús si solament eren mig germans. Tampoc estava permés el matrimoni d'un home en la filla del seu germà, prohibició que va ser modificada pel Senat Romà per a permetre el matrimoni de l'emperador Claudio en la seua neboda Agripina la Menor en l'any 49 a. C., exponent-li les raons a l'estat romà.

Edat llegal

L'edat mínima que devien tindre les persones per a casar-se estava relacionada en la pubertat (matrimonio en la Antigua Roma). S'entén per ella l'edat en la qual les facultats físiques d'abdós cònjuges estiguen suficientment desenrollades com per a que els permeta realisar el fi del matromonio; açò és, la proceación de fills. La pubertat es fixa en els 12 anys per a la dòna i 14 per al varó. En el home, el fet d'aplegar a la pubertat constituïa tot un acontenyiment familiar i era un acte social de gran importància, que carrejava en si la celebració d'una série de cerimònies en l'época de l'any en que es realisaven les festes en honor del deu Baco, permetent-li per primera volta vestir-se en la toga viril.

Casar-se quan encara no s'havia completat el procés del desenroll físic va implicar per a moltes jóvens romanes la mort prematura durant el part aixina com atres complicacions associades. Les dònes menys acomodades es casaven a una edat més madura ya que per a elles no era tan fàcil obtindre la dote. Els pares podien realisar una promesa matrimonial per als seus fills quan estos ya tenien sèt anys d'edat.

Consentiment

El consentiment requerit per a contraure matrimoni era el dels contrayentes i el dels seus paterfamilias.

Les persones que van a contraure matrimoni deuen expressar lliurement el seu consentiment per a aplegar a realisar-ho. En una primera época, i com és llògic supondre, este consentiment era secundari, ya que l'autoritat paterna era absoluta; inclusivament es podia obligar al fill a contraure matrimoni. Pero posteriorment i ya en l'época imperial, est va ser un requisit indispensable en independència de  la voluntat paterna. La persona que es casa sent sui juris, no té necessitat del consentiment de ningú. No ocorre aixina en els fills baix autoritat paternal, els quals deuen contar en el consentiment del paterfamilias. Este consentiment dels pares no estava fundat en l'interés dels futurs cònjuges, sino única i exclusivament en l'autoritat familiar.

Vore també

• Matrimoni en l'Antiga Grècia

Bibliografia

• Apiano. Història romana. Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-1661-9.

• (1994) Volum I: Història romana I. Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-3550-4.
• (1985) Volum II: Història romana II. Llibres I-II. Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-3551-1.
• (1985) Volum III: Història romana III. Llibres III-V. Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-3552-8.

• Pastor, Bàrbara. Breu història de l'Antiga Roma, la seua monarquia i la seua república. Editorial Nowtilus. ISBN 978-84-9763-535-6
• Funari, Pedro Paulo. Grécia i Roma. São Paulo: Editora Context, 2003. ISBN 85-7244-160-3
• García, Morente Manuel. Història Universal, Roma des dels seus començos fins a la seua caiguda.
• Gardner, Jane F. Women in Roman Law and Society. Indiana University Press, 1991. ISBN 0-253-20635-9
• Grimal, Pierre. A vida em Roma na Antiguidade. Mem Martins: Publicaçõés Europa-Amèrica, 1995. ISBN 972-1-03901-2
• Grimal, Pierre. La civilisació romana, Vides, costums, lleis i arts. Editorial Paidos. ISBN 978-950-12-5023-7

• Mànegues, Juliol. Història Universal Antiga de Roma. Editorial Vicens-Vives. ISBN 978-84-316-4877-0
• Mànegues, Juliol. Volum II, Història Universal Antiga de Roma. Editorial Vicens-Vives. ISBN 978-84-316-4877-0
• Pastor, Díaz Nicomedes. Obres de Nicomedes-pastor Diaz, Real Acadèmia Espanyola.
• Pinsky, Jaime (org). 100 texts de História Antiga. São Paulo: Editora Context, 2002. ISBN 85-7244-128-X
• Orodea, Plácido María (traductor). Principis del dret polític i civil dels romans. Tom I. Madrit, 1834. ^{[enllaç trencat]}
• W. M. Jackson. Recorts de Roma, «L'Enciclopèdia Autodidáctica». Volum I

• (1967) Recorts de Roma Volum I. Promotora Llatinoamericana.
• (1968) Recorts de Roma Volum II. Promotora Llatinoamericana.
• (1968) Recorts de Roma Volum III. Promotora Llatinoamericana.