Monasteri de Sant Jerónimo de Cotalba

El Real Monasteri de Sant Jerónimo de Cotalba (en valencià Sant Jeroni de Cotalba) és un edifici conventual fundat en l'any 1388 i construït entre els sigles XIV i XVIII que està localisat en el terme municipal d'Alfahuir (Valéncia) Espanya, a 8 km de Gandia.

Monasteri de Sant Jerónimo de Cotalba
Lateral del claustre inferior gòtic-mudéjar, XIV
Escala d'estil gòtic valencià, junt a la sala capitular, obra de Pere Compte, XV
Torre Major o de les Campanes, d'estil gòtic valencià, XV
Detalle de la Torre Major o de les Campanes, d'estil gòtic valencià, XV
Entrada principal a les dependències del monasteri
Jardins romàntics del Monasteri, de principis del XX
Finestrals del claustre gòtic superior
Sarcòfec migeval dels Infants Don Juan i Donya Blanca d'Aragó, fills del duc Alfonso d'Aragó el Vell, XIV
la Sant Sopar, pintura al fresc de Nicolás Borrás en el refectorio del monasteri, XVI
Perspectiva de l'escala en estil gòtic valencià, obra de Pere Compte, XV
Rèplica de la làpida fundaciona
Bassa agrícola junt als jardins romàntics

Història

el monasteri s'alça sobre el Tossalet de Cotalba en el terme d'Alfahuir. Es tracta d'una de les construccions monásticas més notables de la Comunitat Valenciana, fet que es veu accentuat per la gran diversitat estilística del seu conjunt que, arrancant d'una primitiva estructura gòtica migeval es desenrolla fonamentalment des del XIV al XVIII i comprén cinc estils diferenciats: mudéjar, gòtic valencià, renaixença, barroc i neoclàssic.

En 1388 l'Alfonso d'Aragó el Vell, net de Jaime II i primer de Pedro IV el Ceremonioso, impulsa la construcció del monasteri, comprant el lloc de Cotalba als musulmans i donando este terreny a la comunitat jerónima de Xàbia per a que es traslladen allí, evitant en això les reiterades incursions dels pirates berberiscos en la costa valenciana ya supon un lloc molt més segur. A partir de llavors s'inicia la consolidació i expansió de la famosa Orde dels Jerónimos convertint-se este monasteri en la Casa Mare, en ser la primera comunitat jerónima establida en l'antiga Corona d'Aragó.

Respecte a l'edificació del Monasteri, segons les cròniques, va ser Pere March, pare del conegut poeta valencià Ausiàs March, com a majordom del duc de Gandia, l'encarregat d'organisar i idear l'edificació del monasteri. L'íntima relació de la família March en este monasteri queda reflectida en l'edificació d'una capella en l'iglésia i l'enterrament de varis dels seus membres en ella. En este monasteri descansen també els restants de les dos esposes d'Ausiàs March.

Un atre important personage lliterari que també va freqüentar el monasteri va ser l'escritor valencià Joanot Martorell, ya que la primera dòna d'Ausias March, Isabel Martorell, era germana seua.

El monasteri es convertirà llavors en el centre espiritual i cultural de la cort del ducado de Gandia i de la comarca de La Safor. La predilecció que el seu fundador, el duc Alfonso d'Aragó el Vell, sent pel monasteri es vorà reflectida tant per les contínues donacions que realisa al monasteri com per l'enterrament de la seua esposa, Violante Diáz d'Arenós (en 1411) i la de dos dels seus fills, Juan i Blanca, en el propi monasteri.

Més tart, serà el seu fill Alfonso d'Aragó el Jove el que continuarà la construcció del monasteri, per eixemple, en l'alçament del campanar en l'any 1412.

La llegenda popular conte que en el claustre gòtic-mudéjar del monasteri que es troba junt a l'iglésia, va predicar Sant Vicente Ferrer.

En estudis recents sobre l'arquitectura del monasteri, s'estima que l'autor de l'escala d'estil gòtic flamígero del claustre inferior, aixina com de les escultures gòtiques del claustre superior, molt provablement va ser el propi taller de Pere Compte, arquitecte de la Llonja de Valéncia.[1]

Posteriorment, en el XVI, el monasteri tindrà la protecció de la família Borja, sent la duquesa de Gandia, María Enríquez de Lluna, viuda del duc Juan de Borja i Cattanei i nora del papa Alejandro VI, la que realisara obres d'ampliació en el monasteri, com el claustre superior d'estil gòtic tardà o el aljup migeval del Pati dels Tarongers. Més tart, també sant Francisco de Borja va freqüentar el monasteri i la seua esposa, Leonor de Castro, dama i amiga íntima de l'emperatriu Isabel de Portugal, va passar els seus últims dies en ell, recuperant-se de les seues dolències, en a on falliria el 27 de març de 1546.

En 1586, el rei Felipe II realisa una visita al monasteri junt al seu hereu i la seua filla, l'infanta Isabel Clara Eugenia, quedant-se hostajats en ell varis dies. De nou, una visita real es produïx en motiu de la boda real de Felipe III en la regna Margarita. Estes visites donen testimoni de la predilecció de la Casa d'Àustria per l'orde jerónima. En anterioritat també la Casa d'Aragó va favorir a Sant Jerónimo de Cotalba, puix Martín l'Humà i Fernando el Catòlic varen realisar quantioses donacions i exencions al monasteri.

Menció especial mereix la figura de fra Nicolás Borrás, pintor renaixentiste valencià, que va ingressar com a monge en este monasteri. És considerat com un dels més prestigiosos pintors valencians de la seua época, sent discípul i continuador de Juan de Juanes. Treballant en el monasteri, es va sentir atret per la vida monástica i va ingressar en ell als 45 anys, a on un any despuix, en 1576, va fer testament i va professar com a monge. Va pintar el retaule major del monasteri, conclós en 1579 i varis retaules menors junt en atres pintures per a distintes dependències. Hui en dia totes les pintures que fra Nicolás Borrás va realisar per al monasteri es troben en el Museu de Belles arts de Valéncia a on es conserven en part almagasenades pel seu tamany. L'única obra de Nicolás Borrás que encara hui es conserva en el monasteri és El Sant Sopar, una grisalla realisada al temple, que es troba en l'antic refectorio del monasteri. Per les numeroses concessions que el pintor va realisar al monasteri, la comunitat va acordar celebrar cinquanta misses tots els anys per l'ànima de fra Nicolás Borrás i ho va incloure en la llista de benefactors del monasteri.

L'escritor i eclesiàstic Gaspar Juan Escolano en les seues Décades de l'història de l'insigne i coronada ciutat i reyno de Valéncia publicades en 1610, investiga en l'història del monasteri que li genera una gran impressió: «de les delicades i célebres pintures que per tots els seus claustres i parets dels llocs més vistosos, ha deixat de la seua mà i pinzell un fill desta casa i regne, cridat Fra Nicolás Borrás, que va morir en enguany [...] el seu esperit i excelència en l'art de pintar viurà per a sempre en les llengües de la fama».

la custòdia del monasteri, realisada per fra Antonio Sancho de Benevent en l'any 1548 va córrer pijor sòrt. Va ser considerada una de les millors d'Espanya pels experts i va tardar sèt anys en acabar-la, alcançant un metro d'altura. La seua calitat i la seua tècnica va resultar comparable a la de les custòdia de la catedral de Toledo o la catedral de Santiago de Compostela, sent un dels millors eixemples d'orfebreria del Renaixença espanyola. Despuix de la Desamortisació espanyola la custòdia va passar a la Colegiata de Santa María de Gandia. Va ser exposta en l'Exposició Internacional de Barcelona en 1929. Va desaparéixer durant el trascurso de la guerra civil espanyola.[2]

Més tart, en 1757, el pare Francisco del Castell, monge del monasteri, escriu la Història general del nostre Real Monasteri de Sant Jerónimo de Gandia, de la qual existix una còpia en l'archiu de la catedral de Valéncia. Gràcies a esta àmplia i permenorisada crònica coneixem bona part de la seua història fins a dita data.

Per la desamortisació de Mendizábal els monges jerónimos es voran obligats a abandonar el monasteri, fet que es produïx el 6 d'agost de 1835. Les seues obres d'art seran repartides per diversos llocs i el monasteri serà saquejat.[2] La família Trénor ho adquirix en 1843, a la qual se li deu la bona conservació del mateix fins als nostres dies i la millor aportació de la qual han segut els jardins d'estil romàntic de la partix nort, que daten de principis del XX. Estan inspirats en l'estil dels jardins que l'arquitecte paisajista francés Nicolás Forestier va realisar en Espanya.

Durant la guerra civil espanyola el monasteri va ser convertit i utilisat com a hospital militar. Pel seu us va sofrir importants danys que durant la posguerra varen ser restaurats per la família propietària.

Va ser declarat be d'interés cultural (BIC) el 24 de maig de 1994 per mig del decret 93/1994 de la Generalitat Valenciana.[3] Des del 26 de maig de 2005 el Monasteri està obert al públic.[4][5]

El 21 de maig de 2015, en motiu del 10.º aniversari de l'obertura del monasteri al públic, va ser inaugurat oficialment per les autoritats i obert a les visites el claustre superior[6] de factura gòtica i el saló d'armes. Actualment és possible visitar la pràctica totalitat del monasteri.

Per una atra part, el monasteri programa diverses activitats culturals i lúdiques, el principal exponent de les quals és el cicle de concerts Música en Sant Jeroni que es va iniciar en l'any 2007 i que té lloc entre els mesos de juliol i agost. Està dedicat principalment a la música clàssica i el jazz.[6]

Arquitectura

Es poden destacar dins de l'edifici quatre grups constructius en característiques homogénees: la torre de l'homenage o de les campanes, l'iglésia, el claustre en les seues dos plantes i les dependències del monasteri pròpiament dites.

  • la torre de l'homenage o de les campanes és el centre d'atenció de l'edifici que descolla pel seu volum i altura.
  • l'iglésia és un espai únic de planta basilical sense travessia en la tipologia tradicional i característica del gòtic valencià. S'ordena en quatre trams de volta coberts per arcs de creueria. Conta en un presbiteri rectangular en afegitons barrocs i un cor elevat en volta estrelada. Les capelles laterals se situen entre els contraforts interiors trobant-se sepultures en algunes d'elles. La portada, molt deteriorada, és molt senzilla i seguix l'esquema típic d'estructura ogival moldurada. L'actual capella de la Verge de la Salut va ser l'antiga Sala Capitular del monasteri. Adossat als seus murs es troba el sarcòfec medieval en pedra tallada dels fills d'Alfonso d'Aragó el Vell: Juan i Blanca d'Aragó. Constituïx un bell eixemple d'escultura funerària gòtica valenciana, que va ser elaborat en Xàtiva en l'any 1380, uns anys abans de la fundació del monasteri, pel mestre de la pedra Pere Andreu.
  • el claustre inferior. Està considerat com un dels més clars i singulars eixemples del gòtic-mudéjar en la Comunitat Valenciana i es tracta d'un espai policromo obert en nervaduras. En l'àngul més propenc a l'iglésia se situa una singular escala helicoidal d'estil gòtic valencià d'influència flamígera, d'especial valor.
  • El Pati dels Tarongers. Les galeries formen un pati central cridat «Pati dels Tarongers», en el que es troba un aljup medieval, ordenat construir per la Duquesa de Gandia, María Enríquez de Lluna, en el XVI, que almagasenava l'aigua per a l'abastiment del cenobio, i un pou que data dels orígens del monasteri. Les 24 fonts que rodegen el aljup va ser una decoració afegida en el XIX per la família Trenor.
  • El claustre superior. Consta de quatre ales, la més antiga va ser construïda en el XVi és d'estil gòtic, l'ala este va ser realisada en el XVI per encàrrec de la duquesa de Gandia, María Enríquez de Lluna i les galeries nort i oest es varen realisar entre els sigles XVII iXVIII. Entre el claustre nort i l'est trobem la «Porta dels Lleons», que destaca per les seues escultures i decoració gòtica. En el claustre superior destaquen les seues escultures gòtiques policromades que es troben en molt bon estat de conservació.
  • el refectorio. D'estil majestuós, es correspon en la primera época de l'edifici i guardava similitut en el claustre mudéjar del propi monasteri. A lo llarc del XVIII els monges porten a terme distintes millores en el refectorio, canviant el seu aspecte inicial i de les quals es conserva una pila d'aigua de pedra. La família Trénor també realisarà diferents millores per a convertir-ho en un saló de cerimònies. Construiran un gran fumeral al fondo i una escala imperial, inspirada en l'escala áurea de la catedral de Burgos, per a unir el refectorio en el Saló d'Armes de la planta superior.
  • Saló d'Armes. En ell destaca el seu sostre medieval realisat en fusta en escuts tallats del fundador del monasteri, junt a una colecció d'armes i diversa decoració medieval.
  • Les dependències monacals. L'interior del monasteri presenta en ocasions uns recorreguts intrincados i tortuosos i presenta variades dependències. El monasteri té numeroses sales i salons en solució constructiva similar, consistents en volta de canó en arcs fajones que repartixen el pes de la coberta.
  • Els Jardins Romàntics. Els jardins d'estil romàntic daten de principis del XX i estan inspirats en l'estil dels jardins que l'arquitecte paisajista francés Nicolás Forestier va realisar en Espanya. En ells es troba una interessant varietat d'arbres i plantes no autòctons junt a un llac o estany artificial que rep aigua per mig d'una cascada adossada a l'aqüeducte gòtic medieval. Els jardins romàntics aixina com el restant de parages adjacents al monasteri, constituïxen espais ambientals d'interés paisagístic.
  • Aqüeducte gòtic. És de destacar l'interessant aqüeducte medieval d'estil gòtic del monasteri, que conduïa l'aigua des de la font de Batlamala o de la Finestra, a casi sis quilómetros, en el terme d'Almiserà per a l'abastiment del propi monasteri. L'aqüeducte es dividix en dos altures, l'inferior del XIV i la superior dels sigles XV i XVI. El seu estat de conservació és bo i pot contemplar-se des de les afores de la part posterior del monasteri o des dels jardins romàntics del mateix.
  • El monasteri també conta en numeroses dependències anexes per a l'explotació agrícola, algunes de les quals s'han habilitat com un embrió d'un museu etnològic.

Rutes monumentals

El monasteri forma part de distintes rutes monumentals, culturals i religioses. Són les següents:

  • Ruta dels Borja: El monasteri supon la continuació, despuix de visitar l'impronta borgiana en Gandia, d'esta ruta cultural[7][8] que arreplega la chafada i l'esplendor de la família valenciana més universal, els Borja o Borgia en la Comunitat Valenciana. El monasteri de Sant Jerónimo de Cotalba va contar en la protecció de la família Borja, sent la duquesa de Gandia, María Enríquez de Lluna, viuda del duc Juan de Borja i Cattanei i nora del papa Alejandro VI, qui va realisar obres d'ampliació en el monasteri, com el claustre superior d'estil gòtic tardà o el aljup medieval del pati dels Tarongers. Més tart, també sant Francisco de Borja va freqüentar el monasteri i la seua esposa, Leonor de Castro, dama i amiga íntima de l'Emperatriu Isabel de Portugal, va passar els seus últims dies en ell, recuperant-se de les seues dolències.
  • Ruta dels Monasteris de Valéncia (GR-236): El monasteri supon l'inici d'esta ruta religiosa, cultural i turística inaugurada en 2008,[9][10] que recupera una antiga senda religiosa medieval. La «Ruta dels Monasteris de Valéncia» té el seu començ en la propenca ciutat de Gandia, a sol 8 km del monasteri i la seua primera etapa és el monasteri de Sant Jerónimo de Cotalba, podent-se visitar el monasteri per mig de quatre itineraris o maneres diferents:
    • A peu, acondicionada i senyalisada per a la pràctica del senderisme.
    • En coche.
    • En bicicleta de montanya, acondicionada i senyalisada per a la pràctica de BTT.
    • A cavall, senyalisada i homologada per la Real Federació Hípica Espanyola (RFHE).
  • Ruta dels Clàssics Valencians: El monasteri supon la continuació de la «Ruta dels clàssics valencians», despuix de visitar Gandia i Beniarjó, una ruta cultural[11][12] per les terres dels escritors de la lliteratura valenciana del Sigle d'Or valencià: Ausiàs March, Joanot Martorell i Joan Roís de Corella, els tres relacionats en la cort del duc Alfonso d'Aragó el Vell, fundador del Monasteri. La ruta evoca el XV valencià i les immortals paraules dels escritors valencians més universals. La família March va tindre una relació molt especial en este cenobio. Va ser Pere March, pare del conegut poeta valencià Ausiàs March, com a majordom del duc de Gandia, l'encarregat d'organisar i idear l'edificació del propi monasteri. L'íntima relació de la família March en este monasteri queda reflectida en l'edificació d'una capella en l'iglésia i l'enterrament del seu pare, Pere March i també les dos esposes del conegut poeta.

Visites

Actualment es pot visitar pràcticament la totalitat del monasteri. Les visites comprenen el pati d'entrada en la torre gòtica, pati dels tarongers, claustre mudéjar, l'iglésia en capella barroca, antiga sala capitular, l'almazara, sija, lagar, caballerizas, antiga cuina dels flares, el refectorio, el claustre superior, el saló d'armes, els jardins romàntics i l'aqüeducte gòtic. Per a realisar la visita és recomanable consultar els horaris actualisats de visites en el portal del monasteri.

Referències

  1. ↑ Zaragozá Català, Arturo«Memòries Oblidades. Imàgens de l'escultura gòtica valenciana. Primer catàlec de l'exposició».Consultat el 29 de setembre de 2015.
  2. ↑ 2,0 2,1 Mateo Gómez, Isabel; López-Yarto Elizalde, Amelia; Prats García, José María (1999). Iberdrola (ed.). L'art de l'Orde Jerónima: història i mecenage. ISBN 84-7490-552-4. Consultat el 26 de setembre de 2014.
  3. ↑ «Decrete 93/1994, del 24 de maig de 1994 de la Generalitat Valenciana pel qual es declara be d'interés cultural, en categoria de monument, al Monasteri de Sant Jerónimo de Cotalba, en Alfauir (Valéncia)». Diari Oficial de la Comunitat Valenciana (DOCV) pàg. 6323 (10 de juny de 1994).
  4. ↑ (4 de juliol de 2005).«El Monasteri de Sant Jeroni de Cotalba s'obri al públic».CV News.(15): 4.Consultat el 14 de novembre de 2017.
  5. ↑ «El Convent de Sant Jeroni de Cotalba obrirà les seues portes al públic» (27 d'abril de 2005).
  6. ↑ 6,0 6,1 «El monasteri de Sant Jeroni obri el claustre superior i programa concerts», Les Províncies, 23 de maig de 2015.
  7. ↑ «El turisme local es promociona en la ruta dels Borja». Consultat el 24 de maig de 2013.
  8. ↑ Mestre, Andrés (12 d'agost de 2007). «Passege per l'història dels Borja». ABC. Consultat el 24 de maig de 2013.
  9. ↑ «Camps inaugura la Ruta dels Monasteris», El Món. és C. Valenciana 24h, 14 de març de 2008.
  10. ↑ «La ruta dels Monasteris: El Pas del Pobre», lasprovincias. és, 15 d'abril de 2008.
  11. ↑ Ajuntament de Gandia (ed.): «Ruta dels Clàssics Valencians». Archivat des de l'original, el 19 d'octubre de 2014. Consultat el 14 d'octubre de 2014.
  12. ↑ Valéncia Terra i Mar. Diputació de Valéncia (ed.): «La Ruta dels Clàssics» (3 de decembre de 2013). Archivat des de l'original, el 15 d'octubre de 2014. Consultat el 14 d'octubre de 2014.

Bibliografia

Vore també

Enllaços externs

Commons