Metropolitanato de Edesa
El metropolitanato de Edesa o gran metropolitanato de Edesa (en griego: Μητρόπολη Ἐδέσης) va ser una circumscripció eclesiàstica del patriarcat de Antioquía en l'actual Turquia. Es tractava d'un metropolitanato antioqueno, sèu metropolitana de la província eclesiàstica de Osroena. Va ser suprimit circa 600.
Territori i organisació
El metropolitanato estenia la seua jurisdicció sobre els fidels de rito antioqueno residents en la ciutat de Edesa i àrees adjacents.
La sèu del metropolitanato es trobava en la ciutat d'Edesa, corresponent a l'actual Sanliurfa (cridada Urfa fins a 1984), en a on es trobava la Catedral de Sant Joan Batista, construïda en 457 i convertida en la mesquita de Selahaddin Eyyubi a principis de el XIX.[1]
Edesa va ser la segona metròpolis en precedència del patriarcat de Antioquía. Segons la versió crítica de Siméon Vailhé (1907) de la Notitia Antiochena, l'única Notitia Episcopatuum del patriarcat de Antioquía que es coneix, que data de la segona mitat de el VI i s'adjudica al patriarca Anastasio de Antioquía (qui va governar el patriarcat dos voltes entre 559 i 570 i entre 593 i 598), Edesa tenia 11 diòcesis sufragáneas l'orde de les quals de precedència era el següent:[2] Birta (hui Birecik), Constantina o Telia (hui Viranşehir), Carre o Harrán (hui Harrán), Marcópolis (ruïnes no identificades prop de Sinyar), Batne o Sarug (hui Suruç), Tell-Mahrê (ruïnes prop de la riera Balik), Emeria (ruïnes no identificades), Circesio (hui Al-Busayrah), Dausara (hui Qal'at Ja'bar), Calinico (hui Al Raqa), Nea Valéncia (no identificada).
La recensió siríaca de la Notitia Antiochena inclou la diòcesis de Marata [Μαραϑᾶς], que no apareix en les demés recensió. Açò és arreplegat per la versió crítica d'Ernst Honigmann (1925).[3] També en esta província, Honigmann va invertir la posició entre Constantina i Carre, que va passar al tercer lloc.
Michel Li Qui en Oriens christianus (1740)[4] menciona a Constantina, Calinico, Batne, Carre, Circesio, Marcópolis, Dausara, Emeria, Nea Valéncia i Birta, pero no a Tell-Mahrê ni a Marata. Agrega ademés a Resaina i a Macedonópolis. Vailhé es va preguntar si Tell-Mahrê era en realitat Macedonópolis, pero no va trobar cap prova.
Robert Devreesse en Li patriarcat d’Antioche depuis la paix de l’Église jusqu’à la conquête arabe (1945)[5] menciona a Batne, Birta, Calinico, Carre, Circesio, Constantina, Dausara, Emeria, Marcópolis, incloent ademés a Resaina i al bisbat dels Sarracenos, pero no a Tell-Mahrê ni a Marata.
Història
Edesa va ser la capital del Regne de Osroena, un vassall del Imperi partixc que va ser conquistat pel Imperi romà en 116, quan Edesa va ser saquejada. En 123 va ser restablit com un estat vassall semiautónomo fins que en circa 213 va passar a ser la província romana de Osroena, que des de 318 va fer part de la diòcesis civil d'Orient. Encara que governada per una dinastia d'orige àrap, la població del regne era principalment aramea, en una mescla de grecs i parts.
Llegendes
Segons la Llegenda de Abgar, el rei Abgaro V de Edesa, afectat per una malaltia incurable, en enterar-se de les habilitats terapèutiques de Jesús, li hauria escrit una carta demanant-li el dò de la curació. Jesús li hauria respost dient que, impedit d'anar ell mateixa, enviaria a un dels seus discípuls. Despuix de l'ascensió el discípul Addai (Tadeo de Edesa, un dels setanta discípuls mencionats en el Nou Testament) hauria anat a Edesa i hauria curat al rei, qui, per gratitut, s'hauria convertit al cristianisme, en tota la seua cort. D'acort en esta llegenda, Osroena hauria segut el primer estat que va acceptar el cristianisme com a religió de l'Estat en 201 o abans, pero no hi ha suficient evidència per a recolzar eixa afirmació.
La Doctrina de Addai i els Fets de Addai agreguen que l'apòstol hauria predicat a judeus i pagans en tota la ciutat, destruint temples pagans i construint la primera iglésia cristiana. Abans de morir, va nomenar al seu discípul Aggai com el seu successor al front de l'Iglésia de Edesa, a qui va succeir Palout.
Estos texts llegendaris pretenen atribuir l'orige de l'Iglésia de Edesa als apòstols mateixos. En realitat, el primer rei cristià va ser Abgar el Gran entre finals de el II i principis de el III,[6] un periodo en el que el bisbe Palout pot ser ubicat històricament.
Hi ha moltes llegendes relacionades en la fundació del cristianisme en Edesa, inclosa la del verdader retrat de Jesús (el Mandylion), que l'enviat de Abgar V hauria dut de regrés a casa, que va terminar en Constantinopla en el X i que finalment aplegaria en Roma. Una atra llegenda conta que l'emperador Alejandro Sever, despuix de la seua victòria sobre els perses, li hauria demanat al rei de l'Índia el cos del apòstol Tomás, qui va ser colocat en una caixa d'argent en una iglésia de la ciutat. Es creu que l'Evangeli de Tomás va emanar de Edesa al voltant de 140.
L'orige de la comunitat cristiana
Més allà d'estos texts llegendaris, no hi ha documentació històrica sobre l'orige de la comunitat cristiana en Edesa i en Osroena. Certament, el cristianisme, com en tots els llocs de l'Imperi romà, es va estendre dins de la comunitat judeua, una comunitat molt viva des del punt de vista cultural: de fet, és el treball del judaisme i, a mitan de el II, la composició de la versió en siríaco del Antic Testament, la Peshitta. No obstant, no hi ha dubte de que inclús abans del 190 el cristianisme s'havia estés vigorosament dins de Edesa i les seues afores.
Eusebio de Cesarea, en la seua història, parla per primera volta de Edesa en motiu d'un concilie de Osroena, celebrat en la ciutat en 197, per a discutir la qüestió de la data de la Pasqua. Del seu text sembla que les diverses comunitats cristianes ya estaven governades per aquells responsables que, encara que no duyen el nom, eixercien les mateixes funcions que els bisbes. En 201 la ciutat va ser devastada per una gran inundació i l'iglésia cristiana va ser destruïda.
La vitalitat cultural de Edesa pronte es va manifestar també en la comunitat cristiana, a on, entre fins de el II i principis de el III, es varen estendre algunes sectes gnósticas, com la dels marcionistas i els valentinianos. Al voltant de 180 Taciano el Siri, gnóstico encratita, va marcar el Diatessaron, que va tindre àmplia difusió en Edesa fins a el V. Originari de Edesa és Bardaisan († circa 222), autor d'un Diàlec sobre el destí i de varis himnes i poemes en siríaco, apreciats pels seus conciutadans contemporàneus, pero que més vesprada, aproximadament en el V, varen ser contats entre els herejes. Està considerat entre els pares de la lliteratura siríaca.
En el començ de el III la comunitat cristiana es va desenrollar encara més, gràcies a la conversió del rei Abgar IX i la seua cort i el bisbe Palout va rebre la consagració de mans del patriarca de Antioquía Serapión, un event que va unir l'Iglésia de Edesa en Antioquía i l'Iglésia bizantina.
La dinastia gobernant Abgarida va ser deposta pels romans durant el regnat de l'emperador Caracalla (211-217), provablement en 214 o 216, i Osroena es va incorporar com a província, pero es va restablir breument durant el regnat d'emperador Gordiano III (238-244). En 249 el Regne de Edesa va ser anexat definitivament a l'Imperi romà per Filipo l'Àrap (244-249). A partir d'eixe moment el seu territori es va convertir en una frontera de conflicte entre romans i sasánidas, fins a la conquista àrap de el VII. Per a la comunitat cristiana va ser el començ de l'era de les persecucions, ordenada pels emperadors, particularment Decio i Diocleciano. Pero també l'era dels màrtirs i els sants, de la qual és ric el Vetus Martyrologium Romanum, entre ells estan Sharbil, el bisbe Barsamya, Gouria, Shamouna i Habib.[7]
En la batalla de Edesa en 260, a on l'Imperi romà va sofrir una contundent derrota a mans sasánidas, l'emperador Valeriano va ser capturat pels perses baix el mando de Sapor I. Els romans es varen vore obligats a oferir contrapartides per a recuperar la ciutat, i els presoners romans varen contribuir a construir l'ingeniós sistema de irrigaació en Sushtar (actual Iran).
Fundació de l'Iglésia de Edesa
Despuix del Edicte de Milà en 313, va començar un feliç periodo d'organisació eclesiàstica per a l'Iglésia de Edesa. La Crònica del Edesa menciona a 9 bisbes de Edesa de el IV: Conone va construir la catedral; Saades va estar present en el Concilie de Nicea I en 325 i en firmar les seues actes va afirmar l'ortodòxia de la seua Iglésia i de tota Mesopotamia, de la qual és reconegut com a metropolità. En 346 Abraham va construir l'iglésia en memòria dels confesores edesanos de la fe. En el Concilie de Constantinopla I de 381 Eulogio va ser recordat com a metropolità de Osroena i en l'época del bisbe Ciro en 394, les relíquies del apòstol Tomás varen ser dutes solemnement a la ciutat.
En la caiguda definitiva de Nísibis en mans perses en 363, Edesa va vore l'arribada d'una gran cantitat de cristians d'eixa ciutat, que fugien de les persecucions de Sapor II. Entre ells també sant Efrén, que va morir en Edesa el 9 de juny de 373. Potser la fundació de l'Escola de Edesa (també cridada l'escola persa) es remonta a eixa época, coneguda en tot l'Orient. En este mateix periodo, la comunitat cristiana es va dividir entre els ortodoxos i els arrianos i el bisbe Barses, qui es va vore obligat a exiliar-se i va morir en març de 378.
Baixe l'emperador sasánida Kavad I (488-531), els perses varen atacar Edesa i, segons Josué el Estilita, el santuari fòra dels murs construït en la década de 340 va ser cremat. La ciutat va ser reconstruïda per l'emperador bizantí Justino I (518-527) en el nom de Justinópolis. En 544 es va produir un fallanc sege sasánida a Edesa.
Disputes teològiques
Segons la seua biografia, es deu al bisbe Rábula de Edesa, en la primera mitat de el V, l'erradicació definitiva de les herejías arriana i gnósticas en la seua Iglésia. Va ser ell qui va prescriure la prohibició del Diatessaron de Taciano. Sobretot, Rábula es va mostrar entre els adversaris més autorisats de l'herejía nestoriana naixent, va recolzar obertament a Cirilo d'Aleixandria en la condena del nestorianisme en el Concilie de Éfeso en 431, va cridar a un sínodo dels bisbes de Osroena a on es va condenar l'herejía, es varen cremar els llibres de Teodoro de Mopsuestia, i es va expulsar de l'escola de Edesa i de la ciutat a tots els partidaris de Nestorio.
No obstant, els esforços de Rábula varen ser frustrats pel seu successor, Anaves, membre de l'escola de Edesa i autor de la traducció siríaca dels escrits de Teodoro de Mopsuestia. En Anaves el nestorianisme va tindre la seua llar en Edesa i gràcies a ell es varen difondre les concepcions teològiques de Nestorio en la propenca Iglésia persa. L'escola de Edesa es va convertir en un centre de difusió del nestorianisme fins al punt de que el bisbe Ciro II, successor d'Anaves, es va vore obligat a tancar-la i expulsar tots els seus seguidors en 489, els qui es varen refugiar en Nísibis, la ciutat d'Alta Mesopotamia baix el domini persa.
En el començ de el VI Edesa va participar en la nova herejía monofisita, condenada pel Concilie de Calcedonia en 451, i que es va estendre en Egipte i en el patriarcat de Antioquía. El bisbe Pablo, el seu ferm defensor, es va vore obligat a exiliar-se en 522. No obstant, el pare del monofisisme siri va ser el metropolità Jacobo Baradeo, qui va succeir a Addai en 541, mentres la ciutat estava baix el sege de l'eixèrcit sasánida de Cosroes I. En Jacobo Baradeo la Mesopotamia finalment va ser conquistada pel partit monofisita, a pesar de certa resistència dèbil del partit calcedoniano, i va començar la série episcopal de l'Iglésia ortodoxa siríaca en Edesa despuix de l'expulsió dels bizantino. Aixina, en Edesa, encara es trobaven alguns bisbes calcedonianos: Amazonio, que va assistir al concilie ecuménico de 553; Tomás, que hauria consagrat al patriarca de Antioquía Pablo; i tal volta Teodoro.
La conquista àrap
En 609 Edesa va ser conquistada per primera volta pels sasánidas de Cosroes II, que varen deportar a molts cristians jacobites a Pèrsia i varen impondre un bisbe de l'Iglésia de l'Orient (única Iglésia reconeguda en l'Imperi sasánida). La ciutat més vesprada va ser represa per l'emperador bizantí Heraclio II (627-628), pero per un curt temps. En 639 Edesa va caure en mans dels àraps musulmans.
En la ventaja de l'Iglésia jacobita, Edesa ya no tenia bisbes calcedonianos, ni tan sols en el curt periodo de restauració de Heraclio, que no li va impondre cap bisbe de la fe calcedoniana.
Successió
En l'era de les Creuades, en 1098 Edesa es va convertir en un feu occidental, en el nom de Comtat de Edesa. En 1100 es va restaurar l'arquidiócesis pero de rito llatí, que va durar fins que la ciutat va caure en mans islàmiques en 1144. En 1266 l'arquidiócesis de Edesa va ser restaurada com una sèu titular catòlica que es manté fins a l'actualitat, encara que està vacant des del 28 d'octubre de 1969.
En 1144 està atestat que existia també un bisbe de Edesa de l'Iglésia apostólica armènia i encara existia una diòcesis armènia quan es va produir el genocidi armeni en la Primera Guerra Mundial.
Després de les Creuades l'Iglésia ortodoxa de Antioquía va restablir el metropolitanato de Edesa i circa 1359 el patriarca de Constantinopla, Filoteo, va mencionar la seua existència.[8] En 1700 el patriarca d'Aleixandria, Gerasimo Pallade, va enumerar els metropolitanatos del patriarcat ortodox de Antioquía sense mencionar l'existència del de Edesa. En 1715 el patriarca ortodox de Jerusalem, Crisante, va fer també una menció dels metropolitanatos i el metropolità de Amida figurava com exarca de tota la Mesopotamia i d'Armènia IV i locum tenens de Edesa.[8] En 1907 el metropolitanato de Edesa era dut com a títul per un dels bisbes auxiliars del patriarca.
l'archieparquía de Edesa en Osroena dels greco-melquitas va ser conferida per primera volta per la Santa Sèu el 10 de setembre de 1716 al bisbe Gereteo (Juan) Stay, O.S.B.M., va estar vacant fins a 1961 i de nou des del 29 d'abril de 2011.
En el començ de el VI, Edesa va participar en la nova doctrina monofisita (herejía segons els seus rivals), condenada pel Concilie de Calcedonia en 451, pero que es va estendre en Egipte i en el patriarcat de Antioquía. El bisbe Pablo, el seu ferm defensor, es va vore obligat a exiliar-se en 522. Va ser en Edesa a on l'arquebisbe Jacobo Baradeo va començar el moviment monofisita en Síria, que va continuar la série episcopal de Edesa despuix de l'expulsió dels bizantino. La série episcopal jacobita es va interrompre durant les Creuades, pero després va continuar. La diòcesis de Edesa sembla haver aplegat al seu fi despuix del despoblació de la ciutat per l'invasió mongola en 1283 i, a principis de el XVI, Edesa va ser inclosa en el títul dels metropolitans de Gargar.[9] La diòcesis va ser revixcuda més alvance i en l'actualitat existix el metropolitanato de Edesa de l'Iglésia ortodoxa siriana. El bisbe 'Abdallah va entrar en comunió en l'Iglésia catòlica el 30 de setembre de 1444, pero la sèu va tornar als jacobites, encara que atres bisbes varen ser catòlics despuix, l'archieparquía de Edesa en Osroena dels siris catòlics va tindre continuïtat des de 1854 fins a ser devastada pel genocidi realisat per l'Imperi otomà entre 1914 i 1918. Va ser restablida com a sèu titular, l'archieparquía titular de Edesa en Osroena dels siris, el 15 d'octubre de 1944 i està vacant des del 15 d'octubre de 1993.
La série episcopal jacobita es va interrompre durant les Creuades, pero després va continuar. La diòcesis de Edesa sembla haver aplegat al seu fi despuix del despoblació de la ciutat per l'invasió mongola en 1283 i, a principis de el XVI, Edesa va ser inclosa en el títul dels metropolitans de Gargar.[9] La diòcesis va ser revixcuda més alvance i en l'actualitat existix el metropolitanato de Edesa de l'Iglésia ortodoxa siriana. El bisbe 'Abdallah va entrar en comunió en l'Iglésia catòlica el 30 de setembre de 1444, pero la sèu va tornar als jacobites, encara que atres bisbes varen ser catòlics despuix, l'archieparquía de Edesa en Osroena dels siris catòlics va tindre continuïtat des de 1854 fins a ser devastada pel genocidi realisat per l'Imperi otomà entre 1914 i 1918. Va ser restablida com a sèu titular, l'archieparquía de Edesa en Osroena dels siris, el 15 d'octubre de 1944 i està vacant des del 15 d'octubre de 1993.
Edesa, en el nom de Urfa, va anar un vicariato patriarcal de l'Iglésia catòlica caldea establit en la segona mitat de el XIX, que va existir fins a 1900 quan li'l va incorporar a l'archieparquía de Diyarbakır.
Referències
- ↑ Selahaddin Eyyubi Cami
- ↑ (en francés) Siméon Vailhé, La "Notitia episcopatuum" d'Antioche du patriarche Anastase, VI siècle, Echos d'Orient X, 1907, pp. 144-145.
- ↑ (en alemà) Ernest Honigmann, Studien zur Notitia Antiochena, Byzantinische Zeitschrift, nº 25, 1925, pp. 73 i 77.
- ↑ (en llatí) Li Qui, M. Oriens christianus in quatuor patriarchatus digestus, in quo exhibentur Ecclesiae patriarchae caeterique praesules totius Orientis. París, 1740. pp. 953-988 Disponible en Google books
- ↑ (en francés) Devreesse, Robert, Li patriarcat d’Antioche depuis la paix de l’Église jusqu’à la conquête arabe. en la Collection d'études palestiniennes et orientals. París: V. Lecoffre, 1945. [1]
- ↑ Ilaria Ramelli, Abgar Ukkama i Abgar il Gran alla lluïx vaig donar recenti apporti storiografici, en Aevum : rassegna vaig donar scienze storiche, linguistiche i filologiche, giner-abril de 2004, pp. 103-108.
- ↑ Cf. M. Grossi, Note la seua Acta Guriae et Samonae 38 en una conferma del teste tradito dell’Antologia Palatina (IX,746,3), en «Eikasmos» 27 (2016), pp. 263-273; Aneu., Va donar complice del sacrifici vaig donar Iefte? L'inquietant interpretazione vaig donar Atti del martiri vaig donar Guria i Samona 37, en Cristianesimo i violenza. Gli autori cristiani vaig donar fronte a testi biblici 'scomodi'. XLIV Incontro vaig donar Studiosi dell'Antichità Cristiana (Roma, 5-7 de maig de 2016), Roma 2018 (Studia Ephemeridis Augustinianum 151), pp. 91-99.
- ↑ 8,0 8,1 Cyrille Charon (1907). L'hiérarchie melkite du patriarcat d'Antioche, pp. 223-230.
- ↑ 9,0 9,1 Fiey, POCN, 195 i 200
Bibliografia
- (en llatí) Michel Li Qui, Oriens christianus in quatuor Patriarchatus digestus, París, 1740, tom II, col. 953-968
- (en francés) Rubens Duval, Histoire politique, religieuse et littéraire d'Edesse jusqu'à la première croisade, París, 1892
- (en francés) Charles D. Du Cange, Nicolas Rodolphe Taranne, Emmanuel Guillaume Rei, Els familles d'outre-mer, París, Imprimerie Impériale [1869], p. 769
- (en francés) Raymond Janin, v. 2. Edesse en Dictionnaire de Histoire et de Géographie ecclésiastiques, vol. XIV, París, 1960, col. 1421-1424
- (en francés) J. Dauvillier, v. 3. Edesse en Dictionnaire de Histoire et de Géographie ecclésiastiques, vol. XIV, París, 1960, col. 1424-1430
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Metropolitanato de Edesa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.