Iglésia de San Francisco (Bogotà)

Iglésia de San Francisco (Bogotà)

L'iglésia de San Francisco és un temple religiós de cult catòlic baix l'advocació de Sant Francesc d'Assís de la ciutat de Bogotà, en Colòmbia. Es localisa en el barri Veracruz, en l'Avinguda Jiménez en la Carrera Sèptima, a on constituïx un conjunt compost a la seua volta per l'Iglésia de la Tercera i la d'Iglésia de la Veracruz.

Història

Presbiteri de l'iglésia.

Es va construir entre 1557 i 1566 en el terreny donado per l'arquebisbe Juan dels Barris als germans franciscanos, en la marge dreta del riu Vicachá, després cridat riu Sant Francisco. La construcció original va tindre una ampliació entre 1586 i 1611. En 1623 es va construir el retaule major.

En el XVIII l'edifici va sofrir vàries averies en les seues estructures pel terremot de 1785, despuix del qual la torre va deure ser reconstruïda. L'obra seria terminada en 1794. L'iglésia solament estava conformada per una nau a la qual se li varen ser anexant chicotetes capelles en el seu costat dret. En ser afectada greument l'estructura durant el terremot de 1785, estes capellas varen ser integrades en una segona nau despuix dels treballs de restauració dirigits per Dumenge Esquiaqui, els quals varen ser conclosos el 25 de març de 1794, data en la qual l'arquebisbe Baltasar Jaime Martínez Campañón va consagrar el temple. Anys més tarde l'interior del temple va ser intervingut pel flare capuchino Dumenge de Petrés.

L'iglésia va ser expropiada en 1861 per Tomás Cipriano de Mosquera, fins a 1881, durant la qual va estar al front de la seua administració el capellà fra Ramón Càceres. L'iglésia formava un complex en un convent adjacent que comprenia dos pomes de la ciutat i va tindre tres claustres de dos pisos. Els claustres, no obstant, varen desaparéixer en ser construït en el seu lloc l'edifici de la Governació de Cundinamarca en l'actual Palau de Sant Francisco en 1917, obra de Gastón Lelarge i Arturo Jaramillo. La sacristia de l'iglésia és l'única part que sobreviu del convent.

Finalment, en anys recents l'iglésia va ser desprovista del seu blanc exterior i les seues cobertes varen ser alterades fins al punt que els únics documents històrics del temple original que sobreviuen són la frontera de l'iglésia, la torre i el presbiteri. L'última restauració del temple es va realisar entre 1988 i 1990.

Actualment és l'iglésia més antiga que es conserva en Bogotà, es troba ubicada en el cantó nort-occidental de l'Avinguda Jiménez en Carrera Sèptima, diagonal a l'estació de Museu de l'Or del TransMilenio.

Este edifici té una artesa o armadura mudéjar, elaborada en la tècnica de parell i nuguet, de les millors de la Nova Granada. El retaule, que té elements renaixentistes, és el més representatiu del virreinato de la Nova Granada. Té en el seu primer cos elements grutescos, en el segon cos es troba totes les santes en els seus atributs i està arrematat per tots els apòstols; en el centre en la part superior es troba el pare etern, en una mà du el món i en l'atra senyala als franciscanos.

Altars i Programa iconográfic de l'iglésia

Altar Tres - San Pedro Alcántara

Altar 3- San Pedro d'Alcántara - Iglésia San Francisco d'Assís en Bogotà

L'altar tres, dedicat a San Pedro d'Alcántara, correspon a un retaule simple colateral situat al costat esquerre del retaule major de l'iglésia, despuix d'atres altars laterals, entre ells la capella de Sant Francesc d'Assís. La seua disposició respon en primera instància a una estructura tripartita/tripartida de tres carrers i dos cossos, organisat per mig de sis casetes jerarquizados que articulen el programa iconográfico en el següent orde: en el primer cos, d'esquerra a dreta Sant Pedro Bautista, Sant Pedro d'Alcántara i Sant Salvador d'Horta; en el segon cos, d'esquerra a dreta Sant Cosme, Santa Águeda Màrtir i Sant Damián.

El retaule presenta una ornamentació vegetal en relleu, principalment festones i motius fitomorfos, distribuïts en l'arremate, friso, banc i sotabanco. Un element visible és el chicotet quadro insertat en l'estructura, específicament en la part central del banc del retaule; el qual en una primera llectura funciona com una image devocional insertada. Aixina mateix, incorpora columnes helicoidals de tipo salomónico, capitells d'orde dòric, hornacinas en closca (verena) i acabaments en tonalitats dorades. Estes característiques formals corresponen a l'estil barroc sevillà, visible en la riquea ornamental, l'us del dorat i la composició vertical del conjunt.

Sant Pedro d'Alcántara

La figura central del retaule, ubicada en el cos inferior, és Pedro d'Alcántara, un flare franciscano naixcut en Alcántara en 1499. Provinent d'una família acomodada, va decidir ordenar-se despuix de conéixer en Salamanca, mentres estudiava en l'universitat, la dedicació espiritual i el desapegar material característics dels franciscanos. És reconegut pel seu estricte compliment de les normes de la comunitat, la seua entrega absoluta a la fe i, especialment, pel seu estil de vida de mortificació extrema. Ademés, va fundar nous convents, va crear una nova branca dins de l'orde franciscana (els alcantarinos o l'estricta observança) i va ajudar a Santa Teresa de Jesús en la formació de l'Orde dels Carmelitas Descalzos.

Es representa en una posició rígida, en el pit descobert i un tors visiblement famélico. Dirigix la mirada cap a un cràneu que sosté en la seua mà dreta, mentres que en l'esquerra porta una corda metàlica en púas. Vares vore l'hàbit franciscano de color marró, cenyit a la cintura per la cordonera característica de l'orde, i apareix descalce.

En diverses interpretacions de les representacions d'este sant, aixina com d'uns atres, s'observa que la calavera és un element freqüent en les seues imàgens d'estil barroc. Este objecte, associat a la pràctica de la vida ascética, funciona com a recordatori de l'inevitabilitat de la mort. El fet de que Pedro d'Alcántara la sostinga en la seua mà, junt en la corda de púas i la representació dels seus peus descalzos, pot llegir-se com a símbols del seu estil de vida penitente, que va dur des de que es va unir a l'orde franciscana fins al seu llit de mort.

Sant Pedro Batiste

En el carrer lateral esquerra del cos inferior del retaule, junt a Sant Pedro d'Alcántara, es troba Sant Pedro Bautista, un flare franciscano naixcut en Espanya en 1542. Va desenrollar la seua llabor misionero en diverses regions d'Orient, pero va estar enfocat principalment en les Filipines. Posteriorment, en 1593, va viajar a Japó en representació de Felipe II, a on es va dedicar a predicar el Evangeli, construir iglésies i hospitals, i continuar la seua llabor de convertir a les persones a la fe. Per les tensions religioses i polítiques que travessava Japó en eixe periodo, Pedro Bautista va ser arrestat a causa de les seues activitats apostólicas. Sent aixina que finalment, junt en atres membres de l'orde franciscana, va ser martirisat en Nagasaki el 5 de febrer de 1597, a on els crucificaron i varen ferir en llances.

El flare es representa llaugerament inclinat cap a arrere. Vares vore l'hàbit franciscano complet, incloent la cordonera en la cintura, i apareix en els peus descalzos. A diferència d'atres representacions d'este sant, no porta els atributs del seu martiri ni presenta signes de penitència. Esta image resulta més tranquila i pot interpretar-se com una manifestació del seu fidel seguiment de l'orde franciscana i els seus vots d'humiltat.

Sant Salvador d'Horta

Situat en el carrer lateral dreta del cos inferior del retaule, emmarcant junt a la figura anterior a la figura central de l'altar, es troba present l'escultura de Sant Salvador d'Horta, naixcut en Santa Coloma de Farnés (Girona) en 1520, va anar un flare franciscano espanyol, venerat com a sant per l'Iglésia catòlica i conegut per la fama de milacres que va rodejar la seua vida religiosa.

En 1541 va ingressar en el convent de Santa María de Jesús de Barcelona, pertanyent a l'Orde Franciscana i a l'any següent va realisar la seua professió religiosa. El seu primer destí va resultar ser el convent de Tortosa, a on va escomençar a difondre's la seua reputació com taumaturgo despuix de la curació d'un chiquet desdonat pels meges. Per l'afluència de fidels, va ser traslladat a varis convents, entre ells Bellpuig i Horta de Sant Joan (ací va realisar un dels seus milacres més coneguts, curar a una chiqueta sordomuda), en els que va consolidar la seua fama de santitat per les curació i prodigis que se li atribuïen. Més tart va passar a Reus i després a Barcelona, a on l'inquisició va examinar el seu cas al voltant de 1560 sense aplegar a processar-ho. Eixe mateix any va ser designat per a la restauració franciscana de Cerdenya, establint-se llavors en Cagliari en 1565, a on va continuar la seua vida religiosa fins a la seua mort en 1567.

És representat com un flare franciscano, vestit igualment en l'hàbit de l'orde. La seua actitut és serena i contemplativa, en el rostre lleument inclinat cap a avall, lo que emfatisa el seu caràcter humil i ascético; en la seua mà esquerra sosté un crucifix, element associat a l'oració, penitència i la seua vida de recolliment. Dins del programa iconográfico de l'altar, la seua presència reforça la relació en l'espiritualitat franciscana en trobar-se junt a Sant Pedro d'Alcántara i Sant Pedro Bautista, figures encarregades de destacar valors com la humiltat, la caritat i la fama de santitat vinculada als milacres que la tradició els atribuïx.

Santa Águeda Màrtir

En el centre del cos superior es troba la figura de Santa Águeda de Catania, també coneguda com a Santa Àgata de Sicília o Santa Gadea, va ser una verge i màrtir cristiana naixcuda en el III, referenciada com a santa per l'Iglésia catòlica des de l'antiguetat. Segons la tradició hagiogràfica, va nàixer en una família noble presumiblement de Palermo, i des de jove va consagrar la seua virginitat a Deu, sent venerada per la seua increbantable fe front a la seua persecució.

En l'any 251 d. C. es va opondre a les insinuacions d'un prefecto romà que l'emperador Decio havia enviat per a regir Sicília. Este rebuig i la seua fe varen ser les causes del seu posterior encarcerament i tortura, incloent l'amputació dels seus sens, d'ací que es convertira en la patrona contra el càncer de mama i de les enfermeres. Just per eixa mateixa época i durant la seua reclusió va tindre una visió en San Pedro Apòstol, qui ademés de consolar-la, va sanar les seues ferides per mig d'oracions. Seguit d'este episodi va ser manada a la foguera; no obstant, al moment d'encendre's el fòc una tremolació va sacsar la terra, lo que duria a la seua lliberació exigida pel poble; fallint despuix —segons algunes fonts— en la presó.

L'escultura de Águeda de Catania en el retaule conta en un dels seus pits a l'aire, presentant ferides i signes de la mutilació visibles. A la seua volta, la seua vestimenta de color roig és símbol de la seua devoció i entrega a Crist, encara que este mateix pot atribuir-se a la protecció contra el fòc i lligat a açò, contra les erupció del volcà Etna. En esta figura l'escena representada és l'episodi de la foguera, sent el poste al que es troba nugada una pista d'això; ademés del seu rostre dirigit cap a lo alt, lo que sugerix una actitut d'acceptació del martiri, elevació i conexió espiritual. Per un atre costat, la seua postura és un contrast entre coacció i entrega, donada l'obertura dels seus braços.

Sant Cosme i Sant Damián

Als costats laterals del cos superior de retaule se situen les escultures de San Cosme i Sant Damián, germans bessons naixcuts en Aràbia en el III Varen ser mèdics i màrtirs cristians venerats per l'Iglésia catòlica, ortodoxa i per atres tradicions cristianes; formats en Síria, varen adquirir rellevància pels seus coneiximents en la medicina, lo que els duria a convertir-se en patrons dels meges, cirugians, boticaris i barbers segons la tradició.

Varen eixercir el seu ofici en Cilicia, en Àsia Menor, sent reconeguts per no acceptar pagament algun pels seus servicis —raó per la qual se'ls denomine els "anárgiros" o "els sense diners"—, ademés d'aplicar els seus coneiximents com a meges tant a persones com a animals; esta pràctica caritativa va contribuir en gran mida a la difusió del seu cristianisme entre la població. En l'eixercici de la seua professió se'ls recorda per l'episodi de la curació hemorroísa cap a una dòna, qui els oferix en mig de pagament tres ous, mentres que Damián accepta els ous despuix de l'insistència de la dòna, Cosme és més clar en la seua postura i ple d'ira demana públicament que no se li sepulte junt al seu germà despuix de la seua mort.

Durant la persecució dels cristians baix el mandat de l'emperador Diocleciano, els germans varen ser arrestats per orde del prefecto Lisias qui els va oferir apostatar o morir, la tradició hagiogràfica sosté que varen resistir diversos tormentos sense renunciar a la seua fe, entre alguns la supervivència davant la foguera i la lapidació, fins a finalment ser decapitats cap a l'any 303.

Se'ls sol representar junts i en el retaule no és l'excepció, els seus busts es troben vestits en corfolls rojos (en el cas de la tradició occidental estes representacions solen estar acompanyades de boines del mateix color, mentres que en la tradició ortodoxa tenen vestimentes llaiques) tradicionals dels meges. El llibre que generalment els acompanya simbolisa la fe i el coneiximent en el que abdós contaven.

Sembla ser que este altar en la seua ornamentació barroca, manté elements clàssics d'este llenguage a diferència d'atres retaules en la mateixa iglésia, els quals presenten estils mestizos que es varen donar en la colónia. Sumat a açò, dins del tractament aparentment clàssic de les imàgens en esta capella, les estàtues que ho componen són tots sants que mostren d'alguna forma la màxima expressió del martiri i la penitència que s'alinea en la doctrina de l'iglésia. És aixina com es podria aplegar a entendre que la funció d'este retaule és una dedicada a la penitència, a sants que la representen i les oracions que parlen sobre el sofriment.

Altar Quatre - Sant Antonio de Pàdua

És un retaule ubicat en la nau lateral del costat sur, que està organisat en dos cossos i tres carrers. Té un banc i un sotobanco ornamentados en motius vegetals i mascarones; i un arremate que s'obri. Just sobre este tímpan hi ha dos putti, figures de chicotets àngels no alados, recostados en diagonal, acostant les seues mans en el centre; varen ser utilisats en el barroc per a representar la omnipresencia de Deu. Ací resalta el dorat en l'ornament, les entrecalles i el fondo de les casetes. Les columnes que organisen els carrers són d'orde corintio, i estan ornamentades en fulls, raïms, mascarones i relleus antropomorfos de mig cos que emergixen d'elles. Este ornament, junt en les formes de closques marines al fondo de les casetes, són una mostra més de la presència del barroc en la Nova Granada.

Sant Antonio de Pàdua

Este altar està dedicat a Sant Antonio de Pàdua, ubicat en la caseta de major dimensió i profunditat, en el primer de dos cossos i en el segon carrer, la central. Va ser un sacerdot franciscano que va viure entre 1195 i 1231. És conegut com el més gran taumaturgo, per obrar numerosos milacres en vida i en santitat. Va ser nomenat doctor de l'Iglésia pel seu ampli coneiximent en les escritures. Porta l'hàbit franciscano. En el seu braç esquerre sosté al Chiquet Jesús i en la seua mà dreta té un ram de lliris blancs. Estos atributs són característics de l'iconografia en la que se li representa: els lliris simbolisen la seua purea virginal, i el Chiquet Jesús fa alusió a la visió que va tindre a on ho sostenia.  

Junt a l'altar, hi ha un responsori a Sant Antonio de Pàdua, una forma d'alabanza als milacres obrats per ell, qui és venerat pel seu intercesión.

Sant Nicolás

Just damunt de Sant Antonio, la segona caseta més gran alberga a Sant Nicolás de Bari, també cridat Sant Nicolás de Mira. Va viure entre 270 i 343. És conegut pels seus numerosos milacres i les seues accions de compassió. Durant la seua vida, també va ser nomenat bisbe de Mira. En el retaule s'identifica pels tres chiquets en la cubeta a la seua dreta, simbolisant el seu milacre de resucitar a tres chiquets que havien segut sacrificats per a ser menjats.

Sant Crispín i Sant Crispiano

En el primer cos i als costats de Sant Antonio estan Sant Crispín i Sant Crispiano, a l'esquerra i la dreta, respectivament. Varen ser dos germans, màrtirs cristians que varen fugir de Roma a Soissons durant la Gran Persecució de Diocleciano. Abdós sostenen un llibre baix la seua mà esquerra, perque predicaven en Soissons, i en abdós són visibles les seues sabates, ya que allí es varen dedicar a ser sabaters. Sant Crispín sosté en la seua mà dreta un martell, i Sant Crispiano la palma del martiri. Varen morir com a màrtirs a finals del III; abdós varen ser capturats pel governador de Soissons, torturats, i finalment, degollats. Abdós són patrons dels sabaters i els pellicers.

Sobre Sant Crispín i Sant Crispiano, als costats del segon cos i en casetes més menudes, hi ha dos Àngels custodios, abdós en chiquets al seu costat.

En este retaule lo diví i lo humà estan interconectados, i és possible que siga utilisat com a lloc per a demanar intercesión i protecció. En el primer cos, la presència Sant Nicolás possibilita una llectura de jerarquia (pel seu rol com a bisbe en l'Iglésia) i a la seua volta de protecció i intercesión, per la caritat que va tindre en vida cap als desamparats, els seus milacres, i el seu rol com a protector de chiquets, viagers i navegants. La seua escultura té un gest compassiu, que s'obri cap a qui ho mira, i la postura de les seues mans i del seu cos ho mostren en ple moviment, com si estiguera parlant. Junt als Àngels custodios, esta llectura de protecció es reforça. Sant Antonio de Pàdua, en el centre, reconegut pel seu intercesión, sostenint al Chiquet Jesús, i dirigint una mirada compassiva al front, cap a l'espectador, actua com a mediador en lo diví. Al seu costat estan Sant Crispín i Sant Crispiano, els qui, sent patrons dels sabaters, introduïxen el treball, lo manual, la vida quotidiana.

Altar Cinc - Sant Benito de Palermo

San Benito de Palermo i Santa Rosa de Viterbo - Altar 5 - Iglésia de Sant Francisco

És un retaule dorat ubicat en el costat esquerre de l'iglésia, el qual està organisat en dos cossos (horisontals) i tres carrers (verticals) articulades per mig de pilastres ornamentades. L'altar es dividix de manera jeràrquica en sis figures: Sant Benito de Palermo, Santa Clara d'Assís, Santa Rosa de Viterbo, ubicades en el cos inferior; aixina com La Verge Inmaculada, Santa Bàrbara i Santa Lucía, localisades en el cos superior de l'altar.

Sant Benito de Palermo

La figura central de l'altar, pel seu tamany i ubicació, correspon a Sant Benito de Palermo, també conegut com a Sant Benito el Moro. Est va ser un flare franciscano que va nàixer en Sicília (Itàlia) en el XVI, qui era descendent d'una família d'esclaus. És venerat pel seu esperit de caritat, sacrifici i humiltat. L'image de Sant Benito de Palermo en l'altar correspon a la seua representació usual, vestint l'hàbit obscur o café de l'orde franciscana, ajustat en una cordonera i decorat en figures florals. Lo anterior se sumixca a una postura és serena, en una de les seues mans sobre el cor i l'atra alçada, que en térmens iconográficos simbolisa una image se servici, paciència i disposició. En el seu cap té un halo o nimbo d'estil senzill i en els seus peus porta un parell de sandalias cafens, les quals són un reflex de la humiltat del sant.

En el context colonial, la seua image va tindre gran importància, pel seu lloc com a sant afrodescendiente incorporat en el cult catòlic; lo que, a la seua volta, dialoga en la presència de comunitats negres en els territoris d'Amèrica Llatina.

Santa Clara d'Assís

Al costat esquerre del cos inferior apareix Santa Clara d'Assís, naixcuda en Assís (Itàlia) en 1194. Esta és una figura fonamental dins de la tradició franciscana lloc que va fundar l'Orde de les Germanes Pobres (Clarisa), la qual conta en uns rigorosos dogmes de pobrea. Ademés, va ser la primera dòna en escriure una directriu religiosa: la Regla de Vida, que es basava en el pensament de Sant Francisco d'Assís, fonamentat en l'ideal de pobrea perfecta o elevada, aixina com en el rebuig a la possessió de bens.

Santa Clara és representada en un hàbit franciscano decorat en formes naturals o florals, un vel sobre el seu cap i un mant que cobrix els seus muscles. De la mateixa manera que Sant Benito de Palermo, els seus peus estan coberts en un parell de sandalias senzilles, sent un símbol de modèstia. Adicionalment, en la seua mà dreta està alçant una custòdia, la qual fa alusió a l'episodi en el que Santa Clara va protegir el Monasteri de Sant Damián; sent este objecte unixquen alusió a la seua devoció i fort defensa de la fe.

L'orde de Santa Clara va aplegar al Virreinato de la Nova Granada en el marc de la llògica d'evangelisació impulsada pel procés colonial. En eixa mida, l'image de Santa Clara d'Assís en l'Iglésia de Sant Francisco fa part d'un programa iconográfico orientat a promoure els valors catòlics, aixina com un model femení per a les dònes de l'época.

Santa Rosa de Viterbo

Santa Rosa va nàixer en una família pobra italiana que habitava en la localitat de Viterbo. No obstant, la seua vida va estar marcada per una malformació òssea de naiximent. Segons la creència popular, des de chiqueta va professar una marcada devoció a la fe catòlica, que es vea reflectida en les seues pràctiques de pobrea i caritat. Per la seua condició de salut, Santa Rosa no va poder fer part de l'orde de les clarisa, raó per la qual va ingressar a la tercera orde franciscana. La seua vida va ser dedicada a la defensa del Papa, la predicació i la penitència.Rosa de Viterbo va fallir als 18 anys d'edat, en la mateixa ciutat a on va nàixer.

En este altar de l'iglésia, Santa Rosa de Viterbo es troba ubicada en el cos inferior, al costat dret de Sant Benito de Palermo. L'estàtua presenta galtes colorades i un tamany menor, representant l'edat a la que va morir. A diferència d'atres representacions tradicionals de la santa, esta figura no posseïx corona de roses ni vel, sino que el seu cabell es troba a la vista. Aixina mateix, conta en un mant que cobrix els seus muscles i la seua mà dreta està elevada, realisant un gest de caràcter devocional.

Verge de l'Inmaculada

En el centre del cos superior s'ubica la Verge de l'Inmaculada Concepció, com a figura que ordena l'altar i representa un dogma de gran importància dins de l'Iglésia Catòlica, aixina com un dels llineaments centrals de l'orde franciscana. Segons esta doctrina, la Verge María, si ben va ser filla de Sant Joaquín i Santa Ana, va ser concebuda “lliure” del pecat original; és dir, des de la seua concepció la seua vida es va desenrollar sense la taca d'este pecat. L'Inmaculada de l'Iglésia de Sant Francisco està representada sense el Chiquet Jesús. Adicionalment, porta una saya o vestit de color roig o bronze. A diferència de les demés santes de l'altar, no té mant i les seues mans estan juntes en el seu pit com a símbol d'oració.

Santa Bàrbara

Santa Bàrbara es troba a l'esquerra de l'Inmaculada, en el cos superior. De la mateixa manera que les demés estàtues està de peu dins d'una hornacina d'arc de mig punt. L'image conta en una actitut serena, un corfoll llarc rojós i una corona. L'element característic d'esta santa radica en la torre que sosté en un dels seus braços, la qual fa alusió a que el seu pare, Dióscoro, la va tancar per a evitar la seua conversió al cristianisme. Santa Bàrbara sol ser venerada com a protectora de professions relacionades en el fòc, ademés d'estar relacionada en tormentes, rajos i explosions, degut a que, com a castic pels seus actes, el seu pare va morir en ser alcançat per un raig.

Santa Lucía

L'última figura de l'altar, localisada a la dreta del cos superior, correspon a Santa Lucía, qui va anar una màrtir del IV. Naixcuda en Siracusa, en la regió de Sicília (Itàlia), esta santa, filla de pare i mare nobles, es va negar a contraure matrimoni, degut a que, en el marc de la seua fe, hi havia realisant un vot de virginitat. Davant l'incompliment del pacte de matrimoni, va ser denunciada com a cristiana pel seu promés. En eixa mida, per les seues creències religioses, va ser víctima de la persecució de Diocleciano i martirisada. La seua estàtua també està dins d'una hornacina i vares vore un corfoll rojós. Segons algunes interpretacions, Santa Lucía es va arrancar els ulls per a evitar pretenents i tentacions, mentres que atres versions menciona que, per les seues creències cristianes, els ulls varen ser llevats com a castic. Per esta raó, sol ser representada en els seus ulls en una font. En el context de la Nova Granada la seua image no va ser tan difosa com la d'atres santes; no obstant, se li considera com la patrona de la vista.

L'altar número cinc també conta en atres elements com dèu chicotets caps incrustades en les entrecalles, les quals semblen ser àngels o querubines, ademés de decoració vegetals, entre les que es distinguixen peres i fruts esfèrics que assemblen ser uchuvas - originàries dels Andes peruans -. Els caps mencionats, les figures religioses i la composició del retaule responen al model europeu i barroc. No obstant, elements com les uchuvas complien una funció especial en el context colonial: la de traduir les idees i la fe de l'Iglésia Catòlica a les poblacions locals que habitaven els territoris invadits. En este sentit, la presència d'este altar en l'iglésia de Sant Francisco va fer part de la construcció de subjetividades en l'época de la colónia i la distribució de models de conducta o valors “desijables”. Aixina mateix va facilitar l'instrucció i ensenyança de la fe en les poblacions locals.

Sumat a lo anterior, l'altar no és solament una representació del programa de la fe catòlica en Amèrica, sino que també és un símbol del dogma franciscano. En este retaule lateral cap la particularitat de que, la majoria de les figures que ho conformen, són dònes. En eixa mida, no solament fa referència a la qüestió dels vots de pobrea i austeritat de la doctrina de Sant Francisco d'Assís, sino que també pot comprendre's com un programa pedagògic de les subjetividades femenines catòliques. Lo anterior, tenint en conte que és un altar eminentment femení, a on prima la representació de virtuts tals com la fe, la castitat i la virginitat.

A este estil artístic se li ha donat el nom de barroc colonial, ya que fusiona l'exuberància del barroc europeu en elements indígenes i materials de territoris neogranadinos. Si ben açò es va donar en un context d'imposició i evangelisació, també pot llegir-se com una forma d'adaptació i resistència cultural.

Capella del Senyor Caigut

En el cas d'esta capella trobem un retaule de tipo cristo yacente en un cos i tres carrers, en columnes d'orde dòric ornamentades en un detall superior que assembla un cor o una continuació d'est. En l'Altar podem apreciar l'image d'un cristo arrastrant-se pel sol en les seues mans i peus, dos àngels al seu costat dret i esquerre, replet de detalls barrocs en dorat com a flors i uchuvas, cares incrustades que assemblen rostres d'infant, una taula d'altar que usualment és adornada en flors i que inclou un símbol en tres taches i a abdós costats podem trobar atres taules en veles per als fidels. Per últim, en abdós parets laterals trobem dos quadros identificats com: Quadro del Calvari de Jesús al costat esquerre i Quadro de la Verge del Carmen en el costat dret.

Iconografia Franciscana del Senyor Caigut

l'orde franciscana emfatisa l'image del Senyor Caigut com l'image de la humanitat sufriente d'est. representa a Jesús abatut baix el pes de la creu emfatisant la seua humanitat, sofriment físic i rodalia en la fragilitat, pobrea i despulle humà.

Esta image ajuda en l'identificació en el cristo pobre i crucificado promovent la devoció a través de la passió física del salvador. També simbolisa l'agotament extrem, la compassió pel sofriment humà i l'acció d'alçar al creent de la seua pròpia caiguda en el pecat per mig del sacrifici i la penitència. estes concepcions són essencials en l'orde franciscana per la seua entrega i devoció al castic i a viure el sofriment com a part de la seua fe, assimilant ells la posició de cristo per a semblar-se més a est.

Símbol de les tres taches

Com ya va ser mencionat, la taula de l'altar conté un escut de tres taches, a simple vista nos pot semblar que solament simbolisen les taches posades en mans i peus de Jesús durant el seu crucifixión, més diverses fonts li adjudiquen significats distints a cada tacha depenent de la seua posició: poden aplegar a representar sacrifici, passió i redenció.

Primera tacha (mà dreta): representa la lliberació de la culpabilitat del pecat i la redenció.

Segona tacha (mà esquerra): simbolisa la victòria sobre les tentacions sofrides pel salvador durant la seua vida humana.

tercera tacha (peus): simbolisa la victòria sobre el dolor de la crucifixión i el camí d'entrega de Jesús.

En l'orde franciscana, les tres taches de la crucifixión simbolisen l'unió mística de Sant Francisco en Crist crucificado, representant els estigmes rebuts en el Alvernia i el sacrifici redentor. Integrats en l'escut franciscano (braços creuats), senyalen la pobrea, obediència i castitat (a sovint en tres nucs). Encara que històricament debatut (3 o 4), l'iconografia franciscana sol utilisar tres taches, associats també a la Trinitat i als vots de l'orde. Més allà del dolor, simbolisen l'amor extrem, la victòria sobre el pecat i la redenció.

Àngels laterals

La simbologia angelical en l'orde franciscana destaca als àngels com a mensagers, protectors i models d'adoració i humiltat, reflectint la llum divina en la creació. Sant Francisco d'Assís i la seua espiritualitat solen relacionar als àngels en la protecció de la naturalea, la Purea, l'alegria espiritual i l'acompanyament en la penitència. Esta última característica resona en el tema central de l'altar.

Pese a no estar molt segurs de que arcàngel o àngel en especifique representes estes estàtues podem traure diverses interpretacions d'acort a la seua vestimenta: Els àngels en vestimenta roja en la tradició franciscana i cristiana simbolisen la caritat divina, l'amor ardent, el martiri i l'Esperit Sant. En l'iconografia franciscana, este color s'associa en el fòc de l'amor de Deu, la passió de Crist i el sacrifici, alineant-se en l'espiritualitat de pobrea i entrega de Sant Francisco d'Assís. Una atra interpretació que complementa esta visió, pot resultar de lligar al martiri i la sanc derramada per la fe, reflectint el sacrifici de Crist i el "batisme de sanc".

Vestimenta del Senyor Caigut

Com podem apreciar en l'altar l'estàtua de Jesús du un corfoll de color morat, este motiu és prou utilisat en diversos altars del Senyor Caigut no és únic d'este altar. simbolisa penitència, conversió i espera durant la quaresma. L'orige d'esta penyora es remonta al mant púrpura colocat a Jesús pels soldats romans com a burla a la seua suposta realea sent el fill directe de Deu, convertint el corfoll morat en un motiu d'humiliació, noblea o realea, penitència i com un color llitúrgic, acompanyat de la corona d'espines. El versícul clau sobre el mant morat o púrpura posat a Jesús abans de la seua crucifixión com a burla per part dels soldats romans es troba principalment en Marcos 15:17 i Juan 19:2.

• Marcs 15:17 (NVI): "Li varen posar un mant color púrpura; després varen trenar una corona d'espines i li la varen colocar".
• Juan 19:2 (NVI): "Els soldats varen trenar una corona d'espines, li la varen posar en el cap i ho varen vestir en un mant de color púrpura".

Quadros laterals

Quadro del Calvari de Jesús: El quadro del Calvari de Jesús representa la crucifixión en el mont Gólgota, simbolisant la redenció humana, el triumfo sobre el pecat i el sacrifici suprem. Acompanyat de la Verge María, vestida de púrpura o blava, simbolisa la gràcia i el seu paper com corredentora/mare dels vivents, Sant Joan Evangeliste: Representa a la humanitat adoptada com a fills de María i discípuls fidels i María Magdalena.

Estos elements no solament narren la crucifixión, sino que actuen com una "image que parla" al cor del creent, recordant-els la vocació de servici i l'unió en el dolor de Crist. Per açò no és d'estranyar que precisament es trobe al costat de la figura del Senyor Caigut.

Quadro de la Verge del Carmen: La Verge del Carmen simbolisa la protecció maternal, la intercesión divina i la devoció carmelita, sent el seu element central el escapulario marró, promesa de salvació i ampar. És venerada com a reina, estrela de la mar, i patrona de mariners, conductors i forces armades, destacant pel seu corfoll marró (humiltat) i el Chiquet Jesús. Este quadro és curiós ya que no pertany a una advocació de la verge dins de l'orde franciscana, pero va de la mà en l'intenció d'humiltat i varis feligresos li resen junt al Senyor Caigut.

Com ya es mencione en atres altars la presència de l'estil barroc colonial es troba present no solament en els motius selvats com les uchuvas sino en eixa reinterpretació dels motius clàssics europees, la cara de Jesús no és precisament europea i açò té prou interpretacions d'apropiació i resignificació de la figura de cristo en les Américas, sent este altar no solament una atra prova de la fe franciscana sobre el sofriment i la penitència sino una transculturación de l'image del cristo que sofrix.

Retaule Sant Nicolas:

El retaule, que té com a figura central a Sant Nicolás, es classifica com un retaule de dos cossos. cal resaltar que la figura central és Sant Nicolás; açò es reconeix a partir de varis elements, com la toga roja, el bastó, els animals als seus peus i el seu gorro. En Colòmbia, específicament en la capital, ha segut un sant articulat de bona manera per a la representació dels chiquets i la religió; per això, en sectors com La Candelaria es troben varis coleges en el seu nom.

En el costat dret apareix Sant Luis, rei de França, qui és representat a partir d'elements com l'espasa i la vestimenta real. En el costat esquerre es troba Sant Francisco de Pàdua, representat en la toga franciscana i la Bíblia en la seua mà. En la part superior del retaule, és dir, en el segon cos, trobem un quadro que fa referència a Sant Francisco Solano.

Ara, en térmens dels elements del retaule, en les columnes laterals apareix la representació de plantes, específicament fulls de vinya o de parra, que en la simbologia cristiana es relacionen en la mort o lo fúnebre, pero en una connotació divina. La presència del full de vinya en el retaule mostra l'importància divina dels personages representats, ademés de la seua dimensió fúnebre. Aixina mateix, s'observa la presència d'una pintura incrustada en el banc del retaule, a on apareix Jesucristo duent la creu, lo que aporta una connotació de sofriment i càrrega, elements que també es reflectixen en la vida dels sants.

Per últim, cal recalcar que tots estos elements no solament complixen una funció decorativa, sino que construïxen un llenguage simbòlic que reforça el caràcter religiós del retaule. A través de la disposició de les figures, els atributs dels sants i els elements vegetals, es configura una narrativa visual que guia l'interpretació de l'espectador cap a una comprensió espiritual i devocional del conjunt.

Vore també

• Anex:Iglésies més antigues de Bogotà
• Religió en Colòmbia
• Arquitectura en Colòmbia
• Arquitectura de Bogotà